Amb el patrocini de l’Ajuntament de Cabrera de Mar, han estat editades dues antologies de poemes: “Nigromàntic” d’Albert Calls (1984 – 2006) i “Estiu immòbil” de Sílvia Tarragó (1999 – 2001).
La temàtica d’ambdós poetes es completament oposada, i les portades dels llibres són prou significatives de l’estil de cada ú. Tal com diu Care Santos en el llarg pròleg de “Nigromàntic”, Calls és inconformista. Però també càustic i dur; ens mostra amb la poesia una realitat gens poètica. És un guerriller de la paraula, poc donat als poemes d’amor, que ha anat desenvolupant-se tant en la combinació poètica com en el seu pensament.
Així, destaquen “Gavina del port”; versos primerencs de molt d’enginy que s’assemblen als de Salvat Papasseit, o Guillome Apollinaire, construint formes amb les paraules. “Fentes”, el poeta que va marxar jove, i que és molt similar a “I Memoriam". Però és sense cap mena de dubte “Burriac”, el que predomina. Un llarg i profund poema, on la seva detallada i càustica descripció s’ajusta perfectament a la veritat d’un entorn mancat de l’esplendor que havia gaudit sota la Baronia de Desbosch.
Tarragó, ben al contrari, amb “Estiu immòbil” segueix els cànons més tradicionals dins el context de l’estructura de la poesia actual. També el període que abraça l’antològica és més curt. Els seus texts són sensibles sense provocar cap controvèrsia. És llegeixen amb facilitat però es troba a faltar profunditat. Són poemes sensitius, amb mancança de novetat, però no obstant la repetició de paraules i imatges que ja han estat emprades en els clàssics, dins un món ple de desencisos, mancat de romanticisme superficial i materialista, la sensibilitat intuïtiva de Tarragó sempre simbolitzarà que la musa Polimnia està vigent. Calíope trobarà en l’inconformisme poètic de Calls la senyera per a la seva reivindicació.
Tots dos poetes, però, en català. En ambdós, els seus versos en castellà resulten forçats i amb poc domini de la llengua. L’expressió en català és molt més acurada.
La temàtica d’ambdós poetes es completament oposada, i les portades dels llibres són prou significatives de l’estil de cada ú. Tal com diu Care Santos en el llarg pròleg de “Nigromàntic”, Calls és inconformista. Però també càustic i dur; ens mostra amb la poesia una realitat gens poètica. És un guerriller de la paraula, poc donat als poemes d’amor, que ha anat desenvolupant-se tant en la combinació poètica com en el seu pensament.
Així, destaquen “Gavina del port”; versos primerencs de molt d’enginy que s’assemblen als de Salvat Papasseit, o Guillome Apollinaire, construint formes amb les paraules. “Fentes”, el poeta que va marxar jove, i que és molt similar a “I Memoriam". Però és sense cap mena de dubte “Burriac”, el que predomina. Un llarg i profund poema, on la seva detallada i càustica descripció s’ajusta perfectament a la veritat d’un entorn mancat de l’esplendor que havia gaudit sota la Baronia de Desbosch.
Tarragó, ben al contrari, amb “Estiu immòbil” segueix els cànons més tradicionals dins el context de l’estructura de la poesia actual. També el període que abraça l’antològica és més curt. Els seus texts són sensibles sense provocar cap controvèrsia. És llegeixen amb facilitat però es troba a faltar profunditat. Són poemes sensitius, amb mancança de novetat, però no obstant la repetició de paraules i imatges que ja han estat emprades en els clàssics, dins un món ple de desencisos, mancat de romanticisme superficial i materialista, la sensibilitat intuïtiva de Tarragó sempre simbolitzarà que la musa Polimnia està vigent. Calíope trobarà en l’inconformisme poètic de Calls la senyera per a la seva reivindicació.
Tots dos poetes, però, en català. En ambdós, els seus versos en castellà resulten forçats i amb poc domini de la llengua. L’expressió en català és molt més acurada.
No comments:
Post a Comment