Thursday, April 29, 2010

CA L'ARENAS, PRIMAVERA PICTÒRICA








Les sales del Centre d'Art Ca l'Arenas exhibeixen dues mostres que pel bon aficionat a l'art i a la història, representen la demostració palpable d'uns períodes històrics concrets, però a través de la mirada única i intransferible de l'artista, la seva visió i la seva tècnica.

La Sala 1 de Ca l'Arenas reuneix la mostra Marià Fortuny, Crònica de la guerra d'Àfrica (1860), mentre que el Menjador, la sala en exclusiva dedicada als germans Arenas, acull l'exposició El llarg servei militar.

Inaugurades el passat 26 de març, i davant un públic cada cop més escàs en aquest tipus d'esdeveniments – ni la copa de cava gratis hi val - el regidor de cultura Sergi Penedès, va pronunciar un breu parlament, tot informant de les mostres de les respectives sales, com a continuïtat del cicle Art i Guerra, i disculpant l'absència de representants del Museu d'Art i Història de Reus, motivada per una inauguració el mateix dia, va passar el torn de paraula a Carles Marfà, qui adreçant-se als presents va comentar en referència a l'exposició dels germans Arenas “aquesta acull un moment accidentat, bel·licista i militar. Jordi Arenas pertanyia a la lleva del biberó. No es va incorporar a files, però durant set anys va romandre mobilitzat. Les peces seleccionades mostren diversitat de tècniques i jocs de colors”.

Els dibuixos exposats mostren paisatges del País Basc, concretament de Vitòria, i de la ruta del Camí de Santiago. “És un moment convuls i hem volgut mostrar-lo”.

Respecte a la Sala 1, “gràcies als col·legues del Museu d'Art i Història de Reus, hem pogut portar obra de Marià Fortuny. És un dels pintors més reconeguts i cotitzats en vida. Gràcies a una beca de la Diputació de Barcelona, va poder ser cronista gràfic, i seguidor del General Prim en la guerra de l'Àfrica. Es tracte d'apunts al natural, alguns d'ells com a base d'obres més conegudes com La batalla de Tetuan”.

El director del Museu de Mataró, va finalitzar la seva intervenció destacant la importància de Fortuny dins el segle XIX, lamentant la seva prematura mort, doncs “hagués pogut fer coses més personals", i comentant com es complementen les exposicions del Menjador i la Sala 1.
L'acte de presentació va acabar amb la intervenció de Martí Peran, com a coordinador de l'espai Para bellum 12mm, amb les mostres presentades per Deimantas Narkevicius: The Dud Effect i Nedeko Solakov Desire, de la sèrie “Wars”.

Els diversos dibuixos a llapis i tinta que s'exhibeixen a la Sala 1 de Ca l'Arenas, no tan sols demostren el mestratge a nivell tècnic de Marià Fortuny, sinó la seva gran retentiva, quasi “visió fotogràfica” de l'esdeveniment en que estava immers, per tal de mostrar-lo a posteriori, com a cronista gràfic de l'experiència militar, basada en perfecta planificació i ofensiva de les batalles, en aquest cas, la de Wad-Ras.

La perspectiva és la clau de l'obra que s'exposa a Ca l'Arenas. El traç és enèrgic i ràpid, però també cal destacar la nitidesa de les escenes, i un gran temple. Fortuny no se'n va estar de caure en l'encís de la llum d'Àfrica del nord, de les seves gents i de la planura de les seves terres, i la mostra que s'exposa a Ca l'Arenas, es pot dir que petita, però és un compendi de tot plegat.

El visitant habitual de les diferents exposicions de la ciutat, no podrà evitar recordar a Josep Cusachs i Cusachs, doncs ambdós eren coetanis. Però si Cusachs, com a militar de carrera, copsava el plantejament de la batalla en base a la seva experiència, Fortuny la copsava en base a la intensitat del moment, a l'apassionament del que veia, al dramatisme del moment o a l'encantament d'unes faccions o d'unes formes anatòmiques, tot plegat no exempt de temple.

Una gran petita mostra aquesta dedicada a Fortuny, sense que la dels germans Arenas desmereixi en absolut. Ben al contrari, són paisatges i retrats d'una època molt concreta i llunyana. Reflecteixen tristor i alhora certa esperança. Recordem que Jordi Arenas era catòlic practicant i el fet de dibuixar esglésies podria voler reflectir la conformitat i acceptació del moment, a través de l'espiritualitat.

El tractament tècnic té gran importància, especialment en l'ús de l'aquarel·la i l'oli s/paper, però sobre tot, el que més frapa a l'espectador és el cromatisme, gens lluminós, sinó apagat, sobri i distant, reflex d'un profund sentiment interior d'aflicció, compartit també amb el seu germà Jaume, però mostrant aquest una sensibilitat més serena i assossegada.

Friday, April 23, 2010

I DILETTANTI: DAVANT DEL PÚBLIC : (I) PRESENTACIÓ


L'orquestra de Cambra I Dilettanti, sota la direcció de Daniel Antolí i Plaza va oferir el passat divendres, 16 d'abril, dins el VIII cicle de concerts del Foment Mataroní un programa basat en obres de W.A. Mozart: La Petita serenata nocturna en Sol major KV 525, la simfonia nº 29 en La major KV 201 dins la primera part del programa, per continuar desprès amb el concert per a piano i orquestra nº 23 en La Major KV488 amb la pianista Montserrat Cabero i Pueyo.

La presentació, com sempre a càrrec de Joan Vives, el conegut musicòleg no va poder evitar l'ús del tòpic: “Aquesta música no necessita presentació. La mateixa música és la seva essència”

Fent esment de les paraules del mateix Mozart quan va escoltar per primer cop música de J.S.Bach “Per fi un compositor de qui puc aprendre”, Vives va senyalar que la jove orquestra I Dilettanti també podia aprendre a través de la música del compositor austríac.

Tot introduint al públic present a les diferents obres del programa, Vives va assenyalar en referència al concert per a piano i orquestra nº 23 que es tractava d'una peça tardana dins el període compositiu de Mozart, tot imitant les seves obres de joventut. En quan a la famosa Eine Kleine nachtmusik, “va ser composta durant una època on la música tenia un gran pes social. S'organitzaven petites festes tant en salons com a la universitat, i se li demanava a Mozart la composició de Divertiements o petites peces per amenitzar la vetllada”

Un afegitó que va comentar el musicòleg va ser La Broma Musical KV 522, obra propera a la Petita serenata nocturna, i que Mozart va composar plena d'errades per a divertiment de públic i músics.

“La petita serenata nocturna és una obra cristallina, o de porcellana, plena d'equilibri i alhora d'una fragilitat meravellosa...”

Respecte a la simfonia nº 29 en La major KV 201, Vives la va qualificar de lluminosa, alhora que agradable, amb una forma musical que “s'enganxa”. “Mozart va escriure aquesta obra desprès del seu darrer viatge a Itàlia. A la seva tornada a Salzburg, el princep-arquebisbe Colloredo estava plenament instal·lat a la vila i va obligar a Mozart a guanyar-se el seu sou a Salzburg. Va ser aquesta una època de sequera de viatges i Mozart estava acostumat als aplaudiments i a la brillantor. No ho va poder suportar. Tot i amb aquesta falta d'il·lusió, Mozart va composar peces tan brillants com aquesta”.

La segona part del programa va consistir en el concert per a piano i orquestra nº 23 en La major KV488, on Vives va tornar a insistir en la desmotivació de Mozart, i la seva sortida de Salzburg per anar a Viena. Aquest concert va ser compost en l'etapa de maduresa de Mozart, tenint en compte que va morir als 35 anys.

Viena al igual que al resta d'Austria era molt catòlica, i durant la quaresma quedava prohibit la interpretació musical, a excepció dels concerts per a piano i orquestra. Vives va explicar que dins la part orquestral de la fusta (flauta, fagot, contrafagot, etc.) començava a instaurar-se el clarinet, instrument aquest que donava un toc de modernor a l'obra, que encantava al públic, i per tant d'evolució musical.

“Amb aquesta obra, escrita en la tonalitat La major Mozart té la capacitat de donar amb un somriure un clarobscur; moments foscos en la suposada alegria. Mentre que Hadyn era sempre positiu, Mozart tenia l'habilitat de regalar un moviment amb una percepció trastocada”

Finalment, Vives va demanar al públic especial atenció en l'Adagio d'aquest concert. “No li calen gaires notes a Mozart, però quines notes”. (No obstant, Vives no va gaudir de la sensibilitat d'aquest moviment, doncs com sol ser habitual en ell, abandona el concert a la mitja part)




I DILETTANTI: DAVANT DEL PÚBLIC : (II) CRÍTICA


Els aprenentatges requereixen esforç i responsabilitat, però sobre tot creure i estimar el que s'està aprenent per desprès ser-ne coneixedor i fins i tot mestre.

Els membres de l'orquestra I Dilettanti, en edats compreses entre els 18 i els 22 anys, si fa no fa, estan en aquesta fase d'aprenentatge, i s'ha de dir que la seva avaluació per part del públic – malauradament molt escàs, i en la seva majoria format per amics i familiars dels membres de l'orquestra - va passar amb una nota força respectable.

Naturalment, la Petita serenata nocturna (Eine Kleine Nachmusik KV 525) de Mozart era tot un repte, al ser una peça tan coneguda. I si bé la direcció orquestral en tot moment no va gaudir de gran lleugeresa, aquesta lentitud era necessària tant per la joventut com per la inexpertesa de l'orquestra; els nervis es deixaven notar.

En l'Allegro inicial, amb el seu conegut tema rítmic que domina tot el fragment, certa distorsió i desafinació es va fer palesa, tot i que com que el final d'aquest moviment acaba de forma animada, val a dir que les parts rítmiques varen ser resoltes molt favorablement, tal com es va poder comprovar en el segon moviment, Romance (Andante), amb un inspirat passatge de tonalitat menor, que desemboca en un emocionant Intermezzo, que la sensibilitat de director i orquestra varen arrodonir amb un especial lirisme. Pel que fa al tercer moviment, Menuetto-Trio (Allegretto), una peça decidida amb alguns accents d'arrogància, l'encert de l'orquestra no va ser-hi del tot, al ser un moviment també de connotacions lentes, varen tornar a sorgir moments de desafinació, desembocant tot plegat, però, en el darrer moviment, el Rondó (Allegro), on la combinació d'elements de rondó i la forma de sonata, amb l'aparició del tema principal en varies ocasions, varen propiciar a l'orquestra un final digne, amb un aprovat just.

Seguidament, la Simfonia nº 29 en La major KV 201. Els components d' I Dilettanti, ja més relaxats, però seguint encara la tònica marcada per la peça anterior, ens varen interpretar els quatre moviments de l'obra: Allegro moderato, Andante, Menuetto i Allegro con spirito igualment amb esforç i a consciència, donant brio i prestància al primer moviment, una prudent intensitat, però amb tocs de lluminositat, gràcies a la incorporació del conjunt de vent, que va donar a la totalitat de la corda un convenient aixopluc en el segon, una excessiva cadència i relaxació - més d'algun membre del respectable va aprofitar per fer una petita becaina – en el tercer moviment, i una molt interessant i brillant resolució en el quart, destacant la precisió en resoldre certes dificultats.

La segona part es va completar amb el concert per a piano i orquestra nº 23 en La major KV488. Una magnífica segona part on la pianista Montserrat Cabero va posar de manifest un aconseguit equilibr acústic que va permetre percebre la rutilant bellesa de l'Allegro moderato, l'exquisida sensibilitat, delicadesa i melancolia de l'Adagio per acabar amb un sensacional i esplendorós Allegro assai. Gràcies a la col·locació del piano, val a dir que l'escenari va guanyar amb acústica, i amb prou feines varen ser perceptibles les possibles dissonàncies.

El ritme per part del director va ser sobri, aconseguint un alt rendiment de l'orquestra i amb una direcció musical molt segura, que va afavorir la plenitud del treball de l'orquestra.

Els merescuts aplaudiments varen donar pas a dos bisos: l'obertura de l'opera l'Isola disabitata de Franz Joseph Haydn – una excel·lent tria que va permetre contrastar els dos estils: Si Mozart és lluminós, Haydn expressa grandesa – i novament l'Adagio del concert per a piano i orquestra nº 23.

Monday, April 19, 2010

JOSEP SERRA – LA FORÇA DEL MOVIMENT





La galeria Setba (http://www.setba.net/) – Plaça Reial, 10-1r-2ª de Barcelona - exposa fins al proper 30 d'abril l'obra més recent Josep Serra (http://www.josepserra.es/).

Gest és el títol d'aquesta nova exposició de l'artista argentoní, on a través d'una dotzena d'obres i en diversitat de formats que van del 30 x 30 al 100 x 142 cms, i mitjançant la utilització de tècnica sobre fusta o paper, ofereix al visitant una colpidora visió de la realitat i del seu entorn.

Emparat dins els marges d'una abstracció densa i radical, Serra convida a l'espectador a través a un traç dinàmic i d'un gest ample i gruixut, sempre amb la constància del moviment, a contemplar la seva obra, sense dubtes ni excuses, amb fermesa i solidesa, no exempta de cert desdeny per formes estereotipades, amb la finalitat que el visitant es trobi amb una obra plena de caràcter, realitzada en un cromatisme bàsic, on el blanc domina a plaer, sense descuidar les sempre presents àgils pinzellades de negre, tot i que no se n'està de deixar-hi anar unes quantes taques en aquest color, alhora que dona entrada als grisos, en base al groc i al blanc, i tocs de vermell i blau fort.

En Josep Serra és enèrgic i contundent. Té les idees molt clares, i la seva obra sempre expressa potencia activitat. No hi ha davallament que hi valgui, tot i que es perceptible certa lleugeresa en el color, que mitiga lleugerament la virulència d'altres mostres.

És aquesta una exposició amb concordança per l'entorn de la sala, com en equilibri per una molt encertada il·luminació, permetent a l'obra exhibir totes les seves possibilitats tècniques i artístiques.

Tuesday, April 13, 2010

PUNTS DE LLIBRE: LA GRANDESA DE L'ART EN LA PETITESA D'UN FORMAT








L'espai Capgros conjuntament amb la sala d'exposicions de l'ASLL del carrer Bonaire, presenten la mostra Punts de Llibre, una iniciativa de l'Associació Sant Lluc per l'Art, que coordinada per Teresa Roig exposa els treballs de prop de 60 artistes, que presenten la seva obra en un format de 6 x 22 cms.

En la inauguració de la primera exposició, el passat 30 de març, el conegut crític d'art Pere Pascual va mostrar la seva satisfacció pel treball conjunt de Capgros i la Sant Lluc, tot esperant que aquesta no fos una única col·laboració, sinó l'inici d'una etapa de coordinació en favor de l'art.
“60 artistes, 60 punts de llibre, 60 punts de vista”. Per a Pascual, el que un artista treballi amb un format gran, amb és molt més planer, a diferència de les mides facilitades pels punts de llibre. No obstant, “fer quatre línies és diu fàcil, però en quatre línies i ha l'essència d'un artista, cor ànima, sentiments...”

Pascual va posar de manifest la qualitat artística de la mostra, i amb especial èmfasi, de la resposta en bloc davant d'un projecte col·lectiu, sense que es perdi la individualitat ni creativitat de l'artista.

La mostra del Capgros acull un total de 25 artistes, mentre que la resta es distribueix en la sala del carrer Bonaire. “25 mirades. De nou els artistes clamen per la mirada de la ciutadania. Fa tres anys que en aquesta mateixa data firmava un paper demanant un fons d'art per a la ciutat, però actualment estem als llims culturals del mateix...”

Pascual va acabar el seu parlament, tot destacant que s'estava inaugurant una exposició magnífica, i tot seguit va cedir la paraula al president de la Sant Lluc, Antoni Luis , qui i desprès dels agraïments de rigor, va destacar que es tracta d'una mostra amb 61 artistes i que “sense una bona motivació primer no es pot fer res. Espero que aquest sigui el principi d'una col·laboració, la primera edició Capgros-Sant Lluc”

Luis va acabar el seu breu parlament tot indicant que “com a representant de la Sant Lluc tinc l'objectiu primordial d'impulsar l'art”

Tot agraint novament als artistes la seva participació, va demanar públiques disculpes a Josep Serra per haver estat trasperat els seus punts, qüestió aquesta solucionada l'endemà, a la sala del carrer Bonaire.

L'any 2009, l'ASLL ja va presentar la primera exposició de punts de llibre, que veritablement a un cost molt raonable, permet tenir obra d'autor, adequada a tots els espaís, i que presenta gran qualitat tècnica, alhora que una sensibilitat exquisida, precisament per tractar-se d'un format tan petit.

La mostra exposa tots, absolutament tots els estils, de forma gens dissonant, sinó dotada de plena harmonia. Cap peça absolutament cap peça està fora de context, demostrant els artistes mataronins la seva gran qualitat artística. La diferència la pot posar el gust de l'espectador.
La diversitat cromàtica és absolutament aclaparadora, donant un contrast viu, dinàmic, àgil, expressiu, al igual que la varietat temàtica que abraça un ampli el ventall de possibilitats; des de l'academicisme més pur fins a l'abstracció més radical, passat per surrealismes, impressionismes i grafismes molt propers a les tècniques publicitàries. Tot plegat amb un nexe d'unió molt especial: la passió per l'ART, a la que cal donar-li difusió. Precisament, aquest format de punt de llibre, podria servir com proposta per a promoure la basant artística de Mataró, fora de les nostres contrades, i com a complement al Torres Garcia.

Un format fàcil d'enviar, que podria ser valorat per un jurat d'artistes de la ciutat, sense el “pedigree” del Torres Garcia, i per tant, molt més econòmic i del tot professional i de confiança, que de ben segur permetria la participació de molta gent, i expandir el nom de la ciutat fora de les seves limitacions.


Les exposicions romandran obertes fins a finals d'abril.

Tuesday, April 06, 2010

UN MESSIES MOLT PROFESSIONAL - PRESENTACIÓ





El cor de Cambra del Palau de la Música i l'Orquestra Barroca Catalana dirigits per Jordi Casas, varen oferir el passat dissabte, 27 de març dins el VIII cicle de concerts del Foment Mataroní, l'oratori El Messies de G.F. Händel, amb les veus del tenor Lluís Vallmajor, David Menéndez, baix, Marta Infante i Elena Copons com a mezzosoprano i soprano respectivament.

Com és habitual, Joan Vives va ser l'encarregat de la presentació del concert, i va introduir a una amplia mitja platea de públic – naturalment sense presencia destacada de personalitats relacionades amb el món de la política o la cultura locals, només faltaria !! - en l'època del compositor de Halle (Alemanya). Segons Vives, aquest oratori pot ser interpretat en qualsevol període de l'any, ja que tracta de la vida, passió, mort i resurrecció de Jesucrist, i de l'esdevenidor de la religió cristiana.

El Messies va ser interpretat per primer cop l'abril de 1742 i l'èxit fou aclaparador. Un any abans, però, Händel no s'hagués imaginat mai el mateix, doncs estava sumit en la davallada de l'òpera italiana, i en el menyspreu de la societat londinenca a les seves darreres composicions, a través de la caricatura de la seva persona en els diaris de l'època. Evidentment, la paraula depressió (abans melancolia) podia reflectir l'estat de salut del compositor.

Un encàrrec des de Dublín d'una obra que servís per recaptar fons per un orfenat de nens, va proporcionar a Händel la idea del Messies. El seu llibretista Charles Jennens tenia preparat el text d'una obra basada en textos de la Bíblia. La composició va durar tres setmanes, i tal com s'ha esmentat, la seva estrena va ser multitudinària, tant que es va tenir que repetir tres vegades més, obligant a les senyores a no portar mirinyac i als homes a no portar espasa, per tal que l'auditori acollís més gent.

A partir d'aquí la carrera de Händel es va centrar en els oratoris i altres composicions, deixant l'òpera arraconada.

Vives també va fer referència al ressorgir del músic com del mateix cor de Cambra del Palau de la Música, desprès dels darrers escàndols referents a la direcció i gestió econòmica del mateix. “Es tornar a ressorgir desprès dels avatars de la vida”.

Finalment, el musicòleg va acabar la seva introducció amb l'anomenat efecte Händel, que gràcies a la seva música, permet al públic sortir amb la mirada elevada i l'ànim exultant.




UN MESSIES MOLT PROFESSIONAL - CRÍTICA

I sí, l'efecte Händel es va deixar notar, doncs el public mataroní amant de la música, és de bon acontentar i gens exigent. Precisament, gràcies a la seva tolerància, formacions com la que avui ens ocupa, no se n'estan de fer una tasca acurada i professional, però mancada d'ànima, de l'essència més pura de procedent de la inspiració de Musa Euterpe. El Cor de Cambra i l'Orquestra Barroca Catalana varen cobrir l'expedient – pot ser perquè ja porten masses representacions del Messies – i el public en va sortir content, precisament per la seva mancança d'exigència.

Però en realitat, la direcció de Jordi Casas va ser excessivament ràpida, aplicant un tempo frenètic en la part orquestral. A aquest fet s'ha d'afegir la distorsió de so del instruments de l'Orquestra Barroca Catalana, molts d'ells antics, en el que és el teatre del Foment. No sol passar el mateix amb els nous. Les veus d'Elena Copons i Marta Infante estaven mancades de nitidesa i d'expressivitat. Ignoro si l'avançat estat de gestació de la soprano i mezzosoprano podia influir en que la seva interpretació fos excessivament plana, mancada de brillantor i amb signes de cansament. El timbre no era fresc i les veus pocs generoses.

El contrast varen ser les veus del tenor Lluís Vilamajó i de David Menéndez com a baix. La del primer, de claredat diàfana, veu exquisida i perfectament treballada, cantant amb sentiment, amb tècnica segura i un enfocament que alternava els moments més intimistes amb els de major expressió vocal. El Comfort me, All they that see him, de la primera part del programa o el He that dwelleth in heaven quasi al final, varen ser una demostració perfecta de la seva qualitat artística.

David Menéndez també va fer una excel·lent interpretació, mostrant un gran domini de l'estil, contrastant els diferents estats d'ànim. Thus said the Lord, pertanyent a la primera part i especialment Behold I tell you a mystery o The trumpet shall sound dins la tercera part varen ser els moments de major atractiu , amb una bella i sòlida veu. Malauradament, ni l'orquestra ni l'espectacular sol de trompeta de The trumpet shall sound varen acompanyar-lo en tot el seu esplendor.

Tampoc va ser un Messies complert, doncs varen faltar un recitatiu (The shall be brought) de la contralat, , un Duet de contralt (mezzosoprano) i tenor (O death, where is the sting?) i un Cor. (But thanks be to God)

El Cor de Cambra va ser limitat i inexpressiu. Poca adequació i entrega. Ni tan sols va procurar un especial lluïment amb moments de lirisme i aire exultant com For unto us a Child is born ni en l'esperat Hallelujah!.

És d'agrair que el Foment Mataroní porti formacions de tanta importància, però benvolguts i pacients lectors, els puc assegurar que la interpretació que el 16 de desembre de 2007 va fer la Coral Càrmina i l'Orquestra de Cambra de Vila-Seca, una formació “menor”, va ser magnifica (i així ho vaig titular en el seu moment), en comparació a l'anomenada del Cor de Cambra del Palau de la Música. Pot ser es preferible formacions petites i poc conegudes a les ja consolidades. La satisfacció està en molts cassos garantida.