CRÒNIQUES MATARONINES

2011-12-07T11:01:00.000-08:00

LA MAJORIA D’EXPOSICIONS ARTÍSTIQUES QUE ES PODEN VISITAR A LA CIUTAT DE MATARÓ,

SÓN DEGUDAMENT COMENTADES A:

www.cuadrosdeunaexposicion.com

PREMI ILURO-2011 (I) - Déjà vu

2011-11-14T13:18:00.000-08:00

Una de les avantatges de ser cronista accidental sense remuneració econòmica, a part de la llibertat total d’expressió exempta de tot tipus de pressions, és poder copsar la realitat des de molts àmbits, gràcies a començar a treballar des dels 15 anys com administrativa a l’empresa privada, fins a arribar a secretària de direcció, haver passat per l’experiència del convençut compromís polític, i posterior desencís, fins a aconseguir observar el que no es veu, però es capta, a través de l’estudi de les Humanitats, per tal d’arribar a la crítica d’art, on es necessari precisió i meticulositat.

I tot aquest preàmbul ve donat perquè la 53 Premi Iluro de Monografía històrica d’enguany, és motiu de reflexió, pel que significa com a esdeveniment, i per la política que es porta a terme en la concessió de guardons.

Molts dels amables i desconeguts lectors que de tant en tant treuen el nas per aquest blog, mig abandonat per l’actual tasca de vinculació directa amb el món artístic, ja s’hauran assabentat que la guanyadora de l’edició 2011 ha estat la doctora Montserrat Gurrera amb la seva tesi doctoral: "L’ensenyament a Mataró durant la primera meitat del segle XIX. Gènesi i desenvolupament del sistema educatiu en una ciutat industrial (1808-1868)”.

Tot i la meva felicitació a la guardonada, companya del Museu Arxiu de Santa Maria, i la meva satisfacció pel reconeixement de la tasca duta a terme, cal destacar que d’uns anys ençà, els diferents jurats d’aquest guardó venen premiant tesis doctorals. És aquest l’autèntic sentit del Premi Iluro? Si és així, el degà dels historiadors locals, Joaquim Llovet i Verdura, amb 90 anys recent fets, no hagués pogut optar mai als 6 guardons que al llarg de la seva vida ha guanyat, especialment el de 50 edició.

Les guanyadores, son obres de pes, tal com molt bé va indicar el president del jurat, Mossèn Pladevall. Volums que ronden els 1000 fulls. Evidentment, el treball de recerca d’una persona que vol obtenir el doctorat, és molt més dens i feixuc que un historiador que específicament es presenta al premi. Està obligada a portar informació i justificar-la, guiada pel seu director de tesí. Per tant la garantia de guanyar és segura. No va això en detriment de l’ historiador que sense guia de cap classe, buidant arxius i sota el seu criteri, també es presenta al premi?

En general, les darreres obres guardonades són llibres feixucs de llegir, amb un redactat que es podria considerar qüestionable – ser erudit no vol dir saber escriure bé, o fer amena la lectura – i amb un cúmul d’informació bàsica per a un director de tesi i per a un tribunal qualificador, però innecessària per a un lector.

Per tant, no s’haurien de canviar algunes condicions del Premi, i obligar a un mínim de pàgines, on de forma àgil i concreta, es faci el plantejament de l’estudi? O pot ser un altre suggeriment: dividir la quantia del premi entre la millor tesi i el millor estudi?

Evidentment, jo no soc ni seré mai Caixa Laietana, però si soc mataronina, i fa més de 16 anys que segueixo any rere any el Premi Iluro, del que he fet ja diverses cròniques en aquest blog, i amb aquest tarannà, es previsible el traspàs del guardó, davant l’escassetat de treballs que es presenten.

Actualment, el premi té una difusió minsa, no es tradueix ni al castellà ni a cap altra idioma, i per la qual cosa, l’esperit noucentista que va ser l’origen del mateix, queda absolutament malmès, davant el tancament per a la seva difusió i venda, sigui per part de l’entitat de crèdit, com pels mateixos historiadors, poc ambiciosos en donar a conèixer la seva obra més enllà de les fronteres mataronines.

Com a colofó a aquestes reflexions, prego al desconegut lector una ullada al currículum dels membres del jurat:

Antoni Pladevall i Font – president del jurat i doctor en història eclesiàstica per la universitat de Lovaina, , Josep Maria Fradera Barceló, Catedràtic en història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra, Jordi Beltran Serra (gestor administratiu. Més avall s’amplia el currículum), Joan Sanmartí Grego, catedràtic d’arqueologia de la Universitat de Barcelona i Àngels Soler Llobet, Llicenciada en Geografia i història per la Universitat de Barcelona

Davant aquesta “alcurnia universitària”, com no ha de guanyar una tesi doctoral?. La febre de la titulitis – sembla que tothom hagi de ser catedràtic o doctor – està d’avantguarda.

En resum, vagi aquesta reflexió per endavant de la crònica habitual de la 53ena. Edició del Premi Iluro de Monografia Històrica, per aquells a qui el hi pugui resultar ferragosa la seva crònica. No obstant, per als habituals de les meves narracions autèntiques, i als que no, els convido fervorosament a continuar la seva lectura, doncs la temptació de “desmelenar-me” no l’evito pas.

2011-11-14T13:13:00.000-08:00

PREMI ILURO-2011 (II) – PRESENTACIÓ

Tot seguint el protocol establert d’auto-indicacions de rigor, presento al lector informe de fets i circumstàncies.

Ateneu Caixa Laietana, primer pis, ple a la sala gràcies a la presència d’un públic majoritàriament seguidor de l’esdeveniment, pertanyent al MTV (Mataró de Tota la Vida), jubilat i major de 70 anys, directa o indirectament relacionat amb l’esdeveniment. Assistència important de personal directiu de l’entitat bancària (calen omplir cadires). Hi manquen: artistes, comerciants, músics, escriptors, empresaris, periodistes, mestres, professor d’història, etc. I ... gent jove menor de 40 anys.

Presència de membres del consistori a part de l’alcalde Mora: José M. López – PP i Montse López – PSOE. Altres personalitats relacionades amb la política – varies entre elles Ramon Bassas o Ma. Josep Recoder, i del sub-director del diari El Punt, Emmanuel Cuyàs.

Absències: Membres de l’IMAC i del regidor de Cultura, Joaquim Fernández. També és notòria la no asistència del cap del grup municipal socialista i ex-alcalde: J.A. Baron, membres de la CUP, d’Iniciativa o de Plataforma per Catalunya, etc. A tots aquests, amb els nostres impostos els hi paguem el sou. Pot ser que ens facin una mica el "parabien", no? i aprenguin a "cultivar" la "parròquia".

Comença l’acte amb les paraules inicials de l’antic director general de Caixa Laietana, Josep Ibern, recentment substituït per Antonio Tomàs com a director comercial a Catalunya de Bankia (La Vanguardia, 5 de Novembre).

Ibern, exercint funcions de President de Caixa Laietana, tenint com a tasca el desenvolupament de l’Obra Social de l’entitat, i mostrant un tarannà nerviós, poc decidit i en pobre imitació al seu predecessor en aquestes tasca, Jaume Boter de Palau, va elucubrar sobre els 53 anys de premi i la Creu de Sant Jordi, per desprès informar als presents de la baixa, per dissolució del Consell, en el Jurat de Pilar González – per qui era un goig pertànyer al jurat com a gran aficionada a la història, segons va indicar Ibern - qui ha estat substituïda per l’actual president de Fundació Caixa Laietana: Jordi Bertran, de qui va glosar la seva figura, com a destacat membre d’entitats, titular de Gestoria Beltran i com a responsable del Col•legi de Gestors de Catalunya.

“Bertran també toca el violí, y pinta i dibuixa força bé” – va esmentar.

Amb certs agraïments de rigor, l’actual cap de l’Obra Social va manifestar que li era un plaer celebrar aquest Premi Iluro, que ni haurà per molts anys, que tot i la davallada financera, i de conseqüents fusions amb desaparició d’algunes entitats, s’han ajuntat amb un grup d’èxit. “Ens haguéssim pogut ajuntar amb una altra Caixa, però probablement aquest no seria el Premi Iluro de Caixa Laietana sinó el de Caixa de Pensions”.

El president de Caixa Laietana, va continuar la seva estrena com a pèssim orador, informant de la continuïtat de l’Obra Social duta a terme – ( Comentari de la informant: I jo em pregunto, i el Casal i el Centre Esportiu tancats amb personal reciclat a la biblioteca, no era foment de l’obra social?) i que l’adquisició d’accions de Bankia deixarà dividends per seguir fomentant les tasques pertinents de caire social (segon comentari de la informant: doncs ho tenim fotut això, perquè les accions de Bankia fluctuen a plaer, i no es que l’entitat bancària no s’estigui d’economies).

Finalment, va acabar la seva introducció tot presentant al conferenciant de torn, el doctor en història Agustí Alcoberro, director del Museu d'Història de Catalunya, que com va marcar la tradició creada a partir del 1979, va exposar a l’auditori, una xerrada que portava per el títol: “La cacera de bruixes a Catalunya. Segles XVI i XVII”:

2011-11-14T13:09:00.000-08:00

PREMI ILURO-2011 (III) – XERRADA

El Dr. Alcoberro, va il•lustrar als assistents amb una conferència que ell mateix ja havia donat a l’any 2007, amb motiu de l’exposició “Per Bruixa i Metzinera”, que el Museu d’Història va organitzar en aquelles dates.

Un tema curiós però que tampoc va matar gaire, per la qual cosa, amb sense permís de Capgros.com, i aprofitant-me de l’excel•lent resum de Viern Bueno, “copio i enganxo” el seu text, tot dient que la totalitat de la xerrada i informació sobre la mostra, es pot trobar en el següent enllaç:

http://www.es.mhcat.net/content/view/full/2338

Alcoberro ha contextualitzat aquest fenomen en els períodes de crisi econòmica que travessava Europa durant aquella època, als quals cal sumar-hi les reformes catòliques i protestants i la fundació dels estats moderns, que van generar forts episodis d'intolerància cap als comportaments diferents a l'oficialitat. Segons el conferenciant, el “retrat robot” de les afectades a Catalunya per aquesta persecució van ser dones grans, soles, analfabetes, immigrants -moltes procedien de França- i desarrelades, i amb comportaments més o menys “estranys.

Al contrari que a l'Estat espanyol, on sorprenentment la presència de la Inquisició va frenar la persecució desmesurada de la bruixeria a través del que es coneix com a “Edicto de silencio”, a Catalunya es van donar episodis importants d'aquest fenomen, “La cacera de bruixes va ser un fenomen general i específic de Catalunya”, ha dit l'historiador. Entre els anys 1616 i 1622, es calcula que unes 400 persones van ser executades en els processos que es van donar, sobretot, a comarques com Osona, el Vallès o Bages. L'esquema es repetia a tots els pobles: l'arribada d'un “endevinaire” o “saludador”, un il•luminat que assegurava que podia identificar les bruixes, a qui les autoritats es creien i procedien a la detenció de les dones assenyalades per ell. S'iniciava llavors una onada de pànic col•lectiu, i una pressió popular que acabava accelerant les detencions. Les dones acusades de bruixeria, abans de ser executades, eren torturades i obligades a denunciar altres dones, cosa que donava extensió a la cacera com una taca d'oli arreu del territori.

Gràcies Biern, Gràcies Capgros !!!

2011-11-14T12:56:00.000-08:00

PREMI ILURO-2011 (IV) – GUARDONADA, CONCURSANTS I DISCURSOS FINALS.

En la 53 edició del Premi Iluro de Monografia Històrica, es varen presentar a concurs sis treballs: (novament, tiro de beta de Capgros.com). Els títols són els següents:

Homes i dones de mar a la Catalunya dels segles XVIII-XIX;

El Masnou durant la primera etapa de la Restauració (1875-1903).

L’ensenyament a Mataró durant la primera meitat del segle XIX. Gènesi i desenvolupament del sistema educatiu en una ciutat industrial (1808-1868);

Antoni Puigblanch (polític i acadèmic, filòleg i poeta), un cas insòlit i paradigmàtic en el Mataró del segle XIX. Oda al Fanatisme (1816-1834, c.).

Obra poètica catalana completa; L’obra poètica de Joan Pujol, prevere de Mataró.

Julià Gual – Pere Pagès, una relació d’amistat, mataronina i catalana. Retrats d’una època.

El secretari del Jurat, i ex-cap de l’Obra Social Ricard Navarro, va donar lectura a l’acte del jurat reunit el 26 d’octubre, tot indicant que per unanimitat, l’obra guanyadora era: L’ensenyament a Mataró durant la primera meitat del segle XIX. Gènesi i desenvolupament del sistema educatiu en una ciutat industrial (1808-1868);

Tal com ja s’ha esmentat al principi, la Dra. Montserrat Gurrera, en el moment de recollir la medalla commemorativa –i el document acreditatiu dels 9.000 €, (que tot s'ha de dir, que no es parla, no es concursa per amor a la història. Els calers són un bon estimul), en breu discurs a l’auditori, va manifestar, desprès dels agraïments de rigor a la família, arxius i biblioteques i també al seu director de tesi, que amb aquest estudi ha intentat reflectir “com durant el segle XIX la xarxa escolar a Mataró va anar creixent” gairebé des de zero fins esdevenir “molt complexa”. Segons Gurrera, aquest fet va ser possible gràcies a la implicació de múltiples agents, des de l'administració municipal i estatal, les congregacions religioses, passant per altres institucions ciutadanes, fins a arribar al 1868 amb el decret d’ensenyament obligatori, tot i que no va ser fins al segle XX en que va ser obligatori".
I seguint la tradició, instaurada no se quin any, una breu explicació – afortunadament el Dr. Pladevall no es com el Dr. Nadal que s’enrullava com una persiana, per ser la indiscutible “vedette” de l’esdeveniment – de les diferents obres presentades, que segons el president del Jurat, “totes mereixen la seva publicació”. (No em resisteixo a continuar fent comentaris: Tercera alternativa pel premi Iluro: Sense premi i publicació de les obres. A veure qui es presentaria –jejejeje)

PREMI ILURO-2011 (V)– RESUM DE LES OBRES:

Homes i dones de mar a la Catalunya dels segles XVIII-XIX;
Dr. i Mossèn Pladevall: “És un títol que no saps gaire de que ve. Es tracta d’una història de la província marítima de Mataró fins a Tossa de Mar. És un treball que ha fet pensar molt, però és un tema que ja ha estat treballat. L’autor ha anat a l’arxiu de Cartegena i ha trobat molt de material. Un treball ben fet, de pes amb tot el seu sentit”.

El Masnou durant la primera etapa de la Restauració (1875-1903).

Novament el Dr. Pladevall: “Treball molt reduït a El Masnou, estudiant 28 anys del municipi. L’autor va agafar l’arxiu local i el va buidar. Una tasca de 430 folis. HI surt tot. Una història molt meritòria”

L’ensenyament a Mataró durant la primera meitat del segle XIX. Gènesi i desenvolupament del sistema educatiu en una ciutat industrial (1808-1868) - GUANYADORA,

El president del Jurat va manifestar respecte a l’obra guardonada: “Té 2 volums. 700 folis. Obra de pes i més per a mi que resideixo a tres llocs i m’ha havia d’emportar els treballs d’un cantó a l’altra. Abraça del 1808 al 1868, o sigui de Napoleó a Isabel II. Durant aquest període, la influència de la ciutat passa a ser molt notòria: d’agrícola a industrial, fet que va provocar la duplicitat del nombre d’habitants. Hi ha aspectes que es poden ampliar, doncs és un temps de formació de la ciutat. Es construeixen col•legis de prestigi... És un treball extraordinari”.

Antoni Puigblanch (polític i acadèmic, filòleg i poeta), un cas insòlit i paradigmàtic en el Mataró del segle XIX. Oda al Fanatisme (1816-1834, c.).

D’aquesta obra, que ja es va presentar l’any passat, Mossèn Pladevall va manifestar enguany, tot fent en principi una glosa de la figura de Puigblanch “La Reinaxença catalana comença amb ell. Una manifestació important la seva Oda al Fanatisme. Un liberal exiliat a Londres on va morir al 1840. Agafa un manifest de París i ens el descriu a l’obra. La seva Oda parla dels cantons de Castella. Un bon autor. Hi ha un treball important que enriqueix la història de Mataró”

DE LA MATEIXA OBRA, L’ANY 2010 VA MANIFESTAR: “Falta aprofundir en moltes més coses. Divideix el treball en tres trossos i parla del liberalisme de Puigblanch i d’una poesia diferent, culta. Es una edició critica del text, però li manca contingut”.
Sembla que ni les correccions d’enguany li han donat opció a premi. No deu ser catedràtic el que ha presentat el treball.

Obra poètica catalana completa; L’obra poètica de Joan Pujol, prevere de Mataró.

Pel president del Jurat: “l’autor no sap ben bé la biografia. Joan Pujol escrivia poesia tant en castellà com en català. Va traduir a Ausias March, de qui va seguir el seu estil. Es també una obra important”

(És important però l’autor no sap ben bé la biografia. En que quedem?

Julià Gual – Pere Pagès, una relació d’amistat, mataronina i catalana. Retrats d’una època.

“En Julià Gual va haver de marxar a l’exili amb la seva esposa. Un intel•lectual amic de la literatura. En Pere Pagés era escrivent en una empresa. Havia publicat varies caricatures, que varen anar a petar a la família Gual. Una obra que valdria la pena que es publiqués per la curiosa amistat existent entre els dos personatges. Llàstima que no es publiqui perquè la gent hi disfrutaria”

(Una altra nota de cronista accidental: Em sembla que aquest llibre es va presentar l’any passat, sota el títol Mataró a mitjans del segle XX, però el comentari del Mossén-president del jurat no s’avé amb el d’aquest any. Ho faig constar, però em puc equivocar)

Finalment, el Dr Pladevall va manifestar que li era bonic fer de jurat, perquè a través de les obres presentades, tothom hi aporta la seva visió. “Quasi tot es bastant contemporani, però enriqueix la història de la vostra comarca. Les obres que es publiquen son de pes i de mèrit. L’autora guanyadora podria comprimir-la per dedicar a altres besants dins el mateix llibre. Estic content de ser home de terra endins i ara coneix-ho gent que estudia amb aquest mèrit. Hi ha obres que mereixerien ser publicades”

LA FORMA EN QUE S’HA TRANSCRIT EL PARLAMENT DEL PRESIDENT DEL JURAT ÉS LITERAL.

2011-11-14T12:43:00.000-08:00

PREMI ILURO i (VI) – NOVAMENT DISCURSOS - LA HISTÒRIA “INTERMINABLE”

Doncs sí, perquè Josep Ibern va a tornar agafar el torn de paraula i en un altre discurset a un auditori cansat d’estar assegut i amb ganes d’endrepar com lleons – i com és habitual - el refrigeri que prepara Ca l’Uñó, va indicar que: “No tothom pot guanyar i només tenim un premi, però ens dona riquesa a la comarca. És també una garantia de continuïtat del Premi Iluro”

Tot donant les gràcies al jurat, i especialment al Dr. Sanmartí que aquest any era el darrer en la seva participació, i manifestant l’exclamació del catedràtic de que NO S’INVESTIGA HISTÒRIA ANTIGA, del que ell n’és un expert – “Pot ser si es presenta algun treball li demanarem consell, Dr. Sanmartí” (sic Ibern), va acabar amb els agraïments de rigor als concursants – “Sense ells no hi hauria premi” (i amb el tarannà que es porta, tampoc) felicitant a la guanyadora i al Sr. Joaquim Llobet que el dimecres, 9 de novembre feia 90 anys – segons informació facilitada pel Sr. Pere Tió – va acabar la seva pesada intervenció, donant la paraula a l’Alcalde Mora.

I aquest amb un discurs que no es va preparar ell, doncs tot i que havien tocat les campanes de les 9 del vespre, tal com va senyalar, va fer esment de la honorabilitat que representa per la ciutat de Mataró el premi degà de Monografia històrica desprès de 53 anys.

I aquí va començar la seva dissertació, per tal d’explicar a un auditori veterà del Premi Iluro la trajectòria del mateix, que ja ens va ser perfectament il•lustrada, especificada i contada pels Srs. Joan Giménez Blasco i Pere Tió en un magnífic llibre editat durant la celebració cinquantenari del guardó.

“Què hi ha darrera el Premi Iluro?” Quins valors hi ha?” La quantia econòmica del premi és el valor més important de tots. Al segle XXI, per la pàtria no es treballa i com que es publica, doncs la cosa surt rodona –comentari de cronista accidental)

Tot felicitant a la guanyadora i als concursants, va auto-respondre’s a la pregunta amb un “El primer que hi ha es la Caixa Laietana. El premi fundant l’any 1959, per tal de festejar el centenari de l’entitat. Per tant, Il•lusió i mataronisme, gent implicada i un cert romanticisme. Estimació per la ciutat. El rigor i el compromís que no es pot perdre mai". (Doncs mestre, fot temps que els mataronins hem deixat de tenir compromís amb la ciutat, d’ençà que amb la democràcia ens colleu a impostos per serveis que més de quatre vegades no hem demanat)

I llavors, l’alcalde es va posar a fer d’historiador amateur i ens va recordar a tots als germans Claudi i Alber Mayol, “Era gent que s’estimà el país a través de la feina ben feta” ( (Mira, això és maco. Queda bé), i que si va ser necessari buscar un jurat de molta qualitat, els consells de Ramon d’Abadal per la configuració del premi, la perfecta combinació de professors universitaris amb erudits locals, etc.

“Set vegades ha quedat desert el premi. L’exigència és molt alta (...) Cal constància i perseverança”.

I fent esment als diferents secretaris del jurat, especialment al Sr. Valera, i ara a Ricard Navarro i en un futur a Oscar Jofre, va a tornar a la història “más grande jamás contada” (títol de película), informant que l’any 1979, el premi s’independitza de l’anomenat Dia Mundial de l’Estalvi: “Els impulsors pensaven que l’estalvi popular tenia interès (...) És d’agrair que els mitjans de comunicació local (M1TV i Mataró Ràdio) retransmetin el premi en directe, quan abans també ho feien al Correo Catalán, La Vanguardia (I la Solidaridad Nacional, popularment coneguda com La Soli. Alcalde, doncs no hem avançat gaire, més aviat hem retrocedit; abans se’n parlava a tot Catalunya i ara a Mataró i en prou feines. Dos anuncis de plana pùblicats en el Tot i el Capgros, informant de l’acte acadèmic – 70.000 exemplars repartits per tota la comarca – 35.000 per banda – i resulta que només acudeixen 300 persones, si fa o no fa???!!!!)Finalment, l’alcalde Mora va fer esment del primer guanyador Antoni Martí Coll amb “Cartes a ultramar”, un llibre de biografies, i que “al 1963 es va tirar la casa per la finestra i varen ser tres els premis publicats. 68 libres publicats en aquesta col•lecció, un llegat per futures generacions i una lliçó pel present. (Això si que queda bé!!!)

I desprès de dues hores –entre arribar, seure, esperar a que vinguessin tots, etc., - es va acabar l’esdeveniment amb el refrigeri de rigor, on molts dels presents varen fotre el camp, i d’altres ens varem quedar a fer la discutida, amb un menjuc escàs, (estem de retallades), però de molt de glamour, i ja se sap que molts dels presents el que els hi agrada és el tiberi – fins i tot males llengües varem comentar a aquesta cronista que hi havia gent que s’amagava menjar dins la bossa - es va acabar la festa.

Però jo continuo dient: TROBO A FALTAR EL BOMBÓ DE XOCOLATA I VAINILLA!!!

SANT LLUC-2011: REQUIEM PER LA PINTURA, ANTIFONA PER L’ESCULTURA

2011-09-26T11:47:00.000-07:00

Doncs sí benvolguts i desconeguts lectors, ja fa una setmana que tenim la col•lectiva Sant Lluc-2011, l’ abans estrena oficial de la temporada. I serà aquesta una mostra de llarga durada: fins al 1 de novembre (TOT SANTS!!!) ni més ni menys. Ja es va assistir a la inauguració – faltaria plus - s’ha visitat degudament, i per tant, ara toca criticar-la respectuosa però rigorosament.

Tot és nou en aquesta 65èna edició (mira, la que abans era l’edat de jubilació). Un nou espai a l’Ateneu (amb el pis de dalt tancat a perpetuïtat), una nova distribució, un nou alcalde i un nou president de la Fundació Caixa Laietana i una nova durada.

Tot es nou, però el panorama pictòric és cada vegada més mediocre, amb obres extretes en la majoria dels cassos del rebost o del taller –poques són les que s’han creat específicament per la mostra – continguts amb falta d’imaginació, de desenvolupament tècnic, amb els artistes “de pes” “desaparecidos en combate”, i donant pas a un pintor de diumenge, o jubilat o dedicat a altres tasques – doncs la pintura no dona per viure – que es presenta a la col•lectiva, complint rigorosament les bases, i com que és una mostra de molts anys, i és altament visitada, cal omplir l’espai com sigui, no passi que els de la Laietana (RIP – Ara Bankia) s’emprenyin o alguns pintors “amateurs” que no se’ls hi admeti l’obra, decideixin tancar els comptes (que de tot hi ha hagut).

Encara que em prou feines se salven mitja dotzena de peces, cal omplir parets i que el mataroní especialment major de 65 anys, vagi a visitar la mostra, que el comptador de visites ha de funcionar.

I tot era nou el dia de la inauguració el passat 15 de setembre. Fins i tot, hi havia substitut pel president de la Sant Lluc, Antoni Luis, absent per viatge.

En Daniel LLin, membre de la junta d’aquesta entitat i organitzador de la mostra, és qui va reemplaçar al president, i val a dir que com és costum en ell, va estar a l’alçada de les circumstàncies.

Anem per ordre, però. En Lluís Juvinyà, antic empleat de l’entitat de crèdit – perquè l’estalvi ja és un eufemisme - i president del Patronat de la Vellesa – va actuar com a mestre de cerimònies, i va presentar en primer lloc al substitut d’en Jaume Boter de Palau – mira, el vaig trobar a faltar perquè el paper de president l’esqueia tant bé!!!- Jordi Beltran

I adreçant-se al públic d’una manera correcta, planera però distant i freda, va informar que la Fundació Caixa Laietana continuava endavant gestionant les àrees que li pertoquen de l’obra social – que també han patit l’oportuna retallada – i que continuarà donant suport a les manifestacions culturals com la Sant Lluc (més o menys és el que vaig captar, doncs vaig arribar quasi a les acaballes del discurs).

SANT LLUC-2011 (II)

2011-09-26T11:33:00.000-07:00

Tot seguit, en Daniel LLin, va llegir la seva intervenció, agraint l’aixopluc de la Laietana, als artistes per la seva participació, adreçant desprès el seu discurs cap a la promoció de les arts plàstiques en general, dins uns moments econòmics convulsos: “preferiríem un àmbit més propici per l’art” , amb el desig de ser companys d’altres disciplines artístiques com el cinema, la música, etc., i que altres entitats desenvolupen, doncs “volem ser una ciutat referencial on la cultura tingui lloc” (de ilusión también se vive. Durant els 32 anys de socialisme, la ciutat s’ha tancat en banda a molts nivells i la cultura no és excepció. En realitat, no ens coneix ni la mare que ens va parir), i que l’entitat està desitjosa per recolzar la tasca dels artistes que ho desitgin.

Segons Daniel LLin, “l’exposició (referint-se a la Sant Lluc) mostra una selecció d’obres per obrir-se al món de l’art, i pretén despertar l’ interès artístic de la ciutadania. Creiem que la nostra aportació és un petit gra de sorra...”

A continuació, va fer esment de l’artista homenatjat enguany, en Paco Cabanillas, d’ els col•legues i amics de l’entitat que malauradament, aquest any han traspassat: la pintora Emilia de Torres, el dibuixant i gravador Robert Vives Sauri i de l’escultor Guerau Calàbria.

Finalment, Llin va tenir paraules de record per Boter de Palau, com ex-president de Laietana, i per l’ex-alcalde Baron i el suport que des de l’ajuntament sempre va donar a la mostra, tot agraint tant a les institucions publiques com a l’entitat de crèdit la seva bona disposició per la col•lectiva.

Seguidament, es va donar el diploma als joves artistes seleccionats dins la Sant Lluc d’enguany, i que disposaran com ja és habitual d’un espai expositiu per a la seva obra: Natàlia Guerrero Hernàndez, F. Javier Pretel Franco i Oriol Ribas

I per acabar l’acte, l’alcalde Joan Mora, va donar per inaugurada la mostra, no sense abans fer esment de “les grans idees que combinen el talent aconseguit amb les noves generacions...” amb “la il•lusió per tirar endavant aquest projecte”, sense oblidar que “l’art ens comunica coses diferents però ens comunica l’estima per l’art de tots els governs que ens han precedit” per finalitzar tot dient que es continuarà donant suport a la mostra des del consistori, tot i les dificultats del moment actual.

O sigui un discurs de tràmit, que va quedar molt bé davant d’un públic vinculat directament amb la mostra – artistes, amics i familiars dels mateixos – pocs polítics, cap de la “leal oposición” socialista, ni d’IC-Verds, ni dels que donen suport al govern a base de pacte i votacions (PP i PxC), ni per descomptar, la CUP (Déu ens lliure d’assistir a un acte social tan poc reivindicatiu com aquest), i poca gent d’altres entitats o simplement visitants i espectadors.

SANT LLUC-2011

2011-09-26T11:28:00.000-07:00

Això sí, no ens oblidem de TVM, ai, vull dir M1TV, (que ara som municipals i vivim dels pressupostos de l’ajuntament, – abans de la subvenció- o sigui que els hi paguem el sou) que com aquell qui diu, quasi retransmetia “en vivo y en directo” la inauguració, a càrrec del crític d’art local, Pere Pascual, que a proposta dels directius de la cadena de tele municipal, ha decidit tornat a la mateixa, (nunca digas nunca jamás) per tal d’ informar de l’art de les nostres contrades.

Tot i que la meva crítica serà exposada a www.cuadrosdeunaexposicion.com (si, en castellà, en l’ idioma “del imperio”, perquè tothom del mundo mundial (se’m llegeix a bona part d’Espanya i Sudamèrica), se n’assabenti que MATARÓ TAMBIÉN EXISTE!!!, tal com ja he manifestat de bon principi, i seguint les pautes del títol de la crònica, pictòricament no hi res més que afegir, però a nivell escultòric, la mostra és una autentica sorpresa, i salva el “Sant Pere més Alt” bis, a nivell pictòric.

Tot Recordant que l’escultura s’expressa creant volums i conformant espais, l’exposició recull cada vegada obres més imaginatives, realitzades per escultors que disposen de tècnica, creativitat, coneixements dels materials, desenvolupant estudis i esbossos, proporcions, estudi de composicions, etc. Treball i esforç es veuen de manifest en aquestes peces, plenes d’enginy, molt més elaborades que les obres del camp de la pintura, on tothom si veu amb cor, i alguns seria més recomenable que es dediquessin a les arts manuals.

A destacar també la manca d’altres especialitats artístiques, com el treball amb vidre, forja – a excepció d’en Pol Codina – esmalts, etc.

2011-09-17T15:42:00.000-07:00

LA MAJORIA D’EXPOSICIONS ARTÍSTIQUES QUE ES PODEN VISITAR A LA CIUTAT DE MATARÓ, SÓN DEGUDAMENT COMENTADES A

www.cuadrosdeunaexposicion.com

ENCARA QUE NO S’ESMENTI, EN AQUESTA WEB HI QUEDA CONSTÀNCIA.

NOTA INFORMATIVA:

Eh que queda periodístic això? A dos dies de la inauguració de la Sant Lluc, ara tocaria la crònica de tant “magnum” esdeveniment artístic. Però ja arribarà. Que la inauguració va quedar molt bé, però el material exposat és per exhibir-lo en un Sant Pere més Alt bis.

De moment, passo a penjar la meva crònica sobre la Missa de les Santes,

que la tenia a mitges.

CRÒNIQUES ENDARRERIDES

2011-09-17T15:40:00.000-07:00

OFICI DE FESTA MAJOR: MISSA DE LES SANTES-2011

Benvolguts y desconeguts lectors,

M’adreço novament a les vostres persones, i en particular a la vostra vista, per veure si dono una mica de marxa a les meves abandonades Cròniques (no tinc perdó, ho reconec), però la meva tasca com a crític (www.cuadrosdeunaexposicion.com) ,com a documentalista a www.artinternacional.com i com a corresponsal de la revista Gal-Art (www.gal-art.es) , em tenen completament absorbida, i tot i que en gaudeixo molt, renoi, trobo a faltar l’escriure en català, i sobre tot, despotricar a gust (això no es molt català, però és habitual sentir-ho per les nostres contrades), sobre els diversos esdeveniments socials i culturals de la trista i apàtica ciutat de Mataró, i més ara que s’ha quedat sense Caixa Laietana. Au, 150 anys a parir!!!.

I per tant, com que aquest mes d’agost ha estat de “molto laboro” en crítiques, degut a l’excelsa activitat de juliol – tothom s’ho diu - em prenc ara al mes de setembre un respir, i reinicio novament una secció encara més abandonada: Cròniques Endarrerides. I perquè aquest blog és meu i de ningú més, i les Santes fa un mes llarg que han passat – JA HO SEEEEEEEEE, però això és com els bombons Nestle, perquè avui es avui - ho faig amb l’Ofici de Festa Major, que aquest any ha estat del tot mogut, tot i que d’ençà de la tortada dels Maulets a en Remigio, quan era regidor, sempre hi ha una bestiesa o una altra el dia d’anada a Ofici, com si no hi hagués cap altre lloc millor.

OFICI DE FESTA MAJOR: MISSA DE LES SANTES-2011 (II)

2011-09-17T15:33:00.000-07:00

I bé, com cada any, pimpollada com sempre, i amb el paraigua a la mà – el dia abans havia caigut un xàfec del tot recalcitrant i per primer cop el dia 27 de juliol la temperatura era agradable – anava cap a Ofici, desprès de maleir des del més profund del meu ésser, els maleïts – valgui la redundància – petards de les matinades, que des de les 7 del mati donaven la tabarra. Se’ls hi enrrefot la gent gran, malalta, la calor habitual, etc., Au, sempre a tocar els pebrots a partir de les 7 del matí.

Doncs bé, a ¼ de 10 ja era a la basílica – la tradició exigeix puntualitat - i molta estona abans, els voltants de la mateixa ja estaven plens de tota una colla de galifardeus que de protestar en saben molt i de pencar em sembla que molt poc – i de passada dir que no semblaven de la vila, sinó vinguts de fora – amb cartells a la mà i crits de “Felip Puig dimissió”.

I per què aquesta colla de sapastres els hi va donar pel Puig? Doncs perquè era el polític de torn convidat aquest any. Sembla que la Generalitat estava de rebaixes i ens fa facturar en Puig, que pels voltants de finals de maig es va donar a conèixer per donar xarop d’estopa als “indignats” “apalancats” (això tampoc és català, però també ho diem) a la Plaça Catalunya, que protestaven contra el Sistema.

I bé, ja acomodada entre els primers bancs de la Nau Central de Santa Maria – els bons contactes amb el MTV (Mataró de Tota la Vida), donen els seus fruïts en aquests cassos – i mentre s’esperava l’entrada de les digníssimes atrocitats – ai, perdó, autoritats – les salutacions de rigor, que també són tradició d’un cop l’any, però aquest any, sense música d’orgue, la qual malauradament ningú escolta, perquè tothom xerra pels descosits.

I finalment varen tocar les 10 del matí, i els qui manen (?) varen entrar en tromba, i sense massa ordre – prèviament ho havien fet els consorts – i ben escridassats pels bordegassos de l’exterior. Per ser la primera Missa de les Santes de Joan Mora com a alcalde, va ser lluïda la cosa!!.

OFICI DE FESTA MAJOR: MISSA DE LES SANTES-2011 (III)

2011-09-17T15:31:00.000-07:00

Però encara no estava tot. Calia esperar la solemnitat del sacerdoci local, presidit per l’excel•lentissim Sr. Arquebisbe de Barcelona, Cardenal Lluís Martínez Sistach, que Déu guardi molts anys, però que Roma ens retiri ben aviat.

I amb la veu de gallina enrregollada de la Maria Valle, - la bona voluntat no sempre compensa una mala veu - tot dirigint el “Poble de Déu, poble en marxa”, va entrar la cúria de preveres de la ciutat amb el pas estudiat, però mentre el poble de Déu anava marxant, amb els sols cridaners de la Valle, el munt de preveres semblaven un cúmul d’abelletes de blanc i púrpura, constantment voltejant fins a trobar el seu lloc.

S’acaba la marxa, i el mestre de cerimònies per excel•lència – Sr. Codina – amb el paper sabut, posa l’ordre degut.

I comença la Missa. Kyrie eleison (Senyor, tingueu pietat!) i va arrancar LLuís Carné, director d’enguany, amb geni i prestància, diligent i energic, i amb un toc “wagnerià” que notava les hores d’assaig, i el sentiment i passió de Carné per l’obra de mossèn Blanch. Gloria in excelsis Deo!!!

I si bé els presents estàvem per la Missa i la pregaria – tot i que la cerimònia del 27 de juliol de Fe poca i de folklore molt – els fotògrafs aficionats i professionals, com autèntiques “moscas cojoneras”, no deixaven d’anar amunt i a ball de la nau central, fent fotos que els fidels no veiem mai, però en cavi ells si es feien notar, tant que fins i tot hi havia una fotògraf prenyada fins al fetge, que suposo que a hores d’ara ja deu haver tingut la criatura. Que no es digui que fins i tot en la més tendre formació, no s’escolta la Missa de Mn Blanch.

No obstant, la suprema majestat fotogràfica, és en Toni Canal. Vedette number one, sense cap mena de respecte pels fidels i per la cúria present, amunt i avall de l’altar major, i anar retratant a cantaires i capellans. Suposo que un dia editarà un llibre amb totes les fotos, que no crec que paguin l’ajuntament ara que només té tranyines a la caixa.

I la basílica, plena de gom a gom, amb els tradicionals problemes d’acústica, més notables amb el cant de les veus femenines que les masculines – proposo que un any només la cantin homes, penso que mitigaria i molt el tema de l’acústica encara que em dictin de masclista - la missa anava seguint la tradicional litúrgia, musical i eclesiàstica, va arriba el sermó de l’arquebisbe de Barcelona. Una homilia tan ben feta, que vaig pensar si s’Eminència era un bon polític o un mal cardenal, perquè el cas es que va xerrar molt per no dir res que no fos una alabança a la ciutat de Mataró i als fidels presents. Sense comprometre’s a res. Ni una crítica ni un advertiment. Res, tot era joia i alegria, malgrat que a fora no s’estaven d’anar cridant Puig dimissió.

OFICI DE FESTA MAJOR: MISSA DE LES SANTES-2011 (i IV)

2011-09-17T15:21:00.000-07:00

Però en Puig semblava molt tranquil, no se si gaudint o no de l’esdeveniment, però curat de tot espant, mentre l’alcalde Mora no se si escoltava o feia veure que escoltava, però semblava inspirat... sense misticismes, eh!!!

I entre el sermó i l’inici de l’eucaristia, una nena que portava molt de bronzo a les cames i als braços – això vol dir que pencar poc i moltes hores de platja - es va situar en el lateral dret de la nau central amb el cartellet de rigor de Puig Dimissió!!, provocant el conseqüent enuig per part dels fidels que li varen recriminar la seva conducta.

Però la nena, poc respectuosa amb el lloc i desconeixedora total del que significa una missa, no es sentia aludida i anava alçant el cartellet, fins que un senyor de l’Administració de Les Santes, la va convèncer d’abandonar la seva postura. La va fotre fora, vaja.

La Missa va continuar fins a final, indicant als fidels a on es repartiria la Comunió – en Condina (Jabón La Oca), semblava una hostessa de vol – i nova desfilada d’atrocitats, ai, ja se que son autoritats, però és que m’encanta dir-ho!!!, de abelletes de color púrpura i blanc – o sigui cúria sacerdotal – tot això mentre es cantaven els goigs de les Santes, fidels, processó de les relíquies, aquest cop a càrrec dels Capsgrossos, i... de segurates que la basílica n’estava minada. Podien ser de la secreta però dissimulaven poc.

I una any més la Missa de Mn. Blanch. Encara que sigui amb retard, cal felicitar a Lluís Carné pel seu entusiasme i excel•lent direcció musical, on a nivell de veus, la soprano va ser de tessitura fluixa, la mezzo excel•lent amb una veu elegant, al igual que algunes àries del tenor, i sempre correcte el baix (demano disculpes, però és que amb el full que trobem als bancs, l’anonimat de les veus principals de la Missa és ben palpable, i servidora no es coneix el percal).

Els que manen i els que no, tots desprès cap a l’Ajuntament, de ballaruques al Saló de Sessions, noble sala que mai ha estat destinada al ball. Però ni en Mora ni en Puig se’n van estar. Una mica patètic tot plegat.

BASSAT-2 - "LA SAGA CONTINUA" -DISCURSOS I -Joan A.Baron -Alcalde en funcions

2011-06-04T14:48:00.000-07:00

Doncs sí, benvolguts i desconeguts lectors, tenim segona part - i en vindran més - de la COL•LECCIÓ BASSAT D'ART CONTEMPORANI DE CATALUNYA. Concretament, la que abraça del període 1970-1979. Una època absolutament efervescent, no tan sols en l'art, sinó econòmica i socialment, que precisament molts dels artistes presents en aquesta mostra, reflecteixen a través d'un creativitat desbordant, il•lusionant, extremadament productiva, a l'avantguarda del que en aquell moment es feia, i que fins i tot Catalunya dictaminava, però que malauradament, el pas del temps li ha conferit una situació d’oblit i de devaluació.

Però, com sempre que introdueixo un nou capítol de la meva tasca de cronista accidental, vol dir que hi ha inauguració per tant, discursos, a la que aquest cop si barregen actituds de descortesia pública.

I en va fer bona demostració d'aquesta manca de politesse, el ja ex-alcalde Joan Antoni Baron, i la corte socialista de rigor, que no acaben de pair que la baronia socialista de Mataró ha desaparegut del mapa, per desig dels votants de la vella Iluro.

I ho va demostrar seguint un protocol estricte, de descortesia excel•lsa, al no convidar a formar part de la tribuna d'oradors, encara que fos de forma presencial, al futur alcalde de la ciutat, Joan Mora, amb qui el Sr. Bassat haurà de tenir tractes. (Lleig, molt lleig. Però, que es pot esperar del tarannà socialista, d’esquerra de caviar, que no admet mai els seus errors, emparat sempre amb la justícia social i la igualtat per a tots... a excepció de les seves butxaques?. Què en sap l’esquerra socialista de saló de Fair Play, d’elegància i de distinció... de saber perdre com a cavallers?)

El passat dilluns, 30 de maig, la Nau Gaudí va acollir la inauguració de la segona col•lecció Bassat, amb molt menys públic que en la primera edició (si fa o no fa un centenar escaig de persones. Més tard, però, passats els discursos, va anar venint el personal... pot ser perquè es pensava que hi hauria cava... que no ni ha mai aquí. Es que això dels discursos es molt pesat. Servidora ho diu per experiència).

Absències notables com alguns galeristes i artistes de Barcelona, Caixa Laietana (desapareguda en combat per obra i gràcia de Bankia), en la seva basant social i econòmica - ni una ànima de l'entitat de crèdit i de dèbit – Es clar que Bassat & Company tampoc es van presentar al Torres García - Personal del Museu de Mataró, tampoc hi era, si algunes ànimes de l'IMAC, i la presència d'artistes locals, no és que fos excessivament abundosa, però alguns hi eren, tot s'ha de dir.

Baron, va començar el seu discurs, amb un to dur i auster (de mal perdedor) , tot recordant part del que havia escrit en el programa de la primera exposició Bassat, (es prega, si es vol, consultar el catàleg esmentat), tot comentant la familiaritat que representen noms com els de Ràfols Casamada, Hernández Pijoan, Guinovaert, etc., al veure part de la seva obra exposada, i el fet d'estar dins la Catalunya en xarxa "Ens fa forts i importants". (I quina mania, que això no res que el Principat és petit i el món infinitament gran!!!)

El futur ex-alcalde, va tornar a insistir en les oportunitats que es presenten (al igual que en l'anterior discurs, el de la primera col•lecció), i en el model de planificació que s'ha de seguir, arrel d'aquestes oportunitats. "Les ciutats es construeixen amb la valentia de desenvolupar un model. I ser valent vol dir no desaprofitar les oportunitats. Cal ser agosarat per guanyar futur" (quines frases més boniques, ara que li han donat una plantufada amb els vots).

I amb aquest guanyar futur, va fer esment d'un seguit de projectes, com l'espai de Can Gassol, dedicat al teatre, Can Marfà amb el Museu del Gènere de Punt, el prestigiós Torres Garcia - (amb discutible decisió de jurat), etc., que varen ser pronunciats amb to grandiloqüent, com donant a entendre lo que s'ha perdut la ciutat facturant als socialistes. (Caldria recordar al Sr. futur ex-alcalde que prop del 20% de la població està en atur, i que les possibilitats econòmiques són escasses en aquests moments. O sigui que facturant-lo de l’ajuntament, segur que no si perd).

Finalment, Baron va acabar, es de suposar que un dels seus últims discursos com alcalde - en funcions - tot fent una proclama de que la ciutat no ha de tenir por a equivocar-se (Però, que s'ha cregut !!! No s'ha de tenir por, però si prudència, perquè ELS SEUS ERRORS, SR. BARON, els paguem nosaltres, ciutadans grisos, destinats a l'esclavitud dels impostos).

I tot llegint part del comentari que l'octogenari crític d'art Arnau Puig, ha escrit pel catàleg de la mostra, Baron va acabar la seva intervenció remarcant la seva poca expertesa davant l'art, però "si se el que m'agrada i el que no m'agrada, i alguna cosa em deixa indiferent. Però el que hi ha aquí dintre, no em deixa indiferent, i no tinc por a equivocar-me". Agraïments de rigor.

BASSAT-2: LA SAGA CONTINUA: DISCURSOS - LLuís Bassat

2011-06-04T14:40:00.000-07:00

Seguidament, LLuís Bassat va prendre la paraula, tot informant als presents que les obres exposades en la primera fase varen ser adquirides amb posterioritat a la seva creació, però que les que es troben ara exposades, sí foren comprades en l'època que varen ser produïdes.

Novament Bassat va recordar als presents el seu inici dins el món de l'art, quan en aquell 1973, tot passejant pel carrer Consell de Cent, es va aturar davant la galeria Adrià i va adquirir un quadre que el va frapar (personalment és la tercera vegada que li sento explicar la història), i a partir d'aquell moment, va entrar dins el món de les galeries d'art, tot referint que si bé es varen organitzar excel•lents exposicions en aquella galeria - a cura de Francesc Mestre, present entre el públic - les vendes no es que en fossin moltes, degut també a la crisi, en aquell moment, del petroli.

Amb el pas del temps, va adquirir part de la galeria, però no va sobreviure massa, per la qual cosa va tenir que ser tancada, i malgrat que era una època en que necessitava diners, es va alegrar infinitament de quedar-se més amb les obres, que no pas amb els diners.

En referència a l'obra exposada, pintura i escultura, aquesta forma part de tres exhibicions d'aquesta dècada. "Moltes de les obres exposades aquí, hi varen ser a la galeria Adrià. Qui havia de dir que amb els anys formaria part d'un Museu!!!" Els artistes presents varen néixer abans de la guerra, per tant són els anomenats de la primera generació. Encara recordo com anava a visitar als artistes als seus estudis, i veia com feien algunes de les obres que estan aquí" .

BASSAT-2 - "LA SAGA CONTINUA"-DISCURSOS: III -Ferran Mascarell

2011-06-04T14:28:00.000-07:00

El torn d’invervencions es va acabar amb el Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ferran Mascarell, qui es va mostrar agraït per la invitació a l’esdeveniment i va manifestar la seva gratitud en diversos aspectes; primerament, per la restauració del Patrimoni – va recordar que no fa masses dies s’inaugurava el Palau Güell, recentment restaurat – “Rehabilitar patrimoni es rehabilitar riquesa”, tot manifestant que som un país que no té matèries primes >(però als anys 70 del segle XX, Catalunya era capdavantera industrialment, sense Generalitat i sota la dictadura d’en Franco – Fem memòria Històrica, ehhhhh!!!) – però té patrimoni històric i cultural. Va referir-se al patrimoni arquitectònic de Gaudí, tot recordant la restauració de la Nau que ara acull la col•lecció Bassat.

En segon lloc va mostrar el seu agraïment a la relació públic -privada, tal com succeeix amb la Col•lecció Bassat, i que és aquest el tarannà que s’ha de seguir (Ep, mestre, que dins l’anterior període de govern convergent, no li fèieu escarafalls a controlar tot el sector cultural i potenciar museus públics a go go, No fotem, eh !!! Però com que ara no teniu calers, ara crideu als privats): “Si tot és públic, és una insensatesa i si és tot privat té moltes limitacions. És aquesta una activitat digníssima vinculada a l’art contemporani, i s’ha fet un gran treball de col•laboració entre l’Ajuntament i la Fundació Carme i Lluis Bassat”

Per a Mascarell, el tercer agraïment va ser com a resultat del segon: l’exposició que s’ofereix de pintura catalana contemporània dècada 1970-1979, la feina de recuperació de la mateixa, i de mostrar-la al públic: “Hi ha gent que fa col•lecció d’art, però no són tots que la mostren al públic. Amb aquesta mostra es fa una reflexió sobre la contribució de l’art en una dècada on varen passar moltes coses (...) i amb la finalització un període decisiu a la nostra vida.

Finalment, el quart agraïment el va dirigir a la dinamització que significa la cultura. “En un país com el nostre, la cultura és la seva activitat principal. El fet que s’impulsi des de Mataró ajuda a crear país. S’ha d’acabar amb el concepte de centre i perifèria. S’han de crear nous centres que s’interelacionin amb les altres poblacions”, tot partint de la idea noucentista de la Catalunya – ciutats, i amb la Col•lecció Bassat s’està construint una nova centralitat cultural.

CRITICA DE LA MOSTRA A: www.cuadrosdeunaexposicion.com

4ª BIENNAL TORRES GARCÍA DE PINTURA: KO TÈCNIC

2011-05-20T13:17:00.000-07:00

Molts dels lectors que em coneixen “in person”, saben que no he amagat mai la meva afició per la boxa, el noble esport de la boxa, malgrat les injustes detraccions que té. Però vet aquí que la seva terminologia, de sobres coneguda, li va que ni pintada al títol d’aquesta crònica, davant la decisió dels membres d’un jurat, que al igual que en l’edició 2009, se’ls hi va parar el rellotge al maig del 68, que van de progre, però tots volten els 70 anys i més, (quasi es podria dir que jubilats perquè de gratis no han fet de jurat), i que amb un nivell d’obres molt més alt que en l’edició anterior, - hi ha peces absolutament magnífiques- premien la joventut de la inexperiència pictòrica, per allò d’estar “à la page”, en lloc de la qualitat, els coneixements i la professionalitat real de la peça, fet que desmereix el suprem i herculi esforç de la Sant Lluc per tirar endavant el premi, gràcies a un “jurat de campanillas”, però que toca campanes, tot i el seu pedigree, i davant una exposició d’obra, que també tindrà dificultats en atraure l’atracció dels mataronins.

El guanyador del 4rt. Premi de Pintura Torres García, Ciutat de Mataró d’enguany ha estat Rafael Guerrero Céspedes (nascut a Perú, l’any 1980) i fincat a Barcelona) amb l’obra “Airport”. Els accèssits han estat per Gonzalo Elvira (nascut al 1971 a la Patagonia, Argentina) amb l’obra “23:42” i Eduardo Martín del Pozo (Madrid, 1974) amb “Crippled Symmetries – CS 2010-02”, (un títol que ni ell mateix entén).

Es curiós destacar que el guanyador de la primera biennal Gustavo Díaz Sosa, procedia de Cuba, el de la segona edició Antoni Perna López era de l’Hospitalet de Llobregat, el de la tercera va ser Marc Llacuna de Mataró i ara tornem a Llatinoamèrica, amb un jove procedent de Perú. Si es llegeix el catàleg de la mostra o el programa de mà, s’observa que hi ha obres procedents d’Almeria, Guipúscoa, València, Salamanca, Múrcia, Lleó, etc. – Se suposo doncs que la propera biennal tocarà a Catalunya, oi?

Però bé, cal anar per ordre i relatar els fets, que blog va de cròniques i cal ser fidel al seu significat.

El passat dijous, 12 de maig, la sala d’actes de la Caixa Laietana va acollir el lliurament de la 4ª Edició de la Biennal Torres García, que organitzen conjuntament l’Associació Sant Lluc per l’Art i l’entitat de crèdit (si, perquè això d’estalvi, en els temps que corren és més que discutible). Naturalment, també i participa l’Ajuntament de Mataró, a través de l’IMAC, i la biennal compte amb el patrocini (o sigui que hi posen calers – exemple a seguir) de: Boter, Belles Arts i manualitats, Setradis – Trans Mataró, TAG CS, serveis gràfics i a títol personal el Sr. Vinceç Esteve. Hi col•laboren el Setmanari gratuït Capgros i les emissores municipals de ràdio i televisió: M1 TV i Mataró Ràdio, (lògicament els mitjans audiovisuals a nivell informatiu, perquè de calers més aviat en són deficitaris, com la majoria d’empreses municipals, of course)

Cal felicitar als amics de la Sant Lluc, per l’acurada organització i per la millora en conjunt de l’acte, per la innovació d’introduir al presentador de M1TV Pep Andreu, com a conductor de l’esdeveniment, al igual que els discursos de les diferents personalitats que en general no varen ser gaire extensos, (fet que s’agraeix perquè en el fons cada vegada tot dona voltes allà mateix)

4ª BIENNAL TORRES GARCÍA DE PINTURA: KO TÈCNIC – DISCURSOS: JAUME BOTER DE PALAU

2011-05-14T14:16:00.000-07:00

Davant d’un públic vinculat directament amb la Sant Lluc i al món de l’art local – tot i faltaven moltes cares conegudes - que no va omplir del tot la sala – a les primeres files hi havia seients buits – al voltant de les 200 persones, (Mataró compte amb una població de 120.000 habitants), i per descomptat, amb l’assistència de membres de l’encara consistori socialista, i a diferència de l’edició 2009, personal de l’MAC Carles Marfà, director del Museu de Mataró, (que no es prodiga massa pels esdeveniments organitzats per Caixa Laietana), al igual que el regidor de cultura, Sergi Penedès – i com a membre de la “leal oposición” tan sols Joan Mora i Francesc Masriera (i ningú més això que estem en campanya electoral!!!), l’encara president de Caixa Laietana, Jaume Boter de Palau – per raons estatutàries, finalitza el seu mandat a finals de juny – va prendre la paraula tot donant la benvinguda als presents, per seguidament remuntar-se als orígens de la biennal, quan l’ASLL va fer la proposta d’organitzar aquest premi de pintura.

Boter de Palau, al principi es va mostrar bastant escèptic (i en el fons no anava errat), però desprès de vuit anys, no se’n va poder estar de felicitar a la Sant Lluc pels resultats obtinguts. I en aquestes que a mig parlament entre tot el Jurat en ple, interrompent lògicament al president de la Laietana que “naturalment deixem que seguin els membres del jurat”, per continuar dient que “Mataró és un referent en el món de l’art” (què més voldríem!!). I al igual que en el discurs de presentació del llibre de l’accèssit del Premi Iluro-2010 (de la qual menda lerenda ja farà l’oportuna crònica), va manifestar que no era el seu desig allargar-se massa “doncs han de parlar els artistes" va acabar la seva intervenció manifestant la seva satisfacció per aquesta biennal, i va tornar a informar (al igual que en el Premi Iluro), de l’autonomia de l’entitat de crèdit en referència a la seva obra social, a través de la Fundació Caixa Laietana, de la seva continuïtat, tot i la integració dins el grup BANKIA. (O sigui que al nom de Caixa Laietana, li queda poc temps. Tot serà Bankia),

“És aquest un dels meus darrers actes com a president, però espero que ens anirem veient des de la banda del públic”.

4ª BIENNAL TORRES GARCÍA DE PINTURA: KO TÈCNIC – DISCURSOS: ANTONI LUIS i ENTREVISTA ALS GALARDONATS

2011-05-14T14:08:00.000-07:00

Seguidament, Antoni Luis president de l’Associació Sant Lluc per l’Art (ASLL), va adreçar-se als presents, amb les salutacions i agraïments de rigor, tot informant de la participació de 247 artistes, dels quals n’han estat escollits 40 per a l’exposició (l’any 2009 en varen ser 239).

Desprès d’una breu salutació en castellà en deferència tant a la representant oficial del govern del Paraguay com a artistes de fora de Catalunya, Luis va remetre el seu discurs a l’escrit del programa de mà i del catàleg, tot indicant que “un esdeveniment artístic com aquesta biennal, té llarga vida assegurada (...), precisament enfortir el futur de l’art a casa nostra, i en particular aquest premi de pintura, quina millora en la seva dotació és un horitzó que no podem perdre de vista, a fi de que no es tracti d’un guarniment brillant però transitori. (...)” (copiat del programa de mà).

Tot seguit a la seva intervenció, com a secretari del jurat, Antoni Luis va procedir a la lectura del veredicte i al lliurament de guardons.

Val a dir que per anar a recollir un premi de 9.000 € (no se si lliures d’impostos o no), i que no és “moco de pavo”, els artistes anaven disfressats d’artistes, és a dir, com si estiguessin dins el seu estudi o taller de treball: nets, però en estil perdulari, o sigui, vulgars,

Ja se que això fa molt bohemi, queda molt progre, però dona molt mala imatge del mateix premi. I de ben segur que algun lector dirà que d’això no se’n fa cas, i que soc molt primmirada. Se me’n refot perquè el que no suporto és la vulgaritat però molts membres de l’ASLL anaven amb la roba del diumenge, com abans, perquè l’acte s’ho mereix. Fins in tot els iaios del jurat anaven nets i polits. Potser caldrà dir al futurs guanyadors: “Por favor, ir vestidos con decoro”.

Com a novetat d’enguany, Pep Andreu, (amb vestit i corbata), dins la seva tasca de presentador, va establir un diàleg amb els premiats, per tal de donar a conèixer les característiques del seu treball, mentre a través d’una pantalla es veien les obres guanyadores. Veritablement un encert aquesta novetat, on fins i tot Pep Andreu va estar a l’alçada de les circumstàncies. (En les seves intervencions televisives, es sol enrrollar com una persiana, amb un excessiu protagonisme, sense recordar que és el moderador, no el tertulià)

4ª BIENNAL TORRES GARCÍA DE PINTURA: KO TÈCNIC – DISCURSOS: SUSANA FERNÁNDEZ i MARIA ÀNGELS TORRES

2011-05-14T14:02:00.000-07:00

L’agilitat de l’esdeveniment va quedar interrompuda per la intervenció de la Consul General del Paraguay Oriental, Susana Fernández, on amb un discurs que recordava a Fidel Castro o als Documentals de la 2 (idea aquesta suggerida per l’amic Pere Màrtir Brasso. Gràcies Perem!!!), i dels que tots varem desconnectar tranquil•lament de bon principi quan va començar amb lo de “la presència del arte plástico en Uruguay”, passant per “el arte en Uruguay se fue afianzando a través de las tertúlias familiares exteriorisadas en las vacasiones artisticas”, passant pels “primitivos artistas nacionales que desde los albores de la patria hasta mediados del siglo XIX, contribuyeron a la formación del patrimonio artistico nacional”, per acabar amb la més que coneguda biografia de Torres García.

No obstant, pràcticament amb menys d’una hora es va enllestir tot, gràcies a la breu, brevíssima (i com s’agraeix) intervenció de Maria Àngels Torres, directora dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat, en representació de Ferran Mascarell, Conseller de Cultura. (De fet és més llarga aquesta crònica que el que va durar l’acte).

Amb les salutacions i enhorabones de rigor, (i mentre durant tot l’acte els telèfons mòbils no paraven de sonar), Torres va repetir la consigna prodigada ara des de la Gene: “És la societat civil la que ha de promocionar la cultura i l’Administració ha d’estar al costat de la gent”. >(Ho dic perquè en la inauguració del 39 Saló de Maig, el representat de la Generalitat en terreny cultura, i que també va substituir a Mascarell, Jordi Agràs, va dir el mateix). Tot recordant el Noucentisme, i la tasca de gent com els germans Arenas, Manel Cuyàs, Marc Zaragoza, etc., (ei, la noia duia la lliçó ben apresa), va concloure el seu discurs tot dient: “Aquest Mataró va crear el clima per posar en marxa la cultura”.

4ª BIENNAL TORRES GARCÍA DE PINTURA: KO TÈCNIC – DISCURSOS: JOAN ANTONI BARON – ALCALDE

2011-05-14T13:56:00.000-07:00

Què sí, benvolgut i anònim lector, que en una hora varen xerrar 5 persones més el diàleg entre artistes i Pep Andreu, però es clar, FALTA EL DISCURS DE L’ALCALDE i... les meves conclusions per escrit, que per alguna cosa soc cronista accidental i atenció PREMSA ARTÍSTICA ESPECIALITZADA, doncs en realitat era la única representant d’una publicació dedicada al món de l’art, amb difusió a tot l’Estat: la revista GAL-ART (pseee, que a mi també m’agrada presumir).

I que va dir l’alcalde? Lo de sempre, que a Mataró es fan coses. Però va començar la seva curta intervenció, també s’ha de dir, tot prenent notes d’un text que ja havia escrit pel catàleg de la col•lecció Bassat (per cert, que no hi era present). Baron va parlar de la Xarxa de Museus i que “això ens fa forts a Catalunya. La biennal es consolida en una efemèride de col•locar artistes del nostre país i més enllà del nostre país”. També va parlar del “jurat de campanillas, dels més importants”, i de la consolidació de la biennal.

Baron va creure en el projecte de bon principi, per la gent que el portava a terme, la de la Sant Lluc (interessant informació davant el director del Museu i l’encara regidor de cultura. Una clara demostració de la poca confiança amb el personal de la casa, davant “la mosca cojonera” de la Sant Lluc, en aquest cas), “amb transcendència per fer una cosa important, amb la implicació de l’Ajuntament i de Caixa Laietana, amb el convenciment de que a Mataró passen coses importants”.

I tot comunicant als presents que s’ha trobat una ubicació per les obres guanyadores del Torres Garcia, com és el Tecnocampus, a suggeriment de la Sant Lluc, per tal que tothom les vagi a veure (això ho farem quan hi hagi no una sinó dues línies d’autobús urbà que hi tinguin parada, doncs ENCARA NO HI HA TRANSPORT URBÀ QUE PASSI PEL TECNOCAMPUS!!!), va donar per finalitzada la seva intervenció, amb els agraïments de rigor, i adreçant-se a Boter de Palau, manifestant-li que ha estat un plaer comptar i col•laborar amb ell, i que està segur que: “cap dels dos dimitirà del seu mataronisme actiu i del nostre compromís. Segur que ens retrobarem”.

4ª BIENNAL TORRES GARCÍA DE PINTURA: KO TÈCNIC – CONCLUSIONS:

2011-05-14T13:49:00.000-07:00

Bé, ha través d’aquest escrit, ja he manifestat bona part de les meves opinions i comentaris respecte a aquesta biennal, una excel•lent idea, però amb un desenvolupament pèssim, i no per la gent de la Sant Lluc, que hi posa el coll, sinó de la poca col•laboració per part d’una administració amb nul•la capacitat per vendre la marca MATARÓ.

1)En la vida ha vigut ni vindrà el Conseller de Cultura de torn al lliurament d’un premi com aquest, mentre no es faci una difusió PELS MÀXIMS MITJANS POSSIBLES (premsa escrita, especialitzada i generalista, Internet, etc.) QUI NO S’ANUNCIA, NO VEN (Era el títol d’una expo del Museu de Mataró d’anuncis en premsa de principis de segle XX, i que va tenir lloc al 2008).

Tal com ja he manifestat, NO HA ESTAT PRESENT CAP MITJÀ D’ABAST CATALÀ i MENYS ESTATAL. I a excepció d’aquesta cronista, la premsa especialitzada NI ESTÀ ASSABENTADA DE L’EXISTÈNCIA DEL TORRES GARCÍA.

2) Per obtenir resultats és necessari invertir, i si els partits polítics troben dinerons per fer pancartes i banderoles, MATARÓ HAURIA D’HAVER ESTAT FORÇA FARCIT de banderoles amb el Torres García abans de la campanya electoral.

3) El pas del temps és necessari per a la difusió i consolidació del premi, però també és necessari un jurat sense tanta campaneta, però més divers i amb criteris més amplis i universals tant de l’art com d’expansió del premi.

Serveixi com exemple el premi HONDA La Garriga de Pintura. Darrerament va estar la mostra de les obres seleccionades y guanyadores al Palau Moja de Barcelona, i la seva exposició és itinerant. Pot ser també caldria pensar en una itinerància del Torres, tal com la gent del Llimoner està fent amb EL CASAMENT.

El jurat del premi Honda d’enguany va estar format per:

Neus Bulbuena, alcaldessa de la Garriga i presidenta honorífica del jurat.
Arranz Bravo (Pintor) – es pot veure obra a la Nau Gaudí
Alcadi Calzada – Director General de la Fundació Princep de Girona
Joaquín Chancho –pintor
Xavier Corberó – Escultor
Miguel Fernández Cid – crític d’art
Marcel Pascual – Empresari i col•leccionista
Josep Ma. Riera i Aragó –Pintor i escultor
Pilar Forcada – Comissària del Premi Honda

AIXÒ ÉS UN JURAT, I NO EL QUE TENIM AL TORRES GARCIA!!!! – Fixeu-vos, amics lectors:

El jurat del Torres García està format per:

Juan Manuel Bonet, crític i historiador de l’art. Director de l’IVAM – Valencia (1995-2000) i del Reina Sofia a Madrid (2000-2004):

Daniel Giralt Miracle, també crític i historiador de l’art. Ha estat director del Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

Arnau Puig: Fundador del Grup Dau al Set, historiador i crític d’art i Catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya.

Francesc Rodón. Crític d’art i de literatura. Director del Museu Monjo de Vilassar de Mar.

I finalment Pilar Vélez, doctora y professora d’història de l’art. Vicepresidenta de l’Associació de Critics d’Art i directora del Museu Marés.

O sigui que aquest personal, EN SA P...A VIDA ha tingut que lluitar per un negoci relacionat amb l’art, sigui una galeria, sigui com artistes, etc., i que TOTS ESTAN BEN APOLTRONATS EN L’ESFERA PÚBLICA !!! Són persones de molt de pedigree, però de trajectòries professionals molt similars, i sempre dins l’entorn oficial i d’estaments públics, que treuen com a conclusió que donen el primer premi un xicot ...”que encara és estudiant i que ja ha guanyat algun certamen (al 2009 va obtenir el segon premi en el lleidetà Miquel Viladrich), ens va convèncer plenament amb la seva valentia, alhora de fixar-ho tot al dibuix. Un dibuix sobre tela, net, sec, concís, amb ecos de “comic” – una certa línea clara tintinesca - i alhora amb un cert deix geomètric, entre mondrianesc i minimalista...” i continua

Mirin senyors del jurat, el que és aquest dibuix ÉS UN PROJECTE O EXAMEN DE FINAL DE CURS DE DIBUIX TÈCNIC O LINEAL, SI ES VOL, I RES MÉS!!!! En Francesc Todó García ho feia més bé i a mitjans del segle XX. (veure dibuix). No ens vulguin fer veure garses per perdius, que ja fa anys que caminem. En Mondrian fa anys que és mort i el minimalisme no té èxit i quasi està passat de moda. Però com que, tal com he dit abans, vostès de suar els calers, no els han suat, es permeten el luxe de premiar lo més tirat i a sobre els mataronins hem de riure la gràcia, fins a tal punt, que la feinada que té la Sant Lluc per trobar pressupost per donar de premi.

La conclusió de tot plegat, és que aquest premi pot arribar a ser molt, però ha de canviar de jurat. La diversitat de procedències del premi Honda és un bon exemple a seguir – per cert igual dotació que el Torres García.

Finalment, una acotació. Consultada per aquesta cronista accidental – critica aferrisada, ho se – el valor en el mercat de les obres premiades, a un pèrit judicial i expert en tassacions, en cas de venda, aquestes obres en prou feines superarien els 200 €. Sense comentaris.

CRÍTIQUES D'EXPOSICIONS

2011-04-30T11:34:00.000-07:00

Les següents mostres tenen la seva corresponent crítica a:

www.cuadrosdeunaexposicion.com

JORDI DÍAZ ALAMÀ – Col•legi d’Aparelladors

PERE MÀRTIR BRASÓ – Museu Monjo – Vilassar de Mar

SANT LLUC JOVES – Núria Calsapeu/Ricardo Parabere i Marc Sala

Sala d'Exposicions Caixa Laietana

JOSEP NOVELLAS - DESDOBLAMENTS - LA ÚLTIMA GRAN EXPOSICIÓ

2011-04-05T15:30:00.000-07:00

DISCURSOS

O parafrasejant una frase bíblica “no prengueu el nom de Novellas en va” perquè la inauguració ahir, 4 d’abril d’aquesta retrospectiva, va ser una demostració de cinisme “cum laude” per part d’alguns dels oradors, que no varen desaprofitar ocasió per llençar el seu particular missatge, això si, falsament ple d’harmonia i bons sentiments, quan qui més qui menys, estava assabentat – principalment gràcies a radio macuto: www.perepascualpic.blogspot.com - de l’enrenou que l’organització d’aquesta mostra havia produït.

Una retrospectiva que te visos de funeral “corpore in sepulto” de l’actual govern socialista a l’ajuntament, fins a tal punt, que per falta de mitjans econòmics, absolutament palpable, tant la invitació com el díptic com el cartell anunciador, tenen el negre com a color dominant, gama cromàtica que precisament, ni de bon tros, era de les més utilitzades pel traspassat Pepe Novellas (pot ser s’hauria d’haver consultat amb la funerària Cabré Junqueres que els hi puc assegurar per experiència pròpia, té un ampli ventall de recordatoris per oferir, a qual més emotiu i simbòlic).

La inauguració de Novellas – Desdoblaments, va convocar al més granat de la Cultura Progre de saló, i del món polític socialista de caviar – això si tots d’esquerres, però tots col•locadets - de la ciutat, aquells que majoritàriament viuen a expenses públiques, que no es barregen mai amb el MTV, però que han sabut crear una particularíssima i acomodada élite.

I evidentment serà el nombre majoritari de visitants que tindrà la mostra, perquè per més que l’alcalde digués en el seu discurs que “la ciutat homenatja a Pepe Novellas”, dels 120.000 mataronins, si el malaurat artista el coneixen 450 – i sóc generosa – ja farà prou. Per tant, la ciutat, o sigui els mataronins/es, ciutadans grisos que religiosament amb els seus impostos mantenen a bona part dels que ahir estaven presents, passarà olímpicament de visitar Can Palauet – de fet ho fa sempre – i de l’Ateneu, dependrà de la mostra adjunta a l’Àmbit Zero, que sembla ser que serà de minerals, i de passada el pare de família amb la canalla pot ser dirà: “calla, a veure que són aquests quadres”.

El tarannà de discursos va començar a Can Palauet, com sempre amb retard, i el va iniciar l’esperem aviat futur ex-regidor de cultura Sergi Penedés, tot recordant que fa dos anys es va tenir que aturar la preparació de l’exposició que s’exhibeix en aquest espai, degut al traspàs de l’artista, però que si més no va ser l’embrió de la que avui s’inaugura, “i que ha estat un gran esforç pels temps que corren” (segur que heu deixat la caixa buida i a sobre amb teranyines).

En un discurs de tràmit, i sense excessiva satisfacció, Pendés va parlar de la ubicació d’espais, de la investigació de la trajectòria artística de Novellas agraint a la família la seva complicitat en el projecte, i la col•laboració de Caixa Laietana en aquest esdeveniment. Durant el seu parlament – afortunadament no gaire llarg - va presentar de Glòria Bosch, directora d’art de la Fundació Vilacasas i comissària de la mostra – triada expressament davant el veto inicial de l’IMAC a la figura de Pascual, a qui desprès es va tenir que recórrer (segons vox populi), i no es va estar de reconèixer que Novellas és “un artista de Mataró per ubicar-lo més enllà de l’espai i del temps, de la prosa del país”.

Evidentment, no li va quedar més remei que parlar de les contribucions del grup dels Dimarts al Llimoner, i de les aportacions de Pere Pascual “sempre constructives” – Quel Charmant!!! – i va acabar la seva intervenció informant de les diverses activitats complementàries previstes.

Tot seguit, Glòria Bosch va prendre la paraula tot expressant el repte que ha suposat aquesta mostra no hagués estat possible sense l’ajut dels familiars, de Pere Pascual qui la va familiaritzar amb aspectes que desconeixia de l’artista – en realitat els desconeixia tots perquè no en tenia ni pajolera idea de l’existència de Novellas – del personal de l’IMAC i de Caixa Laietana, especialment d’Elisabet de Dòria, etc.

“Es tracte de dues exposicions, però sempre dins la mateixa mirada, la mateixa visió. Segons el pròleg d’Albert Mercadé – i qui és aquesta eminència?. En el catàleg no ho diu - la producció d’obres de Novellas es pot considerar un individualisme dins l’art català – Jo he llegit el pròleg i no ho he sabut veure – No es podria entendre un artista que anava al seu aire. Que si surrealista, hiperrealista, a on incloure’l?

Bosch va parlar dels somnis onírics de Novelles que s’autodefinia com un somiador despert, “doncs pintava el desconcert”, tot expressant un compromís amb els seus ideals i forma de pensar, i una critica constant amb el que estava passant. A nivell artístic, la comissària va destacar l’excel•lent qualitat de dibuixant de Novellas, “perquè l’interessava el moviment i d’aquí el Desdoblament. El moviment és el que compte, són les emocions que prenen cos. Josep Novelles tocava de peus a terra molt més del que pot semblar”.

Dins una intervenció didàctica i entenedora, Bosch va explicar que les diferents sales de l’espai de Can Palauet acull la part més intuïtiva, destacant l’erotisme de l’obra “la mirada del beso”, basada en un poema de Manuel Patricio, i que per primera vegada s’exposa: “em va impactar”. Respecte al paisatge, la comissària va indicar que “malgrat que no si veu la figura humana, no vol dir que no hi sigui”, en referència a les obres realitzades a Australia o Guadix, ben al contrari de les de Pompeia. Una tercera sala està dedicada a la Belle Epoc, les obres realitzades durant les seves sessions de quimioteràpia. “És una obra molt dura però irònica”.

Finalment, Glòria Bosch va fer esment de la seva basant com a caricaturista, tot recordant publicacions com La Pipa d’en Roc, o la de dissenyador de joies i del Desdoblament corresponent a les obres que s’exposen a l’Ateneu: “són els personatges, les escenes, el seu món, vist en diferents èpoques, el que se’n podria dir el viatge de la vida, doncs un personatge amb una càmera de cine comença i acaba l’exposició. Ha estat tot un repte i estic contenta d’haver descobert a Novellas, no del tot, però si en moltes parts”. – Aquesta cronista accidental recomana, modestament a la Sra. Bosch, als seus col•legues i entorn corresponent, que consultin el Diccionario Rafols de Artistas Contemporaneos de Cataluña y Baleares. Tindrà constancia de Josep Novellas i Muntaner, i de ben segur que en descobriria d’altres -

I quan tots ens pensàvem en la continuïtat dels discursos, l’alcalde va i diu que cap a l’Ateneu que allà continuarem. I tots de peregrinació a l’Ateneu, com si del Camí de Santiago es tractés, de ritual i en fila india.

JOSEP NOVELLAS - DESDOBLAMENTS - LA ÚLTIMA GRAN EXPOSICIÓ

2011-04-05T15:19:00.000-07:00

MÉS DISCURSOS

I en arribar a l’Ateneu i fer temps d’espera, Ricard Navarro, cap de l’Obra Social de l’entitat de crèdit – dels que té amb els seus clients, i dels que ella deu a la banca nacional i estrangera - va iniciar el segon torn d’intervencions, tot ressaltant el compromís i col•laboració amb la família, persones i institucions. “No es possible descriure l’afecte que desperta l’obra de Novellas” – Pot despertar molt d’afecte l’obra del malaurat artista, però bona part de la concurrència no estava massa per la labor dels discursos i no se n’estava de xerrar pels descosits.

Tot reconeixent i novament agraint la tasca realitzada per les persones que han intervingut en la preparació de la mostra, i de las que ja s’ha fet esment amb anterioritat, Navarro va acabar la seva intervenció tot dient que “aquest és un homenatge a Pepe Novellas al pintor més important que ha donat la ciutat de Mataró” (però que per a la directora d’art de la Fundació Vilacasas li era completament desconegut, al igual que altres estaments culturals i institucions publiques. Vet aquí la promoció dels artistes locals per part del consistori, ni dintre, ni fora de les fronteres de la ciutat).

I a continuació de Ricard Navarro, Pere Pascual, assistent al comissariat (segons consta en el catàleg), va tenir també el seu moment de gloria – que no era la de la Bosch ni la de les Santes – sinó de dir simbòlicament “foteu-vos, no em tragueu però m’heu hagut de menester”.

Tant com amic com a gran coneixedor de l’obra de Novellas, el crític d’art local va indicar que “no se si queda alguna paraula més a dir. Penso que tots venim aclaparats de l’obra de Novellas” – Doncs no veníem aclaparats, sinó que veníem fent tranquil•lament la discutida – estàvem de peregrinació - i mentre tu li donaves al discurs, dintre de la sala la xerrameca continuava.

Pascual va centrar la seva intervenció – sense donar les gràcies ni reconeixement a ningú (faltaria plus) – en l’escrit seu que consta en el catàleg de la mostra, del que en va fer un extracte, tot centrant-se en la Mirada: "satírica, cínica, de descobriment en els viatges, mirada apassionada, a través dels poemes de Manuel Patricio (...) moltes mirades. A l’Ateneu hi ha una altra mirada. (...) ja que tots tenim present a Pepe Novellas (queda bé dir-ho però del 99% de mataronins que no varen tenir la sort de coneixe’l , doncs com que no els hi traurà la son).

L’assistent al comissariat va preguntar-se quina era la mirada peculiar de Novellas, amb aquell somriure de nen entremaliat i trapella, però també de “mirada polièdrica, capaç d’agafar tots els ambients, mirada iniciàtica de l’art veritable, mirada familiar, (...) mirada política i social”.

I mentre la xerrameca de l’auditori continuava, el crític d’art local va destacar que “els artistes no moren mai, romanen entre nosaltres amb les seves obres”, va descriure les sales, i tot continuant aclaparat per les obres, va fer esment un tarannà autobiogràfic, de la seva especial iconografia, per retornar a l’eix central del seu discurs: les mirades. “La mirada del guanyador, de dir les veritats com són, una mirada única i personal, una mirada que suposo que tindrem present inclús en l’enyor.

JOSEP NOVELLAS - DESDOBLAMENTS - LA ÚLTIMA GRAN EXPOSICIÓ

2011-04-05T15:14:00.000-07:00

S'ACABEN ELS DISCURSOS

La llibreta d’aquesta cronista accidental, ja començaven a quedar-li pocs fulls, i els discursos encara no s’havien acabat.

La vídua de Josep Novellas, Assumpció Viñals, també va adreçar unes paraules als presents, en un to emocionat, totes d’agraïments de rigor a nivell familiar, d’amics, artistes, d’institucions, etc., que consten en catàleg, pel suport i col•laboració amb la mostra, “en aquest projecte que hem fet per amor a l’art”.

I finalment, l’alcalde, Joan A. Baron, que com no podia ser d’altra, va concloure l’acte amb el discurs polític de torn. “Que he de dir jo desprès de totes les coses que s’han dit. Fa dos anys, dia per dia en Josep M. Codina em va venir a veure i va dir Alcalde, hem de fer una exposició a Pepe Novellas”.

Tot manifestant la voluntat de Caixa Laietana d’implicar-se en el projecte, d’una gran exposició per a la ciutat, va derivar el seu discurs cap al “Pepe Novellas ciutadà compromès a fons i a la seva manera, profundament compromès amb la ciutat, amb els valors de les coses, progressant i lluitant per un món millor. Una persona que hi era quan feia falta, quan se’l necessitava (...) No moren els artistes, els trobem a faltar. En Pepe tenia un profund coneixement de l’art, de la societat i de la ciutat (...) Aquest és el Pepe Novellas més universal. – Què maco dir-ho però quanta falsedat. El comptador de visites dels espais expositius donarà la dimensió real de la universalitat real del malaurat artista - Una exposició per retre-li l’homenatge que es mereix entre els artistes contemporanis”.

LA CRITICA CORRESPONENT A:

www.cuadrosdeunaexposicion.com

ANAR DE MITING…PRESENTANT UN LLIBRE: Ciutadà Mora

2011-03-31T13:10:00.000-07:00

INTERVENCIONS (i III)

Ciutadà Joan Mora, candidat a l’alcaldia de Mataró per part de CiU

Joan Mora va començar el seu llarg i intens discurs – avorrit no ho va ser gens i si molt il•lustratiu – aclarint algunes de les anècdotes esmentades o vistes en els vídeo de presentació, fet que va anar molt bé a aquesta cronista accidental perquè la màquina de retratar “va fer figa”, o sigui em vaig quedar sense bateria, i va tocar agafar el mòbil, amb una qualitat de fotos infame, per la qual cosa, manllevo alguna dels setmanaris gratuïts.

RECTIFICACIÓ A POSTERIORI: Solicitades fotografies a la Secretaria de CiU a Mataró. Acceptada la meva sol·licitut. Per tant, canvi de fotografies. Les dels setmanaris gratuïts no eren precisament acertades. Moltes gràcies.

Desprès dels oportuns aclariments, va confessar la seva passió per anar en moto i fer carretera o camí amb aquest vehicle, on no s’hi pot anar a l’aventura, cal una preparació de ruta, i per descomptat, no és gens còmode: “S’ha de ser agosarat amb el destí, però prudent amb la manera d’arribar-hi” . Joan Mora considera que cal recuperar una sèrie de valors que estan en l’oblit: “Sense esforç no hi ha recompensa (...) el que m’han ensenyat és el respecte”. Tot seguit va passar a analitzar els resultats del 28 de Novembre del 2010 – eleccions autonòmiques, on es va produir un fenomen que no havia passat mai: de 9.000 vots a 19.000 a Mataró.

“La societat es va consolidant. És necessària una regeneració política. Si no sembres, no reculls. La feina del polític és estar a totes...”. Joan Mora, com en el seu moment Martin Luther King, té un somni: el del canvi; el de ser alcalde. “No seré jo qui em faré alcalde. Sereu vosaltres qui em fareu alcalde”. I a través del llibre se’l podrà conèixer millor. “És un llibre que es ven, naturalment, i espero que se’n venguin molts perquè dels diners que en sobrin, aniran per plats a taula a la Llar Sant Joaquim”.

Mora, que es declara hiper-perfeccionista, va trobar en Ramon Reixach una mena “d’alter ego” d’aquesta característica seva, que es reflecteix en el llibre. Tampoc se’n va estar de agrair a editor i fotògrafs la seva tasca i col•laboració. La voluntat del candidat de CiU a l’alcaldia de Mataró es comptar amb totes les sensibilitats, per tal que la ciutat presenti i aculli projectes d’empreses. I es basa en 3 eixos principals: El ser, el fer i l’ajudar a fer.

“El ser per poder parlar de tu a tu amb Barcelona. El fer per reactivar la ciutat a nivell econòmic i l’ajudar a fer com una eina al servei de tots, a totes les persones que vulguin tirar endavant els seus projectes”.

Joan Mora, que empresarialment es dedica al món de la informàtica, té molta vinculació amb Estats Units:“Si en aquests moments no estigués aquí, estaria a San Francisco, on en aquests dies es celebra un important saló empresarial...” I tant per la seva activitat emprenedora, com per convenciment personal, està disposat a potenciar el coneixement de l’anglès, i també va parlar la nova immigració, de la seva integració, i de que ha d’obeir a uns deures i a unes obligacions, i del fet de tenir visió comarcal. “Mataró és capital del Maresme i jo soc un maresmenc convençut”.

Va parlar també de la coincidència d’horari del míting amb la reunió del Consell d’Administració de Pumsa, on es presentaven els números de l’entitat. “Pumsa declara unes pèrdues de 5.000.000 d’€, quan en el ple del 24 de desembre, se’ns van dir que en serien 3 els milions d’euros. Es clar, s’havien de fer plans de viabilitat per motius electoralistes...” I com 3 milions 3 són els interessos que es paguen per crèdits bancaris, gràcies a l’arquitectura financera de l’actual consistori. “El 22 de maig ens trobarem amb una situació financera greu. Com s’arrecla això?”

Joan Mora va apuntar un seguit de mesures empresarials, principalment basades en la reducció de l’estructura de l’administració, i de les seves empreses (Proposo que les primeres siguin la tele i la ràdio públiques perquè costen un ronyó i només serveixen per alimentar addictes al règim socialista). Tot i la perspectiva obscura i fosca de la realitat econòmica actual en la ciutat de Mataró, Joan Mora aposta per l’optimisme, i que de cara a l’any 2025, la ciutat es senti orgullosa de la seva reactivació i desenvolupament, que pot venir d’infraestructures com el tren orbital, estacions de tren en diferents indrets de la ciutat, una parada d’autobusos, i “hem d’assegurar la desaparició del peatge de la C-22. No estic en contra dels laterals, però els que ara sí hi estan, durant quatre anys han estat callats”.

Portar la fibra òptica a totes les cases, tenir al dia el Tecnocampus i expandir les seves activitats, dins un context de ciutat universitària, el triangle dels Molins, apostar pel Front Marítim: “on es van engrescar a una sèrie de professionals que ningú ha escoltat” i eradicar el macro – prostíbul: “com puc anar a buscar empreses per a la ciutat si el cap de policia em va dir que necessitava el doble de plantilla per a controlar-ho!”, el turisme cultural, allargar els horaris comercials per a un millor servei, defensa dels funcionaris davant les actituds i decisions dels polítics, ajudar a la societat civil a desenvolupar-se lliurament, establir una “meritocracia”, és a dir, valorar els mèrits amb acord amb l’oposició, varen ser altres de les manifestacions i voluntats del candidat a l’alcaldia per part de Convergència i Unió.

“Canviarem l’ajuntament. Jo tinc aquest somni, però aquest somni també es vostre (...) Els partits han d’anar en segon terme, primer és la ciutat”. Mora va reconèixer que va fracassar en les eleccions del 2007, però li Ha servit de molta experiència estar a l’oposició (bé, s’ha fet l’aprenentatge, i abans, en els tallers eren 4 anys) i per tant: “avui estic convençut de ser un bon alcalde. Compto amb un partit cohesionat”. Finalment, Joan Mora va acabar la seva intervenció parlant del seu sobiranisme “jo soc sobiranista fins a on els catalans vulguin”, del desig de fer un Mataró orgullós, i del seu compromís i de la seva lleialtat amb la ciutat.

Tot adreçant-se a Artur Mas va dir: “Seré un alcalde lleial, però també et prometo que defensaré als mataronins, siguin del color que siguin. Jo vull ser la veu de la gent del territori. Un govern que escolta, fa bé les coses. Ens tindràs al teu costat, però si fem bé les coses, que se’ns premi. Us necessito el 22 de maig. Aquesta vegada ho farem. Vosaltres ho fareu”!!!

Aplaudiments, públic en peus, el president Mas a l’escenari i foto de rigor, amb tot l’equip, cantant Els Segadors, himne amb el que aquesta cronista no es sent gens identificada – prefereixo el Cant de la Senyera de Maragall – per tancar un acte de partit, que no institucional. Ah, i copa de cava i manduca per a celebrar-ho.

ANAR DE MITING…PRESENTANT UN LLIBRE: Ciutadà Mora

2011-03-30T16:55:00.000-07:00

INTERVENCIONS –(I)

Ramon Reixach

Ja ho deia en Joan Capri: “Hem de veure món, hem de veure món!”, però per donar voltes per l’orbe, hi ha ocasions que tampoc cal sortir de la ciutat. Només tenir els ulls ben oberts i els sentits aguditzats, perquè el món, de tant en tant, ve a casa nostra.

I dimarts, 29 de març, em varem tenir una prova ben evident; amb motiu de la presentació de Joan Mora com a candidat a l’alcaldia de Mataró per part de Convergència i Unió, la Sala Cabañes es va omplir de gom a gom – inclosa bona part de la pista d’esports – per tal d’assistir a tan gaudium magnum esdeveniment, i de passada, veure in situ al 132è president de la Generalitat de Catalunya, o sigui le Molt Honorable Sr. Artur Mas.

I perquè no sigui dit que un partit polític no organitza un acte cultural, de passada, també, es va presentar el llibre Ciutadà Mora (aquesta cronista accidental no pot evitar pensar en el 1789 i la Revolució Francesa – Alors enfants de la patrie, le jour de gloire est arrivée!!- on tots eren ciutadans, i molts d’ells no varen “resistir la temptació” de caure sota els encants de Mdme. Guillotine), escrit pel doctor en Història Contemporània, llicenciat en Econòmiques i guanyador de tres premis Iluro, o sigui en Ramon Reixach.

Amb 15 minuts de retard sobre l’horari previst, i amb un públic impacient – això ja es fa expressament per crear ambient- d’una edat mitja al voltant dels 60 anys –i soc generosa, amb bona part del mateix provinent del MTV; es a dir, el que es veu, en la Missa de Les Santes o el Premi Iluro – varen fer la seva entrada el tàndem Mas - Mora (ei, amb carinyo, eh!), que baixant pel passadís central, no varen tenir ocasió de donar masses mans, doncs amb quatre passes varen arribar a l’escenari, preparat amb un faristol i dues pantalles que passaven una filmació amb senyeres de Mataró, de Catalunya, fotos del candidat, etc. L’himne de CiU a tota pastilla, aplaudiments de rigor, salutacions... el guió habitual en aquests esdeveniments, per tal de donar començament a la funció. “That’s Entertainment!!”.

Ja a dalt de l’escenari, el mestre de cerimònies, que només se que es diu Francesc (familiarment Quico), va saludar als presents, tot expressant “soc un actor de teatre que li fa il•lusió presentar al president de la Generalitat que ha de presentar al candidat a l’alcaldia de Mataró. El principi del final (...) Ha arribat el dia D, per tant vol dir també l’hora H...”, i tot continuant amb un parlament de tarannà grandiloqüent –és el que tocava – va aprofitar per fer la foto des de l’escenari al que és fill d’Arenys, que treballa a Mataró i viu a Cabrera – Joan Mora dixit – assegut al costat de Mas, per tal de cedir tot seguit la paraula a Ramon Reixach.

(Aplaudiments. Tothom ben educat, sense cridòries. No semblava un míting sinó realment la presentació d’un llibre)

Reixach, èxplicit i implícit, i com a bon professor, i per tant de forma molt didàctica, va explicar la lliçó de com va establir coneixença amb en Joan Mora, en una visita d’aquest al Museu Arxiu de Santa Maria, i el seu desig de parlar amb ell per comentar aspectes diversos.

Una coneixença que es va anar consolidant fins que a Joan Mora li va plantejar la idea del llibre. “I com diuen en castellà, es varen trobar el hambre con las ganas de comer”. I es va començar a plantejar el projecte a base d’una bateria de preguntes, que varen arribar a la xifra rodona de les 100. “En Joan Mora té uns principis que ja m’agradaria que fossin més amplis per a més gent”

100 preguntes dividides en capítols que van des del tarannà personal i familiar, al professional “de com va passar de pagès al Silicon Valley”, la religió, com aprofitar els elements vitals, preguntes concretes amb respostes curtes, personatges històrics, economia – “3r capítol: El pa de cada dia”, esperit emprenedor, associacionisme empresarial, agricultura a Mataró, Es pot fer política micro - economia:“Té mentalitat de comptable o veu l’ajuntament com una empresa?. Hi ha molta ideologia en aquest tema”.

En referència als capítols 4rt. i 5è del seu llibre, el Dr. Reixach va manifestar que les preguntes que li va formular, varen voltar sobre urbanisme: “Pumsa es pot emportar per endavant as l’ajuntament de Mataró”, l’admiració de Mora per Puig i Cadafalch – a nivell polític admira a Prat de la Riba – l’existència d’esperit comarcal, independentisme, ecologisme “ningú té la facultat d’apropiar-se del terme”, i el seu reconeixement per Lula da Silva, ex- president de Brasil, “que per les esquerres és un traïdor i per les dretes un comunista camuflat” – va indicar Reixach.

En el llibre, Joan Mora també manifesta les seves opinions sobre el liberalisme econòmic, l’ intervencionisme estatal, les ideologies: “el món de l’opinió està molt ideologizat. La opinió sembla que només estigui marcada per una tendència”. Finalment, Ramon Reixach va fer esment sobre diverses preguntes que relacionades amb CiU, o com es compagina la feina d’empresari amb la de polític – “ja se sap que molts es fiquen a la política perquè no saben fer res més”. Una de les darreres preguntes del llibre, i que també va fer directament a Joan Mora com acabament del seu parlament va ser: “il•lusiona’m per votar, no per votar-me sinó per votar”.

Novament aplaudiments – (Ho confesso, no estava en un miting, ESTAVA EN LA PRESENTACIÓ D’UN LLIBRE!!!!)

ANAR DE MITING…PRESENTANT UN LLIBRE: Ciutadà Mora

2011-03-30T16:49:00.000-07:00

INTERVENCIONS –(II) El Molt Honorable President de la Generalitat Sr. Artur Mas

Que varen donar pas al mestre de cerimònies, qui va presentar un vídeo on amics, coneguts, col•legues, etc., varen qualificar a Joan Mora com a persona: optimista, seriosa, solidaria, emprenedora, propera, eficaç, coherent, receptiva, valenta, honesta i maresmenca. (M’ho crec tot. Ja només falta anomenar-lo cavaller de la Taula Rodona a Camelot, envoltat per les pedres de Stonehenge - England).

Una nova intervenció del mestre de cerimònies, i tot seguit el president de la Generalitat. Confesso que mai havia vist a Mas “en vivo y en directo”, i la veritat, no sembla president de la gene. Per una banda, és bo que se sigui proper i “campechano”, però això va bé quan s’és candidat. La Generalitat és una Institució, un estament de govern, i per tant, ser una mica més estadista i menys polític, donaria una imatge propera, però de responsabilitat, de que la persona que MANA, sap més que un del poble. (Opinió personal, personalíssima, of course)

Mas em va recordar a Jordi Pujol, doncs pràcticament va repetir la frase que fa pronunciar en un acte d’homenatge al poeta Martí Pol organitzat fa uns anys per la Fundació Grup Cecassa: “què hi faig jo aquí?. El llibre ja ha estat presentat. Què haig de fer aquí? Saludar als de la pista, que no els veig, però segur que ens veuen a nosaltres per un circuit tancat de televisió.

Artur Mas va recordar com fa quatre anys va presentar a Joan Mora, i tot reconeixent que “no vas guanyar aquell cop. Espero que ho faràs millor. Ja estàs més entrenat. I espero que el proper cop que vingui, poder venir-te a saludar a l’ajuntament com alcalde de Mataró”. El president de la Generalitat va valorar les qualitats de Mora per l’alcaldia, el seu esforç i treball a fons amb militants i simpatitzants, per tal d’aconseguir els objectius. “Hem de posar moral de victòria”.

Tot comentant que pel Barça valia la pena haver passat per un consell de guerra durant el servei militar (referència aquesta esmentada per Reixach en la presentació del llibre), Artur Mas va destacar la proximitat de Mora amb la gent, tot fent esment d’aspectes com: “És una persona que ve del món de l’empresa i ha aconseguit l’èxit professional. Una persona que té el seu projecte professional, com se li ha acudit ficar-se en això?. Ell té aquesta experiència d’haver partit des de “0”(...)Venir del món de l’empresa és important és important perquè toca de peus a terra i saps que un bon resultat es gràcies a un esforç col•lectiu”.

Evidentment, Mas no se’n podia estar de parlar de Catalunya, del referent que com a construcció d’un país representa pel conjunt de l’estat, i de com a vegades s’inverteix en infraestructures en llocs on no es crea riquesa. Tornant a Mataró, Artur Mas va expressar “Un ajuntament no és una empresa, però en algun sentit s’ha de gestionar com una empresa (...) L’ajuntament ha de ser accessible i de proximitat” .

Tot confiant en que quan Joan Mora sigui alcalde de Mataró, el distanciament actual serà superat, també va indicar a l’alcaldable que: “S’ha de guanyar posant distància sobre els altres. És important ser el primer, però posar-hi uns quants metres de distància”, comentari aquest relacionat amb la seva pròpia experiència davant els dos mandants del tri-partit. “Seriós i rigorós en els temps que corren té molt de valor. No se com t’ho trobaràs tot això. S’aixeca a base d’una feina i de persones que es dediquin a desenvolupar tots els recursos, sense hipotecar les futures generacions...”.

Finalment, el 132 president de la Generalitat de Catalunya no se’n va estar de fer comparacions amb les crítiques que rebia CiU amb els 23 anys de govern “i que convenia un canvi” amb els 32 que porta el govern socialista a la capital del Maresme, i de demanar a la muller de Joan Mora paciència per la tasca que s’acostava. “I si te’n falta una mica, ves a la botiga a comprar-ne com deia la meva mare. S’ha de treballar però s’ha de seguir el camí. A Mataró aquest cop també es farà. El 22 de maig es complirà el seu somni i et podré venir a saludar a l’ajuntament de Mataró com alcalde."

Un discurs de tràmit, sense complicacions. Nous aplaudiments, òbviament. I sense cridòries, ni slogans ni consignes. Un míting tranquil. (Jo no se si perquè el 80% del públic no eren juniors sinó sèniors, o perquè “això no toca”, o perquè no és el tarannà de CiU, però el cas és que acostumada als mítings del PP al Palau d’Esports de Barcelona, on en lloc d’escoltar l’Aznarín, semblava la histèria col•lectiva s’hagués desbordat i tots estiguéssim adorant al déu pagà de la política, però el cas és que ningú cridava “President, President”.

Ja es portava una hora llarga. La comoditat de les butaques de la Sala Cabañes és nul•la, les cames es començaven a carregar, però faltava el candidat a l’alcaldia.

EXPOSICIONS

2011-03-29T02:35:00.000-07:00

Novament, dues mostres expositives a la comarca:

ISABEL RIERA: EXPRESION A TRAVÉS DE LA PIEDRAS (Gal-Art - Ronda O'Donnell, 89 - Mataró) i JOAN VILA PUIG: PAISAJE HUMANIZADO

(Fundació Palau Fabre - Caldes d'Estrac)

Mostres paissatgístiques, en diferència de tècniques i amb el pas del temps com a testimoni

www.cuadrosdeunaexposicion.com

EXPOSICIONS

2011-03-19T11:21:00.000-07:00

TRES FORMAS DE EXPRESIÓN CONTEMPORÁNEA

Els artistes:

Antonio Rodríguez - De Antonio - Miquel Arnau i Josep Serra varen exposar fins a principis de març a la galeria Art i Gent d'Argentona.

Tot seguit podeu trobar la corresponent crítica a:

www.cuadrosdeunaexposicion.com

DUES EXPOSICIONS AMB LA SEVA CRÍTICA

2011-03-14T02:23:00.000-07:00

PAU VIADER:

TÉCNICA Y OFICIO

ENTRE TUAREGS – SEDUCIDOS POR LA LIBERTAD

Fotografías de Manuel Contreras

www.cuadrosdeunaexposicion.com

CRONIQUES MATARONINES ES TRANSFORMA… PERÒ SEGUEIX

2011-03-08T12:17:00.000-08:00

Benvolguts i desconeguts lectors:

Aquesta cronista accidental, que del relat minuciós, y precís no exempt d’ironia, - el tarannà de províncies d’aquesta ciutat dona per això i més - dels esdeveniments culturals i socials n’ha fet un bon i llarg aprenentatge a través d’aquest blog, transforma el mateix fent honor al seu nom: Cròniques, i trasllada totes les critiques d’art a la següent pàgina web:

www.cuadrosdeunaexposicion.com

que ja fa uns mesos que va fer l’estrena, i on amb llengua castellana (el pragmatisme obliga i el fet de publicar en premsa especialitzada també, sense oblidar el TRIBUNA MARESME), em continuaré fent resó de les diferents exposicions que tant a la capital del Maresme (que bé que queda això!!) com a la comarca es vagin succeint.

Cròniques, doncs passarà a ser una mena “Ecos de sociedad” (¿fisno no?) i critica musical, sense variacions en quan a tarannà – o sigui que si es pot, ens enfoterem del mort i del que et vetlla – però sense perdre detall, of course!!!

No obstant, a nivell tan sols de titular, s’informarà al lector de l’existència de la critica de l’exposició pertinent.

RAÚL CAPITANI: REIVINDICACIÓN Y EXPERIMENTACIÓN

www.cuadrosdeunaexposicion.com

SETMANA SANTA... EN EXPOSICIÓ (III) - Presentació de llibre...sense llibre

2011-02-21T14:55:00.000-08:00

Doncs si estimats i desconeguts lectors. Per primer cop a la història, es fa la presentació d’un llibre, però els presents a l’acte ni el van rebre ni el poden adquirir. Aquesta cronista accidental, però, va ser l’excepció. “bula papal”? Més aviat protesta i reivindicació del meu paper d’escriptora de relats locals.

Anem a pams, però. Amb l’assistència de menys públic que la setmana anterior, però del mateix caire – inclosos alguns mossèns i preveres - el dijous 17 de febrer, a les 19,30 de la tarda, va tenir lloc a l’Ateneu Caixa Laietana la segona presentació del llibre: Una història de la Setmana Santa a Mataró... Tingueu memòria i record, escrit per Xavier Alarcón i Campdepadrós, bibliotecari de la biblioteca episcopal del Seminari de Barcelona, i persona molt vinculada a l’entorn de germandats i confraries de Mataró. Pertany a l’ordre dels Servents de Maria (Servites) –que són laics – i conseqüentment, es congregant de la Congregació de la Mare de Déu dels Dolors de Mataró (això tampoc es va dir, i però jo sí en faig esment).

(Parèntesi: I sí, segona presentació perquè la primera va ser al matí i destinada als setmanaris gratuïts i resta de mitjans de comunicació local (que bé que queda dir això), com si els plumifers fossin una mena de casta especial no poguessin assistir com un ésser mortal més a una presentació amb públic, per desprès fer un resum de la notícia, que amb l’excusa de la professionalitat periodística, en realitat en prou feines saben recollir l’entrellat de tot plegat. Però bé, que hi farem, tenim el que ens mereixem. Tanquem parèntesi).

L’ordre d’intervencions en la segona presentació, va comptar en primer lloc amb una petita introducció de Jordi Merino, membre de la Comissió Setmana Santa, i novament amb Josep Jubany, president de la mateixa, qui va expressar el seu orgull en la presentació del llibre, vinculat estretament amb la mostra que s’exhibeix, tot i que el treball de recerca històrica té autonomia pròpia: “Quan varem agafar el relleu del darrer congrés, es va plantejar el fet de fer el llibre, i ens vam dir per què no ho fa en Xavi?. No ens imaginàvem com sortiria, doncs la nostra Setmana Santa no és flor d’un dia, sinó que es ve treballant des del segle XVI”.

Passà tot seguit el torn de la paraula a Ramon Reixach, doctor en història contemporània per la Universitat de Barcelona i, tal com va afegir Alarcón “tres vegades premi Iluro, que no es diu”.

En una llarga i un xic desorganitzada intervenció (fet sorprenent en Ramon Reixach), per l’esdeveniment que es tractava, quan li varen comentar de preparar el llibre – les paraules del Sr. Jubany no indicaven que Reixach fos el primer en rebre l’encàrrec – ell va recomanar de parlar amb Xavier Alarcón, pel seu tarannà i coneixement de l’entorn de la Setmana Santa, i per la seva metodologia i control.

Va confessar la seva sorpresa en veure per exemple les fotos dels Armats, dels portants de la Passió, etc.

Va explicar que el llibre segueix tres eixos històrics: abans de la Guerra Civil, desprès de la mateixa i la recuperació dels actes processionals a partir de mitjans dels anys 80 del segle passat, gràcies a l’empenta de la immigració andalusa.

“Abans de la guerra, l’organització de la Setmana Santa corria a càrrec dels diferents gremis professionals (pagesia, mariners, fusters, etc.) Desprès de la guerra foren les parròquies i els col·legis els encarregats de dur-la a terme. Durant els anys 80, les associacions de barris varen ser les que l’endegaren novament”.

No obstant, per a Reixach hi ha un fil conductor important: el llibre no cau en el folklorisme, i en certes afirmacions antropològiques, que darrerament han tractat la Setmana Santa com una “setmana de primavera” de la mateixa manera que les festes de Nadal les tracten com “el solstici d’hivern”, conseqüència també, d’una mala entesa de les conclusions del Concili Vaticà II.

Seguidament, el Dr. Reixach va procedir a la lectura del pròleg del llibre, tot començant amb la frase “tingueu memòria i record...” la deien els nens al principi de la Setmana Santa. I com que la lectura era llarga i tots els presents esperàvem llegir-ho en la calma de les nostres llars, doncs més d’un– aquesta cronista accidental la primera – s’entretenia amb el visionat d’una filmació que es projectava en la pantalla a la que els ponents donaven l’esquena però que el públic podia contemplar amb relativa comoditat.

Finalment, Ramon Reixach va acabar la seva extensa intervenció tot posant de manifest que “No hi ha cap llibre sobre la història de la Setmana Santa a Catalunya i que aquest és el primer”.

2011-02-21T14:48:00.000-08:00

I en acabar, li va tocar a l’autor del llibre, Xavier Alarcón, que lògicament va començar el seu parlament amb els agraïments de rigor, als seus pares, a Elisabet de Dòria per la seva intuïció i idees de maquetació, als membres del Museu Arxiu de Santa Maria, etc.

Va reconèixer que ell sol no hagués fet mai aquest llibre, si no hagués comptat amb un bon ajut. Es va mostrar molt satisfet de l’edició del volum, tot reivindicant el seu catolicisme, que també li ha permès fer una realització molt acurada i precisa de la temàtica a tractar, gràcies també al Museu Arxiu.

“Sense el Museu Arxiu de Santa Maria no es podria fer la història de Mataró. És l’actual arxiu de la ciutat. La història de la Setmana Santa és molt important, però no té reso”.

Alarcón va reconèixer que quan es va dir que es celebrava el V Congrés a Mataró, “vaig veure el cel obert. És la meva”. En referència directa al llibre, “he intentat fer un llibre amè. La història no té perquè ser feixuga. No té perquè ser en llibre de 1000 pàgines com fa ell” (senyalava al Dr. Ramon Reixach). “Fa 25 anys de la Comissió Setmana Santa, i les noves generacions de confrares no en tenen ni idea del patrimoni cultural que hi ha al darrera. Quan les generacions de fa 25 anys desapareguin, qui serà qui informara?”

Per a Xavier Alarcón, feia falta aquest llibre, per tal de donar a conèixer la relació de la Setmana Santa dels anys 20 als anys 40 del segle XX, i que les diferents confraries i germandats coneguessin la història de les seves entitats.

“Em faria il·lusió que s’ho llegeixin els confrares per tal d’agafar idees. Hi ha molts actes que es poden fer”.

Finalment Alarcón va indicar que el volum és un llibre viu, “que no deixa de ser un llibre de missa”, que segueix el cicle litúrgic catòlic, doncs “les processons no substitueixen la litúrgia”.

I acabades les intervencions, el president de la Comissió Setmana Santa Mataró, Josep Jubany, va informar als presents que “EL LLIBRE S’HAVIA EDITAT EN MOTIU DEL Vè CONGRÉS i que per tant no estaria a l’abast dels presents, SINÓ QUE ES FACILITARIA ALS CONGRESSISTES AL MATEIX.

I tan content, obre un torn de precs i preguntes i aquesta cronista accidental, sempre aprenent de la vida, no se’n va estar de mostrar la contradicció que es plantejava el fet de presentar un llibre sense volum, i que no es podria ni llegir ni adquirir. Alguns comentaris més al respecte per part del public assistent, sorprés i un tant indignat, varen obligar a intervenir al Sr. Xavier Alarcón, qui va indicar que de ben segur que es prepararia una nova edició, doncs sabia que la llibreria Robafaves n’havia demanat.

No obstant, com una gran majoria dels presents era gent de Fe i per tant de missa, de ben segur que l’Esperit Sant va ajudar a apaivagar l’enuig i l’esdeveniment va acabar ben pacíficament, tot explicant Xavier Alarcón algunes anècdotes que el llibre reflecteix, i la copa de cava de rigor.

Serveixi com a colofó final que per a la realització d'aquesta crònica sobre l'exposició i la “presentació” del llibre, la lectura del volum ha estat altament edificant, molt il·lustrativa, perfectament entenedora, amena i curiosa de llegir. La lectura d'aquest volum podrà permetre a més d'un – si és que el poden adquirir o llegir, inepedenment dels que l'autor en reparteixi– contemplar la Setmana Santa i els seus Misteris, des de l'òptica del coneixement, la tradició i la Fe.

SETMANA SANTA... EN EXPOSICÓ (I)

2011-02-21T12:49:00.000-08:00

Veritablement, contemplar al bell mig de la primera planta de l’Ateneu Caixa Laietana el pas de la Mare de Déu dels Dolors, pertanyent a la Germandat de Jesús Captiu, “reluciente como los chorros del oro”, pot semblar sobtat i estrany. No és l’entorn habitual, i pel recolliment espiritual que impliquen les talles i les imatges processionals, sembla “fora de lloc”.

Però en absolut desmereix l’entorn. Ben al contrari, l’Ateneu Caixa Laietana ofereix fins al proper 20 de març una exposició única, tant per la temàtica com per la procedència dels elements expositius: Setmana Santa, Pas a Pas.

El passat 10 de febrer va tenir lloc la inauguració de la mostra, que compte amb la participació de les nou confraries de Mataró, inclosos Els Armats, i que ha estat coordinada per la Comissió de Setmana Santa Mataró – que enguany celebra el seu XVé aniversari – i al fet que la capital del Maresme es convertirà durant els dies 25, 26 i 27 de febrer en la seu del V Congrés Català de Congregacions, Confraries, Germandats.

La inauguració va estar precedida per la benedicció de l’exposició per part l’arxipreste de Mataró, Mn. Josep Segimon, seguit del torn de discursos, de lo més ensopit que es poden imaginar, i no per la seriositat del tema, sinó perquè la pràctica oratòria dels parlamentaris en qüestió, era més que qüestionable. Més haguéssim guanyat de resar el rosari.

I mira que hi havia públic com per poder lluir-se: gent de totes les edats pertanyent a les diverses confraries, gent de missa, gent del carrer, entitats varies, els polítics, que no es digui que no ens fem la foto, a excepció de: Atenció Ladies and Gentlemen no s’ho perdin: DE L’ALCALDE i DEL REGIDOR DE CULTURA. Ohhh!!! Però mira per on, no els varem trobar a faltar. Ja es hora que ens acostumem a canviar de personatges. L’alcalde l’anomenaven candidat – i no hi havia més dies? – i el regidor de cultura estava malat (és d’esperar que ja estigui del tot recuperat)

Boter de Palau, en representació de l’entitat de crèdit, i com a president de la mateixa –segons vox populi aviat en propera substitució, per acabament de mandat – va destacar la polivalència de la sala per acollir tota mena de mostres.

“Setmana Santa Pas a Pas, però com que soc vell, diria que Misteri a Misteri”, indicant tot seguit la distribució expositiva de les dues plantes, per recordar a continuació les seves pròpies vivències de l’entorn processional. “on hi participava tota la ciutat (...) Aquesta exposició mostra aspectes històrics i documentals".

Tot informant als presents de la presentació del llibre escrit pel bibliotecari de la Biblioteca Episcopal del Seminari de Barcelona, (això no es va dir però ho se jo), Xavier Alarcón, i prologat pel doctor en història contemporània, Ramon Reixach, Boter de Palau continuar comentant diversos aspectes de la Setmana Santa, com el calendari processional, tradicions molt arrelades com la “d’anar a matar jueus”, les repercussions del Concili Vaticà II en referència a aquest esdeveniment. Tot i així “les processons son un acte de professió de Fe, però també un exemple de participació col·lectiva i de cohesió social, amb el fet d’aglutinar gent de diverses procedències que realitzen un esforç en sortir al carrer...”

Boter de Palau va acabar la seva intervenció, tot remarcant el fet de contemplar el fet processional i el seu entorn com a “manifestacions vitals que des defensen més des de la Fe que del racionalisme”, del procés d’integració que han constituït les processons – en aquest moment es va mostrar colpit d’estar parlant a un auditori amb la presència imponent del pas de la Mare de Déu dels Dolors – i finalitzar amb els felicitacions de rigor.

SETMANA SANTA... EN EXPOSICIÓ (II)

2011-02-21T12:28:00.000-08:00

A continuació, Josep Jubany, president de la Comissió Setmana Santa de Mataró va accedir al seu torn de paraula, tot parlant del XVè aniversari de la mateixa, i de com amb el pas dels anys, a través de la seva organització la processó general de Divendres Sant s’ha constituït en un esdeveniment que mou a l’entorn de 50.000 persones en tot Mataró. “Hem fet història i volem continuar fent història. I si parlem d’història hem de dir que cada una de les imatges té història des de la seva creació..."

Abans dels agraïments de rigor, Jubany va fer esment de diverses característiques del congrés a celebrar el proper cap de setmana.

I finalment el torn de discursos va acabar amb el del segon tinent d’alcalde de la ciutat, Francesc Teixidó, en substitució de l’alcalde, absent pels motius esmentats i a qui va excusar.

I la veritat és que aquesta cronista accidental no havia tingut ocasió d’escoltar al “tocaio” de cognom en funcions oficials. I espera sincerament que no es presenti cap més oportunitat de tornar-lo a escoltar, perquè va ser ensopit, avorrit i inaudible, doncs el xicot parla tan baix que des de les alçades de l’Ateneu, les ondes de la seva parsimoniosa veu no arribaven.

Va començar tot dient que: calia fer una explicació en conjunt sobre els actes de Setmana Santa, tot el funcionament de la mateixa, el fet d’acollir Mataró el V Congrés i etc., etc., perquè l’atenció ja es va perdre, demès afegir-hi el “passotisme discursal” del públic assistent, cansat del mateix tarannà, i que es va posar a fer la discutida, com si estigués al cafè. Mala educació? Falta de respecte?. Total, el Teixidó el que va dir era poc i lo poc que va dir no valia res i passem de polítics.

En referència a l’exposició, pot semblar que l’Ateneu s’hagi convertit en una “sucursal” de la litúrgia catòlica – cal recordar que a principis de desembre, les figures del pessebre varen tenir cabuda al mateix espai, i ara ho fan les imatges de Setmana Santa – i davant els temps tan anticlericals que s’estan vivint, poder contemplar els diversos ornaments, estendards, la Verònica de Jordi Arenas, rebutjada en el seu moment per ser massa dona i poc “verge”, els “Armats per un tubo”, vestits processionals, túniques, mantells meravellosament brodats i sobre tot imatges com la del Misteri de l’oració de l’Hort, o els angelets que formaren part d’aquella rebutjat pas de la “Verònica” i un esplèndid reportatge fotogràfic d’antigues processons, es absolutament frapant, tant per la perfecte harmonia de tot el conjunt expositiu com perquè silenciosament, tots tenim la nostra Fe, i sentiments religiosos més profundament arrelats dels que molts poden demostrar.

EXPOSICIONS (Tàpies) i SUBHASTES (Artinternacional.com)

2011-02-01T12:01:00.000-08:00

Fins al passat 16 de gener, la Fundació Palau i Fabra de Caldes d’Estrac va acollir de forma temporal la mostra Antoni Tàpies: Mirant la mà... on es varen exposar un conjunt de 43 obres originals, datades entre el 1998 i el 2008, distribuïdes en dos àmbits, un d’ells el que va donar títol a la mostra i l’altre corresponent a obres realitzades entre el 2007 i 2008.

Gràcies a la col·laboració del pintor, poeta i assagista Pere Jaume Borrell i Guinart, més conegut artísticament com Perejaume, i l’excel·lent disposició d’Antoni Tàpies, el visitant va poder contemplar una obra on malgrat el pas dels anys, Tàpies - que continua amb un estil propi dins l’avantguarda, sense influències externes i marcant tendència- va exposar com la seva particular simbologia i el seu singular concepte d’espiritualitat, van units... de la mà: mans constructores, mans benèvoles, mans destructores, mans tendres, mans brutes o mans netes, mans lligades, mans i peus... gest i abstracció, expressió i moviment en perfecta cohesió amb la forma anatòmica humana.

Tot i que Tàpies és prou conegut per la seva pintura matèrica – pintura abstracta realitzada amb materials diferents als tradicionals – en aquesta mostra, justament segueix la “tradició”. La majoria d’obres estan realitzades principalment en tinta i llapis sobre paper, tot i que si pot trobar alguna combinació com pintura, vernís i collage.

És oportú deixar que les paraules de Palau i Fabra, que es poden llegir en una de les cartes exposades, datada el novembre del 1987, parlin de l’obra de l’artista: “El llenguatge de Tàpies oscil·la entre el tacte visual i el tacte digital. L’ull pot veure, però també pot tocar. Molt sovint, l’esforç de l’artista se centre en l’obtenció d’aquest tacte visual, d’aquest cridar-nos l’atenció a través d’una materia o d’un objecte, que esgarrinxarà la nostra mirada, que la importunarà i la retindrà (...)”. El dia de la clausura, l’artista Antoni Llena va realitzar una visita comentada.

Si l’obra de Tàpies es pot visitar, també es possible, si així es desitja, adquirir-ne de forma ràpida i discreta, mitjançant les anomenades subhastes on line. La firma ART INTERNACIONAL (http://www.artinternacional.com/), de Mataró, és una nova plataforma, activa i directa, que amb criteris de màxim de rigor i professionalitat, ofereix a través de la seva web, la possibilitat d’adquirir, a preus interessants, dibuix o pintura dels segles XIX i XX, obra gràfica del mateix període, o articles de joieria i rellotgeria. Una forma molt més dinàmica, moderna i àgil, sense limit de temps, que evita l’assistència presencial a una sala de subhastes, i que acosta l’ART a qualsevol ciutadà, incondicional del mateix, o entusiasta de les antiguitats, sense que s’hagi de tenir un patrimoni elevat, però que es vulgui sentir posseïdor d’una part de la creativitat humana.

JOAN DE LA OSSA – L’ALQUIMIA DEL SUBCONSCIENT

2011-01-24T08:32:00.000-08:00

GAL-ART, galeria d’art, antiguitats i col·leccionisme, situada a la Ronda O’Donnell, 89 de Mataró, inicia l’any expositiu 2011 amb una mostra que trenca totalment amb la línia que fins ara s’havia marcat, endinsant-se dins les contrades del surrealisme
SOLVE ET COAGULA, ofereix una excel·lent i representativa selecció de l’obra de Joan de la Ossa.

Si es considera que el surrealisme pot ser un estil tècnicament molt depurat – i especialment pels artistes que cultiven l’anomenada pintura metafísica, que exigeix seguir estrictament els cànons més ortodoxes de l’academicisme en quan a dibuix i pintura – tematicament pot resultar ser absolutament delirant, desbordant, imaginatiu i molt expressiu. Es podria dir que és l’estil més creatiu de tots, doncs quin millor argument per a una obra pictòrica que reflectir el cúmul d’idees que apareixen en el subconscient?

El títol de l’exposició, ja preveu jocs atàvics: SOLVE ET COAGULA, paraules llatines que es podrien traduir per solvència i solidificació o solidesa, i que pertanyen al principi de la pedra filosofal.

Contemplar l’obra de Joan de la Ossa es penetrar dins el misteri de les nostres ments com a observadors d’enigmàtics i sorprenents efectes visuals, i com a éssers humans, que carregats de febleses, som en bona part desconeixedors, de les nostres pròpies turbulències atàviques, i sentir repulsió o repugnància, goig o plaer, impacte o frustració.

L’espectador es troba davant una obra plena de simbolisme, tant pels antecedents arquitectòniques com pel fetitxisme que representa la nuesa del cos femení, escultural i sensual, refinadament eròtic, sense rostre o amb expressions estàtiques on domina la mirada buida. Imatges estranyes, no exemptes d’un singular i subtil atractiu, que atrapa sense més remei a l’observador.

Si bé les referències a Paul Delvaux o Rene Magritte i més prop de nosaltres, a Ricard Jordà, i la pintura metafísica de De Chirico són reconegudes, el surrealisme màgic de De la Ossa es complementa amb un gran domini tècnic, - és un gran admirador de la pintura flamenca - que pot semblar academicisme anacrònic, però que permet enaltir la visió surrealista, amb algunes connotacions expressionistes de la seva obra, on també queden paleses la seva pinzellada dúctil i curosa, una estructura equilibrada i una paleta de colors rica i extensa, sense l’us de tons virulents, fet que accentua el sentiment oníric de la seva pintura.

CA L’ARENAS: ANTÍTESI DE TEMÀTIQUES

2011-01-07T12:43:00.000-08:00

CARLOS SORIANO: LA GUERRA NO S’HA ACABAT

La sala 1 del centre d’Art Ca l’Arenas – que si en Jordi Arenas s’eixequés de la tomba, se’n tornaria de cop, en veure la implacable solitud que domina la que va ser casa seva i estudi; en prou feines si veuen mai visitants – i dins el cicle “Art i Guerra”, presenta fins al proper 3 d’abril d’enguany, la producció més recent de Carlos Soriano, expressament per aquest cicle, i amb motiu del centenari del naixement de Miguel Hernández: Tristes guerras.

La mort del poeta, l’any 1942, en una presó d’Orihuela, victima de la tuberculosi, com a conseqüència d’un procès judicial on se li va commutà la pena de mort per la de cadena perpétua, inspira clarament a Soriano una obra, que segueix fidelment els seus canons habituals: una abstracció de tendències expressionistes, que ja es varen poder copsar en la mostra Poètica de l’any 2000, on encara va donar cert joc a la figuració. Punyent i critica, sense contemplacions, marcada duresa, amb tendències informalistes i matèriques, Soriano opta per una base cromàtica de clar predomini del negre, en representació de l’horror i la foscor de la guerra, i el roig de la sang vessada inútilment, essent la neutralitat del blanc en realitat la indiferència del món “civilitzat” davant els conflictes bèl·lics.

La presó o la idea d’empresonament, de tall de llibertat física, a la persona i espiritual, al ànima i al pensament, queda palesa en tota l’obra exposada, on l’us d’un traç abrupte i ample, sense definicions ni detalls, o la utilització de formes quadrades o rectangulars, produeix un efecte impactant, que pels coneixedors de l’obra de Soriano, no ens és gens desconegut.

2011-01-07T12:35:00.000-08:00

JORDI ARENAS: TEMÀTICA RELIGIOSA I MESTRE DEL FRESC

Amb motiu del cinquantenari de les pintures murals que decoren la Capella del Sagrament de l’església de Santa Anna, Ca l’Arenas presentarà durant bona part de la temporada 2011, una mostra d’esbossos, fotografies de treball i proves tècniques i temàtiques, de les pintures i escultures que es conserven al llegat de Jordi Arenas.

Fins al proper 3 d’abril, el visitant podrà admirar els elevats coneixements i estudis de Jordi Arenas, pel que fa tan als textos bíblics – recordem que era home profundament religiós – com a càlcul de proporcions i anàlisi anatòmics per a la representació de les diferents escenes.

Veritablement, veient la mostra, es pot copsar l’entusiasme i la passió del mestre Arenas per la seva tasca, per poder oferir tant a l’ART com a la FE, tot el seu saber, per fer una obra ben feta, en tots els sentits: morals, ètics, estètics i artístics. Evidentment, la seva responsabilitat i els seus temors també es van deixar sentir: Pinto cara i coll. Gaudeixo i pateixo alhora (...) Lluito molt per la composició del sostre (...)

Passat el temps, el tarannà pictòric d’Arenas ens pot semblar llunyà, poc modern, fins i tot rígid. Però quan una obra es fa amb FE, creient en un mateix i en Déu, la contemplació artística davalla en favor del fervor i del sentiment.

DESEMBRE: TEMPS DE COL·LCTIVES

2010-12-24T10:41:00.000-08:00

Desitjo als lectors d'aquest blog:

Molt Bones Festes,

i que l'Any Nou es depari noves i millors perspectives!!!

Moltes sales d’exposicions de caràcter públic com galeries d’art de caire privat, dediquen el mes de desembre a les mostres col·lectives, a fi a efecte d’atraure visitants, en el primer dels àmbits, o d’oferir peces artístiques a preus assequibles, en el segon dels cassos.

Una exposició col·lectiva és un ampli ventall de possibilitats per artistes, visitants i compradors. Pels primers, que poden veure l’obra d’altres col·legues o competidors – tot és legitim – fer-ne comentaris, treure’n idees i conclusions i aplicar aquestes, o no, a la seva futura producció.

Pels segons, que de forma ocasional poden visitar una sala d’art, una exposició col·lectiva informa de les tendències i estils que els artistes de la ciutat, o de la comarca, estan treballant en l’actualitat. I per un possible comprador, una exposició d’aquestes característiques més que un ventall de possibilitats, és un ampli mostrari on “triar i remenar”, bé per fer un obsequi, bé per començar una petita col·lecció d’art, fer un seguiment d’un artista o bé per omplir aquell forat de la paret que no se sap que posar-hi.

El que sí es segur és que una mostra col·lectiva és un univers infinit de tècniques, temàtiques, estils, continguts, perspectives, espais, volums, pinzellades incontables en forma i gruix, i inesgotables cromatismes, sense oblidar escultures o altres matèries artístiques.

Fins pràcticament passat reis, diverses exposicions d’aquestes característiques es donen a la comarca del Maresme.

A la població de Canet de Mar, l’ESTUDI TENAS– C/ Bonaire, 7 –presenta: Col·lectiva Els dimarts al llimoner de Mataró.

El Masnou, ofereix una mostra, que si bé no té els trets primordials d’una col·lectiva, sí en canvi, disposa d’una varietat estilística important: la III Exposició Jove Creació 2010.

A la capital, Mataró, la galeria GAL-ART – ronda O’Donnell, 89 exposa: 60 artistes...60 obres. Les sales CASAL ALIANÇA – C/ Bonaire, 25 i LA PRESÓ – La Riera, 117 - gestionades per l’Associació Sant Lluc per l’art ofereixen: Col·lectiva Mini-Art, pintura, gravat i dibuix – En referència a aquesta última, cal destacar un nivell més que interessant pel que fa al dibuix; amb un format de 10 x 10 cm., els artistes aconsegueixen una qualitat força digna, i demostren plenament uns coneixements tècnics i un domini, que molts “pintors” que es consideren “artistes” caldria que imitessin.

A la sala d’exposicions de CAN PALAUET – C/ d’en Palau, 32 s’exhibeix: L’art en el pessebre mataroní, amb motiu de la 41a Trobada de pessebristes de Catalunya i Balears que enguany té lloc a la capital comarcal. Una mostra molt curiosa pel que fa als fons del museu, amb pintures barroques d’autor anònim, que si bé la qualitat artistica és pobre, amb l’anonimat dels artistas es pot pensar que es tracte d’alumnes de taller o escola - no deixa de ser una mostra de quina percepció es tenia de l’art en el Mataró del segle XVIII.

Pel que fa a la col·lectiva d’artistes mataronins, mostra bastant desigual, amb poques obres d’una certa dignitat. Si bé hi ha originalitat de plantejaments, tenint en compte que es tractave d’un tema únic, el desenvolupament no ha estat del tot encertat en alguns cassos. Però com que el motiu és noble “tot sigui en fi de bé”, però “no todo vale”.

La població de Premià de Mar, a la sala d’exposicions Premiart – C/ Sant Antoni, 3 – es pot visitar la seva Exposició col·lectiva de Nadal. I fins al proper 11 de gener de 2011, el Museu Monjo ofereix la XL Exposició col·lectiva de Vilassart.

Com es pot comprovar, una aposta important i força extensa per admirar, qualificar, valorar i si es pot, adquirir.

XXVIII SETMANA DE MÚSICA ANTIGA: POBRE PERÒ DIGNE

2010-12-19T10:46:00.000-08:00

Diatessaron: Els plaers de les musses; la música i la dansa

El títol d’aquesta crítica pot resumir el tarannà que des de l’IMAC han volgut donar a l’edició d’enguany de la Setmana de Música Antiga, que per aquells miracles que no entenem, dura quinze dies.

Pobresa en quan a les formacions actuants – sense cap nom de pes o de renom - als programes de mà - on més d’un cop s’agrairia més informació sobre el repertori a oferir i menys sobre els intèrprets- i pobresa en quant a la programació en general; molta música de cambra i cap orquestra.

Però, ja se sap, de quartos no ni ha, i el pressupost ha de servir per pagar nòmines a personal que en aquests moments deu anar escàs de feina, però que justifica com pot el seu lloc de treball – en el fons no saben fer res més, ni els interessa – i evidentment, quan organitzen un esdeveniment, “on no ni ha no en raja” i no donen més de si.

Per tant, els pocs mataronins que van assistir als diferents concerts – i la veritat sigui dita més aviat semblava gent de fora que no de la ciutat – vam gaudir d’ actuacions interessants, sense ser de primera línia – el renom no sempre vol dir alt nivell de qualitat, a vegades es producte del marketing – especialment en referència al conjunt Diatessaron, amb un programa dedicat a Els plaers de les musses; la música i la dansa, i el Cor Ciutat de Mataró amb el Conjunt Barroc del Cafè que varen interpretar The Fairy Queen La Reina de les fades), une masque del compositor del barroc anglès Henry Purcell.

El passat 13 de novembre – sí benvolguts lectors, vaig enrederida, però el temps i el cervellet a vegades no donen per a més - el Foment Mataroní es va omplir amb una respectable mitja entrada per escoltar i veure a la formació Diatessaron amb Josep Benet com a tenor i Anna Romaní en dansa. Si bé la primera part del programa va ser un tan ensopida, amb peces d’autors del Renaixement com G. Gaccini, B. Marini i B. Castaldi, on la veu de Benet es va mostrar apagada cansada, a mesura que anava avançant el programa, es varen produir canvis de registre.

L'obra d’Antonio Vivaldi All ombra di sospetto, va representar per a Benet una veu molt més homogènia, nítida i equilibrada, amb un lirisme que el va fer sortir airós de la prova. La primera part va acabar amb La Follia d’Arcangelo Corelli, que va comptar amb la presencia de Rumi en dansa. Si bé s’haguera agraït vistositat al seu vestuari, i una coreografia menys contemporània i més de l’època de Corelli, musicalment va ser ben resolta, encara que excessivament llarga, amb la solidesa de la veu de Benet i una acurada articulació interna a nivell musical, soltesa i coneixements estilístics.

La segona part veritablement va ser brillant i exquisida, més animada, especialment amb Trompicávalas Amor de J. Marin. Una peça que amb l’aire de la castanyola i una excel·lent coreografia i vestuari per part de Anna Rumí, va fer les delícies del públic. Matisos dinàmics, reflex amb suavitat de moments lírics es podria dir que va ser la resta del programa amb J.c. Chambonnières, el Passacaille d’Armide J.B. Lully, magnífic, amb detalls sonors de gran precisió i musicalitat lluminosa, i una coreografia acurada i delicada, J. Barter i J. Hidalgo.

El programa oficialment es va acabar amb La dama d’Aragó i La filadora, ambdues interpretades tant a nivell musical com coreogràfic amb tons de melangia, no exempts de tendresa i cromatisme de tonalitats suaus.

El públic no se’n podia anar sense un bis, i aquest va ser les Trompicávalas de J. Marín.

Cor Ciutat de Mataró amb el Conjunt Barroc del Café: The Fairy Queen

2010-12-19T10:43:00.000-08:00

L’actuació més esperada del programa de la Setmana, era la del Cor Ciutat de Mataró. I en absolut els presents el 14 de novembre a la Capella del Roser, - que varem omplir de gom a gom - ens varem sentir decebuts, ben al contrari, varem gaudir d’una actuació excel·lent, amb bona direcció coral per part de Jordi Lluch, i un perfecte acompanyament per part del Conjunt Barroc del Cafè. Cap dissonància, equilibri i harmonia en les veus, bona memorització per part dels cantants, i execució transparent i refinada.

Joan Vives, va ser qui va fer la presentació d’aquesta Masque, tot destacant l’esplendor de la mateixa en la seva època de creació (1692) – ben al contrast de l’actualitat, on tothom va de negre i l’únic esplendorós, afortunadament, és l’altar del Roser – tot tractant-se d’una música opulent, per a divertiment d’un públic àvid de renovacions. En realitat, es tracte d’una mena de “refregit” que parteix com de la famosa comèdia shakespiriana El somni d’una nit d’estiu.

“El programa que interpretarem representa pràcticament un 70% de tota l’obra, i sentirem algunes de les millors pàgines de la mateixa. El nivell de la peça es pot comparar a la Flauta màgica de Mozart”.

I sense cap mena de dubte, Cròniques confirma les paraules de Vives. Especial menció a les sopranos Laia Frigolé i Olga Miracle. Veus elegants i refinades, especialment la de Frigolé, que va delectar als presents amb la sensibilitat a flor de pell, fent una evolució del personatge modèlica. Miracle no va desmerèixer en absolut, ben al contrari, però la seva tessitura, diàfana però sense el cromatisme de Frigolé. Molt interessant també el baríton German de la Riva: una veu bella i sòlida, plena de generositat i atractius instrumentals.

I si els dos primers concerts varen resultar tot un encert, el tercer no va tenir la mateixa fortuna.

Rubato Appasionato: El carnaval de Madrid (delícies ibèriques del segle XVIII).

2010-12-19T10:35:00.000-08:00

Un títol ple de pompositat, però que de delícia no en va tenir res – si un no sabia de que anava, semblava que anéssim a una reunió gastronòmica que no una vetllada musical, tot i el sempre magnífc entorn de la Capella dels Dolors – més aviat, un àpat que va ser de lo més feixuc de digerir, i en un dia i un temps, 28 de novembre, on el fred es deixava notar.

Una representació de carnestoltes, ben cert, per la esperpèntica presentació d’aquest Rubato, exageradament Apassionato, per les dissonàncies amb la instrumentació – flauta, fagot i violoncel de l’època però força desafinats en l’actualitat – i si bé volien mostrar al public present com era una actuació de Ballete, Corenta, Zarabanda i Corenta en l’època de Carles IV, la veritat és que es va semblar més a una representació de teatre de putxinel·lis que no musical.

El més curiós de tot, però, va ser la informació del programa: Contradanzas abiertas. Anonymus: Ms M1667, Biblioteca de Catalunya - Bcn). Mira quines coses guarda tan insigne institució: peces musicals procedents de terres messetàries !!! Que no ho diguin massa fort, no sigui que els de Madrid reclamin els seus “papers musicals”.

Queda molt snob això buscar com les fures en arxius i biblioteques, peces musicals que fins ara han estat guardades en un racó, perquè la seva importància del moment no va traspassar les fronteres del temps i aquest s’ha encarregat de posar en el seu lloc: en el calaix de l’oblid.

Rubato Apassionato o Antonia Tejada, Eyal Streett i Sasha Agranov no són ni molt menys Jordi Savall, que sí investiga i sí té prou tècnica, experiència, professionalitat i sobre tot, qualitat i categoria, per saber el que realment era bo d’una època. Són personatges que formen un conjunt, fan quatre actuacions i van a poblacions com la nostra, amb crisi econòmica i ens ofereixen material de poca qualitat, que més de quatre s'empassen sense protestar; l'oïda i exigència musical és escassa.

Al igual que en altres àmbits culturals Un exemple pot ser la conferencia Art sagrat i Art religiós que el passat dijous, 16 de desembre va tenir lloc a la sala d’actes de Caixa Laietana. Amador Vega, tot un erudit – llicenciat i doctorat en filosofia – va oferir una xerrada gens preparada, molt poc il·lustrada, divagant constantment i una ja no sabia si escoltava temes de teologia, d’art, de filosofia. “Deu és tot i no és res”, “El misteri de lo sagrat no sempre queda recolzat per un art religiós” “Per què hi ha rebuig i representació de la imatge”, i un llarg etc. de frases i continguts força inconnexos, que en absolut varen adormir al personal – majoritàriament tercera edat – perquè per més atenció que posava NO S’ENTERAVA DE RES!!!

El cas és que aquí tot “quisque” cobra i ofereix pobres actuacions o conferencies, i nosaltres, com a púbic, no diem res, ni tan sols expressem el “derecho al pataleo”, que aquesta cronista accidental SI EXERCEIX. Som persones, no tontos. Som el respectable, i mereixem RESPECTE, i no que s'ens doni cacauets com als micos del zoo.

NIEVES G. NAU: SUBLIMACIÓ i PERFECCIÓ

2010-12-06T02:38:00.000-08:00

La sala d’exposicions del Col·legi d’Apararelladors presenta fins al proper 19 de desembre la mostra: Retalls de Naturalesa, l’obra més recent de Nieves. G. Nau. Contemplar-la és recrear-se en l’admiració constant pel detallisme i, fins i tot, pel preciosisme que implica la seva particular visió del seu entorn, en aquest cas, de la Naturalesa.

Antoni Luis, president de l’ASLL, tot agraint la fidel col·laboració del Col·legi d’aparelladors, i la tasca de comissariat de Teresa Roig, va destacar de l’artista el seu nivell de qualitat i d’exigència amb la seva obra. “Nieves G. Nau demostra de forma palpable la qualitat, prestigi acadèmic i professional”.

Tot fent esment del seu currículum: llicenciada en Belles Arts per l’Academia de San Fernando, i deixeble d’Antonio López, amb diverses exposicions col·lectives a Espanya i França, tot i que les obligacions professionals i personals, finalment es varen imposar. Ha estat dissenyadora del Producte Cultural dels museus Prado, Thyssen i Fundació Miró, alhora que també ha fet treballs de disseny per l’Albert Museum de Londres.

Per a Luis, Nieves G. Nau: “ofereix un potent realisme, que sovint ultrapassa la mirada superficial, per tal d’arribar a l’aprofundiment (...) realitzant un tractament harmoniós de textures, veladures i dibuix...”

Antoni Luis va acabar la seva presentació tot destacant que l’artista sap atrapar les emocions i materialitzar-les.

L’artista va agrair a l’escàs públic present – amb prou feines i havia artistes, a excepció d’alguns membres de la ASLL – i va concloure l’acte Núria Aguilar, en representació del consistori – pertany al Consell de la Gent Gran i Mobilitat - i que casualment havia anat a veure la mostra.

2010-12-06T02:33:00.000-08:00

Nieves G. Nau és d’una personalitat força introvertida. Pinta per la seva realització personal, més que per un sentit comercial, doncs reconeix que d’això n’està mancada. Ella mateixa confessa que molts dels indrets que mostren les seves obres, si bé tenen un punt de partida real, ella hi afegeix el toc personal de creativitat, tot utilitzant el seu alt sentit d’observació com la màquina de fotografiar, per no deixar perdre cap detall. “Busco el movimiento germinante”.

En aquesta mostra s’ha sentit fascinada pels hivernacles, pel contingut de vida que hi ha al darrera dels seus plàstics, i que ha sabut plasmar amb un hiperrealisme extrem, pulcre i meticulós, embolcallant la perfecció i exultant de sublimació.

Sensibilitat exquisida, pinzellada curosa, petita, detallada, cromatisme suau, dolç, embolcallat d’un ambient de romàntica melangia.

Nieves G. Nau treballa principalment l’oli s/tela, però cal acostar-se a l’obra, per apreciar la textura emprada i l’harmonia en la seva composició. La seva sèrie Invernadero I – IV, és la que identifica aquesta idea de creixement i desenvolupament. Però en canvi Memòria III, l’autora expressa la particular evolució d’una família, a través de la data 1863, on una font poc cuidada però no del tot abandonada, submergeix a l’observador en la claror del seu fons de verdet i de cert misteri. Com intrigant resulta la seva obra Secretos de Nada, una porta de fusta vella, amb un pany quasi oxidat, persuadeix a l’espectador a intentar obrir-la, sense oferir cap pista del que es pot descobrir al seu darrera.

Memoria II, és un estrany exercici, envoltat de molt de misticisme. Una obra de perfecció absoluta: Una heura apareix del no res en el mur d’una casa semi-derruïda, amb finestra al mar, a la imaginació. Una apologia de les moltes parets que el ser humà s’imposa en la vida, sense adonar-se que la llibertat es propera.

L’obra de Nieves G. Nau no està exempta de certa crítica: Oxido en la Playa. La deixadesa que provoca el consumisme o l’abandó de les nostre pertinences en una platja: Sandalias.

Si més no, però, la Natura més abrupta l’atrapa: Madre Piedra. Inspirada en una visita a les Illes Balears, és una obra molt atractiva i atraient per l’acurada realització.

Retalls de Natura és una exposició, on el visitant no pot evitar de mostrar respecte cap a l’artista, per la seva impol·luta tasca. Un hiperrealisme impactant, sense fredors ni distanciaments, sinó tremendament càlid, i amb un estrany poder de fascinació.

MARIA OMS: QUAN LA NATURALESA IMITA L’ART

2010-12-01T04:42:00.000-08:00

Fins al proper 5 de desembre, la sala d’exposicions de la Presó – Riera, 117 – presenta la mostra de Maria Oms Jané: L’art de la geologia, un conjunt de peces realitzades amb tècnica d’oli s/ tela, inspirades en una sèrie de fotografies aportades per Josep Estela, on la naturalesa més abrupta, més austera i alhora més impactant de la geografia catalana, va ser retratada entre els anys 2005 i 2008.

Una fotografia tècnicament impecable, que ha donat com a resultat que l’obra pictòrica de Maria Oms, en formats que van del 55 x 46 al 100 x 80 cm., sigui inspirada, de traç dinàmic i enèrgic, un tractament cromàtic que si bé imita al natural, crea també la seva pròpia idiosincràsia, convertint el particular retrat d’unes formacions geològiques, en una obra imponent, carregada de simbolisme visual, punyent i directa, i alhora plena d’una estranya bellesa, on l’abstracció està supeditada a la realitat que la Naturalesa imposa, sense significacions extremes.

Maria Oms ha sabut transmetre en el seu treball, originalitat en el concepte, creativitat en la resolució i qualitat en la presentació. Un treball acurat, que no deixa de sorprendre per la seva temàtica, plena de llenguatge interior sense que sentiments i emocions quedin al marge.

CATHERINE LORTON: RECERCA CONSTANT

2010-11-29T05:24:00.000-08:00

Fins al primers de desembre, la galeria GAL-ART – ronda O’Donnell, 89 – (http://galeriadearteantiguedadesycolec.blogspot.com/)exposa l’obra més recent de Catherine Lorton: Nous Camins.

Una mostra, en formats que van del 14 x 9 al 70 x 50 cm., on el cos humà, (Figures I – V, les seves formes i la seva flexibilitat, dona joc a un ventall de possibilitats, limitat en quant a temàtica, però si variat en quant a tècnica – mixta s/tela – domini de linies, dibuix, dinamisme i paleta de colors simple i acurada.

Una exposició digna i de qualitat, dins els marges de l’austeritat, però que permet a Catherine Lorton mostrar la versatilitat dels seus coneixements i de la seva experiència dins el món de l’art, excel·lentment ben presentada; la col·locació dels quadres és atractiva i ben estructurada

L’exposició es complementa amb una obra molt més densa i rica de contingut, que si bé recorda a Barceló – les referències i influències sempre donen joc a diversitat temàtica i de plantejament – Lorton defineix amb un estil personal, excel·lent trebal cromàtic i de materials (Marina o Formes en Groc).

Una mostra plena de creativitat, tot i el seu laconisme argumental, que no deixa de sorprendre als qui seguim l’obra de Lorton, que fa un any va demostrar elegància, exquisidesa, minuciositat i precisió en Passió pel dibuix - Col·legi d'Aparelladors, on la seva obra atreia tant per la dificultat tècnica, com per l'excel·lent desenvolupament, i que ara ens ofereix una etapa més de la seva evolució, amb la figuració humana com a protagonista i el singular univers que l’envolta.

HABEMUS: NAU GAUDÍ-COLECCIÓ BASSAT

2010-11-17T11:38:00.000-08:00

«Annuntio vobis gaudium magnum Habemus...» («Us anuncio una gran alegria, tenim...) No, benvolguts lectors, no tenim nou Papa, però aquest formulisme, utilitzat en la proclamació dels nous bisbes de Roma, em sembla perfectament adient, (això sí amb permís del Vaticà, ) per informar que finalment, desprès de diversos retards, la Col·lecció Bassat d’Art Contemporani de Catalunya té ja una úbicació temporal però ben arrelada: la Nau Gaudí.

I evidentment, tant “gaudium magnum esdeveniment”, calia anunciar-lo amb la pompa i circumstància (no es tracte de la composició d’Edgar Elgar) que la inversió i la voluntat precisen, tot i que bona part dels 120.000 habitants de la capital de la comarca del Maresme, en prou feines se’n varen assebentar. Ja en va tenir cura l’IMAC de no fer-ho; no hi ha calers, però imaginació i ganes tampoc.

Així que el passat dijous, 11 de novembre, Sant Martí – tothom sap quina es la tradició per aquesta data – el més lluït i granat de la política mataronina, MOLTS ARTISTES, GALERISTES I CRITICS de Barcelona, i presència de personalitats relacionades amb les arts, entitats, etc.etc., total, si fa o no fa 500 persones, i per descomptat, plumifers i fotogràfs per doquie, es varen donar cita, a l’antiga nau del magatzem de peces de la desapareguda fàbrica de Ca l’Ametller o Ca l’Asensio, com també era conegut, per gaudir tant de l’arquitectura d’en Gaudí, com d’un primer i variat tast de la col·lecció Bassat.

Naturalment, primerissimes autoritats, de nom que no de formes, varen ser convidades i els discursos no varen faltar i foren de rigor, of course, un tant polititzats, alguns, expressants davant un auditori que el que menys volia era sentir els parlaments, però que estoica i educadament va aguantar.

Atenció al “poker d’asos”: l’alcalde Baron, el conseller de cultura de la Generalitat de Catalunya Hn. Joan Manuel Tresserres, un altre Honorable, el president del Parlament català, Ernest Benach, el Delegat del Govern central, Joan Rangel, i per descomptat, el donant de la col·lecció, Lluís Bassat. La cap de redacció del Capgros, Judith Vives va actual com a “mestre de cerimònies”, per anar cedint la paraula.

I sort que la temperatura era agradable – ja se sap, l’estiuiet de Sant Martí –tots a fora, de peu dret com si assistissim més a un miting que a una inauguració.

Per tant, estimats i desconeguts lectors, prepareu-vos, que varen ser cinc els que varen parlar, i aquesta Cronista accidental va pendre nota degudament, amb algun despiste, tot s’ha de dir.

I - PARLA L’ALCALDE J.A BARÓN

I que va dir l’alcalde?. Que si era un dia important, que anem fent a poc a poc, que “si tenim objectius definits” i que “no tot es fruit de la planificació, i que cal aprofitar les oportunitats”

I com si Ca l’Assensio o Ca l’Ametller no haguessin existit mai, Baron, fent bon us de la memòria històrica per quan li convé, va parlar de la Nau Gaudí, construida al 1878, segons li va demanar la Cooperativa Obrero Mataronense: “Habia de ser un complex industrial de primer ordre. Primer es va construir la nau, i on Gaudí va experimentar amb els arcs parabòlics. Una peça excepcional que la ciutat recupera” (que tenieu obligació de recuperar, que es patrimoni històric-artístic). I desprès, dades tècniques, que si l’arquitecte va ser en Miquel Brullet, etc., i atenció no s’ho perdin: “Espai per instal·lar temporalment la col·lecció Bassat; un magnífic espai per una magnífica col·lecció” . (Però si no arriba a ser per aquest fet, haguessiu continuat amb el telecentre, que no servia per res. Des del PP i CiU s’us va dir que seria un perfecte àmbit expositiu, i Vos , alcalde & Cia: NI P.... CAS!!! I ara ens veniu a dir: “un magnífic espai per una magnífica col·lecció”. Rectificar és de savis, però mira que us costa, ehhhhh!!!!)

I com que duia la lliço molt ben apresa, i començava la campanya electoral per les autonòmiques, i cal fer pre-campanya per les municipals – com si tots els presents l’anessim a votar – l’acalde Baron va explicar que hi haurien 3 exposicions més. (És de desitjar que Vos no les inaugureu, però que sigueu un magnífic cap de “la leal oposición”, per veure el conjunt del fons).

“No és un projecte en clau local, sinó en clau nacional. Apostem per la Catalunya en xarxa, model de distribució territorial únic al món” (Catalunya es petita, mestre, cal pensar en CLAU ESTATAL i INTERNACIONAL. O és que la col·lecció Bassat no pot tenir la mateixa categoria que un Thyssen o un Prado?. Em sembla que no, perquè els cartells anunciadors feien pena, i ni bandelores als carrers. La crisi, ja se sap).

Ja queda poc, amables lectors. Amb els agraïments de rigor, a la Fundació Carme i Lluís Bassat – no ens deixem a l’esposa – a la directora Núria Poch, al consistori mataroní pel seu suport, al govern d’Espanya, per les aportacions del fons ZP, a les empreses participants – que les va dir, però que no m’en recordo – i insistint novament en l’entrada en Xarxa d’aquesta col·lecció i que “estem oberts, molt oberts i de bon grat, hem de felicitar-nos tots plegats”. (Si, ara esteu oberts, desprès de que heu ensorrat la ciutat).

II-PARLA LLUÍS BASSAT

2010-11-17T11:28:00.000-08:00

Doncs com a bon publicista, el títular de la colecció, tot saludant a les autoritats i als amics, va recordar com va començar la seva etapa dins la publicitat, l’any 1966, havent promocionat productes de tota mena, inclosos candidats polítics, tasca que ha portat a terme fins el passat 2009.

I amb totalògca, va fer “publicitat” de la importància de l’art contemporani català, reconegut als EE.UU, Itàlia, França i Xina.

A nivell museístic, Bassat no se’n va estar de fer esment de: “tenim un MNAC, un MACBA, un Picasso i un Tàpias, però a excepció d’aquests artistes, i d’altres com Subirachs, Ràfols Casamada o Guinovat, la resta no té cap sala o museu. No podem anar en lloc per estudiar-los (...) tenim un producte inigualable d’aquest país, a les mans per difondre: l’art contemporani. Si un director d’un museu de Nova York, Paris, etc., ve a visitar-lo, tindrà base per expandir l’art contemporani català”. (Lluís Bassat va parlar del que es tenia que parlar, i ojalà Mataró comptés algun dia amb la visita de persones d’aquesta categoria. Significaria una obertura de fronteres).

III - PARLA EL MOLT HONORABLE CONSELLER DE CULTURA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA, SR. JOAN MANUEL TRESSERRES

2010-11-17T11:23:00.000-08:00

Molt de títol per res. Ja va començar dient “es possible no ser redundant” – ja ho sabem, home – i amb un discurs polític, bastant llarg – i encara ens quedava el d’en Benach (que també és honorable), va fer referència a lo positiu que li semblava una capital cultural en xarxa, tot i que “Barcelona és una capital indiscutida i indiscutible”. Tot destacant les singularitats dels catalans, i de la cohesió que al llarg del temps hi ha hagut, va exclamar-se amargament dels impediments del govern central en referència a fundacions privades, obtenció d’herències a favor d’entitats publiques catalanes, etc. I que no falti, la reivindicació política de torn “El nostre país té mancances fruit d’una història torturada. També tenim fortaleses, com ara una cultura potent en tots els àmbits...”

Va alabar “la política intel·ligent per part de l’Ajuntament” (es nota que aquest home no viu a Mataró), i novament exclamació sobre els pressupostos i els pocs mitjans. I unes quantes frases més, totes al voltant del mateix. Total, molt de conseller de cultura, però aquesta no la vàrem sentir en lloc. Per bé de l’amable lector, liquido la paradeta del Tresserres, i pasem al Rangel.

IV - PARLA EL DELEGAT DEL GOVERN CENTRAL A CATALUNYA,
Sr. JOAN RANGEL

El més institucional dels discursos, i no gaire llarg. “Res és fruit de la casualitat. Estem davant d’un projecte a desenvolupar. Cal buscar oportunitats de generar nous projectes econòmics”.

Tot recordant com fa uns anys, com alcalde de Caldes d’Estrac inaugurava la Fundació Palau, amb la perspectiva d’impulsar l’activitat econòmica i cultural, va acabar el seu discurs amb el desig d’impulsar “la generació de sinergies amb el que estem inaugurant”, sense obviar la col·laboració del govern espanyol, i amb referències a la Unesco i el concepte d’aquest estament internacional respecte a la Cultura.

V - PARLA EL MOLT HONORABLE PRESIDENT DEL PARLAMENT DE CATALUNYA, SR. ERNEST BENACH

2010-11-17T11:17:00.000-08:00

I tots plegats una mica tips de tanta paraula, i sense copeo a la vista – ni tan sols una trista ampolla de vi gasificat - encara ens quedava “el millor”. Un parlament llarg i dens, excessivament politizat. Va començar parlant de 3 conceptes; el primer Gaudí i l’art contemporani. “Diumenge va passar algo molt important: Catalunya era al món gràcies a la Sagrada Família” (No funcionari de tres al cuarto, NOOOOOO. Barcelona va ser important perquè el papa Benet XVI va consegrar la Sagrada Família d’Antoni Gaudí com a basílica menor!!!!!).

I el discurs va continuar, doncs encara quedaven dos conceptes més: “Som una nació sense estat i amb febleses culturals (...) s’ens coneix pel Barça, per en Ferran Adrià, per la Carme Ruscalleda i per Gaudí, però s’ens ha de conèixer més (...) L’art contemporani és un dels principals elements que té Catalunya al món. Hem de ser conscients i capaços de demostrar-ho, i cal valorar a Gaudí i l’art contemporani” (Òndia, que bé que queda això!!)

La segona passió del president del parlament és Catalunya (només faltaria que no ho fos, doncs li omple la butxaca anualment amb més de 125.000 €) “Catalunya té una gran capital. Però també té una de les coses que artícula la nació. Hi ha moltes ciutats a Catalunya que cumpleixen el nivell de nervi com Mataró (...) No som conscients del que fem bé (...) Som una nació sense estat i convé explicar les coses que fem bé”.

El tercer concepte ja no el recordo. El cas és que Benach va acabar el seu discurs glosant la tasca emprenadora dels catalans, i convidant a valorar el patrimoni d’èxit, emprenedor i empresari, i la Catalunya d’èxit que s’expressa amb persones com Lluis Bassat: “la passió per la gent que articula país”. (I amb aquesta frase final, va ser l’únic que realment va tenir paraules d’elogi per la persona i la tasca del donat de la col·lecció Bassat, i el mèrit que representa).

LA COL·LECCIÓ BASSAT - ART CONTEMPORANI DE CATAUNYA

2010-11-17T11:07:00.000-08:00

És evident que, a qui tan se li enfotia els discursos com el primer que havia trobat aquell dia, podia gaudir perfectament no tan sols d’una magnífica restauració i adequació de la Nau Gaudí, sinó d’una triada i ben col·locada primera mostra de la col·lecció, amb l’excel·lent encert de posar a l’abast del públic, obra d’una primera època de molts artistes, que abraça del 1947 al 1969, força entenedora i captivadora.

Frapen al visitant Les passions de Joan Brotat, de l’any 1954: El dolor, la ira, la còlera, la gelosia, l’enveja, l’avarícia, etc, realitzades en guaix s/paper i en format 24 x 30, recorden els retaules de pintura religiosa del romànic i del gòtic, mitjançat figures d’aparent ingenuïtat, però amb mirades i gestos on la ironia marca la pauta, fregant fins i tot lo grotesc, amb una base cromàtica plena de misticisme.

Josep Guinovart, sense cap mena de dubte és l’estrella de la mostra. L’amistat personal que Lluís Bassat mantenia amb l’artista, ha donat com a fruit que dins la primera exhibició de la col·lecció, l’espectador pugui contemplar quasi una petita retrospectiva de l’obra de Guinovart, que si bé anys anys 50, la influència de Picasso era ben palesa (Cursa de Braus – Guaix s/tela de cotó o Sèries Dones, 1955, oli s/cartró), a finals dels anys 60, l’informalisme i l’abstracció ja formaven part intrínseca del seny i la rauxa de pintor barceloní, amb la utilització d’elements tridimensionals, quasi de forma constant en totes les seves obres (Collage cap a fora, 1965 o Collage del paper doblegat – 1967 – tècnica mixta s/ tela).

No podia faltar un altre dels grans amics de Bassat, i artista recentment traspassat, Albert Ràfols Casamada, que novament contrasta amb la seva esposa, Maria Girona. L’estudi del pintor, La diana o Blau i blanc (tensió) –1965, 1967 i 1968 –oli s/tela) on el denominador comú és una geometria latent i impactant, una paleta de colors dura i incisiva i amb un missatge on la recerca de formes i continguts convidava constantment a la renovació.

Maria Girona, amb una obra més apaivagada i serena, plena de lluminositat i de colors càlids, contrasta i alhora estranyament equilibra l’obra de Ràfols: Sense títol, 1956 – oli s/tela ).

Joan Ponç és nom pròpi dins la mostra. Una personalitat angoixada, perfectament reflectida en una obra on el subconscient és el protagonista. Si bé la sèrie Caps clàssics (1960-1961 – tinta, pigment sec i a l’aigua s/paper), mostra cert equilibri però amb indicis de capbussar-se a l’ocult, la sèrie Figurins pel Ballet Don Juan d’Antonio Gades (1965 – tinta, llapis de colors i acrílics s/cartolina), on destaca el detallisme en extrem, ja denoten una irresistible atracció per lo morbós i fantasmagòric.

Evidentment, les referències al Dau al Set son inqüestionables, doncs la col·lecció Bassat d’Art Contemporani de Catalunya, n’és un reflex i una expansió del mateix: Antoni Tàpies, Joan Josep Tharrats i Modest Cuixart.

Si troben també un Joan Miró, amb un dibuix a la cera s/paper: Dedicat a Lluís de Sicart-1968, Picasso, amb dos dibuixos, un a la cera i l’altre s/paper i el seu Mosquetaire assis, del 1967, oli /tela.

L’escultura hi és present, a través de l’obra de Josep Maria Subirachs, on també destaquen les formes geomètriques, perfectament modelades, no exemptes de clares referències al erotisme (Horizontal-Vertical, 1963 - fusta policromada i pedra). Antoni Clavé amb Guerrier au buclier – 1960 o Le Pichet (1963) ambdues realitzades amb bronze, que recorden molt a les petites estàtues mil·lenàries de tradició mediterrània.

La passejada per la Nau Guadí permet contemplar l’exclussiu món abarrotat i complex de Joan Vilacasas, el mestre del constructivisme, Joaquín Torres García, el “naif” un tant expressionista de Josep Ma. de Sucre o l’informalisme d’August Puig, entre d’altres.

Si més no, però, hi ha dos noms que han traspassat fronteres: Eduard Arranz Bravo i Hernández Pijoan. D’Arranz Bravo es mostra una obra, on a través d’una paleta de colors vibrant i brillant, un expressiu domini de formes i una pinzellada marcada i vehement, el missatge és absolutament aclaparador: la solitud, l’angoixa, el tancament... les diferents pors que de manera constant envolten l’ésser humà (Dia de pluja – 1967, Llar de foc, 1969 i Paseo (Segovia noche) 1969 –tots oli s/tela.

Hernández Pijoan, al igual que Guinovart, també es va veure seduit per les influències picassianes (Descans, 1955 oli s/tela), es mostra absolutament impactant, dur, incisiu i punyent, i quasi implacable amb la seva Pintura 1962 – pasta i oli s/tela), però canvi molt més subtil, misteriós i sinuós amb Forma ocre s/fons marró (1965 – oli s/tela).

Una primera mostra del Fons Bassat, on l’equilibri i la diversitat van perfectament conjuntats.

DON PASQUALE DE Gaetano Donizetti: NOVAMENT ÒPERA A MATARÓ

2010-11-11T04:40:00.000-08:00

Per segona vegada aquest any, el Foment Mataroní va incloure dins el VI Cicle de Sarsuela una òpera, aquest cop representada: Don Pasquale de Donizetti.

Amb un teatre Monumental amb una platea quasi plena – fet absolutament significatiu, doncs vol dir que l’òpera és molt benvinguda – l’auditori, majoritàriament sexagenari, va gaudir intensament d’una representació d’esforç demostrat, però amb mancança d’algunes carències.

Va ser aquesta l’òpera més madura escrita per Donizetti, tot i la malaltia que l’afectava. Una festa per a les veus, rica en matisos i ocurrències i de melodia encisadora.

Treball encomiable el de Xavier Fernández (baix) i Alberto Cazes (baríton), en els rols de D. Pasquale i el Dr. Malatesta respectivament. Si bé es podria considerar que l’actuació va ser un tant exagerada, cal recordar que s’estava davant d’una òpera bufa en tres actes, inspirada en la Comedie dell Arte, on Don Pasquale es compara a Pantalone, l’enamorat Ernesto al Pierrot, i el Dr. Malatesta l’espabilat a Scapino, mentre que Norina representa a Colombina.

A nivell vocal, les tessitures varen ser nítides, ben modulades i homogènies, amb tints tenorils, i veritablement varen salvar la representació, doncs ni Carlos Cremades (tenor) ni Alícia Ferrer (sopano) varen estar a la mateixa alçada. Cremades va exhibir una veu fosca, sense calidesa, molt estàtic en la seva actuació, fins al punt que l’ària del tercer acte on espera trobar-se amb Norina va quedar totalment apagada i mancada de tota emoció, amb un desenvolupament escènic absent i d’escàs moviment. Per la seva banda, Alícia Ferrer es va mostrar un timbre poc fresc, amb certes estridències i sense elegància.

L’orquestra, molt més correcte que en l’anterior representació operística – La Traviata – afogava en masses moments als cantants, las dissonàncies no van ser tan extremes, però es varen deixar notar i la direcció orquestral d’Anibal Gil excessivament relaxada.

Vestuari i ambientació pèssims. S’entén que els mitjans econòmics són pocs, però la barreja d’estils en el vestuari va ser una autèntica astracanada de mal gust, i l’escenografia quasi inexistent. El Monumental no és el Liceu, i no es pot imitar als muntatges agosarats i avantguardistes del coliseu barceloní.

Tot i això, cal valorar positivament l’esforç encomiable del Foment Mataroní i del seu vice-president Antoni Vilà. Gran cosa és que Mataró pugui tenir representacions operístiques – via concert o limitada sense cors – i que els afeccionats a la sarsuela s’engresquin a assistir a aquestes funcions de bel canto, que es d’esperar vagin en augment de cara a la temporada vinent.

VISIONS PICTÒRIQUES DEL MASNOU i AMADEU CASALS

2010-11-10T08:38:00.000-08:00

Dins l’àmbit pictòric, els paisatges urbans, especialment els que es relacionen amb edificacions diverses, no gaudeixen del favor general del públic. Però si es defuig de la visió diaria de cases i edificis, l’espectador, es pot trobar gratament sorprès, i contemplar la proximitat de la seva llar, des d’una òptica força pintoresca.

La Casa de Cultura del Masnou, (Passeig Prat de la Riba, 16), exhibeix fins al proper 13 de Novembre Racons de Xavier Rodés, un artista multidisciplinar amb experiència en galeries com la Parés o l’Anquin’s de Barcelona.

Emprant com a material l’oli s/fusta, i en formats que van del 20 x 27 al 50 x 61 cm. aprox, i altres, Rodés mostra una sèrie d’indrets d’El Masnou, de forma linial i geomètrica, proporcionada, gens soptada, amb gran domini de l’espai i la perspectiva. Un cromatisme, dolç, brillant i vitalista. Una pinzellada dúctil i primmirada. Una temàtica on abunda la serenor i la calma, sense quasi presència humana, deixant a les formes i ombres urbanístiques el protagonisme absolut.

Dins la mostra, es troben contrastos interessants. Obres com Àngel, o Jardí Crepuscular, Patins, Camí ennovulat o Horta mostren més paisatge “natural”, mentre que parets, portes i finestres tenen presència activa a Cul de sac, Porta blava, Xibeca. Una de les litogràfies númerades i signades de Llums del Masnou, (un treball excel·lent) serà sortejada amb motiu del concurs organitzat per esbrinar la localització de més racons presents a les obres exposades.

En un altre àmbit, també es de destacar la tasca que està realitzant la família de l’aquarel·lista Amadeu Casals en pro de la selecció i classificació de l’obra d’un dels pintors més significatius i amb més prestigi de la comarca del Maresme, i d’arreu de Catalunya. Artista de traç fort i enèrgic, amb agilitat quasi màgica, d’aparença senzilla, però de sublim elegància en moltes de les seves obres, impactant en d’altres, envoltant l’impressionisme, sense oblidar l’abstracció en encisadora mixtura amb tons expressionistes.

PREMI ILURO-2010 (I) ( i en queden dues)

2010-11-06T02:43:00.000-07:00

Què sí, que ja se que el la 52na. edició del Premi Iluro va tenir lloc el passat dijous, 28 d’octubre, dia del 162 aniversari del primer tren d’Espanya (a fer punyetes de “la Península Ibèrica”), però com que “vaig més liada que la pata de un romano” degut a les meves crítiques d’art, la crònica surt quan surt.

Què sí, que va quedar desert, despoblat, buit, més sol que la una. Però perquè no sigui dit, tot i que segons Mn. Pladevall, “el jurat busca una perfecció”, a en Joan Bonamussa li va tocar la rifa sense posar-hi i li van donar un accèssit de 3.000 € abans d’impostos per : De la civitas d’Iluro a Alarona (Mataró, Barcelona) entre la Tetrarquia i els Carolingis.

I com cada any, uns quants regidors, i fins i tot l’ex-alcalde de Mataró Manuel Mas & wife, el MTV (Mataró de Tota la Vida) - No confondre ab M1TV, la ara tele local que retransmitia l'acte... en diferit - ja se sap, questió de costos - o “la flor i nata rancia o florida” que encara queda, que fidelment compleix amb el deure d’assistir a un dels actes socials de solera i tradició de la capital del Maresme (òndia tu això sembla periodisme carca), i pacientment, com a sardines dins la llauna - l’Àmbit Zero de l’Ateneu és molt ample, però el personal estava estret – a seguir el ritual (i que no falti, of course), d’escoltar al president de Caixa Laietana, Jaume Boter de Palau, amb el seu tarannà afable i casolà, informant als desinformats assistents de la presentació de set treballs set, que no va esmentar, però que jo escric, perquè toca fer-ho:

• Mataró a mitjans del segle XX.

• De la civitas d’Iluro a Alarona (Mataró, Barcelona) entre la Tetrarquia i els Caloringis.

• Joan Layret i Pons (1911-1975). Una generació trencada.• Història del passat.

•L’estendard de la Cooperativa Obrera Mataronesa. Primera experiència de Gaudí-Dissenyador, a Mataró, i posteriors vinculacions en la seva obra.

• Oda al Fanatisme (1816-1834, c.) d’Antoni Puigblanch. Primer assaig de poesia culta catalana de l’edat moderna. Estudi i edició crítica de l’obra poètica en català d’un mataroní del segle XIX.

• Rock i cultura pop a Mataró: una visió implicada.

(Ei, no els he escrit jo els títols perquè això és més llarg que un dia sense pa. Tiro de beta de Capgros.com- gràcies gent!! - ).

Què si les baixes del Jurat de Manel Salicrú, ex- director del Museu Arxiu de Santa Maria – però: atenció penya que el Sr. Boter de Palau anava foça despistat: QUE ARA ES SECRETARI DEL MUSEU ARXIU!!!) i de l’inefable i afortunadament oblidat Dr. Jordi Nadal, que Deu guardi molts anys, però que no s’acosti mai més al premi Iluro, que amb 12 anys de vedette ja em vam tenir prou. Tot i així: “Nadal va ser deixeble de Jaume Vicens Vives i el proper 2 de novembre serà investit Dr. Honoris Causa per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona” (que consti eh!!!). El president de Caixa Laietana també va esmentar a Carles Martínez Shaw, ex membre del jurat del premi – i excel·lent conferenciant - que també ha estat nominat recentment Dr. Honoris Causa.

I tot seguit, va presentar a les noves incorporacions: Josep Ma. Fradera, doctor en història, catedràtic en història contemporània i professor a la Universitat de Boston, especialista en les relacions Espanya-Amèrica, i que n’és autor de varies obres al respecte. O sigui, un erudit, i a Ma. Àngels Soler, conservadora del Museu de Mataró i també llicenciada (va dir en geografia i història????).

Boter de Palau es mostrava encantat en que els nous membres del Jurat fossin “fills de jurat”, dos els seus pares: Josep Fradera i Rafael Soler, també varen formar part del Premi Iluro: “Bona llavor i és magnífic amb certa repetició”.

Tot fent esment dels diferents membres del Jurat demés de les noves incorporacions ja esmentades: Pilar González Agápito, Joan Sanmartí Grego, Antoni Pladevall Font, com a president amb “un magnfíc tarannà per posar d’acord a la gent”, recordant que el tema de la xerrada seria sobre Jaume Vicens Vives de qui es compleixen 100 anys del seu naixement i 50 del seu traspàs, i repassant unes quantes dades biogràfies del Dr. Josep Maria Fradera i personals també, Boter de Palau va donar pas al conferenciant:

PREMI ILURO-2010 (II) ( i en queda 1)

2010-11-06T02:39:00.000-07:00

I l’auditori present, que omplia de gom a gom l’Àmbit Zero de l’Ateneu, a excepció de l’espai destinat al refrigeri, (fisno, no?) amb les orelletes a punt per escoltar la sempre il·lustrativa xerrada de conferenciant erudit.

Erudit? Doncs tot recordant al gran gastrònom i periodista Nèstor Lujan que va dir que “amb un erudit no es pot parlar de res”, a personatge d’intel·lecte tan elevat pel comú dels mortals, tampoc se’l va entendre de res, que en el fons és el que pretenia, per fer-nos quedar tots bocabadats per tontos – I NO HO SOM. PLEBE SÍ, PERÒ TONTOS NO- dissimulant-ho amb admiració.

Basada en l’obra de Jaume Vicens Vives, historiador d’historiadors Industriales i políticos del siglo XIX publicat a l’any 1958, Fradera es va dedicar a disseccionar el llibre, valorant-lo, “impressionant esforç historiador de l’escriptor gironí”, i amb la “rimbombancia” de frases: “com cal llegir Industrials i polítics, que és el resultat d’una inquietud, quasi una obsessió de la unitat política de la Península, amb o sense Portugal, pregunta que sempre feia Vicens Vives”. Per a Fradera, la preocupació de Vicens Vives connectava amb la tradició que hi havia al darrera.

I és el més clar que vaig entendre, perquè el Dr. Fradera anava de proa a popa, de babor a estribor, i es marejava com una sopa, bufant el vent de sotavento a barlovento, tot dient que “si l’ambigua actitud dels anys de pre-guerra de Vicens Vives”, desprès que qüestionava a Rovira i Virgili i a Ferran Soldevila, parlant també de Claudio Sánches Albornoz i les polèmiques que mantenia amb Américo Castro, i del segle XX al segle XIX, i per no aburrir a l’amable lector com mig s’adormia l’auditori, d’edat mitja compresa entre els 70 anys, l’únic que va quedar clar és que al final es va carregar a Vicens Vives, criticant el seu pensament perquè el gran historiador va ser capaç d’admetre el lligam indiscutible que Catalunya té amb Espanya, i com a conseqüència de tot plegat, dirigir els destins de l’Estat des de l’economia catalana. “Una gran metàfora que els joves de la burgesia catalana acceptaven sense complicacions”.

Aplaudiments... de compromís, per quedar bé. Som ben educats els mataronins.

Miri Dr. Fradera, ja que aquest blog no el llegirà mai, però el que la Sua reverendeissima Eminenza es va carregar, resulta que va ser una realitat als anys 60 i 70 del segle XX. I miri si va ser clar que a partir del 5 de Novembre, el CISC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas) a MADRID, li dediquen una exposició-homenatge titulada Jaume Vicens Vives y la nueva historia (1910 – 1960), organitzada per l’editorial Vicens Vives i la Sociedad Estatal de Conmemoraciones (SECC). I A CATALUNYA RES DE RES. INCREIBLE!!!

(Penso que és una sort aquest any que no s’hagi editat la conferència. Un espai que les estanteries agrairan).

I no perdem més el temps amb la disquisició bizantiniana del Dr. Fradera, i passem a lo que toca.

PREMI ILURO-2010 (i III – ja era hora)

2010-11-06T02:29:00.000-07:00

Ricard Navarro, cap de l’obra social de l’entitat d’estalvi i secretari del jurat, va llegir el veredicte, establert en data 25 d’octubre d’enguany, des de la tribuna posada a l’efecte. I quan es va declara DESERT, els Ohh!!! es va deixar sentir. I com si es tractés del premi de consolació que donen a les escoles (o donaven?), Joan Bonamusa va obtenir l’accèssit.

L’home, aparentment més content que un gínjol, va adreçar unes paraules al sempre respectable, que no respectat auditori, i va començar a parlar de les reminiscències de la romanització, fins a Carlemany, tot partint d’un treball de Coral Quadrada, i unes quantes coses més que encara van despistar més al ja anestesiat auditori. Per descomptat, l’educació no va faltar i va agrair degudament l’ajut rebut per la tasca realitzada.

Ja quedava el final, el resum de les obres part del president del jurat, Mossèn Pladevall – perquè anava amb vestit i corbata, però és capellà – i això volia dir per aquesta cronista accidental, que no podia perdre passada, i que calia escriure a velocitat de concorde.

El distingit llicenciat en Ciències Històriques i doctor en història eclesiàstica per la Universitat de Lovaina, va explicar que en un principi es va negar a acceptar la presidència del jurat, per qüestions de tasques religioses i laborals, però reconeix que la tasca li agrada i està engrescat.

Va començar pel treball premiat: un treball de 800 pàgines (aquest bon home està obsessionat pel pes dels llibres i les pàgines), i que parla del segle I abans de Crist fins al 1999. Però tot seguit va continuar amb un: "en general són treballs monogràfics molt concrets i el jurat busca una perfecció”. En referència a Mataró a mitjans del segle XX, el Dr. Pladevall va comentar que es tractava d’una visió de la ciutat, on es pren el polse a la vida de la mateixa, tot posant de manifest aspectes com la immigració dels anys 60, el naixement de barris perifèrics, etc. amb un cert “barnís rosat. És una visió bonica, però no es aprofundida”. Tot seguit va parlar del Treball premiat: De la civitas d’Iluro a Alarona (Mataró, Barcelona) entre la Tetrarquia i els Caloringis. “Un treball important. L’autor ha volgut agafar des del naixement de la ciutat. Un títol massa llarg (...). La narració es seguida de les excavacions, donant una visió de la història, no de la continuïtat de la història, però no hi ha res dels àrabs ni dels carolingis. Un treball útil i important però pel Premi Iluro faltava cohesió. La bibliografia és exhaustiva” (No em diran pas que es tracte d'un re-fregit de molts llibres per fer-ne un, oi???).

Tot quedant per comentar 5 obres, seguidament: Joan Lairet i Pons (1911-1975). Una generació trencada. “el jurat si va aturar. Treball interessant. L’autor ha estudiat tot l’ambient seu, doncs va ser un personatge que va participar en el govern de la generalitat, va escriure articles, exiliat a Perpinyà i Veneçuela, es va relacionar amb l’ambient tèxtil i quan anava a tornar al país, va traspassar relativament jove. Una obra que falta completar, veure més la percepció de tot, però cal felicitar a l’autor.”

Història del passat.Tot fent broma sobre que la història sempre és del passar. Mossèn Pladevall, va trobar el llibre “interessant pel material que té, tot aplegant i revisant 400 documents, utilitzats per aplegar una història que abraça del 1551 al 1876”.

L’estendard de la Cooperativa Obrera Mataronesa. Primera experiència de Gaudí-Dissenyador, a Mataró, i posteriors vinculacions en la seva obra “Aquest llibre parla d’una entitat amb molta empenta, i molt viva. I el estendard va ser dissenyat per Antoni Gaudí. Juga amb la trama de les abelles, que significa treball. Parla del disseny i de la forja. Un treball que està bé però que es queda curt”.

Penúltima, penúltima obra a comentar: Oda al Fanatisme (1816-1834, c.) d’Antoni Puigblanch. Primer assaig de poesia culta catalana de l’edat moderna. Estudi i edició crítica de l’obra poètica en català d’un mataroní del segle XIX. (Però quin títol més llarg. És que ja no em venen ganes de llegir el llibre. Bé, tampoc es publicarà) Segons el president del Jurat, “Falta aprofundir en moltes més coses. Divideix el treball en tres trossos i parla del liberalisme de Puigblanch i d’una poesia diferent, culta. Es una edició critica del text, però li manca contingut”.

La darrera obra a comentar: Rock i cultura pop a Mataró: una visió implicada. Mossèn Pladevall va reconèixer que no en sabia gaire del rock i del pop català, (doncs mira, també fa història, i una que coneix tothom), i va confessar que li ha estat un llibre divertit de llegir, perquè va veure com els joves es movien. “De contingut en té, és interessant, bonic, i me l’he llegit amb ganes”, però el treball tampoc va arribar a la categoria de premi.

Les paraules finals del president del jurat de la 52na. edició del Premi Iluro varen ser manifestar la unanimitat de criteris de valoració de les obres per part de tots els components i l’interès que hi ha per treballar la història, tot i que en aquesta convocatòria, totes les obres parlaven de Mataró.

Finalment, no podia ser d’altra manera, l’alcalde de Mataró, que en anys anteriors feia bonic i no deia res, però que ara, ha de concloure l’acte i que afortunadament va ser curt, perquè aquesta cronista accidental ja se li acabava la llibreta, i només faltava el “discurset” del polític-alcalde de torn. Va felicitar al Dr. Fradera – quedar bé no costa gens – també a Joan Bonamusa per la seva tasca, doncs hi ha bona amistat personal –és coneguda la vinculació del guanyador del Premi Iluro amb el PSC local – i tot agraint a Caixa Laietana la constància en la seva tasca envers aquest premi, i amb una posterior felicitació, va acabar tot dient: “espero que les decisions del jurat siguin diferents i complexes” (algú sap que vol dir?).

I tots, ens vàrem aixecar de la nostre particular seient-llauna de sardina de pràctic de luxe, i varem anar a endrapar que en el fons és el que volien més de quatre. Refrigeri de Ca l’Uñó, molt xic i amb més contingut – el que li faltava a les obres – que l’edició 2009, però els tradicionals i addictes indiscutibles al Premi Iluro CONTINUEM TROBANT A FALTAR EL BOMBÓ DE GELAT de pastisseria tan anomenada. Plis, prenguin nota per l’any que ve.

L’ORQUESTRA DE GIRONA I HANS VAN KERCKHOVEN: UN CONCERT INOBLIDABLE (I)

2010-10-30T13:11:00.000-07:00

Doncs si, benvolguts i desconeguts lectors. Extraordinari – fins i tot aquesta cronista accidental es va aixecar de la cadira per aplaudir - va ser el concert que que l’Orquestra de Girona amb Marnix Willem Steffen al capdevant de la mateixa, i Hans van Kerckhoven com a violí solista, varen oferir el passat divendres, 22 d’octubre, al Foment Mataroní.

El programa va presentar obertures, intermezzi i àries d’òpera de Donizzetti, Puccini, C. Willibald Gluck, Paganini, Pietro Mascagni, Jules Massenet, Saint Saëns i Vinzenzo Bellini.

I “comme d’habitude”, el públic en prou feines omplint mitja platea. A veure, on són els estudiants de música clàssica del conservatori d’aquí Mataró?. I les “personalitats” de la cultura de Mataró? I els regidors del consistori mataroní, concretament l’equip de Govern? I els del PMC ara IMAC?, bé aquests ja ni en parlem. Oïda musical nul·la, sensibilitat per la cultura “0” (però tots aniran a la Nau Gaudí a deixar-se veure amb en Bassat) i coneixements humanistics, “desaparecidos en combate”.

Total que l’amic Joan Vives (ei, no hem parlat mai, però queda bé dir-ho), com sempre educat, didàctic i instructiu en el “pre-concert talk”, va informar a l'auditori - que els hi agrada molt però que queda molt poc a la retentiva – en referència a Donizetti, i l’Amusement pathetique de l’òpera d’Anna Bolena, de la professió d’arguments operístics en la Itàlia del segle XIX, inspirats en la Anglaterra isabelina del reneixament, tots de caire dràmatic i amb la connotació patètica, degut al catolicisme del país.

“Donizetti va composar prop de 70 obres, però algunes varen ser destruïdes pel propi compositor”.

Moltes de les òperes de Donizzetti varen ser interpretades per la que llavors era la soprano de moda, Giulietta Pasta.

De Puccini, el programa incloïa: Crisantemi, una peça originàriament dedicada a la memòria del Duc de Saboia, i de la que són famosos alguns dels seus paràgrafs.

Orfeu i Euridice, concretament el seu Reigen Seiliger va ser l’obra escollida de C. Willibald von Gluck, compositor més conegut per Willibald Gluck, però tal com va comentar Vives, per la seva gran tasca en favor de la música, li va ser concedit el von com a títol nobiliari. Composada al 1762, Orfeu i Euridice va ser estrenada a Viena al 1774, i en un principi el Reigen Seiliger (Dansa dels esperits benaurats) va ser oferta a Maria Antonieta, en el moment del seu compromís amb Lluís XVI.

I pel que fa a la primera part, el programa es va tancar amb Moses i Faron. “Una obra molt vuitcentista amb una preciosa i bellíssima ària belcantista”.

La segona part va començar amb Pietro Mascagni i el seu Intermezzo Simfònic de la Cavalleria Rusticana, “òpera en un sol acte, on al mig s’interpreta aquest Intermezzo”. Una obra enmarcada dins el verisme, un moviment operístic on drama apassionat i tràgic en són les característiques. “Aquesta peça és d’un gran lirisme”.

En referència a Samsó i Dalila i la seva Fantasia de Saint-Saëns i a la Meditació de Thaïs de Massenet, ambdues estan inspirades en motius orientals, però des de l’optica del Paris del segle XIX. En referència a Massenet, Vives va indicar l’orgull que en el seu moment sentien els francesos del seu compositor, gràcies a que aplicar la tècnica del leitmotiv de Wagner, a la que va donar un sentit més edulcorat. De Saint Saëns va destacar la seva gran inspiració.Finalment, va tancar el programa Vincenzo Bellini amb la Casta Diva de l'opera Norma. “Bellini no tenia grans qualitats per a la composició, però era un melodista extraordinari, fins a tal punt que Chopin va decidir que l’enterressin al seu costat al cementiri de Père Lachese, doncs l’admirava profundament”. En aquest concert, el violinista assumeix el rol de soprano, i veritablement és una obra que aconsegueix tenir el cor en un puny.

L’ORQUESTRA DE GIRONA I HANS VAN KERCKHOVEN: UN CONCERT INOBLIDABLE (i II)

2010-10-30T12:58:00.000-07:00

I cal reconèixer que les explicacions de Vives varen anar en perfecta consonància amb l’exquisida execució de les partitures per part de l’Orquestra de Girona, i la brillant i magnifica interpretació de Hans ver Kerckhoven, i l'esplèndida direcció de Willem Steffen.

Un programa ple de profund lirisme, amb els sentiments a flor de pell. La intensitat dramàtica de l’Amusement pathetique de l’òpera d’Anna Bolena, la melangia i el romanticisme de Crisantemi de Puccini, la sobrietat i solemnitat de Reigen Seiliger C. Willibald Gluck, perfectament arrodonida, sense errades ni dissonànciessssss, i el mestratge absolut del violinista Hans ver Kerckhoven, en el Moses i Faron de Paganini, on tota la interpretació varealitzadaizada amb la quarta corda, que si bé la sonoritat no es tan brillant, si que tècnicament és d’una dificultat ben ostensible, i que Kerkchoven va resoldre a la perfecció, mostrant un cromatisme musical de gran densitat.

En referència a Mascagni i el seu Intermezzo Simfònic de la Cavalleria Rusticana, l’orquestra de Girona va saber transmetre sota una elaborada direcció, una emotivitat profunda i un preciosisme únic.

La bellesa indescriptible de la Fantasia de Samsó i Dalila, de Saint Saëns, va encisar al públic present. Serenor en el traç i brillantor de línies. Uns moments únics, d'elegància suprema, destacant innumerable matisos, fins a tal punt, que va constituir el bis del programa.

El contrast va ser la passió i el vigor, la infinita expressió de sentits de la Meditació de Thaïs de Massenet, i el colofó del programa: Casta Diva de l'òpera Norma de Bellini. Harmonia, en el conjunt de l’orquestra, delicadesa en la interpretació solista, encisant a tota la sala..., les notes del violí fluint en cascada...

Un concert inesborrable, del que poca gent en va poder gaudir, per desídia, desconeixement i desinterès.

4ª BIENNAL TORRES GARCÍA – BASES 2011

2010-10-26T08:07:00.000-07:00

Benvolguts tots, lectors incondicionals i esporádics visitants,

Els amics de l’Associació Sant Lluc per l’Art (ASLL), m’han fet arribar les bases per la Biennal Torres Garcia, que es lliurarà a mitjans de maig de 2011 (no se si abans o desprès de les eleccions municipals).

Us deixo el link per tal que, qui ho desitgi, en prengui deguda nota, i el qui si vulgui presentar, comenci a preparar obra.

http://www.santlluc.org/IMATGES/BASES%20BIENNAL%202011.pdf

IMMA BANET: PINZELLADA VEHEMENT

2010-10-26T07:48:00.000-07:00

L’objectiu de qualsevol pintor es exposar en sales d’art, doncs son aquestes les que realment expendeixen la seva obra, a través d’un espai i d’un nom. I la primera exposició d’un pintor, representa un repte per ell, una expectativa per la sala, i per a tots dos, un nou pas per aconseguir la consolidació i el resó.

Imma Banet s’estrena a Gal Art - ronda O'Donnell, 89 - (http://galeriadearteantiguedadesycolec.blogspot.com/). I ho fa amb una mostra on la seva marcada personalitat, activa i emprenedora, queda perfectament reflectida en l’obra exhibida.

Brogit dona nom a aquesta exposició. Paisatgisme, marines i alguna escena interior, són temes tots ells habituals en el seu tarannà pictòric, tractats amb pinzellada energica, decidida, vehement i molt marcada, sense subtileses ni fineses, treballant amb una gama de colors elemental però vitalista i lluminosa, en base a certes asimetries i l’experiència dels anys en la composició, sense entretenir-se en els detalls, però cultivant un particular impressionisme.

Imma Banet pinta el que capta la seva mirada, sense idealitzacions ni exquisideses. I ho transmet a la tela amb bones dosi d’imaginació, tocs de creativitat i potencia expressiva.

Brogit és una mostra nítida i transparent, pefectament entenadora, sense complexes ni reflexions profundes, optimista i amb una funció decorativa tan lloable i respectable, com pot ser la del col·leccionista més recalcitrant, que acumula obres pel plaer de poseir-les. Brogit és la manifestació d’un treball constant i d’una vivacitat pictórica inalterable.

VISIONS ORIENTALS DINS EL REALISME OCCIDENTAL (I) Introducció

2010-10-22T05:02:00.000-07:00

L’any 1957, concretament al mes de novembre, a les instal·lacions del Museu Municipal de Mataró varen acollir per primera vegada la visita temporal d’un pintor vingut de l’Extrem Orient: Nsiao Chin. I uns mesos més tard, concretament a l’abril del 1958, Shü Pao-Lin presentava als mataronins les seves pintures basades en la més arrelada tradició a través de tres importants manifestacions: Simbòlic, sentimental i al·legòric.

I amb els anys que fa que aquesta Cronista accidental dona voltes com una baldufa pel laberint cultural mataroní, d’obscuritat constant i lluminositat difusa, és la tercera vegada que l’Orient visita la capital del Maresme, però de forma permanent. Han passat 52 anys, i la nova trobada respon a la modernor dels temps; la tradició ancestral s’ha passat al realisme més contemporani, amb mirada oriental.

Des de mitjans d’aquest més d’octubre i fins al proper 15 de novembre, la sala d’exposicions del Col·legi d’aparelladors exposa l’obra de Keiko Ogawa, realitzada en els darrers anys a la nostra ciutat, i que es mostra als mataronins gràcies a la intervenció d’Alberto Romero y Ana García, dos coneguts artistes del realisme pictòric.

Davant d’un escàs públic, on destacaven amics i familiars d’Ogawa, i pocs pintors locals – poca gentilesa i calidesa humana envers una persona i artista de fora – cap polític (a les inauguracions sempre som els mateixos i això no dona vots), ni tampoc representació de d’entitats o estaments culturals d’importància (és normal això. Les capelletes culturals és el que tenen), Pere Mora, membre del col·legi d’aparelladors, va destacar la pèrdua de pes específic d’esdeveniments culturals a la nostra ciutat, com ha estat recentment la Mostra de Cinema, i la relació d’aquest malguany amb el tarannà de la construcció, que afecta tant al col·legi com a la economia mataronina.

No obstant els mals temps, Mora va destacar la bona entesa amb la ASLL, i especialment amb Teresa Roig, comissària de les exposicions, i l’aposta del Col·legi per les exposicions: que “el Maresme té artistes plàstics molt bons i els hi donem l’oportunitat d’exposar”.

Antoni Luis, president de l’Associació Sant Lluc per l’Art, desprès dels agraïments de rigor, va prendre la paraula, tot posant de manifest l’excel·lent gestió de Roig per contactar amb nous artistes, i el bon resultat que presenta en les diferents mostres.

En referència a Keiko Ogawa, va expressar el desconeixement de la seva persona i obra, i el trencament d’esquemes que representa el tarannà pictòric d’Ogawa, “se’ns desmunta els clixés on està la connexió (...) és una tendència dins l’art des dels extrems d’Orient i Occident”. Tot seguint el fil de les seves anotacions, que combinava amb comentaris, va posar de manifest tot un seguit de arquetips i tòpics de la cultura nipona com: l’’Ikewana, la cal·ligrafia, “l’espiritualitat d’un poble, molt arrelada, una particular visió de la vida i la Natura...”, la visita incessant de japonesos a la Sagrada Familia i la seva admiració per Antoni Gaudí, les arts tradicionals, entre elles la poesia “tres versos i set síl·labes ”, el còmic del Manga, o les especials obres de Hokusai, etc.

Per a Luis: “l’art japonès està bàsicament inspirat en la filosofia Zen i la tradició Sinto (...) tot plegat conforme a l’art més noble i més aristocràtic, (...) un art oriental ple d’espontaneïtat i inspiració, amb la utilització del buit, de la lògica o la proporció àurea...”

Reflexionant sobre tècniques, temàtiques, i elements filosòfics de la cultura japonesa: Antoni Luis va acabar la seva intervenció, manifestant que: “l’art japonès no es queda indiferent. Recrea la realitat (...) I la Keiko, duia la sensibilitat pròpia del seu país a la maleta, amb colors, traces i dibuix que ja no tenen fronteres”.

Finalment, Keiko Ogawa va adreçar unes paraules, tot agraint als seus amics i a la seva parella el seu suport, mostrant plena satisfacció pel resultat de la mostra, doncs “en un principi no tenia massa clar el fet d’on exposar, i gràcies a Alberto Romero, ho ha fet realitat”. És aquesta la seva primera exposició individual “Sabia que sense pressa mostraria la meva obra”.

VISIONS ORIENTALS DNS EL REALISME OCCIDENTAL (i II): Obra exposada

2010-10-22T04:54:00.000-07:00

L’obra de Keiko Ogawa, des de la visió d’una figuració basada en un realisme que sorprèn, és un meravellós cant al respecte per la gent gran, pel seu entorn, per les persones, pels animals, pel que la Natura aporta a la vida de l’ésser humà, de la que no se’n pot prescindir, però que ha deixat de valorar-se des de la basant occidental, i que l’Orient venera.

La claror en l’ús cromàtic és d’una sensibilitat exquisida, natural, suau i dolça. El traç és ferm i d’extrema meticulositat. Bon ús del material – en general, mixta s/tela i en varietat de formats – i excel·lent domini de la composició. Obra equilibrada, sense agressivitats i estudiada en quan a perspectiva, espai i volum, i sobre tot molt intimista, no per la concepció d’espais sinó pel fet de retratar el seu entorn personal, dins una temàtica absolutament quotidiana, simple, expressant serenor i espiritualitat. No hi ha cap mena d’artifici, ni detalls explícits, però tota l’obra està embolcallada d’emocions i sentiments constants.

Obres com: L’Estudi d’en Koichi, L’esmorzar, Pepe, Duc, etc., mostren una concepció oriental de l’observació de la vida diària. Són retrats absolutament naturals, però expressats amb profunda delicadesa. Llimones, Figues, Bolets, Peres o Maduixes... fruits tan a l’abast, però transformats en eterea finor pel curós traç de Ogawa. Hi ha una obra però, a destacar perquè surt del context expressat: Jalan Sehala. Frapa i atrau a l’espectador per l’expressió de la figura femenina, dins un paisatge urbà d’una població oriental. El fet de recerca és papable, la decisió necessària, tot plegat no exempt d’expectativa, davant la conjuntura de trobar-se perduda.

Una mostra amb un interès que va més enllà del pictòric, per la visió cultural que aporta, dins un món occidental que qüestiona en excés tradicions bàsiques com la família, l’amistat i el respecte, però que des del Japó, país de contrastos entre la tradició i la tecnologia, es manté constant i inalterable.

LA GRANDESA DE LA HISTORIETA i DEL DIBUIX EN PETIT FORMAT

2010-10-08T02:49:00.000-07:00

El cognom Opisso no es gens desconegut per Mataró. Només cal pronunciar el nom Alfred Opisso (1907-1980), i molts recordem a l’insigne pintor i creador artístic, a qui a finals del 2009 la Fundació Caixa Laietana, va retre-li homenatge a través d’una magnífica retrospectiva, i de la que Cròniques... se’n va fer també reso.

Però inexorablement, Opisso té una altra basant, i és la del pare de l’Alfred, en Ricard Opisso (Tarragona, 1880-Barcelona 1966), pintor dibuixant i ninotaire, i de qui la galeria FRANCESC MESTRE ART del carrer Enric Granados, 28 de Barcelona, exposa des del passat 1 d’octubre: Ricard Opisso, entre París i Barcelona, una col·lecció de petits pastels, realitzats a París, cap al 1901, alguns en format de 6 x 9 cm., i fins i tot en papers aprofitats. La mostra, però és més extensa, i si poden trobar il·lustracions, historietes i obres de finíssim erotisme, d’aquelles que se’n deien “picants”, i es complementa amb documentació biogràfica.

L’exposició en prou feines permet entretenir-se en algunes de les frases, doncs l’abast de Ricard Opisso sobrepassa el text.

El visitant pot observar un dibuix fresc i vitalista, amb generoses dosis de sentit de l’humor. Però Opisso, que va començar la seva vida laboral al taller del genial arquitecte Antoni Gaudí, i que a l’any 1896, avalat pel mateix Gaudí, va entrar a formar part del Cercle Artístic Sant Lluch, també dominava el llapis i el color amb elegància i distinció, per dibuixar en 6 x 9 cm: El Cafè de l’Òpera (llapis negre i colors s/paper), un suport bast i senzill per a mostrar la destresa, la tècnica, el bon gust, l’admiració per les dones de la seva època...el geni d’un artista en la petitesa d’un paper.

Els dibuixos de Ricard Opisso son inconfusibles, únics, i per descomptat, bells, tot i que il·lustrin “picants” historietes: Almanaque KDT (Plomí i tinta xina s/paper – 34,5 x 25,3 cm.), o La visita del Militar o El Tocador (tinta s/paper).

Si bé com a ninotaire, és crític i caústic, agosarat i tremendament expressiu - a partir del 1919 i fins la seva mort, no va deixar de treballar activament al TBO, i és per aquesta faceta per la que és popularment conegut - com a dibuixant o com a pintor mostra distinció i prestància, equilibri i sobrietat, en qualsevol format: Dues dames (llapis, pastel i gauche s/cartolina – 9 x 6,5 cm), Pícnic (aquarel·la s/paper – 30 x 36,2 cm).

Embadalit i contemplatiu amb les dones, no deixa de ser bon observador de la vida quotidiana: La compra del xai (tinta i aquarel·la s/paper 19 x 20 cm.), obra aquesta que recorda a la "Col·lecció Patufet", de la que en va ser col·laborador al 1908.

Alguns dels dibuixos que mostra l’exposició, estan signats com a “Bigre”. És aquest el pseudònim que utilitzava en les seves col·laboracions amb revistes de caire satíric com: “Papitu”, o "l'Almanaque KDT", "Galanteries", etc.,

Descriure la intel·ligència i la inspiració de Ricard Opisso a l’albada del segle XXI, no és cap mèrit, doncs la seva obra, conservada fins a la data d’avui, parla de per si mateixa. Un ARTISTA no mor mai, mentre se’l recordi. I afortunadament, la galeria FRANCESC MESTRE ART, s’encarrega de fer-ho a través d’aquesta exhibició gràfica, on petites obres com: La llotja (llapis pastel i tinta s/cartolina 8,5 x 5,5 cm), Les modistes (llapis negre i color s/paper – 9 x 6 cms.) conviuen amb La virtut de la dona (tinta s/paper – 42 x 58 cm), les vinyetes de Lucio Alpostón del TBO, o alguns documents ben curiosos com el seu passaport, expedit l’any 1936, del que un parell de pàgines varen ser aprofitades per fer-hi dibuixos.

Una mostra única, per aprendre, reconèixer i recordar, tant per part del visitant atent o pel dibuixant encuriosit, com pel col·leccionista recalcitrant o per l’artista de renom.

MATÍAS LIZANA: ATAVISMES

2010-10-05T09:13:00.000-07:00

Novament el dibuix té presencia en una de les sales de la ASLL. Del 2 al 30 d’octubre la sala Casal Aliança del carrer Bonaire de Mataró, ofereix l’obra de Matías Lizana: Interiors. Prop d’una vintena de treballs, emmarcats en 30 x 30 cms. aprox., on el llapis, principalment, pren protagonisme absolut, per tal de mostrar unes profunditats surrealistes, amb tècnica depurada, traç ferm i meticulós, amb un excel·lent ús de la perspectiva, forçada i distorsionada, tot plegat treballat en un context quasi de miniatura, que no per la seva petitesa, no deixa de mostrar una immensa imaginació.

Evidentment, les referències al belga Paul Delveaux o al italià Giorgio de Chirico són ben clares, i són d’agrair en uns temps on prima massa l’abstracció com a reflex extrem de psiques complexes, dins la decadència dels primers anys del segle XXI.

Cossos femenins, nus i estàtics, dins un marc perfectament definit; un permanent terra de joc d’escacs, on diversos elements actuen com a peces de la partida, sense formar part d’ella, ombres misterioses i inquietants, naturalesa morta i abrupta, arcades i prestatges on té cabuda un erotisme aparentment candorós, amb visos de claustrofòbia. Reminiscències a Velázquez i les seves Meninas, amb una visió extremadament academicista, en aparença, però aquest és justament el joc que ens presenta Lizana.

Una mostra sorprenent i amb cert interès la que presenta aquest professor de dibuix i historiador de l’art, d’orígens artístics al voltant del grup de Pau Mañé, i que permet al visitant capbussar-se en particulars atavismes, deixant-lo amb el curiós dubte de si poden ser propis de l’artista, o reflex d’històries properes.

MIQUEL ARNAL: PLASTICITAT FOTOGRÁFICA EN BLANC i NEGRE

2010-10-01T01:01:00.000-07:00

L’Àmbit Zero de l’Ateneu Caixa Laietana exposa fins al proper 7 de novembre: Miquel Arnal-Fotografies: Works 1992-2009 (www.miquelarnal.com/art/). Un excel·lent material fotogràfic, que ha estat també possible, gràcies a la col·laboració de Jean Paul Perrier Art Gallery (http://www.jeanpaulperrier.com).

L’espai expositiu presenta al voltant d’una trentena d’obres, de formats que varien entre els 60 x 50 i els 108 x 52cms , a excepció dels paisatges urbans, amb unes mesures de 117 x 56 cms., i on la paraula plasticitat és denominador comú, especialment en les sèrie Nela . Sinuositat, sensualitat, flexibilitat... El cos humà tractat com objecte visual, a estudiar, a plasmar en imatge, a emmotllar fotogràficament, i com a suport artístic, marcat per tatuatges, símbols i signes. Molt interessants resulten els primers plànols masculins i femenins, on expressió de mirades, gests i posició s’equilibren a la perfecció amb els particulars, alguns quasi esotèrics i rituals dissenys, d’altres de contingut agressiu i futurista. Sèries Animal i Transformer. L’enquadrament, la llum, l’ombra, la neutralitat del fons blanc, la sublimació a la perfecció amb els regalims i gotes d’aigua... tot mil·limetrat i exquisidament planificat.

Arnal reivindica en la dona el seu cos, la seva feminitat, la seva ductilitat en les posicions retratades. La seducció és un art reconegut, i defugint del classicisme i certes agressivitats visuals, ens mostra una dona plena de fermesa, perfectament conscient del poder que emana de si mateixa, deixant plena constancia, com si es tractés d’escultures. De fet i una una sèrie definida amb aquest mot.

És important destacar la col·locació de les diverses fotografies, que a nivell òptic proporcionen una visió d’antics frisos grecs, bé en parets o bé en la decoració de diversos objectes quotidians, especialment àmfores, gerres, etc.

El contrast dins la mostra està en la fredor, la grisor, la uniformitat dels paisatges urbans. Una baixa lluminositat curiosament realça la massa amorfa de ciment i vidre, símbol de màxim poder econòmic, però que anul·la la llibertat de l’home, i el sotmet a l’estructura d’un rusc. Nocturn, Persones, urbe i Cúpula.

Una mostra aquesta difícil per al públic mataroní, poc donat a expressions massa agosarades d'avantguardisme o conceptuals, donat el tarannà de la ciutat, però en canvi facilita a la Fundació Caixa Laietana oferir noves expectatives, noves col·laboracions (perspectives interessants tàndem format amb la Jean Paul Perrier Art Gallery), i demostrar que s’està al corrent de noves tendències artístiques. Un repte a superar en cada nova exposició.

MARGA RIERA: REALITATS ARGELINES

2010-09-27T05:29:00.000-07:00

La visió d’un artista a través de la seva obra, permet no tan sols copsar els seus sentiments o les seves experiències vitals, sinó comunicar fets o circumstàncies, que faciliten en molts cassos una comprensió d’un ambient o d’un entorn, allunyats de la nostra quotidianitat i del que molts cops, en tenim autèntic desconeixement, tant per desinterès com per desinformació.

Marga Riera així ens ho fa veure en l’exposició Entre la Llum i les Ombres (definició aquesta aplicada habitualment al Barroc), que fins a mitjans d’Octubre es podrà veure a Gal Art – ronda O’Donnell, 89 de Mataró (http://galeriadearteantiguedadesycolec.blogspot.com/).

Una obra de figuració desbordant, amb domini absolut de la lluminositat de l’astre rei, en unes contrades on la terra i el sol condicionen de per vida l’existència dels seus habitants. Una paleta d’ocres, terres i blancs, vehement i intensa que embolcalla la persistent brillantor de l’escalfor del sol. Si el visitant és bon observador, quedarà immediatament atrapat per l’expressió, especialment del retrats femenins: Tempus fugit (mixta s/paper), que mostren la duresa, la submissió permanent, l'angoixa de la incertesa, davant la incomprensió d’una vida no triada, d’un patiment constant, d’un futur indefinit.

Marga Riera treballa una pinzellada enèrgica i vigorosa, calculada, sense deixar res a l’atzar però sensible i dolça quan convé. Sap quan ha de mostrar delicadesa en unes mans i uns peus en l’estat d’abandó dels somnis Repós- (mixta s/paper), com el pas dels anys en i de la vida dura Vers la Llum (mixta s/tela).

La dona és representada constantment per Riera, però de tant en tant concedeix a l’home “la seva gràcia”, i mostra la seva admiració als Tuareg: Ombres de silenci (Mixta s/tela) pot ser com a resquicis dels darrers homes, que viuen i senten la llibertat que la immensitat del desert els hi proporciona.

Però tal visió, sembla quasi una fantasia, perquè una porta: Gratant la Llum (mixta s/tela), tancada hermèticament, amb mostres evidents del pas dels anys, deixa molt poc marge al coneixement d’una gent ja de per si poc oberta, obligada a la recerca d’una vida millor, fora de les seves fronteres, on les seves costums no tenen cabuda, i on el desig d’integració i de comprensió envers al nou entorn, no es produeix.

En conjunt, Marga Riera exposa una mostra de qualitat tècnica molt acurada, amb contingut reivindicatiu, de com a l’albada del segle XXI, hi ha extremes condiciones de vida. Tot i així, la vida a Argèlia la fascina. La música i la gent l’atrau com un imant. No és un lloc per romanticismes i sensibleries, però convida a explorar noves perspectives i a reflexionar sobre la nostra civilització.

COL·LECTIVA SANT LLUC-2010: TEMPS DE CRISI (I) Dicursos

2010-09-21T09:01:00.000-07:00

Malauradament, la 64na. edició de la Sant Lluc – inaugurada el dijous, 16 de setembre - sembla que les muses de la creativitat, hagin decidit fer vaga abans del 29 d’aquest mes, tot seguint els condicionants que marquen la crisi que el país està patint, i aquest any hagin declarat que “toca baixar el nivell”.

No obstant i això, és perfectament comprensible que el cap de l’obra social, Ricard Navarro, en el seu torn d’intervenció, i davant d’un gran nombre de persones, però una mica més minvat que en altres ocasions – i sempre relacionat directa o indirectament amb l’entitat i els artistes presents - destaqués el sentit de festa de l’art, i es mostrés satisfet per la col·lectiva “pel bé de l’art per l’art”, sense deixar de fer esment als artistes homenatjats: Emília de Torres pel seu centenari i Francesc Bas López in Memoriam, als joves guardonats d’enguany i a l’escultor Josep Gomis com artista convidat, tot recordant que “la Sant Lluc és una plataforma intergeneracional, i una exposició sempre important(...) en el balanç de la qualitat”.

Antoni Luis, com a president de l’entitat organitzadora, lògicament també es va mostrar satisfet, tot donant “un missatge d’esforç, d’optimisme i de realisme”. No obstant, el seu discurs va ser més decidit, ja que va reivindicar un interès més gran de les institucions locals per la cultura, masses vegades relegada al paper de ventafocs: “la cultura s’ha entés en el seu concepte més ampla, del que social i políticament fem a la vida. És hora de reflexionar si interessa de debò situar la cultura en les nostres vides”. ...” (lloable intenció aquesta, però cal recordar que predomina una cultura de capelleta, on tot està esquematitzat; els artistes no van a conferències d’història ni els historiadors acudeixen a la Sant Lluc. Etc. La falta formació humanística i curiositat intel·lectual és evident.)

Dins el seu discurs, Luis va parlar sobre la crisi, de la seva afectació envers la cultura, especialment en el capítol econòmic: “S'han acabat les misses i amb això sembla que s'acabat el món”. No se'n va estar de reivindicar la tasca dels artistes, “que no per manca de recursos ens hem quedat bocabadats i catatònics”, el paper de les entitats que tiren endavant iniciatives culturals, que compten amb el suport d’institucions públiques com de Caixa Laietana. “Treballem per compaginar el paper social de la cultura amb valors culturals sòlids..." Abans del seu tradicional “Visca la Sant Lluc”, i dels agraïments de rigor, Luis va tenir unes paraules de record pels artistes homenatjats, per qui va demanar un fort aplaudiment.

I desprès de lliurar el certificat als artistes joves guardonats en aquesta edició: Núria Calsapeu, Ricardo Parabere i Marc Sala, el torn d’intervencions el va acabar, no podia ser d’altre manera, l’alcalde Barón. Perquè el politiqueo local hi era present. Això toca. I demès, estem en pre-campanya. Fins i tot el director del Museu de Mataró hi era present: Carles Marfà. Qui estava perdut en el llimb era, curiosament, el regidor de Cultura (¿?), mira per on “de cuyo nombre no quiero acordarme”.

Altres membres de l’equip de govern també constaven a la llista, al igual que de l’oposió, que no de la leal oposición. Tot i així varen guillar aviat. La solitud de polític és palpable. Ho vaig poder comprovar en la inauguració de la Mostra Col·lectiva de Gravat, al local de La Presó. R. Bassas, I. Pera i F. Melero. Amb prou feines els presents els hi varen dirigir la paraula.

I que va dir l’alcalde? Doncs va anar passant fulls de calendari: “Una nova edició de la Sant Lluc i anem repetim cada any la mateixa tradició. Una mostra polèmica. Mentre hi hagi polèmica i hi hagi gent que no si presenti i s’enfadi vol dir que anem prou bé,...” (Ei paraules textuals. Té sentit això?).

Elogiant a l’entitat d’estalvi “Laietana aposta pels artistes”, va referir-se tot seguit al discurs del president de l’ASLL “Luis a posat el dit a la llaga i està escrit que les misses s’han acabat, però no vol dir que no hi hagi un rosari” (ora pro nobis, Amen).

Amb la recomanació de seguir treballant amb il·lusió, i a l’espera de temps millors, l’alcalde va acabar la seva intervenció-miting, tot recordant la inauguració de l’escultura de Perecoll al Tecnocampus, la Nau Gaudí adequada per les obres de la col·lecció Bassat (que per cert, segons els setmanaris gratuïts locals, es tenia que inaugurar ara pel setembre), i la futura antológica dedicada a Josep Novelles. No se’n va estar, però de desitjar que “siguem els mateixos l’any que vé, amb més gent si pot ser” (NOOOOO, ALCALDE NO!!!!!! 32 anys de socialisme a l’Ajuntament però NI UN SEGUNDO MÁSSSSSSS!!!!.

NOTA. Amic i desconegut lector. Ja se que això dels discursos és molt pesadet, però alguns, com diuen en castellà “tienen mucha guasa” i jo, ho sento, no puc resistir i caic en la temptació d’informar-ne. Tasca de cronista, amb unes quantes dosis d’ironia.

SANT LLUC-2010: TEMPS DE CRISI (II): Reflexions

2010-09-21T08:57:00.000-07:00

Al llarg de la història, l’ART no tan sols ha estat la recerca d’una admiració que extasiés a l’espectador i el portés a la contemplació de “la bellesa” i l’acostés a lo diví, sinó també una crònica visual, amb empenta, esperit i sentiment de l’evolució política, filosòfica, religiosa, social i econòmica de l’ésser humà.

L’ART ha reflectit sublimació i misèria, poder i pobresa, esdeveniments històrics i la quotidianitat de l’existència, la naturalesa salvatge i el refinament més exquisid, el Paradís i la Glòria o l’infern i la psique, i un llarg etc. de circumstàncies, sempre a través d’una de les màximes que fan gran a l’home: la creativitat.

La davallada en picat de la Sant Lluc d’enguany – desprès de tres anys d’assolir un nivell de qualitat interessant – ha estat com un autèntic mastegot, un total desencís. Poques obres són excel·lents i masses els treballs “de repesca”, on temàtica, tècnica i execució disten molt de peces realitzades amb enginy i resoltes amb eficàcia.

La majoria de personal que si ha presentat, bé perquè esta jubilat i té temps per entretenir-se, per hobby o teràpia fora del seu entorn laboral, perquè vol aprendre alguna cosa per distreure’s i en lloc de fer macramé, aeromodelisme o col·leccionar segells, es dedica a agafar quatre pinzells i barrejar quatre colors, o ves a saber per què?, la qüestió és que la col·lectiva d’enguany recorda a aquesta cronista accidental la pel·lícula Gilda; no l’escena en que la Hayworth sensualment es treu el guant, sinó aquella que en Glen Ford li fot la bufetada i ella no sap d’on li ve.

La primera edició de la Sant Lluc, que es remunta al 1946, varen ser 41 els artistes expositors que exhibiren 116 obres. Sis dècades desprès, la multiplicació de gent, (molt de personal i pocs ARTISTES) és absolutament descompensada. Centrats en l’esbargiment, queden en l’oblid l’historia de l’art, literatura i informació artístiques i l’humanisme en general. Amb aquests paràmetres, l’accés a una col·lectiva, permet obtenir un currículum fictici.

Noms consagrats es queden a la rereguarda, com també altres especialitats hi podrien ser presents: esmalts, mitrals, PINTURA AL NATURAL, (quasi tot es fa a través de fotografia), més gravats, vidre, la copia d’una obra clàssica, o fins i tot la bijuteria, que com la joieria és una bella forma d’expressió artística. El jovent és escàs. Bé no s'atreveix perquè no ha finalitzat estudis o bé no es oportú entrar en competència amb el mestre.

SANT LLUC-2010: TEMPS DE CRISI (i III) Obra Exposada

2010-09-21T08:47:00.000-07:00

Tot i el que abans s’ha exposat, alguns artistes mereixen reconeixement. Són de destacar la sublimació de l’acadamicisme més pur de Rosa Nogueras Bianya amb Hivern realitzat amb tinta xina. La meticulositat in extremis, sempre admirable de Pau Viader amb Sant Pere de Sestronques, realitzat a ploma. Un Cesc López amb domini absolut i vehement de l’aquarel·la amb Bodegó amb pressec, al igual que Josefina Enrich, sempre amb traç elegant i perfecta manufactura: Ofrena al templebali.

Manuel Barnada amb Jove Africana (oli s/tela), ofereix un treball acurat i precís. Un retrat de pinzellada suau, calidesa cromàtica i dolçor en mirada i somriure. Maite Esturi i amb Atardecer en el puerto i Lucia Sánchez i el seu Barri Gòtic , tots dos (oli s/tela), ofereixen una visió bucòlica la primera i lluminosa la segona dels seus paisatges, no exempta d’algunes notables imperfeccions, però amb un acabat passable. Excel·lent treball de puntillisme de Mariano Cabellos de Gregorio: Cae la tarde en los campos de Atienza, que recorda als impressionistes francesos. El sempre càustic sentit de l’humor d’Antoni Luis amb el seu tríptic: Pedra, paper i Tisores (mixta s/fusta). Una crítica caricatura de la realitat política, amb una interessant factura artística. Encantades de la tarda, també oli s/tela, una obra ben resolta de Joan M. Salichs Abad, amb una paleta lluminosa i brillant, amb bona ubicació de volum i espai. El misteri i la foscor de la psique humana, expressades a través de Ma. José Robledo Enrique i Arrels deslligades (oli s/llenç).(Personalment m’ha recordat a E.Allan Poe i els seus magnífics relats fàntastics, especialment "L’esfondrament de la casa Husher").

Catherine Lorton presenta una Marina molt especial. Realitzada en tècnica mixta s/tela, és absolutament frapant tant per la seva evolució pictòrica, com per un treball ben plantejat, de colors suggerents d’un particular fons marí, quasi mitològic, i diversitat de pizells i eines. Daniel Llin i el seu oli La Piazza, tremendament mediterrani i tumultuós, de colors vius i alegres, en una Venècia poc romàntica i massa turística. Un sempre agosarat David Vergés, amb un S/titol, dibuix s/paper i spray – amb alguna reminiscència a J.M Codina - La sempre perfeccionista i exquisida Nieves G. Nau, amb Madre Piedra, un oli d’un hiperrealisme que frega la més pura transcendència. I en contraposició, Sandro Soriano, aparentment més romàntic que en altres ocasions, sense deixar, però el seu particular sentit del guinyol amb Obsesión (mixta)

Oriol de la Hoz, Margarida March, i Antoni Martí, son també d’interès a destacar per presentar una obra ben treballada, molt arrodonida, de gran qualitat e imaginativa.

I finalment, l’expressionisme depurat de Guillermo Martí Ceballos, La Moda, (oli), de vibrant cromatisme i crítica soterrada, Pere Màrtir Brasso i la seva geomètrica abstracció, amb particular sentit de l’humor El món al revés (mixta s/tela), la creació en l’us de material i temàtica demostrada pel carismàtic Ivan Jordà R.E.O (tècnica mixta), formes d’abstracció punyents, de dispar significació, sense indiferències i magníficament ben resoltes: el sempre gestual i potent Josep Serra 288 (mixta s/fusta), Marta Duran, vitalista i positiva amb Brolla de colors (oli s/lli), i tot el contrari, un Antonio Gutiérrez – De Antonio – que amb una pinzellada figurativa mostra S/títol (mixta); dur i contundent, obscur i pessimista, reflexiu amb el seu entorn.

Com sempre, pel seu inqüestionable mestratge, i per tant, dels pocs noms de prestigi de la mostra: Perecoll Final (mixta), Manuel Cusachs Cançó de capvespre (Escultura en bronze), Parés de Mataró i la seva reverencia constant a Santa Maria: La basílica d’en Jordán (oli s/tela). I per descomptat, els homenatjats Emília de Torres i Francesc Bas.

Respecte a l’escultura, doncs noms Emili Badia, Francisco Cabanillas. El primer amb Cara, realitzat amb material refractari. Línia i formes senzilles que recorden vagament a Henry Moore, però amb certa sobrietat. El segon amb Homenatge a la broca realitzada amb marbre Cenia, una peça plena de força, realitzada amb molt d’enginy i precisió i que sap transmetre el sentit i l’ofici de mecànic (en dono fe, doncs el meu pare era de l'ofici).

Aquesta llarga crònica/critica s’acaba. Ja era hora que això ha estat més llarg que un día sense pa!!!. Hi ho faig amb: Jordi Torrent Colomer amb una obra absolutament esplèndida, ben plantejada, amb una composició extraordinària, Escacs oli/tela. Agosarada, originalitat en el tema i la tria cromàtica, de traç ferm, decidit i enèrgic, amb una perspectiva poc corrent, d’estratègia de joc, o de guerra. Tot un descobriment. Felicitats!!!

http://picasaweb.google.es/associaciosantlluc/COLLECTIVASANTLLUC2010#

SALA D’EXPOSICIONS DE LA PRESÓ: EMPENTA I DINAMITZACIÓ

2010-09-16T07:04:00.000-07:00

L’Associació Sant Lluc per l’Art no para. Un espai, inicialment utilitzat per a classes de de dibuix ha entrat en funcionament com a espai expositiu en propietat. La sala de La Presó (La Riera, 117) inicia la seva primera temporada fixa d’exposicions, amb una Mostra Col·lectiva de Gravat.
Fins el proper 31 d’octubre, els alumnes de Jordi Rosés i Pilar Lloret http://www.murtraedicions.com/ (Daniel Llin, Teresa Oller, Esther Aliu i Margarida Beltran), conjuntament amb Ismael Cabezudo, Tada Ikegale, Carme Peris i Regina Puig mostren prop d’una vintena d’obres, realitzades en varietat de tècniques de gravació.
Inaugurada el passat 10 de setembre, Antoni Luis, president de l’ASLL http://www.santlluc.org/ va destacar l’excel·lent situació de la sala i les mostres que s’exhibeixen en diferents àmbits, a l’espera de la col·lectiva anual.
Luis també va parlar de com el gravat, malgrat el pas dels anys i l’aparició de novedoses tècniques de reproducció, continua en vigència. “La fotografia en el seu moment es va presentar com una nova tècnica, però no va aturar l’art. Va alliberar als creadors per donar un altra abast o valor afegit”.

Destacant les aportacions del gravat “que no ha estat arraconat per la reproducció mecànica”, comentant els efectes en l’alumnat de Roses i Lloret: “s’estan aconseguint uns resultats magnífics”, tot recordant alhora a Raúl Capitani com cap del Taller de Gravat, de qui Roses i Lloret han estat successors, Luis, va finalitzar la seva presentació, abans dels agraïments de rigor, tot fent esment del treball dels mestres gravadors “on com font d’inspiració en quan a temes, tècniques, motius és inqüestionable, aportant coses i coneixements exhaustius de treball i de recerca inmens”.

La mostra en conjunt és diversa tant en tècniques emprades: Litografies sobre paper japonès, Aiguatinta i Aiguaforts, estampats, ... utilitzant mitjans mecànics, planxes no metàl·liques, tècniques additives, vernissos i un llarg etc., que tot plegat fa que qualsevol persona, amb una sòlida base de coneixements artístics, no hagi de ser un expert gravador, de polse precís i experiència provada, sinó que amb combinació de tècniques litogràfiques, et fa una copia exacte del plànol de Mataró, tal com ho ha fet ISMAEL CABEZUDO, on va tenir màxima cura per aconseguir un gravat perfecte, sense taques ni imperfeccions. L’originalitat temàtica resideix en que habitualment, no contemplem un plànol com una peça artística, i Cabezudo ha demostrat que ho pot ser-ho.

CARME PERIS ha executat un procediment similar amb al seva obra Mediterrània: Lito sobre planxa tirat sobre paper japonès. Si bé es podria tractar d’una peça on s’ha utilitzat una litografia ja emprada, Perís li ha sabut donar modernor i elegància, amb una càlida i lluminosa combinació de colors i un tractament de fotoshop, que fa que ha convertit un mapa actual en una obra d’art. El contrast temàtic que no tècnic és Xemeneies: lito sobre pedra tirar sobre paper anglès. Una composició més geomètrica, no exempta de plasticitat, amb colors més durs, i estridents per simbolitzar la contaminació en la que estem envoltats.

2010-09-16T07:03:00.001-07:00

DANIEL LLIN és l’artesà gravador per excel·lència. Les seves obres, especialment les de 10 x 10 són una autèntica demostració de precisió, de treball meticulós, de culte a l’artesania del gravat que recorda molt significativament a aquells del segle XIX, en memòria llunyana a Gustave Doré. Utilitzant vernís tou s/sabó, permet copsar i contrastar una tècnica de treball que en terminologia històrica qualificaríem d’historicista, amb la contemporani tat abans expressada.

TADA IKEGALE presenta una obra gravada s/paper japonès. Una peça d’idea i desenvolupament complexes. Formes quasi laberíntiques d’estrany magnetisme, algunes imitant la naturalesa, que donen joc a multitud de dibuixos individuals, perfectament conjuntats de forma i manera que, dona la sensació a l’espectador que sigui una peça (capsa o arxiu) per muntar. Imaginació i originalitat s’han donat de la mà en aquesta artista, exposant una obra que defuig d’arrelades tradicions del gravat, pe adentrar-se en les facultats d’observació i subjectivitat de l’espectador.

2010-09-16T06:59:00.000-07:00

MARGARIDA BELTRAN exhibeix una obra tremendament contemporània, realitzada en base a una perfecta simbiosi de tècniques clàssiques i elements moderns: Aiguafort amb vernís tou i estampat “a la poupée” a dues tintes i amb paper collage; Directe sobre planxa Punta seca i estampat amb tinta sèpia i amb collage o Directe sobre planxa “Manera negra” o “Mezzotinto” estampat “a la poupée” a dues tintes, etc., sempre utilitzant planxa de coure, de diferents gruixos, fet que li permet aconseguir una sèrie de treballs, que si bé parteixen d’una estructura tècnica molt treballada, artísticament es deixa fluir per la serenor i cert misteri de les arbredes: Bosc de tardor o Bosc de boira, la placidesa de la mediterrània a través de les ondulacions de sorra i aigua: Es Caló.Formentera i Sorra i mar), i l’estrany encís i ocult sentit d’uns Regalims.

L’obra d’ESTHER ALIU realitzada en gravat calcogràfic, aiguatinta aiguafort, paper Hannemulle crema 107 x 93, pot resultar a l’espectador “planetària”, quasi com si contemplés la terra des del sàtelit. Un particular i abstracte sistema solar o pot ser, pel cromatisme se’n podria dir lunar, on es convida al visitant a contemplar l’univers amb ulls molt oberts, i estranya percepció.Finalment, l’obra de REGINA PUIG i TERESA OLLER. Un treball acurat, de disseny d’aparença simple però de treball a consciència sense perdre agilitat, d’encís temàtic i jugant amb encert amb els colors, donant tot plegat un resultat digne de factura

NOVAMENT EL DIBUIX INICIA LA TEMPORADA A LA SALA D’EXPOSICIONS DEL COL·LEGI D’APARELLADORS

2010-09-06T05:33:00.000-07:00

L’arribada del mes de setembre, dona el tret de sortida a l’Associació Sant Lluc per l’art, per l’inici d’una nova temporada artística. I ho fa des del Col·legi d’Aparelladors, i al igual que l’any passat, amb el dibuix com a protagonista.

Passió pel Dibuix, segona edició, contempla els treballs presentats per cinc artistes mataronins: Albert Alís, Josep M. Codina, Alberto Romero, Francesc Bas i David Vergés, tots homes - recordem que l’any 2009, varen ser cinc dones – dels que habitualment tenim referències pictòriques, essent el dibuix tot un repte tècnic pels artistes i visual per l’espectador.

Inaugurada el divendres, 3 de setembre, Antoni Luis, com a president de l’ASLL va destinar els minuts inicials de la seva intervenció,a demanar excuses per la petita confusió d’horaris, motivada per l’homenatge que la Fundació Vila Casas de Barcelona va retre el mateix dia i similar hora a Emília de Torres, activa col·laboradora artística en moltíssimes edicions de la col·lectiva Sant Lluc.

Destacant la clau masculina de Passió pel dibuix, Luis va fer referencia a l’obertura de la temporada, precedida, però per dues exposicions més, la de l’Espai Capgros dedicada a Marc Llacuna i Gal-Art, amb l’homenatge a Salvador Pujol.

Comparant la proliferació d’exposicions amb una bona collita de verema, fent esment de la inestimable contribució del Col·legi d’Aparelladors i de Teresa Roig com encarregada de les diferents mostres, informant de les properes exposicions (dia 4 de setembre a la sala Casal Aliança Fotografies de Montse Salguero, dia 10 a la Presó, mostra de gravat i 16 de setembre inauguració de la Col·lectiva Sant Lluc), Luis va centrar-se en els treballs dels cinc artistes presents dins aquesta mostra que “compleix abastament les expectatives creades...”.

Va agrair a Joaquima Romero, vidúa de Francesc Bas la seva col·laboració en la tria de l’obra exposada, i evitant glosar l’essència del dibuix dins l’art de la mateixa forma que l’any 2009, Luis es va decantar per comparar aquesta tècnica artística amb un bon plat d’arròs, on segons va dir Josep Pla en el seu llibre El que hem menjat, la base fonamental és un bon suc fregit.

La seva intervenció va acabar amb la lectura d’un petit paràgraf d’aquest llibre, tot definint: “el dibuix és a l’art lo que el suc fregit és a un bon arròs. L’essència de l’art hi és ben present, des de la subtilesa d’una línia fins al dibuix estructurat. Els artistes ens sentim moguts per les passions pel dibuix, a fi de no deixar a part un principi primordial: el de la cultura; cal créixer com a societat i persones”.

En nom de l’ASLL, de qui Francesc Bas en va ser autor de l’actual logotip, Antoni Luis va fer lliurament a Joaquima Romero de la petita paleta de plata, símbol de l’entitat, amb el compromís d’organitzar una antològica del dibuixant i dissenyador gràfic traspassat.En nom dels artistes, Albert Alís es va adreçar al públic present, - com sempre amics, col·legues, familiars i tan sols un polític despistat, Francesc Masriera, regidor de l’oposició nacionalista, que en prou feines més de quatre coneixen, i un altre, nacionalista radical, membre del Consell de l’Imac, Ramon Prujà - tot comentant la frase d’Edgar Degas, conegut pintor impressionista del segle XIX, famós per les seves escenes de ballet, esmentada en el títol de la mostra: “El dibuix no és la forma, és la manera de viure la forma”, i destacant la nuesa en que els artistes s’expressen a través del dibuix “El dibuix és un acte íntim, tant que el dibuix és una manera de mostrar la forma”.

2010-09-06T05:31:00.000-07:00

ALBERT ALÍS: ELS APUNTS AL NATURAL D’UN MESTRE

Alís presenta cinc obres, tres d’elles basades en la coneguda Coca de Mataró, realitzades amb format gran i treballades amb carbonet, sanguina i llapis amb aquarel·la, i dos esbossos de paisatge urbà també amb format gran: Plaça Espanya de Barcelona i del Pati del Cafè Nou de Mataró. El conjunt de l’obra destaca per la seva diversitat i enfocament en quan a temàtica. Una obra plena de consistència, amb la paraula aplom com a comú denominador; domini en el traç, en la perspectiva, en el tractament, en la tria de conceptes... És el dibuix pel dibuix, sense errades... perfecte. Són molts anys d’artista i de mestre, i sense cap mena de dubte, la maduresa d’Alis viu una total plenitud, demostrant solidesa en els coneixements i experimentació i estudi constants, que li permeten afrontar qualsevol repte artístic.

2010-09-06T05:27:00.000-07:00

FRANCESC BAS:

EL DESCOBRIMENT D’UN GRAN ARTISTA

Tot i ser un habitual en la Col·lectiva Sant Lluc, l’obra de Bas exposada permet descobrir la seva grandesa com a dibuixant, amb un conjunt de treballs sorprenents, tècnicament magnífics, adequats al tema a tractar. Home també donat a proves i assajos, amb resultats ferms, planteja amb guiatge i brillant execució, el retrat dins els estrictes canons de l’acadamicisme, com el dibuix al natural, el paisatgisme, a través de la soltesa d’una línia, el disseny modern i agoserat per portades de llibres – en base a un especial paper couche - i una significativa i interessant abstracció, tot plegat a base de ploma, retolador i llapis - i en format petit. Un conjunt d’obra seleccionat, però divers i acurat.

2010-09-06T05:25:00.000-07:00

JOSEP Ma. CODINA: FAC SIMILE

Des de la primera edició de la Biennal Torres Garcia, (any 2005), Codina desenvolupa una i altra vegada la seva actual obsessió per les rugositats del cos, pels plecs de la pell, per les cicatrius... a través del pas del temps i d’una particular cal·ligrafia dèrmica, demostrativa de la vulnerabilitat de l’existència, sense obldar connotacions de caire eròtic, que si bé en aquell certamen i en la seva posterior exposició (febrer del 2008), varen constituir tota una novetat, al darrer quadrimestre del 2010, resulta una reiterativa i única temàtica, que en el cas de la mostra del Col·legi d’Aparelladors, té com a diferència el suport i la tècnica emprada: pintura acrílica, i grafit (que és més modern que dir llapis), aplicats a un paper de molí de format gran, fet a mà expressament, per voluntat de l’artista, que amb el mateix suport, ha treballat també amb papers, procedents de molí, sobreposats.

2010-09-06T05:19:00.000-07:00

ALBERT ROMERO: NEUTRALITAT

Paper nivi de blancor infinita. Un paisatge urbà i una gran sensació d’amplitud, tan sols amb una solitària figura humana. Un cistellet de pa i un retrat femení, amb el cap baix. Romero és simple però meticulós i detallista fins a l’extrem, i si bé en pintura resolt a la perfecció qualsevol temàtica que es plantegi, en el dibuix resulta distant a l’ull de l’espectador. Treballant sempre a llapis, el seu traç, més difuminat, dona sensació d’inseguretat, de mancança de fermesa, tot i que en el retrat, la seva expressió té és més aplomada. No si troba tan bé en l’essència de l’art, i el seu tarannà realista queda excessivament neutre. Però curiosament, en el conjunt de la mostra, és un contrast que denota interès, i del que l’espectador no en pot defugir.

2010-09-06T05:11:00.000-07:00

DAVID VERGÉS: TRENCANT MOTLLES

Els treballs de Vergés defugen totalment del que es pot entendre pel concepte clàssic de dibuix, doncs simplement s’ha limitat a utilitzar papers de més de 60 anys – entre ells unes cartilles de racionament i transformant el paper - realment un document històric – en una particular obra, amb retalls, i insinuants plecs i doblecs. Una innovació dins el dibuix plena d’originalitat - tot i que algú ho podria considerar més com a manualitat - que si bé no hi ha traç, ni forma ni contingut, no deixa de sorprendre pel tractament donat, conceptual i avantguardista. El format és lògicament petit, però l’estructura d’obra presentada és impossible que admeti mesures més grans.
L’obra de Vergés no és en absolut buida, sinó que va a la recerca de nous conceptes, més enllà de marcades estructures, amb domini absolut de la tècnica més que de l’aparença.

UNA ATRACTIVA ANTOLÒGICA A SALVADOR PUJOL (I) - Presentació

2010-09-03T04:05:00.000-07:00

Per norma, les exposicions retrospectives solen ser de gran format i magnitud. Segons l’edat de l’artista, i el moment de la mostra, la seva trajectòria pot haver estat fructífera i aclaparadora. Això, però, no significa forçosament que el caràcter i l’interès de l’obra exposada siguin alts, i lògicament, la vida artística també té els seus dalts i baixos, com la de qualsevol ésser humà, i a vegades val més poca quantitat, però escollida.

En Joan Fàbregas i en Dani Cabrera, els titulars de Gal-Art (http://galeriadearteantiguedadesycolec.blogspot.com/) ho tenen clar; les dimensions de la seva galeria, en principi poden condicionar les seves exposicions, però a la pràctica permeten triar amb propietat, cura i qualitat, metodologia que han aplicar a la seva exposició d’inici de temporada: Penúltima, una petita antològica dedicada a Salvador Pujol, que fins a mitjans de setembre podrà ser visitada al seu espai de la ronda O’Donnell, 89 de Mataró.

Inaugurada el 27 d’agost i presentada per Pere Pascual, el conegut critic d’art, davant d’un públic familiar i d’un grapat de col·legues, més d’un, de la mateixa quinta que el pintor, i com sol ser habitual en la majoria d’acts culturals organitzats fora de l’àmbit municipal, SENSE CAP POLÍTIC NI REPRESENTACIÓ MUNICIPAL, amb prou feines es va centrar en l’obra exposada, fet que va aprofitar per aclarir la seva relació de desavinences amb Pujol i explicar les particularitats dels mataronins respecte a les seves adquisicions artístiques.

“És una presentació especial per a mi. Quan em van dir que Salvador Pujol volia que jo li fes la presentació, em vaig emocionar”

Segons Pascual, bona part de la seva carrera com a critic d’art de la ciutat, la passada al seu costat, amb moments que s’han compartit i d’altres de més llunyania: “L’art ens ha unit i ens ha separat, ens ha fet més grans, ens ha distanciat i ens ha ajuntat, i tot plegat és un contrast, però ens ha ajudat a veure l’art...”

El critic va definir a Pujol com un paisatgista de l’escola catalana, de la que va confessar que no li ha agradat mai gaire, i va definir el títol de Penúltima com el fet que els amics s’en van de copes i la última no s’acaba de fer mai.

“Darrera aquesta Penúltima, no hi ha més que la fidelitat perpètua d’una manera d’entendre l’art que vosaltres compartiu”

Fent una mica d’història, Pascual va explicar que va conèixer a Salvador Pujol dins la col·lectiva d’art que l’any 1969 es va organitzar a Cirera, amb motiu de les festes del barri. A partir de les hores, Pujol es va involucrar molt directament dins el grup dels Santlluqueros, que durant més de dotze anys va tenir cura de la col·lectiva Sant Lluc, establerta a la ciutat des de l’any 1946.

“L’art a la ciutat estava en mans d’unes quantes famílies burgeses de la ciutat, i els Arenas, Estrany, Opisso, Cuyàs, etc., eren els que proporcionaven obra a aquestes famílies. A mesura que passava el temps, i que els fills ja no vivien de rellogats a casa dels pares, i s’independitzaven amb les seves pròpies famílies, anaven a la casa de mobles i compraven el sofà, el menjador i el quadre, que sempre era el mateix paisatge en totes les cases. És a partir d’aquest fet que molts comencen a adquirir quadres d’en Pujol...”.

Com anècdota de la seva relació, va fer esment d’una trobada forçada a l’hospital de Mataró, degut a sendes urgències familiars, “i naturalment varem parlar d’art”.

Finalment, Pascual va alabar el magnífic estat d’ànim de Pujol, “aquesta experiència t’ha rejovenit deu anys...”, i tot reconeixent la tasca d’aquells artistes que van entrar dins les noves cases, va acabar la seva intervenció amb una de les seves frases habituals: “l’art és vida i si no hi ha vida, no hi ha art, i pels artistes és vital.

Un emocionat Salvador Pujol va adreçar-se breument als presents, tot agraint la seva assistència i manifestant que “l’art és molt més que la pintura, l’art és estimant-se tots”.

2010-09-03T03:58:00.000-07:00

UNA ATRACTIVA ANTOLÒGICA A SALVADOR PUJOL (II)

Obra exposada

Les referències pictòriques més conegudes de Salvador Pujol, sempre s’han centrat en el paisatge, especialment el natural, gràcies als seus viatges a diferents contrades. I si bé el seu paisatgisme és extremadament compacte, de perspectiva i espai comprimit, amb un cromatisme treballat, massís i consistent, donant com a resultat l’expressió d’una obra molt teatral, la selecció de treballs que presenta Penúltima, defuig en bona part d’aquesta visió, per mostrar a l’espectador una obra lluminosa, profundament mediterrània, donant joc a paisatge urbà, que domina amb serenor, amb una paleta que juga amb tons suaus i molt càlids, i com sempre, amb una pinzellada petita, curosa i perfilada. Una obra de fàcil observació, sense entrebancs psicològics ni significacions amagades, decorativa i plàcida.

Però si l’espectador és encuriosit, no deixarà d’observar que la solitud és el denominador comú dins aquesta mostra; la d’una cashba al Marroc, d’una font al passeig del Callao, d’una cala a la Costa Brava, unes barques varades, la buidor d’uns carrers... tot i que uns balandres naveguen en l’obscuritat, il·luminats pel seu reflex.

Una exposició que exhibeix obra de diverses èpoques, concisa i explícita, ben triada i ben col·locada, que sense oblidar el seu particular paisatgisme, ofereix una imatge de plenitud pictòrica, força desconeguda i que endinsa al visitant a una vida contemplativa de l’entorn, que no de la existència humana.

PRE-TEMPORADA – CONTRASTOS DE LA ASLL: Isabel LLobet - Mònica Vilert

2010-08-25T05:23:00.000-07:00

ISABEL LLOBET

Si la darrera crítica de Cròniques... va voler ser un homenatge a una trajectòria vital, aquest inici “sui generis” de la temporada, vol ser un reconeixement implicit: al perfeccionisme i a l’academicisme del dibuix, gràcies la mostra que l'ASLL va exposar de l’obra d’Isabel Llobet (1914-1999), Dibuixos pel record, i que va poder ser vistada del 8 de juliol al 1 d’agost, a la sala d’exposicions de la Presó, (Riera, 117).

Una mostra plena d’estilisme elegant, distinció en les formes, i curosa en el tractament del retrat. Una exposició que va permetre retrobar-se amb el més essencial i intents del dibuix , amb una sensibilitat exquisida i d’un mestratge difícil de trobar a dia d’avui.

L’obra exposada, abraçava del 1935 al 1953, tot i que també si podia trobar un dibuix del 1973 o ell 1987. L’autora, en tot moment, treballava amb el carbonet, amb alguna sanguina, retratant al natural homes, dones i nens, de la més diversa condició, sempre amb dignitat i respecte.

És una obra que es contempla serenament, que reconforta, que retorna als temps del treball conscient del dibuix, de l’acadèmia o l’escola on es fa l’aprenentatge, base fonamental i exclusiva d’un bon artista. No es vol desmerèixer als autodidactes, però sense dubte, l’estudi acadèmic continua essent primordial per a qui es vulgui dedicar a l'art, tot i que desprès pugui derivar a l’abstracció. L’espectador ho pot copsar-ho a través de les de les diferents correccions que els professors de la Isabel feien en els seus dibuixos, (any 1935), un detall aquest gens habitual, i que resulta absolutament entenedor de l’obra de Llobet. (Seria interessant de comprovar en altres possibles retrospectives).

Resulta frapant i encisador deixar-se emportar per les mirades, pels gests, per la naturalitat i alhora la infinita paciència i laboriositat emprades en cada retrat, sempre amb un traç ferm i alhora subtil.

Isabel Llobet va tenir el do de saber mostrar la visió més íntima de l’ésser humà, a través de la seva etèrea i bella empremta.

2010-08-25T05:20:00.000-07:00

MÒNICA VILERT

I si Llobet va ser la transcendència del dibuix, amb Mònica Vilert l’espectador va poder contrastar l’aparent simplicitat de l’obra, quasi fregat el primitivisme.

La sala del Col·legi d’Aparelladors va exhibir del 2 de juliol fins al 4 d’agost Paisatge, on l’artista mataronina va mostrar els seus darrers treballs, on formes arrodonides com picons de mar llimats per l’aigua, suaus però d’extrema homogeneïtat, van ser exposades a través de dibuix i de tractament tècnic. Una tasca certament curosa, certament experimental, amb domini cromàtic d’un particular verd aigua – el mateix que va utilitzar en el cartell de les Santes 2009 – i les diferents derivacions de grisos, imitant al natural, per tots coneguts, sense oblidar l’omnipresent blanc i negre. A destacar l'interessant treball de teixits entrelligats.

Un Paisatge auster i primitiu, silenciós i llunyà, amb el propòsit’ interpel·lar a l’espectador sobre la formació i evolució de la vida, quasi a un nivell de laboratori, d’experimentació constant, de la abrupta pedra natural a la seva transformació artística, però tot plegat, envoltat de fredor i distanciament, molt higiènic, sense aconseguir imantar l’atracció del visitant, tot i l’encomiable esforç, com sempre, tremendament professional de Teresa Roig.

Vilert disposa d’una llarga trajectòria de desenvolupament creatiu, que de ben segur mira més enllà de les estretes fronteres de la capital del Maresme, per gaudi de mataronins i forans que es senten còmodes amb el glaç conceptual de la seva obra.