PREMI ILURO-2013

Ó QUIN SIGNIFICAT TÉ LA HISTÒRIA LOCAL AL SEGLE XXI?

El passat dimarts, 5 de novembre va tenir lloc el lliurament de la 55ena edició de Premi Iluro de Monografia històrica – 1ª de l’actual Fundació Iluro – dotant amb 4.500 € abans d’impostos – reducció significativa de la quantia, ja se sap, és la crisi -  i l’edició de l’obra.

El jurat format per:  Dr. Antoni Pladevall i Font, president, i pels Drs. Josep Maria Fradera i Barceló (Universitat Pompeu Fabra), Joaquim Pera i Isern (Universitat Autònoma de Barcelona), Xavier Torres i Sans (Universitat de Girona) – nova incorporació - , la Sra. Àngels Soler i Llobet (Museu de Mataró), i la Dra. Roser Salicrú i Lluch (Consell Superior d’Investigacions Científiques i Fundació Iluro), i secretària del jurat, va acordar per unanimitat guardonar el treball de la Dra. Alexandra Capdevila Muntadas: Els murcians dels segles XVI i XVII. Entre la temporalitat i l’arrelament al Maresme, un minuciós i documentat estudi sobre la immigració francesa al Maresme.

Enguany, també hi va haver-hi un accèssit,  dotat amb la publicació de l’obra, pel treball titulat De xerric a capità d’empresa. La indústria del gènere de punt al Maresme , obra de Mossèn Jaume Brufau i Prats,  on publica i comenta les memòries del seu pare, Joan Brufau i Cusidó.

I el que s’acaba d’esmentar és el que se’n pot treure d’un premi i d’un esdeveniment que continua tan passat de moda com abans, provocant fins i tot l’escàs interès de les redaccions de noticies comandades pels plumífers locals, i algun d’aliè a nivell català.

Cal fer esment de que per alguns dels habituals – entre ells qui subscriu aquestes línies -  era esperat amb certa expectació, davant els canvis produïts i la mancança de conferenciant, la qual cosa pressuposava un acte més lleuger i vital.

Però no, benvolguts i desconeguts lectors. No va ser així; el públic present, patidor de mena, no va tenir més remei que aguantar estoicament 1 llarga i cansada hora i 45 minuts.

Si bé aquesta cronista accidental tenia intenció de fer un relat dels esdeveniments, com fins ara ha tingut per costum, tant per motius professionals com de reflexió,  ha arribat a la conclusió que es fa més necessari un article d’opinió, personal i intransferible, sense deixar de banda la realitat dels fets.

La pregunta que encapçala el titular d’aquest redactat es pot respondre perfectament amb CAP SIGNIFICAT per les actuals generacions, poc donades a les humanitats i que per descomptat ni tan sols eren presents al Carrer Santa Teresa, 61 on es va presentar l’acte, que davant del gir de Fundació Caixa Laietana a Fundació Iluro, ha tornat a l’austeritat dels temps  de la era pre Boter de Palau-Dòria i Ibern, on evidentment la qüestió econòmica també es va deixar notar.

L’actual estudi de la història i especialment la local només serveix per acontentar a una minoria selecte, ben arrelada en mitjans institucionals – tant els guanyadors de l’edició 2012 com l’actual i bona part del jurat del premi – es pot comprovar en el segon paràgraf -  o bé són professors d’institut o catedràtics d’universitat, o estan vinculats a institucions museístiques,

històriques, etc., que fervorosament es decanten per mantenir un status que sota la capa de la intel·lectualitat i d’un interès per la investigació històrica, tan sols pretén justificar els seus llocs de treball, que paguem entre tots,  i que no repercuteix en la societat per res.

Fins a tal punt que no hi havia alumnes de Joan Giménez Blasco o de Rafael Luque, guanyador i accèssit del Premi Iluro 2012, ambdós doctors en història, i professors d’institut. La mitjana d’edat dels presents, que no varen omplir del tot les còmodes cadires de la sala d’actes de la fundació, voltava als 60 anys, i com sol ser habitual, pertanyia a la flor i nata... rància del MTV. A destacar la notable absència de regidors de la “leal oposición” i deslleial gestió amb la ciutat, tant per la banda dels socialistes com d’Iniciativa per la Cartera...  perdó, vull dir per Catalunya. Lapsus. Tampoc hi havia cap despenjat membre de la CUP, ni per descomptat PxC. Massa nivell intel·lectual per pobres ments descarrilades.

Com que no hi havia conferenciant – una despesa menys– es va substituir la sempre fatigant xerrada per la presentació dels llibres editats de l’edició 2012 del guardó.

Veritablement va ser pitjor el remei que la malaltia. El Dr. Luque va delectar a tots els presents amb una avorrida, insulsa i llarga xerrada, il·lustrada amb diapositives i carregada de dades i números, del seu accèssit Estat, patrons i obrers davant la modernització de les relacions laborals – La junta de Reformes Socials de Mataró (1900-1923), un títol llarguíssim per una obra que s’aconsella llegir en cas de patir insomni.

L’afany de protagonisme del personatge – que es va presentar amb camiseta de màniga curta color blau marí, estampada  i suposo que pantaló texà, o sigui moda cutre moderna, d’intel·lectual d’avantguarda – va exasperar a més d’un membre del respectable que o bé xerrava baixet o mirava el rellotge.

Però el Dr. Giménez Blasco tampoc es va quedar curt i no va deixar que el seu predecessor s’emportés l’honor de cansar al personal, per la qual cosa, es va convertir en la vedette de l’espectacle, tot començant la seva intervenció, amb un discurs polític, recordant la frase que corria de boca en boca en l’edició 2012 “Això sembla el darrer sopar abans de l’enfonsament del Titànic”, per continuar tot seguit amb una critica directe i contundent tant als canvis socials i econòmics produïts a la ciutat,  com a conseqüència de la crisi:

Els 400 pisos buits en mans de la banca local, l’estafa de les preferents i la posterior transformació i desaparició de Caixa Laietana, ara Bankia: “davant la crisi contundent hi ha les decisions de les persones”– que prèviament el president de la Fundació, Rafael Montserrat, havia relatat al respectable – i atacant directament les tesis de Francis Fukuyama, - m’agradaria saber quants dels MTV presents sabien de l’existència d’aquest personatge -  un politòleg estatunidenc d’origen japonès i el seu llibre “El fin de la història y el último hombre”,  en què defensa la teoria que la història

humana,  com a lluita entre ideologies ha conclòs, i ha donat inici a un món basat en la política i economia de lliure mercat,  que s'ha imposat al que l'autor anomena utopies després de la fi de la Guerra Freda.”, passant a continuació a defensar l’estudi de la història: “L’historiador ha d’estudiar, criticar i denunciar”, per continuar tot seguit parlant del seu llibre, fet aquest que no expressaré per no cansar al personal, i que en tot cas, si te calers per gastar i te ganes de fer-ho, pot adquirir convenientment.

Si més no, però desprès del discurs tant contundent, una s’adona que llegint la seva biografia, publicada a la contraportada del llibre, el que fa el Dr. Giménez Blasco és estudiar, criticar i denunciar la història... però del segle XVIII, honorable i venerable tasca, sense cap mena de dubte, però gens compromesa amb els problemes històrics que està vivint l’ésser humà del segle XXI, més interessant en saber les arrels i desenvolupament del tema Bankia i les preferents -  fet històric aquest que NINGÚ tindrà pebrots d’historiar, ni tan sols demanar de publicar desprès de mort – que no pas els gloriosos temps de la marina catalana de la costa de llevant en la seva etapa d’or, segles XVIII i XIX, un tema erudit, que no atrau l’atenció de ningú.

En l’esdeveniment del Premi Iluro tenia que parlar tothom. No podia ser d’altra forma.  La Dra. Roser Salicrú, representant del Museu Arxiu de Santa Maria a la Fundació Iluro, i mestre de cerimònies, va estar a l’alçada de les circumstàncies, - tot i desconèixer totalment el protocol, donant la paraula al president, i acabant l'acte, quan és al inrevés -  però haguera pogut estalviar al respectable la lectura de TOT  EL PEDIGRÍ dels abans esmentats doctors, ja que la seves dades es troben igualment a la contraportada del llibre. 

Tal com s’ha dit abans, Rafael Montserrat, antic membre del consell d’administració de Caixa Laietana, i ara honorable president de la Fundació Iluro, va explicar als presents els canvis produïts: creació de la fundació al maig del 2012, a fi a efecte de gestionar part

del patrimoni de l’obra social de l’antiga entitat d’estalvi, com a resultat de la fusió amb altres caixes per part de Laietana, la pèrdua d’un 2% d’accions que conservava del Banco Financiero y de Ahorro, fet que li haguera proporcionat un fons de reserva – en base als seus dividends -  per seguir conservant l’obra social, però per imperatiu legal va deixar de ser caixa d’estalvis per convertir-se en fundació, amb comissió gestora prèvia, que va permetre vincular a l’actual Fundació Iluro a entitsts com el Museu Arxiu de Santa Maria, l’Associació Sant Lluc per l’Art, el Cercle Catòlic, el Foment Mataroní, i a persones de reconegut prestigi, etc.,

Davant la situació, Montserrat va  dir: L’objectiu és donar continuïtat a l’antiga obra social de Caixa Laietana. L’objectiu és clar, però els mitjans són diferents. Per a Montserrat, cal ara una priorització d’activitats i reduir despeses. Entre les prioritats, mantenir el Premi Iluro – 55 anys, 77 llibres publicats,  Creu de Sant Jordi - , al igual que la biblioteca popular, la casa Coll i Regàs i l’Ateneu.

Naturalment, els guardonats d’enguany també es varen adreçar al públic. En primer lloc Mossèn Brufau que amb un entusiasme gens contingut va començar a parlar del seu pare, del seu interès per aprendre francès a França i anglès a Anglaterra, de com va anar als EE.UU, va conèixer a en Guggenheim i del seu treball a les mines, i de la seva vinculació amb el tèxtil.

Per la seva banda,  Dra. Capdevila va introduir breument als presents en la temàtica del llibre: la immigració provinent del sud de França cap a Catalunya, durant els segles XVI-XVII,  malgrat el  període d’esplendor del país veí, però que no afectava a les comarques del sud francès. Un treball que analitza dos tipus  d’immigrant francès el temporer, que travessava els Pirineus anualment i que tornava a les seves terres una vegada finalitzada la collita, i el nouvingut que es va establir i va arrelar al país.

Mossèn Pladevall,  com a president del jurat, i que segurament l’any vinent deixarà de ser-ho, per haver complert el període de sis anys establert,  va tenir una intervenció curta, en la que va expressar les motivacions del guardó i accèssit d’enguany, sense comentar

les altres obres presentades, que varen ser: La font picant d’Argentona, Elisabeth Cristina de Brunswick, i dues obres més de títol llarg, i que per més que s’ha buscat i rebuscat, no ha aparegut cap noticia sobre el total de textos i els seus títols.

Pladevall va destacar que alguna més de les obres presentades mereixia ser publicada. Perexemple, Elisabeth Cristina de Brunswick com a treball presentat en format de novel·la històrica. En referència a l’obra guanyadora i l’accèssit, va manifestar que: “es busquen treballs que s'hi hagi treballat, i que aportin alguna cosa” .

Va confessar que va sobtar al jurat el títol donat a l’obra Els murcians dels segles XVI i XVII... quan realment es tractava dels habitants del país gal, nois entre 15 i 18 anys, que buscaven feina i una bona viuda per casar-se, i així assegurar la seva estabilitat. Anaven molt buscades en aquell moment les viudes amb patrimoni, va comentar el Dr. Pladevall fent gala del seu sentit de l’humor habitual. L’obra guanyadora demostra la tasca d’investigació als arxius parroquials.

Les intervencions, però, no es varen acabar aquí. Tocava el polític de torn, provinent de la Gene: Albert Carner, Director General de Política econòmica, que es va mostrar satisfet de substituir al conseller Mas Colell, liat amb el tema dels pressupostos al Parlament de Catalunya, doncs ell va ser qui va intervenir en nom de la Generalitat en la transformació de l’obra social de Caixa Laietana en la creació de la Fundació

Iluro. De l’actual conseller d’economia, Carner va manifestar el seu aprenentatge de diverses lliçons, especialment en com enfocar la gestació de nous projectes a llarg termini: Quan pensis en com ha de ser una nova fundació, pensa en 40 anys de temps...

I finalment, l’alcalde Mora, que també en un breu discurs,  - i que amb anterioritat, va obrir la plica del treball guanyador, per primera vegada en la història del premi,  com si de Hollywood es tractés  - va dir que el dia havia començat malament – en referència a la intervenció de Pere A. de Dòria dins la Comissió d'Investigació de Caixes del parlament – però que acabava bé en un esdeveniment com el Premi Iluro.

Va recordar com un any enrere hi havia gent al carrer manifestant-se obertament contra els directius de Laietana, i que aquest any el lliurament del guardó transcorria amb plena normalitat: “podem assegurar que la Fundació Iluro recull l’esperit de l’obra social,  i per tant posa el camí per esdevenir un servei, en aquest cas de la cultura”. Va mostrar la seva il·lusió per aquesta nova etapa i la seva satisfacció perquè hi hagi tanta gent que vulgui trobar els nostres orígens.

I sense piscolabis, ni el gelat de vainilla amb cobertura de xocolata de Ca l’Uñó, es va acabar una extensa hora i tres quarts, on s’haguera pogut estalviar la meitat de temps. Però aquesta teòrica reducció de temps,  no haguera afavorit gens a aquesta endogàmia de la història, ben apoltronada institucionalment,  que fa massa anys que intervé en el Premi Iluro, que ha defenestrat a  l’historiador amateur,

- tot i l’excepció d’aquest any amb Mossèn Brufau -  i que ha foragitat al públic poc il·lustrat, però amb ganes de conèixer, per donar pas a professionals de la història, que busquen un modus vivendi, ben embolcallats de títols – la guanyadora d’enguany és Dra. en Història i Graduada superior en arxivística i gestió de documents – tot un pedigrí, però que aquesta cronista accidental NO RECORDA que MAI hagi trepitjat els abans anomenats Acte Acadèmic    Conclusiu del Premi Iluro d’anys anteriors, i que un cop aconseguit, tampoc ho farà més, si no és perquè es torna a presentar i guanyar. Si és una habitual de les Sessions d’Estudis Mataronins que organitza el Museu Arxiu de Santa Maria, on era coneguda pels seus inacabables inventaris, sempre ben embolcallada de suport familiar.

Estem al segle XXI. Les oligarquies polítiques, financeres, del món de l’art, de la música o de la història en aquest cas, estan molt arrelades en la societat, i serveixen de mal exemple a persones que valoren guanyar-se un lloc... sense mèrit ni esforç real sense  benefici per la societat, només de si mateixos.

El Premi Iluro, que fa unes quantes dècades era conegut ARREU  de Catalunya, que mitjans de premsa generals eren convidats al lliurament del guardó, que se’n feia ressó tant a Catalunya com arreu de l’Estat, on les seves obres eren traduïdes i difoses arreu del món hispà, principalment,  - el llibre editat durant el 50è aniversari, escrit per Pere Tio i el Dr. Giménez Blasco així ho demostra -  s’ha quedat en una mísera parcel·la de terra maresmenca, per a gaudi d’uns quants i desconeixement de molts.

Membres del jurat i primers historiadors guardonats en el certamen, el dia de presentació de les primeres obres publicades el 1961. Ramon d’Abadal i de Vinyals, assegut al centre de la fotografia, presidí el jurat del Premi Iluro des del 1959 fins al 1969. (Fotografia extreta de la web del Premi IIluro)

Per l’experiència d’aquesta cronista accidental, la Fundació Iluro es veurà limitada en la seva tasca, tan per qüestions econòmiques com de mentalitat i d’expansió de les seves activitats. Disposa de patrons amb criteris diversos, vinculats al “món de la cultura”, però dintre de les seves “capelletes”, i per tant, si bé la seva presència en altres edicions del premi era nul·la, inclosa la de la secretaria del jurat, Dra. Roser Salicrú, ara és obligada. Per tant, cal complir amb l’expedient i quedar bé. No és per tant, en interès REAL de la història ni de la seva difusió.

Nota.

Per descomptat, tots els intervinents, varen donar els agraïments de rigor – faltaria plus – No hagués estat bé no esmentar-ho. 

BASSAT-2013

COL·LECCIÓ O ACUMULACIÓ?

Prefaci

El passat dijous, 27 de juny, es va inaugurar a la Nau Gaudí –que fins a l’any 1992 va ser la fàbrica de gèneres de punt S.A.ASENSIO- , el quart lliurament de la col·lecció Bassat, tercer dins la dècada dels anys 70. Un conjunt d’obra centrant en la figuració i l’informalisme matèric, que en línies generals comença a ser una repetició, del que ja es va veure en les altres tres exposicions anteriors.

Un col·leccionista d’art, sol tenir una o dues peces dels artistes, i per descomptat, pot tenir debilitat per un o dos o tres, i comprar una quantitat respectable d’obra. Tal és el cas, per exemple de la magnífica col·lecció de Josep Suñol, que exhibeix en exposicions temporals a la seva seu de Passeig de Gràcia, 98, i que tenia debilitat per un artista anomenat Zush, que en posterioritat va canviar el seu nom pel d’Evru.

Però en aquest quart lliurament, i vist el material exposat, aquesta cronista accidental va treure la conclusió que més que una col·lecció de 1.000 peces, tot plegat comença asemblar l’exhibició d’obra acumulada en un magatzem, d’art contemporani català, comprada a molt bon preu davant la proliferació d’obra de Joan Pere Viladecans o Rafael Bertolozzi. En les antres edicions de la col·lecció, Guinovart es va endur la palma, seguit de Joan Brotat, Xavier Serra de Rivera, etc.  En l’edició d’enguany, es mostra prop d’un centenar d’obres de tan sols 9 artistes.

De ben segur que amb el que acabo d’exposar, alguna ànima descarriada que habita en l’inframon de l’art, se’m tirarà a la jugular a base de critiques destructives, però davant l’experiència d’haver visitat altres exhibicions de gent amant de l’art que col·leccionava obres – i en aquests moments estic pensant en la de Stearling Clark i la seva adoració pels mestres francesos del Impressionisme,  que Caixaforum va exhibir entre finals del 2011 i principis del 2012, i la seva particular debilitat per Renoir, de qui sí va adquirir una gran quantitat d’obra – doncs abona la meva teoria de que col·leccionar art es tenir una mica de tot, i no molt d’uns quants. Tot i així, el concepte de col·lecció, naturalment, és ben lliure.

BASSAT-2013 (1970-1979 III)

COL·LECCIÓ O ACUMULACIÓ?

Crònica dels esdeveniments

Tal com he esmentat abans, la inauguració de la Bassat-4 ha estat un fet que a nivell d’aforament, semblava un Torres García-bis. És a dir, la gent habitual de l’entorn artístic de la ciutat, aquest cop, però, amb l’excepció de la colla dels Dimarts al Llimoner, que el mateix dijous, o coincidència de les coincidències (?), estaven de recital de poemes a l’Espai Capgros.

Per descomptat amics i coneguts del matrimoni Bassat, i algunes digníssimes autoritats, presidides pel Conseller d’Empresa Felip Puig - que fins fa un any es dedicava a donar xarop d’estopa a través de la conselleria de governació, i ara, com a bon polític multi funcions – és a dir, aquells que serveixen per tot però no saben fotre res – va fer el seu paper, al igual que l’alcalde Joan Mora, i per descomptat, Lluís Bassat i la directora Núria Poch.

En representació de la regidoria de Cultura, el seu titular, Joaquim Fernández i el director del Museu de Mataró, Carles Marfà. Tampoc hi havia cap representant de la nova Fundació Iluro, ni d’altres àmbits de la cultura de la ciutat, com és norma i costum. I per descomptat, altres membres del consistori com el ara regidor Joan A. Baron, etc, gent que passava per allà,  premsa local, etc.

Val a dir que, al igual que en el Torres García – el gruix del personal  va fer acte de presència desprès dels discursos, - prop d’un centener són els que varen aguantar estoicament els mateixos-  la qual cosa fa pensar si són necessaris o no. De fet, ni tan sols  es va col·locar tarima. Faristol a la porta d’entrada, micro, altaveu  i al carrer!!!.

Aquesta cronista accidental, que ja no assisteix a inauguracions tant per manca de temps com per desinterès... d’endrapar desprès dels discursos en el vernissatge,  però que visita moltíssimes exposicions a posteriori, fins al punt de fer-ne una crítica per la seva columna d’art del Tribuna Maresme, o per la web de Cuadros de una Exposición,  si ha tingut a bé a assistir a l’esdeveniment. Però per una  vil i materialista raó: el catàleg. que el dijous era de gratis.  Oh, quina mesquinesa!!!, però l’economia està per terra i cal aprofitar l’ocasió.  

Oportunament, però,  havia fet reserva d’un exemplar, que no se’m va confirmar  - ja se sap que la gent del Bassat va tan atabalada de feina, que enviar un simple correu dient. OK, a una crític d’art de províncies com jo, resultaria un esforç ingent de temps i capital humà. I demès, en el fons, a través dels nostres impostos, l’hem pagat de sobres !!!

No obstant, tot i la “gratuïtat” del volum, va  prendre deguda nota dels parlaments, i no té cap inconvenient en fer-ne cinc cèntims dels mateixos, que afortunadament no varen ser massa llargs, a excepció de la xarrera de Puig, que  aprofitant-se de l’art, va fer la seva aportació política.

El primer torn de paraula va correspondre a Núria Poch, directora-gerent del consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró, i per lògica, comissària de la mostra que abraça en una tercera part,  la dècada dels anys 70 del segle XX.

Al igual que l’any anterior, amb discurs preparar i sense oblidar el 130 aniversari de la construcció de la Nau Gaudí, va fer referència als anys difícils i efervescents de les darreries del franquisme  - en la segona dècada del segle XXI i amb l’actual crisi econòmica dominant, parlar d’aquelles dificultats es podria veure com una mena de “pecata minuta” – i de com a través de les noves expectatives polítiques generades, l’art se’n va fer resó, i varen sorgir noves galeries en l’àmbit contemporani – Joan Prats, Adrià, etc., i nous crítics varen donar suport a les seves exposicions – Giralt Miracle, Francesc Miralles, etc.,  fent tot seguit un petit recorregut pels noms dels artistes exposats, tot fent referència al desaparegut Alexandre Cirici Pellicer i el criteri aplicat per ell a bona dels artistes de la col·lecció: Plàstica contemporània catalana, acabant la seva intervenció tot convidant al personal a fer una passejada per la història de l’art del nostre país.

Seguidament, Lluis Bassat, en una intervenció molt breu, perquè començava a caure quatre gotes, i  dins el tarannà que el caracteritza, és a dir que no ha oblidat mai la seva arrel publicitària, va manifestar tot content que “ja ens hem consolidat. Ja tenim museu a Mataró i de forma important, aquí, a la Nau Gaudí. Mentre no trobem un edifici més gran, anirem fent exposicions temporals”. Fent esment a que es tracte d’una tercera mostra referent als anys 70, i que ni haurà una quarta, va finalitzar  amb “No és fàcil, no són temps fàcils”, invitant al auditori amb la visita aquest nou lliurament de la col·lecció per  “aprendre molt o frapar una mica”.

L’alcalde Joan Mora va parlar a continuació, tot disculpant en primer lloc l’absència al regidor de cultura, immers en una inacabable assemblea, com totes les que es tenen en l’àmbit polític, però que finalment va poder assistir.

Mora va fer esment a l’anterior consistori i al fet de que hagués aconseguit que la col·lecció Bassat vingués a Mataró, i de la recuperació de la Nau Gaudí, construcció procedent d’una cooperativa obrera. “Sense aquesta obra, no hi hagués hagut Sagrada Família”.

Per a Mora, la Nau Gaudí és una magnífica obra recuperada, molt desconeguda encara, però que serveix d’aixopluc a la cultura contemporània, a través de la col·lecció Bassat. Tant l’edifici com la col·lecció s’estan introduint dins els circuits turístics d’art i de projecció de la ciutat, que és la porta nord de Barcelona, sense oblidar la comarca. “Que no sigui tan sols per a erudits, sinó per als escolars de la ciutat, iq ue també s’inclogui en els circuits turístics (...) Ha de ser un motiu per a la ciutat de Mataró”.

I tal com s’ha esmentat, el torn de paraula va acabar amb l’inefable Felip Puig, conseller d’empresa de la Gene.

“Molts de vostès es preguntaran: I que fa en Puig aquí?  Doncs la coincidència que em trobava a Mataró per unes jornades d’emprenedoria i comunicació, i l’art és una forma de comunicació”.

Bona excusa per la presència d’un conseller inclòs amb calçador. Va parlar de la Nau Gaudí, i de l’emblemàtic que és l’edifici, i del fet que acull una col·lecció promoguda per la família Bassat, “conegut empresari, publicista, creatiu, innovador al món i de gran generositat” (ja només li faltava el recitatiu d’un dels himnes de la missa: us lloem, us beneïm, us glorifiquem, us donem gràcies per la immensa glòria... de contemplar la vostra col·lecció...). “Un edifici encarregat pels treballadors d’una cooperativa a un arquitecte genial com Gaudí i que acull la col·lecció d’art d’un empresari”

Puig també va parlar de “l’esperit de l’empresariat lligat amb la sensibilitat i els sentits”. Fent referència novament a la figura de l’arquitecte Gaudí, a qui va qualificar d’excepcional en aquest primer edifici, tant per la seva creativitat com pel desafiament a nivell arquitectònic de les estructures tradicionals. I en aquest punt, s’ho va fer venir molt bé per parlar de l’actual situació catalana en referència a la seva sobirania, i al procés que s’està duent a terme per al dret a decidir, sense oblidar, dins  paràmetres econòmics de les bondats  “per a la creació de llocs de treball, cohesió social i prosperitat”.

I desprès d’una mica més de circumloqui, va acabar parlant de l’ajut a la  consolidació de projectes, a fi a efecte “alimentat les nostres emocions i sensibilitats”.

I es varen acabar els discursos!!!. I tots cap a dintre, en fila índia i controlats pel vigilant de torn.  No ens esperava cap copa de cava,  - faltaria plus en temps de crisi - però molts no se’n van estar de demanar un catàleg “a saco” i fer petar la xerrada, que és el que tocava.

BASSAT-2013 (1970-1979 III)

COL·LECCIÓ O ACUMULACIÓ?

Conclusions

A nivell artístic, ja en faré cinc cèntims a www.cuadrosdeunaexposicion.com No obstant, es pot dir que en conclusió, una mostra més d’una col·lecció,  que per a la ciutat resulta llunyana, pot ser per un excés en els darrers 30 anys d’art contemporani a nivell institucional.

Si bé dins el seu tarannà artístic hi ha algunes peces no exemptes de qualitat i de creativitat, els temps actuals, situats dins una voràgine de canvis produïts tant per la crisi, com per el propi moviment de la societat, ha fet que artistes de la categoria que ha anat exhibit la Col·lecció Bassat, actualment estiguin dins una cotització de mercat molt baixa, com a conseqüència de la seva nul·la promoció, fins a tal punt que sales de subhastes com Christie’s o Soherby’s mostrin absolut desinterès i indiferència  en subhastar obra d’aquests períodes que la col·lecció exhibeix, davant el desconeixement dels mateixos en l’actualitat, per bona part de l’entorn col·leccionista mundial. Uns temps on el gaudi de l’art ha estat substituït per l’addicció a l’Ipad.

5è PREMI DE PINTURA

TORRES GARCIA - CIUTAT DE MATARÓ

RESISTINT COM ESPARTANS A LA BATALLA DE TERMÒPILES (I)

La batalla de les Termòpiles va ser un conflicte bèl·lic de la Segona Guerra Mèdica, que va tenir lloc l’any 480 (a C),  on  es varen enfrontar l'Imperi persa de Xerxes I,  i una aliança de polis gregues liderades pel rei Leonidas I d'Esparta. La confrontació va durar tres dies i es va desenvolupar al pas de les Termòpiles.

Tant els escriptors antics com els moderns han utilitzat la batalla de les Termòpiles, com un exemple del poder que pot exercir sobre un exèrcit el patriotisme i la defensa del seu propi terreny; Leonidas va acomiadar la majoria de l'exèrcit grec, romanent per protegir la seva retirada juntament amb 300 espartans, 700 tespis, 400 tebans i possiblement alguns centenars de soldats més, la majoria dels quals van morir en la batalla.

Benvolguts i moltes vegades anonims lectors d’aquest blog intranscendent d’esdeveniments desconeguts pel 99,9% dels teòrics 124.000 habitants de la nostra ciutat:

Serveixi aquesta introducció històrica, d’una gran i coneguda batalla,  com a prèvia i reconeixement a la tasca que l’ASLL (Associació Sant Lluc per l’Art) porta a terme, tant per tirar endavant l’esmentada entitat com el Premi Torres García de pintura. Però com l’exercit de polis gregues encapçalades per Leonidas I, la heroica resistència als canvis de criteris i d’estratègia, aferrant-se a la defensa d’un “territori cultural” (el premi de pintura), estan provocant   desencisos i desconfiances.

El premi Torres García Ciutat de Mataró va estar concedit un any més, el passat dijous 30 de maig.  El guanyador de tan significatiu i en realitat ignorat guardó ha estat: Martín CARRAL GONZÁLEZ, i els guardonats: Mariano CARRERA BLAZQUEZ, Juan CUELLAR COSTA i Guillermo ADOLFO PÉREZ MASEDO.

El títol de les obres i altres informacions generals, les pot consultar l’amic lector a la premsa local, per la qual cosa, aquesta cronista accidental no s’entretindrà gaire en dades tècniques per centrar-se en certs detalls i curioses coincidències que any rere any es succeeixen en aquest premi.

No obstant, cal seguir un ordre; un esdeveniment social d’aquesta mena, bé requereix una certa atenció:

A les 7 de la tarda, dins l’Ateneu Fundació Iluro (ex-Laietana), que s’estrena com a tal en aquest acte, de les 150 cadires aproximadament disposades, en prou feines hi havia un 30% d’aforament. De mica a mica, es va anar omplint amb el personal habitual en aquest tipus d’actes: una digna però no excessiva representació del gremi de pintaires i artistes – membres de la Sant Lluc a part -  autoritats civils a les que religiosament paguem el sou amb els nostres impostos (a excepció dels del PP, CUP i Plataforma – evidentment no hi ha eleccions, tenen la mensualitat segura i per tant no han de lluir el tipus) ,   membres de la recent creada Fundació Iluro, en prou feines cap component d’altres entitats fora de l’àmbit artístic (científic, literari, històric, etc. etc.), ni tampoc hi va ser present el Sr. Bassat ni membres de la seva fundació ni de l’IMAC (i això que alguns són artistes però  viuen "ricamente" del funcionariat), a excepció del regidor de cultura (s’ha de complir),  i uns quants curiosos o despistats més. És a dir, els habituals com sempre passa a la nostra ciutat.

En el fons, la trista i crua realitat és que cada vegada es fa més feixuc aguantar els discursos, i molts varen arribar tard expressament. No obstant, val a dir que la gestió de la Sant Lluc en aquest àmbit va ser absolutament brillant: en 30 minuts varen parlar cinc persones més en Pep Andreu de la Tele Mataró, (vull dir M1TV),   que va fer de mestre de cerimònies i per descomptat el guanyador. Veritablement perfecte. Pot ser que n’aprenguin els del Premi Iluro !!!

Amb exquisida cortesia, tots els que prengueren el torn de la paraula, s’adreçaren al públic amb la salutació corresponent als càrrecs presents a la taula i a l’auditori,  i amb els agraïments de rigor.  

Unes 200 persones, més o menys,  es podria dir que va constituir el total del respectable assistent... com sempre. Tot un èxit? No, per descomptat, tenint en compte la tasca de l’entitat que evidentment no disposa del capital per a una millor difusió de les bases de concurs, ni per captar l’atenció dels mataronins, ni en prou feines la de molts dels seus associats... que desprès voldran públic per les inauguracions de les seves exposicions.

Una tasca que no es veu tampoc gens recompensada per la participació de l’artisteo del “mundo mundial” , aconseguint tan sols l’interès de 238 artistes – l’any 2011 en van ser 247 i el 2009, la xifra va ser 237. (Dades de la pròpia entitat)

Les causes de tan poc volum de participació poden ser les ja esmentades de falta de mitjans, com les despeses que pot suposar per un artista embalar i enviar una obra de dimensions grans, com indiquen les bases del concurs, com també el poc atractiu que resulta el jurat que ha d’escollir les obres.

Uns membres que volten els 70 i els 90 anys, iaios de solemnitat, estancats en uns arquetips “gaga i demodé”, dels anys 60 i 70 del segle XX, i que per quatre calerons venen la seva ànima al diable:  Juan Manuel Bonet, Daniel Giralt Miracle, Arnau Puig, Francesc Rodón i Antoni Luis, president de la Sant Lluc, i que actua com a secretari.

Les causes d’un premi on la selecció presentada en exposició en aquest 2013,  és d’alta qualitat tècnica però sense creativitat, e inexistència total d’ànima artística, també les podem trobar en els criteris dels iaios del jurat, en quan a la fixació per segons quins artistes, que en alguns casos, convocatòria rera convocatòria són escollits.

Aquesta cronista accidental, de professió comptable, que ha derivat a la crítica d’art, i que actualment intenta exercir de galerista virtual, no pot oblidar de cap manera el “quadre de comptes”, i anar a la recerca “del cèntim que falta”. Per tant, observant la presència d’una obra corresponent a un artista ja guardonat, s’ha engrescat en buscar com una fura en un cau, les coincidències expositives. Heus ací, venerable lector, el llistat d’artistes seleccionats en diferents convocatòries, i per tant, formen part de l’exposició i del catàleg... que no se qui paga, i que a molts els hi és de justificant.

Ricardo ALVAREZ ARJONA (Anys: 2011 – 2013)

Lola BERENGUER (Anys: 2011 – 2013)

Gonzalo ELVIRA: (Any 2011 – en que va resultar guardonat – i 2013

Miguel HERNÁNDEZ SÁEZ  ( 2011 – 2013)

Elena MARTÍ ROMERA: (Anys 2007 – 2009 – 2011 i 2013 – En la propera edició pot ser surt guanyadora).

Keiko OGAWA ( 2011 – 2013)

Marc PRAT (2011 – 2013)

Federico RIBEIRO OGANDO (Anys 2009 – 2011 i 2013)

Enrique RODRÍGUEZ GARCÍA (2011 – 2013)

Salvador VALENTE (Anys: 2007 – 2009 – 2011 i 2013

Paulo ESCOBAR ELORZA (2011 – 2013)

Javier SORIA ORTEGA (Anys: 2007 – que va ser guardonat – 2009 i 2013

Guillermo Adolfo PÉREZ MASEDO (Anys 2009 i 2013, en que ha estat guardonat)

(En referència als anys 2005 al 2009 també es disposa de llistat, però podria resultar excessivament feixuc als ulls del lector)

Si fan quatre comptes ràpidament observaran que:

DE LES 40 OBRES SELECCIONADES A L’EDICIÓ D’ENGUANY, 13  JA HI VAN ESTAR-HI AL 2011.

Pregunta: De debò dels 238 artistes que varen presentar obra, NO HI HAVIA CAP NOVETAT, CAP ARTISTA MÉS INTERESSANT QUE HAN TINGUT QUE REPETIR-NE 13 ?????!!!! Es que sempre es presenten els mateixos ????? De debò, de debò, no hi havia res més potable????? Tan poca qualitat tenien els 190 que no varen passar la tria? I en referència al guanyador, ves per on, es presenta per primer cop en les cinc edicions  i... GUANYA!!!

Ja saben molts lectors que aquesta cronista accidental es aficionada a la boxa. I hi ha una paraula que defineix perfectament quan un combat presenta sospites: TONGO!!!

Al que s'ha fet menció, cal afegir una altra dada:  Daniel Giralt Miracle, excel·lentíssim membre del jurat, va prorrogar el catàleg de l’exposició del premiat d’enguany:  Martín CARRAL GONZÁLEZ, que fins al 26 de maig va exposar a la Fundació Vila Casas de Barcelona. Coincidència? En la vida no hi ha RES, però RES que passi per casualitat.

Com a persona que exerceix la crítica d’art i que visita sovint les mostres de l’esmentada entitat, oportunament s’ em va trametre el catàleg, la qual cosa ha permès la verificació del que abans s’ha esmentat.

5è PREMI DE PINTURA

TORRES GARCIA - CIUTAT DE MATARÓ (II) -Discursos

Davant dels fets que s’acaben d’explicar, que generen prou  recel en els criteris i la imparcialitat del jurat,  fer esment que pel president de la Fundació Iluro, Rafael Montserrat va ser una satisfacció acollir les obres guanyadores i seleccionades del Torres García, i que “és un esdeveniment important per la nostra cultura i ciutat”, és un pur tràmit.

Que el secretari del jurat Antoni Luis, i president de l’ASLL mostrés la seva satisfacció perquè l’Artur Mas – ex Conseller en cap i ara al Cap de la Gene -  hagués prorrogat el catàleg de la mostra, que reconegués el recolzament del crític d’art local Pere Pascual i de l’Ajuntament al concurs, que agraís als artistes l’esforç per la seva participació i als membres del jurat la seva tasca, per finalment adreçar un missatge en castellà als presents vinguts de contrades fora del Principat, i llegir el text que consta en el catàleg i el programa de mà, doncs és de agrair per la seva brevetat, claredat i concisió, però no deixa de ser un parlament de rigor i adequat a la seva representació.

Que un cop esmentats els guardonats, l’artista guanyador Martín CARRAL GONZÁLEZ, recollís el guardó (i el xec, el més important com va dir Pep Andreu), s’adrecés principalment a la taula presidencial, i en prou feines al públic,  per explicar a preguntes de l’Andreu que la seva obra “parte de la esfera y del círculo, y la distorsión con ilusión óptica, con un hilo conductor con Torres García, como prueba del constructivismo, mientras investigo un nuevo espacio y concepto dentro de este mundo global como el Hiperespacio”, tot finalitzant amb un agraïment emocionat, artístic i ECONÒMIC, també és de regraciar.

No obstant, vista l’obra, tan sols es tracte d’un treball a base de línies i encreuaments artístics, plasmats amb mil·limètrica precisió i tècnica depurada, que no deixa de tenir certa gràcia, però que s’intueix que en la realització de l’obra, no hi ha una excessiva mà pictòrica,  i si la utilització de mitjans informàtics o digitals.

Que el consol de l’Uruguay a Barcelona Arturo Villareal, mostrés igualment la seva complaença per assistir a aquesta cinquena convocatòria, tot realitzant uns breus apunts biogràfics de Torres García, “como una de las figuras más importantes que ha dado Uruguay al mundo”, destacant la seva integració al grup de pensadors d’Eugeni d’Ors, la realització d’uns murals a la Diputació de Barcelona, ja desapareguts i la col·laboració amb Antoni Gaudí, per al disseny dels vitralls de la Sagrada Familia, tot indicant que l’arquitecte li va aconsellar que es dediqués la docència, (l’home ja no sabia que dir per no repetir-se), doncs també va ser d’agrair, tot mantenint-se dins els cànons de la formalitat protocol·lària de l’esdeveniment.

Que Maria Àngels Torres, directora dels Serveis Territorials del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (uf, que llarg és això), digués que li va resultar un plaer tornar a participar novament en aquest acte d’inauguració a Mataró “ciutat amable, oberta i contemporània”, que parles d’amor a l’art i de compartir sensibilitats amb Torres García amb les seves diverses estances a Catalunya, que “l’art és més útil del que molts creuen”, que es necessària la voluntat d’ésser i d’obrir-se al món, etc.,  no deixa de ser un discurs amable i de tràmit, per veure que la senyora no trapitja el carrer per comprovar la davallada que està patint l’art, tant en el seu aspecte creatiu, como econòmic i de formació humanística, ja que ella com a funcionaria tampoc en té necessitat de veure-ho.

I que finalment l’ Il·lustríssim Sr. Alcade de Mataró Joan Mora, acabés el torn d’intervencions manifestant que “per les persones que estimem l’art és un orgull presentar un premi d’aquestes característiques”, recordant els deu anys de vida del premi amb cinc biennals i la tasca de l’ASLL per tirar-ho endavant, amb la col·laboració de l’Ajuntament.

Fent memòria també que als 17 anys en Torres García va pintar el seu primer oli, que va passar per l’escola dels Arts i Oficis, (...) i que Mataró “està en primera línia dels premis artístics de l’estat espanyol, i que és important que persones d’arreu de l’estat hi participin”, per acabar dient que “sense l’art malgrat els moments de dificultat, una societat no se’n pot sortir. No ens hem de convertir en robots. La cultura ens enriqueix com a persones”, sense oblidar les felicitacions corresponents, doncs també és un discurs de rigor, que queda molt bé, però que demostra el desconeixement de la realitat del tema, partint de la base que el sistema educatiu que propugna des de fa anys els seus correligionaris de la Generalitat – al igual que el govern central – ha malmès les humanitats. 

5è PREMI DE PINTURA

TORRES GARCIA - CIUTAT DE MATARÓ

RESISTINT COM ESPARTANS A LA BATALLA DE TERMÒPILES (III)

Com a conclusió de tot plegat, tenint en compte el correcte desenvolupament protocol·lari de l’acte, i anant directament al resultat del premi corresponent a aquesta cinquena convocatòria, em sap greu pels bons amics de la Sant Lluc, qüestionar seriosament el concepte i l’estratègia del premi, que per descomptat no es encertada, ja que ni Mataró està en primera línia del tarannà artístic com va dir l’alcalde, ni cap mitjà de comunicació generalista important se’n va fer ressò, ni tampoc assisteixen persones de rellevància dins el camp artístic a l’esdeveniment, que ja disposa de cinc convocatòries.a)Que els bons amics de la Sant Lluc se’ls hi està escapant de les mans aquest l’organització i difusió d’aquest premi, i com Leonidas I es resisteixen a la particular Termòpiles del Torres García, convidant a un jurat (Joan Manuel Bonet, Daniel Giralt Miracle, Arnau Puig i Francesc Rodon)  que en base al que abans s’ha esmentat, no ajuda gens al desenvolupament del premi, creant serioses dubtes sobre els criteris emprats en la selecció.

b) Són molts anys d’estar al capdavant de l’entitat i de l’organització del guardó, i pot ser es comença a notar el cansament i la mancança de relleu generacional dins l’entitat.

c) El món de l’art està absolutament trasbalsat.   Estan desapareixent els col·leccionistes, la “cultura oficial” s’ha demostrat extremadament perjudicial per l’art, les escoles de Belles Arts i acadèmies de prestigi s’aguanten per un fil, i la ciutadania no visita ni sales d’art ni galeries, a excepció de les macro-exposicions organitzades per estaments públics com grans museus o el Caixaforum, que disposen de grans mitjans econòmics i mediàtics. Són canvis socials d’extraordinària repercussió, que als membre de la Sant Lluc haurien de tenir en compte. 

d) Repassant les cròniques d’altres anys, he pogut constatar la davallada del premi, les discrepàncies del públic, principalment artistes amb els guardons atorgats, i de com el desenvolupament del mateix de cara a la ciutat, sempre és igual.

e) És hora d’enfrontar-se a la realitat per part de la Sant Lluc i d’assumir que aquest darrer guardó i exposició és altament qüestionat, amb l’exhibició d’una obra freda, sense novetats, sense gaire bé figuració,   ni paisatgisme, ni nus i l’abstracció es en base a geometries rectilínies, sense potencia de colors o gestos. Un premi basant en uns criteris que ja estan desfasats. Ni tan sols l'obra guanyadora dels 9.000 € abans d'impostos es mereix el premi. Podria haver quedat desert.

f) Insistint en la lloable tasca de l’ASLL, és hora d’innovar, i si no se sap per on anar, doncs es pot copiar altres organitzacions de premis. El que és d’una necessitat imperiosa es substituir aquest jurat, que mostra tendències molt afavoridores amb alguns artistes – estic segura que en el moment de veure l’obra saben de qui és -  y que des de sempre està perjudicant al premi i a la ciutat de Mataró, perquè en el fons se'ls enrefot i cobren les seves dietes. Varis dels seus membres són prou coneguts en els entorns artístics de Barcelona, i per tant podrien aportar aquestes coneixences per a la difusió del Torres García. Mai ha estat així.

g) Pot ser també seria necessari una revisió de les bases del concurs, en referència a que les obres siguin signades amb pseudònim, i que les fotografies que els artistes enviïn també siguin sota pseudònim, i només coneguda la seva personalitat per la persona que rep la correspondència, lliurant al jurat la imatge sense dades personals dels artistes.

Igualment, tenint en compte els temps actuals i els costos que representa, el canvi de mesures de les obres a presentar, pot ser també seria una bona mesura, a fi a efecte d’evitar grans costos de transport per als artistes.

Lamento sincerament qüestionar la direcció de la Sant Lluc en aquest premi, però si realment es vol que Mataró figuri al mapa, i ser capdavantera dins el món de l’art i fins i tot de les humanitats (això ja seria un miracle), cal renovació, transformació i canvi.