Sunday, January 13, 2008

DUO MONTSERRAT: EL VIRTUOSISME DEL PAISATGE MUSICAL









La temporada musical no podia començar amb més bon peu al Foment Mataroní: Àlex Maynegre i la Beth Ringel (Duo Montserrat). El pianista, nebot del traspassat mestre Enric Torra, i la violoncel·lista varen iniciar el dissabte, 12 de gener, III cicle de concerts de cambra, amb un programa dedicat íntegrament a la música espanyola i llatinoamericana, amb obres de Mompou. Falla, Rodrigo, Ginastera, i Heitor Villa-Lobos. El concert es va completar amb David Popper i Frédéric Chopin.

Amb una més que excel·lent entrada per aquest tipus de concerts, prop de setanta persones, i on el públic, sense personalitats remarcables de la vida pública mataronina, i format en bona part per amics i familiars del pianista i del mestre Torra, es situa dalt de l’escenari, el concert va començar amb unes paraules de Maynegre tot informant que els programes per aquest tipus de concert, normalment estan pensats per tres obres grans, però es varen decidir per l’opció vuit de petites.

El programa va començar amb dues peces de Frederic Mompou: Pastoral, composta l’any 1972 i Jo et pressentia com la mar , que pertany al cicle “Combat del somni” que va ser compost entre el 1942-1950 i està basat en poemes de Josep Janés.

Originàriament per a piano sol, l’adaptació per a cello i piano va resultar francament sorprenent, sense desmerèixer en absolut el ric i abundant món musical de Mompou, ple de sons, colors i imatges, expressant amb dolçor, melangia i encisadora calidesa la seva particular visió de Catalunya i dels seus sons, resultant romàntica la Pastoral, i sensitiva el Jo et pressentia com la mar, tant que fins i tot va recordar al tríptic simfònic La Mer de Debussy.

Seguidament una selecció de Siete Canciones Españolas de Manuel de Falla. Composició per a piano i veu de l’any 1914, dedicada a Mdme. Ida Gobebska, amb el títol original de Siete Canciones Populares Españolas, de la mateixa es varen interpretar: El Paño Moruno, Asturiana, Jota, Nana, Canción i Polo.

Evidentment va resultar un canvi de registre absolut, no exempt de color musical, sabent donar una gran tendresa en els moments més lírics, i ressaltant amb brillantor els més tensos. Dels aires andalusos del Paño Moruno, ben resolts pel cello de Ringel, amb l’acompanyament en plena harmonia de Maynegre, al contrast de l’Asturiana, on la sintonia entre instruments era perfecta. No tan ben resolta va resultar la Jota per part de Ringel, que Maynegre va “salvar” oportunament. Si més no, però, la Nana amb una exquisida barreja de tons de vals i cançó de bressol, la Canción, dificultosa, ben cert i ben resolta i sobre tot el Polo, ple de contundència, vigor, i on Maynegre va destacar absolutament amb inusitada força musical, es va concloure la selecció dedicada a Falla.



Tot seguit, una peça totalment desconeguda de l’obra musical de Joaquín Rodrigo: Siciliana. (A fi a efecte de fer aquesta crítica, s’ha revisat el total d’obres publicades per aquest compositor i pianista i no s’ha trobat). Sorprèn aquesta peça de Rodrigo, doncs és autor que sempre ha destacat pel seu homenatge al ric folklore espanyol, donant aires italians a aquesta breu composició.

La primera part va acabar amb una magnífica obra d’Alberto Ginastera: Pampeana nº 2, que tal com va destacar Maynegre, està dedicada als Gauchos argentins, “que no se sap ven bé si guarden les vaques de la Pampa o son bandolers...”

Emmarcada pel que es coneix com a “período de nacionalismo subjetivo”, sense posicions revolucionaries, Ginastera va abandonar en aquesta composició els elements populars tradicionals, tot i que simbòlicament els continua utilitzant. Inicialment, una composició per a orquestra, on Maynegre i Ringel van demostrar un gran estudi i coneixement de l’obra, amb una execució magnifica i homogènia. Un paisatgisme musical ple de contrastos i ressonàncies de tota mena, i on es va captar perfectament des de l’amplitud del terreny de la Pampa amb la vida quotidiana dels gauchos, a través de la sensibilitat del cello i la força expressiva del piano. Un resultat absolutament esplèndid que el públic va agrair amb forts aplaudiments. A destacar que Ringel va tocar aquesta peça de memòria

La segona part va començar amb l’especial sonoritat d’Heitor Villa-Lobos, i una de les seves composicions més conegudes: “Les Bachianes Brasileres”. L’obra interpretada, però, va ser la Cantilena de la Bachiana número 5, la més coneguda. Villa Lobos, un compositor d’una bastíssima i original producció, que està considerat com l’ànima de la música brasilera. Aquesta peça escrita per a veu i vuit cellos, ha estat una de les mes adaptades a tota mena de combinació d’instruments. Maynegre i Ringel, la varen resoldre a la perfecció, mostrant la dolçor i l’encant dels aires brasilers amb la formalitat de l’obra de Bach, de qui Villa-Lobos va fer aquesta particular adaptació. Una interpretació plena de sensibilitat, bellesa i exotisme.

La Tarantella de David Popper, és una de les obres més conegudes d’aquest compositor xec. Obra per a cello sol, adaptada també a piano, va ser interpretada per Riengel de forma excepcional, i també sense partitura, mostrant en tot moment, frescor i energia, cromatisme musical ple de matitzos i detalls sonors que varen impregnar l’ambient un exquísid aire italià.

El programa va continuar amb Quejas ó la Maja y el Ruiseñor de Enric Granados, interpretada per Maynegre. Aquesta peça, que pertany a la Suite “Goyescas”, composta l’any 1911, va permetre al públic tornar als aires andalusos, però des d’una òptica més visualment pictòrica – recordem que Granados es va inspirar en els quadres de Goya - que Maynegre va transmetre a través del piano, el gran piano de cua Cussó, de forma impecable, professional no exempta de certa distinció , dins el neo - romanticisme que caracteritzava a Granados

La darrera obra del programa va ser una Polonesa, concretament la Brillant, op. 3 de Frédéric Chopin. Una dansa moderada al ritme del ¾, d’estructura simple, a base de frases breus amb un ritme molt característic.

Normalment interpretades a piano sol, en aquest cas la combinació amb el cello li va donar un aire més sensible i elegant, permetent a la imaginació seguir els passos del ball. Una peça alegre, plena de romanticisme, de lirisme i de refinada harmonia per concloure oficialment un concert, que va rebre com a bis una peça del compositor argentí Astor Piazzola.

L’acte va concloure amb l’habitual xerrada amb copa de cava entre el públic i els concertistes.

Sunday, January 06, 2008

DE ANTONIO – ESQUINÇANT ESQUEMES




Fins al proper 23 de gener, l’Espai Hartmann presenta Transgressions, prop d’una dotzena d’obres de l’artista madrileny afincat a Mataró Antonio Gutiérrez Rodríguez, conegut professionalment com De Antonio.

L’artista exposa una obra, impactant, punyent, imponent, sense indiferències, buscant la sublimació en l’expressió artística a través de la seva visió del cos humà, centrant-se en l’home, d’on extreu i expressa la força en l’extrem, a través de la barreja entre duresa i misticisme. El traç amb absoluta fermesa i alhora ple de moviment, sense debutes. Pel que fa al cos femení, el presenta amb menys definició, sinuós i quasi intangible.

De Antonio no juga massa amb la perspectiva. La utilitza al mínim com a base tècnica; el seu missatge és frontal, obligant a l’espectador a fixar-se, i mentre observa descobreix l’energia de la seva creativitat.

Resurrecció o La pietat segons San Mateu, Paralelas, Inimaginable, Rob Roy o un nu parcial femení Mi vida, etc., són noms donats al tipus d’obra exposada: quadres de mitjà i gran format, entre olis i acrílics i alguna aquarel·la i dibuix al carbonet, on és de destacar un cromatisme desenvolupat en diversos tons i qualitats, centrant-se en ocres, vermells, grisos, sanguínes i aiguades pel que fa a les aquarel·les.

El seu treball mostra una estranya i seductora bellesa, plena de passió, sorgida de la negativitat, tal com el mateix pintor manifesta. “Lo negativo me inspira. Es una lucha interna continua: yo contra el resto” I aquesta idea queda perfectament plasmada en Resurrecció, on la sang forma un estrany component de vida, en un cost inerta, envoltat de la tenebrositat que el fet de morir representa.

De Antonio, alumne de Josep Novellas, reconeix que el paisatge de la naturalesa no l’inspira, - és un gran admirador de Miguel Ángel - tot i que els seus principis varen ser paisatgístics, a part d’haver pintat a San Francisco. Té un concepte molt particular de l’entorn urbà i dins als seus projectes, a part d’un proper viatge a Nova York, vol treballar una particular visió de l’urbanisme, centrant-se en les edificacions.
ESPAI HARTMANN- C/ Carrascó i Formiguera, 48 - Polig. Industrial Pla d'en Boet II -

Wednesday, January 02, 2008

L’OPERETA AL FOMENT MATARONÍ: UN AGRADABLE FINAL DE TEMPORADA



















Com a cloenda de la temporada de Sarsuela organitzada pel Foment Mataroní, la companyia i cors Joventut Lírica de Barcelona amb l’orquestra simfònica titular i cos de ball, va presentar el passat diumenge, 23 de desembre l’opereta en 3 actes La Viuda Alegre de Franz Lehar, amb llibret de Víctor León i Leo Stein, basada en la comèdia L’attache d’ambassade d’Henri Meilhac.

La direcció de l’orquestra va anar a càrrec del Mtre. Aníbal Gil i la general per Josep Lluís Blanch, que com a tenor va interpretar el paper del comte Danilo. Les sopranos Alícia Ferrer i Ruth Naval, respectivament varen representar els rols de la vídua Hanna i l’esposa del Baró Miko Zeta, Valencienne. Altres actors varen ser Ferran Rigual, Rafael Miralles, Toni Rigual i la caricata Maria Estany

La funció també va comptar amb la presentació del jove tenor Vicenç Esteve dins el rol de Camille de Rosillon

Interpretada versió castellana, i davant d’un públic que omplia de gom a gom el teatre, per veure la representació d’una de les operetes més famoses, estrenada a Viena el 28 de desembre de 1905, i de la que el director de cinema alemany afincat als EE.UU, Ernst Lubitsch va realitzar al 1934 una de les versions pel cinema més celebrades amb Janet Mccdonald i Maurice Chevalier.

Els avatars d’una jove i rica vídua, Hanna que es festejada per cavallers de tota mena, àvids de la seva fortuna, però enamorada del comte Danilo, que només es casarà amb ella per amor, varen fer les delícies d’un auditori - que com sol sel habitual en aquest tipus de representacions, cap personalitat de la vida cultural hi era present - que va gaudir tant de la música com dels decorats, senzills però efectius, i de la interpretació.

Abans de començar, Antoni Vilà, al igual que ho va fer el diumenge anterior, es va adreçar a la concurrència tot informant de l’interès de l’entitat per continuar oferint una programació de música clàssica ben estructurada, a fi a efecte d’aconseguir que el públic en gaudeixi. Tot agraint novament a les entitats privades que consten en cada programa de mà, el seu suport econòmic i la creença en el projecte, va acabar el seu parlament tot dient que “la ciutat i el públic de Mataró es mereixen una programació estable i de qualitat, en base als sis anys que fa que es va iniciar el projecte”


Pel que fa a la funció, es va poder apreciar un ritme poc viu en el tema d’Introducció. Tot i així, val a dir que es va saber crear un amable i cordial ambient vienès, malgrat que en alguns moments, especialment en les actuacions de les sopranos, el nivell de la música superava a les veus, fet habitual, com van ser els duets entre Camille i Valencienne o els de Hanna i Danilo, aquest últim amb una bona dosi d’ assatjos, que va donar el seu fruit.

Les veus masculines van resoldre amb correcció y professionalitat els seus rols. Ja s’és prou coneixedor de la veu de Blanch, clara ben timbrada, bon gust en la seva presència, tot i certa mancança de potencia, sempre surt airós de les seves intervencions.

Per la seva banda, Vicenç Esteve Madrid, va presentar un veu generosa i atractiva, amb un timbre fresc i un vibrato controlat. És d’esperar que la Joventut Lírica continuï comptant amb la seva veu, per tal de poder observar la seva evolució, que es presenta interessant.

Pel que fa a les sopranos Alícia Ferrer i Ruth Nabal, la potencia en la veu desmereixia la seva escassa vocalització, d’emissió irregular i un frasseig poc entenedor. Ambdues de veu lleugera varen resoldre amb correcció els seus papers.

Un dels moments més coneguts i més esperats va ser el Vals. Evidentment, les mesures de l’escenari no permeten excessiva mobilitat, però si cal dir que cantants i cor van adequar-se a les mateixes i va sortir una escena ben conjuntada, amb un acompanyament molt adient de l’orquestra.

Sense dubte, es fa notar que la sarsuela és la base de la representació, especialment en l’actuació còmica de Ferran Rigual, i en el plantejament general de l’obra, però en conjunt, la funció va ser senzillament agradable de contemplar, sense pretensions ni ostentacions, destacant com sempre la gran voluntat i esforç en portar la representació a bon port, com així va ser, i de la que l’auditori en va gaudir.

Al final de l’actuació, es varen lliurar flors als artistes i Jordi Blanch en nom de la companyia, va felicitar les festes tot emplaçant al públic a assistir a la propera temporada.