Wednesday, February 28, 2007

PICASSO AL MARESME: VISIONS I TRACES


En ànim d’expandir el sentiment humanístic, aquestes Cròniques es descentralitzen aquest cop de Mataró i es traslladen a Caldes d’Estrac, on hi ha la seu de la Fundació Palau, que fins al proper 15 d’abril del 2007 presenta l’exposició Picasso Insòlit, un conjunt d’obres que formen part de la col·lecció permanent, però que fins a la data d’avui, no s’havien exhibit.

En la inauguració de la mostra, el passat 25 de febrer, Josep Sampera, director de la fundació, exercint funcions de mestre de cerimònies, va donar la benvinguda als presents, cedint tot seguit la paraula a Josep Palau Fabra que va agrair l’assistència al nombrós públic, tot informant que la exposició que es presentava renovava l’anterior, dins el marc de les mostres temporals.

Seguidament, Oriol Izquierdo, en nom de l’Institut de les Lletres Catalanes, es va mostar satisfet d’assistir a aquest acte, que obra un any especial de celebracions: la dels 90 anys de Palau Fabra. “Esperem trobar-nos sovint. En Palau s’ho mereix i resisteix perquè et necessitem”, foren les paraules finals del seu breu discurs que Palau va agrair emocionat.

A continuació, l’alcalde de Caldes d’Estrac, Josep Ma, Freixas, va manifestar l’interès del consistori en la tasca de la Fundació i en potenciar les seves activitats, tot desitjant al mateix temps que aquesta mostra tingui la màxima repercussió possible, a través dels mitjans de comunicació.

Finalment, Josep Sampera va acabar el torn d’intervencions, disculpant en primer lloc a la comissaria de la mostra Agnès Sebastià absent per raons de salut, i passant tot seguit a informar sobre la mateixa.

La mostra, que complementa l’exposició permanent de la sala Picasso de la segona planta de l’edifici, presenta dos o tres novetats com són uns gravats adquirits per Palau Fabra l’any 1996, alhora que hi ha una gravació en vídeo del mateix Palau, realitzada l’any 2003, on explica amb detall les obres exposades.

“El visitant tindrà la ocasió d’apreciar els dibuixos originals a rotulador, que normalment s’exposen en facsímil, per motius de conservació”

També va indicar que en la sala de baix, l’obra exposada es reparteix entre ceràmiques i quadres, a la par que també si troben tots aquells dibuixos que mostren els anys de relació entre Picasso i Palau Fabra. L’arabesc dedicat, situat de l’entrada a l’exposició, n’és una mostra: “els llibres tots estan guixats i dedicats a Palau, que quan visitava a l’artista, sempre anava amb un munt de preguntes, que Picasso responia segons l’humor del dia”

Sampera va concloure, tot destacant la tasca d’autentificació realitzada per Palau, que també va comptar amb Picasso per a la mateixa, i va agrair tant a Alícia, del departament de documentació, com a Agnès Sebastià, la seva magnifica col·laboració en la preparació d’aquesta exposició.

Per a l’expert o aficionat a la pintura, que basa els seus criteris en els conceptes clàssics, Picasso Insòlit resulta senzillament sorprenent. És una demostració del domini i coneixement profunds de la tècnica, del traç, sempre enèrgic i potent, posant a l’abast de l’espectador la seva rauxa i imaginació, no exempt de la base acadèmica, que en les noves formes d’art conceptual o avantguardista, està totalment abandonada.

Emociona veure en un espai gran, però condensat, l’evolució de l’artista, tal com demostra l’aiguafort Fulla d’estudis tècnics. Nou caps de l’any 1934 amb contraposició amb Cap d’Histrió, un linòleum realitzat l’any 1965. L’espectador està massa acostumat a veure’n de Picasso les conegudes Demoisselles d’Avignon, el Guernika o la seva particular visió de la cort de Felip IV i les seves Menines. Absolutament frapants són tota la sèrie de rajoles d’argila roja, del 1971, per la seva simplicitat i suavitat, alhora que permet el descobriment continuo de facetes noves.

Els rostres masculins en llibres i programes, denoten la seva imparable creativitat, en qualsevol lloc o moment. Una dedicatòria és una excusa per a la inventiva. Si més no, però, no deixem de trobar el Picasso bohemi, burlesc i alhora crític, com ho demostren els cartells de les exposicions Dessins. 1966-1967 i Picasso 1966.

Picasso Insòlit, una mostra que romandrà oberta fins al proper 15 d’abril, d’enguany, va acompanyada d’un excel·lent catàleg, molt ben estructurat, dins el que hi ha transcrita la conversa entre Josep Palau i Fabra i la comissaria de la mostra, Agnès Sebastià, on l’interviuat, no tan sols transmet els seus coneixements sobre l’artista, sinó l’admiració i passió per la seva obra.

Saturday, February 24, 2007

EL LLEGAT POÈTIC D’ISIDRE JULIÀ (I)


“... i també vull donar les gràcies la públic per l’interès en la meva poesia. Si una persona en percep un goig estètic, em tinc per satisfet”.

Amb aquestes paraules finals, el poeta Isidre Julià i Avellaneda, va donar per conclòs l’acte de presentació dels seus llibres “Des de la talaia dels 80 anys” i “Poemes a Francesca”, que va tenir lloc el passat dijous 22 de febrer a la sala d’actes de Caixa Laietana, i que va comptar amb la presència de Jaume Boter de Palau, president de l’entitat d’estalvi i els rapsodes Carme Faja i Lluís Juvinyà, i un nombrós públic, en bona part contemporani de Julià, demés dels seus familiars.

En la seva introducció, Boter de Palau, amb el tarannà planer que el caracteritza, va fer esment de la publicació a l’any 1996, per part del Patronat Municipal de Cultura, d’una part de “Poemes a Francesca”, que dins l’edició que presenta “La Comarcal Edicions”, s’ha ampliat amb un bon nombre de poemes inèdits. En referència a “Des de la talaia dels 80 anys”, Boter va expressar: "Julià ja fa cinc anys que està a la talaia dels vuitanta i és una visió de la que l’autor ens fa un autoretrat. Julià és com un Rembrand de la poesia, i es fa un autoretrat continuat”.

Els llibres presentats volen ser un compendi i un comiat del poeta, fet que Boter va lamentar, alhora que li va agrair l’avinentesa d’haver-li demanat la presentació dels mateixos: “Julià i Avellaneda és un vell conegut de l’entitat que presideixo i em vaig sentir corprès, confós i afalagat” .

Boter, que va reconèixer que no és ni poeta, ni crític, però si melòman, lector i amant de l’art, o “com diuen en italià un dilattante”, va fer esment dels elogis de Julià per aquest encàrrec, tenint com a base la seva amistat des de cinquanta anys, fent referència tot seguit a dades biogràfiques que es poden trobar a la solapa dels dos llibres. Va recordar el pas de Julià per Valldemia, i de com el Germà Doroteo el va impulsar a estudiar, la guerra i la memòria de d’haver passat molta gana, tot i que era parcialment pal·liada per un petit terreny familiar que el seu pare cultivava.

Els seus estudis fins a 4rt. de Batxillerat, traient matrícules en matemàtiques, el fet de practicar l’esport del bàsquet al club esportiu Laietania, la qual cosa li va permetre passar un servei militar còmode, varen ser altres aspectes que Boter va esmentar, deixant pel final el record a l’esposa del poeta, traspassada l’any 2005, Francesca Pous, a la qui va conèixer l’any 1936, i amb qui si va casar l’any 1946 “seixanta nou anys de convivència, amor i poesia”, en comparació a l’amor de Laura descrit per Petrarca al segle XV, que només va durar vint anys. Francesca Pous ho va representar TOT pel poeta.

Literàriament, Julià es admirador de Garcilaso de la Vega i de Guillem Díaz Plaja, de qui gràcies a un llibre sobre la construcció poètica, demés dels seus coneixements matemàtics, el van decidir a escriure poesia, catapultat pel fet de la mort del poeta Josep Punsola.

Té en el seu haver 630 premis poètics, entre ells flors naturals, englantines i el fet de ser Mestre en Gai Saber, i reconeix, que no llegeix gaire poesia per no rebre influències.

Amb la lectura d’alguns versos, Boter de Palau va finalitzar la seva intervenció tot dient que “Des de la talaia dels 80 anys hi ha càrregues d’escepticisme, dubtes i angoixes. Isidre Julià, moltes gràcies per la teva poesia”

Tot seguit, la lectura de vuit poemes, a càrrec dels rapsodes. La veu clara i dolça de Faja, i el timbre profund de Juvinyà, no varen tenir el lluïment a que ens tenen acostumats, davant una tria poètica de complexa oïda, dificultosa imaginació i rebuscat vocabulari, fet que va proporcionar mancança d’expressivitat i de modulació en les veus.

El públic, però va agrair amb els seus aplaudiments l’esforç dels rapsodes, tot i l’excessiva longitud dels dos primers poemes, essent la resta més fluïda però igual d’embrollada.

L’acte va concloure amb un petit parlament d’Isidre Julià, per a qui la presentació d’aquests llibres ha suposat “una cloenda de cinquanta anys d’activitat poètica i setanta del primer poema”. Va agrair a Caixa Laietana la cessió de la sala per d’aquest acte, al seu president per fer-ne la presentació, a Ricard Navarro, les facilitats en l’organització, i reconeixent la llarga trajectòria de Carme Faja i Lluís Juvinyà, quelcom tradicional en Julià quan en llegeixen els seus versos: “una reclamatoria en que els versos mediocres els converteixen en bons i els de qualitat els magnifiquen”.

Wednesday, February 21, 2007

LA CITA ANUAL AMB LA FOTOGRAFIA


Des de fa quatre anys, la sala d’exposicions Caixa Laietana de la plaça Santa Anna de Mataró, acull la mostra “Trofeu Àmfora del Maresme i Ciutat de Mataró 2006”, emplaçada dins el “XXXI Saló de Fotografia” que organitza Miquel Serra al capdavant de Foto-Cine Mataró de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC).

Tot i tractant-se de la convocatòria 31, des de l'any 1993 - on encara es va celebrar l'exposició a la sala de la Riera - fins al 2004, la mostra s'havia deixat de convocar, afgafant a partir d'aquesta data una nova embranzida, segons indica Jaume Calçapeu, de l'equip organitzador per part de l'entitat bancaria.
Prop de 150 de fotografies mostren al visitant aficionat, professional o simplement espectador de la imatge, paisatges i rostres on l’harmonia i el contrast i són presents. L’abrupta misèria del països nord d’Àfrica en contraposició a la foto d’estudi; un urbanisme depriment, davant de l’escassetat de paisatges idíl·lics; la decadència d’un entorn social i industrial simbolitzat amb l’abundància d’ocres i blancs i negres, enfront de la solitud de l’ésser humà.

La fredor de la tècnica proporciona certs tocs d'idealisme. Però, es troba a faltar la fotografia testimonial, el caliu de les persones que es belluguen, el grup que parla entre si, els nens que juguen... la vida. La digitalització ha malmès l’essència de captar el moment, l’instant únic i precís, pot ser desprès d’una llarga espera, en que l’ull humà darrera una càmara proporciona a l’espectador bellesa i goig. Estem davant de la transformació de l'esperit de la fotografia.

No obstant, algunes imatges molt poques, compleixen aquests requisits. Jo en destaco les següents: Vicente Giménez Blasco amb “Tratí 2”, un paisatge basc absolutament encisador, Eduardo Luzzatti Buyé amb “Arribant a la meta”, una dona anciana caminant amb parsimònia davant un mur ple de graffitti, “passant” absolutament dels gargots de la paret i el romanticisme de Julián Negrero Sánchez amb “Poema trist”, pot ser un tant “demodé”, però que ens retorna al passat d’una època de la fotografia que no tornarà mai, com l’existència impertèrrita de la botiga de Can Bosch del carrer de Santa Maria.

Les fotografies guanyadores, són perfectes i avantguardistes; discutibles però com va dir Pedro Calderón de la Barca en “La vida es sueño”: “nada es verdad, nada es mentira; todo es del color del cristal con que se mira”.

L’exposició romandrà oberta fins al proper 9 d’abril d’enguany.

Wednesday, February 07, 2007

POÈTIQUES: ALBERT CALLS i SÍLVIA TARRAGÓ


Amb el patrocini de l’Ajuntament de Cabrera de Mar, han estat editades dues antologies de poemes: “Nigromàntic” d’Albert Calls (1984 – 2006) i “Estiu immòbil” de Sílvia Tarragó (1999 – 2001).

La temàtica d’ambdós poetes es completament oposada, i les portades dels llibres són prou significatives de l’estil de cada ú. Tal com diu Care Santos en el llarg pròleg de “Nigromàntic”, Calls és inconformista. Però també càustic i dur; ens mostra amb la poesia una realitat gens poètica. És un guerriller de la paraula, poc donat als poemes d’amor, que ha anat desenvolupant-se tant en la combinació poètica com en el seu pensament.

Així, destaquen “Gavina del port”; versos primerencs de molt d’enginy que s’assemblen als de Salvat Papasseit, o Guillome Apollinaire, construint formes amb les paraules. “Fentes”, el poeta que va marxar jove, i que és molt similar a “I Memoriam". Però és sense cap mena de dubte “Burriac”, el que predomina. Un llarg i profund poema, on la seva detallada i càustica descripció s’ajusta perfectament a la veritat d’un entorn mancat de l’esplendor que havia gaudit sota la Baronia de Desbosch.

Tarragó, ben al contrari, amb “Estiu immòbil” segueix els cànons més tradicionals dins el context de l’estructura de la poesia actual. També el període que abraça l’antològica és més curt. Els seus texts són sensibles sense provocar cap controvèrsia. És llegeixen amb facilitat però es troba a faltar profunditat. Són poemes sensitius, amb mancança de novetat, però no obstant la repetició de paraules i imatges que ja han estat emprades en els clàssics, dins un món ple de desencisos, mancat de romanticisme superficial i materialista, la sensibilitat intuïtiva de Tarragó sempre simbolitzarà que la musa Polimnia està vigent. Calíope trobarà en l’inconformisme poètic de Calls la senyera per a la seva reivindicació.

Tots dos poetes, però, en català. En ambdós, els seus versos en castellà resulten forçats i amb poc domini de la llengua. L’expressió en català és molt més acurada.

Saturday, February 03, 2007

ELS RETRATS DELS GERMANS ARENAS


El centre d’Art Ca l’Arenas presenta fins al proper 15 d’abril “Retrats de Jaume i Jordi Arenas”, un conjunt de 22 obres dels dos germans, que mostren la diversitat d’estils d’ambdós artistes.

Jaume Arenas exposa a l’espectador un tarannà espontani, de traça àgil, tractament cromàtic dispers, però sobre tot experimentador de tendències i innovador en quan al concepte tradicional del retrat, que per ell representava una excusa, més que un motiu per a captar una personalitat. Jaume sorprèn sempre; frapa, atrau irremissiblement per la seva gran imaginació.

Per la seva banda, Jordi Arenas es mostra estricte, fidel a la realitat, cronista artístic del seu Mataró contemporani. Mestre, sense cap mena de dubte, sempre precís, sempre tècnic, amb la màxima cura; no deixava res a la imaginació pel que fa al retrat, a excepció de la mirada; una mirada al buit, pot ser perduda en la immensitat d’una personalitat complexa, que a través del retrat mostrava un món i una societat ja inexistents.

Ens consolem els amants de L’ART amb aquestes exposicions. Són un autèntic bàlsam per a calmar algunes de les grotesques idees del PMC.