BASSAT-2013

COL·LECCIÓ O ACUMULACIÓ?

Prefaci

El passat dijous, 27 de juny, es va inaugurar a la Nau Gaudí –que fins a l’any 1992 va ser la fàbrica de gèneres de punt S.A.ASENSIO- , el quart lliurament de la col·lecció Bassat, tercer dins la dècada dels anys 70. Un conjunt d’obra centrant en la figuració i l’informalisme matèric, que en línies generals comença a ser una repetició, del que ja es va veure en les altres tres exposicions anteriors.

Un col·leccionista d’art, sol tenir una o dues peces dels artistes, i per descomptat, pot tenir debilitat per un o dos o tres, i comprar una quantitat respectable d’obra. Tal és el cas, per exemple de la magnífica col·lecció de Josep Suñol, que exhibeix en exposicions temporals a la seva seu de Passeig de Gràcia, 98, i que tenia debilitat per un artista anomenat Zush, que en posterioritat va canviar el seu nom pel d’Evru.

Però en aquest quart lliurament, i vist el material exposat, aquesta cronista accidental va treure la conclusió que més que una col·lecció de 1.000 peces, tot plegat comença asemblar l’exhibició d’obra acumulada en un magatzem, d’art contemporani català, comprada a molt bon preu davant la proliferació d’obra de Joan Pere Viladecans o Rafael Bertolozzi. En les antres edicions de la col·lecció, Guinovart es va endur la palma, seguit de Joan Brotat, Xavier Serra de Rivera, etc.  En l’edició d’enguany, es mostra prop d’un centenar d’obres de tan sols 9 artistes.

De ben segur que amb el que acabo d’exposar, alguna ànima descarriada que habita en l’inframon de l’art, se’m tirarà a la jugular a base de critiques destructives, però davant l’experiència d’haver visitat altres exhibicions de gent amant de l’art que col·leccionava obres – i en aquests moments estic pensant en la de Stearling Clark i la seva adoració pels mestres francesos del Impressionisme,  que Caixaforum va exhibir entre finals del 2011 i principis del 2012, i la seva particular debilitat per Renoir, de qui sí va adquirir una gran quantitat d’obra – doncs abona la meva teoria de que col·leccionar art es tenir una mica de tot, i no molt d’uns quants. Tot i així, el concepte de col·lecció, naturalment, és ben lliure.

BASSAT-2013 (1970-1979 III)

COL·LECCIÓ O ACUMULACIÓ?

Crònica dels esdeveniments

Tal com he esmentat abans, la inauguració de la Bassat-4 ha estat un fet que a nivell d’aforament, semblava un Torres García-bis. És a dir, la gent habitual de l’entorn artístic de la ciutat, aquest cop, però, amb l’excepció de la colla dels Dimarts al Llimoner, que el mateix dijous, o coincidència de les coincidències (?), estaven de recital de poemes a l’Espai Capgros.

Per descomptat amics i coneguts del matrimoni Bassat, i algunes digníssimes autoritats, presidides pel Conseller d’Empresa Felip Puig - que fins fa un any es dedicava a donar xarop d’estopa a través de la conselleria de governació, i ara, com a bon polític multi funcions – és a dir, aquells que serveixen per tot però no saben fotre res – va fer el seu paper, al igual que l’alcalde Joan Mora, i per descomptat, Lluís Bassat i la directora Núria Poch.

En representació de la regidoria de Cultura, el seu titular, Joaquim Fernández i el director del Museu de Mataró, Carles Marfà. Tampoc hi havia cap representant de la nova Fundació Iluro, ni d’altres àmbits de la cultura de la ciutat, com és norma i costum. I per descomptat, altres membres del consistori com el ara regidor Joan A. Baron, etc, gent que passava per allà,  premsa local, etc.

Val a dir que, al igual que en el Torres García – el gruix del personal  va fer acte de presència desprès dels discursos, - prop d’un centener són els que varen aguantar estoicament els mateixos-  la qual cosa fa pensar si són necessaris o no. De fet, ni tan sols  es va col·locar tarima. Faristol a la porta d’entrada, micro, altaveu  i al carrer!!!.

Aquesta cronista accidental, que ja no assisteix a inauguracions tant per manca de temps com per desinterès... d’endrapar desprès dels discursos en el vernissatge,  però que visita moltíssimes exposicions a posteriori, fins al punt de fer-ne una crítica per la seva columna d’art del Tribuna Maresme, o per la web de Cuadros de una Exposición,  si ha tingut a bé a assistir a l’esdeveniment. Però per una  vil i materialista raó: el catàleg. que el dijous era de gratis.  Oh, quina mesquinesa!!!, però l’economia està per terra i cal aprofitar l’ocasió.  

Oportunament, però,  havia fet reserva d’un exemplar, que no se’m va confirmar  - ja se sap que la gent del Bassat va tan atabalada de feina, que enviar un simple correu dient. OK, a una crític d’art de províncies com jo, resultaria un esforç ingent de temps i capital humà. I demès, en el fons, a través dels nostres impostos, l’hem pagat de sobres !!!

No obstant, tot i la “gratuïtat” del volum, va  prendre deguda nota dels parlaments, i no té cap inconvenient en fer-ne cinc cèntims dels mateixos, que afortunadament no varen ser massa llargs, a excepció de la xarrera de Puig, que  aprofitant-se de l’art, va fer la seva aportació política.

El primer torn de paraula va correspondre a Núria Poch, directora-gerent del consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró, i per lògica, comissària de la mostra que abraça en una tercera part,  la dècada dels anys 70 del segle XX.

Al igual que l’any anterior, amb discurs preparar i sense oblidar el 130 aniversari de la construcció de la Nau Gaudí, va fer referència als anys difícils i efervescents de les darreries del franquisme  - en la segona dècada del segle XXI i amb l’actual crisi econòmica dominant, parlar d’aquelles dificultats es podria veure com una mena de “pecata minuta” – i de com a través de les noves expectatives polítiques generades, l’art se’n va fer resó, i varen sorgir noves galeries en l’àmbit contemporani – Joan Prats, Adrià, etc., i nous crítics varen donar suport a les seves exposicions – Giralt Miracle, Francesc Miralles, etc.,  fent tot seguit un petit recorregut pels noms dels artistes exposats, tot fent referència al desaparegut Alexandre Cirici Pellicer i el criteri aplicat per ell a bona dels artistes de la col·lecció: Plàstica contemporània catalana, acabant la seva intervenció tot convidant al personal a fer una passejada per la història de l’art del nostre país.

Seguidament, Lluis Bassat, en una intervenció molt breu, perquè començava a caure quatre gotes, i  dins el tarannà que el caracteritza, és a dir que no ha oblidat mai la seva arrel publicitària, va manifestar tot content que “ja ens hem consolidat. Ja tenim museu a Mataró i de forma important, aquí, a la Nau Gaudí. Mentre no trobem un edifici més gran, anirem fent exposicions temporals”. Fent esment a que es tracte d’una tercera mostra referent als anys 70, i que ni haurà una quarta, va finalitzar  amb “No és fàcil, no són temps fàcils”, invitant al auditori amb la visita aquest nou lliurament de la col·lecció per  “aprendre molt o frapar una mica”.

L’alcalde Joan Mora va parlar a continuació, tot disculpant en primer lloc l’absència al regidor de cultura, immers en una inacabable assemblea, com totes les que es tenen en l’àmbit polític, però que finalment va poder assistir.

Mora va fer esment a l’anterior consistori i al fet de que hagués aconseguit que la col·lecció Bassat vingués a Mataró, i de la recuperació de la Nau Gaudí, construcció procedent d’una cooperativa obrera. “Sense aquesta obra, no hi hagués hagut Sagrada Família”.

Per a Mora, la Nau Gaudí és una magnífica obra recuperada, molt desconeguda encara, però que serveix d’aixopluc a la cultura contemporània, a través de la col·lecció Bassat. Tant l’edifici com la col·lecció s’estan introduint dins els circuits turístics d’art i de projecció de la ciutat, que és la porta nord de Barcelona, sense oblidar la comarca. “Que no sigui tan sols per a erudits, sinó per als escolars de la ciutat, iq ue també s’inclogui en els circuits turístics (...) Ha de ser un motiu per a la ciutat de Mataró”.

I tal com s’ha esmentat, el torn de paraula va acabar amb l’inefable Felip Puig, conseller d’empresa de la Gene.

“Molts de vostès es preguntaran: I que fa en Puig aquí?  Doncs la coincidència que em trobava a Mataró per unes jornades d’emprenedoria i comunicació, i l’art és una forma de comunicació”.

Bona excusa per la presència d’un conseller inclòs amb calçador. Va parlar de la Nau Gaudí, i de l’emblemàtic que és l’edifici, i del fet que acull una col·lecció promoguda per la família Bassat, “conegut empresari, publicista, creatiu, innovador al món i de gran generositat” (ja només li faltava el recitatiu d’un dels himnes de la missa: us lloem, us beneïm, us glorifiquem, us donem gràcies per la immensa glòria... de contemplar la vostra col·lecció...). “Un edifici encarregat pels treballadors d’una cooperativa a un arquitecte genial com Gaudí i que acull la col·lecció d’art d’un empresari”

Puig també va parlar de “l’esperit de l’empresariat lligat amb la sensibilitat i els sentits”. Fent referència novament a la figura de l’arquitecte Gaudí, a qui va qualificar d’excepcional en aquest primer edifici, tant per la seva creativitat com pel desafiament a nivell arquitectònic de les estructures tradicionals. I en aquest punt, s’ho va fer venir molt bé per parlar de l’actual situació catalana en referència a la seva sobirania, i al procés que s’està duent a terme per al dret a decidir, sense oblidar, dins  paràmetres econòmics de les bondats  “per a la creació de llocs de treball, cohesió social i prosperitat”.

I desprès d’una mica més de circumloqui, va acabar parlant de l’ajut a la  consolidació de projectes, a fi a efecte “alimentat les nostres emocions i sensibilitats”.

I es varen acabar els discursos!!!. I tots cap a dintre, en fila índia i controlats pel vigilant de torn.  No ens esperava cap copa de cava,  - faltaria plus en temps de crisi - però molts no se’n van estar de demanar un catàleg “a saco” i fer petar la xerrada, que és el que tocava.

BASSAT-2013 (1970-1979 III)

COL·LECCIÓ O ACUMULACIÓ?

Conclusions

A nivell artístic, ja en faré cinc cèntims a www.cuadrosdeunaexposicion.com No obstant, es pot dir que en conclusió, una mostra més d’una col·lecció,  que per a la ciutat resulta llunyana, pot ser per un excés en els darrers 30 anys d’art contemporani a nivell institucional.

Si bé dins el seu tarannà artístic hi ha algunes peces no exemptes de qualitat i de creativitat, els temps actuals, situats dins una voràgine de canvis produïts tant per la crisi, com per el propi moviment de la societat, ha fet que artistes de la categoria que ha anat exhibit la Col·lecció Bassat, actualment estiguin dins una cotització de mercat molt baixa, com a conseqüència de la seva nul·la promoció, fins a tal punt que sales de subhastes com Christie’s o Soherby’s mostrin absolut desinterès i indiferència  en subhastar obra d’aquests períodes que la col·lecció exhibeix, davant el desconeixement dels mateixos en l’actualitat, per bona part de l’entorn col·leccionista mundial. Uns temps on el gaudi de l’art ha estat substituït per l’addicció a l’Ipad.