Saturday, May 19, 2012


PRESENTACIÓ DEL LLIBRE GUANYADOR DEL PREMI ILURO-2011
L’ULTIM PREMI ILURO?

El passat dimecres, 16 de maig, va tenir lloc a l’Ateneu Caixa Laietana, la presentació del llibre: Els origens de la Xarxa Escolar de Mataró (1808-1868), un gruixut volum, “de pes” com diria el president del Jurat, Mossèn Plavall, que a fi a efecte de reduir-ne la quantitat immensa de fulls que composaven la tesi doctoral, Fundació Caixa Laietana va decidir fer us de les noves tecnologies, i el volum està sencer en un CD, i de forma impresa tan sols els apartats referents a: l’Aproximació al context socio-cultural de Mataró, L’Ensenyament a Catalunya de 1808 al 1868 i l’Ensenyament a la ciutat de Mataró. En total prop de les 690 pàgines.

Però si bé un llibre d’història local, tant massís com un totxo, és important, malauradament  en el Mataró del 2012, amb una població de 124.000 habitants, dels quals 20.000 són immigrants, amb prop un 60% de la població major de 65 anys, i que tots plegats vivim una crisi galopant, i amb l’escàndol econòmic de les “opcions preferents”, que ha enganxat a una bona part de la població mataronina, i que la ja inexistent entitat d’estalvi Caixa Laietana, va vendre com si fos “vedell d’or”, lo important de l’acte no va ser precisament la presentació del llibre, sinó la flaire d’acabament d’una època de 150 anys, amb l’extinció de l’actual Fundació i bona part de l’obra social que va dur a terme al llarg d’aquest període. Bankia, la seva davallada i la seva intervenció per part de l’Estat pul·lulaven per l’ambient.

Amb una assistència al voltant de 150 persones (i soc generosa), a diferència d’altres ocasions, sense aldarulls de cap mena – algú esperava algun tipus de manifestació – amb presència quasi en exclusiva de personal relacionat amb el món de la història local, SENSE QUE CAP ALTRE ENTITAT  CULTURAL, POLÍTICA, SOCIAL O REPRESENTACIÓ I FOS PRESENT, ni tan sols EL REGIDOR DE CULTURA, i menys el personal de l’IMAC – Déu els guardi del pecat mortal d’assistir a un esdeveniment com aquest – i sense que EL MÓN DE LA EMPRESA O DELS NEGOCIS FES ACTE DE PRESÈNCIA, com tampoc molts dels càrrecs importants de gestió Laietana,   amb prou feines el MTV i ni en Manuel Cuyàs, tant que li agrada la història. I perquè no sigui dit,   quatre plumífers locals, que degudament varen atendre les declaracions del president de la Fundació Caixa Laietana, Jordi Bertran, aquest es va adreçar als presents, en primer lloc disculpant l’absència de Josep Ibern, president del que queda de Caixa Laietana - que sembla ser que estava a Madrid, desprès de la intervenció de Bankia – i també de l’alcalde Joan Mora, de meeting ves a saber a on, delegant a la Tercera Tinent d’alcalde Núria Calpe la seva representació.
L’acte com sempre, va començar amb 20 minuts de retard – sempre queda bé això – però va començar amb marxa per part de Bertran que va informar al públic de les properes reunions que tindran efecte per part del Consell Associatiu de l’entitat i de l’assemblea del mes vinent on “es prendran decisions en el marc d’un clima de serenor. Cal triar el millor camí possible. Caixa Laietana té voluntat de continuar i de preservar el patrimoni”



Bertran, tot llegint un discurs degudament preparat,  va recordar com durant 150 anys, Laietana va fer la funció supletòria de les administracions. Quan faltaven escoles, biblioteques, habitatges socials la caixa d’estalvis cobria les deficiències del sector públic en aquests àmbits. “Tot un repte de futur”.  El to verbal emprat per Bertran en aquesta part del discurs, semblava com una mena de “reprimenda”, donant a entendre lo beneficiosa que ha estat l’entitat d’estalvi per la ciutat.
Però benvolgut Sr. Bertran, molts dels presents a aquesta presentació, varen ser “enganxats” per la mala praxis de la seva estimada Caixa Laietana, que ha deixat a molts mataronins amb l’aigua al coll, i amb el regust amarg d’haver estat enredats per personal de confiança de l’entitat, i per tant, aquesta mena “d’allisades”, no es poden fer. I li diré que molts ho varen captar.
La lectura del text va continuar, ja d’una manera més adequada a l’acte, tot dient que s’estava per presentar un llibre, il·lustrant als presents sobre les característiques d’edició ja esmentades, a part de ressenyar els diferents volums que al llarg de la història del Premi Iluro, han estat premiats o bé en accèssit en referència a l’ensenyament
A continuació, va cedir la paraula al Dr. Conrad Vilanou Torrano, catedràtic de Pedagogia de la facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, i encarregat de la conferència, que va dissertar sobre: L’ensenyament del segle XIX. Les lliçons del passat.

Més que una conferència, va ser tot un seguit de reflexions i pensament del Dr. Vilanou respecte a l’antic i lo d’ara, tot recordant vivències personals vinculades a Mataró, amb un to força amè i agradable d’escoltar, mentre l’il·lustre pedagog no deixava de moure papers i d’ordenar-los.
Va fer esment també, de la poca repercussió de la celebració del  Dia d’Europa, i de com es recorden temps passats amb un “excés de nostàlgia”, i amb millor visió, posant com exemple el concert d’any nou del dia 1 de gener a Viena, que implica tradició i fermesa, la Sissi emperadriu i en Francisco José: “Els valors de l’ahir, com el de l’estalvi que experimenta una situació paradoxal com la que estem vivint ara. La família, que es desfà i actualment és volàtil, la feina on en segons quines entitats s’entrava de jovenet i es sortia de jubilat – tot posant l’exemple del que va ser president del Banco Hispano Americano Alfonso Escamez, que va entrar de botons – Era un temps de seguretat. Ara el món està esmicolat”



Vilanou també va fer referència a la uniformitat d’uns temps de fa 40 anys, i a les il·lusions existents, al que significava anar a estudi com a motor de canvi. Es va preguntar quan va començar a canviar tot això: al 1957 amb el llançament per part de l’extinta URSS del Sputnik? Al 1962 amb el Concili Vatica II? Al 1968 amb el mes de maig i de la Primavera de Praga?  
Sense voler fer una apologia de l’abans – recorda anècdotes de la seva època en el servei militar – i introduint-se més en el tema de la seva xarrada, va fer esment de la duresa de l’escola durant el segle  XIX, en contraposició a la situació actual de col·lapse. Ara fa 200 anys, em prou feines s’ensenyava a llegir i escriure i que posteriorment va anar avançant, però: “era una escola dura, en castellà, amb classes dominicals o nocturnes, on es treballava amb el sistema sexagesimal. Era una escola molt complicada, i on calia saber-se la lliçó, on predominaven les formes, doncs aquestes eren molt més importants fins i tot que la instrucció”.

Vilanou va llegir alguns textos i escrits de llibres d’escola del segle XIX, on es diferenciava clarament l’ensenyament a nois i noies, delegant a aquestes a la cura de la casa, les labors i la mainada, acabant fent referència a la Constitució de Cadis de 1812 i a un dels seus participants més actius, el mataroní Antoni Puigblanch.

Tot establint deu principis, partint de la base del llibre de Jaume Balmes “El criteri”, en referència a l’ensenyament i la pedagogia entre els que destaquen: vocació per la professió, ideal de formació, respecte als mestres, va comentar la seva visió de la cultura.  “La cultura ha estat la gran oblidada, a través d’una gran despreocupació. Vivim en un món on domina la velocitat extrema. Abans era un món de tradicions. Abans tothom volia ser gran, per donar més prestància i responsabilitat – els homes joves es deixaven llargues patilles – i ara tothom vol ser jove”.

Finalment, va acabar la seva intervenció, tot parlant del llibre guanyador de l’edició 2011 del Premi Iluro: Els origens de la Xarxa Escolar de Mataró (1808-1868),  fent un extracte oral del pròleg que ell ha escrit pel mateix, destacant el col·legi Valldemia com a escola d’elit i seguint un estil britànic d’ensenyament, la mancança de jesuïtes a Mataró, més donats a l’humanisme i acadèmics, la presència d’escolapis, més pragmàtics i comerciants.



Desprès dels aplaudiments de rigor, tot seguit, la Dra. Montserrat Gurrera, a prendre la paraula, per tal d’explicar als presents una síntesi del llibre. A base d’unes transparències que em prou feines es veien a una certa distància, va parlar de la transformació de la ciutat, que al 1800 tenia 10.000 habitants i al acabar el segle XIX, s’havia duplicat. De com els nens a certa edat ja ajudaven a l’economia familiar, malgrat haver-se establert l’ensenyament obligatori al 1857, de com eren al principi del XIX de rudimentàries les classes, la mancança de formació dels mestres i com en va ser de necessari formar-los, la fundació de col·legis religiosos per a noies, etc. etc.

Finalment, va donar les gràcies emocionada a la seva família, als diferents estaments i arxius que l’havien ajudat en la preparació de la tesi, a la direcció del professor Vilanou en la mateixa, tot mostrant la seva satisfacció pel públic assistent, per acabar dient que: “Per Mataró, la història local és molt important”.
Benvolguda Montse, col·lega del Museu Arxiu, discrepo totalment. A Mataró, actualment la història local l’importa “un huevo y de pato” i si bé va assistir públic, el morbo pel tema Bankia, dominava la situació. I mira per on, això sí es història local, que ha tocat moltes butxaques, però de ben segur que no hi haurà historiador que investigui el tema, o bé per manca de “pebrots” o bé per ganes.
Del teu llibre, com de molts d’altres, només en sortiran els exemplars que es van regalar, perquè tal com va dir el Dr. Vilanou, La cultura ha estat la gran oblidada, a través d’una gran despreocupació. Vivim en un món on domina la velocitat extrema.
No obstant, felicitats per la tasca i endavant, que és d’esperar que vinguin temps millors.

L’acte va concloure amb les paraules de Núria Calpe, glosant la tasca de la Dra. Gurrera i la seva visió pedagògica. “Aquest treball ens ha d’ajudar a recuperar la història de la ciutat. Ens ha de fer més humils pel país i pel patrimoni que tenim al darrera, que va costar molt d’esforç i que ens ha de donar forces en aquests moments tan difícils. Des del consistori, encoratgem a Caixa Laietana per continuar amb el Premi Iluro,

No, no hi va haver-hi piscolapis – que era també motiu per l’abundància de públic en altres ocasions, i sí lliurament del volum corresponent.


2 comments:

Anonymous said...

"T'equivoques Alcalde, la difusió dins els límits de Mataró, alguna cosa que surt de les fronteres de la capital del Maresme, per anar a petar a la comarca i para de comptar" Pregunto: Com sap vostè la difusió que té el premi Iluro? Ara em venen a la memòria autors premiats, com Coral Cuadrada, Oriol Olesti o G. Fabre, M. Mayer i Isabel Rodà, dels quals les obres -si, fins i tot alguna premiada aquí- són citades en tota mena d'estudis a nivell espanyol o internacional. Penso també en el malaguanyat Joan Bonamusa, hem d'agrair a la Fundació que publiqués un treball que investigava, i referit a Mataró, una època en la qual hi ha un buit important en tots els llibres d'història.
Potser són llibres molt especialitzats? I és clar, la història es fa així, amb el treball esforçat i gegantí de mirar milers de documents i llegir molts llibres, després vé l'obra de caràcter general, que es recolza en aquella, i finalment el treball divulgatiu (no tot és el "Canal d'Història!)
De passada, amb aquest ulls he vist obres publicades al Maresme, en català, i citades a Galícia (a "A domus do mitreo", Santiago de Compostela, 2011).
Què entén vostè per "El Dr. Pera té un pedigrí acadèmic del copón, (del qual no es troba res a Internet)"? Potser jo si que "alucino pepinillos", doncs jo l'he trobat a Internet; li agraeixo el seu treball de dècades per la nostra arqueologia i la nostra història.
Un bloc que diu al començament "el més essencial de l'HUMANISME ha deixat de formar part de tot el que significa enriquiment espiritual", però que es limita a fer un "Ecos de sociedad" i troba l'esdeveniment "CARCA, demodé, ga-ga, llarg i pesat, destinat a un públic de l'ofici-afició d'historiador, generalment monoritari". En una cosa li dono tota la raó: "la inexistència de mitjans de comunicació seriosos i professionals" com a mínim per opinar sobre història i historiografia.

Anonymous said...

Per una errada he publicat aquest comentari aquí quan hauria de ser en l'article sobre el premi Iluro 2012, repeteixo l'escrit on correspon i perdoni l'errada.