Friday, December 24, 2010

DESEMBRE: TEMPS DE COL·LCTIVES






















Desitjo als lectors d'aquest blog:

Molt Bones Festes,

i que l'Any Nou es depari noves i millors perspectives!!!


Moltes sales d’exposicions de caràcter públic com galeries d’art de caire privat, dediquen el mes de desembre a les mostres col·lectives, a fi a efecte d’atraure visitants, en el primer dels àmbits, o d’oferir peces artístiques a preus assequibles, en el segon dels cassos.

Una exposició col·lectiva és un ampli ventall de possibilitats per artistes, visitants i compradors. Pels primers, que poden veure l’obra d’altres col·legues o competidors – tot és legitim – fer-ne comentaris, treure’n idees i conclusions i aplicar aquestes, o no, a la seva futura producció.
Pels segons, que de forma ocasional poden visitar una sala d’art, una exposició col·lectiva informa de les tendències i estils que els artistes de la ciutat, o de la comarca, estan treballant en l’actualitat. I per un possible comprador, una exposició d’aquestes característiques més que un ventall de possibilitats, és un ampli mostrari on “triar i remenar”, bé per fer un obsequi, bé per començar una petita col·lecció d’art, fer un seguiment d’un artista o bé per omplir aquell forat de la paret que no se sap que posar-hi.

El que sí es segur és que una mostra col·lectiva és un univers infinit de tècniques, temàtiques, estils, continguts, perspectives, espais, volums, pinzellades incontables en forma i gruix, i inesgotables cromatismes, sense oblidar escultures o altres matèries artístiques.
Fins pràcticament passat reis, diverses exposicions d’aquestes característiques es donen a la comarca del Maresme.

A la població de Canet de Mar, l’ESTUDI TENAS– C/ Bonaire, 7 –presenta: Col·lectiva Els dimarts al llimoner de Mataró.

El Masnou, ofereix una mostra, que si bé no té els trets primordials d’una col·lectiva, sí en canvi, disposa d’una varietat estilística important: la III Exposició Jove Creació 2010.

A la capital, Mataró, la galeria GAL-ART – ronda O’Donnell, 89 exposa: 60 artistes...60 obres. Les sales CASAL ALIANÇA – C/ Bonaire, 25 i LA PRESÓ – La Riera, 117 - gestionades per l’Associació Sant Lluc per l’art ofereixen: Col·lectiva Mini-Art, pintura, gravat i dibuix – En referència a aquesta última, cal destacar un nivell més que interessant pel que fa al dibuix; amb un format de 10 x 10 cm., els artistes aconsegueixen una qualitat força digna, i demostren plenament uns coneixements tècnics i un domini, que molts “pintors” que es consideren “artistes” caldria que imitessin.

A la sala d’exposicions de CAN PALAUET – C/ d’en Palau, 32 s’exhibeix: L’art en el pessebre mataroní, amb motiu de la 41a Trobada de pessebristes de Catalunya i Balears que enguany té lloc a la capital comarcal. Una mostra molt curiosa pel que fa als fons del museu, amb pintures barroques d’autor anònim, que si bé la qualitat artistica és pobre, amb l’anonimat dels artistas es pot pensar que es tracte d’alumnes de taller o escola - no deixa de ser una mostra de quina percepció es tenia de l’art en el Mataró del segle XVIII.

Pel que fa a la col·lectiva d’artistes mataronins, mostra bastant desigual, amb poques obres d’una certa dignitat. Si bé hi ha originalitat de plantejaments, tenint en compte que es tractave d’un tema únic, el desenvolupament no ha estat del tot encertat en alguns cassos. Però com que el motiu és noble “tot sigui en fi de bé”, però “no todo vale”.

La població de Premià de Mar, a la sala d’exposicions Premiart – C/ Sant Antoni, 3 – es pot visitar la seva Exposició col·lectiva de Nadal. I fins al proper 11 de gener de 2011, el Museu Monjo ofereix la XL Exposició col·lectiva de Vilassart.

Com es pot comprovar, una aposta important i força extensa per admirar, qualificar, valorar i si es pot, adquirir.

Sunday, December 19, 2010

XXVIII SETMANA DE MÚSICA ANTIGA: POBRE PERÒ DIGNE




Diatessaron: Els plaers de les musses; la música i la dansa
El títol d’aquesta crítica pot resumir el tarannà que des de l’IMAC han volgut donar a l’edició d’enguany de la Setmana de Música Antiga, que per aquells miracles que no entenem, dura quinze dies.

Pobresa en quan a les formacions actuants – sense cap nom de pes o de renom - als programes de mà - on més d’un cop s’agrairia més informació sobre el repertori a oferir i menys sobre els intèrprets- i pobresa en quant a la programació en general; molta música de cambra i cap orquestra.

Però, ja se sap, de quartos no ni ha, i el pressupost ha de servir per pagar nòmines a personal que en aquests moments deu anar escàs de feina, però que justifica com pot el seu lloc de treball – en el fons no saben fer res més, ni els interessa – i evidentment, quan organitzen un esdeveniment, “on no ni ha no en raja” i no donen més de si.

Per tant, els pocs mataronins que van assistir als diferents concerts – i la veritat sigui dita més aviat semblava gent de fora que no de la ciutat – vam gaudir d’ actuacions interessants, sense ser de primera línia – el renom no sempre vol dir alt nivell de qualitat, a vegades es producte del marketing – especialment en referència al conjunt Diatessaron, amb un programa dedicat a Els plaers de les musses; la música i la dansa, i el Cor Ciutat de Mataró amb el Conjunt Barroc del Cafè que varen interpretar The Fairy Queen La Reina de les fades), une masque del compositor del barroc anglès Henry Purcell.

El passat 13 de novembre – sí benvolguts lectors, vaig enrederida, però el temps i el cervellet a vegades no donen per a més - el Foment Mataroní es va omplir amb una respectable mitja entrada per escoltar i veure a la formació Diatessaron amb Josep Benet com a tenor i Anna Romaní en dansa. Si bé la primera part del programa va ser un tan ensopida, amb peces d’autors del Renaixement com G. Gaccini, B. Marini i B. Castaldi, on la veu de Benet es va mostrar apagada cansada, a mesura que anava avançant el programa, es varen produir canvis de registre.

L'obra d’Antonio Vivaldi All ombra di sospetto, va representar per a Benet una veu molt més homogènia, nítida i equilibrada, amb un lirisme que el va fer sortir airós de la prova. La primera part va acabar amb La Follia d’Arcangelo Corelli, que va comptar amb la presencia de Rumi en dansa. Si bé s’haguera agraït vistositat al seu vestuari, i una coreografia menys contemporània i més de l’època de Corelli, musicalment va ser ben resolta, encara que excessivament llarga, amb la solidesa de la veu de Benet i una acurada articulació interna a nivell musical, soltesa i coneixements estilístics.

La segona part veritablement va ser brillant i exquisida, més animada, especialment amb Trompicávalas Amor de J. Marin. Una peça que amb l’aire de la castanyola i una excel·lent coreografia i vestuari per part de Anna Rumí, va fer les delícies del públic. Matisos dinàmics, reflex amb suavitat de moments lírics es podria dir que va ser la resta del programa amb J.c. Chambonnières, el Passacaille d’Armide J.B. Lully, magnífic, amb detalls sonors de gran precisió i musicalitat lluminosa, i una coreografia acurada i delicada, J. Barter i J. Hidalgo.

El programa oficialment es va acabar amb La dama d’Aragó i La filadora, ambdues interpretades tant a nivell musical com coreogràfic amb tons de melangia, no exempts de tendresa i cromatisme de tonalitats suaus.


El públic no se’n podia anar sense un bis, i aquest va ser les Trompicávalas de J. Marín.

Cor Ciutat de Mataró amb el Conjunt Barroc del Café: The Fairy Queen


L’actuació més esperada del programa de la Setmana, era la del Cor Ciutat de Mataró. I en absolut els presents el 14 de novembre a la Capella del Roser, - que varem omplir de gom a gom - ens varem sentir decebuts, ben al contrari, varem gaudir d’una actuació excel·lent, amb bona direcció coral per part de Jordi Lluch, i un perfecte acompanyament per part del Conjunt Barroc del Cafè. Cap dissonància, equilibri i harmonia en les veus, bona memorització per part dels cantants, i execució transparent i refinada.

Joan Vives, va ser qui va fer la presentació d’aquesta Masque, tot destacant l’esplendor de la mateixa en la seva època de creació (1692) – ben al contrast de l’actualitat, on tothom va de negre i l’únic esplendorós, afortunadament, és l’altar del Roser – tot tractant-se d’una música opulent, per a divertiment d’un públic àvid de renovacions. En realitat, es tracte d’una mena de “refregit” que parteix com de la famosa comèdia shakespiriana El somni d’una nit d’estiu.

“El programa que interpretarem representa pràcticament un 70% de tota l’obra, i sentirem algunes de les millors pàgines de la mateixa. El nivell de la peça es pot comparar a la Flauta màgica de Mozart”.

I sense cap mena de dubte, Cròniques confirma les paraules de Vives. Especial menció a les sopranos Laia Frigolé i Olga Miracle. Veus elegants i refinades, especialment la de Frigolé, que va delectar als presents amb la sensibilitat a flor de pell, fent una evolució del personatge modèlica. Miracle no va desmerèixer en absolut, ben al contrari, però la seva tessitura, diàfana però sense el cromatisme de Frigolé. Molt interessant també el baríton German de la Riva: una veu bella i sòlida, plena de generositat i atractius instrumentals.

I si els dos primers concerts varen resultar tot un encert, el tercer no va tenir la mateixa fortuna.

Rubato Appasionato: El carnaval de Madrid (delícies ibèriques del segle XVIII).


Un títol ple de pompositat, però que de delícia no en va tenir res – si un no sabia de que anava, semblava que anéssim a una reunió gastronòmica que no una vetllada musical, tot i el sempre magnífc entorn de la Capella dels Dolors – més aviat, un àpat que va ser de lo més feixuc de digerir, i en un dia i un temps, 28 de novembre, on el fred es deixava notar.

Una representació de carnestoltes, ben cert, per la esperpèntica presentació d’aquest Rubato, exageradament Apassionato, per les dissonàncies amb la instrumentació – flauta, fagot i violoncel de l’època però força desafinats en l’actualitat – i si bé volien mostrar al public present com era una actuació de Ballete, Corenta, Zarabanda i Corenta en l’època de Carles IV, la veritat és que es va semblar més a una representació de teatre de putxinel·lis que no musical.

El més curiós de tot, però, va ser la informació del programa: Contradanzas abiertas. Anonymus: Ms M1667, Biblioteca de Catalunya - Bcn). Mira quines coses guarda tan insigne institució: peces musicals procedents de terres messetàries !!! Que no ho diguin massa fort, no sigui que els de Madrid reclamin els seus “papers musicals”.

Queda molt snob això buscar com les fures en arxius i biblioteques, peces musicals que fins ara han estat guardades en un racó, perquè la seva importància del moment no va traspassar les fronteres del temps i aquest s’ha encarregat de posar en el seu lloc: en el calaix de l’oblid.

Rubato Apassionato o Antonia Tejada, Eyal Streett i Sasha Agranov no són ni molt menys Jordi Savall, que sí investiga i sí té prou tècnica, experiència, professionalitat i sobre tot, qualitat i categoria, per saber el que realment era bo d’una època. Són personatges que formen un conjunt, fan quatre actuacions i van a poblacions com la nostra, amb crisi econòmica i ens ofereixen material de poca qualitat, que més de quatre s'empassen sense protestar; l'oïda i exigència musical és escassa.

Al igual que en altres àmbits culturals Un exemple pot ser la conferencia Art sagrat i Art religiós que el passat dijous, 16 de desembre va tenir lloc a la sala d’actes de Caixa Laietana. Amador Vega, tot un erudit – llicenciat i doctorat en filosofia – va oferir una xerrada gens preparada, molt poc il·lustrada, divagant constantment i una ja no sabia si escoltava temes de teologia, d’art, de filosofia. “Deu és tot i no és res”, “El misteri de lo sagrat no sempre queda recolzat per un art religiós” “Per què hi ha rebuig i representació de la imatge”, i un llarg etc. de frases i continguts força inconnexos, que en absolut varen adormir al personal – majoritàriament tercera edat – perquè per més atenció que posava NO S’ENTERAVA DE RES!!!

El cas és que aquí tot “quisque” cobra i ofereix pobres actuacions o conferencies, i nosaltres, com a púbic, no diem res, ni tan sols expressem el “derecho al pataleo”, que aquesta cronista accidental SI EXERCEIX. Som persones, no tontos. Som el respectable, i mereixem RESPECTE, i no que s'ens doni cacauets com als micos del zoo.

Monday, December 06, 2010

NIEVES G. NAU: SUBLIMACIÓ i PERFECCIÓ




La sala d’exposicions del Col·legi d’Apararelladors presenta fins al proper 19 de desembre la mostra: Retalls de Naturalesa, l’obra més recent de Nieves. G. Nau. Contemplar-la és recrear-se en l’admiració constant pel detallisme i, fins i tot, pel preciosisme que implica la seva particular visió del seu entorn, en aquest cas, de la Naturalesa.

Antoni Luis, president de l’ASLL, tot agraint la fidel col·laboració del Col·legi d’aparelladors, i la tasca de comissariat de Teresa Roig, va destacar de l’artista el seu nivell de qualitat i d’exigència amb la seva obra. “Nieves G. Nau demostra de forma palpable la qualitat, prestigi acadèmic i professional”.

Tot fent esment del seu currículum: llicenciada en Belles Arts per l’Academia de San Fernando, i deixeble d’Antonio López, amb diverses exposicions col·lectives a Espanya i França, tot i que les obligacions professionals i personals, finalment es varen imposar. Ha estat dissenyadora del Producte Cultural dels museus Prado, Thyssen i Fundació Miró, alhora que també ha fet treballs de disseny per l’Albert Museum de Londres.

Per a Luis, Nieves G. Nau: “ofereix un potent realisme, que sovint ultrapassa la mirada superficial, per tal d’arribar a l’aprofundiment (...) realitzant un tractament harmoniós de textures, veladures i dibuix...”

Antoni Luis va acabar la seva presentació tot destacant que l’artista sap atrapar les emocions i materialitzar-les.

L’artista va agrair a l’escàs públic present – amb prou feines i havia artistes, a excepció d’alguns membres de la ASLL – i va concloure l’acte Núria Aguilar, en representació del consistori – pertany al Consell de la Gent Gran i Mobilitat - i que casualment havia anat a veure la mostra.



Nieves G. Nau és d’una personalitat força introvertida. Pinta per la seva realització personal, més que per un sentit comercial, doncs reconeix que d’això n’està mancada. Ella mateixa confessa que molts dels indrets que mostren les seves obres, si bé tenen un punt de partida real, ella hi afegeix el toc personal de creativitat, tot utilitzant el seu alt sentit d’observació com la màquina de fotografiar, per no deixar perdre cap detall. “Busco el movimiento germinante”.

En aquesta mostra s’ha sentit fascinada pels hivernacles, pel contingut de vida que hi ha al darrera dels seus plàstics, i que ha sabut plasmar amb un hiperrealisme extrem, pulcre i meticulós, embolcallant la perfecció i exultant de sublimació.

Sensibilitat exquisida, pinzellada curosa, petita, detallada, cromatisme suau, dolç, embolcallat d’un ambient de romàntica melangia.

Nieves G. Nau treballa principalment l’oli s/tela, però cal acostar-se a l’obra, per apreciar la textura emprada i l’harmonia en la seva composició. La seva sèrie Invernadero I – IV, és la que identifica aquesta idea de creixement i desenvolupament. Però en canvi Memòria III, l’autora expressa la particular evolució d’una família, a través de la data 1863, on una font poc cuidada però no del tot abandonada, submergeix a l’observador en la claror del seu fons de verdet i de cert misteri. Com intrigant resulta la seva obra Secretos de Nada, una porta de fusta vella, amb un pany quasi oxidat, persuadeix a l’espectador a intentar obrir-la, sense oferir cap pista del que es pot descobrir al seu darrera.

Memoria II, és un estrany exercici, envoltat de molt de misticisme. Una obra de perfecció absoluta: Una heura apareix del no res en el mur d’una casa semi-derruïda, amb finestra al mar, a la imaginació. Una apologia de les moltes parets que el ser humà s’imposa en la vida, sense adonar-se que la llibertat es propera.

L’obra de Nieves G. Nau no està exempta de certa crítica: Oxido en la Playa. La deixadesa que provoca el consumisme o l’abandó de les nostre pertinences en una platja: Sandalias.

Si més no, però, la Natura més abrupta l’atrapa: Madre Piedra. Inspirada en una visita a les Illes Balears, és una obra molt atractiva i atraient per l’acurada realització.

Retalls de Natura és una exposició, on el visitant no pot evitar de mostrar respecte cap a l’artista, per la seva impol·luta tasca. Un hiperrealisme impactant, sense fredors ni distanciaments, sinó tremendament càlid, i amb un estrany poder de fascinació.

Wednesday, December 01, 2010

MARIA OMS: QUAN LA NATURALESA IMITA L’ART




Fins al proper 5 de desembre, la sala d’exposicions de la Presó – Riera, 117 – presenta la mostra de Maria Oms Jané: L’art de la geologia, un conjunt de peces realitzades amb tècnica d’oli s/ tela, inspirades en una sèrie de fotografies aportades per Josep Estela, on la naturalesa més abrupta, més austera i alhora més impactant de la geografia catalana, va ser retratada entre els anys 2005 i 2008.

Una fotografia tècnicament impecable, que ha donat com a resultat que l’obra pictòrica de Maria Oms, en formats que van del 55 x 46 al 100 x 80 cm., sigui inspirada, de traç dinàmic i enèrgic, un tractament cromàtic que si bé imita al natural, crea també la seva pròpia idiosincràsia, convertint el particular retrat d’unes formacions geològiques, en una obra imponent, carregada de simbolisme visual, punyent i directa, i alhora plena d’una estranya bellesa, on l’abstracció està supeditada a la realitat que la Naturalesa imposa, sense significacions extremes.

Maria Oms ha sabut transmetre en el seu treball, originalitat en el concepte, creativitat en la resolució i qualitat en la presentació. Un treball acurat, que no deixa de sorprendre per la seva temàtica, plena de llenguatge interior sense que sentiments i emocions quedin al marge.

Monday, November 29, 2010

CATHERINE LORTON: RECERCA CONSTANT




Fins al primers de desembre, la galeria GAL-ART – ronda O’Donnell, 89 – (http://galeriadearteantiguedadesycolec.blogspot.com/)exposa l’obra més recent de Catherine Lorton: Nous Camins.

Una mostra, en formats que van del 14 x 9 al 70 x 50 cm., on el cos humà, (Figures I – V, les seves formes i la seva flexibilitat, dona joc a un ventall de possibilitats, limitat en quant a temàtica, però si variat en quant a tècnica – mixta s/tela – domini de linies, dibuix, dinamisme i paleta de colors simple i acurada.

Una exposició digna i de qualitat, dins els marges de l’austeritat, però que permet a Catherine Lorton mostrar la versatilitat dels seus coneixements i de la seva experiència dins el món de l’art, excel·lentment ben presentada; la col·locació dels quadres és atractiva i ben estructurada

L’exposició es complementa amb una obra molt més densa i rica de contingut, que si bé recorda a Barceló – les referències i influències sempre donen joc a diversitat temàtica i de plantejament – Lorton defineix amb un estil personal, excel·lent trebal cromàtic i de materials (Marina o Formes en Groc).

Una mostra plena de creativitat, tot i el seu laconisme argumental, que no deixa de sorprendre als qui seguim l’obra de Lorton, que fa un any va demostrar elegància, exquisidesa, minuciositat i precisió en Passió pel dibuix - Col·legi d'Aparelladors, on la seva obra atreia tant per la dificultat tècnica, com per l'excel·lent desenvolupament, i que ara ens ofereix una etapa més de la seva evolució, amb la figuració humana com a protagonista i el singular univers que l’envolta.

Wednesday, November 17, 2010

HABEMUS: NAU GAUDÍ-COLECCIÓ BASSAT




«Annuntio vobis gaudium magnum Habemus...» («Us anuncio una gran alegria, tenim...) No, benvolguts lectors, no tenim nou Papa, però aquest formulisme, utilitzat en la proclamació dels nous bisbes de Roma, em sembla perfectament adient, (això sí amb permís del Vaticà, ) per informar que finalment, desprès de diversos retards, la Col·lecció Bassat d’Art Contemporani de Catalunya té ja una úbicació temporal però ben arrelada: la Nau Gaudí.

I evidentment, tant “gaudium magnum esdeveniment”, calia anunciar-lo amb la pompa i circumstància (no es tracte de la composició d’Edgar Elgar) que la inversió i la voluntat precisen, tot i que bona part dels 120.000 habitants de la capital de la comarca del Maresme, en prou feines se’n varen assebentar. Ja en va tenir cura l’IMAC de no fer-ho; no hi ha calers, però imaginació i ganes tampoc.

Així que el passat dijous, 11 de novembre, Sant Martí – tothom sap quina es la tradició per aquesta data – el més lluït i granat de la política mataronina, MOLTS ARTISTES, GALERISTES I CRITICS de Barcelona, i presència de personalitats relacionades amb les arts, entitats, etc.etc., total, si fa o no fa 500 persones, i per descomptat, plumifers i fotogràfs per doquie, es varen donar cita, a l’antiga nau del magatzem de peces de la desapareguda fàbrica de Ca l’Ametller o Ca l’Asensio, com també era conegut, per gaudir tant de l’arquitectura d’en Gaudí, com d’un primer i variat tast de la col·lecció Bassat.

Naturalment, primerissimes autoritats, de nom que no de formes, varen ser convidades i els discursos no varen faltar i foren de rigor, of course, un tant polititzats, alguns, expressants davant un auditori que el que menys volia era sentir els parlaments, però que estoica i educadament va aguantar.

Atenció al “poker d’asos”: l’alcalde Baron, el conseller de cultura de la Generalitat de Catalunya Hn. Joan Manuel Tresserres, un altre Honorable, el president del Parlament català, Ernest Benach, el Delegat del Govern central, Joan Rangel, i per descomptat, el donant de la col·lecció, Lluís Bassat. La cap de redacció del Capgros, Judith Vives va actual com a “mestre de cerimònies”, per anar cedint la paraula.

I sort que la temperatura era agradable – ja se sap, l’estiuiet de Sant Martí –tots a fora, de peu dret com si assistissim més a un miting que a una inauguració.

Per tant, estimats i desconeguts lectors, prepareu-vos, que varen ser cinc els que varen parlar, i aquesta Cronista accidental va pendre nota degudament, amb algun despiste, tot s’ha de dir.


I - PARLA L’ALCALDE J.A BARÓN


I que va dir l’alcalde?. Que si era un dia important, que anem fent a poc a poc, que “si tenim objectius definits” i que “no tot es fruit de la planificació, i que cal aprofitar les oportunitats”

I com si Ca l’Assensio o Ca l’Ametller no haguessin existit mai, Baron, fent bon us de la memòria històrica per quan li convé, va parlar de la Nau Gaudí, construida al 1878, segons li va demanar la Cooperativa Obrero Mataronense: “Habia de ser un complex industrial de primer ordre. Primer es va construir la nau, i on Gaudí va experimentar amb els arcs parabòlics. Una peça excepcional que la ciutat recupera” (que tenieu obligació de recuperar, que es patrimoni històric-artístic). I desprès, dades tècniques, que si l’arquitecte va ser en Miquel Brullet, etc., i atenció no s’ho perdin: “Espai per instal·lar temporalment la col·lecció Bassat; un magnífic espai per una magnífica col·lecció” . (Però si no arriba a ser per aquest fet, haguessiu continuat amb el telecentre, que no servia per res. Des del PP i CiU s’us va dir que seria un perfecte àmbit expositiu, i Vos , alcalde & Cia: NI P.... CAS!!! I ara ens veniu a dir: “un magnífic espai per una magnífica col·lecció”. Rectificar és de savis, però mira que us costa, ehhhhh!!!!)

I com que duia la lliço molt ben apresa, i començava la campanya electoral per les autonòmiques, i cal fer pre-campanya per les municipals – com si tots els presents l’anessim a votar – l’acalde Baron va explicar que hi haurien 3 exposicions més. (És de desitjar que Vos no les inaugureu, però que sigueu un magnífic cap de “la leal oposición”, per veure el conjunt del fons).

“No és un projecte en clau local, sinó en clau nacional. Apostem per la Catalunya en xarxa, model de distribució territorial únic al món” (Catalunya es petita, mestre, cal pensar en CLAU ESTATAL i INTERNACIONAL. O és que la col·lecció Bassat no pot tenir la mateixa categoria que un Thyssen o un Prado?. Em sembla que no, perquè els cartells anunciadors feien pena, i ni bandelores als carrers. La crisi, ja se sap).

Ja queda poc, amables lectors. Amb els agraïments de rigor, a la Fundació Carme i Lluís Bassat – no ens deixem a l’esposa – a la directora Núria Poch, al consistori mataroní pel seu suport, al govern d’Espanya, per les aportacions del fons ZP, a les empreses participants – que les va dir, però que no m’en recordo – i insistint novament en l’entrada en Xarxa d’aquesta col·lecció i que “estem oberts, molt oberts i de bon grat, hem de felicitar-nos tots plegats”. (Si, ara esteu oberts, desprès de que heu ensorrat la ciutat).

II-PARLA LLUÍS BASSAT


Doncs com a bon publicista, el títular de la colecció, tot saludant a les autoritats i als amics, va recordar com va començar la seva etapa dins la publicitat, l’any 1966, havent promocionat productes de tota mena, inclosos candidats polítics, tasca que ha portat a terme fins el passat 2009.

I amb totalògca, va fer “publicitat” de la importància de l’art contemporani català, reconegut als EE.UU, Itàlia, França i Xina.

A nivell museístic, Bassat no se’n va estar de fer esment de: “tenim un MNAC, un MACBA, un Picasso i un Tàpias, però a excepció d’aquests artistes, i d’altres com Subirachs, Ràfols Casamada o Guinovat, la resta no té cap sala o museu. No podem anar en lloc per estudiar-los (...) tenim un producte inigualable d’aquest país, a les mans per difondre: l’art contemporani. Si un director d’un museu de Nova York, Paris, etc., ve a visitar-lo, tindrà base per expandir l’art contemporani català”. (Lluís Bassat va parlar del que es tenia que parlar, i ojalà Mataró comptés algun dia amb la visita de persones d’aquesta categoria. Significaria una obertura de fronteres).

III - PARLA EL MOLT HONORABLE CONSELLER DE CULTURA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA, SR. JOAN MANUEL TRESSERRES

Molt de títol per res. Ja va començar dient “es possible no ser redundant” – ja ho sabem, home – i amb un discurs polític, bastant llarg – i encara ens quedava el d’en Benach (que també és honorable), va fer referència a lo positiu que li semblava una capital cultural en xarxa, tot i que “Barcelona és una capital indiscutida i indiscutible”. Tot destacant les singularitats dels catalans, i de la cohesió que al llarg del temps hi ha hagut, va exclamar-se amargament dels impediments del govern central en referència a fundacions privades, obtenció d’herències a favor d’entitats publiques catalanes, etc. I que no falti, la reivindicació política de torn “El nostre país té mancances fruit d’una història torturada. També tenim fortaleses, com ara una cultura potent en tots els àmbits...”

Va alabar “la política intel·ligent per part de l’Ajuntament” (es nota que aquest home no viu a Mataró), i novament exclamació sobre els pressupostos i els pocs mitjans. I unes quantes frases més, totes al voltant del mateix. Total, molt de conseller de cultura, però aquesta no la vàrem sentir en lloc. Per bé de l’amable lector, liquido la paradeta del Tresserres, i pasem al Rangel.



IV - PARLA EL DELEGAT DEL GOVERN CENTRAL A CATALUNYA,
Sr. JOAN RANGEL

El més institucional dels discursos, i no gaire llarg. “Res és fruit de la casualitat. Estem davant d’un projecte a desenvolupar. Cal buscar oportunitats de generar nous projectes econòmics”.

Tot recordant com fa uns anys, com alcalde de Caldes d’Estrac inaugurava la Fundació Palau, amb la perspectiva d’impulsar l’activitat econòmica i cultural, va acabar el seu discurs amb el desig d’impulsar “la generació de sinergies amb el que estem inaugurant”, sense obviar la col·laboració del govern espanyol, i amb referències a la Unesco i el concepte d’aquest estament internacional respecte a la Cultura.

V - PARLA EL MOLT HONORABLE PRESIDENT DEL PARLAMENT DE CATALUNYA, SR. ERNEST BENACH




I tots plegats una mica tips de tanta paraula, i sense copeo a la vista – ni tan sols una trista ampolla de vi gasificat - encara ens quedava “el millor”. Un parlament llarg i dens, excessivament politizat. Va començar parlant de 3 conceptes; el primer Gaudí i l’art contemporani. “Diumenge va passar algo molt important: Catalunya era al món gràcies a la Sagrada Família” (No funcionari de tres al cuarto, NOOOOOO. Barcelona va ser important perquè el papa Benet XVI va consegrar la Sagrada Família d’Antoni Gaudí com a basílica menor!!!!!).

I el discurs va continuar, doncs encara quedaven dos conceptes més: “Som una nació sense estat i amb febleses culturals (...) s’ens coneix pel Barça, per en Ferran Adrià, per la Carme Ruscalleda i per Gaudí, però s’ens ha de conèixer més (...) L’art contemporani és un dels principals elements que té Catalunya al món. Hem de ser conscients i capaços de demostrar-ho, i cal valorar a Gaudí i l’art contemporani” (Òndia, que bé que queda això!!)

La segona passió del president del parlament és Catalunya (només faltaria que no ho fos, doncs li omple la butxaca anualment amb més de 125.000 €) “Catalunya té una gran capital. Però també té una de les coses que artícula la nació. Hi ha moltes ciutats a Catalunya que cumpleixen el nivell de nervi com Mataró (...) No som conscients del que fem bé (...) Som una nació sense estat i convé explicar les coses que fem bé”.

El tercer concepte ja no el recordo. El cas és que Benach va acabar el seu discurs glosant la tasca emprenadora dels catalans, i convidant a valorar el patrimoni d’èxit, emprenedor i empresari, i la Catalunya d’èxit que s’expressa amb persones com Lluis Bassat: “la passió per la gent que articula país”. (I amb aquesta frase final, va ser l’únic que realment va tenir paraules d’elogi per la persona i la tasca del donat de la col·lecció Bassat, i el mèrit que representa).

LA COL·LECCIÓ BASSAT - ART CONTEMPORANI DE CATAUNYA




És evident que, a qui tan se li enfotia els discursos com el primer que havia trobat aquell dia, podia gaudir perfectament no tan sols d’una magnífica restauració i adequació de la Nau Gaudí, sinó d’una triada i ben col·locada primera mostra de la col·lecció, amb l’excel·lent encert de posar a l’abast del públic, obra d’una primera època de molts artistes, que abraça del 1947 al 1969, força entenedora i captivadora.

Frapen al visitant Les passions de Joan Brotat, de l’any 1954: El dolor, la ira, la còlera, la gelosia, l’enveja, l’avarícia, etc, realitzades en guaix s/paper i en format 24 x 30, recorden els retaules de pintura religiosa del romànic i del gòtic, mitjançat figures d’aparent ingenuïtat, però amb mirades i gestos on la ironia marca la pauta, fregant fins i tot lo grotesc, amb una base cromàtica plena de misticisme.

Josep Guinovart, sense cap mena de dubte és l’estrella de la mostra. L’amistat personal que Lluís Bassat mantenia amb l’artista, ha donat com a fruit que dins la primera exhibició de la col·lecció, l’espectador pugui contemplar quasi una petita retrospectiva de l’obra de Guinovart, que si bé anys anys 50, la influència de Picasso era ben palesa (Cursa de Braus – Guaix s/tela de cotó o Sèries Dones, 1955, oli s/cartró), a finals dels anys 60, l’informalisme i l’abstracció ja formaven part intrínseca del seny i la rauxa de pintor barceloní, amb la utilització d’elements tridimensionals, quasi de forma constant en totes les seves obres (Collage cap a fora, 1965 o Collage del paper doblegat – 1967 – tècnica mixta s/ tela).

No podia faltar un altre dels grans amics de Bassat, i artista recentment traspassat, Albert Ràfols Casamada, que novament contrasta amb la seva esposa, Maria Girona. L’estudi del pintor, La diana o Blau i blanc (tensió) –1965, 1967 i 1968 –oli s/tela) on el denominador comú és una geometria latent i impactant, una paleta de colors dura i incisiva i amb un missatge on la recerca de formes i continguts convidava constantment a la renovació.

Maria Girona, amb una obra més apaivagada i serena, plena de lluminositat i de colors càlids, contrasta i alhora estranyament equilibra l’obra de Ràfols: Sense títol, 1956 – oli s/tela ).

Joan Ponç és nom pròpi dins la mostra. Una personalitat angoixada, perfectament reflectida en una obra on el subconscient és el protagonista. Si bé la sèrie Caps clàssics (1960-1961 – tinta, pigment sec i a l’aigua s/paper), mostra cert equilibri però amb indicis de capbussar-se a l’ocult, la sèrie Figurins pel Ballet Don Juan d’Antonio Gades (1965 – tinta, llapis de colors i acrílics s/cartolina), on destaca el detallisme en extrem, ja denoten una irresistible atracció per lo morbós i fantasmagòric.

Evidentment, les referències al Dau al Set son inqüestionables, doncs la col·lecció Bassat d’Art Contemporani de Catalunya, n’és un reflex i una expansió del mateix: Antoni Tàpies, Joan Josep Tharrats i Modest Cuixart.

Si troben també un Joan Miró, amb un dibuix a la cera s/paper: Dedicat a Lluís de Sicart-1968, Picasso, amb dos dibuixos, un a la cera i l’altre s/paper i el seu Mosquetaire assis, del 1967, oli /tela.

L’escultura hi és present, a través de l’obra de Josep Maria Subirachs, on també destaquen les formes geomètriques, perfectament modelades, no exemptes de clares referències al erotisme (Horizontal-Vertical, 1963 - fusta policromada i pedra). Antoni Clavé amb Guerrier au buclier – 1960 o Le Pichet (1963) ambdues realitzades amb bronze, que recorden molt a les petites estàtues mil·lenàries de tradició mediterrània.

La passejada per la Nau Guadí permet contemplar l’exclussiu món abarrotat i complex de Joan Vilacasas, el mestre del constructivisme, Joaquín Torres García, el “naif” un tant expressionista de Josep Ma. de Sucre o l’informalisme d’August Puig, entre d’altres.
Si més no, però, hi ha dos noms que han traspassat fronteres: Eduard Arranz Bravo i Hernández Pijoan. D’Arranz Bravo es mostra una obra, on a través d’una paleta de colors vibrant i brillant, un expressiu domini de formes i una pinzellada marcada i vehement, el missatge és absolutament aclaparador: la solitud, l’angoixa, el tancament... les diferents pors que de manera constant envolten l’ésser humà (Dia de pluja – 1967, Llar de foc, 1969 i Paseo (Segovia noche) 1969 –tots oli s/tela.

Hernández Pijoan, al igual que Guinovart, també es va veure seduit per les influències picassianes (Descans, 1955 oli s/tela), es mostra absolutament impactant, dur, incisiu i punyent, i quasi implacable amb la seva Pintura 1962 – pasta i oli s/tela), però canvi molt més subtil, misteriós i sinuós amb Forma ocre s/fons marró (1965 – oli s/tela).

Una primera mostra del Fons Bassat, on l’equilibri i la diversitat van perfectament conjuntats.

Thursday, November 11, 2010

DON PASQUALE DE Gaetano Donizetti: NOVAMENT ÒPERA A MATARÓ




Per segona vegada aquest any, el Foment Mataroní va incloure dins el VI Cicle de Sarsuela una òpera, aquest cop representada: Don Pasquale de Donizetti.

Amb un teatre Monumental amb una platea quasi plena – fet absolutament significatiu, doncs vol dir que l’òpera és molt benvinguda – l’auditori, majoritàriament sexagenari, va gaudir intensament d’una representació d’esforç demostrat, però amb mancança d’algunes carències.
Va ser aquesta l’òpera més madura escrita per Donizetti, tot i la malaltia que l’afectava. Una festa per a les veus, rica en matisos i ocurrències i de melodia encisadora.

Treball encomiable el de Xavier Fernández (baix) i Alberto Cazes (baríton), en els rols de D. Pasquale i el Dr. Malatesta respectivament. Si bé es podria considerar que l’actuació va ser un tant exagerada, cal recordar que s’estava davant d’una òpera bufa en tres actes, inspirada en la Comedie dell Arte, on Don Pasquale es compara a Pantalone, l’enamorat Ernesto al Pierrot, i el Dr. Malatesta l’espabilat a Scapino, mentre que Norina representa a Colombina.

A nivell vocal, les tessitures varen ser nítides, ben modulades i homogènies, amb tints tenorils, i veritablement varen salvar la representació, doncs ni Carlos Cremades (tenor) ni Alícia Ferrer (sopano) varen estar a la mateixa alçada. Cremades va exhibir una veu fosca, sense calidesa, molt estàtic en la seva actuació, fins al punt que l’ària del tercer acte on espera trobar-se amb Norina va quedar totalment apagada i mancada de tota emoció, amb un desenvolupament escènic absent i d’escàs moviment. Per la seva banda, Alícia Ferrer es va mostrar un timbre poc fresc, amb certes estridències i sense elegància.

L’orquestra, molt més correcte que en l’anterior representació operística – La Traviata – afogava en masses moments als cantants, las dissonàncies no van ser tan extremes, però es varen deixar notar i la direcció orquestral d’Anibal Gil excessivament relaxada.

Vestuari i ambientació pèssims. S’entén que els mitjans econòmics són pocs, però la barreja d’estils en el vestuari va ser una autèntica astracanada de mal gust, i l’escenografia quasi inexistent. El Monumental no és el Liceu, i no es pot imitar als muntatges agosarats i avantguardistes del coliseu barceloní.

Tot i això, cal valorar positivament l’esforç encomiable del Foment Mataroní i del seu vice-president Antoni Vilà. Gran cosa és que Mataró pugui tenir representacions operístiques – via concert o limitada sense cors – i que els afeccionats a la sarsuela s’engresquin a assistir a aquestes funcions de bel canto, que es d’esperar vagin en augment de cara a la temporada vinent.

Wednesday, November 10, 2010

VISIONS PICTÒRIQUES DEL MASNOU i AMADEU CASALS




Dins l’àmbit pictòric, els paisatges urbans, especialment els que es relacionen amb edificacions diverses, no gaudeixen del favor general del públic. Però si es defuig de la visió diaria de cases i edificis, l’espectador, es pot trobar gratament sorprès, i contemplar la proximitat de la seva llar, des d’una òptica força pintoresca.

La Casa de Cultura del Masnou, (Passeig Prat de la Riba, 16), exhibeix fins al proper 13 de Novembre Racons de Xavier Rodés, un artista multidisciplinar amb experiència en galeries com la Parés o l’Anquin’s de Barcelona.
Emprant com a material l’oli s/fusta, i en formats que van del 20 x 27 al 50 x 61 cm. aprox, i altres, Rodés mostra una sèrie d’indrets d’El Masnou, de forma linial i geomètrica, proporcionada, gens soptada, amb gran domini de l’espai i la perspectiva. Un cromatisme, dolç, brillant i vitalista. Una pinzellada dúctil i primmirada. Una temàtica on abunda la serenor i la calma, sense quasi presència humana, deixant a les formes i ombres urbanístiques el protagonisme absolut.

Dins la mostra, es troben contrastos interessants. Obres com Àngel, o Jardí Crepuscular, Patins, Camí ennovulat o Horta mostren més paisatge “natural”, mentre que parets, portes i finestres tenen presència activa a Cul de sac, Porta blava, Xibeca. Una de les litogràfies númerades i signades de Llums del Masnou, (un treball excel·lent) serà sortejada amb motiu del concurs organitzat per esbrinar la localització de més racons presents a les obres exposades.

En un altre àmbit, també es de destacar la tasca que està realitzant la família de l’aquarel·lista Amadeu Casals en pro de la selecció i classificació de l’obra d’un dels pintors més significatius i amb més prestigi de la comarca del Maresme, i d’arreu de Catalunya. Artista de traç fort i enèrgic, amb agilitat quasi màgica, d’aparença senzilla, però de sublim elegància en moltes de les seves obres, impactant en d’altres, envoltant l’impressionisme, sense oblidar l’abstracció en encisadora mixtura amb tons expressionistes.

Saturday, November 06, 2010

PREMI ILURO-2010 (I) ( i en queden dues)




Què sí, que ja se que el la 52na. edició del Premi Iluro va tenir lloc el passat dijous, 28 d’octubre, dia del 162 aniversari del primer tren d’Espanya (a fer punyetes de “la Península Ibèrica”), però com que “vaig més liada que la pata de un romano” degut a les meves crítiques d’art, la crònica surt quan surt.

Què sí, que va quedar desert, despoblat, buit, més sol que la una. Però perquè no sigui dit, tot i que segons Mn. Pladevall, “el jurat busca una perfecció”, a en Joan Bonamussa li va tocar la rifa sense posar-hi i li van donar un accèssit de 3.000 € abans d’impostos per : De la civitas d’Iluro a Alarona (Mataró, Barcelona) entre la Tetrarquia i els Carolingis.

I com cada any, uns quants regidors, i fins i tot l’ex-alcalde de Mataró Manuel Mas & wife, el MTV (Mataró de Tota la Vida) - No confondre ab M1TV, la ara tele local que retransmitia l'acte... en diferit - ja se sap, questió de costos - o “la flor i nata rancia o florida” que encara queda, que fidelment compleix amb el deure d’assistir a un dels actes socials de solera i tradició de la capital del Maresme (òndia tu això sembla periodisme carca), i pacientment, com a sardines dins la llauna - l’Àmbit Zero de l’Ateneu és molt ample, però el personal estava estret – a seguir el ritual (i que no falti, of course), d’escoltar al president de Caixa Laietana, Jaume Boter de Palau, amb el seu tarannà afable i casolà, informant als desinformats assistents de la presentació de set treballs set, que no va esmentar, però que jo escric, perquè toca fer-ho:

• Mataró a mitjans del segle XX.
De la civitas d’Iluro a Alarona (Mataró, Barcelona) entre la Tetrarquia i els Caloringis.
• Joan Layret i Pons (1911-1975). Una generació trencada.• Història del passat.
•L’estendard de la Cooperativa Obrera Mataronesa. Primera experiència de Gaudí-Dissenyador, a Mataró, i posteriors vinculacions en la seva obra.
• Oda al Fanatisme (1816-1834, c.) d’Antoni Puigblanch. Primer assaig de poesia culta catalana de l’edat moderna. Estudi i edició crítica de l’obra poètica en català d’un mataroní del segle XIX.
• Rock i cultura pop a Mataró: una visió implicada.

(Ei, no els he escrit jo els títols perquè això és més llarg que un dia sense pa. Tiro de beta de Capgros.com- gràcies gent!! - ).

Què si les baixes del Jurat de Manel Salicrú, ex- director del Museu Arxiu de Santa Maria – però: atenció penya que el Sr. Boter de Palau anava foça despistat: QUE ARA ES SECRETARI DEL MUSEU ARXIU!!!) i de l’inefable i afortunadament oblidat Dr. Jordi Nadal, que Deu guardi molts anys, però que no s’acosti mai més al premi Iluro, que amb 12 anys de vedette ja em vam tenir prou. Tot i així: “Nadal va ser deixeble de Jaume Vicens Vives i el proper 2 de novembre serà investit Dr. Honoris Causa per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona” (que consti eh!!!). El president de Caixa Laietana també va esmentar a Carles Martínez Shaw, ex membre del jurat del premi – i excel·lent conferenciant - que també ha estat nominat recentment Dr. Honoris Causa.

I tot seguit, va presentar a les noves incorporacions: Josep Ma. Fradera, doctor en història, catedràtic en història contemporània i professor a la Universitat de Boston, especialista en les relacions Espanya-Amèrica, i que n’és autor de varies obres al respecte. O sigui, un erudit, i a Ma. Àngels Soler, conservadora del Museu de Mataró i també llicenciada (va dir en geografia i història????).

Boter de Palau es mostrava encantat en que els nous membres del Jurat fossin “fills de jurat”, dos els seus pares: Josep Fradera i Rafael Soler, també varen formar part del Premi Iluro: “Bona llavor i és magnífic amb certa repetició”.

Tot fent esment dels diferents membres del Jurat demés de les noves incorporacions ja esmentades: Pilar González Agápito, Joan Sanmartí Grego, Antoni Pladevall Font, com a president amb “un magnfíc tarannà per posar d’acord a la gent”, recordant que el tema de la xerrada seria sobre Jaume Vicens Vives de qui es compleixen 100 anys del seu naixement i 50 del seu traspàs, i repassant unes quantes dades biogràfies del Dr. Josep Maria Fradera i personals també, Boter de Palau va donar pas al conferenciant:

PREMI ILURO-2010 (II) ( i en queda 1)


I l’auditori present, que omplia de gom a gom l’Àmbit Zero de l’Ateneu, a excepció de l’espai destinat al refrigeri, (fisno, no?) amb les orelletes a punt per escoltar la sempre il·lustrativa xerrada de conferenciant erudit.

Erudit? Doncs tot recordant al gran gastrònom i periodista Nèstor Lujan que va dir que “amb un erudit no es pot parlar de res”, a personatge d’intel·lecte tan elevat pel comú dels mortals, tampoc se’l va entendre de res, que en el fons és el que pretenia, per fer-nos quedar tots bocabadats per tontos – I NO HO SOM. PLEBE SÍ, PERÒ TONTOS NO- dissimulant-ho amb admiració.

Basada en l’obra de Jaume Vicens Vives, historiador d’historiadors Industriales i políticos del siglo XIX publicat a l’any 1958, Fradera es va dedicar a disseccionar el llibre, valorant-lo, “impressionant esforç historiador de l’escriptor gironí”, i amb la “rimbombancia” de frases: “com cal llegir Industrials i polítics, que és el resultat d’una inquietud, quasi una obsessió de la unitat política de la Península, amb o sense Portugal, pregunta que sempre feia Vicens Vives”. Per a Fradera, la preocupació de Vicens Vives connectava amb la tradició que hi havia al darrera.

I és el més clar que vaig entendre, perquè el Dr. Fradera anava de proa a popa, de babor a estribor, i es marejava com una sopa, bufant el vent de sotavento a barlovento, tot dient que “si l’ambigua actitud dels anys de pre-guerra de Vicens Vives”, desprès que qüestionava a Rovira i Virgili i a Ferran Soldevila, parlant també de Claudio Sánches Albornoz i les polèmiques que mantenia amb Américo Castro, i del segle XX al segle XIX, i per no aburrir a l’amable lector com mig s’adormia l’auditori, d’edat mitja compresa entre els 70 anys, l’únic que va quedar clar és que al final es va carregar a Vicens Vives, criticant el seu pensament perquè el gran historiador va ser capaç d’admetre el lligam indiscutible que Catalunya té amb Espanya, i com a conseqüència de tot plegat, dirigir els destins de l’Estat des de l’economia catalana. “Una gran metàfora que els joves de la burgesia catalana acceptaven sense complicacions”.

Aplaudiments... de compromís, per quedar bé. Som ben educats els mataronins.

Miri Dr. Fradera, ja que aquest blog no el llegirà mai, però el que la Sua reverendeissima Eminenza es va carregar, resulta que va ser una realitat als anys 60 i 70 del segle XX. I miri si va ser clar que a partir del 5 de Novembre, el CISC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas) a MADRID, li dediquen una exposició-homenatge titulada Jaume Vicens Vives y la nueva historia (1910 – 1960), organitzada per l’editorial Vicens Vives i la Sociedad Estatal de Conmemoraciones (SECC). I A CATALUNYA RES DE RES. INCREIBLE!!!

(Penso que és una sort aquest any que no s’hagi editat la conferència. Un espai que les estanteries agrairan).

I no perdem més el temps amb la disquisició bizantiniana del Dr. Fradera, i passem a lo que toca.

PREMI ILURO-2010 (i III – ja era hora)


Ricard Navarro, cap de l’obra social de l’entitat d’estalvi i secretari del jurat, va llegir el veredicte, establert en data 25 d’octubre d’enguany, des de la tribuna posada a l’efecte. I quan es va declara DESERT, els Ohh!!! es va deixar sentir. I com si es tractés del premi de consolació que donen a les escoles (o donaven?), Joan Bonamusa va obtenir l’accèssit.

L’home, aparentment més content que un gínjol, va adreçar unes paraules al sempre respectable, que no respectat auditori, i va començar a parlar de les reminiscències de la romanització, fins a Carlemany, tot partint d’un treball de Coral Quadrada, i unes quantes coses més que encara van despistar més al ja anestesiat auditori. Per descomptat, l’educació no va faltar i va agrair degudament l’ajut rebut per la tasca realitzada.

Ja quedava el final, el resum de les obres part del president del jurat, Mossèn Pladevall – perquè anava amb vestit i corbata, però és capellà – i això volia dir per aquesta cronista accidental, que no podia perdre passada, i que calia escriure a velocitat de concorde.

El distingit llicenciat en Ciències Històriques i doctor en història eclesiàstica per la Universitat de Lovaina, va explicar que en un principi es va negar a acceptar la presidència del jurat, per qüestions de tasques religioses i laborals, però reconeix que la tasca li agrada i està engrescat.
Va començar pel treball premiat: un treball de 800 pàgines (aquest bon home està obsessionat pel pes dels llibres i les pàgines), i que parla del segle I abans de Crist fins al 1999. Però tot seguit va continuar amb un: "en general són treballs monogràfics molt concrets i el jurat busca una perfecció”. En referència a Mataró a mitjans del segle XX, el Dr. Pladevall va comentar que es tractava d’una visió de la ciutat, on es pren el polse a la vida de la mateixa, tot posant de manifest aspectes com la immigració dels anys 60, el naixement de barris perifèrics, etc. amb un cert “barnís rosat. És una visió bonica, però no es aprofundida”. Tot seguit va parlar del Treball premiat: De la civitas d’Iluro a Alarona (Mataró, Barcelona) entre la Tetrarquia i els Caloringis. “Un treball important. L’autor ha volgut agafar des del naixement de la ciutat. Un títol massa llarg (...). La narració es seguida de les excavacions, donant una visió de la història, no de la continuïtat de la història, però no hi ha res dels àrabs ni dels carolingis. Un treball útil i important però pel Premi Iluro faltava cohesió. La bibliografia és exhaustiva” (No em diran pas que es tracte d'un re-fregit de molts llibres per fer-ne un, oi???).

Tot quedant per comentar 5 obres, seguidament: Joan Lairet i Pons (1911-1975). Una generació trencada. “el jurat si va aturar. Treball interessant. L’autor ha estudiat tot l’ambient seu, doncs va ser un personatge que va participar en el govern de la generalitat, va escriure articles, exiliat a Perpinyà i Veneçuela, es va relacionar amb l’ambient tèxtil i quan anava a tornar al país, va traspassar relativament jove. Una obra que falta completar, veure més la percepció de tot, però cal felicitar a l’autor.”

Història del passat.Tot fent broma sobre que la història sempre és del passar. Mossèn Pladevall, va trobar el llibre “interessant pel material que té, tot aplegant i revisant 400 documents, utilitzats per aplegar una història que abraça del 1551 al 1876”.

L’estendard de la Cooperativa Obrera Mataronesa. Primera experiència de Gaudí-Dissenyador, a Mataró, i posteriors vinculacions en la seva obra “Aquest llibre parla d’una entitat amb molta empenta, i molt viva. I el estendard va ser dissenyat per Antoni Gaudí. Juga amb la trama de les abelles, que significa treball. Parla del disseny i de la forja. Un treball que està bé però que es queda curt”.

Penúltima, penúltima obra a comentar: Oda al Fanatisme (1816-1834, c.) d’Antoni Puigblanch. Primer assaig de poesia culta catalana de l’edat moderna. Estudi i edició crítica de l’obra poètica en català d’un mataroní del segle XIX. (Però quin títol més llarg. És que ja no em venen ganes de llegir el llibre. Bé, tampoc es publicarà) Segons el president del Jurat, “Falta aprofundir en moltes més coses. Divideix el treball en tres trossos i parla del liberalisme de Puigblanch i d’una poesia diferent, culta. Es una edició critica del text, però li manca contingut”.

La darrera obra a comentar: Rock i cultura pop a Mataró: una visió implicada. Mossèn Pladevall va reconèixer que no en sabia gaire del rock i del pop català, (doncs mira, també fa història, i una que coneix tothom), i va confessar que li ha estat un llibre divertit de llegir, perquè va veure com els joves es movien. “De contingut en té, és interessant, bonic, i me l’he llegit amb ganes”, però el treball tampoc va arribar a la categoria de premi.

Les paraules finals del president del jurat de la 52na. edició del Premi Iluro varen ser manifestar la unanimitat de criteris de valoració de les obres per part de tots els components i l’interès que hi ha per treballar la història, tot i que en aquesta convocatòria, totes les obres parlaven de Mataró.

Finalment, no podia ser d’altra manera, l’alcalde de Mataró, que en anys anteriors feia bonic i no deia res, però que ara, ha de concloure l’acte i que afortunadament va ser curt, perquè aquesta cronista accidental ja se li acabava la llibreta, i només faltava el “discurset” del polític-alcalde de torn. Va felicitar al Dr. Fradera – quedar bé no costa gens – també a Joan Bonamusa per la seva tasca, doncs hi ha bona amistat personal –és coneguda la vinculació del guanyador del Premi Iluro amb el PSC local – i tot agraint a Caixa Laietana la constància en la seva tasca envers aquest premi, i amb una posterior felicitació, va acabar tot dient: “espero que les decisions del jurat siguin diferents i complexes” (algú sap que vol dir?).

I tots, ens vàrem aixecar de la nostre particular seient-llauna de sardina de pràctic de luxe, i varem anar a endrapar que en el fons és el que volien més de quatre. Refrigeri de Ca l’Uñó, molt xic i amb més contingut – el que li faltava a les obres – que l’edició 2009, però els tradicionals i addictes indiscutibles al Premi Iluro CONTINUEM TROBANT A FALTAR EL BOMBÓ DE GELAT de pastisseria tan anomenada. Plis, prenguin nota per l’any que ve.

Saturday, October 30, 2010

L’ORQUESTRA DE GIRONA I HANS VAN KERCKHOVEN: UN CONCERT INOBLIDABLE (I)




Doncs si, benvolguts i desconeguts lectors. Extraordinari – fins i tot aquesta cronista accidental es va aixecar de la cadira per aplaudir - va ser el concert que que l’Orquestra de Girona amb Marnix Willem Steffen al capdevant de la mateixa, i Hans van Kerckhoven com a violí solista, varen oferir el passat divendres, 22 d’octubre, al Foment Mataroní.

El programa va presentar obertures, intermezzi i àries d’òpera de Donizzetti, Puccini, C. Willibald Gluck, Paganini, Pietro Mascagni, Jules Massenet, Saint Saëns i Vinzenzo Bellini.

I “comme d’habitude”, el públic en prou feines omplint mitja platea. A veure, on són els estudiants de música clàssica del conservatori d’aquí Mataró?. I les “personalitats” de la cultura de Mataró? I els regidors del consistori mataroní, concretament l’equip de Govern? I els del PMC ara IMAC?, bé aquests ja ni en parlem. Oïda musical nul·la, sensibilitat per la cultura “0” (però tots aniran a la Nau Gaudí a deixar-se veure amb en Bassat) i coneixements humanistics, “desaparecidos en combate”.

Total que l’amic Joan Vives (ei, no hem parlat mai, però queda bé dir-ho), com sempre educat, didàctic i instructiu en el “pre-concert talk”, va informar a l'auditori - que els hi agrada molt però que queda molt poc a la retentiva – en referència a Donizetti, i l’Amusement pathetique de l’òpera d’Anna Bolena, de la professió d’arguments operístics en la Itàlia del segle XIX, inspirats en la Anglaterra isabelina del reneixament, tots de caire dràmatic i amb la connotació patètica, degut al catolicisme del país.

“Donizetti va composar prop de 70 obres, però algunes varen ser destruïdes pel propi compositor”.

Moltes de les òperes de Donizzetti varen ser interpretades per la que llavors era la soprano de moda, Giulietta Pasta.

De Puccini, el programa incloïa: Crisantemi, una peça originàriament dedicada a la memòria del Duc de Saboia, i de la que són famosos alguns dels seus paràgrafs.

Orfeu i Euridice, concretament el seu Reigen Seiliger va ser l’obra escollida de C. Willibald von Gluck, compositor més conegut per Willibald Gluck, però tal com va comentar Vives, per la seva gran tasca en favor de la música, li va ser concedit el von com a títol nobiliari. Composada al 1762, Orfeu i Euridice va ser estrenada a Viena al 1774, i en un principi el Reigen Seiliger (Dansa dels esperits benaurats) va ser oferta a Maria Antonieta, en el moment del seu compromís amb Lluís XVI.

I pel que fa a la primera part, el programa es va tancar amb Moses i Faron. “Una obra molt vuitcentista amb una preciosa i bellíssima ària belcantista”.

La segona part va començar amb Pietro Mascagni i el seu Intermezzo Simfònic de la Cavalleria Rusticana, “òpera en un sol acte, on al mig s’interpreta aquest Intermezzo”. Una obra enmarcada dins el verisme, un moviment operístic on drama apassionat i tràgic en són les característiques. “Aquesta peça és d’un gran lirisme”.

En referència a Samsó i Dalila i la seva Fantasia de Saint-Saëns i a la Meditació de Thaïs de Massenet, ambdues estan inspirades en motius orientals, però des de l’optica del Paris del segle XIX. En referència a Massenet, Vives va indicar l’orgull que en el seu moment sentien els francesos del seu compositor, gràcies a que aplicar la tècnica del leitmotiv de Wagner, a la que va donar un sentit més edulcorat. De Saint Saëns va destacar la seva gran inspiració.Finalment, va tancar el programa Vincenzo Bellini amb la Casta Diva de l'opera Norma. “Bellini no tenia grans qualitats per a la composició, però era un melodista extraordinari, fins a tal punt que Chopin va decidir que l’enterressin al seu costat al cementiri de Père Lachese, doncs l’admirava profundament”. En aquest concert, el violinista assumeix el rol de soprano, i veritablement és una obra que aconsegueix tenir el cor en un puny.

L’ORQUESTRA DE GIRONA I HANS VAN KERCKHOVEN: UN CONCERT INOBLIDABLE (i II)





I cal reconèixer que les explicacions de Vives varen anar en perfecta consonància amb l’exquisida execució de les partitures per part de l’Orquestra de Girona, i la brillant i magnifica interpretació de Hans ver Kerckhoven, i l'esplèndida direcció de Willem Steffen.

Un programa ple de profund lirisme, amb els sentiments a flor de pell. La intensitat dramàtica de l’Amusement pathetique de l’òpera d’Anna Bolena, la melangia i el romanticisme de Crisantemi de Puccini, la sobrietat i solemnitat de Reigen Seiliger C. Willibald Gluck, perfectament arrodonida, sense errades ni dissonànciessssss, i el mestratge absolut del violinista Hans ver Kerckhoven, en el Moses i Faron de Paganini, on tota la interpretació varealitzadaizada amb la quarta corda, que si bé la sonoritat no es tan brillant, si que tècnicament és d’una dificultat ben ostensible, i que Kerkchoven va resoldre a la perfecció, mostrant un cromatisme musical de gran densitat.

En referència a Mascagni i el seu Intermezzo Simfònic de la Cavalleria Rusticana, l’orquestra de Girona va saber transmetre sota una elaborada direcció, una emotivitat profunda i un preciosisme únic.

La bellesa indescriptible de la Fantasia de Samsó i Dalila, de Saint Saëns, va encisar al públic present. Serenor en el traç i brillantor de línies. Uns moments únics, d'elegància suprema, destacant innumerable matisos, fins a tal punt, que va constituir el bis del programa.

El contrast va ser la passió i el vigor, la infinita expressió de sentits de la Meditació de Thaïs de Massenet, i el colofó del programa: Casta Diva de l'òpera Norma de Bellini. Harmonia, en el conjunt de l’orquestra, delicadesa en la interpretació solista, encisant a tota la sala..., les notes del violí fluint en cascada...
Un concert inesborrable, del que poca gent en va poder gaudir, per desídia, desconeixement i desinterès.

Tuesday, October 26, 2010

4ª BIENNAL TORRES GARCÍA – BASES 2011

Benvolguts tots, lectors incondicionals i esporádics visitants,

Els amics de l’Associació Sant Lluc per l’Art (ASLL), m’han fet arribar les bases per la Biennal Torres Garcia, que es lliurarà a mitjans de maig de 2011 (no se si abans o desprès de les eleccions municipals).

Us deixo el link per tal que, qui ho desitgi, en prengui deguda nota, i el qui si vulgui presentar, comenci a preparar obra.

http://www.santlluc.org/IMATGES/BASES%20BIENNAL%202011.pdf

IMMA BANET: PINZELLADA VEHEMENT




L’objectiu de qualsevol pintor es exposar en sales d’art, doncs son aquestes les que realment expendeixen la seva obra, a través d’un espai i d’un nom. I la primera exposició d’un pintor, representa un repte per ell, una expectativa per la sala, i per a tots dos, un nou pas per aconseguir la consolidació i el resó.

Imma Banet s’estrena a Gal Art - ronda O'Donnell, 89 - (http://galeriadearteantiguedadesycolec.blogspot.com/). I ho fa amb una mostra on la seva marcada personalitat, activa i emprenedora, queda perfectament reflectida en l’obra exhibida.

Brogit dona nom a aquesta exposició. Paisatgisme, marines i alguna escena interior, són temes tots ells habituals en el seu tarannà pictòric, tractats amb pinzellada energica, decidida, vehement i molt marcada, sense subtileses ni fineses, treballant amb una gama de colors elemental però vitalista i lluminosa, en base a certes asimetries i l’experiència dels anys en la composició, sense entretenir-se en els detalls, però cultivant un particular impressionisme.

Imma Banet pinta el que capta la seva mirada, sense idealitzacions ni exquisideses. I ho transmet a la tela amb bones dosi d’imaginació, tocs de creativitat i potencia expressiva.

Brogit és una mostra nítida i transparent, pefectament entenadora, sense complexes ni reflexions profundes, optimista i amb una funció decorativa tan lloable i respectable, com pot ser la del col·leccionista més recalcitrant, que acumula obres pel plaer de poseir-les. Brogit és la manifestació d’un treball constant i d’una vivacitat pictórica inalterable.

Friday, October 22, 2010

VISIONS ORIENTALS DINS EL REALISME OCCIDENTAL (I) Introducció




L’any 1957, concretament al mes de novembre, a les instal·lacions del Museu Municipal de Mataró varen acollir per primera vegada la visita temporal d’un pintor vingut de l’Extrem Orient: Nsiao Chin. I uns mesos més tard, concretament a l’abril del 1958, Shü Pao-Lin presentava als mataronins les seves pintures basades en la més arrelada tradició a través de tres importants manifestacions: Simbòlic, sentimental i al·legòric.

I amb els anys que fa que aquesta Cronista accidental dona voltes com una baldufa pel laberint cultural mataroní, d’obscuritat constant i lluminositat difusa, és la tercera vegada que l’Orient visita la capital del Maresme, però de forma permanent. Han passat 52 anys, i la nova trobada respon a la modernor dels temps; la tradició ancestral s’ha passat al realisme més contemporani, amb mirada oriental.

Des de mitjans d’aquest més d’octubre i fins al proper 15 de novembre, la sala d’exposicions del Col·legi d’aparelladors exposa l’obra de Keiko Ogawa, realitzada en els darrers anys a la nostra ciutat, i que es mostra als mataronins gràcies a la intervenció d’Alberto Romero y Ana García, dos coneguts artistes del realisme pictòric.

Davant d’un escàs públic, on destacaven amics i familiars d’Ogawa, i pocs pintors locals – poca gentilesa i calidesa humana envers una persona i artista de fora – cap polític (a les inauguracions sempre som els mateixos i això no dona vots), ni tampoc representació de d’entitats o estaments culturals d’importància (és normal això. Les capelletes culturals és el que tenen), Pere Mora, membre del col·legi d’aparelladors, va destacar la pèrdua de pes específic d’esdeveniments culturals a la nostra ciutat, com ha estat recentment la Mostra de Cinema, i la relació d’aquest malguany amb el tarannà de la construcció, que afecta tant al col·legi com a la economia mataronina.

No obstant els mals temps, Mora va destacar la bona entesa amb la ASLL, i especialment amb Teresa Roig, comissària de les exposicions, i l’aposta del Col·legi per les exposicions: que “el Maresme té artistes plàstics molt bons i els hi donem l’oportunitat d’exposar”.

Antoni Luis, president de l’Associació Sant Lluc per l’Art, desprès dels agraïments de rigor, va prendre la paraula, tot posant de manifest l’excel·lent gestió de Roig per contactar amb nous artistes, i el bon resultat que presenta en les diferents mostres.

En referència a Keiko Ogawa, va expressar el desconeixement de la seva persona i obra, i el trencament d’esquemes que representa el tarannà pictòric d’Ogawa, “se’ns desmunta els clixés on està la connexió (...) és una tendència dins l’art des dels extrems d’Orient i Occident”. Tot seguint el fil de les seves anotacions, que combinava amb comentaris, va posar de manifest tot un seguit de arquetips i tòpics de la cultura nipona com: l’’Ikewana, la cal·ligrafia, “l’espiritualitat d’un poble, molt arrelada, una particular visió de la vida i la Natura...”, la visita incessant de japonesos a la Sagrada Familia i la seva admiració per Antoni Gaudí, les arts tradicionals, entre elles la poesia “tres versos i set síl·labes ”, el còmic del Manga, o les especials obres de Hokusai, etc.

Per a Luis: “l’art japonès està bàsicament inspirat en la filosofia Zen i la tradició Sinto (...) tot plegat conforme a l’art més noble i més aristocràtic, (...) un art oriental ple d’espontaneïtat i inspiració, amb la utilització del buit, de la lògica o la proporció àurea...”

Reflexionant sobre tècniques, temàtiques, i elements filosòfics de la cultura japonesa: Antoni Luis va acabar la seva intervenció, manifestant que: “l’art japonès no es queda indiferent. Recrea la realitat (...) I la Keiko, duia la sensibilitat pròpia del seu país a la maleta, amb colors, traces i dibuix que ja no tenen fronteres”.

Finalment, Keiko Ogawa va adreçar unes paraules, tot agraint als seus amics i a la seva parella el seu suport, mostrant plena satisfacció pel resultat de la mostra, doncs “en un principi no tenia massa clar el fet d’on exposar, i gràcies a Alberto Romero, ho ha fet realitat”. És aquesta la seva primera exposició individual “Sabia que sense pressa mostraria la meva obra”.

VISIONS ORIENTALS DNS EL REALISME OCCIDENTAL (i II): Obra exposada


L’obra de Keiko Ogawa, des de la visió d’una figuració basada en un realisme que sorprèn, és un meravellós cant al respecte per la gent gran, pel seu entorn, per les persones, pels animals, pel que la Natura aporta a la vida de l’ésser humà, de la que no se’n pot prescindir, però que ha deixat de valorar-se des de la basant occidental, i que l’Orient venera.

La claror en l’ús cromàtic és d’una sensibilitat exquisida, natural, suau i dolça. El traç és ferm i d’extrema meticulositat. Bon ús del material – en general, mixta s/tela i en varietat de formats – i excel·lent domini de la composició. Obra equilibrada, sense agressivitats i estudiada en quan a perspectiva, espai i volum, i sobre tot molt intimista, no per la concepció d’espais sinó pel fet de retratar el seu entorn personal, dins una temàtica absolutament quotidiana, simple, expressant serenor i espiritualitat. No hi ha cap mena d’artifici, ni detalls explícits, però tota l’obra està embolcallada d’emocions i sentiments constants.

Obres com: L’Estudi d’en Koichi, L’esmorzar, Pepe, Duc, etc., mostren una concepció oriental de l’observació de la vida diària. Són retrats absolutament naturals, però expressats amb profunda delicadesa. Llimones, Figues, Bolets, Peres o Maduixes... fruits tan a l’abast, però transformats en eterea finor pel curós traç de Ogawa. Hi ha una obra però, a destacar perquè surt del context expressat: Jalan Sehala. Frapa i atrau a l’espectador per l’expressió de la figura femenina, dins un paisatge urbà d’una població oriental. El fet de recerca és papable, la decisió necessària, tot plegat no exempt d’expectativa, davant la conjuntura de trobar-se perduda.

Una mostra amb un interès que va més enllà del pictòric, per la visió cultural que aporta, dins un món occidental que qüestiona en excés tradicions bàsiques com la família, l’amistat i el respecte, però que des del Japó, país de contrastos entre la tradició i la tecnologia, es manté constant i inalterable.

Friday, October 08, 2010

LA GRANDESA DE LA HISTORIETA i DEL DIBUIX EN PETIT FORMAT





El cognom Opisso no es gens desconegut per Mataró. Només cal pronunciar el nom Alfred Opisso (1907-1980), i molts recordem a l’insigne pintor i creador artístic, a qui a finals del 2009 la Fundació Caixa Laietana, va retre-li homenatge a través d’una magnífica retrospectiva, i de la que Cròniques... se’n va fer també reso.

Però inexorablement, Opisso té una altra basant, i és la del pare de l’Alfred, en Ricard Opisso (Tarragona, 1880-Barcelona 1966), pintor dibuixant i ninotaire, i de qui la galeria FRANCESC MESTRE ART del carrer Enric Granados, 28 de Barcelona, exposa des del passat 1 d’octubre: Ricard Opisso, entre París i Barcelona, una col·lecció de petits pastels, realitzats a París, cap al 1901, alguns en format de 6 x 9 cm., i fins i tot en papers aprofitats. La mostra, però és més extensa, i si poden trobar il·lustracions, historietes i obres de finíssim erotisme, d’aquelles que se’n deien “picants”, i es complementa amb documentació biogràfica.

L’exposició en prou feines permet entretenir-se en algunes de les frases, doncs l’abast de Ricard Opisso sobrepassa el text.

El visitant pot observar un dibuix fresc i vitalista, amb generoses dosis de sentit de l’humor. Però Opisso, que va començar la seva vida laboral al taller del genial arquitecte Antoni Gaudí, i que a l’any 1896, avalat pel mateix Gaudí, va entrar a formar part del Cercle Artístic Sant Lluch, també dominava el llapis i el color amb elegància i distinció, per dibuixar en 6 x 9 cm: El Cafè de l’Òpera (llapis negre i colors s/paper), un suport bast i senzill per a mostrar la destresa, la tècnica, el bon gust, l’admiració per les dones de la seva època...el geni d’un artista en la petitesa d’un paper.

Els dibuixos de Ricard Opisso son inconfusibles, únics, i per descomptat, bells, tot i que il·lustrin “picants” historietes: Almanaque KDT (Plomí i tinta xina s/paper – 34,5 x 25,3 cm.), o La visita del Militar o El Tocador (tinta s/paper).

Si bé com a ninotaire, és crític i caústic, agosarat i tremendament expressiu - a partir del 1919 i fins la seva mort, no va deixar de treballar activament al TBO, i és per aquesta faceta per la que és popularment conegut - com a dibuixant o com a pintor mostra distinció i prestància, equilibri i sobrietat, en qualsevol format: Dues dames (llapis, pastel i gauche s/cartolina – 9 x 6,5 cm), Pícnic (aquarel·la s/paper – 30 x 36,2 cm).

Embadalit i contemplatiu amb les dones, no deixa de ser bon observador de la vida quotidiana: La compra del xai (tinta i aquarel·la s/paper 19 x 20 cm.), obra aquesta que recorda a la "Col·lecció Patufet", de la que en va ser col·laborador al 1908.

Alguns dels dibuixos que mostra l’exposició, estan signats com a “Bigre”. És aquest el pseudònim que utilitzava en les seves col·laboracions amb revistes de caire satíric com: “Papitu”, o "l'Almanaque KDT", "Galanteries", etc.,

Descriure la intel·ligència i la inspiració de Ricard Opisso a l’albada del segle XXI, no és cap mèrit, doncs la seva obra, conservada fins a la data d’avui, parla de per si mateixa. Un ARTISTA no mor mai, mentre se’l recordi. I afortunadament, la galeria FRANCESC MESTRE ART, s’encarrega de fer-ho a través d’aquesta exhibició gràfica, on petites obres com: La llotja (llapis pastel i tinta s/cartolina 8,5 x 5,5 cm), Les modistes (llapis negre i color s/paper – 9 x 6 cms.) conviuen amb La virtut de la dona (tinta s/paper – 42 x 58 cm), les vinyetes de Lucio Alpostón del TBO, o alguns documents ben curiosos com el seu passaport, expedit l’any 1936, del que un parell de pàgines varen ser aprofitades per fer-hi dibuixos.

Una mostra única, per aprendre, reconèixer i recordar, tant per part del visitant atent o pel dibuixant encuriosit, com pel col·leccionista recalcitrant o per l’artista de renom.

Tuesday, October 05, 2010

MATÍAS LIZANA: ATAVISMES





Novament el dibuix té presencia en una de les sales de la ASLL. Del 2 al 30 d’octubre la sala Casal Aliança del carrer Bonaire de Mataró, ofereix l’obra de Matías Lizana: Interiors. Prop d’una vintena de treballs, emmarcats en 30 x 30 cms. aprox., on el llapis, principalment, pren protagonisme absolut, per tal de mostrar unes profunditats surrealistes, amb tècnica depurada, traç ferm i meticulós, amb un excel·lent ús de la perspectiva, forçada i distorsionada, tot plegat treballat en un context quasi de miniatura, que no per la seva petitesa, no deixa de mostrar una immensa imaginació.

Evidentment, les referències al belga Paul Delveaux o al italià Giorgio de Chirico són ben clares, i són d’agrair en uns temps on prima massa l’abstracció com a reflex extrem de psiques complexes, dins la decadència dels primers anys del segle XXI.

Cossos femenins, nus i estàtics, dins un marc perfectament definit; un permanent terra de joc d’escacs, on diversos elements actuen com a peces de la partida, sense formar part d’ella, ombres misterioses i inquietants, naturalesa morta i abrupta, arcades i prestatges on té cabuda un erotisme aparentment candorós, amb visos de claustrofòbia. Reminiscències a Velázquez i les seves Meninas, amb una visió extremadament academicista, en aparença, però aquest és justament el joc que ens presenta Lizana.

Una mostra sorprenent i amb cert interès la que presenta aquest professor de dibuix i historiador de l’art, d’orígens artístics al voltant del grup de Pau Mañé, i que permet al visitant capbussar-se en particulars atavismes, deixant-lo amb el curiós dubte de si poden ser propis de l’artista, o reflex d’històries properes.

Friday, October 01, 2010

MIQUEL ARNAL: PLASTICITAT FOTOGRÁFICA EN BLANC i NEGRE




L’Àmbit Zero de l’Ateneu Caixa Laietana exposa fins al proper 7 de novembre: Miquel Arnal-Fotografies: Works 1992-2009 (www.miquelarnal.com/art/). Un excel·lent material fotogràfic, que ha estat també possible, gràcies a la col·laboració de Jean Paul Perrier Art Gallery (http://www.jeanpaulperrier.com).

L’espai expositiu presenta al voltant d’una trentena d’obres, de formats que varien entre els 60 x 50 i els 108 x 52cms , a excepció dels paisatges urbans, amb unes mesures de 117 x 56 cms., i on la paraula plasticitat és denominador comú, especialment en les sèrie Nela . Sinuositat, sensualitat, flexibilitat... El cos humà tractat com objecte visual, a estudiar, a plasmar en imatge, a emmotllar fotogràficament, i com a suport artístic, marcat per tatuatges, símbols i signes. Molt interessants resulten els primers plànols masculins i femenins, on expressió de mirades, gests i posició s’equilibren a la perfecció amb els particulars, alguns quasi esotèrics i rituals dissenys, d’altres de contingut agressiu i futurista. Sèries Animal i Transformer. L’enquadrament, la llum, l’ombra, la neutralitat del fons blanc, la sublimació a la perfecció amb els regalims i gotes d’aigua... tot mil·limetrat i exquisidament planificat.

Arnal reivindica en la dona el seu cos, la seva feminitat, la seva ductilitat en les posicions retratades. La seducció és un art reconegut, i defugint del classicisme i certes agressivitats visuals, ens mostra una dona plena de fermesa, perfectament conscient del poder que emana de si mateixa, deixant plena constancia, com si es tractés d’escultures. De fet i una una sèrie definida amb aquest mot.

És important destacar la col·locació de les diverses fotografies, que a nivell òptic proporcionen una visió d’antics frisos grecs, bé en parets o bé en la decoració de diversos objectes quotidians, especialment àmfores, gerres, etc.

El contrast dins la mostra està en la fredor, la grisor, la uniformitat dels paisatges urbans. Una baixa lluminositat curiosament realça la massa amorfa de ciment i vidre, símbol de màxim poder econòmic, però que anul·la la llibertat de l’home, i el sotmet a l’estructura d’un rusc. Nocturn, Persones, urbe i Cúpula.

Una mostra aquesta difícil per al públic mataroní, poc donat a expressions massa agosarades d'avantguardisme o conceptuals, donat el tarannà de la ciutat, però en canvi facilita a la Fundació Caixa Laietana oferir noves expectatives, noves col·laboracions (perspectives interessants tàndem format amb la Jean Paul Perrier Art Gallery), i demostrar que s’està al corrent de noves tendències artístiques. Un repte a superar en cada nova exposició.