Friday, August 29, 2008

DE ANTONIO: FIGURA I PLASTICITAT- (II): EXPOSICIÓ




En total coincidència amb el discurs de Pere Pascual, De Antonio ens presenta una evolució més elàstica i dinàmica de cromatisme i figuració, utilitzant una tècnica acurada alhora que complicada: treballar amb oli sobre planxa de ferro.

Ja va demostrar en Transgressions -Espai Hartman-Desembre-2007/gener-2008 – la seva gran potencia creativa: L’artista exposa una obra, impactant, punyent, imponent, sense indiferències, buscant la sublimació en l’expressió artística a través de la seva visió del cos humà, centrant-se en l’home, d’on extreu i expressa la força en l’extrem, a través de la barreja entre duresa i misticisme. El traç amb absoluta fermesa i alhora ple de moviment, sense debutes. Pel que fa al cos femení, el presenta el menys definició, sinuós i quasi intangible.(Cròniques Mataronines-gener-2008)

A Punt de Partida-Versions, la nuesa masculina, contemplada sempre de forma idealitzada, ens la presenta De Antonio amb naturalitat, musculosa i violenta. Una obra que pot semblar menys impactant a nivell potencia expressiva, que la de Transgressions, però si més suavitzada, fregant quasi l’exquisidesa en les formes, dures sense cap mena de dubte, però al jugar amb un cromatisme més brillant i intens, alleugereix contorns, perfils i estil, començant a mostrar-nos una certa tendència cap a l’abstracció, especialment en l’obra en tinta xina.

La força figurativa no decau mai, i l’espectador no tan sols admira l’elasticitat i el dinamisme del traç ferm d’un cos nu, sinó la versatilitat de tècnica de De Antonio. Emoció i sublimació a l’art es conjuguen perfectament amb ús de procediments i materials emprats.



És aquesta una mostra de treball ben fet, de mestratge ben après, en fase de superació, però en base a una solidesa i un geni innat, que sap expressar emocions i sentiments. S’intueix, però que estem davant d’una mostra de transició i que una nova evolució fa la seva entrada, la qual l’artista, amb la seva gran capacitat de creació i imaginació, ens convida a seguir, i de la que esperem que la ciutat en gaudeixi properament.

DE ANTONIO: FIGURA I PLASTICITAT- (I): PRESENTACIÓ

Comença de nou la temporada artística, aquest cop sense els paràmetres oficials acostumats, sinó a través de l’Espai Capgros i un pintor madrileny: De Antonio – Punt de partida Versions. Antonio Gutiérrez presenta fins al proper 1 d’octubre, al voltant d’una dotzena d’obres, format mig i petit, en tècnica mixta (base planxa de ferro) i tinta xina,

Prop d’una trentena de persones, habituals i incondicionals, col·legues i amics, varen assistir al vernissage del passat 28 d’agost, on el crític d’art Pere Pascual va ser l’encarregat de fer la presentació de l’artista.

Abans, però, Josep Novellas, amb el seu particular sentit de l’humor, va iniciar el torn, tot presentant entre ells a a “De Antonio que és pintor i Pere Pascual que ara comença amb la crítica d’art”

Pascual va iniciar la seva intervenció ben apresa, on en alguns moments semblava de manual o de presentació de catàleg, tot elogiant l’inici del cicle d’exposicions: “La temporada comença amb bon peu (...) es una exposició important que marca un límit i una fita". Posant èmfasi en els seus dubtes per una bona temporada artística a nivell general, va ressaltar com “De Antonio es un madrileny afincat a Mataró que anyora els Estants Units, però a mi m’agradaria dir que és un mataroní que de tant en tant va als EE.UU”

No se’n va estar de destacar la casualitat que va motivar el fet que De Antonio s’instal·lés a Mataró, “però va entendre el lloc on s’està i els motius en que es basa marquen de forma clara i definitòria el que es vol fer” i com va anar a petar a l’estudi de Josep Novellas.

Considera a De Antonio té les qualitats i característiques per ser un artista, dins el concepte particular de Pascual sobre aquest terme, doncs “volia ser un artista i és un artista”. Va criticar el fet de l’excessiu convenciment artístic de molta gent que pinta i que amb poca obra i trajectòria ja es veu capaç d’exposar. “Artista és qui sap expressar la seva sensibilitat, emocions, sentiments... amb tota la seva nuesa i cruesa.

Tot glossant la gran capacitat pictòrica de De Antonio, el seu coneixement i la seva tècnica “perquè sap perfectament el que pinta perquè és ell”, Pascual va matitzar el títol de la mostra, tot explicant que es tracte d’obra ja presentada, de la que De Antonio n’ha fet noves versions. Tot hi haver exposat a l’Espai Hartmann o la Sant Lluc-2007, el crític va afirmar que en realitat aquesta és la seva primera exposició “amb cara i ulls i que jutjarà la gent, la població”.

De Punt de partida Versions en va destacar la mostra de la particular veritat del l’artista, refent obra antiga i transformant-la al moment actual. “Es parla s’entén l’abans i l’ara. Té capacitat tècnica elevada, dinamisme i vitalitat, però l’element clau es la nuesa dels cossos i la seva elasticitat”

Pascual va acabar la seva intervenció elogiant novament el procediment creatiu i emocional de De Antonio “son obres que parlen d’amor, de desamor, d’alegria, de tristesa, de joia...” i de la fita que significa aquesta mostra “marca una fita. És el millor peu en que es podia començar”.

Amb els aplaudiments de rigor, va cedir la paraula a Antonio Gutiérrez - De Antonio - qui va agrair a l’Espai Capgros, a Josep Novellas, a Pere Pascual, als Dimarts al Llimoner, a Mataró i a Catalunya el suport rebut.

CRÒNIQUES ENDARRERIDES - FINAL

Acabem aquesta secció d'estiu de crítiques y cròniques endarrerides, amb 3 petites exposicions del centre d'art de Ca l'Arenas, que van tenir lloc entre els mesos de febrer i març d'enguany.

Posats al dia, la temporada comença amb una exposicio al Capgros, de la que ben aviat se'n parlarà.

S’inicia una secció d’estiu, que publicarà una sèrie de cròniques que tant per motius de falta de temps, com per acumulació d’esdeveniments en dates determinades, no es van publicar en el seu moment, i ara, les vacances, permeten el moment oportú. Tot i tractar-se d’esdeveniments “fora de termini”, la crònica sempre està vigent pel que d’història sempre explica.

CA L’ARENAS – 3 EXPOSICIONS PENDENTS






Entre els mesos de Febrer i març d’enguany, varen ser presentades 3 exposicions; dues d’elles amb la mateixa temàtica: el mar Viatjant pel Mar i Jordi i Jaume Arenas. Les illes i el mar, i una de fotografia a càrrec de Gemma Pont.

Tal com indica el petit pròleg, tot i tractar-se de Cròniques endarrerides, en aquest cas, crítiques, considero oportú fer-ne reso, tot i ser plenament conscient del retard,es tracte de mostres petites, no exemptes de certa qualitat.

Viatjant pel Mar, inaugurada el 29 de febrer passat, va presentar un conjunt de peces cedides pel Museu Marítim de Barcelona, convidant a l’espectador a transportar-se en el temps, a l’aventura de la navegació amb goletes, fragates, vapors, corbetes i tota mena de vaixells que mostraven l’evolució de les travessies marítimes, de l’art de navegar i la fantasia de noves troballes, noves rutes, nous comerços, nous intercanvis... en definitiva, de solcar els mars.

L’encís dels vaixells a vela, o dels vapors, quedava reflectit amb la sensació de mobilitat, de navegar realment que el pintor transmetia a través del quadre. Molts d’ells figuraven en les oficines de les grans companyies marítimes, com a demostració de les propietats d’aquestes empreses.

La fidelitat del vaixells retratats per pintors com Edward Everad Arnold, Josep Mongay, James Gay Evans o R. Pons, etc. a través dels seus olis s/tela, de mida mitjana, datats entre el 1860 i 1896, és absolutament exquisida, plena d’encís i de record d’una època de recerca i de desenvolupament. Evidentment, la imatge mostrada es pot qualificar de bucòlica, doncs de tots és ben coneguda la duresa de la vida de la mar, de mariners, pescadors i comerciants marítims, però sense cap mena de dubte, l’encís de les peces exhibides és únic, quasi màgic pel visitant imaginatiu i que més d’un cop ha gaudit amb relats i histories basades en el mar.

Des del 14 de març fins al 20 d’abril, Gemma Pont va presentar You are here, un muntatge a base de fotografia emmarcades en diferents mides de circumferències, on també es mostren diversitat d’emplaçaments, de paisatges, de gestos, de figures, etc. Un treball molt visual, curiós i original, sense violències, però manifestant una dura i contundent realitat, no exempta, però, de tocs de marketing.

Un experiment fotogràfic, on el color hi juga un paper fonamental, tot i que a simple vista, pugui semblar tan sols un tema d’estètica. La violència del vermell, la fredor del blau i la quasi transparència del groc denotes diferents estats d’ànim i d’enfocament de l’entorn.

Una mostra singular, empírica i intel·lectual, no obstant, amb cert regust excessivament publicitari.

I finalment Jaume i Jordi Arenas: Les illes i el mar, un contrast de tècniques i de sentiments envers el mar, els seus tons, la seva intensitat, la seva potencia, la seva màgia...

En aquesta mostra, l’espectador va poder veure un Jaume Arenas imaginatiu, fantasiós, de pinzellada àgil, dinàmica, de cromatisme únic, i d’agosarament sense límit. La selecció es va composar d’una sèrie d’aquarel·les que varen permetre a Jaume Arenas uns elegant, fictici i alhora sensible visió del mar, la seva gran passió. Els reflexos de l’aigua, el cel i la llum en diverses tonalitats confereixen a l’obra d’Arenas una visió idealitzada de la Mediterrània, amb uns quants tocs de misteri, fins i tot amb la tria dels noms: Mar, Cel, mar i roques, Veles...

Jordi Arenas, tot el contrast del seu germà; un retrat fidel i perfecte de l’entorn, amb un excel·lent ús del color, reflectint curosament la realitat que captava, aplicant la tècnica del retrat al paisatge marítim, en aquest cas, de la Costa Brava. La tècnica: oli s/tela principalment, la qual cosa conferia meticulositat, doncs no donava el mateix joc que l’aquarel·la del seu germà, però aquesta escrupolositat no desmereix la valoració de l’obra, tot i que en oposició a la fantasia del seu germà, si resulta menys captivadora: Mallorca, Lloret de Mar, Cadaqués...

Tuesday, August 19, 2008

ELS TRESORS AMAGATS DEL MUSEU DE MATARÓ











Tot i que la mostra estava prevista que durés fins al passat 6 de juliol, els mataronins encara estem de sort de poder contemplar al Museu de Mataró, per primera i de ben segur única vegada, un conjunt de pintures i escultures d’art religiós, restaurades en conveni amb diverses institucions públiques o restauradors professionals, i que abracen el període comprés entre els segles XVI fins a principis del XIX.

Aquesta exposició, que a nivell institucional s’inclou dins els actes commemoratius del Mil·lenari de Santa Maria, va ser inaugurada el passat 21 de maig pel regidor de cultura i president del PMC Sergi Penedès, acompanyat, per Ramon Bassas, regidor d’urbanisme.

En les paraules inicials de presentació de Penedès, va fer esment dels fets relacionats anteriorment, amb el desig del PMC i de l’Ajuntament de sumar-se a la celebració del Mil·lenari: “És per això que s’ha fet aquesta mostra d’art religiós, amb obres recentment restaurades i estudiades, i que s’han ordenat cronològicament dels segles XVI al XIX. També hi ha obres del llegat Arenas i una selecció d’ex-vots”.

Continuant la pauta marcada pel programa de mà de la mostra, d’on va extreure les paraules ja pronunciades, Penedès també va informar, el regidor de cultura va parlar dels estudis realitzats per diferents historiadors de l’art de la Universitat de Girona, i de com en una recent conferència – pronunciada la setmana abans de la inauguració – de Francesc Miralpeix, aquest va informar de la descoberta d’un nou pintor que va viure entre els segles XVII i XVIII: Joan Gallart. “Era el pintor més important de l’època”. Que es descobrís un nou pintor, va sorprendre a Pendès, per resultar ser el més important i alhora, el més desconegut en l’actualitat, degut principalment a que Viladomat va eclipsar la personalitat de Gallart.

Finalment, Penedès va informar als presents, escassament una vintena de persones - doncs ni es va trametre invitació i em prou feines es va informar al respecte – relacionades bàsicament amb l’entorn de Santa Maria, que tan bon punt l’estudi estigués conclòs, s’editaria un catàleg del mateix. No se’n va estar però, el president del PMC de parlar de Jordi Arenas en relació a l’exposició sobre el mar, també inaugurada durant el mes de maig, en que el cromatisme blau de moltes de les obres d’aquella petita mostra, va tenir el seu origen en l’ús de les ulleres de submarinisme – que era un dels seus hobbies - que varen permetre a Arenas descobrir el fons marí. “L’obra religiosa d’Arenas pot recordar el fons del mar”

Tot seguit va prendre la paraula Ramon Basas, qui tan sols va voler remarcar el fet que “fora del context del Mil·lenari és una bona oportunitat primer per abordar la importància de la restauració de Santa Maria, i també una bona excusa per descobrir coses amagades, amb les que s’ha fet un treball de catalogació perquè surtin a la llum”.

Basas va destacar la tasca del Museu per tal d’anar recollint les peces que de mica en mica arribaven al seu abast. Finalment, en va destacar la qualitat de l’obra exposada i com l’espectador pot percebre l’evolució dels canvis religiosos a través dels quadres i dels artistes, tot felicitant a l’equip del Museu “un bon equip que treballa molt per a la ciutat”.

Efectivament, ens trobem davant una mostra absolutament frapant per l’excel·lent treball de restauració, i per les tècniques pictòriques emprades durant el període que abraça la mostra. Minuciositat, precisió, perspectiva, moviment de les figures en la composició de moltes de les obres exposades, en d’altres sorprèn una iconografia poc habitual o atípica per l’època, la Fe dels ex-vots, mostrada de forma molt personal, com en el cas exposat que es tracte de quasi miniatures, de sublimació infinita, però sobre tot, sentiment i ànima per la grandiositat del fet religiós, expressant amb profunditat dolor o alegria, configuren aquesta mostra, on molts dels autors són anònims, però el desconeixement de l’autor no treu l’excel·lent patrimoni pictòric que disposa la ciutat.

Fins i tot el Resurrexit de Jordi Arenas s’avé amb el tarannà renaixentista de la mateixa, que destaca la humanitat de Crist, el seu fet humà, embolcallat de la divinitat que representen les diferents escenes de molts dels quadres. La grandiositat de la resurrecció de Crist expressada amb un cromatisme blau molt particular i una lluminositat excelsa de persona de profundes creences.

Wednesday, August 13, 2008

1968 – 2008: LA VIDA PICTÒRICA MATARONINA -RECORDANT EL PRIMER SANT PERE MÉS ALT


Organitzat pel grup els Dimarts al Llimoner, la Sala d’Exposicions de Caixa Laietana de la plaça Santa Anna, va acollir el passat 17 de juliol un col·loqui que va comptar com a coordinador amb Pere Pascual, crític d’art, i amb la participació de Raúl Capitani, Ricard Jordà i Yago Vilamanyà. La temàtica va girar al voltant de la vida pictòrica mataronina, durant aquests darrers quaranta anys, tenint com a base la pintura al carrer del primer Sant Pere més alt de l’any 1968.

Carlos Soriano, president dels Dimarts al Llimoner, va donar la benvinguda al públic assistent, tot agraint al mateix temps la presencia de prop d’una quarantena de persones, relacionades directa o indirectament amb el món de l’art i la política, doncs els regidors Ivan Pera i Ramon Basas del PSC es trobaven entre el públic.

Tot fent esment a l’evolució de les arts plàstiques en aquestes darreres quatre dècades, va cedir la paraula a Pere Pascual, qui va recordar amb la frase “reivindicar l’art mataroní amb un cop de puny sobre la taula” part del seu parlament, en la inauguració de la mostra El Casament, de principis de juny.

“L’art a Mataró té un alt grau de creadors però la plàstica mataronina té una minsa ressonància” , va afirmar Pere Pascual, partidari que l’art mataroní recuperi el seu espai de privilegi. Fent referència a l’any 1968, va dir que no es tractava de fer un viatge a la nostàlgia, sinó d’una anàlisi de l’evolució de l’art. Tot seguit, va presentar als convidats ja esmentats, i va recordar com l’actual sala d’exposicions, també ho era l’any 1968, com annex a la biblioteca popular de l’entitat d’estalvi, on per accedir-hi, es tenien que pujar unes escales.

“Els tres artistes escollits pertanyen a la mateixa generació (nascuts entre el 1941-1943) i provenen de diferents estaments socials. Capitanni va néixer a l’Argentina, però amb parentesc a Mataró, Jordà prové de la classe obrera i Vilamanyà prové del sector més intel·lectual”.

Cedint la paraula a Raúl Capitani, aquest va recordar les seves arrels catalanes que li varen permetre venir exiliat cap a Espanya.

Ricard Jordà, voltant els vint i cinc anys al 1968, va explicar als presents com va entrar dins el món de l’art. “Vaig anar a casa d’en Josep Tur i vaig veure com pintava un quadre. En aquell moment vaig decidir fer-me pintor”.

Fent referència a Opisso, i de com l’any 1961 el Museu de Mataró donava facilitats per exposar, Pere Pascual va preguntar: “Hi havia vida artística?”

Jordà va respondre que hi havia l’escola d’arts i oficis, que era gratuïta, i moltes més facilitats per exposar que no pas ara. Vilamanyà, per la seva banda, va explicar que va arribar a Mataró als 11 anys, procedent d’Olot, i que els seus estudis artístics els va fer a l’escola de Belles Arts a Barcelona, com també va anar a la Llotja, la Sant Lluc, etc.

Tot fent història, i amb intervenció d’aquesta cronista, es parla de com als anys seixanta, hi havia renovació d’exposicions cada quinze dies, tant al Museu de Mataró com a la sala d’exposicions de la biblioteca. Tot i que l’art oficial partia dels germans Arenas, de Santi Estrany, d’en Finet o d’en Marc Zaragoza, també es va recordar el naixement de la col·lectiva Sant Lluc (1946).

El mateix Pere Pascual, va intervenir tot dient que a principis dels cinquanta, Mataró va comptar amb exposicions de Alcoy, Tharrats o Tapias, gràcies a la direcció del Museu de Mataró. “Però a partir del Sant Pere més Alt, hi va haver-hi un altra moviment”

Les trobades entre en Rovira Brull i l’Alcoy i en Pere Màrtir Viada varen propiciar la creació d’aquesta mostra d’art al carrer, que socialment, va coincidir amb una època de puixança econòmica amb el gènere de punt. Pascual, també va fer esment de l’eclosió artística a Mataró, amb quasi disset sales o galeries d’art: Tertre, Anticus, Fuset, La Cripta, etc. que varen posar a l’abast dels mataronins, l’art dels seus creadors locals.

Ricard Jordà va recordar com la sala Tertre, promoguda per Nicolás del Rio, Nico, com era conegut, era una de les que més renom tenia, i el seu funcionament era a base de quotes que pagaven els socis. “Fins i tot, Tertre va anar a ARCO – Madrid”

- “Y ara tan sols n’hi ha tres”, va afegir Pere Pascual.

A partir d’aquest moment, el col·loqui, com a tal, comptava amb la participació dels tres convidats. Yago Vilamanyà va exposar la importància d’exposar a Nova York, però “L’important és que Nova York vingui a tu”.

Raúl Capitani va intervenir tot seguit, fent esment de quan va arribar a Espanya al 1979. Comparant les dictadures de Franco y Videla, va manifestar la duresa extrema de l’argentí, i les seves conseqüències en tots els àmbits de la societat d’aquell país, amb una classe mitja poc donada a la cultura i a l'art en general.

A la seva arribada a Espanya, primer va anar Madrid, on va conèixer a crítics d’art, etc., que li varen parlar de Mataró, de Rovira Brull i Alcoy. “Cuando vine a Mataró, tuve una muy buena acogida, excesivamente fácil” també va parlar de la seva relació amb Salvador Espriu, que en base als seus poemes, va realitzar una sèrie de gravats.

“En el año 1979, el grabado no tenía el reconocimiento que tiene ahora, y yo venía a aprender grabado, pero era yo quien tenía más conocimientos de grabado, y gentes como Rovira Brull o Jordà querían aprender grabado. Y organicé un curso”.

Jordi Pujol, quan va ser president de la Generalitat, també va mostrar interès pels gravats de Capitani, en veure l’obra realitzada amb els poemes d’Espriu.

Pere Pascual va tornar a prendre la paraula, recordant els temps de la Transició i la confiança que hi havia en un paper específic de la cultura per part dels estaments oficials, que amb el pas dels anys, no ha estat així. Es va parlar de l’editorial l’Aixernador d’Argentona, de com Ricard Jordà va marxar cap al Brasil, o com Capitani, sense estudis universitaris, però si de belles arts, i que per la combalidació de matèries, li calia pagar prop de 450.000 pessetes.

Per tal de subsistir, va buscar feina a Editorial Bruguera, il·lustrant llibres per la mateixa, mentre també feia cursos – sense cobrar, a excepció del tercer – de gravat al Taller de Gravat del Patronat Municipal de Cultura, idea que va sorgir de Manuel Cuyàs. També va donar classes particulars, i va entrar a formar part de l’escola l’Eina, on va conèixer a Pilar Bonet, Jordi Cuyàs, etc. Una escola sense pressions al professorat, y on s’experimentava amb noves tècniques.

El col·loqui va continuar amb una pregunta de Pere Pascual en referència a l’art a través de la via pública.


- "No n'espero res" - va manifestar Ricard Jordà, que a nivell públic, creo que l’únic es ven en la festa major. Del mateix parer va ser Yago Vilamanyà. “Per vendre, cal moure’s. Falta criteri” Per la seva banda, Capitani va ser més contundent. Va recordar que quan va arribar a Espanya, hi havia gust i consum. S’estalviava i no hi havia crèdit, i en l’actualitat, “la cultura extranjera se ha puesto de moda”. Pel que fa a Sant Pere més alt, va recordar com passats els setanta, va quedar oblidat. “Esperaba el cambio pero se colocaron los mismos de antes, formando una nueva clase progre, desplazando a la cultura europea, en favor de los EE.UU y la llamada “action painting”

Pere Pascual per la seva banda, va comentar com la ciutat no ha tingut una burgesia agosarada. Jordà va incidir tot dient: “jo personalment he prescindit dels canvis socials i m’he adaptat a les circumstàncies”.


“Yo no conozco ningún burgués”- va intervindre Capitani – “Ahora para exponer hay que pasar por el comisario, por el experto”. Tampoc se’n va estar de criticar durament Can Xalant, y la transformació que també han sofert les galeries d’art, on el galerista era únic.

Pere Pascual va fer incidència en la teòrica diversitat d’espais, i Vilamanyà va comentar el fet que els nous rics actuals no tenen la cultura dels seus avantpassats “La burgesia no se la juga. El poder polític se la juga dins els paràmetres que han de ser”. Jordà comenta aspectes sobre les sales actuals com l’Ateneu o Can Palauet i Vilamanyà es va preguntar si “l’art objecte o no objecte?”

Capitani va apuntar que la solució seria el que han fet a Céret, població situada a la regió del Llenguadoc-Rosselló (França), on existeix una persona responsable en cada branca d’exposició, i es cedeixen sales per exposar. No hi ha comissari, i l’expert ho és en realitat. No es cap càrrec polític.

Finalment, el col·loqui, d’un parell d’hores de durada, va acabar amb la següent pregunta per part de Pere Pascual: “Com veieu el futur de l’art i dels artistes?”

- “Una incògnita” – va reconèixer Ricard Jordà, que va glossar la tasca de la Sant Lluc o dels Dimarts al Llimoner però va acabar dient “Ho veig optimista”.

Per la seva banda, Yago Vilamanyà va resaltar el fet que hi ha molta gent jove amb empenta i Raúl Capitani, es va mostrar molt pessimista “Todo el mundo ha de actuar de forma distinta. Existe una gran crisis de la cultura, y lo que se ofrece no tiene nada que ver con la cultura. Es cultura basura. La buena cultura es minoritaria”

L’acte va acabar amb un torn de preguntes i respostes en referència, principalment al poc suport del PMC als artistes locals, i als impediments que l’entitat mostra per als mateixos, no donant terminis per exposar ni espais. Finalment, Carlos Soriano va acomidadar l'acte, tot convidant als presents al Sant Pere més alt-2008.

Friday, August 08, 2008

JOVES ARTISTES AMB EMPENTA





















La IV Col·lectiva Joves Artistes Seleccionats Sant Lluc, - Àmbit Zero / Ateneu Caixa Laietana – juliol-2008 - concentra noms que ja no ens són desconeguts: Máximo Almeida, Jordi Arcas, Pol Codina y Ruth Gallofré mostren els seus treballs on temes, tècniques i missatges són ben dispars, però afortunadament es regeixen pels cànons de l’art.

Màximo Almeida que en l’edició d’enguany de QU4TRE, ja va sorprendre per l’ús molt particular del negre “Almeida treballa en format gran, fet que li concedeix la llicència d’impactar a l’espectador, que ho veu tot molt negre, però els nocturns d’aquest artista són plens de màgia i misteri, tot i tractar-se de la més pura estètica urbana” (Cròniques Mataronines – Abril-2008), en aquesta IV Col·lectiva, no deixa d’impactar-nos, però amb una tècnica mixta absolutament frapant: el tema central està envoltat igualment d’una certa tonalitat negre, però aquest cop es producte del bufador. Almeida ens presenta un retrat de la simplicitat de lo quotidià, que en les seves mans, i a través de la seva imaginació, l’espectador s’atura davant la seva obra, si fixa i l’admira. És de pinzellada precisa i petita, ple de minuciositat, exquisidament detallista... realista en la tècnica però envoltat del més clar esperit surrealista, per tan sols pintar – es pot pensar - un colom (Crepúsculos: Colomí) una cuina o unes bombones de butà, (Crepúsculos: Dos Bombonas) o unes llambordes, però ¡¡quina exactitud!! Quan hi ha base artística, creativitat i imaginació, qualsevol tema es converteix en art, i Almeida, porta la seva essència dins la seva ànima.

Jordi Arcas és el més clàssic de tots els artistes, i per ser jove, és quelcom a tenir en compte, doncs aquest factor, no té perquè ser imperatiu d’avantgaurdisme o modernitat. Arcas pinta acadèmicament, artesanament, delicadament, utilitzant tècniques diverses: oli s/tela i aquarel·la, i en diferents formats. Sap jugar amb el cromatisme, i l’aplica de manera gradual, treballada i per descomptat, clàssica.

Ens presenta un ampli ventall temàtica, (Barques de palangre, Gerros, Poble de la costa, Home fumant, etc.) a través de la perspectiva, espais i volums, i domina la tècnica; és professional, i aplica en l’art un concepte gens menyspreable i sempre a considerar: objecte de decoració. Però si més no, li manca potencia, energia, vivacitat, imaginació. L’esperit artístic li és aliè. És un pintor visualment agradable, però la passió creativa és inexistent.

Pol Codina no sorprèn gens, per una raó: ja va exposar l’any 2006 en la Segona Col·lectiva de Joves de la Sant Lluc, però la seva tasca amb el ferro forjat continua sorprenent i sobtant, presentant formes sinuoses d’animals marins: peixos, meduses, calamars, etc., Un univers fascinant, encisador, treballat amb materials durs. En Cròniques mataronines – juliol 2006 vaig comentar: “Codina, ens mostra en un univers de ferro forjat, la seva visió d’un entorn marí molt particular, que li permet moviment i sinuositat alhora que dona a entreveure a un artesà en plena evolució, amb un material aparentment poc dúctil però de grans possibilitats”. Evidentment, no ha canviat en aquests quatre anys, però no vol dir que no hagi evolucionat, (Prototip de peix del Maresme, Calamars, Meduses en moviment, Tentacles..). doncs en l’obra actual s’observa més detall, més cura, més coneixement del ferro forjat, més estructura de les peces.

Codina és un artista singular, que de ben segur serà capaç de treballar altres materials, per donar a conèixer tot el que la seva imaginació i força creativa pot proporcionar a través del temps.

Finalment, Ruth Gallofré, és l’artista més trencadora de tots quatre: pinzellada ampla, colors punyents, - foc més que sang a les venes - abstracció pura i dura, sense límits, amb seny i rauxa, formes en taques de color, visualment xocant, sense cap mena de dubte. Duresa de contingut, reivindicació i ànima d’artista. La seva obra parla – perquè l’espectador si s’acosta sent la veu de la pintura – d’un continent: Àfrica, 1, 5, 3 i 6, Però també ressalta el un color: Groc 1. Gallofré, de ben segur, experimentarà tècniques i cromatismes, i formes de presentació – les de l’exposició eren mig format – i cridarà més d’un cop l’atenció.

Tuesday, August 05, 2008

ARTISTES FORA DE CIRCUIT: IMMA BANET – JOSEFINA ENRICH




Les sales d’exposicions habituals recullen mostres d’artistes o bé amb un currículum provat (Sales Laietana, Enblanc, Ca l’Arenas) o bé de provada narcolepsia, dins la jerarquitzada estructura del “todo vale” en el món de l’art, i ben acostats a un elitisme polititzat pagat amb els nostres impostos (Can Palauet, Ca l’Arenas, també, el Foment...)

I de tant en tant, cal donar-se una volta per una sala petita i ensorrada, que pertany a la parròquia de Sant Josep, emplaçada davant mateix de l’església, on el visitant que es perd, fa troballes que no deixen indiferent.

Durant pràcticament tot el més de juliol, alguns pintors hi han exposat. En destaquem dos: Imma Banet i Josefina Enrich.

Imma Banet és una dona dinàmica i activa, que pinta paisatge urbà o natural, amb traça ferma i curta, amb energia i valor. Sap crear un cromatisme molt particular; no és ni exquisid ni elegant. Però es profund, treballat molt intens... imaginatiu, qualitat que també aplica a la perspectiva i a l’espai. La Imma no s’està per subtileses. Té massa potencia com per entretenir-se en minuciositats. Pinta amb la grandesa de persona que traspassa a la tela el que veu, el que sent el que li transmet l’ànima del paisatge, amb tons d’impressionisme però que denoten un inici d’evolució cap a l’abstracció, on la “rauxa” pictòrica d’Imma Banet, pot trobar un camp per abonar, molt adequat al seu tarannà.

Els quadres de l’Imma agraden i se’n venen, perquè hi ha personalitat, i en la senzillesa de les nostres llars, massa petites per ser col·leccionistes d’art, ens agrada veure a casa un artista de caràcter.

Dins la mateixa sala, hi ha, entra d'altres, la Josefina Enrich. Una aquarel·lista amb un gran domini de la tècnica, de temàtica original, de traç ferm, i amb un joc de colors innovador. Té una distinció continguda y una expressió del quadre lineal no exempta de sinuositats. És una artista romàntica, fet que s’ha perdut molt actualment, i es d’agrair que ella ens ho recordi. Te una especial “savoir faire” per captar l’essència del que veu, fins i tot un toc de misteri, que fa la seva pintura atractiva i captivadora.

Friday, August 01, 2008

SANTES FOTOGRÀFIQUES



Fins al passat 31 de juliol, la tradicional mostra fotogràfica de Les Santes de l’any anterior, va estar exposada a l’Ateneu Caixa Laietana. En realitat, desprès de la presentació del cartell, aquest és el segon acte de Festa Major, que no hi ha cap fotògraf que reculli com a tal, dins el conjunt d’imatges que recullen, els diversos actes.

Ja son moltes edicions de Santes Fotogràfiques, i per tant trobar originalitat de plantejaments sempre es un repte, doncs els actes es desenvolupen dintre dels cànons establerts per la costum i tradició.

Isaac Benito, el fotògraf d’enguany amb les seves Llums de Santes, ha sabut fer una tria original, digne i sorprenent, en alguns aspectes, els qual hi ha un mínim tractament de photo-shop, tan sols per afavorir la qualitat de la imatge, contrastos de llum, etc., però en cap moment defuig de la realitat.

Així trobem una esplèndida sèrie de fotografies relacionades amb el castell de focs, el qual el mateix Benito confessava a aquesta cronista que no hi ha cap tipus de manipulació; la fotografia es tal qual, gràcies a favorables condicions meteorològiques i de visibilitat, que permeten veure un Glòria Les Santes a la perfecció.

Les fotos de gent o de masses, també son una tradició dins la imatgeria santera: a tothom li agrada trobar-s’hi. La claretat de la massa és absoluta. En cap moment es troba res esborronat.

Els capsgrossos, el cremat, la travessa al port, la missa, etc. mostren aspectes que es podrien definir entre llums i ombres, sigui tant per l'ambit diurn o nocturn, per l'entorn en si o l'activitat. Si més no, pero, el foc i el seu conductor, el drac, son els que tenen imatges d’una seducció increïble, quasi mística que visualment, recorden al visitant les llegendes de l’Edat Mitja. És aqui on l'efecte boirós del fum no pertorba la imatge, que en cap moment deixa de ser evident.

Benito retrata de forma nítida, explícita. Dins el tarannà de reportatge fotogràfic que representa la Festa Major, ha sabut encabir gestos, formes, expressions de tota mena. Sap enfocar i trobar bon enquadrament, te visió i perspectiva, dins les dificultats que representa la seva tasca, i tenint en compte el munt de fotografies que fa d’un mateix objectiu. “Si l’encerto l’endevino”, es pot esdevenir, però Benito té una sensibilitat massa exquisida com per conformar-se en lo primer que surt bé.

Llums de Santes són una crònica en imatges, flashos d’esdeveniments que any rera any, presenten dins els mateixos actes, l’evolució de la societat mataronina, i els canvis que aquesta experimenta, tot i que per veure aquestes modificacions, caldria una retrospectiva.