Thursday, June 26, 2008

L'AQUAREL·LA: INFINITES POSSIBILITATS, EMOCIONS DE COLORS




Fins al proper 29 de juny, l’Àmbit Zero de l’Ateneu Caixa Laietana exposa l’obra d’Amadeu Casals: Finestra al mar Prop d’unes quaranta obres on l’espectador pot observar diversitat de traces, de paisatges, de cromatismes, de formats (generalment mig i petit), d’ambients i un llarg etc., que demostren que Casals domina perfectament no tan sols el seu ofici, sinó les mil i una possibilitats de l’aquarel·la, una tècnica no exempta de dificultats.

Destaca principalment un traç fort, enèrgic, amb plenitud del que vol transcriure en la seva obra, que en cap moment decep, sinó que sorprèn a cada quadre que el visitant observa.

Tot i la potència del traç, si nota una agilitat quasi màgica, d’aparença senzilla, però de sublim elegància en algunes obres, impactant en d’altres que envolten l’impressionisme, sense oblidar un conjunt de peces que ronden l’abstracció amb encisadora mixtura de tons expressionistes, cubistes, etc.

Si el traç destaca en l’obra de Casals, no ho és menys l’ús del cromatisme; donant a cada obra o conjunt de peces té una particular visió colorista. Abunden colors suaus i tons pastels, però no se n’està d’usar virulents vermells, sedosos verds, blaus atraients, ocres difuminats, tots perfectament conjuntats amb la varietat que la paleta cromàtica exposa.

Obres com “Platja Cascais” i “Platja Muralla” o “Quatre trobades al Mar Menor”, “Port de Cadaqués”, “Racó de Port de la Selva”etc. ens mostren un Casals mediterrani, tot i Cascais, amb pletòric de llum i encisat per l’encant del mar i la relació amb l’home, com ho demostra un magnífic “Barques en blau”, que no deixa de fascinar per la seva geometria.

El paisatge urbà no passa desapercebut per aquest aquarel·lista. “Ventalles vermelles al carrer Taviria”, “Carrer d’Andorra la Vella”, etc., ens permeten veure un Casals menys romàntic, més fotogràfic; tan sols exposant la senzillesa visual de l’entorn.

El bodegó també i té part en l’obra d’aquest artista, per la qual cosa es pot afirmar sense cap mena de dubte, la diversitat temàtica en la seva obra. “Copa i sifó” “Tendal vermell”, “Sense títol”, “Sifó en blaus” o “figueres a ple sol”, ens mostren la part més imaginativa de Casals, barreja d’abstracció, cubisme, expressionisme que no deixen gens indiferent i que trenquen, sense sortir-se del conjunt de la mostra, certes imatges idíl·liques o quotidianes. Tot forma part de l’entorn i Amadeu Casals el retrata amb cura, dinamisme, ull crític, sense deixar de banda l’idealisme pictòric, però de ben segur, d’una forma personal i intransferible.

Tuesday, June 24, 2008

MUSEU ARXIU DE SANTA MARIA - CICLE DE CONFERÈNCIES: 1808-1814: INVASIÓ NAPOLEÒNICA A MATARÓ


En commemoració dels 200 anys del que sempre s’havia conegut com a Guerra de la Independència i ara se’n diu del Francès, el Museu Arxiu de Santa Maria va organitzar dijous, 19 de juny, una xerrada a càrrec d’Albert Dresaire, profund coneixedor del tema, en especial referència a l'evolució d’aquest esdeveniment històric, en relació a Mataró.

Presentat per Ramon Reixach, amb qui fa unes setmanes va col·laborar en un article publicat al número 1.342 del Tot Mataró, el guanyador del Premi Iluro en les edicions 2005 i 2007 va fer una semblança biogràfica de Dresaire.

Nascut al 1969, informàtic de professió, desplegant la seva activitat laboral en una coneguda entitat d’estalvi mataronina, Dresaire casat i pare de tres filles, va publicar a l’any 1989 dins la col·lecció Caps de Bou del Patronat Municipal de Cultura, una monografia sobre el tema amb col·laboració amb Eloi Beulas “La guerra del francès a Mataró, 1808-1814”. Gran aficionat i estudiós del pessebrisme, del que n’ha fet nombrosos articles, i força ben relacionat amb persones i entitats d’aquesta àrea, va publicar fa un parell d’anys El Pessebre a Mataró, història d’una tradició viva. Actualment, compagina la seva activitat de recerca històrica amb la creació d’un projecte museológic sobre el pessebrisme, conjuntament amb Jordi Montlló.

Tot seguit, Dresaire de forma amena, àgil i entenedora es va adreçar a la prop de norantena de persones presents per parlar dels orígens del seu interès per aquest període històric, de com gràcies a una col·lecció de cromos, d’imatges impactants que per a la curiositat d’un infant resultaven engrescadores, ve tenir coneixement de l’anomenada guerra de la Independència. De com el seu pare va comprar els primers Fulls del Museu Arxiu, “aquells que estaven mecanogràfiats i en vaig llegir un article sobre aquest fet”, i de com anys desprès, gràcies a una setmana cultural a Vilassar, juntament amb Eloi Beulas, varen proposar parlar sobre la guerra del Francés.

Passada aquesta petita introducció, no sense deixar de reconèixer que el “culpable” de la seva afecció a la història va estar el Museu Arxiu de Santa Maria, va passar tot seguit a l’exposició central de la xerrada.

“La història, no son els cromos d’Agustina d’Aragón ni del Timbaler del Bruc. No és així. Els francesos no eren “tan dolents” ni els catalans o espanyols “tan bons o valents”

Per a Dresaire, els orígens de la invasió napoleònica a Espanya tenen lloc l’any 1807, amb la conquesta i domini per part del general cors de mitja Europa. Amb la soterrada intenció d’invadir el territori espanyol, però amb l’excusa de fer-ho a Portugal, es va aprofitar de les febleses dels governants espanyols i de Ferran VII al capdavant, i el 9 de febrer de 1808 va fer les primers incursions, arribant a Mataró el dia 12 del mateix mes.

“Com amics, els ciutadans rics acollien als militars de graduació, però els pobres es tenien que conformar amb els soldats. Fèlix A. Camplloch i Velada, de Can Guarro, el prohom més ric en aquell moment, va ser qui va acollir al general Lequi”.

Un militar d’origen italià, doncs val a dir que si bé eren tropes de Napoleó, els soldats rasos no eren d’origen francès, sinó d’Itàlia, concretament de Nàpols. El 29 de febrer, les tropes franceses varen conquerir Montjuic, apoderant-se del castell, i la seva situació de privilegi per a la vigilància de la ciutat comtal.

La invasió dels francesos no era gens ben vista per part dels mataronins de l’època. L’economia estava en crisi, el comerç amb Amèrica era molt dificultós, com a conseqüència de l’enemistat espanyola amb els anglesos. “Els amics de la monarquia eren els francesos, que es varen portar molt malament”, referint tot seguit Dresaire els abusos en no voler pagar els aliments que consumien, o la palla pels animals, etc. “El 2 de maig de 1808 es fa a Santa Maria un ofici solemne amb dues pregaries per ajudar a Ferran VII en el seu captiveri” .

El 4 de juny, una bona munió de mataronins marxava cap a Barcelona, degut al malestar general amb les tropes invasores, i “segons les cròniques, la gent es va revoltar i va anar a l’ajuntament, però hi ha dubtes, doncs pel que sembla, no hi eren tots en destacar les cròniques el fet de “algunas personas juiciosas...””

A Lleida, la població es va alçar el 29 de maig, i a Mataró quatre dies desprès. Segons Dresaire, “es una guerra complexa, no es va anar contra els francesos, doncs hi havia llocs que es varen alçar contra el rei i d’altres, contra les autoritats borbòniques”. La resistència va ser desigual. “En un sermó d’un dels escolapis de Santa Anna, s’animava a la gent contra els francesos, principalment per defendre l’església i religions pàtries”

Les escoles pies varen ser fàbriques d’armaments, i la movilització va ser gran, tot i que en paraules de Dresaire, “semblava una guerra de fireta” tant per il·lusions com per indecisions.

El 16 de juny del 1808 els francesos varen fer una operació d’observació. El general Lechi amb 5000 homes, cavalleria i vuit canons es va aposentar prop de les entrades de Mataró, (C/ Sant Benet, Cami Ral i C/ Argentona) la qual cosa va trasbalsar a la ciutadania. Lechi va enviar 3 parlamentaris, que varen ser rebuts a trets pels mataronins.

Dresaire es va preguntar: “Què els hi va passar pel cap? Costa d’entendre. Als carrers de Mataró tan sols hi havia mataronins, amb prou feines militars. Què va passar per matar a un parlamentari?”

Conseqüent amb el criteri militar, el general Lechi va ordenar l’entrada a la ciutat de mat i degoll, i els francesos no se’n varen estar de saquejar, violar, assassinar i cremar tot el que trobaven al seu pas. “Era una acció de guerra”. A Tarragona, els morts es varen comptar entre 4 i 5000 persones. A Mataró en van ser prop de 25, però tenint en compte la població d’aleshores, (uns 10000 habitants), i que degut a ferides i altres, el nombre de víctimes va arribar a la quarantena, era molta gent. “No era un fet menor”

Al cap d’uns dies, i gràcies a la intermediació – a base de pagar - de Fèlix A. Campllonch, que havia fet força coneixença amb els francesos, sense considerar-se un afrancesat, va aconseguir apaivagar als invasors.

Malgrat la duresa dels esdeveniments, durant el període 1808-1812, l’economia de la ciutat se’n va veure beneficiada. Tal com explica Joaquim LLovet en el seu llibre Cartes a Veracruz, el comerç a la ciutat va ser sis vegades superior des del 1809 al 1811 que no del 1805 al 1809. “A Mataró no volien els francesos, però tampoc volien lo d’abans”

Dresaire va explicar que la guerra no es Agustina d’Aragón ni un patriotisme exacerbat, i les cròniques ressalten que la ciudad vivia en un gran sosiego". "S’anava vent al viu viu, sobreviure com es podia”. No obstant, la pressió dels francesos era obvia, doncs si no se’ls subministraven provisions i altres matèries, procedien al xantatge, extorsió o segrest de persones. Però les crides a matar francesos varen ser més intenses al 1809 que al 1810, recorrent a les quintes.

Dresaire va destacar “l’amistat” dels anglesos, més adient amb els francesos que no pas amb els espanyols. La instal·lació dels francesos entre el 1812 i 1814 va ser evident, i tenien com aquarterament el que ara es coneix com a Cementiri dels Caputxins, dons la situació estratègica els hi permetia un bon control de la zona. Aquest fet va contribuir a la davallada del comerç de la ciutat i a la resistència dels residents de la capital del Maresme. El 26 de gener de 1812, es va decretar l’annexió de Catalunya a França. Mataró pertanyia a l’anomenat districte de Montserrat

Aquesta annexió va ser més fictícia que real, amb divergències entre el personal militar i funcionari francès degudes a la burocràcia d’aquests últims, i a la que els militars no hi estaven acostumats.

El 8 de gener de 1813, i gràcies a la constitució de Cadis de l’any anterior, es varen convocar les primeres eleccions constitucionals. Ignasi Arnau va ser el primer alcalde constitucional d’un ajuntament disfressat de Junta Benèfica, per evitar ingerències franceses. “Hi havia preocupació pel benestar de la gent”.

Al 1814 s’acaba la guerra a Espanya i el “Matxo” (mot en que eren coneguts els francesos) abandona els Caputxins, però seguint la tàctica de “terra cremada”, és a dir, tot arrassat. El 12 de febrer de 1814 es produeix un acte de proclamació i el 19 de març de 1814, Ferran VII, “el deseado”, va arribar a Mataró. “Cent anys desprès del desig d’expulsió d’un rei borbó (1714), un altre borbó n’és aclamat”. Es va organitzar un Te Deum en acció de gràcies amb la presència del monarca.

Les paraules finals de Dresaire varen anar referides al munt de relats i documentació que hi ha d’aquesta guerra, que es poden consultar a l’Arxiu Comarcal, al de Santa Maria o a la biblioteca de la Caixa Laietana. “Les visions patriòtiques no s’han de frivolitzar. El que va ser aquesta guerra no es fa explicant batalletes i tan de bo en podem parlar en passat”.

L'acte va finalitzar amb un torn de preguntes i relfexions sobre el tema exposat.

Wednesday, June 11, 2008

LO QUOTIDIÀ D’UN ESDEVENIMENT A TRAVÉS DE L’ART - EXPOSICIÓ (i II)

























Miguel Benitez, Raúl Capitani, Josep M. Codina, Manuel Contreras, Santi Domínguez, Marta Duran, Antonio Gutiérrez, Ricard Jordà, Ivan Jordà, Cesc López, Catherine Lorton, Antoni Luís, Daniel Llin, Eugenia Murgani, Pere Munné, Josep NOvellas, Eduard Novellas, Artur Palomer (Pal), Marc Prat, Maria Pretel, Manuel Prieto, Magda Riera, Jorge Sarraute, Josep Serra, Carlos Soriano y Yago Vilamanyà ens presenten una exposició única, coral i uniforme en quan a tema i mesures, però cada artista ha donat, ha abocat amb força e il·lusió la seva particular i exclusiva visió del Casament.

L’espectador trobarà: ironia, tendresa, escepticisme, cinisme, esperança, reflexió, crítica, incertesa, il·lusió, dubtes, angoixes i un llarg etc. de virtuts i defectes de la condició humana, envers a un esdeveniment capdal en la vida d’una espècie, gregària com és la dels humans.

No sobra cap quadre, ni en falta cap. No hi ha distorsió, tot es complementa: traces, cromatismes, espais volums, formes i sobre tot, la imaginació i la potencia de l’ART innovador, d’avantguarda, amb solidesa acadèmica i desenvolupament crític i creatiu.

Des d’aquestes Cròniques, ens afegim a l’opinió del crític Pere Pascual i reivindiquem L’ART com a expressió única i indiscutible de la genialitat dels artistes, envers suports oficials minoritaris, d’elevat cost per l’erari públic i pels mataronins, que tan sols afavoreixen la mediocritat i serveixen d’excusa per a un funcionariat sense idees, polititzat i addicte al règim.

L’art no ha d’entendre de polítiques, sinó d’universalitats. No hi pot haver-hi relativisme en l’ART perquè ha d’arribar a frapar, a impactar sigui per la seva bellesa, missatge o contingut, la sensibilitat dins l’esperit i ànima humanes.

LO QUOTIDIÀ D’UN ESDEVENIMENT A TRAVÉS DE L’ART - PARLAMENTS DELS “TESTIMONIS” (I)


L’art o ara les arts plàstiques, reflecteixen habitualment l’esperit crític, filosòfic o sentimental d’un artista, a través de mil y una representacions, però que un fet com un casori serveixi de fil conductor a una exposició, és absolutament innovador per les nostres contrades, i va servir “d’excusa”, perquè el passat dijous, 5 de juny constituís tot un esdeveniment social i cultural.

El casament, 26 artistes és la mostra que fins el proper 31 de juliol es podrà veure a la Sala d’Exposicions de Caixa Laietana, de la plaça Santa Anna.

33 obres personalíssimes de mides 1,62 x 1,30 mts., configuren un univers molt particular que artistes d'estils absolutament dispars, han sabut compenetrar a la perfecció, donat com a resultat una mostra original, de gran qualitat i excel·lent presentació.

Un esdeveniment com una boda requereix de tot un cerimonial, que els membres dels Dimarts al Llimoner, conjuntament amb la direcció escènica de Sala Cabañes varen representar en forma de Divertimento, amb dosis d’ironia, sempre amb respecte i vestits per l’ocasió.

Josep M. de Ramon, a cura de la direcció escènica, i reservant-se el paper “d’alcalde - mestre de cerimònies”, a qui va donar un to divertit, de burlesca solemnitat, va informar als nombrosos presents a l’esdeveniment – la sala estava plena de gom a gom, sense cap presencia institucional (hi havia ple al consistori) ni tècnica per part del IMAC, abans PMC – que assistíem a un casament molt especial, el de la Srta. Creació amb el Sr. Públic (rols interpretats pels pintors Marga Riera y Antonio Rodríguez –De Antonio) “No poden viure l’un sense l’altre, i l’altre sense l’un (...) i estan comdemnats a gaudir de la vida junts”, passant tot seguit a donar pas als diferents testimonis. El primer de tots, Jaume Boter de Palau, en representació de l’entitat d’estalvi qui seguint la causticitat marcada, no va deixar de sorprendre’s del paper que li tocava representar doncs “mai se m’haguera acudit oficiar un casament. No soc ni capellà, ni alcalde, ni capità de vaixell, ni jutge de pau... Només soc president de la Caixa Laietana i ja ni ha prou”

Boter de Palau va agrair al col·lectiu dels Dimarts al Llimoner la iniciativa, tot recordant que “abans ho havien fet amb el flamenc i amb els dimonis “non serviem”, perquè els del Llimoner saben llatí”. Es va mostrar encantat de donar el seu consentiment a casament tan particular, brillant i colorista, definint seguidament particularitats d’algunes obres, i exposant tant aspectes habituals com d’evolució de la unió de dues persones.

Finalment, va acabar la seva intervenció tot destacant el moment de festa que se celebrava, i sense oblidar un ¡visca els nuvis!.

Novament, de Ramon va tornar a prendre la paraula per presentar al següent testimoni, Carlos Soriano, president del col·lectiu i “pare de la núvia”. “En el moment de la creació, les coses no són el que semblen, no solen ser normals. Els Dimarts al Llimoner, casen amb dijous”.

Soriano no se’n va poder estar de manifestar sentir-se com un entrepà “en mig de dos grans senyors”. Com a president dels Dimarts al Llimoner va mostrar la seva satisfacció i agraïment per l’esdeveniment, la seva organització i posta en escena: “em dona la impressió que se’ns tracte amb elegància, el senyorio i la distinció...”, tot acabant la seva intervenció fent una pregunta rara “hi ha algú entre els presents que no sigui contemporani? Tots som contemporanis, i els contemporanis són conceptuals. Les obres s’han d’agafar amb il·lusió i aquest era un projecte molt interessant. Se sabia que l’exposició es faria en aquesta sala. Altres companys de Mataró s’ho miraran amb enveja que aquesta no hagi estat una imatge seva”.

De Ramon, agafant de nou el fil conductor va presentar al tercer i darrer testimoni: el crític d’art Pere Pascual de que va dir: “coneix les febleses del Sr. Públic i especialment a la núvia, la Srta. Creació (...)”

Com la resta de testimonis, el crític d’art també va expressar el seu agraïment als Dimarts al Llimoner per la iniciativa, destacant que es tractava d’una magnífica exposició, “especial i diferent”, i essent justificada com a transcendent.

Va destacar l’aspecte de la sala i que en ella si conjugaven “art, artistes i ciutat. Novellas va tenir una idea, un repte complex”. Pascual, va fer esment a les mides dels quadres 1,62 x 1,30 mts. “mides que molts artistes no havien tingut mai al cap”, de lo poc habitual del tema dins el món artístic, qualificant al conjunt de la mostra de “coral”.

Pere Pascual va reconèixer que, abans de veure els quadres per primer cop per tal de poder fer l’escrit del catàleg i programa de mà, tenia el concepte que veuria un conjunt d’obres desiguals: unes meravelloses, d’altres regulars i altres amb menys nivell, però es va dur una gran sorpresa: “totes les obres tenen tal dignitat que mereixen un aplaudiment”.

Segons Pascual, els aspectes socials, emocionals, econòmics, sentimentals, etc. que genera un casament passen pel sedàs de la crítica agra – dolça dels pintors que hi exposen. “Hi ha transcendència de ciutat. A Mataró no ens creiem que tenim uns grans artistes. Hi ha artistes que no han fet mai exposicions”, tot esmentant desprès l’esforç de Capgros, l’Associació Sant Lluc per l’Art i Caixa Laietana.

Pascual va reivindicar la vàlua de l’art, no a base d’idees sinó “d’un cop de puny sobre la taula”, aprofitant que els “artistes de Mataró ens conviden a un bon banquet, gaudim-lo”, sense estar de comentaris en referència a l’actitud del abans PMC ara IMAC i la seva política cultural envers l’art. Amb un simbòlic brindis, va finalitzar com els altres testimonis amb un visca els nuvis.

L’acte de presentació va acabar seguint el ritual dels casaments civils, i com a colofó, la lectura per part d’Immaculada Llorens d’un emocionat poema de Manuel Patricio. “Que lo que l’art ha unit, no ho separi cap home” varen ser les paraules finals de “l’alcalde” de Ramon envers aquest particular casament.

Friday, June 06, 2008

JOSEP FADÓ: UN CONCERT FET A MIDA


Amb la finalitat de recaptar fons per a la reparació de la teulada de l’església de Sant Josep, dissabte 31 de maig, va tenir lloc un concert multitudinari per part del reconegut tenor mataroní Josep Fadó, acompanyat al piano per Xavier Martín.

Passió per la música es va titular el concert, amb un programa molt variat, a mida pel gran públic, on hi van tenir cabuda tan el lied, com la cançó catalana, napolites, romances de sarsuela i cançó espanyola.

El rector de la parròquia de Sant Josep, i arxiprest de Mataró, Mn. Jordi Cussó, amb un tarannà més semblant a un presentador de telenotícies que no al de la vocació que representa, es va dirigir al públic per tal d’explicar com va sorgir la idea del concert, gràcies a la vinculació del tenor amb la parròquia, per la qual cosa es va oferir a ajudar en qualsevol activitat, tenint en compte que ell és cantant i els seus compromisos artístics. “Feia un any i mig que no s’havia pujat a la teulada, i es va observar el seu mal estat. Creiem doncs, que és un bon motiu per la col·laboració d’en Josep”.

Mn. Cussó va agrair a Caixa Laietana i als seus representants, Miquel Gelabert i Ricard Navarro –l’entitat d’estalvi col·laborarà en la reparació de l’espadanya - la seva presència i la del regidor Francesc Teixidó, en representació de l’alcalde Barón.

Finalment, Mn. Cussó agraint a J. Fadó i al pianista Xavier Martín l'oportunitat de l'esdeveniment, va convidar a apagar els mòbils, tot i que durant el concert, algun se’n va sentir.

Tot seguit, Josep Fadó tenint com a escenari l’altar de Sant Josep, també ple de públic, va llegir la traducció al català de la primera peça del programa An die musik, un lied de F. Schubert.

Tenint en compte que l’acústica de l’església de Sant Josep dispersa el so, impedint apreciar amb tota magnitud l’esforç vocal i musical dels intèrprets, la veu de Fadó és potent i nítida, ben cultivada, amb un frasseig i harmonia molt sòlids, densament homogènia en tots els registres, especialment en els aguts, la qual cosa li permet una soltesa i dinamisme en les Napolitanes, mentre que en el lied o en la romança de sarsuela, els seus registres perden color, degut a un excessiu vibrato.

Així, en el An die musik, li va mancar el lirisme i l’especial musicalitat que desprenen aquest tipus de composicions, però que Fadó ho va resoldre professionalment, amb un excel·lent acompanyament de piano, mentre que en Damunt de tu només les Flors Frederic Mompou i Romanç de Santa Llúcia d’Eduard Toldrà, el tenor va demostrar un bon domini vocal, un acurat frasseig i una riquesa de matisos que el públic va apreciar amb forts aplaudiments.

Un moment especial d’aquest concert va ser el dedicat al compositor mataroní Augustí Coll i Augulló, del qual l’historiador i arxiver mataroní Nicolau Guanyabens, en va fer una semblança biogràfica, tot fent referència a l’emotiu moment del seu funeral, el 22 de març de 1944. “Vivia al carrer de Cuba i era un vellet estimat a Mataró. Va morir en una situació precària”.

Coll i Augulló va fer estudis musicals a Barcelona, amb el mestre Morera, va tenir grans vinculacions amb els Cors Clavé i amb l’Orfeó Català, va ser el fundador de l’Orfeó Mataroní i l’any 1911, l’ànima de la Banda Municipal, que als matins dels diumenges tocava al parc obres de grans compositors, entre ells Wagner.

Guanyabens també va explicar com una de les seves composicions In Memoriam dedicat a la mort dels seus tres fills infants, es toca repetidament cada Divendres Sant a la processó de Cartagena. “Celebrem que Josep Fadó incorpori una obra d’aquest compositor”

I així va ser com a través de la veu del tenor, l’auditori va descobrir melodia plena de dolçor i tendresa que Fadó va transmetre amb especial encís, mostrant amb una tessitura perfectament treballada, amb emoció i sentiments únics.

El lluïment del pianista Xavier Martín va arribar amb Alfonsina y el Mar de Ariel Ramirez y Félix Luna, i posteriorment amb el conegut tema de la banda sonora de la pel·lícula Love Story compost per François Lai.

La interpretació d’ambdues peces va ser exquisida, i bo i la distorsió de so, es va poder apreciar com intensitats i subtileses eren perfectament remarcades en ambdues obres, amb una tècnica impecable, i equilibri en les matitzacions, element aquest que també es va fer notar amb l'acompanyament al tenor; en cap moment disonàncies.

Fadó va demostrar el seu virtuosisme amb la cançó popular italiana, i així amb Musica proibita de Stanislao Gastaldon , Core n’grato de Salvatore Cardillo, i Mattinata de Ruggero Leoncacallo, aquestes dues napolitanes compostes originariament per a Enrico Carusso, va fer les delícies del públic, amb una interpretació brillant, amb gran seguretat i domini, i excel·lent timbre en determinats registres.

El concert es va acabar amb dues romances de sarsuela i una cançó espanyola: Bella Enamorada, pertanyen a l’obra “El último romántico” de Soutullo y Vert, la popular No puede ser de “La tabernera del Puerto” de Pablo Sorozabal i Granada d’Agustín Lara.

Si bé al igual que amb lied, Fadó va resoldre amb correcció les dues romances, notant-se però una mancança en l’estil i el frasseig, Granada va resultar absolutament espectacular, vibrant, omplint les parets de la parròquia d’una veu potent i cultivada, plena de magnificència, que va posar al públic en peus, amb aplaudiments intenssísims.

Els bisos, com no podia ser: L’emigrant poema de Mn. Jacint Verdaguer musicat per Amadeo Vives, una interpretació digne i acurada, molt sentida, i de nou Granada.

En conjunt, Josep Fadó va demostrar una gran preparació i experiència, interpretant un programa amè i variat, per a satisfacció del gran públic, y una professionalitat que permet afirmar, que ens trobem davant d’una veu digne dels grans coliseus internacionals, on l’auditori no deixa de ser molt més exigent. El temps, esperem que doni la raó.

Tuesday, June 03, 2008

A L’ENTORN DE L’ORGUE DE SANTA MARIA- CONFERÈNCIA DE L’ORGANISTA RAÚL PRIETO (i II)


Tot seguit a la xerrada del Dr. Reixach, de nou Montserrat va prendre de nou la paraula per fer una breu introducció amb dades biogràfiques sobre Raül Prieto. “Nascut a Navalmoral de la Mata, província de Cáceres, va estudiar filosofia a la universitat de Salamanca, on va descobrir les teories estètiques del gran músic Sergiu Celibidache, la qual cosa el va fer decidir a estudiar música, decidint-se per l’orgue, perquè el considera l’instrument rei”.

Montserrat també va afegir que dins el seu periple, va decidir venir a Barcelona, oferint-se a la parròquia de Santa Maria com a organista. Als vint i dos anys formava part de les Joventuts Musicals i en l’actualitat a part de la seva carrera com a intèrpret d’orgue es assessor de l’Orquestra y Coros Nacional d’Espanya, i organista titular de la basílica de la Mercè a Barcelona. Va obtenir el títol superior a la ciutat de Sttutgart (Alemanya)

Prieto va començar la seva brillant i explícita exposició, amb l’ajut de materials informàtics al igual que en Ramon Reixach, tot parlant dels problemes que tenia l’orgue per al seu manteniment i conservació, amb xifres econòmiques que voltaven entre els trenta i els seixanta milions de les antigues pessetes. Finalment, però, l’alcalde de Mataró, J.A. Barón es va interessar pel tema, tot demanant consulta de que calia fer per arreglar l’instrument.

“Un orgue té una vida superior a la de l’home, i per tant no es poden utilitzar criteris personals en un instrument que ve d’abans i estarà desprès de nosaltres”.

Davant l’interès generat per l’orgue, es va decidir crear una comissió, de la que en formen part Ramon Oranies, organista de Montserrat, Pere Casulles, tècnic i especialista en gravació amb orgues – Prieto va fer un incís per explicar que en un concert va tenir problemes amb una nota que no deixava de sonar, la qual cosa va demostrar l’estat real de l’orgue) – Ludger Lohmann, assessor de grans orgues d’arreu d’Europa i el mateix Prieto.

“Es va plantejar un estudi en profunditat d’una màquina molt complexa, que en dates alternatives va trigar un període de tot un mes. A partir d’aquí, es va iniciar un dossier molt extens, que amb la durada de quasi un any, i sense cap pressa per part de l’Ajuntament, qui va facilitar tots els mitjans, obtenint dades precises extretes tant de documentació com de visites a altres orgues”.

Prieto també va fer esment de com a l’any 1961 un organista suís George Lhôte va fer un estudi seriós d’aquest orgue, de la que en va treure una conclusió que la comissió va confirmar: es tracte d’una joia de valor incalculable.

L’organista va explicar com Lhôthe en el seu estudi tan sols va recomanar una certa modernització per adaptar-lo als nous temps, però sense modificacions excessives. No obstant, no es van tenir en compte els seus suggeriments, i a l’any 1974, seguint una moda establerta a Europa desprès de la segona guerra mundial, en la reconstrucció d’orgues destruïts com a conseqüència del conflicte bèl·lic, i on les tendències neo-clàssiques van tenir prioritat, considerant l’orgue de l’època de Bach com el millor, fet que per alguns instruments va ser molt positiu, però per altres no, l’orgue Estadella va patir una seriosa transformació, motivada per la necessitat de conservació i pels temps i de moda dels anys setanta.

Es va re-utiltizar material de l’any 1927 – tal com el públic va poder observar a través de fotografies, comparant un tub de l’any 1927 amb un de l’any 1974.

L’any 1990, l’orgue va patir una modificació en la seva transmissió. “En el órgano actual existe un conflicto estético y técnico insalvable. Es necesario recuperar el carácter original para mantener la substitución histórica. Hay que devolverle su valor estético”.

Prieto va afegir que l’orgue es recuperable, doncs en la reparació de l’any 1974, tan sols es va modificar un 20% del material de l’any 1927. “No se trata de reconstruir el órgano de 1927, sino de recuperarlo con criterios históricos”.

La conferència va acabar amb un torn de preguntes i respostes,

Sunday, June 01, 2008

A L’ENTORN DE L’ORGUE DE SANTA MARIA- CONFERÈNCIA DEL DR. RAMON REIXACH (I)

L’associació Amics de la Ciutat de Mataró, amb voluntat de sumar-se als actes de celebració del Mil·lenari de Santa Maria, el passat dimecres, 28 de maig, va organitzar a la Sala d’Actes de Caixa Laietana, una conferència a sota el títol: La tradició organista de Santa Maria de Mataró càrrec del Dr. Ramon Reixach i Puig, historiador i president de l’ associació Amics de l’Orgue de Mataró, i El projecte de restauració de l’orgue de Santa Maria, a cura de Raúl Prieto, organista de reconegut prestigi i impulsador de la reforma de l’orgue monumental de la basílica.

Las paraules d’introducció varen anar a càrrec del Sr. Montserrat, membre de l’entitat, qui va informar a una audiència aproximada d’una cinquantena de persones – inclosos regidors dels grups municipals de CiU i PP - sobre la biografia acadèmica del Dr. Reixach – llicenciat en econòmiques i doctor en història contemporània l’any 2007, guanyador en les edicions 2006 i 2007 del Premi Iluro de monografia històrica – passant tot seguit a comentar breus dades històriques en referència a l’emplaçament i desenvolupament de Santa Maria. “Una de les importants aportacions de Santa Maria ha estat en el camp de la música”, en referència a la Missa de Glòria de Mn. Blanch, per acabar fent esment sobre l’objecte de la conferència. “L’orgue de Santa Maria el més important de Catalunya i d’Europa”.

Tot seguit va cedir la paraula al Dr. Reixach, amb un to didàctic i entenedor, va començar la seva xerrada fent esment a l’explícita intervenció del consistori municipal en referència a aquest instrument, al llarg dels segles:

“L’orgue de Santa Maria està vinculat a la llarga tradició musical de l’església parroquial de Mataró. El 1508 es té, per primera vegada, constància documental de l’existència d’un orgue a Santa Maria de Mataró, els “orguens” doblats que apareixen a la visita pastoral realitzada aquell any”.

A principis del segle XVI, i amb un edifici encara d’estil gòtic, El Consell de la Universitat (el que ara és l’Ajuntament) i l’Obra Parroquial, van decidir contractar a l’organista Miquel Sardanya. L’any 1535, es signe un contracte amb Miquel Cerdanya i Joan Masiques per a la construcció de l’orgue. Enllestida l’obra, i degut a discrepàncies entre aquests dos, es van nomenar dos fusters que actuessin d’àrbitres, per tal de decidir sobre el cost real de la construcció d’aquest orgue major amb dos teclats de 45 tecles i quatre registres; i cadireta amb un teclat i tres registres. Tots els tubs eren d’estany fi. Com els orgues catalans contemporaris era disposat dins d’un moble, en forma de castell i amb fornícules decorades amb imatges de talla, que es podia tancar amb unes grans portes decorades.

“A banda d’aquest document, Joan Masiques, Ioannem Maciques, fusterius ville Beate Marie de Matarone, és conegut especialment com a mestre d’orgues. Sabem que el 17 d’octubre de 1511, Joan Masiques va contractar l’orgue per a l’església del monestir de les Jerònimes de Barcelona. Així mateix, el 30 de juny de 1519, va contractar l’orgue per a l’església parroquial de Bàscara. El 13 de novembre de 1520 va contractar l’orgue de l’església parroquial de Terrassa, etc.”.

En referència a Miquel Serdanya o Cerdanya, la primera notícia que se’n té data del 1516 en què contracta un orgue per a l’església parroquial de Caldes de Montbui, i el 1518 treballa a l’orgue de Santa Maria del Mar i paral·lelament a l’orgue major de la catedral de Barcelona.

La durada d’aquest orgue va ser fins al 1591, quan el consistori o com s’anomenava Consell de la Universitat va decidir en exclusiva contractar a Josep Bordons, orguener natural de Solsona. Bordons, fill d’un mestre orguener francès passat al Principat que havia col·laborat en la construcció dels orgues de l’església de Valls i de la catedral de Perpinyà, de Santa Maria del Mar i de la Seu d’Urgell, per a la construcció d’un nou orgue major amb set registres i d’una cadireta amb sis. Tenia més de 950 tubs. El moble, d’estil renaixentista, va ser obra de l’escultor mataroní Pau Fornés.

“La part de decoració va ser encarregada, el 1596, al pintor Antoni Toreno. Sobre l’instrument s’hi va col·locar l’escut de la Vila. L’any 1712 s’hi va realitzar importants obres de restuaració que el Consell, com a patró de l’instrument, va pressupuestar en 160 lliures”.

“L’ofici parroquial d’organista va néixer l’any 1596 amb la construcció de los orguens de nous fets, l’orgue Bordons, que havia sufragat el Consell de la Universitat de Mataró. Aquesta plaça, amb el caràcter vitalici i de patronat públic municipal que tindrà fins al segle XX, va néixer per mitjà d’una concòrdia del Consell amb el rector de Santa Maria. En aquell moment es va dotar amb un salari inicial de quaranta lliures anuals pagadores pel Consell, institució que posava la plaça, de beneplàcit de la vila i consentiment del rector”.

L’obligació principal de l’organista era tocar l’orgue durant els oficis religiosos de les festivitats de durant l’any. En cas de no haver-ho de fer, si era clergue, havia de cantar les Hores Canòniques al Cor amb la resta de clergat parroquial. Aquests darrers tenien el dret de ser ensenyats per l’organista de franc si volien aprendre a tocar l’instrument. En cas d’absentar-se de la Ciutat, aquest oficial havia de comunicar-ho i procurar-se un substitut en el cas de coincidir amb alguna festivitat. Aquest ordre de coses va subsistir fins el 1934, any de la mort de l’organista Lluís Viada. Amb la II República vigent es va donar per acabat tàcitament el patronat municipal sobre la plaça d’organista, la qual va passar a ser de nomenament exclusiu del rector.

Noms destacats d’organistes durant el període 1596 al 1791 varen ser: Antoni Portell, Jaume Salvador i Fontanals, Josep Puig, Joan Feixes, etc.

L’any 1731 l’orgue Bordons era massa petit per la recentment acabada nova nau de Santa Maria de Mataró, edificada segons una traça d’Ercole Torelli de 1685, i massa avariat per a una restauració econòmica. Per tal de substituir-lo, l’Ajuntament de la Ciutat, novament com a patrona de l’instrument, va constractar el 7 de juliol de 1734, un orgue nou al mestre orguener Antoni Buscà i Llorenç, fill del mestre orguener de la catedral de Barcelona.

“L’instrument, lliurat el 27 de juliol de 1736, era dividit en orgue major, amb vint-i-cinc registres, i cadireta, amb deu. Tenia dos secrets i els tubs eren repartits a la catalana, és a dir, amb els greus i agusts a cadascuna de les divisions d’aquests. Un dels registres, anomenat de cascavells, era segurament un carrilló de campanetes. Quatre figures d’àngels situades a la façana de l’orgue feien sonar unes trompetes amb so real. Amb trompeteria de batalla, tenia sota el balcó una carassa que simbolitzava un turc, amb un turbant i una gran barba, feta aquesta amb algunes fibres d’origen vegetal. El cost de tot l’instrument va ser assumit per l’Ajuntament, tres mil lliures, i per la Junta d’Obra, 560 lliures. Dalt de tot de la façana de l’orgue es va situar un escut de la Ciutat en fusta i policromat”

Durant el periode 1736-1934, tenint en compte que l’any 1865, l’orgue va ser restaurat en profunditat per Gaietà Vilardebó, seguint així les costums de les grans esglèsies del i catedrals del principat, els organistes contractats varen ser: Lluís Parera, Miquel Bassols i Gelabert, Josep Corretgers. Joan Obradors i Camprubí, Josep Matarrodona, Cristòfol Diumeró i Saurí, Josep Menéndez, Baltasar Dorda i Lloveres, Jaume Isern i Colomer, Salvador Puigsech i Comelles i Lluís Viada i Castellà Molts d’ells preveres de Santa Maria.

Finalment, arribem a l’any 1927, concretament al 25 de juliol quan va ser inaugurat l’actual orgue Estadella, d’estètica musical romàntica, de mecanisme mecànic-pneumàtic-tubular i obrat per l’orguener Gaietà Estadella, va ser inaugurat el 25 de juliol de 1927. Va ser fruit de l’esperit de reforma de la música litúrgica que impulsada pel Sant Pare Pius X va ser recollida a Mataró, entre d’altres, per l’Acadèmia Musical de la Congregació Mariana de la parròquia de Santa Maria. Constava de quatre teclats manuals de 61 notes cadascuna (orgue gran, positiu, recitatiu i ecos) i d’un de pedals de 30 notes. Tenia 3.201 tubs, 42 registres efectius i 82 botons de preparació per a les combinacions lliures, 12 registres d’acoblament i preparació i 14 pedals de combinació.

“Durant la Guerra Civil de 1936-1939 es va destruir l’orgue Buscà però afortunadament va poder salvar-se l’Estadella. L’any 1974 aquest darrer va patir una profunda restauració efectuada per la casa d’orgueneria Blancafort que va afegir la cadireta i la trompeteria de batalla i va girar la consola. La mateixa casa Blancofort havia construit l’any 1963 l’orgue d’acompanyament de cants situat entre la nau central i la capella de Sant Josep”.

En acabar la conferència, Reixach va fer esment del musicòleg Francesc Cortés, com a un dels estudiosos de la història en general dels orgues de la ciutat , de qui n'ha extret dels seus escrits dades per a la conferència.