Friday, November 21, 2008

JAUME ARENAS: FASCINACIÓ I CAPTIVACIÓ




Fins al passat 16 novembre, a la Sala-Taller que l'Associació Sant Lluc per l'Art té a l'Edifici de la Presó, es va retre homenatge a Jaume Arenas, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, esdeveniment que malauradament ha passat sense pena ni glòria pels diferents estaments de la cultura (?) oficial de la ciutat, que mai ha tingut esme per reconèixer els seus creadors i personatges prominents.

I el finat Jaume Arenas s'ha hagut de conformar amb un indret, que si bé es adaptat, val a dir que no és el lloc adient, tenint un centre d'art que porta el seu nom.

Si més no, però lloable ha estat la intenció i el fet de l'ASLL, d'homenatjar aquest gran artista, la qual cosa, des de la crítica i la crònica d'aquest blog, s'agraeix i es dignifica.

Gràcies a aquesta entitat, el visitant ha pogut gaudir d'una obra absolutament única i fascinant, de paratges onírics amb pinzellada àgil i exquisida, amb una cromatisme ple d'estranya melangia, amb tocs romàtics de línies suaus, amb formes on l'abstracció té solidesa i frapant indescriptiblement. Una obra plena de fantasia, gens llunyana de l'avantguarda dels anys setanta i vuitanta, que malauradament es va estroncar pel traspàs de l'artista, que de ben segur hagués donat una creativitat inimaginable. Alguns l'han volguda imitar, però mai han aconseguit l'essència que Arenas sabia transmetre.

Si bé el figuratiu no era el seu domini – en Jordi n'era mestre – en Jaume guanya en potencia i rauxa expressiva, en imaginació i originalitat.

Una mostra del domini i mestratge de'n Jaume en l'aquarel·la, petita, ben cert, però encertada, procedent del fons del llegat Arenas, i que amb regust a poc es d'esperar que de tant en tant es vagi veient pel centre d'art Germans Arenas.

Sunday, November 16, 2008

MIL·LENARI DE SANTA MARIA (III): Concert

I els diferents actes de la setmana, dedicada a Santa Maria, s'anaren succeint. El dissabte dia 8 a la Capella del Roser de la basílica, d'estil barroc, el conjunt Exaudi Nos, musiques de l'esperit, era l'encarregat d'oferir un concert de musica renaixentista, que va tenir com a protagonista al compositor mataroní Joan Pau Pujol (1570 – 1626).

Tot i que com diu el llibre de F. Bonastre, F. Cortés, F. Costa, J.M. Gregori i Josep Pavia Joan Pau Pujol, la música d'una època, “Joan Pau Pujol (...) té una importància indiscutible en el context del panorama musical català. La seva música representa una fita cabdal en el trànsit del Renaixement al Barroc...”malauradament, el músic mai ha traspassat fronteres, que no siguin les de la capital del Maresme i d'algunes contrades catalanes, essent majoritàriament desconegut pel gran públic, i pel noranta per cent de la població de la vella Iluro.

I per tant, tot i l'esforç econòmic que se sap ha representat pel PMC (ara IMAC), la contractació del conjunt i el “marketing promocional” del mateix en base l'excelsitud del conjunt instrumental, la seva actuació es va desenvolupar dins els cànons que marquen la professionalitat, i el treball estudiat, però realitzada amb fredor i distanciament; les composicions interpretades no donaven per a més, tot i els entusiastes aplaudiments finals, provinents més d'amics, parents i familiars, i de companys de professió o afició, que no de públic en general.

El programa, compost per Villancets, el motet Beatus Vir, el Magnificant secundi, el Regina Coeli i la Missa a sexti toni, va resultar un tant monòton sense brillantor, harmònicament monocorde, faltant una veu, doncs totes les peces constaven a 8 veus, quan només eren 7 els intèrprets.

En les paraules de presentació del director de la formació, Joan Grimalt, en les que considerava la pretensió molt pretenciosa d'escoltar unes peces d'aurea sagrada, fent referència al nom de la formació (Exaudi Nos = escolteu-nos), tot demamant els aplaudiments al final del concert d'una hora de rellotge de durada – tal com també indicava el programa -
Efectivament, el concert es pot qualificar d'excessivament pretenciós amb unes obres de concepció limitada. Talment pot ser era l'encàrrec o desig del moment, qui ho sap.

No obstant, el més interessant va ser la Missa sexti toni, amb un Kyrie i un Glòria, enèrgics, i alhora captant amb sentiment i exquisidesa els significats d'ambdues paraules, transportant a través dels diferents registres de veus, una emoció certament íntima i sentida.

Si bé tal com s'ha esmentat prèviament, Joan Pau Pujol no ha estat ni serà mai un autor majoritari, i en tot cas, només serà reivindicat per un selecte grup “d'intelectualoides” musicals, que per tal de justificar la seva existència, estudiaran partitures d'autors mediocres, o d'escasses obres de gran qualitat, però que els hi permetran obtenir subvencions i contractacions a través d'organismes pro-governamentals, de les administracions que calgui, val a dir que se salva de la seva producció Música para el Corpus, obra recomenable, i disponible en CD, editada pel Ministerio de Cultura i altres estaments. O sigui, el que abans esmentaven. No obstant, la obra te qualitat, ha diferència de la del concert ofert.

Wednesday, November 12, 2008

MIL·LENARI DE SANTA MARIA (II): Conferència


Rafael Soler i Fonrodona, membre de l'equip de recerca del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, va ser l'encarregat el passat dijous dia 6, d'iniciar el torn de tres conferències previstes per aquest mes de novembre, a l'estatge del Museu Arxiu, al voltant de les celebracions del mil·lenari.

Amb un estil planer, com el de l'avi que explica la seva vida als nets, les 62 persones presents, amb el recolzament explicit de la seva família, varem escoltar atentament, les particulars experiències i vivències de Rafael Soler a l'entorn de Santa Maria, i de com ell la recordava de menut.

Amb presentació prèvia de Manel Salicrú, director de l' entitat, i amb base històrica reconeguda, - havia estat durant la dècada dels vuitanta, gerent del Museu de Mataró, Soler que també ha realitzat nombrosos estudis sobre la basílica i el seu entorn, publicats principalment en Els Fulls del Museu Arxiu, va descriure als presents tant l'interior com l'exterior de l'edifici eclesiàstic: la façana amb els tretze apòstols, els evangelistes, doctors de l'església, la capella dels Sagrament amb pintures d'Enric Monsardà “Era una pintura fortament catequista”, fent especial incidència en la devoció al Sagrat Cor, que era molt social.

Les primeres associacions de Santa Maria, d'origen gremial, les capelles dedicades a Santa Llúcia, Sant Joan i Sant Josep i el gremi dels fusters, el gremi dels navegants i comerciants d'ultramar, dels qui Sant Elm n'era patró, l'altar dedicat a Sant Pere, “una imatge curiosa vestit de túnica i sandàlies de pescador, però assegut en un trono i amb les claus del papa”, l'altar dedicat a Sant Desideri, patró de la ciutat abans que les Santes, Imatges com el Sant Crist de la Puríssima Sang, que era el que es treia per Setmana Santa, les referencies a St. Josep Oriol “molt venerat abans que fos beat”, a les diferents restauracions de Santa Maria, i a la seva etapa del barroc, tot i que “el barroc estava força desacreditat”, destacant el St. Esteve de Viladomat, el cap de moro que hi havia sota l'orgue, i com aquest durant la guerra del 36 al 39, va poder ser salvat gràcies a que un tal indult. També va parlar de la Capella dels Dolors “però això mereixeria una conferència apart”.

El seu recorregut, basat tant en la seva experiència personal com en les lectures dels llibres de Ferrer Clariana i Marià Ribas, en les seves col·laboracions amb Lluís Adan o en Xavier Alarcón, va acabar en l'altar major, i la seva invocació a Santa Maria. “Les Santes eren venerades, però hi havia més devoció per la Mare de Déu". Al 1938 es va portar a serrar l'altar major (que no és el que hi ha actualment), però no es va poder fer pels claus i travessers que hi havien”.

Soler té molt present encara la seva infantesa: “parlava de la meva memòria. Què hi feia un nen de vuit anys a Santa Maria?. Hi havia vint-i-tres capellans, que es reunien en la missa conventual, vaig tenir els primers contactes amb el catecisme, amb el Dr. Samsó. Sempre he vist que el presentaven com un home molt seriós, però alhora del catecisme amb la mainada era molt amable. Era una persona entranyable per a nosaltres”.

Rafael Soler va acabar la seva dilecta xerrada fent esment de la tasca de les Congregacions Marianes, que acollien activitats com la música, o la creació de la Federació de Joves Cristians.

Les seves paraules finals, però, les va dedicar als seus records malauradament inesborrables sobre la guerra civil: “Des de casa, vam veure com tiraven al carrer estris d'església, confessionaris, imatges, el mobles de Can Calvo, i com en van fer una gran foguera. L'esperança era que no durés gaire però la guerra anava venint, i anava produint morts, notícies i crits “s'havia fet justícia matant al rector de Santa Maria”. Varen agafar al meu pare, em varen informar de la mort del Dr. Samsó. La guerra estava venint. Mort el Dr. Samsó i agafat el meu pare, jo que era un noi de tretze anys, sense buscar-ho ni voler-ho, em vaig convertir en un home. Com a noi, ja no podria explicar res més”.

Amb forts i emotius aplaudiments, el public va agrair a Rafael Soler i Fonrodona la seva xerrada i l'exposició de la seva particular i viscuda memòria.

MIL·LENARI DE SANTA MARIA (I): Exposició fotogràfica





















Els actes en commemoració dels mil anys de la parròquia de Santa Maria, continuen durant tot aquest mes de novembre. Tot i que Mataró té ja una població molt propera als 120.000 habitants, l'afluència de públic als diversos esdeveniments, no és pot dir que sigui multitudinària. Tan sols, participen activament en els mateixos el MTV (Mataró de Tota la Vida), emplaçat principalment en el Centre i Eixample de la ciutat, i algun que altre despistat interessat en el tema.

La gran majoria de mataronins, malauradament, està d'esquena al simbolisme del mil·lenari, la qual cosa dona proves contundents de la condició de “ciutat dormitori” de la vella Iluro.

Dins el programa d'actes d'aquesta tardor per commemorar aquest mil·lenari, cal destacar l'exposició Santa Maria, mil anys d'història i cent anys de fotografies, inaugurada el passat 17 d'octubre a l'estatge del Museu Arxiu, C/ Beata Maria, 3.

Davant una afluència d'una setantena de persones – tot un record – entre els que es podia trobar a regidors com Joan Mora (Ciu) o Carlos Ferrando y Manuel López (PPC), representants d'entitats, partits polítics, historiadors i membres de l'IMAC (abans PMC), com el director del Museu de Mataró, Carles Marfà, etc., i sense oblidar de Mn. Barat, rector de la parròquia, Manel Salicrú cap del Museu Arxiu, en les seves paraules de presentació de la mostra, va posar èmfasi en la vàlua de la foto com a document històric: “té tanta importància com qualsevol altre document escrit. Amb la imatge hem pogut descobrir 100 anys, tot el segle XX”.

A través de les 342 fotografies exposades, el visitant pot veure l'evolució de la basílica, i conseqüentment, la transformació de la ciutat.

Salicrú, va destacar la distribució de les imatges, a través d'un esquema de tres eixos: Calendari litúrgic, (Tres Tombs, Diumenge de Rams, Setmana Santa, Les Santes, etc. ) Activitat parroquial (Casaments, Baptismes, Congregacions Marianes, Acció Catòlica, etc.) i Rectors i capellans, on el bisbe Francesc de Paula Mas i Oliver i té un apartat específic.

“No és una exposició exhaustiva. En conservem moltes, però ens en falten moltes”- va comentar el director del Museu Arxiu respecte a la mostra exposada, tot fent alhora una crida pública a totes les persones que disposin de fotografies de la ciutat, per tal que aquestes no es perdin, i puguin ser conservades amb bones condicions.

Salicrú va tenir un especial record per Miquel Sala, traspassat dies abans, i que gràcies a la seva afició fotogràfica, el Museu Arxiu disposa d'una sèrie de fotos dedicades al Mataró de la transició (anys setanta) i a la transformació urbanística de la ciutat, durant el període 1995-2005.

Les imatges exhibides pertanyen a diferents fons fotogràfics: Arxiu Mas, Santiago Carreras, Estudi Massachs, Estrany fotògraf, etc. I Francesc de P. Spa i Salrich, amb qui es va iniciar l'arxiu fotogràfic del Museu.

Per últim, va destacar les fotografies de Marià Ribas, realitzades durant la guerra civil, on el visitant pot comprovar la destrucció de la basílica durant els mesos d'agost i setembre del 1936, convertint-se posteriorment l'interior en un mercat. Un grup de cultura vinculat a l'Ajuntament d'aquell moment, va aconseguir documentar l'edifici que s'estava destruint, salvaguardar part del patrimoni de la basílica.

“És una visió simplificada, però en imatges molt descriptives de Mataró del segle XX”.

Veritablement, amb mitjans tècnics no gaire avançats, s'aconseguia una qualitat fotogràfica única, alhora que una prova documental precisa d'un moment i d'una època. Frapen les imatges de la destrucció de l'edifici, alhora que veure el cos innerve del Dr. Samsó afusellat.

L'exposició és un passeig en el temps, d'unes costums i una litúrgia que han passat al record, que varen formar part de la vida quotidiana, de molts mataronins que vivien amb fervor i amb total creença, les tradicions eclesiàstiques.

Un reportatge gràfic d'una centúria, perfectament coordinat, per l'equip tècnic habitual del Museu Arxiu de Santa Maria: Lluís Adan, Joan Castellà, Ramon Reixach, Josep Rovira, Aureli Rugama i el mateix director Manel Salicrú, que amb el seu esforç de conservació i constància en la preparació, dona a conèixer als mataronins, no tan sols els fons de l'entitat, sinó la veritable raó d'existir de l'entitat: la conservació de la història de Mataró.

Wednesday, November 05, 2008

JOAN PAU BLANCH RIBÓ, LA LLIBERTAT DE L'ARTISTA




La creativitat no te formes concretes d'expressió, i les pot contenir totes. Joan Pau Blanch Ribó, que enguany fa 60 anys és un exemple clar del concepte llibertat en l'art.

Fins al proper 15 de novembre exposa a la sala espaienblanc del carrer Lepanto de Mataró, un conjunt d'obres que abraça des del 1971, fins a l'actualitat, tenint en compte que la seva primera exposició individual la va fer al 1978 a la Sala Rovira de Barcelona.

Una retrospectiva “30 anys d'art 1978-2008”, de varietat de formats destacable, i on precisió en el detall i força expressiva es conjuguen en la personalitat d'un arquitecte de professió, que durant prop de quinze anys va estar dedicat al món del disseny i la moda, i que en la actualitat complementa la seva faceta pintor amb la docència d'aquest art.

La seva primera obra El port de Saint Tropez, (1971), un oli s/paper, ens mostra amb una pinzellada ampla i plena d'energia una excel·lent base acadèmica, sense defugir de l'avantguarda que imperava en el moment, i de quelcom que caracteritza bastant la seva obra: lluminositat.

Si bé tot seguit ens sorprèn un detallisme in extremis amb Strasborug del 1978, on destaca una la meticulositat en descriure una casa, a base d'aquarel·la i tinta xina, abans exposa amb Saint Tropez village (1972) una varietat de cromatismes molt mediterrània i efectista, una expressió de vitalitat.

La tècnica d'aquarel·la amb tinta xina la posa en joc un altre cop amb Barques a Mataró, on sobta el traç de les taques amb tinta.

Joan Pau Blanch es principalment paissagista. No obstant, mostra la seva basant més tendre i intima amb un dibuix a llapis La meva dona i fill, (1979)un retrat seré i dolç com suprema representació de la maternitat.

Jacquard (1981), és l'equisidesa absoluta. El preciosisme d'una traça petita, plena de paciència, per descriure un ram de flors de tons relaxants i plens de romanticisme.

El salt en el temps es produeix al 1996, quan en plena maduresa artística, i desprès de la seva etapa pel disseny mostra amb Finestral i el Món d'Enric Viart, (acrílics s/paper), una imatge dinàmica, en quan a cromatismes, concepció de volums i espais, d'una creativitat recuperada per la pintura, mostrant a través de la intimitat d'unes cambres, un desig de pintar pel plaer de pintar, amb una aparent senzillesa de formes, però que realment estan curosament treballades, i especialment es nota en Nu i Sensualitat (2000 i 2001 – acrílic s/paper i s/metacrilat respectivament).

La llibertat de l'artista, que del paisatge passa a la forma humana, es manifesta amb tot el seu esplendor amb Venècia i Venècia irreal (acrílic s/ paper i acrílic s/tela). Ambdues del 2005, presenten la variant d'una ciutat mil i un cops retratada i pintada, i que sempre es mostra captivadora per la màgia del nom en que era coneguda: La Serenissima.

Blanch Ribó capta la basant renaixentista i misteriosa amb uns nocturns d'extrema dificultat de realització, i amb un resultat sublim i impactant.

El seu homenatge a Dali, on podem notar alguns, escassos visos d'abstracció, ens condueix a l'obra actual, on hi ha quelcom de comú: moviment, dinamisme, treball curós en trobar tonalitats, combinant amb rectitud de línies i perspectives.

Destaca Nord i especialment Escuma, ambdós, acrílics s/tela i fusta, radiants on el mar cobra vida a través de la pinzellada de Blanch Ribó.

Amb Venècia 2008, i Picadilly, Paissatge de la Rambla (acrílics s/metacrilat), entre d'altres, es completa una mostra activa, d'artista amb estil absolutament lliure, sense obstacles, que disposa de la versatilitat de treballar amb tècniques i materials diversos amb profund domini, destresa i agosarament, sense que sentiments i emocions quedin al marge de la seva obra.

Sunday, November 02, 2008

PREMI ILURO-2008: Veredicte i conclusions (II)


Acabada la conferència, i seguint la més rigorosa tradició, el secretari del jurat, Ricard Navarro, va llegir el veredicte corresponent a la 50a. Edició del Premi Iluro 2008.

Com en la convocatòria 2007, el jurat format per : Jordi Nadal Oller, president, Pilar González Agápito, Manuel Salicrú Puig, Joan Sanmartí Grego, d’Antoni Pladevall Font, va concedir per unanimitat a l'obra presentada sota el pseudònim Epistolar. Els viatges del Capità Moreu (1809-1815) a Joaquim Llovet i Verdura, guanyador per sisena vegada d'aquest guardó.

Un cop recollida la insignia i després de la sessió de fotos reglamentaria, Boter de Palau va demanar al guanyador que adrecés unes paraules al públic present en referència a la seva obra (això no entrava dins la tradició, i és tot un detall que s'agraeix).

Joaquim Llovet, gran estudiós de la història local i comarcal, i que té com a obra més popular La ciutat de Mataró (1959-61), de la que en va fer una revisió amb Mataró, dels orígens de la vila a la ciutat contemporània (gener-2000), va parlar a l'auditori, fent gala del seu característic sentit de l'humor, tot explicant en que consisteix la seva obra, extreta d'uns copiadors de cartes del mateix Capità Francesc Moreu, originari de Calella.

El copiador comença a partir dels temps de la invasió napoleònica a Espanya, i el protagonista del llibre de Llovet explicava tot el que passava a la anomenada Nova Espanya, (actualment Mèxic); és a dir, a les colònies d'ultramar, fent especial incidència de la rebel·lió dels indis contra els espanyols. “El capità Moreu explica que a qualsevol el degollaven per cinc cèntims”.

El llibre és una crònica de fets, del que passava a les Amèriques, i del que succeïa a la península, amb forces anècdotes i també amb anotacions i comentaris del mateix capità Moreu.

“Superat el període d'Atapuerca, el llibre està previst que sigui editat pels voltants de Sant Jordi” va concloure el Sr. Llovet, amb els aplaudiments del públic”.

I tornant a la tradició més recalcitrant, la resta d'obres presentades: Una història inèdita de Mataró (1850); De la guerra de Cuba a la guerra civil, Crònica dels moviments polítics, econòmics i socials a Canet de Mar (1898-1936); La portella de Mantet; Les històries de la iaia i Mataró 1950, un retrat d'una època, varen merèixer els comentaris i opinions del president del Jurat des de ja fa un munt d'anys, el Dr. Jordi Nadal, que novament trencant la tradició, va començar per l'obra guanyadora.

“Són quaderns de bitacora del Capità Moreu i la nau Concepció. Va fer quatre viatges a Amèrica al llarg de la seva vida”

Nadal en va destacar l'època en que es produïen els viatges, amb “durades de vuitanta dies, mars convulsius i tripulacions complexes”. Un material molt ben comptabilitzat, amb detall de preus i tasses de benefici, etc. Per al Dr. Nadal, la segona part del llibre li va ser més gaudidora, doncs s'expliquen dades de com la població de Veneçuela veia a la gent de la península, i com els espanyols contemplaven la vida dels ciutadans de les colònies americanes. “El llibre no es gaire gros, cosa que es d'agrair, i té capacitat de síntesi. Sap sortir del període estricte i basa molt bé la seva informació”. Destacant el tarannà aventurer dels qui anaven a fer les Amèriques, el Dr. Nadal va acabar la glosa a l'obra guanyadora, tot llegint petits paràgrafs del mateix, i expressant els seus comentaris sobre la seva particular visió de l'actualitat catalana, envers l'època del Capità Moreu i manifestant la seva admiració per la tasca del Sr. Joaquim Llovet, com a profund coneixedor de la ciutat i la comarca, amb un treball primmirat, mereixedor de consideració que de molts professionals dedicats a la història.

En referència a Una història inèdita de Mataró (1850), Nadal va reconèixer que l'autor describeix a una família benestant, els Palau, durant un període de trenta anys. “Valor: no es una gran història, però té un valor que és innegable: es una història de Mataró (...) Si l'autor hagués pres més en consideració, si l'autor hagués treballat més...”van ser les paraules al comentari d'aquesta obra, passant tot seguit a De la guerra de Cuba a la guerra civil, Crònica dels moviments polítics, econòmics i socials a Canet de Mar (1898-1936): “És el més gros de tots. Està fet d'una forma antiquada. Són uns anals. La sèrie és molt nodrida, hi ha noticies molt diverses al igual que anècdotes, però hi ha un excés d'informació”

Per al Dr. Nadal, La portella del Mantet li va semblar un llibre desconcertant. “Una sèrie de fets viscuts pel Sr. Vicenç Arbiol de Canet, exiliat degut a la guerra civil, doncs es trobava en el bàndol perdedor. El text va amunt i avall i és molt difícil de seguir”.

No obstant la mala crítica, per al president del jurat hi ha una frase que el va colpir “No és una guerra entre bàndols sinó entre tots. Hi ha mil guerres civils”, explicant tot seguit un fet sobre el comportament extremista a que va estar sotmès un conegut seu. “Està ben escrit, però no se sap per on va".

Nadal va definir Les històries de la iaia com un text curt, que es pot resumir en les paraules que varen manifestar tots els membres del jurat “Tots n'hem tingut de iaia”, i aquí es va permetre una petita dissertació sobre l'excepcionalitat de l'estimació de les àvies pels seus nets, i de l'excepcionalitat d'aquesta estimació. “Això no és una història especial. Si es tractés d'una iaia especial, però la meva iaia era igual”.

I finalment Mataró 1950, un retrat d'una època, del que va comentar que es tractava d'un treball interessant però no acabat, a base d'un llegat que va fer Pere Pagès, dibuixant i ninotaire a Julià Gual, periodista i escriptor, durant la guerra civil “És un recull de vint retrats de personatges. És tracte de caricatures maques i expressives. Hi ha un esforç per documentar qui eren en Gual i en Pere Pagès , però el treball es va quedar curt, perquè només parla dels que tenen caricatura”.

Nadal va fer esment del fet d'haver estat escrit amb pressa, i d'estar massa tancat en si mateix. “No és un retrat de l'època, no hi ha suficients testimonis”.

Però, l'actuació anual i estel·lar del Dr. Nadal no va acabar aquí. Continuant amb la tradició, va mostrar la seva satisfacció per la collita d'obres i per la consolidació del premi, aprofitant l'espai cedit per manifestar opinions i comentaris respecta a la situació política i econòmica actual, criticant el sistema del que ell en porta tants anys gaudint.

L'acte es va tancar amb la intervenció de Jaume Boter de Palau, amb agraïments de rigor al president del jurat “per les aportacions i divagacions a vegades conegudes de raó”, al Dr. Sala per la seva conferència, als membres del jurat pel temps dedicat i a tots els concursants “només amb ells any rera any donen continuïtat i justifiquen la concessió del Premi Iluro durant aquests cinquanta anys, premi degà dels premis d'història de Catalunya”

Les paraules finals del president de l'entitat d'estalvi mataronina, varen anar adreçades a la presentació del llibre guanyador de l'edició 2007 del Premi Iluro: “Els orígens de la tradició política liberal catòlica a Catalunya. Mataró Segle XVIII i XIX”, a cura del Dr. en història contemporània Ramon Reixach i Puig “Un llibre d'un Kg., però apassionant. Llibre exhaustiu en informació i referències. L'allau de personatges faria les délicies d'un Dostoyevskio on Tolstoi".

Tot convidant al piscolabis posterior, i de nou trencant la tradició, els assistents a l'acte, varem rebre el llibre de Reixach, juntament amb el text de la conferència del Dr. Sala, en mig de la mostra que fins al proper 16 de novembre romandrà oberta a la sala d'exposicions de la plaça Santa Anna: Premi Iluro, 50 anys. A base de text, pancartes, algunes fotografies i imatges en pantalla de plasma, el visitant pot conèixer de primera mà i de forma avorrida, l'evolució d'aquest premi, on les edicions guanyadores i accèssits, sempre han tingut el mateix format, canviant amb el llibre del Dr. Reixach el mateix, amb una imatge visualment més atractiva. Només un modest suggeriment: també haguera estat curiós, com a complement de l'evolució històrica, veure exposats els manuscrits presentats de les obres i accèssits guanyadors.