5è PREMI DE PINTURA
TORRES GARCIA - CIUTAT DE
MATARÓ
RESISTINT COM ESPARTANS A
LA BATALLA DE TERMÒPILES (I)
La
batalla de les Termòpiles va ser un conflicte bèl·lic de la Segona Guerra
Mèdica, que va tenir lloc l’any 480 (a C), on es varen enfrontar l'Imperi persa de
Xerxes I, i una aliança de polis gregues
liderades pel rei Leonidas I d'Esparta. La confrontació va durar tres dies i es
va desenvolupar al pas de les Termòpiles.
Tant
els escriptors antics com els moderns han utilitzat la batalla de les Termòpiles, com un exemple del poder que pot exercir sobre un exèrcit el patriotisme i la defensa
del seu propi terreny; Leonidas va acomiadar la majoria de l'exèrcit grec,
romanent per protegir la seva retirada juntament amb 300 espartans, 700 tespis,
400 tebans i possiblement alguns centenars de soldats més, la majoria dels
quals van morir en la batalla.
Benvolguts
i moltes vegades anonims lectors d’aquest blog intranscendent
d’esdeveniments desconeguts pel 99,9% dels teòrics 124.000 habitants de la
nostra ciutat:
Serveixi aquesta
introducció històrica, d’una gran i coneguda batalla, com a prèvia i reconeixement a la tasca que l’ASLL
(Associació Sant Lluc per l’Art) porta a terme, tant per tirar endavant l’esmentada
entitat com el Premi Torres García de pintura. Però
com l’exercit de polis gregues encapçalades per Leonidas I, la heroica resistència
als canvis de criteris i d’estratègia, aferrant-se a la defensa d’un “territori
cultural” (el premi de pintura), estan provocant desencisos i desconfiances.
El
premi Torres García Ciutat de Mataró va estar concedit un any més, el passat
dijous 30 de maig. El guanyador de tan
significatiu i en realitat ignorat guardó ha estat: Martín CARRAL GONZÁLEZ, i
els guardonats: Mariano CARRERA BLAZQUEZ, Juan CUELLAR COSTA i Guillermo ADOLFO
PÉREZ MASEDO.
El
títol de les obres i altres informacions generals, les pot consultar l’amic
lector a la premsa local, per la qual cosa, aquesta cronista accidental no s’entretindrà
gaire en dades tècniques per centrar-se en certs detalls i curioses coincidències
que any rere any es succeeixen en aquest premi.
No
obstant, cal seguir un ordre; un esdeveniment social d’aquesta mena, bé requereix
una certa atenció:
A
les 7 de la tarda, dins l’Ateneu Fundació Iluro (ex-Laietana), que s’estrena
com a tal en aquest acte, de les 150 cadires aproximadament disposades, en prou
feines hi havia un 30% d’aforament. De
mica a mica, es va anar omplint amb el personal habitual en aquest tipus
d’actes: una digna però no excessiva representació del gremi de pintaires i
artistes – membres de la Sant Lluc a part -
autoritats civils a les que religiosament paguem el sou amb els nostres
impostos (a excepció dels del PP, CUP i Plataforma – evidentment no hi ha
eleccions, tenen la mensualitat segura i per tant no han de lluir el tipus) , membres de la recent creada Fundació Iluro, en prou feines cap component d’altres entitats fora de l’àmbit artístic (científic, literari,
històric, etc. etc.), ni tampoc hi va ser present el Sr. Bassat ni membres de la seva fundació ni de l’IMAC (i això que alguns són
artistes però viuen "ricamente" del funcionariat), a excepció del regidor de cultura (s’ha
de complir), i uns quants curiosos o despistats més. És a dir, els habituals com sempre
passa a la nostra ciutat.
En
el fons, la trista i crua realitat és que cada vegada es fa més feixuc aguantar
els discursos, i molts varen arribar tard expressament. No obstant, val a dir
que la gestió de la Sant Lluc en aquest àmbit va ser absolutament brillant: en
30 minuts varen parlar cinc persones més en Pep Andreu de la Tele Mataró, (vull dir M1TV), que va fer de mestre de cerimònies i per
descomptat el guanyador. Veritablement perfecte. Pot ser que n’aprenguin els
del Premi Iluro !!!
Amb
exquisida cortesia, tots els que prengueren el torn de la paraula, s’adreçaren
al públic amb la salutació corresponent als càrrecs presents a la taula i a l’auditori,
i amb els agraïments de rigor.
Unes 200 persones, més o menys, es podria dir que va constituir el total del respectable assistent... com
sempre. Tot un èxit? No, per descomptat, tenint en compte la tasca de l’entitat
que evidentment no disposa del capital per a una millor difusió de les bases de concurs, ni per captar
l’atenció dels mataronins, ni en prou feines la de molts dels seus associats...
que desprès voldran públic per les inauguracions de les seves exposicions.
Una
tasca que no es veu tampoc gens recompensada per la participació de l’artisteo
del “mundo mundial” , aconseguint tan sols l’interès
de 238 artistes – l’any 2011 en van ser 247 i el 2009, la xifra va ser 237. (Dades
de la pròpia entitat)
Les
causes de tan poc volum de participació poden ser les ja esmentades de falta de
mitjans, com les despeses que pot suposar per un artista embalar i enviar una
obra de dimensions grans, com indiquen les bases del concurs, com també el poc atractiu que resulta el
jurat que ha d’escollir les obres.
Uns membres que volten els
70 i els 90 anys, iaios de solemnitat, estancats en uns arquetips “gaga i
demodé”, dels anys 60 i 70 del segle XX, i que per quatre calerons venen la
seva ànima al diable: Juan Manuel Bonet, Daniel Giralt Miracle,
Arnau Puig, Francesc Rodón i Antoni Luis, president de la Sant Lluc, i que
actua com a secretari.
Les
causes d’un premi on la selecció presentada en exposició en aquest 2013, és
d’alta qualitat tècnica però sense creativitat, e inexistència total d’ànima
artística, també les podem trobar en els criteris dels iaios del jurat, en
quan a la fixació per segons quins artistes, que en alguns casos, convocatòria
rera convocatòria són escollits.
Aquesta cronista
accidental, de professió comptable, que ha derivat a la crítica d’art, i que
actualment intenta exercir de galerista virtual, no pot oblidar de cap manera el “quadre
de comptes”, i anar a la recerca “del cèntim que falta”. Per tant, observant la
presència d’una obra corresponent a un artista ja guardonat, s’ha engrescat en
buscar com una fura en un cau, les coincidències expositives. Heus ací,
venerable lector, el llistat d’artistes seleccionats en diferents
convocatòries, i per tant, formen part de l’exposició i del catàleg... que no
se qui paga, i que a molts els hi és de justificant.
Ricardo ALVAREZ ARJONA (Anys: 2011 – 2013)
Lola BERENGUER (Anys: 2011 – 2013)
Gonzalo ELVIRA: (Any 2011 – en que va resultar guardonat – i 2013
Miguel HERNÁNDEZ SÁEZ ( 2011
– 2013)
Elena MARTÍ ROMERA: (Anys 2007 – 2009 – 2011 i 2013 – En la propera
edició pot ser surt guanyadora).
Keiko OGAWA ( 2011 – 2013)
Marc PRAT (2011 – 2013)
Federico RIBEIRO OGANDO (Anys 2009 – 2011 i 2013)
Enrique RODRÍGUEZ GARCÍA (2011 – 2013)
Salvador VALENTE (Anys: 2007 – 2009 – 2011 i 2013
Paulo ESCOBAR ELORZA (2011 – 2013)
Javier SORIA ORTEGA (Anys: 2007 – que va ser guardonat – 2009 i 2013
Guillermo Adolfo PÉREZ MASEDO (Anys 2009 i 2013, en que ha estat
guardonat)
(En
referència als anys 2005 al 2009 també es disposa de llistat, però podria
resultar excessivament feixuc als ulls del lector)
Si
fan quatre comptes ràpidament observaran que:
DE LES 40 OBRES SELECCIONADES A L’EDICIÓ D’ENGUANY, 13 JA HI VAN ESTAR-HI AL 2011.
Pregunta:
De debò dels 238 artistes que varen presentar obra, NO HI HAVIA CAP NOVETAT,
CAP ARTISTA MÉS INTERESSANT QUE HAN TINGUT QUE REPETIR-NE 13 ?????!!!! Es que
sempre es presenten els mateixos ????? De debò, de debò, no hi havia res més potable????? Tan poca qualitat tenien els 190 que no varen passar la tria? I en referència al guanyador, ves per on, es presenta per primer cop en les cinc edicions i... GUANYA!!!
Ja
saben molts lectors que aquesta cronista accidental es aficionada a la boxa. I
hi ha una paraula que defineix perfectament quan un combat presenta sospites:
TONGO!!!
Al que s'ha fet menció, cal afegir una
altra dada: Daniel
Giralt Miracle, excel·lentíssim membre del jurat, va prorrogar el catàleg de
l’exposició del premiat d’enguany:
Martín CARRAL GONZÁLEZ, que fins al 26 de maig va exposar a la Fundació
Vila Casas de Barcelona. Coincidència? En la vida no hi ha RES, però RES
que passi per casualitat.
Com
a persona que exerceix la crítica d’art i que visita sovint les mostres de l’esmentada
entitat, oportunament s’ em va trametre el catàleg, la qual cosa ha permès la
verificació del que abans s’ha esmentat.
5è PREMI DE PINTURA
TORRES GARCIA - CIUTAT DE
MATARÓ (II) -Discursos
Davant dels fets
que s’acaben d’explicar, que generen prou recel en els criteris i la imparcialitat del
jurat, fer esment que pel president de la Fundació Iluro, Rafael Montserrat va ser una
satisfacció acollir les obres guanyadores i seleccionades del Torres García, i
que “és un esdeveniment important per la
nostra cultura i ciutat”, és un pur tràmit.
Que el secretari del jurat
Antoni Luis, i president de l’ASLL
mostrés la seva satisfacció perquè l’Artur Mas – ex Conseller en cap i ara al Cap
de la Gene - hagués prorrogat el catàleg
de la mostra, que reconegués el recolzament del crític d’art local Pere Pascual
i de l’Ajuntament al concurs, que agraís als artistes l’esforç per la seva
participació i als membres del jurat la seva tasca, per finalment adreçar un
missatge en castellà als presents vinguts de contrades fora del Principat, i
llegir el text que consta en el catàleg i el programa de mà, doncs és de agrair per la seva brevetat, claredat
i concisió, però no deixa de ser un parlament de rigor i adequat a la seva
representació.
Que un cop esmentats els guardonats, l’artista guanyador Martín CARRAL GONZÁLEZ,
recollís el guardó (i el xec, el més important com va dir Pep Andreu), s’adrecés
principalment a la taula presidencial, i en prou feines al públic, per explicar a preguntes de l’Andreu que la
seva obra “parte de la esfera y del
círculo, y la distorsión con ilusión óptica, con un hilo conductor con Torres
García, como prueba del constructivismo, mientras investigo un nuevo espacio y
concepto dentro de este mundo global como el Hiperespacio”, tot finalitzant
amb un agraïment emocionat, artístic i ECONÒMIC, també és de regraciar.
No obstant,
vista l’obra, tan sols es tracte d’un treball a base de línies i encreuaments artístics,
plasmats amb mil·limètrica precisió i tècnica depurada, que no deixa de tenir
certa gràcia, però que s’intueix que en la realització de l’obra, no hi ha
una excessiva mà pictòrica, i si la
utilització de mitjans informàtics o digitals.
Que el consol de l’Uruguay a Barcelona Arturo
Villareal, mostrés igualment la seva complaença per assistir a aquesta
cinquena convocatòria, tot realitzant uns breus apunts biogràfics de Torres
García, “como una de las figuras más
importantes que ha dado Uruguay al mundo”, destacant la seva integració al
grup de pensadors d’Eugeni d’Ors, la realització d’uns murals a la Diputació de
Barcelona, ja desapareguts i la col·laboració amb Antoni Gaudí, per al disseny
dels vitralls de la Sagrada Familia, tot indicant que l’arquitecte li va
aconsellar que es dediqués la docència,
(l’home ja no sabia que dir per no repetir-se), doncs també va ser
d’agrair, tot mantenint-se dins els cànons de la formalitat protocol·lària de
l’esdeveniment.
Que Maria Àngels Torres, directora dels Serveis
Territorials del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (uf,
que llarg és això), digués que li va resultar un plaer tornar a participar
novament en aquest acte d’inauguració a Mataró “ciutat amable, oberta i contemporània”, que parles d’amor a l’art
i de compartir sensibilitats amb Torres García amb les seves diverses estances
a Catalunya, que “l’art és més útil del que molts creuen”, que es necessària la
voluntat d’ésser i d’obrir-se al món, etc.,
no deixa de ser un discurs amable i de tràmit, per veure que la senyora
no trapitja el carrer per comprovar la davallada que està patint l’art, tant en
el seu aspecte creatiu, como econòmic i de formació humanística, ja que ella
com a funcionaria tampoc en té necessitat de veure-ho.
I que finalment l’ Il·lustríssim Sr. Alcade de Mataró Joan
Mora, acabés el torn d’intervencions manifestant que “per les persones que estimem l’art és un orgull presentar un premi
d’aquestes característiques”, recordant els deu anys de vida del premi amb
cinc biennals i la tasca de l’ASLL per tirar-ho endavant, amb la col·laboració
de l’Ajuntament.
Fent memòria també
que als 17 anys en Torres García va pintar el seu primer oli, que va passar per
l’escola dels Arts i Oficis, (...) i que Mataró “està en primera línia dels premis artístics de l’estat espanyol, i que
és important que persones d’arreu de l’estat hi participin”, per acabar
dient que “sense l’art malgrat els
moments de dificultat, una societat no se’n pot sortir. No ens hem de convertir
en robots. La cultura ens enriqueix com a persones”, sense oblidar les
felicitacions corresponents, doncs també és un discurs de rigor, que queda molt
bé, però que demostra el desconeixement
de la realitat del tema, partint de la base que el sistema educatiu que
propugna des de fa anys els seus correligionaris de la Generalitat – al igual
que el govern central – ha malmès les humanitats.
5è PREMI DE PINTURA
TORRES GARCIA - CIUTAT DE
MATARÓ
RESISTINT COM ESPARTANS A
LA BATALLA DE TERMÒPILES (III)
Com
a conclusió de tot plegat, tenint en compte el correcte desenvolupament
protocol·lari de l’acte, i anant directament al resultat del premi corresponent
a aquesta cinquena convocatòria, em sap greu pels bons amics de la Sant Lluc,
qüestionar seriosament el concepte i l’estratègia del premi, que per descomptat
no es encertada, ja que ni Mataró està en primera línia del tarannà artístic
com va dir l’alcalde, ni cap mitjà de
comunicació generalista important se’n va fer ressò, ni tampoc assisteixen
persones de rellevància dins el camp artístic a l’esdeveniment, que ja disposa
de cinc convocatòries. a)Que els bons amics de la
Sant Lluc se’ls hi està escapant de les mans aquest l’organització i difusió
d’aquest premi, i com
Leonidas I es resisteixen a la particular Termòpiles del Torres García,
convidant a un jurat (Joan Manuel Bonet,
Daniel Giralt Miracle, Arnau Puig i Francesc Rodon) que en base al que abans s’ha esmentat, no ajuda gens al desenvolupament del
premi, creant serioses dubtes sobre els criteris emprats en la selecció.
b)
Són molts anys d’estar al capdavant de l’entitat i de l’organització del
guardó, i pot ser es comença a notar el cansament i la mancança de relleu
generacional dins l’entitat.
c) El món de l’art està
absolutament trasbalsat. Estan desapareixent els col·leccionistes, la
“cultura oficial” s’ha demostrat extremadament perjudicial per l’art, les
escoles de Belles Arts i acadèmies de prestigi s’aguanten per un fil, i la ciutadania no visita ni sales d’art
ni galeries, a excepció de les macro-exposicions organitzades per estaments
públics com grans museus o el Caixaforum, que disposen de grans mitjans
econòmics i mediàtics. Són canvis socials d’extraordinària repercussió, que als membre de la Sant Lluc haurien de tenir en compte.
d)
Repassant les cròniques d’altres anys, he pogut constatar la davallada del
premi, les discrepàncies del públic, principalment artistes amb els guardons
atorgats, i de com el desenvolupament del mateix de cara a la ciutat, sempre és
igual.
e)
És hora d’enfrontar-se a la realitat per
part de la Sant Lluc i d’assumir que aquest darrer guardó i exposició és
altament qüestionat, amb l’exhibició d’una obra freda, sense novetats,
sense gaire bé figuració, ni
paisatgisme, ni nus i l’abstracció es en base a geometries rectilínies, sense
potencia de colors o gestos. Un premi basant en uns criteris que ja estan
desfasats. Ni tan sols l'obra guanyadora dels 9.000 € abans d'impostos es mereix el premi. Podria haver quedat desert.
f)
Insistint en la lloable tasca de l’ASLL, és hora d’innovar, i si no se sap per
on anar, doncs es pot copiar altres organitzacions de premis. El que és d’una necessitat imperiosa es substituir
aquest jurat, que mostra tendències molt afavoridores amb alguns artistes – estic segura que en el moment
de veure l’obra saben de qui és - y que des
de sempre està perjudicant al premi i a la ciutat de Mataró, perquè en el fons se'ls enrefot i cobren les seves dietes. Varis dels
seus membres són prou coneguts en els entorns artístics de Barcelona, i per
tant podrien aportar aquestes coneixences per a la difusió del Torres García.
Mai ha estat així.
g)
Pot ser també seria necessari una
revisió de les bases del concurs, en referència a que les obres siguin signades
amb pseudònim, i que les fotografies que els artistes enviïn també siguin sota
pseudònim, i només coneguda la seva personalitat per la persona que rep la
correspondència, lliurant al jurat la imatge sense dades personals dels
artistes.
Igualment,
tenint en compte els temps actuals i els costos que representa, el canvi de
mesures de les obres a presentar, pot ser també seria una bona mesura, a fi a
efecte d’evitar grans costos de transport per als artistes.
Lamento
sincerament qüestionar la direcció de la Sant Lluc en aquest premi, però si
realment es vol que Mataró figuri al mapa, i ser capdavantera dins el món de
l’art i fins i tot de les humanitats (això ja seria un miracle), cal renovació,
transformació i canvi.