Sunday, October 28, 2007

PREMI ILURO-2007 (I)


Per segona vegada, Ramon Reixach i Puig va ser declarat guanyador, el passat 25 d’octubre, de la 49a. Edició del Premi Iluro concedit per Caixa Laietana, amb l’obra “Els orígens de la tradició política liberal catòlica a Catalunya. Mataró Segle XVIII i XIX”, segons el veredicte del jurat format per : Jordi Nadal Oller, president, Pilar González Agápito, Manuel Salicrú Puig, Joan Sanmartí Grego, la incorporació d’Antoni Pladevall Font, en substitució de Josep Ma. Salrach, qui va finalitzar el període de sis anys establert en les bases del premi per exercir aquesta funció, i Ricard Navarro Gutiérrez, exercint funcions de secretari.

Professor del GEM, llicenciat en econòmiques i doctor en història per la facultat de Bellaterra, i membre de l’equip d’investigació del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, el seu exhaustiu treball, prop de nou centes pàgines, es basa en la relació del catolicisme amb el liberalisme polític, sorgit arran de la constitució de Cadis de 1812, tenint com a punt de partida la seva anterior obra “Els pares de la República. El patriciat a la Catalunya urbana moderna. Mataró, segles XV-XVIII”, guardonat fa dos anys, dins la 47a. convocatòria del Premi Iluro.

L’obra guardonada es un treball excepcional. Té el mèrit de conciliar dos temes antagònics: La política liberal y el catolicisme” – va declarar el Dr. Nadal en els seus comentaris.

L’obra de Reixach aprofundeix en les relacions del poder civil amb la institució eclesiàstica, i l’adhesió de l’Ajuntament mataroní als principis liberals de la Constitució de Cadis (1812), a través de centres transmissors d’aquesta forma de pensament polític, posant èmfasi en les figures de diverses famílies i prohoms.

PREMI ILURO-2007 (II)


Durant l’acte acadèmic, que cada any té lloc a la sala d’actes de l’entitat d’estalvi, davant d’un nombrós públic -polítics, amb la presència de l’alcalde, J.A Barón, com sol ser habitual, entitats socials, membres de Caixa Laietana, etc. - el seu president, Jaume Boter de Palau va glossar la figura del Dr. Pladevall, - que va realitzar els seus estudis eclesiàstics dins el seminari de Vic, i és llicenciat en ciències històriques i doctor en història eclesiàstica per la universitat de Lovaina - que, com a nou membre del jurat, va ser l’encarregat de pronunciar la tradicional conferencia: “Herois, símbols i banderes. Josep Moragas i Mas, heroi i màrtir a Catalunya (1669-1715)”...

“Antoni Pladevall va ser director del Patrimoni artístic, dins el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, reuneix moltes qualitats per formar part d’aquest jurat. És especialista en historia de l’art, de l’esglèsia... es un historiador tot terreny, que tant pot abordar un tema del segle XV a un del segle XVIII...”

També va destacar la gran capacitat de treball de Pladevall, citant alguns exemples de publicacions com la Historia del Romànic a Catalunya, com portar a terme la tasques a nivell oficial del Dept. de Cultura o mantenir la seva tasca espiritual amb els seus feligresos.

“Té la virtut del seu mestre, el Dr. Junyent, vigatà com el primer president del jurat de Premi Iluro Ramon d’Abadal”, va recordar Boter de Palau, que va acabar la seva intervenció fent referència a l’experiència i coneixements del conferenciant, especialment com a estudiós de la història de l’església a Catalunya, o la història de l’art gòtic català, amb un total de 500 títols publicats entre llibres i articles.

Seguidament, Antoni Pladevall va prendre la paraula i dins un to amè, col·loquial, molt planer i sense abusar del temps, va reivindicar la figura de Josep Moragas i Mas, com a patriota, que va morir ajusticiat, en defensa de les llibertats de Catalunya.

“La figura de Moragas es pot definir com un patriota d’origen pagès. Un bon vigatà, intrèpid, especialitzat en la guerrilla contra els francesos, que al 1707, va ser ascendit per la gran Aliança a governador de Castellciutat”

Per a Pladevall, Rafael de Casanova es un símbol, doncs tot i el seu important paper dins l’esmentada defensa, no va patir conseqüències judicials, i va morir al cap de vint i cinc anys. Com un símbol es pot considerar el timbaler del Bruc.

PREMI ILURO-2007 (III)


Finalitzada la xerrada - en acabar l’acte, es va lliurar als presents un llibret amb el seu contingut-es va donar pas a la lectura del veredicte del jurat, obertura de la plica i lliurament del guardó, prenent tot seguit la paraula el Dr. Jordi Nadal, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, qui va procedir als comentaris de rigor de les obres presentades, en total cinc, de les quals, dues eren de menor condició.

En referència a “Descobrir Iluro, una ruta per la ciutat romana de Mataró”, va esmentar el fet de no ser un treball de recerca. “És agradable, es llegeix amb satisfacció i serveix de guia pels monuments romans de la ciutat”

Pel que fa a “Monografia històrica del municipi de Tiana”No té molt de particular. Es tracte d’una sèrie de retalls on s’expliquen episodis i costums de la vila de Tiana. És interessant, es agradable, té un to amable, però no té la presència dels altres tres” .

Respecte a “El baix Maresme. (1348-1486)”, parla de tres localitats de les que aporta documentació. “S’intenta explicar la vida quotidiana. És un treball d’erudició i recerca molt notori. Ha vist molts arxius i ha reunit notícies inèdites molt importants, però el jurat ha considerat que hi ha poc risc per part de la persona que ha fet la recerca”.

I en aquest punt, el Dr. Nadal va fer una reflexió sobre l’escola francesa de recerca envers l’anglosaxona; la primera dedicada a l’abast i amplitud de tema i la segona, més concreta i explicita, sense abraçar grans àrees, per la qual cosa, va concloure les conclusions d’aquest treball tot dient “l’investigador s’ha d’arriscar. El títol diu molt perquè al 1348 es va produir a Catalunya una pesta que va acabar amb un terç de la població i el 1486 es va produir la sentencia de Guadalupe que va posar fi a un conflicte social amb mèrit de resolució de Catalunya”.

“Propietarios, verticalistas e intermediarios. Sindicalismo y cooperativismo agrarios en Barcelona. El protagonismo de la comarca del Maresme durante la inmediata posguerra”, va ser el següent títol que va comentar el Dr. Nadal “El sindicalisme agrari del Maresme va ser prou eficaç. Es va poder moure i representar els interessos dels seus col·lectius”. Aquest sindicat, que procedent de la república va arribar al franquisme, va adaptar-se als nous temps amb les mateixes persones que el dirigien, i canviant el mot sindicat per “Hermandad de Labradores y Ganaderos” “No hi va haver-hi ruptura, sinó adaptació. Amb aquest treball es posa de manifest la desaparició d’un tòpic; la puja de la industrialització en detriment de la pèrdua de l’agricultura. No obstant ser un treball interessant, no aprofundeix prou en l’estructura dels sindicats franquistes”.

Finalment, el Dr. Nadal va fer una llarga dissertació sobre l’obra guanyadora, tot aprofitant per fer esment de la figura de Fèlix Sardà que l’any 1884 va escriure un pamflet “El liberalismo en pecado”.

Basant-se en els principis de la revolució francesa: llibertat, igualtat i fraternitat, es va produir una transformació hegemònica social.

I tot seguit, va parlar de la noblesa, que governava per privilegi, en detriment de la burgesia, que ho volia fer-ho per mèrit i per economia. Amb la noblesa, també l’església tenia les seves prerrogatives. Tot això es va transformar amb les idees liberals, per varen permetre a la ciutat de Mataró una pujança econòmica, gracies a aquesta política, un port franc que permetia el comerç i la col·laboració de l’esglèsia, destacant el paper dels Escolapis, fent d'aquesta forma esment a l’obra guardonada al 2006

L’acte acadèmic va acabar amb les paraules de Boter de Palau, que com es habitual, va anunciar la publicació de l’obra de l’any , en aquest cas, accèssit Premi Iluro 2006 “P.Jacint Feliu i Utzet (1787 -1867), portagonista de la restauració de l’Escola Pia a Espanya” l’obra de Joan Florensa i Parés. Va agrair als autors dels treballs la presentació dels mateixos. Va felicitar al guanyador, va recordar que el 2008, el premi Iluro celebrarà el seus cinquanta anys, i va agrair al Dr. Pladevall la seva conferència, tot fent memòria d’un avant passat seu, "Salvador Palau i Roca, “protagonista de temps convulsos a Catalunya (1714). Va ser nomenat cavaller per l’arxiduc Carles d’Austria, privilegi que encara conservo, i que amb l’arribada dels borbons, li va ser retirat. La guerra mai s’acaba quan se signa la pau”

Excepcionalment, i per primera vegada, Boter de Palau va cedir la paraula a l’alcalde J.A Barón qui davant la improvitsació de la invitació, simplement es va limitar a agraiments i felicitacions al guanyador i a Caixa Laietana per l’organització d’aquest premi.

Wednesday, October 24, 2007

FOMENT MATARONÍ: SOIRÉE BARROCA: EXCEL•LENT PROGRAMA,DESIGUAL INTERPRETACIÓ (II)


La segona part del programa va anar dedicada integrament a la Simfonia Nº 29, K.201 en La Major de W.A.Mozart.

Al igual que en la primera part, Vives també va informar als presents de dades relacionades amb aquesta obra, tot destacant al principi de la seva intervenció els conceptes de profunditat i lluminositat del barroc, ben diferenciats dels del segle XIX.

Pel que fa a la simfonia nº 29, “ens hem de traslladar als anys de Salzburg, entre 1770 i 1773. Abans Leopold i Wolfang A. Mozart havien viatjat a Itàlia, el país de la música, per a la formació del jove músic, mentre la seva germana, de 18 anys es quedava a Salzburg amb la seva mare. Per la moral de l’època. era mal vist que una noia viatgés de poble en poble”.

Durant aquest període, va traspassar el princep-arquebisbe Scharattenbach, que era protector de la família Mozart, i va ser nomenat com a successor Hieronymus Colloredo, de tarannà absolutament diferent al seu predecessor. Va ser el darrer en el seu càrrec, doncs Salzburg va ser annexionat a l’Estat de Baviera i posteriorment a l’imperi austro-hongarés.

El final de la seva intervenció, Vives va fer esment de la gran disciplina de que era partidari Colloredo, fet aquest que no s’avenia gens amb el caràcter de Mozart, que durant aquest període de tres anys, va composar les simfonies 25, 29 i 30. Aquesta època va ser de canvis per a Mozart, fins i tot de casa. Malgrat ser un període no gaire bo, l’estat anímic del compositor mai es va reflectir en les seves obres.

Al igual que en la primera part, aquesta Simfonia Nº 29, K.201 en La Major de W.A.Mozart, va ser absolutament desigual, sota una direcció musical rígida, quasi protocol·lària, adaptada a les necessitats de canvis sobtats de titulars de l’orquestra – d’aquest fet aquesta cronista va ser informada amb posterioritat. Si bé el primer moviment Allegro moderato va resultar homogeni, brillant i contundent, els dos següents l’Andante i el Menuetto, varen oferir un resultat lent, apagat, i un tant encorsetat. El darrer dels moviments, l’Allegro con spirito, va donar un tomb al desenvolupament de la interpretació, més lleuger, amb caràcter i vivacitat.

FOMENT MATARONÍ: SOIRÉE BARROCA: EXCEL•LENT PROGRAMA, DESIGUAL INTERPRETACIÓ


El conjunt orquestral Camerart- Orquestra del Maresme, va actuar el passat diumenge, 21 d’octubre, interpretant un programa amb peces de Mozart i Haydn: El concert a la segona meitat del segle XVIII, amb Joan Antoni Pich com a solista de violoncel i Adolf Pla al piano.

La presentació, com sempre, a càrrec de Joan Vives, qui davant d’un escàs públic (malauradament, no es va arribar al centenar de persones), es va mostrar entusiasmat amb el programa, poc habitual, i amb la direcció de Jordi Colomer, fill del mestre Àngel Colomer i germà d’Edmond.

De “dimensió de luxe” va qualificar Vives el repertori a escoltar, doncs hi havia l’ocasió d’assistir a l’audició de dos concerts solistes dins un mateix programa, fet que li va fer recordà els programes organitzats per Eduard Toldrà, que de forma habitual, incloïa peces per al lluïment de solistes.

Dins la primera part del programa, el Concert per a violoncel, Hb. VII: 1 en Do Major de Franz Joseph Haydn va ser l’obra inicial. “És una obra que estava perduda, i que escoltem gaire bé pels pèls. En els temps de Pau casals, el violoncel·lista tocava el concert en Re major. A principis dels anys seixanta, un violoncel·lista de Budapest, va trobar la partitura d’aquest segon concert, de gran dificultat tècnica”

Segons Vives, el públic de l’època apreciava la bellesa d’aquest instrument, per al qual, Bach també en va escriure obres. “Haydn era molt mal pianista, però un virtuós en el violoncel”, i en va compondre dos de concerts, quan estava al servei dels Esterházy, una família de nobles hongaresos, que tenien residència al castell de Burgenland en la localitat de Eisenstad. Tota la família eren uns grans melòmans, especialment el príncep Nikolaus i les composicions per a violoncel anaven destinades a un dels músics de l’orquestra: Anton Vaidel.

En referència a la segona obra: el Concert per a piano nº 12 K. 414 en La Major, Vives va indicar que Mozart va compondre 27 concerts, més com un “divertimento” per tocar-los ell mateix, o per petits encàrrecs. “Pràcticament fins al número 10 són obres esporàdiques. A partir del número 11, Mozart ja va compondre per guanyar-se la vida”. Durant la Quaresma, no hi havia audicions orquestrals. Per tant, Mozart oferia concerts d’aquesta mena, contractant als músics segons els diners que recaptava per l’audició. Això es va produir al 1783. Però un any abans, al 1782, va morir Johan Christian Bach, a qui Mozart havia conegut a Londres, i per qui sentia un gran apreci, doncs li havia donat lliçons i consells a l'entorn de la música. Per tant, la notícia del seu traspàs va deixar molt afectat al músic salzburgés.

Tot i la numeració cronològica, el concert número 12 va ser compost abans que l’11. El seu primer moviment l'Allegro està inspirat en una opera de J. Ch. Bach.

“Mozart era incapaç de fer música mediocre. Ell se’n reia dels que la feien, i aquests concerts són un bon exemple de música que per l’època es podria considerar “comercial” i de dificultat”.

Davant dels elogis de Vives, l’audició es preparava encisadora, però mes aviat va ser tot el contrari; decebedora, especialment en la primera obra: el Concert per a violoncel, Hb. VII: 1 en Do Major de Franz Joseph Haydn, on el so del violoncel no era gens agraït, i malgrat el gran esforç i sentiment de Joan Antoni Pich. Un fregadís constant de l’arc amb la caixa, malmetia el so d’una peça extraordinàriament complexa i de gran bellesa.

L’orquestra, en general, va respondre coordinadament en els moviments on tots els instruments entraven en joc, però la secció de corda va desafinar en més d’una ocasió.

El primer moviment, l’Allegro, s’haguera agraït major dinamisme, tot i ser una melodia dolça i suau, i on es deixa veure la profunditat de conceptes musicals del barroc.

L’Adagio va suposar un gran esforç pel solista, però la lentitud va ser exasperant. No obstant, el Finale va ser excel·lentment resolt, brillant, ple de cromatisme lluminós.

La segona obra: Concert per a piano nº 12 K. 414 en La Major, de W.A, Mozart, va comptar com a solista amb Adolf Pla, i una magnífica interpretació, on tant Pla, que saber conectar ràpidament amb el públic, com el piano gran cua Cussó, van respondre esplèndidament davant una peça no exempta de dificultats. Un Allegro ple de vivacitat i domini, que va reflectir amb suavitat els moments més lírics. Un Andante amb ple de matitzos que varen aconseguir un bon rendiment. Un Rondeau exquisid, sublim i embriagador va donar pas al darrer moviment: l’Allegretto ple d’expressivitat i per descomptat, lluminositat.

Una peça on veritablement on el virtuosisme de Pla, va mitigar certes deficiències del conjunt orquestral.

Saturday, October 13, 2007

CENTRE D’ART CA L’ARENAS – NOVA TEMPORADA: EXPECTACIÓ



1a.Planta: Traveling Circular.

Cicle: “RODA EL MÓN. EL VIATGE"

Caldria afegir al títol de la mostra: “Viatjar sense moure’s de la sala d’exposicions”, perquè aquest es l’efecte que han aconseguit el comissari de la mostra, Jordi Carrión, i la coordinació de Carles Marfà, Mireia Blesa i Àngels Soler, juntament amb Jordi Cuyàs i Domenec. Un inici de viatge amb un circuit que es composa de: Comarca, Regió, Grand Tour, Interoceànic, la Volta al Món i retorn a Ítaca.

Dins aquesta distribució destaquen 3 dels aiguaforts sobre Los desastres de la guerra de Goya, sèrie editada al 1937. Tot i que podria semblar incongruent, si tenen a veure amb el viatjar, pel moviment que expressen, al ser el pintor “fotògraf” d’una situació molt particular, a través d’una mirada moderna i dinàmica.

A destacar també un magnífic Rusiñol, Sant Pere de Galligans, pintat l’any 1883, on Rusiñol tracta la perspectiva del paisatge amb visió de retratista, de captar el que veu d’un entorn tranquil, a través d’un tractament de color lluminós i d’una perspectiva i espai que imbueix al visitant a una Catalunya rural de principis de segle.

El viatge porta al visitant a diverses contrades, representades per Holanda a traves de Frederic Buhmet i una encisadora, Casa holandesa, aquarel·la sobre paper, amb un especial tractament de la llum, fet que els pintors d’aquestes contrades a partir del segle XVIII, buscaven amb insistència. Un quadre exquisit, ple de tradició.

Més endavant, es canvia d’estil i de ruta, gràcies a Muntaner Muns, pintor de la nostra ciutat, i la seva especial visió del Port d’Andratx, una aquarel·la sobre paper. Vital, optimista, alegre i sobre tot ple de llum mediterrània. I continuant amb aquest mar com a nexe d’unió, un més que interessant plànol de la ciutat de Roma, que té la particularitat que es tracta d’un gravat sobre paper, i submergits dins aquest mar bressol de civilitzacions, l’espectador es trasllada a Aràbia a través de la particular visió del retrat d’una Dona àrab, oli s/tela, pintada amb mestratge i detallisme per Antoni Fabrés Costa (1954-1936)

Tot seguit, el contrast d’ambient, de tècnica, de tema i de personatges amb Club de gente seria, un dibuix d’Evil Torrent, que va viure entre el 1876 i el 1940. Distingits senyors amb barret de copa, fent la discutida, però que el dibuixant va reflectir amb certa ironia, i un tant de “se m’enfotisme”. Una molt curiosa obra, i dins aquest sentit del que representa el senyoriu en el viatjar, un el Repòs de J.Punte, on un oficial d’un vaixell contempla el mar en actitud tranquil·la, pensativa, i on destaca amb exquisida minuciositat els detalls de la coberta del vaixell. Una obra, certament romàntica, plena de simbolisme respecta als viatges.

Finalment, no volem deixar de destacar les fotografies de Domènec de Nakba, ni l’obra de Josep Novellas versus Jordi Arenas pel que fa al tractament de la figura humana, amb homes de raça negra, ni tampoc la fotografia de Marga Cruz dels NANS amb els NENS, on passat i futur es barregen, plens d'optimisme, i on es factible entre els nens, la convivència de les diferents procedències.

La mostra conté a part d'altres quadres, objectes com una brúixola nàutica, o un petit caballet portàtil de Jordi Arenas, vaixells a vela, quadres de vaixells, i el que se’n podria dir “la joia de la corona”: una vitrina circular on s’exposen quaderns de viatge d’autors com el mateix J. Novellas, J. Arenas, Pere Màrtir Brasó, Manuel Cusachs, Santi Estrany i un munt d’artistes locals més que han cedit gustosament els seus quaderns per aquesta mostra.

Son petites instantànies d’artistes plàstics plenes de detalls, de subtils o vibrants colors, de traça ferma o lleugera, testimonis d’una visió concreta en temps, lloc i espai, que ens transporten a ciutats del món o paisatges encisadors de les nostres contrades, i que sense cap mena de dubte ens conviden a viatjar per poder sentir el que ells, al igual que tots els pintors de la mostra, varen poder gaudir en el moment de captar la imatge per a les seves obres: la bellesa del món que ens envolta.

CENTRE D’ART CA L’ARENAS – NOVA TEMPORADA: EXPECTACIÓ


SALA 2 - MARC PRAT
TRANSHUMÀNCIA

Absolutament contundent, impactant, enèrgic, sense abandonar una sensació de moviment, cap a l’interior de si mateix, alhora que ens convida a fer-ho a nosaltres, sense parar, quasi de manera revolucionaria.

Formes ben definides de dos caps de búfal, amb un tractament de cromatisme on juga un fons crema, traces de sanguina i el bru del búfal, figura de la que cal destacar la seva mirada, fixa a la recerca, mai en el buit.

Una obra, com tota la de Prat, amb plenitud, sense indiferències, potent i plena de fermesa, no exempta de filosofia i d’introspecció.

CENTRE D’ART CA L’ARENAS – NOVA TEMPORADA: EXPECTACIÓ


LA GALERIA/LA FINESTRA

FITZCARRALDO
de MARTÍ ANSON
Cinquanta-cinc dies treballant en la construcció d’un veler Stela 34 al Centre d’Art Santa Mònica.



Un títol llarg per una obra fotogràfica que recull en 49 instantànies l’evolució de la construcció en un vaixell, del que es pot veure el plànol situat a la paret del costat dels fotogrames.

Si més no, es una curiosa mostra que obliga a l’espectador a fixar-se, a ser rigorós amb el que veu. Les fotografies són d’alta qualitat i fixen els mínims detalls. No deixa de ser original, com ho es la biografia d’Anson, futbolista, director de cinema... polifacètic. Des d’aquestes Cròniques es discrepa del que diu el programa de mà. No s’ha equivocat de professió; demostra gran capacitat d’investigació artística i d’expressió de la mateixa. Segur que crearà més obres.

CENTRE D’ART CA L’ARENAS – NOVA TEMPORADA: EXPECTACIÓ


MENJADOR
JORDI ARENAS: ITÀLIA, INSPIRACIÓ i MODEL

Si Arenas era més conegut a Mataró com a retratista, com a cronista pictòric d’espais, veritablement la seva obra resulta suggerent, nítida, precisa, plena de detalls i del desig de veure en les fonts clàssiques, d’arribar a la seva profunditat i al seu encís. Ho va aconseguir.


Amb el seu Roma: fòrum del 1977, oli sobre fusta, mostra un especial i impressionant tractament del cel romà, un gris lilòs, prop de la tempesta, fràpant com a fons de les runes romanes, d’un món caigut però persistent i amb empremta. El contrast d’època i de ciutat el presenta Venècia 1968, igualment un oli sobre tela on la ciutat fa referència al seu nom “La Serenissima”. Un ambient fred, reflectit per un tractament del blanc amb diferents matisos i gruix de pinzellada, on es destaca igualment el cel per sobre de la imatge de la ciutat. Un quadre molt curiós, utilitzant tècnica quasi impressionista, al igual que amb Roma: fòrum, un oli sobre cartró. Un quadre petit que dona idea de la investigació constant de l’artista, amb diferents materials i tècniques.

Una mostra que ens imbueix del gran sentit de la bellesa que tenia Jordi Arenas, reflectit a través dels seus treballs, plens d’elegància sense deixar de mostrar el gran domini que tenia de la tècnica.

CENTRE D’ART CA L’ARENAS – NOVA TEMPORADA: EXPECTACIÓ



SALA 1 - SANTI ESTRANY: CIUTATS D'EUROPA


A través de l’especial tractament de fredes i geomètriques formes, de colors suaus, amb predomini de pastels, de mesura de proporcions, espais i volums, Estrany presenta un recorregut per la vella Europa, en quadres de format mig, acrílics sobre paper, peculiar com és el seu estil, on els diferents indrets es reconeixent amb facilitat, excessivament lineal i monòton, sense sorpreses. No obstant, es de destacar la concepció i la preparació de les seves obres i la dificultat que presenta, fet que es d’admirar, tot i que el resultat no presenta diferències.

D’entre l’obra exposada, destacaríem el Ponte de Rialto de Venècia, que serveix de portada al programa de mà i Onofrejiva. Dubrovnik.

Wednesday, October 10, 2007

CENTRE D’ART CA L’ARENAS – NOVA TEMPORADA: INAUGURACIÓ




El passat dissabte, 6 d’octubre, es va donar el tret de sortida a la temporada d’exposicions de Ca l’Arenas, que tal com reiteradament s’havia anunciat, té com a eix vertebrador el viatge. Davant d’un nombrós i variat públic (el Mataró de tota la Vida –MTV – artistes, polítics i membres de diferents entitats i mainada disposada a jugar amb les pilotes en forma de globus terraqui, simbolitzant el tema de la temporada, tot molt casolà), Sergi Penedès regidor de cultura, va insistir novament en fer balanç del primer any, on es van comptabilitatzar vuit mil visitants i uns quatre mil i escaig alumnes pel que fa als diferents tallers.

Novament, va tornar a parlar – ja ho va fer en la presentació dels catàlegs de la temporada passada – de les diferents reformes de manteniment dutes a terme dins el centre, entre elles la col·locació d’una llar de foc que pertanyia a la casa original de Jordi Arenas.

“Amb el viatge comença la nova temporada. Un viatge que pot ser geogràfic, tal com simbolitzen les boles del mon o personal. Durant aquesta temporada, volem dur a terme diferents projectes, entre elles crear una asociació d’amics de Jordi Arenas, conferències i mirar d’instal·lar un petit bar i altres possibles activitats”, va destacar Penedès, que va finalitzar el seu discurs amb el desig de potenciar el centre amb activitats de la ciutat i del mateix Patronat de Cultura, i amb els agraïments de rigor.

Seguidament, Carles Marfà, director del Museu de Mataró, va prendre la paraula, que va fer incidència en “l’entorn conceptual unitari que lliga tot l’any. L’any passat, el tema va ser el retrat, en homenatge a Jordi Arenas...”.

Tot seguit, Marfà va insistir en lo suggestiu del viatge, i en el fet que es poden comptar com a tal des de desplaçaments petits fins als grans tours. El circuit proposat a Ca l’Arenas comença i acaba a Mataró, “tot plantejant un anàlisi de preguntes i respostes”.

El director del Museu també va fer referència a l’excel·lent col·laboració de molts artistes que han cedit per aquesta mostra els seus quaderns de viatge, que han estat col·locats com si es donés una volta al món. Igualment, va agrair als alumnes de la classe de 5è de primària de l’escola Angeleta Ferrer per haver posat per una de les fotografies exposades.

Finalment, Carles Marfà va informar breument de la distribució de les diferents exposicions: 1a planta, Roda al món: El Viatge, al menjador la “Itàlia clàssica que va inspirar a Jordi Arenas”, a la Sala 2 Marc Prat, Sala 1 Santi Estrany “i el seu desplaçament a la recerca del millor lloc on viure” i a la galeria si troba Martí Anson i “Fitzcarraldo, Cinquanta-cinc dies treballant en la construcció d’un veler Stela 34 al Centre d’Art Santa Mònica”. També va informar dels artistes que al llarg de la temporada aniran exposant: Pepe Novellas, Gemma Pont, Ivan Jordà, etc. i amb els agraïments de rigor, va concloure el seu parlament tot esperant que les vint exposicions programades i la corresponent oferta en tallers formatius siguin de l’interès del públic.

L’acte va acabar amb unes paraules, igualment d’ agraïment de Santiago Estrany per l’oportunitat d’exposar “una especial faceta que m’ha sigut vital: el paisatge urbà”. Declarant-se viatger empedernit des dels vint anys, es va definir com a geometrista i constructivista. “En els meus viatges, he fruit doblement: del viatge en si i de la meva obra pictòrica. Finalment va informar sobre la creació de la seva web. http://www.santiagoestrany.com/ gracies a Jordi Dória Estrany.

Sunday, October 07, 2007

COL•LECCIÓ D’OBRA GRÀFICA DE LA FUNDACIÓ “LA CAIXA”: PARTICULARITAT D’UNIVERSOS ( i II)




“L’empremta de l’artista” es la mostra que les sales de Can Palauet exposen fins a finals del mes de novembre d’enguany. Una acurada i representativa exhibició de litografies, aiguaforts i gravats, que la fundació "La Caixa", a través de la comissaria Anna Palomo, ha seleccionat de la seva col·lecció d’obra gràfica.

Dins la cinquantena de peces triades, totes elles abracen des del anys setanta fins als noranta, la diversitat d’estils, missatges, cromatismes, espais, volums i perspectives es absolutament frapant, sense deixar indiferències.

Des de la complexitat visual i de text de Guinovart amb títols de les seves obres com “enjambre de ventanas acribilladas en un muslo en la noche” o “yo estaba en la terraza luchando con la luna”, que ja de per si donen una idea de la riquesa de formes i de traç, però sobre tot de color i de la “rauxa” de l’artista, passem pel radicalisme del surrealisme de Ponç, que es cabussa en la ment, mostrant una basant eclèctica, en base a cromatisme molt particular, i formes absurdes.

Christo fascina pels seus projectes. Amb litografies que van del 1980 al 1992, se’ns mostra impactant i punyent, capaç de dur a terme una gran tasca. En una de les litografies, ressalta el relleu de l’embolcall, donant una perspectiva agosarada, quasi mística.

Jann Dibbets amb les seves obres Born de Barcelona i Poblet resulta encisador. Formes simples, plenes de detallisme que ens permeten una observació diferent d’espais i paisatges. El visitant no deixa d’encuriosir-se per aquesta forma d’entendre l’art.

George Condó amb els seus aiguaforts sobre paper guarro, se’ns amb les seves sèries Esbossos d’Espanya, abrupte, crític, auster i reflexiu, agafant com a base quadres de Velázquez y Goya, però sota una personal perspectiva. Un cromatisme senzill a base de grisos y amb una traça fluixa i directe.

Per la seva banda, no es pot deixar de destacar a Sebastián Matas, per la seva gran expressivitat en color, amb obres dels anys setanta. En les seves litografies Cristificció, Nueu Bu, D’yeux, etc, observem el contrast amb Condo. Matas es vitalista, costumbrista, ple d’energia, sense deixar de ser crític i caústic. Antonio Saura també se’ns mostra amb un tarannà punyent amb les seves litografies sobre paper guarro del 1989.

En total coincidència amb la comissaria Anna Palomo, resulta una curiositat l’obra d’Öyvind Fahlström, barreja de comic i art, pot ser difícil de qualificar, però sense cap mena de dubte, el visitant s’atura i llegeix, amb la qual cosa aconsegueix la finalitat d’atraure l’atenció.

Finalment, Francis Bacon, l’artista més dur de tots. Se’ns mostra una obra Simple (98) inflexible, plena de la incomprensió per la falta de comunicació de l’ésser humà, quan resulta tan fàcil resoldre-ho. Solitud, engany, tristesa...expressats en formes figuratives, i punyents per la seva senzillesa, amb gran ús de la perspectiva, i amb l’anàlisi constant per entendre el seu voltant.

COL•LECCIÓ D’OBRA GRÀFICA DE LA FUNDACIÓ “LA CAIXA”: PARTICULARITAT D’UNIVERSOS (I)


Fins al proper 25 de novembre d’enguany, la Fundació “La Caixa” presenta a la sala d’exposicions de Can Palauet, “L’empremta de l’artista”, una selecció d’una cinquantena litografies i gravats, de les quatre mil cinc-centes de que disposa la col·lecció, amb noms tan coneguts com Francis Bacon, George Condó, Jan Dibbets, Joan Ponç, Sebastian Matta y un bon nombre d’artistes, que o bé especialitzats o bé esporàdicament, en un moment o altre de les seves carreres, han treballat el gravat.

En la inauguració el passat dijous, 4 d’octubre, y davant d’un públic de prop d’una quarantena de persones, format especialment pels vestits blau-gris dels empleats de l’entitat financera, demés dels del PMC, i amb els dits de la mà es podien comptar els artistes i públic en general, Gisel Noé, en representació del Patronat Municipal de Cultura, va encetar el torn de presentacions tot parlant del Taller de Gravat, y del seu reconegut prestigi, fora de la nostra ciutat – gràcies a la tasca de Raúl Capitanni, de qui no va ver esment – i agraint a la Fundació “La Caixa” la seva aportació per aquesta exposició, i la col·laboració de Rosa Casanovas i Anna Palomo, comissaria de la mostra, en el muntatge de la mateixa.

Tot seguit, va prendre la paraula Xavier Sabater, responsable de l’àrea del Maresme de La Caixa, qui va destacar la bona entesa que sempre hi ha hagut amb el PMC, doncs es aquesta mostra era una continuïtat de col·laboracions, des de fa alguns anys.

“Presentem aquí una mostra d’aiguaforts de gran qualitat. Però hi ha una altra exposició també al centre, i es va decidir posar-la allà, al bell mig de la plaça, per respectar la sensibilitat de la gent” (es refereix a “Violència Zero, situada a la Plaça Santa Anna, i dedicada a sensibilitzar a la gent sobre la violència de gènere).

“Estem davant d’una forma de fer art, que s’ha considerat art menor”. va manifestar Sabater, per a qui es un privilegi de portar la mostra a Mataró, per la perfecta sintonia amb l’equip del Patronat Municipal de Cultura. Va finalitzar la seva intervenció agraint a l’organisme la seva col·laboració i cedint la paraula a la comissaria Anna Palomo, qui també va agrair l’estreta i excel·lent col·laboració amb el PMC.

En una no tan breu intervenció com va anunciar al principi del seu parlament, Palomo va indicar que “L’empremta de l’artista” fa al·lusió a gravats, litografies i aiguaforts, havent-se fet una tria adient de la que es pot considerar com a millor col·lecció de gravats de Catalunya, en un intent de reivindicar aquesta tècnica antiga. No es tracten de reproduccions, sinó d’obres originals seriades, y on els artistes varen seguir del principi a la fi tot el procés. “Aquesta exposició agrupa noms internacionals del gravat,(...) amb la idea d’enriquir el seu llenguatge plàstic”.

La intenció d’aquesta mostra, segons Palomo, es acostar a la gent aquesta forma d’expressió artística, que també és la idea que agrupa als artistes presents en la mateixa.

Tot seguit, la comissaria va explicar com s’ha distribuït l’exposició, començant en la Sala primera per Francis Bacon i Dario Villaba, considerant al primer dins un univers particular, “que apareix de l’expressió interpretada, tot parlant de la incomunicació”, i en referència al segon “ha traslladat la figura humana en bombolles, tractant el mateix tema que Bacon. La quotidianitat davant l’absurd”.

Als dos artistes esmentats, si troba Falhström, de qui va dir que es tractava d’una curiositat d’imatge i paraula, fet que va considerar que tenia que exposar-se en un espai intermig. A continuació Jan Dibbets que per a Palomo “s’interessa pel paisatge i l’urbanisme, sota una perspectiva diferent” R. Whitman crea en les “performances” les seves pròpies escenografies y de Christo s’exposen una sèrie de litografies d’edificis embolicats. La venda d’aquest tipus d’obres, permeten a l’artista obtenir fons per a l’execució real de la idea exposada, amb la que pretensió de “fer més evident allò que la mirada quotidiana oblida”.

La comissaria Anna Palomo, va fer un repàs per a la resta d’artistes exposats, com Rufino Tamayo, de qui va dir que era “intens, formal més que conceptual amb el seu propi univers”, de Wifredo Land en va destacar l’origen dels seu progenitors i el seu afany pel surrealisme a través de les màscares africanes, de Guinovart i la sèrie de litografies complexes inspirades en “un poeta en Nueva York de García Lorca”, o de Sebastián Matta de qui va dir que era “molt heterodoxa i inspirat en Picasso”.

Wednesday, October 03, 2007

UN ACCEPTABLE INICI DE LA TEMPORADA DE SARSUELA




Amb la representació de La Tabernera del Puerto, de Pablo Solozabal el passat diumenge, 30 de setembre, es va iniciar la temporada de Sarsuela al Foment Mataroní.

Com sempre, la companyia Joventut Lírica de Barcelona, amb el cor a 16 veus i sota la direcció general de Josep Lluís Blanch i musical d’Anibal Gil, davant d’un públic – sense personalitats destacables del món cultural, polític i social - que omplia el teatre de gom a gom, lliurat a passar una bona tarda, va poder gaudir d’una funció amb un argument gens novedòs (els amors de Marola, la tavernera d’un port, de pare autoritari i complicat amb negocis de contraban, amb un jove mariner, i l’entorn que envolta la trama; l’enamorament d’un noi jove per la noia, les dones del poble intranquil·les per la bellesa de la tavernera, etc. i tot amb final feliç.

L’ escenografia, decorats i vestuari un tant atrotinats, fins i tot antiquats, però els recursos de la companyia son escassos, l’esforç és gran i l’entusiasme ferm amb una partitura de gran bellesa musical i lírica.

Tal com esmenta el programa de mà, aquesta obra es va estrenar al Teatre Tívoli de Barcelona el 16 de maig de 1936, amb una gran acollida per part del públic, tot i que es conegut que hi varen haver-hi certs moments de tensió durant l’estrena. Malauradament, algun crítics varen mostrar més interès en desacreditar al compositor per les seves idees polítiques, que en comentar els valors musicals de l’obra.

La Tabernera del puerto es una de les millors obres del gènere, tant en la seva partitura com en la lletra de les seves romances. Obra en tres actes i dos quadres, dels setze números de que està composta, se’n destaca l’escena introductòria del primer acte que arranca amb un cor de mariners Eres blanca y hermosa, i que va ser resolta correctament pel cor i orquestra, que al llarg de la representació, va tenir diferents mancances, especialment en la secció de corda i en més d’una ocasió, va afogar la veu dels cantants.

També cal destacar el número còmic entre Antigua, una Maria Estany ben adaptada al paper, tot i alguns moments d’excessiva exageració, i Chinchorro, interpretat per Rafael (es desconeix el cognom), en substitució de qui estava previst, i que dins el rol de comicitat, la seva actuació es pot considerar dins els canons de la correcció teatral, no resultant excessivament exagerada.

A destacar l’actuació de la tiple còmica Francesca Sánchez en el paper d’Abel. Una veu molt nítida, molt treballada, y ben modulada y una representació molt sentida y estudiada. I també de Josep Pires, que en el seu rol de Simpson i el seu sol despierta negro, va resultar francament atractiu, amb una veu profunda i clara, ben timbrada, i un frasseig molt acurat, i seguretat en la interpretació.

Pel que fa a Crist Viñas en el paper de Juan de Eguia, va saber lluir la seva homogeneitat de veu, i la interpretació va ser correcte i professional. El públic va gaudir amb la seva actuació, i en la interpretació del chíbiri, chíbiri, una peça de la que en va treure un bon profit musical, com ho van demostrar els aplaudiments del públic.

Finalment, el duet protagonista: Marola, i Leandro, interpretats per Montserrat Costa, Josep Dueñas. Una actuació adient, assajada, sense extravagàncies, però s’haguera agraït una mica més de passió i de sentiment en tots dos, i especialment en Dueñas i una de les romances més esperades No puede ser, amb un mal principi que el tenor va tallar i tornar a acabar amb excel·lent modulació de veu, però en mancança d’emoció. La veu de Costa, agradable, entenedora però amb algunes errades en els aguts.

En acabar la representació, Josep Lluís Blanch va mostrar en nom de la companyia, la seva satisfacció per tornar a Mataró. “Estem a casa. Els aplaudiments ens fan sentir molt bé”, i va convidar al públic a la propera representació: La Generala d’Amadeo Vives el proper 25 d'octubre.