Thursday, May 31, 2007

EL DIA DELS MUSEUS


Com cada any, el 18 de maig es commemora el dia mundial dels museus, amb diferents actes i celebracions. El Museu de Mataró i el Museu Arxiu de Santa Maria, preparen anualment i en conjunt la diada, mostrant diverses peces del seu fons. En aquest cas, el Museu Arxiu va presentar el llibre de baptismes de l’any 1508 i el de Mataró va presentar l’obra de Rusiñol a Sant Pere de Galligans (1883).
Aquest any, es varen incloure visites comentades a Ca l’Arenas i al conjunt del Museu Arxiu. Va concloure la diada la conferència El Museu com a eina pedagògica, a càrrec del pare Joan Florensa i Parés , accèssit de Premi Iluro 2006.

Dins el marc de la Capella dels Dolors, i presentat per Ramon Reixach, economista i professor del GEM i guanyador de la 47ena. edició del Premi Iluro, Reixach prèviament va excusar l’absència de Carles Marfà, director del Museu de Mataró per motius de salut i tot seguit, va glossar la figura de Florensa, destacant la seva tasca com historiador i arxiver de l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya, i també com a pedagog, amb la publicació dels llibres : L’Escola Pia de Catalunya al servei del poble (1683 – 2000) i L’Ensenyament a Catalunya durant el trieni liberal (1820 – 1823).

Florensa, amb to pausat i molt didàctic, va donar lectura a la seva conferència, on va fer una dissertació molt precisa i acurada sobre l’evolució museística dins l’Escola Pia, abraçant els segles XIX i XX i fins l’actualitat.

“L’escola Pia fins a meitat del segle XIX, no va fer cap referència especial als museus”, va comentar Florensa. El seu inici es va derivar de la legislació que a meitat de l’esmentat segle va obligar a la creació de museus, referits al estudis que s'impartien.

Amb aquest punt de partida, se sap que al 1867, a Santa Anna de Mataró, gràcies a un expedient, es disposa de l’inventari d’eines per al estudi de les ciències i mil sis cents objectes d’història natural. “Entre els objectes hi havia una col·lecció de minerals que va donar Narcís Bruguera al 1847”.

L’Escola Pia Santa Anna, comptava amb diverses col·leccions, procedents de les seves investigacions arqueològiques de l’antic Iluro. Francesc Ferrer explica que a finals del segle XVIII hi havia aparells de medició meteorològica. Un gran contribuïdor a les col·leccions va ser el pare Tió, catedràtic de filosofia a Santa Anna, que va exercir entre el 1820 i el 1833.

“L’exposició d’objectes no vol dir que hi hagués un museu, però pera la primera fase, doncs es guardaven en vitrines”.

El pare Florensa va endinsar-se tot seguit, dins la Escola Pia de Terrassa que per finals dels segle XIX, havia adquirit el museu de l’Antiga Escuela Terracense, on hi havia una col·lecció de pintures, que tenien un sentit més didàctic que artístic i que estaven exposades al corredor de l’Escola, però malauradament, els esdeveniments del 1936, las van fer desapareixer.

Pel que fa el museu de ciència de l’Escola Pia a Sarrià, es va formar amb el material procedent de l’Escola Pia de Sant Antoni, i també amb dos cents fòssils de l’escola de Moià. Florensa, també va destacar com el museu d’història natural de Barcelona es va salvar gràcies a F. Pardillo que va ordenar el seu trasllat a un altre indret.

A l’any 1906, l’Escola Pia disposava de dos museus comercials, que comptaven amb estris, documents, llibres i eines per a l’ensenyament d’idiomes i els elements necessaris per a l’activitat comercial, abraçant des de la creació del producte fins a la seva arribada al mercat. Aquest museu va propiciar que moltes empreses hi fessin aportacions diverses.

Mataró també va disposar d’un museu d’aquestes característiques però amb el pas dels anys, va caure en desús, i el pare Golden que n’era en seu encarregat, va ser traslladat i com molts d’altres museus, la guerra del 36 també ho va dispersar tot.

“A finals del segle XIX, els Escolapis varen començar a pensar en la seva història, y es varen sumar al carro de la Renaixença” va manifestar J. Florensa, que tot seguit va passar a detallar com el pare Jofre va posar fil a l’agulla amb el tema, i varen fer un esquema sobre les directrius a seguir en quan a un museu d’aquest tipus.

1) Cal reunir tot el que s’hagi escrit sobre els Escolapis.
2) Completar els arxius amb objectes.
3) Estudiar criteris de fons.
4) Investigació dels fons existents.
5) Conèixer el país

Per al propi coneixement de l’ordre, calia la necessitat de reunir tot tipus de col·leccions d’objectes. I com a conseqüència de tot plegat, l’any 1915 es va crear a Terrassa el Museu Calasanz, amb el que s’havia de donar una idea pedagògica i instructiva. “L’estudi de Sant Josep de Calasanz va ser la base de l’estudi de la història de l’ordre: recordatoris, escrits, sermons, plafons, quadres, etc. varen formar part d’aquest museu”. Posteriorment, aquesta institució es va traslladar a Moià, on pels esdeveniments dels 1936 es va perdre el museu, tot i que una bona part se’n va salvar gràcies al pare Estebanell, que en va fer un trasllat al museu local.

Els Escolapis també varen realitzar investigacions arqueològiques. El pare Sebastià Rebull va efectuar importants troballes, conjuntament amb Pere Bosch i Gimpere, un dels personatges més importants en el camp de l’arqueologia a Catalunya. El material de recerca es va portar al museu de Balaguer.

En referència als temps actuals, partint de la base de principis de segle, el pare Florensa va manifestar que el museu provincial dels Escolapis ha fet una activitat important de recerca i d’utilitat, basada en la formula emprada a Europa sobre aquest tipus d’institucions, efectuades per diferents ordres, davant el desig de fer un museu per a la recerca de la història de Catalunya, dins l’àmbit escolapi, amb un centre de recursos culturals, per a la qual cosa, varen fer la següent planificació:

1) Un museu pedagògic orientant als alumnes de la resta d’escoles.
2) Disposar de les obres artístiques de valor històric de l’Escola Pia, al igual que de dades de persones, activitats, etc.
3) També podien formar part d’aquest museu, segells, estampes de primera comunió, postals, etc. des del 1898

En l’actualitat, no es volen limitar al dipòsit actual. Es coneix que per les cases hi ha objectes de valor històric, que es dipositen al museu provincial dels Escolapis, i del que en volen fer un inventari. “Es sabut que en el presbiteri de l’església de Santa Anna de Mataró hi ha una obra de Manuel Cusachs. És doncs una bona idea realitzar excursions a les diferents escoles per veure les obres artístiques de que en disposen” va exposar el pare Florensa en referència als plans per a la informació i expansió de l’obra i de la recerca de l’Escola Pia.

Eel museu provincial d’aquesta Escola, també té la intenció de realitzar una política de arxiu i selecció de col·leccions.

“L’any 2007 se celebrarà el jubileu de Sant Josep de Calasanz, i amb tal motiu es troben penjats a la nostre web, 84 quadres i dibuixos que reflecteixen la vida de tan il·lustre personatge. Hi ha 40 originals i la resta, reproduccions. Estan exposades a la sala de la congregació provincial".

El pare Florensa, va acabar la seva interessant i didàctica conferència tot fent esment del fenomen d’Internet, que permet mostrar les peces, documents, obres, etc, la qual cosa els dona oportunitat d’accedir a àmbits universitaris, arxivístics, etc. “Ens sentim educadors i no ens tanquem. Els objectius es projectaran properament. Tot el que es mostra pertany al nostre patrimoni i es vol que els alumnes se’n serveixin per fer els seus treballs”

Finalment, Ramon Reixach, va concloure l’acte, fent referència als museus escolars com el del Col·legi Valldemia, i el seu herbari, fent esment també de com el seu fundador, que va realitzar estudis als Escolapis, va seguir la seva iniciativa, en aquest cas, en el camp de la botànica.

Aquesta conferència serà editada en un proper número dels Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria.

Per a més informació sobre l’arxiu provincial dels Escolapis, es pot consultar la web. http://www.escolapia.org/arxiu/inici-arxiu.html

Sunday, May 27, 2007

QU4TRE-2007: UNA GRAN EXPOSICIÓ - (I)


Per tercer any consecutiu, l’Ateneu Caixa Laietana presenta l’edició 2007 de QU4TRE; una mostra d’art jove, de qualitat, d’expertesa i alhora d’innovació, i de profunda base artística, que aquest compte amb la participació de: Sandro Soriano, Piotr Perski Polònia, Maria Pretel i Laura Alonso. Les dues anteriors edicions s’havien celebrat durant el mes de febrer, però aquest any, per imperatius d’altres mostres, es va inaugurar el passat 24 de maig.

Amb una bona afluència de públic, principalment gent de l’ofici, amics i familiars, Elisabet de Dòria, responsable d’organització d’exposicions, va ser l’encarregada de les diverses presentacions, tot cedint en primer lloc la paraula al president d’entitat Jaume Boter de Palau, qui recordant algunes combinacions matemàtiques que com a resultat donen quatre, va agrair la participació dels protagonistes d’aquesta mostra: “son quatre maneres diferents d’entendre l’art”. Seguint les pautes marcades per la lectura del seu discurs, va fer incís en el fet de que no es tracta d’una exposició col·lectiva, sinó que són quatre individuals perfectament acoblades a les possibilitats que te l’Ateneu: “el nexe de QU4TRE no estableix cap relació de dependència. (...) Són quatre artistes que es complementen fruit de l’atzar”.

De Piotr Perski va esmentar que es ja un artista consagrat, amb dotze anys d’experiència i l’aval d’haver exposat a la sala Parés de Barcelona. De Soriano va destacar el seu món absorbent i imaginari, que compagina perfectament l’art amb el disseny i el còmic. L’emoció i la sensibilitat de les ramificacions vegetals de Laura Alonso, a manera de prolongacions neuronals del paisatge, com si es tractes dels estudis de Santiago Ramon i Cajal, i finalment de Maria Pretel en va ressenyar la seva capacitat d’imatge i d’imaginació.

El president de Caixa Laietana va acabar la seva intervenció amb un nou agraïment als artistes i informant que l’exposició romandrà oberta fins als voltants de Sant Joan, el proper 24 de juny.

A continuació, i seguint l’ordre establert per de Dòria, Soriano, L. Alonso, i Perski varen mostrar la seva satisfacció i el seu agraïment a l’entitat per donar-los l’oportunitat d’exposar, i tal com va manifestar Soriano, les dificultats que suposa per a la gent jove entrar dins aquest món, essent aquesta exposició un fet encoratjador per continuar treballant.

En nom de Maria Pretel, Manuel Patricio, membre del col·lectiu “Els Dimarts al Llimoner”, al igual que l’artista, va expressar el seu goig per aquesta exposició, destacant de la pintura de Maria Pretel el reflex de lo quotidià, de la gent que es mou per les cases, o de la que es troba en els bars. “Realitat que vivim tots i que no som capaços de manifestar. Però per això tenen trobades els artistes. Els pintors immobilitzen algo per entendre’s ells mateixos” . No obstant, va reconèixer que la imatge no pot substituir les paraules. Va felicitar a l’organització de Caixa Laietana per aquesta mostra i va subratllar sobre la tècnica de Pretel, la seva expressió en formes clares i contundents, sense dubtes.

Finalment, fent un paral·lelisme entre la transmissió del pensament pictòric i l’anècdota de com un actor de l’antiga Grècia, podia actuar i explicar el com però no el per què, Patricio va acabar el seu parlament tot criticant l’actual política d’exposicions feta per les institucions municipals i alabant el fet que “Caixa Laietana permeti veure pintura de gent que s’embruta els dits”

L’acte va acabar amb paraules de gratitud als presents, al grup de la Plaça Gran i al seu marit per part de Maria Pretel, i amb una darrera intervenció de Piotr Perski, qui va mostrar la seva satisfacció per trobar-se a Mataró, ciutat que li agrada molt i la seva gran admiració per la Capella dels Dolors de la basílica de Santa Maria, que el va captivar des de la seva primera visita.

QU4TRE-2007 (II) - SANDRO SORIANO: AMUNT LA IMAGINACIÓ!!


L’exposició d’enguany de QU4TRE, mostra una perfecta combinació de contrastos i tècniques. Des d'aquestes Cròniques, felicitem als responsables de la seva organització per la magnífica idea en la col·locació de les diferents obres, tenint en compte que la gran majoria, són quadres de mitjà i gran format.

A l’entrar, l’espectador no pot evitar de sentir-se atret com un imant per l’expressiva inventiva de Sandro Soriano, que reivindica amb les seves xemenies blanques i vermelles el poder de la imaginació, que sempre pot tirar amunt, com el fum, dins el complex laberint de l’ésser humà, que retrata amb ironia, reflexada principalment per ulls allargats de mirada al buit. A través dels seus acrílics, amb els que també hi barreja grafit, de formes senzilles de cromatisme viu i potent, prova clara d’una personalitat inquieta i vitalista, Soriano se’ns mostra optimista i gran comunicador: “A la imaginación ningun muro”, és el lema d’un dels seus quadres, al que des d’aquesta crònica ens sumem.

QU4TRE-2007 (III) - PIOTR PERSKI: SENSIBILITAT i LLUMINOSITAT


Un paisatge ple d’edificis mai ha sigut tan suggerent com la visió que ens mostra aquest pintor polonès. Un cromatisme intens, que recorda certa semblança amb aquella generació perduda de Mir, Freixes Cortés, Amat, etc. sempre dominat pel blau i el blanc dels cels. Una traça fluida i espiritual que permet a l’espectador contemplar edificis i teulades amb sorpresa per la idea donada y amb admiració per la tècnica emprada: Oli sobre tela.. Dels quatre, és el pintor més atraient de tots, especialment, per la diversitat de suports utilitzats; tots vam quedar prendats pel quadre rodó, que recorda als formats del barroc de l’art religiós, o del retrat.

Al costat de la seva particular visió urbana, els cels; el meravellós espectacle visual i artístic que donen els núvols, complementat amb les cúpules i els àbsides de la Porta de l’Àngel o de la catedral de Barcelona, i que Perski capta amb harmonia, delicadesa i elegància, mostrant mil i una formes de traça dolça i tendra, i colors pastels, suaus i relaxants.

Sense dubte, una gran revelació i un gran artista.

QU4TRE-2007 (IV) - MARIA PRETEL: RETRATS DE REALITAT


La qüotidianitat pot ser font d’inspiració, i Maria Pretel és un dels seus màxims exponents. Rostres anònims, que prenen el vermut, que llegeixen , que ballen, etc., formen part del paisatge urbà, dins un univers molt particular, expressat amb una tècnica universal: l’Oli sobre tela. Un cromatisme intens, penetrant, traça ampla, vigorosa de línies perfectament delimitades, que frapa a l’espectador, que no pot evitar veure’s reflectit dins un marc habitual i natural, sense artificis, nítid i transparent.

QU4TRE-2007 (IV-bis) - LAURA ALONSO: INTERIORISME


Formes vegetals, boscs infinits, fons neutres i tènues. Verds, grisos, negres, blancs formen part essencial de l’obra d’aquesta pintora que ens convida a mirar dins el nostre interior i buscar les nostres pròpies ramificacions.

El món vegetal ens trasllada a una sensació d’infinit, de sensibilitat, de pau i sobre tot de silenci, d’escoltar el silenci, a través de la tècnica Mixta sobre tela de la seva obra. Alonso irradia la recerca d’un mateix amb un traç lliure, sense pressions, deixant-se emportar. L’espectador se introdueix amb facilitat dins aquesta natura, en igual proporció d’ombres i llums, de tal manera, que la col·locació dels quadres forma un tot, un conjunt, i tal com anomena l’autora en un dels seus quadres: "Claredat d’un racó tranquil"

Sunday, May 20, 2007

L’ENCÍS D’UN CONCERT AMB INSTRUMENTS TRADICIONALS DE CORDA


Dins la programació del cinquè cicle de concerts del Foment Mataroní, el passat diumenge, 13 de maig, va tenir lloc l’actuació de Laud’Ars, Conjunt d’Instruments de Plectre, format per bandúrries, llaüts, guitarra, mandolines, etc, sota la direcció de Miguel Ángel Sánchez Martín.

Presentat pel conegut musicòleg i locutor de Catalunya Música, Joan Vives, l’escàs públic assistent ,en comparació a la temporada de Sarsuela – prop d’unes 125 persones, entre les que, com és habitual, NO hi havia ni cap autoritat municipal, ni cultural, ni representant de cap entitat social, etc., ni per descomptat, els snobs que només assisteixen a la Setmana de Música Antiga, va tenir l'oportunitat de sentir interpretar temes tant diversos com la Cançó d’amor i de guerra, de Martínez Valls o el Minuet, la Serenata o l’Ària del Don Giovanni de Mozart, amb instruments diferents als de la seva creació.

En les seves paraules d’introducció, Vives va informar als presents que el concert programat recordaria més d’un cop a les músiques interpretades per les tunes d’algunes universitats. Va fer una petita semblança del grup Laud’Ars que té el origen en l’Agrupación Laudística del Cierzo (ALC), fundada l’any 1983 per Miguel Ángel Sánchez García. “El Cierzo és un vent molt semblant a la Tramontana, sec i dur. El nom té connotacions poètiques, doncs el vent escampa la música”.

El concert, compost de dues parts, on la primera es va dedicar a autors clàssics i la segona a la Sarsuela i temes més populars, va començar amb l’Entreacte de Carmen. “Bizet es va inspirar en la música espanyola que pels compositors de l’època tenia una gran exotisme”, va comentar Vives. Carmen no va tenir l’èxit esperat per l’autor, fet que va ser el causant de la seva prematura mort. “Carmen es va convertir en una de les òperes més populars de tots els temps, i durant anys es va tenir la convicció de que la seva música era realment d’origen espanyol.

La interpretació per part de Laud’Ars d’aquesta primera peça, va ser correcta però amb un ritme un tant lent, i amb un to d’audició baix, quedant les mandolines excessivament desdibuixades, a favor de les guitarres, i on les bandúrries com a fons.

En referència al Vals nº 2 de la Suite nº 2 per a Jazz Orquestra de Dimitri Shostakovich, Vives va fer esment del caràcter fort de l’autor i que sota el règim de Stalin va viure moments molt durs, però aquesta peça va ser composta durant l’época de Cruchev, successor de Stalin.

Una autèntica delícia va ser escoltar aquesta peça, on tota l’agrupació, en perfecta sincronia amb la direcció de Sánchez Martín, va fer evocar dolços sons, sorgits de la tradició russa, on els llaüts varen tenir paper destacat, amb brillantor i sense defugir de cert ritme jazzístic, ben suau i modulat.

La tercera obra de la primera part va ser la Schiarazula Marazula, d’autor anònim del segle XIII, “una peça originària de l’est d’Europa, entre Romania i Hongria, que fa traspassar fronteres i es va fer tremendament popular”, sentit que va captar a la perfecció Laud’Ars, donant a la seva interpretació color, brillantor, equilibri i dinamisme, i on els llaüts, varen tenir el seu protagonisme.

Seguidament la Danza de la Vida Breve de Manuel de Falla: “una obra escrita en la seva joventut amb escenes de ball molt vistoses, formant part de les grans obres del nacionalisme espanyol”. Vives també va recordar l’origen mataroní de la mare de Falla, de cognom Mateu. I si amb el Vals nº 2, els aires russos impregnaren l’ambient, l’Andalusia de la Vida Breve va embolcallar als presents en sensacions molt mediterrànies, que les bandúrries i les mandolines varen captar primorosament, les característiques tímbriques d’aquesta peça, però varen ser les guitarres les que entonaren l’alegria i el color musical, reforçades pels llaüts, d’un profund lirisme i radiant interpretació, com el sol de les terres del sud d’Espanya.

El Minuet, la Serenata i l’Ària de Don Giovanni de Mozart, varen concloure la primera part de concert.

Segons Vives, és aquesta una de les obres més rodones del compositor, i ens recorda que la petita selecció de fragments encadenats seleccionats per aquest concert, pertanyen als moments on el protagonista, amant de la dansa, està acompanyant al baríton, qui canta l’ària.

I com el vent, en canvis constants, els aires barrocs impregnaren l’ambient, a través de d’aquesta magnífica formació d’Instruments de Plectre, dins una transformació acurada, precisa i plena d’encant, de l’exquisidesa de l’obra de Mozart, mitjançant els dolços sons d’aquesta formació.

La segona part va començar amb dues cançons populars catalanes: La Calma de la mar i l’Hereu Riera. Vives va fer apreciar als presents les diferències de timbre dels instruments, per emular la corda tradicional, allargant les notes per aconseguir aquesta sonoritat tan característica, i tot seguit va fer esment de l’autoria mataronia de la Calma de la mar, composta al segle XIX per Nicolau Guañabens, gran amic de Mn. Blanch, autor de la Missa de Glòria dedicada a Les Santes de Mataró, i també col·lega del músic Jaume Isern.

Les tres peces següents del programa, pertanyen a la Sarsuela: Cançó d’amor i de guerra i Doña Francisquita, de R. Martíenz Valls i Amadeo Vives respectivament.

Vives, va fer esment del magnífic cicle de Sarsuela que presenta el Foment, un dels millors de Catalunya. La Cançó, estrenada al 1926, és una de les sarsueles més populars i amb final feliç, que sempre satisfà al públic.

“Amadeo Vives, va néixer a Collbató i malgrat la seva esplèndida carrera musical, va ser amb Doña Francisquita que va aconseguir l’èxit com a compositor, i millorar la seva situació pecuniària, que abans de l’estrena era absolutament precària”.

La Bruja, del mestre R. Chapí va ser composta al 1851, any de recuperació de la Sarsuela, un gènere que segons va informar Vives, va néixer al segle XVII. La paraula té el seu origen en el pavelló de caça, prop de Madrid, que té el mateix nom, i que estava envoltat de verdisses, (zarzas en castellà) i era el lloc on es feien aquest tipus de representacions amb diàleg i música. (afegeix aquesta cronista que actualment el pavelló de caça de Felip IV, es el Palau de la Zarzuela). Era un espectacle agradable i divertia a l’aristocràcia. No obstant, amb el pas dels anys, aquest gènere musical va caure en desús

Vives també va aclarir que no es tracte de l’anomenat “genero chico”, que té un format més petit, per raons d’espai.

Aquesta jota de La Bruja, és un dels temes més famosos de Chapí, I finalment, el programa va concloure amb Mr. Sandman, una canço composta a l’amny 1954 per P. Ballard, que varen interpretar The Chordets, un grup de veus femenines.

Naturalment, el bon “sabor de boca” de la primera, part, es va mantenir durant la segona, amb un nivell altíssim. La interpretació de la Calma de la mar, va estar plena d’encant, remarcant el seu estil d’havanera, a través de les mandolines.

Igualment, excel·lents arranjaments per L’Hereu Riera, sempre conservant el sentit de barcarola, tot i que no deixa les arrels de balada del segle XVIII plena de delicats matisos tímbrics, per traslladar-nos tot seguit al Madrid més castís amb el Fandango de Doña Francisquita, una obra alegre i desenfedada, per arribar al vibrato la jota de La Bruja, on el lluïment de les bandúrries va presentar-nos una peça molt típica per aquest instrument, executada amb format orquestrar, que va donar el un to de conjunt molt curiós, sense desmerèixer l’energia que sempre desprèn una jota.

Mr. Sandman va concloure oficialment el concert. Una cançó molt coneguda de la música pop, que amb els arranjaments per a corda pinçada va resultar absolutament novedosa, sense perdre el ritme pop de la seva composició.

Els bisos varen venir per dues bandes: Una peça de Xavier Montsalvatge i un pasodoble: Suspiros de España, d’Antonio Álvarez Alonso. D’aquesta composició, el director de Laud’Ars, Miguel A. Sánchez, en va referenciar l’anècdota del seu títol: procedeix del nom d’uns pastissos “Suspiros”, que eren producte d’una pastisseria anomenada “España”.

Els assistents vam gaudir d’una esplèndida i sorprenent soirée musical, amb interpretacions de peces molt conegudes arranjades per a corda pinçada, executades amb sentiment, professionalitat i distinció, i sota una magnífica batuta.

Tuesday, May 15, 2007

EL CARISME DE JOAN ABELLÓ


El divendres 11 de maig, va tenir lloc a Ca l’Arenas, Centre d’Art, la inauguració de la mostra: “Joan Abelló, el pintor retratat”, que va comptar la presència de Pepa Ventura, gerent de la Fundació Abelló i Josep Félix Bentz, coordinador artístic d’aquesta fundació.

Davant d’una vintena de persones, Carles Marfà director del Museu de Mataró, va prendre la paraula en primer lloc per excusar l’absència del president del PMC, Jaume Graupera, motivada pels diversos actes sorgits arran de la campanya electoral de les municipals d’enguany, i seguidament dins la seva tònica habitual de discursos breus, clars i concisos va fer esment de com al plantejar-se la temporada del centre, la idea de contactar amb els col·legues del Museu Abelló i mostrar l’obra de l’artista i col·leccionista, era un dels seus principals interessos.

Abelló ha estat retratat per més de tres cents artistes i la selecció exposada “és magnífica i és una de les exposicions que donen nivell i qualitat al treball”. Tanmateix, Marfà va aprofitar per desmentir a la premsa, en referència a la presentació el dia abans del catàleg “Senyors i senyores. Mirades contra el temps. El retrat de les col·leccions del Museu de Mataró”, corresponent a la col·lecció que ha estat motiu de la programació del primer any del centre, tot dient que “no s’ha celebrat cap aniversari i que es continuarà amb altres exposicions”.

Finalment, va agrair la presència dels assistents tot cedint la paraula a Pepa Ventura, que igualment, va donar les gràcies al Museu de Mataró per aquesta oportunitat, i va explicar tot seguit dades sobre Joan Abelló, pintor nascut a Mollet l’any 1922, encara viu i que degut a la seva afecció pel col·leccionisme de tota mena d’objectes (pintura, escultura, vestits de teatre, ventalls, etc.), va anar adquirint al llarg del temps, les cases al voltant de la seva, creant així l’actual complex museístic.

L’any 1996 va fer donació a la ciutat de part del seu fons d’art, i l’any 2001 es varen rehabilitar les cases – museu. El contingut del patrimoni cedit és d’un total de cinc mil cinc-centes peces, i darrerament “va donar una altra casa amb una tot el fons d’art, però de moment no es visitable, però si la col·lecció permanent”. Ventura va concloure, informant que el Museu disposa d’obra de totes les etapes de la pintura, i que actualment està en exposició una mostra del grup pictòric “Dau al set”, de la qual els fons varen proporcionar una extensa col·lecció.

Tot seguit, el conservador Josep Félix Bentz, va intervenir indicant que dins la mostra exposada, tots són retrats, a excepció de l’autoretrat que serveix de portada al programa de mà i al cartell. “Joan Abelló, d’origen humil – el seu pare era llauner - de jove, ja va tenir la gran il·lusió de fer un museu, i ho va fer a pols”

Bentz, també va fer esment de com Abelló, en els seus inicis col·leccionistes, va entrar en contacte amb antiquaris i artistes contemporanis: “Diu que mai havia demanat un retrat però tothom li feia”, va afirmar amb certa ironia, i va afegir en referència als tres cents quadres ja esmentats que “a través dels retrats a l’Abelló, la fundació podria fer tota una historiografia de l’art català”.

Bentz, finalment va tornar a recalcar la gran lluita que va suposar per Abelló la seva ànsia per fer el museu, a diferència dels grans museus com el Tyssen, i com exemple va explicar l’anècdota de com volia contactar amb Salvador Dalí i que ho va aconseguir gràcies a una entrevista radiofònica, on es va assabentar de l’admiració de l’artista de Cadaqués per Marià Fortuny. Abelló, que durant un temps havia treballat amb l’impressor Miracle, i del que en lloc de cobrar en diners, ho feia amb espècies, disposava d’un apunt original de Fortuny, i tot adreçant-se al domicili de Dalí a Cadaqués, i un cop traspassat el “filtre” de Gala, Abelló li va regalar l’apunt i Dalí el va citar l’endemà a un lloc de la localitat, on li va fer el retrat que es pot veure actualment exposat a Ca l’Arenas. D’aquesta primera trobada, va sorgir una llarga amistat.

L’acte va concloure amb unes paraules finals de Marfà, tot desitjant que esperava que no fos la última col·laboració entre ambdues entitats. “No som els grans museus, però junts som com els grans museus”

Coincidint amb Marfà amb la qualitat i nivell de la mostra, el primer que s’observa d’Abello és la seva personalitat carismàtica, plena de fermesa i voluntat, de mirada observadora i analítica, que tant els retrats de Joan Hernández Pijoan (tècnica guaix) com Ricard Fradera (tècnica mixta) mostren amb tot el seu abast, al igual que el perfil de Josep M. Prim (pintura al oli).

Si més no, però, el “misteri” que proporcionen els retrats a l’oli de Josep M. Morató, Jaume Planas i Ramon Aguilar, aquest darrer, figuratiu amb tocs cubistes, no deixen indiferent a l’espectador del tarannà senyorivol d’Abelló, destacant el seu barret, vestit i corbata. Tots els quadres descrits, tenen en comú l’exclusiva imatge de l’artista, generalment de cara o mig cos, amb fons indefinits, o d’un sol color, i de traça marcada. Però frapa i encurioseix l’oli surrealista de Kitty Pagés permetent entrar dins la ment d’Abelló, que se’ns mostra complexa i extensa, com una xarxa de cablejat elèctric, i que ens facilita la seva comprensió respecte al seu afany col·leccionista.

El gran format del quadre de Casimir Martínez Tarrassó, un oli sobre tela, és el que ens exposa un Abelló de cos sencer, assegut en una cadira i amb una postura poc habitual pels retrats, destacant el seu amor per l’art, gràcies al quadre que hi ha al darrera de la seva persona, i la paleta de colors al terra. Sens dubte, original, vistós, amb un cromatisme poc corrent de cara als retrats.

També hi ha dos exemples de Picasso i Tàpies, que gràcies a la cartel·la que ho indica, sabem que es tracta la particularissima visió d’ambdós artistes en referència a Abelló, doncs en el de Tàpias no hi ha forma, tan sols color gris i negre i el de Picasso, una cara de formes i colors simples.

L’autoretrat d’Abelló, és un compendi del que exhibeixen tots els altres, i on destaca el traç ampla i el cromatisme blau, i de mirada més llunyana.

Finalment, el dibuix de Dalí, mostrant a Abelló com un home del segle d’or espanyol, una visió absolutament diferent de tots els altres, innovadora, gens surrealista, i que dona a entendre perfectament com el geni de Cadaqués va copsar la marcada personalitat d’Abelló, a través del coll ondulat dels vestits d’aquella època, d’un traç fi i enèrgic i de l’únic toc de color del dibuix, una taca en forma de llum solar de color taronja.

La mostra es podrà veure fins al proper 15 de juliol d’enguany. Per a més informació sobre aquest artista, es pot visitar la web. www.museuabello.com

CATÀLEG SOBRE ELS RETRATS CONTIGUTS DINS LES COL•LECCIONS DEL MUSEU DE MATARÓ


El passat dijous dia 10 de maig, es va presentar a la primera planta de Ca l’Arenas, centre d’art, el catàleg: “Senyors i senyores. Mirades contra el temps. El retrat de les col·leccions del Museu de Mataró”, corresponent a la col·lecció que ha estat motiu de la programació del primer any del centre.

L’acte, segons paraules de Carles Marfà i Ma. Àngels Soler, va tenir una concurrència acceptable, i el públic va quedar encantat que un cop acabada la presentació, els dos responsables dels textos, el crític d’art Arnau Puig i l’historiador de l’art, Àlex Mitrani, fessin un recorregut per la sala, explicant detalls i característiques dels quadres exposats.

Els catàlegs editats per institucions públiques, solen tenir una manufactura moderna i senzilla, quasi simple, sense gaire vistositat o luxes estètics, com poden tenir els catàlegs de grans museus o de subhastes. Evidentment, el pressupostos han de ser acurats, i per tant, el dispendi, tenint en compte que prop d’un 80% - i s'és generós - no es venen, i molts van per intercanvi, no es pot dedicar a ornaments innecessaris.

El que importa és el contingut, i pel que fa aquest catàleg en concret, els textos són amens, fàcils d’entendre, instructius, molt explícits i dinàmics en quan a lectura, especialment pel que fa als peus de foto dels quadres.

La fotografia és perfectament adequada al catàleg. Permet una visió molt precisa de les obres exposades, amb facilitat per observar els seus detalls. Visualment són atractives i de gran qualitat.

En resum, aquest catàleg és un llibre d’estudi del nostre patrimoni artístic, i conseqüentment, de gran vàlua per a institucions culturals i pels mataronins, que o bé ara o bé en un futur s’exclamin o protestin que el PMC no és curós en mostrar aquest patrimoni, per la qual cosa, se’ls ha de felicitar.

Altra cosa és que s’estigui d’acord amb la política d’exposicions d’art contemporani, si se ni pot dir així, dins el centre Ca l’Arenas. Però com va dir algú, “això no toca”.

Saturday, May 12, 2007

ESPANYA i EL SEU DESENVOLUPAMENT DEMOCRÀTIC


El Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, presenta fins al proper 30 de setembre l’exposició: “Dos segles d’evolució de la democràcia a Espanya”, coordinada per Lluís Adan i Marta Teixidó, i que ha comptat com a col·laboradors amb: Josep Rovira, Xavier Alarcón i Joan Castellà.

Les inauguracions de les exposicions d’aquesta entitat, solen comptar habitualment amb la presència de polítics i amb algunes personalitats de la vida cultural de la ciutat. Però, coincidint amb l’inici de campanya electoral, l’auditori va ser escàs, i d’entre el públic, tan sols es poden destacar el cap de llista pel Partit Popular, Pau Mojedano o l’historiador Joaquim LLovet. L’alcalde de la ciutat Joan A. Baron, va excusar-se pel motiu anteriorment esmentat.

No obstant, aquesta cronista, com a membre de l’equip d’investigació del Museu Arxiu, va ser que va pronunciar unes paraules en referència a la idea i preparació d’aquesta mostra, amb cartells programes i documents del 1812 al 2007, destacant l'aportació per part de Lluís Adan dels exemplars originals de les constitucions de Cadis, i de les dels anys 1857, 1876 i 1978, al igual que un "catecismo político" de la constitució de 1812, imprès a Mataró, l'any 1820 per l'Impremta Abadal, i els exemplars dels diferents estatus d'autonomia.
Un cop donada la benvigunda als assistents: “Des del 1r. i 2n. articles de la constitució promulagada a Cadis (1812): “La nación española es la reunión de todos los españoles en ambos emisferios” i “La nación española es libre e independiente, y no es ni puede ser patrimonio de ninguna familia o persona”, fins al redactat dels articles 1r i 2n. de la l’actual constitució espanyola, refrendada pel poble espanyol el 6 de desembre de 1978: “España se constituye en un estado social y democrático de derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la likbertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político” i “La soberania nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del estado” van passar 166 anys. Aquest període, traduït en fets i a “grosso modo” vol dir: tres guerres carlines, dues repúbliques, la pèrdua de les colònies d’ultramar, la davallada de la monarquia, una guerra civil i una dictadura, el retorn a l’estructura monàrquica i 17 constitucions. A nivell català, i igualment a “grosso modo”: l’establiment de les Bases de Manresa, la Mancomunitat de Catalunya i un estatut d’autonomia.

Un marc de temps absolutament intens, on els diferents esdeveniments tenen com a nexe comú un mot: Democràcia. Liberal al 1812, monàrquica i republicana durant el segle XIX, populista durant la segona república i altre cop monàrquica en l’actualitat. Fins i tot, durant el període 1939 – 1975 en se li va afegir el mot “orgánica”.

Per tots es sabut que el mot Democràcia és d’origen grec i vol dir govern del poble. Però tot just avui, que es posa en marxa la campanya electoral màxim exponent de la paraula, i que el sistema és debatut i qüestionat, bo és recordar una altra definició: la Democràcia és un sistema polític que permet el funcionament de l’Estat, i on les decisions col·lectives són adoptades per la ciutadania, a través de mecanismes de participació directa o indirecta que li confereixen legitimitat.

En el cas espanyol, sortint d’un període de govern absolut, amb domini d’un marc jurídic estricte i dur, i “de la llei a la llei”, tal com va dir Torcuato Fernández Miranda, nomenat pel Rei Juan Carles al 1975 President de les Corts i del que llavors se’n deia Consejo del Reino, conjuntament amb Adolfo Suárez González, es van posar en marxa els elements necessaris que varen desembocar en la constitució del 1978.

Aquesta exposició presenta un recorregut per aquest període de la història, que s’allarga fins al 2007, en commemoració del trentè aniversari de les eleccions del 15 de juny de 1977, sorgides arran del Referèndum per a la Reforma Política del 16 de desembre de l’any 1976. S’inclou un apartat dedicat als Estatuts d’Autonomia de l’Estat Espanyol, fent especial referència als de Catalunya, com a resultat de la transformació democràtica, en base al marc constitucional vigent, a les reivindicacions i diàleg.

La col·locació dels cartells, ha estat absolutament anàrquica, doncs tots els personatges estan actualment políticament inactius, i alguns físicament. No s’han fet concessions de cap mena, per evitar qualsevol tipus de favoritisme i gaire bé, ni tan sols a l’estètica, que ens ha servit per posar els cartells en renglera .

Antonio Cánovas del Castillo, un dels grans polítics espanyols de mitjans del segle XIX, autor de la Constitució de 1876, i que va assumir funcions de cap d’estat durant la regència de Maria Cristina d’Habsburg, home també de gran sentit de l’humor, en una sessió parlamentaria, mentre algú llegia: “...los españoles son.. ell va respondre “los que no pueden ser otra cosa”. Flac favor va fer als ciutadans d’aquest país, perquè es diu que aquesta anècdota va passar durant la discussió del 1r article de la Constitució que ell va promoure, i flac favor perquè els espanyols, durant molts anys, hem tingut un sentit força menyspreatiu de nosaltres mateixos.

No obstant, amb el pas dels anys, s’ha lluitat, s’ha patit, s’ha adaptat, s’ha i s’ha evolucionat. I malgrat la nostra rauxa quixotesca i gràcies al nostre el seny mediterrani, som ciutadans de primera, al més alt nivell europeu, i la vuitena potencia del món. Senyores i senyors, moltissimes gràcies per la seva atenció.”
L'exposició es podrà visitar tots els divendres i dissabtes de 6 a 9 de la tarda.

Friday, May 04, 2007

50 ANYS DE MESTRATGE EN LA DANSA


Tal com s’esmenta en el llibre d’Enriqueta Alum “Mig Segle de Dansa” publicat l’Abril del 2004, “... Allò que fins aleshores havia sigut un divertiment, es va convertir de cop i volta en disciplina. En art”.

I és una perfecta definició per a la mostra, que la sala d’exposicions de Caixa Laietana de la plaça Santa Anna, presenta fins al proper 27 de maig amb el mateix títol del llibre, i que tots els dimecres, a les 18,30h, compte amb actuacions en directe d'altres acadèmies de la comarca.
La dansa és l’encís, la fascinació de l’art. I amb Enriqueta Alum, Mataró va tenir una excel·lent promotora. Les institucions de la ciutat, però, no van recolzar mai el seu gran esforç i professionalitat, que el visitant podrà comprovar, a través dels diferents plafons fotogràfics, que a l’hora que mostren el lluïment dels esplèndids vestits, tutus, sabatilles, etc. exposats per la sala i en perfecte estat de conservació, també hi son presents en imatges, varies generacions d’alumnes que varen marcar el desenvolupament de la seva acadèmia de ball, dels que la mateixa Alum en destaca en l'exposició a: Quim Capdevila, Jaume Morató, Aniol Busquets, Núria Serra. En l’àmbit infantil la Laia Ubach i en José Montoya.

El ballet sempre ha tingut una consideració pejorativament elitiste per part de la societat. No obstant, l’espectador sensible a les manifestacions artístiques, sempre s’ha deixat seduir per els “arabesques, cabriolets, pas de bourré, echapé, etc.” d’un “Llac dels Signes” de Tchaikovsky”, de la “Coppelia” de Leo Delibes o la “Giselle” d’Adolphe Adam. Ha admirat l’elegància de Fred Astaire i Ginger Rogers i la imaginació del tandem Gene Kelly - Stanley Donnen, la sensualitat de Cyd Charise o les espectaculars coreografies de Busby Berkeley per a Samuel Goldwyn durant els anys trenta, i tots hem quedat embadalits pels valsos de la família Strauss dansats pel Ballet de l'Opera de Viena, durant les retransmissions del concert d'any nou.

El recorregut fotogràfic, conjuntament amb la sala de projeccions, exposa principalment els festivals de fi de curs que eren autèntics espectacles “Made in Brodway”, però al Teatre Monumental de la capital del Maresme. Vestuari, decorats, il·luminació i estudiades coreografies, mostraven l’aprenentatge dels alumnes en les diferents disciplines tant de dansa, com de patinatge, claqué, sevillanes, balls llatins i un llarg etc.

És aquesta una exhibició personalíssima i molt visual, tant de la mateixa Alum, com de la seva filla Isabel Baquero que complint la tradició que “ningú es profeta a la seva terra”, és una mataronina de reconegut prestigi al ballet de la Royal Opera - Covent Garden de Londres, i del que la ciutat tampoc se n’ha fet mai gaire ressò.

La historia de les ciutats no tan sols l’escriuen els grans esdeveniments, sinó que l’esforç individual proporciona a la societat la seva continuïtat. Enriqueta Alum n’és un bon exemple en un art com la dansa o el ball que requereix voluntat, sacrifici, disciplina, gràcia, i moviment. Sense aquests elements, l'ésser humà no s'hagués deixat seduir mai per la musa Tersicore.