Monday, July 20, 2009

COL·LECCIÓ BASSAT-II – EL CLASSICISME DE LES AVANTGUARGES DELS ANYS 70 – EXPOSICIÓ (i II)





NOTA:
Prego disculpes per la mala qualitat de la fotografia, però el mateix dia de la inauguració, la maquina de retratar va fer "figa" i vaig tenir que fer les fotos amb el mòvil. Lamento sincerament aquest fet, absolutament imprevisible. Gràcies al lector per la seva comprensió.
Més que una col·lecció d'art, Figures dels anys setanta. Col·lecció Bassat II és una crònica pictòrica d'estils, temàtiques, tècniques i d'un tarannà dins la pintura i idealista que malauradament ha quedat en l'oblid, arrasada per unes noves tendències d'art emergent, que en absolut tenen la solidesa de la contemporaneïtat dels setanta, de l'agosserament que representava creue que els canvis eren possibles, i plasmar-los amb formes deformades o en figuracions existents en la fantasia de l'autor, amb cromatismes plens de vigor i força, en espais i volums únics i molts cops inversemblants, en innovacions constants que permetien estar a l'alçada de moviments artístics internacionals que plantaven cara a una tradició imposada.

No, no és pot fer una crítica d'aquesta mostra. El comissariat de la mateixa ha explicitat molt bé en el catàleg cada una de les tendències i connotacions de cada artista. Les obres de Eduard Arranz Bravo, Francesc Artigau, Rafael Bartolozzi, Gerard Sala, Xavier Serra de Rivera i Miquel Vilà formen part de la història i d'un temps que mai més tornarà. Representen tota una època on una nova societat clamava per ocupar el seu lloc i va saber donar a aquests artistes, alguns cops per destacar socialment, en molts per invertir econòmicament i en d'altres per creure-hi cegament, un valor i una pujança, que els hi va permetre a molts sortir de les fronteres de l'estat.
Son quadres on les pinzellades transmeten energia, màxima potencia i sobre tot IL·LUSIÓ, no exempta de CRÍTICA, reflectida especialment en la intensitat dels colors. Una forma d'expressar vida i llibertat, sota el prisma de la CREATIVITAT. L'espectador sensible es deixerà inundar pel plaer dels sentits visuals, i quedarà captivat pel magnetisme de cada obra, pel seu misteri, per la imaginació del tema, per entendre particularment el surrealisme, l'informalisme, el pop art o la figuració.

És una mostra catalana, i per tant única. No es feia el mateix tipus art a la resta de l'Espanya durant la mateixa època. Catalunya era capdavantera i Barcelona coneguda internacionalment gràcies als seus artistes, com a la indústria i a la innovació.

Però el temps ha passat i Cronos sempre és mostra implacable i inflexible. Si un quadre del Renaixement o del Barroc, etc., té permanència en el temps, per la consagració que de la mateixa s'ha fet des de museus, galeries o subhastes, obligant el deu de l'Olimp a que traspassi la barrera dels segles, la Col·lecció Bassat II està embolcallada d'una dolça melangia de canvi permanent durant la dècada dels setanta. És retrat inqüestionable de valors alterats i de missatges relegats al cementiri de l'oblid.

És d'agrair, per tant, que la fundació Carme i Lluís Bassat ens convidi amb la seva col·lecció de quadres, a despertar de l'amnèsia artística que el despotisme de Cronos ha fet abocar als creadors dels anys setanta.

Sunday, July 19, 2009

COL·LECCIÓ BASSAT-II – EL CLASSICISME DE LES AVANTGUARDES DELS ANYS 70 – ELS DISCURSOS DE TOTS (I)


NOTA:

Prego disculpes per la mala qualitat de la fotografia, però el mateix dia de la inauguració, la maquina de retratar va fer "figa" i vaig tenir que fer les fotos amb el mòvil. Lamento sincerament aquest fet, absolutament imprevisible. Gràcies al lector per la seva comprensió.

La temporada d'exposicions de Can Palauet, es tanca amb amb una mostra de nivell, fet que es d'agrair tant per l'aficionat com per l'expert, doncs encara que només sigui un cop l'any, ens reconciliem amb la programació de la sala de mostres: Figures dels anys setanta. Col·lecció Bassat II, una selecció d'obres dels artistes: Eduard Arranz Bravo, Francesc Artigau, Rafael Bartolozzi, Gerard Sala, Xavier Serra de Rivera i Miquel Vilà, alguns presents a la inauguració.

La inauguració de la mostra va tenir lloc el passat divendres, 17 de juliol, i va atraure com a públic una bona representació del món pictòric mataroní, tot afegint premsa, polítics, funcionaris de l'IMAC i gent relacionada amb l'entorn de les arts... i ningú més, malauradament. Prop d'un centenar de persones, essent generosos. Tot i que se n'ha parlat per activa i per passiva de la futura col·lecció i museu Bassat a Mataró, bona part de la ciutadania es mostra ben al marge de l'esdeveniment.

L'alcalde de Mataró Joan A. Barón va iniciar el torn de parlaments, expressant com és habitual, plena satisfacció per aquesta segona exposició de part del fons Bassat “i esperem que no ni hagi cap més dins aquesta sala i que la propera sigui a la Nau Gaudí”. Barón va fer incís sobre el fet que el projecte Bassat “s'ha d'anar fent de mica en mica per temes econòmics, doncs en els temps de crisi que vivim cal ser prudents”.

Barón va voler ser breu i amb l'afany de no estendre's gaire “per cedir la paraula als professionals”, tot passant el seu torn a Núria Poch, comissària de la mostra, qui en adreçar-se als presents, ho va fer llegint el text que consta en el catàleg de l'exposició, escrit per ella mateixa, i on va destacar l'inici fa un any del programa de col·laboracions entre l'IMAC (abans PMC) i Fundació Carme i Lluís Bassat, tot recordant la mostra al juliol del 2008 dedicada a Rafols Casamada/Maria Girona, a qui de forma explícita es va retre homenatge a la seva contrastada trajectòria.
La continuïtat, i com a “petit tast” d'obres dels artistes esmentats al principi, tot recordant la convulsió política, social, econòmica i cultural dels temps que van representar els anys setanta del segle XX. Fent un petit esbos històric d'esdeveniments claus de l'època a Espanya, i de com es van establir profunds canvis estètics en el context artístic a tot Catalunya, Núria Poch va posar especial èmfasi en com l'activitat de les galeries d'art va guanyar amb el canvi, donant a conèixer els artistes contemporanis de l'època: Sala Gaspar i René, galeria Adrià, Vinçon, Joan Prats, Maeght, Dau al set, etc., etc., Durant la dècada dels setanta es va consolidar una nova generació d'artistes adscrits a noves tendències internacionals, com la que es pot veure a la Col·lecció Bassat II.

Tot comentant característiques tècniques de les tendències dels anys setanta, Núria Poch va fer esment d'unes paraules de Joan Fuster extretes de la presentació de l'exposició d'Arranz Bravo que el novel·lista li va dedicar l'any 1974: “L'ofici de pintor és inventar figures...”i va acabar el seu parlament comentant aspectes artístics i de temàtica dels pintors d'aquesta mostra.

Seguidament, Lluís Bassat, qui vestit de manera informal – camisa blanca i pantaló negre, en contraposició al formalisme de l'any passat: vestit blau marí amb camisa i corbata blau cel – més adient al tarannà poc protocol·lari del consistori mataroní – va dirigir també unes paraules tot fent memòria quan l'any 1973 “vaig veure exposat a la Galeria Adrià un dels quadres que hi ha penjats i que em va impactar pel seu to de blau i per una figura humana ajupida en una habitació plena d'aigua però amb la porta oberta. Hi ha un cert misteri en el quadre i és el primer que vaig comprar". L'obra que comentava Bassat és Banyista un oli s/tela de l'any 1973 de Xavier Serra de Rivera.

Tal com ja va comentar l'any 2008, el publicista va recordar que quan va sortir de la galeria Adrià, ja havia pactat la seva compra, aportant un 70% i de com va buscar a alguns amics perquè s'afegissin al projecte, que li va omplir moltes tardes, desprès de la jornada laboral.

“He comprat molts quadres al llarg de la meva vida. La que veieu aquí és la meva generació”.

Tot comentant el detall de la coincidència de dates de naixement amb Eduard Arranz Bravo (mateix any 1941 però amb 3 dies de diferència: 6 i 9 d'octubre), Bassat, genèticament venedor i publicista, no s'en va estar d'esmentar detalls anècdotics d'una exposició d'aquest artista a Nova York. A les 7 de la tarda, hora d'obertura de la sala, lògicament no hi havia cap quadre venut, però a les 10 de la nit, tots els quadres estaven venuts. “Hi havia 12 persones venent quadres”.

Lluís Bassat va acabar la seva intervenció tot mostrant ple convenciment de la creació d'un museu d'art contemporani de Catalunya, i amb la seguretat que “els artistes contemporanis de Catalunya són tan importants com els italians, anglesos, xinesos, etc.” I que molts d'ells no han pogut exposar en un museu com aquest, “tinc la pretensió que aquest ha de ser el Museu d'Art Contemporani de Catalunya que no ha de ser el Museu de Mataró, i que molts galeristes i gent important del món de l'art vindran a Mataró a conèixer a aquests artistes que podran exposar i jo em sentiré molt feliç”.

I desprès del convenciment i l'eufòria de Lluís Bassat, li va tocar a la parsimònia política del regidor de cultura Sergi Penedès, qui breument va destacar els diferents esdeveniments “culturals” que tenen coincidència amb aquestes dates: Cruïlla de Cultura, Festival Shakespeare i Les Santes. Seguidament, va fer un repàs a mostres que s'han exhibit a Can Palauet al llarg de la temporada: Transversal, Eduard Comabella, Art contemporani de Reus i Martí Anson i finalment les Figures dels anys setanta, per acabar continuant les paraules de l'alcalde Barón en referència a l'acord per l'ús de la Nau Gaudí com espai expositiu i futura seu de la col·lecció, “i amb la finalitat de tirar endavant el projecte museístic on s'ha d'anar a poc a poc pels temps que estem passant. Aquest acord és una aportació municipal amb l'art contemporani i la cultura”.

I els discursos no es varen acabar aquí. Desprès de l'ensopiment de Penedès, novament Barón va agafar el micròfon tot tancant l'acte d'inauguració desitjant als presents que gaudissím de la mostra, recordant que hi aquests dies hi ha multitud d'actes, entre ells el del Sant Pere més Alt “L'art al carrer per la gent que li costa traspassar les sales d'exposicions, i que està dedicat a Pepe Novellas, i per descomptat Les Santes”.

La seva breu intervenció es va acabar destacant la polèmica de quan comença oficialment la festa major “aquesta és una picabaralla que no volem acabar mai. Les Santes comencen quan ens dona la gana i espero que amb aquests dos actes tingueu una bona motivació respecte a l'art. Bones Santes”.

Thursday, July 09, 2009

ORQUESTRA DE CAMBRA TERRASSA-48 : UN CONCERT EXTRAORDINARI (2a. PART)


Desprès del descans de rigor, novament Vives va adreçar-se a l'escàs auditori per tal de donar breus anotacions sobre la resta del concert, amb obres de F.I. Beck, la Simfonia op.10 núm. 2 i la Simfonia núm.7 de Fèlix Mendelssohn.

Evidentment el nom de F.I. Beck era totalment desconegut, si ho comparem amb els noms emblemàtics que configuraren la 1a. Part del programa, però tal com va dir Vives, no hi vol dir res, doncs actualment, gràcies a les noves formes de reproducció discogràfica com son els CD o DVD, es possible fer gravacions de forma més acurada, a costos més raonables, la qual cosa permet que musics i investigadors musicals puguin dedicar-se a la recerca d'autors que a principis del segle XXI ens són desconeguts, però que en el seu moment, si van tenir un prestigi, o si més no, van dur a terme una tasca de certa importància, com és el cas de Beck.

Nascut a Manheim al 1740, va formar part de l'orquestra de l'elector Karl Theodor de Sajonia, home aficionat a la música, però no amb les mateixes possibilitats econòmiques que la família Esterhazy, disposava d'una petita orquestra formada per músics procedents de l'estat de Bohèmia, actualment a Xequia. Cal recordar que Bohèmia es coneguda pel cristall, per la cervesa i per la vida bohèmia, que no significa tan sols vida dissipada, sinó que especialment els músics d'aquesta contrada eren grans professionals, que es traslladaven d'orquestra en orquestra.

De tal forma que Beck es va traslladar a Venècia, anys més tard a Marsella i posteriorment a Burdeus on va morir un 31 de desembre de 1809 – d'aquí la coincidència de l'aniversari.

En referència a Mendelssohn, Vives va posar en antecedents al públic de la procedència del compositor. Nascut en el si d'una família de banquers jueus a Hamburg, que es van traslladar a Berlín a causa de certs pronunciaments antisemites, que en res beneficiaven al negoci bancari. A Berlín es varen establir amb l'estatus que el seu negoci requeria, fins i tot renunciant a la seva religió i convertint-se al cristianisme, i es relacionaren amb lo bo i millor de la societat berlinesa, a base de convits, festes i negocis.

Fèlix quan va composar aquesta simfonia tenia entre 12 i 14 anys, i en aquell moment era tot un figura amb molts aspectes de l'art, especialment en el dibuix, i el coneixement. Ja amb grans dots musicals, composava obres per a esdeveniments familiars, com el cas de la simfonia que ens ocupa, estrenada per un aniversari. Vives va insistir al públic en que valorés la gran qualitat d'aquesta simfonia, composada a edat tan jove.

I com és lògic, l'orquestra Terrassa-48 no va decebre en absolut, ben al contrari, malgrat el desconeixement de F.I. Beck, la interpretació va a donar a conèixer un autor de gran correcció musical, no exempte de sensibilitat i de bon gust, demostrada en cada u dels quatre moviments de l'obra. Una obra de qualitat i d'interès, amb alguns moments de brillantor que mantenien perfecte equilibri amb d'altres de dolçor i tranquil·litat.

El colofó final amb la interpretació de la Simfonia núm. 7 de Mendelssohn on efectivament ja des del primer moviment s'observa que estem escoltant una obra estèticament molt acurada, essent un reflex de la disciplina que va imperar sempre en la vida del compositor. A destacar els pizzicato d'aquest moviment que entren en un joc en una composició de formes musicals clàssiques, plenes de lirisme i llenguatge musical harmònic, fent especial incidència en un incipient romanticisme que ja es comença a valorar a través del color orquestral.

És una peça on dominen l'espontaneïtat, delicadesa i mesura, amb moments plens de dinamisme i energia.

En resum, un agradable vetllada musical on l'entès i l'aficionat varen gaudir d'un excel·lent programa i d'una magnífica interpretació.

Wednesday, July 01, 2009

ORQUESTRA DE CAMBRA TERRASSA-48 : UN CONCERT EXTRAORDINARI (1a. PART)





La coincidència dels aniversaris de les defuncions d'una sèrie de compositors com G.F. Haendel, F.J. Haydn, H. Purcell o F. Mendelssohn va ser motiu de sobres perquè dins la programació del VII cicle de concerts corresponent a la temporada 2009, organitzada pel Foment Mataroní, l'orquestra de cambra Terrassa-48, auspiciada per l'obra social de Caixa Terrassa, fes les dèl·licies del sempre escàs i envellit public present – a veure, ON SÓN ELS ESTUDIANTS DE MÚSICA de la ciutat? On és la “gent de la cultura” que només va a on se'ls veu? - gaudís d'un molt ben triat programa d'aniversari, no se sí feliç o no, doncs les defuncions no ho solen ser-ho gaire, de música barroca i romàntica.

Joan Vives, habitual encarregat de la presentació de l'esdeveniment, va fer esment a les dates concretes i rodones que tenen confluència a l'any 2009: 200 aniversari de la mort de Haydn, 250 de la de Händel, 350 del neixment de H. Purcell i no oblidem el centenari de la mort d'Isaac Albèniz o el 200 de la de F.Mendelssohn.

L'ordre del programa va ser: Concerto Grosso op. 6 núm. 4 de Händel, Simfonia núm. 39 de Haydn, Simfonia op. 10. núm. 2 de F.I. Beck i per finalitzar al Simfonia núm. 7 de F. Mendelssohn.

En referència al Concerto Grosso núm. 6 de Heandel, Vives va fer esment de l'origen d'aquest tipus de modalitat de concert, que procedia d'Itàlia, essent el seu autor més representatiu Arcangelo Corelli i els seus 12 Concerto Grosso, que el compositor alemany va conèixer de primera mà, i al seu país d'origen.

Fent un retorn a la història, el conegut musicòleg i locutor de Catalunya Música, va situar al públic a conèixer a un Händel que passava moments magres, degut a la crisi de l'opera on formes i temes ja no eren rebuts de bon grat pel públic anglès. El director de la Royal Academy of Music va estar des del 1720 fins al 1742, vivint una etapa de decadència, que es va resoldre amb el seu oratori més conegut El Messies on novament el triomf el va somriure, tot i que els seus Concerti Grossi, entre els que s'inclou el número 4, també varen tenir un èxit aclaparador.

Durant aquesta època, no va deixar de composar i són precisament aquests Concerti Grossi (plural de totes les composicions) fruit del període esmentant, doncs “va tenir que recorre a l'enginy per tal de sortir de la crisi”. Molt semblants en estructura als de Corelli, els de Händel són més pomposos, més “al gust britànic”, amb utilització de més instruments, i amb la particularitat del diàleg dels primers faristols de cada secció dialogant. “És una formula que cau en l'oblid, però que en Heandel esdevé tot un referent del panorama musical a Europa”.

Pel que fa a la Simfonia 39 de F.J.Haydn, enquadrada dins el moviment Sturm un Drang, (tempesta i acció), al igual que la núm.44 Fúnebre, que l'orquestra de cambra de Granollers va interpretar la temporada passada.

És aquesta simfonia, la 39, d'una estètica on l'equilibri entre la contundència i la tranquil·litat es posa de manifest. Recordem novament la relació de F.J. Haydn i la família dels Esterhazy, que passava temporades al seu castell de Eisenstadt, i d'altres a la seva propietat prop de l'actual frontera hongaresa, Esterháza, fet que implicava el trasllat de tot el personal, inclòs el mestre de capella, Haydn, i els músics.

Esterháza era un lloc força solitari i allunyat del món, però la família Esterhazy era prou noble i poderosa com perquè fins i tot l'emperadriu Maria Teresa hi fes alguna estada a la localitat. No obstant, l'allunyament de l'indret va ser prou propici per a la genialitat del compositor austríac que bo i allunyat de les corrents musicals, “la solitud dels paratges generés les seves composicions “sturm und drung. Aquesta composició consta de quatre temps, poc habitual per l'època, doncs en solien ser tres, i es de destacar els silencis, uns instants de temps on els músics no toquen. Heandel no els utilitzava, però Haydn sí. La música evoluciona i amb Haydn entrem en el Romanticisme”.

El públic, ja situat dins el context barroc – encara que la cortina de l'escenari del Foment és negre com el carbó i els membres de l'orquestra acompanyen amb el vestit el dol de l'espai – Quim Térmens al capdavant de l'orquestra i des del seu lloc de concertino va dirigir al conjunt de músics de manera precisa, amb una excel·lent coordinació, entre tots els membres de l'orquestra, sense gaire bé cordes que desafinessin, fet que va permetre apreciar les observacions de Vives amb molta cura i exactitud.

Tot i que el programa de mà no ho indicava, el Concerto Grosso op.6 núm 4 de Händel consta de 5 moviments: Larghetto, Andande, Allegro, Polonaise i Allegro ma non troppo.

L'orquestra Terrassa-48 va fer una interpretació brillant, exquisida, executant els diferents Tempi de forma equilibrada, destacant brillantor, pompositat, però també lirisme i l'encís del mestratge d'un compositor que va saber combinar perfectament una confrontació entre lent i ràpid, potencia i dolçor, la plenitud d'un gran cor i la tenuitat d'un trio... les llums i les ombres del barroc.
Pel que fa a la simfonia núm.39 de Haydn, no és una de les més conegudes. Consta de quatre moviments, amb simetria en el primer i el quart pel que fa a la rotunditat de l'execució musical. Enquadrada perfectament dins el Sturm und Drang, aquesta composició mostra una nova i profunda expressió en comparació amb el que s'estava fent a l'època. Musicalment, es pot copsar una una madura individualitat, emanada tant d'una actitud introspectiva – recordem la solitud d'Esterháza – com una escalada emocional.

L'orquestra Terrassa-48 va interpretar la peça amb dinamisme, amb un perfecte coneixement de la partitura, destacant la forta tensió harmònica, l'aspror del contrapunt, en molts cops del neobarroc amb algunes forçades tessitures dels instruments de vent. És una peça on s'observen clarament tant una expressió apassionada com una ensimiasmada melancolia. L'angoixa i inquietud es manifesten en alguns dels passatges modulatoris i en la insistència en els motius rítmics.