Wednesday, December 07, 2011



LA MAJORIA D’EXPOSICIONS ARTÍSTIQUES QUE ES PODEN VISITAR A LA CIUTAT DE MATARÓ,

SÓN DEGUDAMENT COMENTADES A:



Monday, November 14, 2011

PREMI ILURO-2011 (I) - Déjà vu



Una de les avantatges de ser cronista accidental sense remuneració econòmica, a part de la llibertat total d’expressió exempta de tot tipus de pressions, és poder copsar la realitat des de molts àmbits, gràcies a començar a treballar des dels 15 anys com administrativa a l’empresa privada, fins a arribar a secretària de direcció, haver passat per l’experiència del convençut compromís polític, i posterior desencís, fins a aconseguir observar el que no es veu, però es capta, a través de l’estudi de les Humanitats, per tal d’arribar a la crítica d’art, on es necessari precisió i meticulositat.

I tot aquest preàmbul ve donat perquè la 53 Premi Iluro de Monografía històrica d’enguany, és motiu de reflexió, pel que significa com a esdeveniment, i per la política que es porta a terme en la concessió de guardons.

Molts dels amables i desconeguts lectors que de tant en tant treuen el nas per aquest blog, mig abandonat per l’actual tasca de vinculació directa amb el món artístic, ja s’hauran assabentat que la guanyadora de l’edició 2011 ha estat la doctora Montserrat Gurrera amb la seva tesi doctoral: "L’ensenyament a Mataró durant la primera meitat del segle XIX. Gènesi i desenvolupament del sistema educatiu en una ciutat industrial (1808-1868)”.

Tot i la meva felicitació a la guardonada, companya del Museu Arxiu de Santa Maria, i la meva satisfacció pel reconeixement de la tasca duta a terme, cal destacar que d’uns anys ençà, els diferents jurats d’aquest guardó venen premiant tesis doctorals. És aquest l’autèntic sentit del Premi Iluro? Si és així, el degà dels historiadors locals, Joaquim Llovet i Verdura, amb 90 anys recent fets, no hagués pogut optar mai als 6 guardons que al llarg de la seva vida ha guanyat, especialment el de 50 edició.

Les guanyadores, son obres de pes, tal com molt bé va indicar el president del jurat, Mossèn Pladevall. Volums que ronden els 1000 fulls. Evidentment, el treball de recerca d’una persona que vol obtenir el doctorat, és molt més dens i feixuc que un historiador que específicament es presenta al premi. Està obligada a portar informació i justificar-la, guiada pel seu director de tesí. Per tant la garantia de guanyar és segura. No va això en detriment de l’ historiador que sense guia de cap classe, buidant arxius i sota el seu criteri, també es presenta al premi?

En general, les darreres obres guardonades són llibres feixucs de llegir, amb un redactat que es podria considerar qüestionable – ser erudit no vol dir saber escriure bé, o fer amena la lectura – i amb un cúmul d’informació bàsica per a un director de tesi i per a un tribunal qualificador, però innecessària per a un lector.

Per tant, no s’haurien de canviar algunes condicions del Premi, i obligar a un mínim de pàgines, on de forma àgil i concreta, es faci el plantejament de l’estudi? O pot ser un altre suggeriment: dividir la quantia del premi entre la millor tesi i el millor estudi?

Evidentment, jo no soc ni seré mai Caixa Laietana, però si soc mataronina, i fa més de 16 anys que segueixo any rere any el Premi Iluro, del que he fet ja diverses cròniques en aquest blog, i amb aquest tarannà, es previsible el traspàs del guardó, davant l’escassetat de treballs que es presenten.

Actualment, el premi té una difusió minsa, no es tradueix ni al castellà ni a cap altra idioma, i per la qual cosa, l’esperit noucentista que va ser l’origen del mateix, queda absolutament malmès, davant el tancament per a la seva difusió i venda, sigui per part de l’entitat de crèdit, com pels mateixos historiadors, poc ambiciosos en donar a conèixer la seva obra més enllà de les fronteres mataronines.

Com a colofó a aquestes reflexions, prego al desconegut lector una ullada al currículum dels membres del jurat:

Antoni Pladevall i Font – president del jurat i doctor en història eclesiàstica per la universitat de Lovaina, , Josep Maria Fradera Barceló, Catedràtic en història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra, Jordi Beltran Serra (gestor administratiu. Més avall s’amplia el currículum), Joan Sanmartí Grego, catedràtic d’arqueologia de la Universitat de Barcelona i Àngels Soler Llobet, Llicenciada en Geografia i història per la Universitat de Barcelona

Davant aquesta “alcurnia universitària”, com no ha de guanyar una tesi doctoral?. La febre de la titulitis – sembla que tothom hagi de ser catedràtic o doctor – està d’avantguarda.

En resum, vagi aquesta reflexió per endavant de la crònica habitual de la 53ena. Edició del Premi Iluro de Monografia Històrica, per aquells a qui el hi pugui resultar ferragosa la seva crònica. No obstant, per als habituals de les meves narracions autèntiques, i als que no, els convido fervorosament a continuar la seva lectura, doncs la temptació de “
desmelenar-me” no l’evito pas.

PREMI ILURO-2011 (II) – PRESENTACIÓ
Tot seguint el protocol establert d’auto-indicacions de rigor, presento al lector informe de fets i circumstàncies.

Ateneu Caixa Laietana, primer pis, ple a la sala gràcies a la presència d’un públic majoritàriament seguidor de l’esdeveniment, pertanyent al MTV (Mataró de Tota la Vida), jubilat i major de 70 anys, directa o indirectament relacionat amb l’esdeveniment. Assistència important de personal directiu de l’entitat bancària (calen omplir cadires). Hi manquen: artistes, comerciants, músics, escriptors, empresaris, periodistes, mestres, professor d’història, etc. I ... gent jove menor de 40 anys.

Presència de membres del consistori a part de l’alcalde Mora: José M. López – PP i Montse López – PSOE. Altres personalitats relacionades amb la política – varies entre elles Ramon Bassas o Ma. Josep Recoder, i del sub-director del diari El Punt, Emmanuel Cuyàs.

Absències: Membres de l’IMAC i del regidor de Cultura, Joaquim Fernández. També és notòria la no asistència del cap del grup municipal socialista i ex-alcalde: J.A. Baron, membres de la CUP, d’Iniciativa o de Plataforma per Catalunya, etc. A tots aquests, amb els nostres impostos els hi paguem el sou. Pot ser que ens facin una mica el "parabien", no? i aprenguin a "cultivar" la "parròquia".

Comença l’acte amb les paraules inicials de l’antic director general de Caixa Laietana, Josep Ibern, recentment substituït per Antonio Tomàs com a director comercial a Catalunya de Bankia (La Vanguardia, 5 de Novembre).

Ibern, exercint funcions de President de Caixa Laietana, tenint com a tasca el desenvolupament de l’Obra Social de l’entitat, i mostrant un tarannà nerviós, poc decidit i en pobre imitació al seu predecessor en aquestes tasca, Jaume Boter de Palau, va elucubrar sobre els 53 anys de premi i la Creu de Sant Jordi, per desprès informar als presents de la baixa, per dissolució del Consell, en el Jurat de Pilar González – per qui era un goig pertànyer al jurat com a gran aficionada a la història, segons va indicar Ibern - qui ha estat substituïda per l’actual president de Fundació Caixa Laietana: Jordi Bertran, de qui va glosar la seva figura, com a destacat membre d’entitats, titular de Gestoria Beltran i com a responsable del Col•legi de Gestors de Catalunya.

“Bertran també toca el violí, y pinta i dibuixa força bé” – va esmentar.

Amb certs agraïments de rigor, l’actual cap de l’Obra Social va manifestar que li era un plaer celebrar aquest Premi Iluro, que ni haurà per molts anys, que tot i la davallada financera, i de conseqüents fusions amb desaparició d’algunes entitats, s’han ajuntat amb un grup d’èxit. “Ens haguéssim pogut ajuntar amb una altra Caixa, però probablement aquest no seria el Premi Iluro de Caixa Laietana sinó el de Caixa de Pensions”.

El president de Caixa Laietana, va continuar la seva estrena com a pèssim orador, informant de la continuïtat de l’Obra Social duta a terme – ( Comentari de la informant: I jo em pregunto, i el Casal i el Centre Esportiu tancats amb personal reciclat a la biblioteca, no era foment de l’obra social?) i que l’adquisició d’accions de Bankia deixarà dividends per seguir fomentant les tasques pertinents de caire social (segon comentari de la informant: doncs ho tenim fotut això, perquè les accions de Bankia fluctuen a plaer, i no es que l’entitat bancària no s’estigui d’economies).

Finalment, va acabar la seva introducció tot presentant al conferenciant de torn, el doctor en història Agustí Alcoberro, director del Museu d'Història de Catalunya, que com va marcar la tradició creada a partir del 1979, va exposar a l’auditori, una xerrada que portava per el títol: “La cacera de bruixes a Catalunya. Segles XVI i XVII”:

PREMI ILURO-2011 (III) – XERRADA

El Dr. Alcoberro, va il•lustrar als assistents amb una conferència que ell mateix ja havia donat a l’any 2007, amb motiu de l’exposició “Per Bruixa i Metzinera”, que el Museu d’Història va organitzar en aquelles dates.

Un tema curiós però que tampoc va matar gaire, per la qual cosa, amb sense permís de Capgros.com, i aprofitant-me de l’excel•lent resum de Viern Bueno, “copio i enganxo” el seu text, tot dient que la totalitat de la xerrada i informació sobre la mostra, es pot trobar en el següent enllaç:

http://www.es.mhcat.net/content/view/full/2338

Alcoberro ha contextualitzat aquest fenomen en els períodes de crisi econòmica que travessava Europa durant aquella època, als quals cal sumar-hi les reformes catòliques i protestants i la fundació dels estats moderns, que van generar forts episodis d'intolerància cap als comportaments diferents a l'oficialitat. Segons el conferenciant, el “retrat robot” de les afectades a Catalunya per aquesta persecució van ser dones grans, soles, analfabetes, immigrants -moltes procedien de França- i desarrelades, i amb comportaments més o menys “estranys.

Al contrari que a l'Estat espanyol, on sorprenentment la presència de la Inquisició va frenar la persecució desmesurada de la bruixeria a través del que es coneix com a “Edicto de silencio”, a Catalunya es van donar episodis importants d'aquest fenomen, “La cacera de bruixes va ser un fenomen general i específic de Catalunya”, ha dit l'historiador. Entre els anys 1616 i 1622, es calcula que unes 400 persones van ser executades en els processos que es van donar, sobretot, a comarques com Osona, el Vallès o Bages. L'esquema es repetia a tots els pobles: l'arribada d'un “endevinaire” o “saludador”, un il•luminat que assegurava que podia identificar les bruixes, a qui les autoritats es creien i procedien a la detenció de les dones assenyalades per ell. S'iniciava llavors una onada de pànic col•lectiu, i una pressió popular que acabava accelerant les detencions. Les dones acusades de bruixeria, abans de ser executades, eren torturades i obligades a denunciar altres dones, cosa que donava extensió a la cacera com una taca d'oli arreu del territori.
Gràcies Biern, Gràcies Capgros !!!

PREMI ILURO-2011 (IV) – GUARDONADA, CONCURSANTS I DISCURSOS FINALS.
En la 53 edició del Premi Iluro de Monografia Històrica, es varen presentar a concurs sis treballs: (novament, tiro de beta de Capgros.com). Els títols són els següents:

Homes i dones de mar a la Catalunya dels segles XVIII-XIX;

El Masnou durant la primera etapa de la Restauració (1875-1903).

L’ensenyament a Mataró durant la primera meitat del segle XIX. Gènesi i desenvolupament del sistema educatiu en una ciutat industrial (1808-1868);

Antoni Puigblanch (polític i acadèmic, filòleg i poeta), un cas insòlit i paradigmàtic en el Mataró del segle XIX. Oda al Fanatisme (1816-1834, c.).

Obra poètica catalana completa; L’obra poètica de Joan Pujol, prevere de Mataró.

Julià Gual – Pere Pagès, una relació d’amistat, mataronina i catalana. Retrats d’una època.

El secretari del Jurat, i ex-cap de l’Obra Social Ricard Navarro, va donar lectura a l’acte del jurat reunit el 26 d’octubre, tot indicant que per unanimitat, l’obra guanyadora era: L’ensenyament a Mataró durant la primera meitat del segle XIX. Gènesi i desenvolupament del sistema educatiu en una ciutat industrial (1808-1868);

Tal com ja s’ha esmentat al principi, la Dra. Montserrat Gurrera, en el moment de recollir la medalla commemorativa –i el document acreditatiu dels 9.000 €, (que tot s'ha de dir, que no es parla, no es concursa per amor a la història. Els calers són un bon estimul), en breu discurs a l’auditori, va manifestar, desprès dels agraïments de rigor a la família, arxius i biblioteques i també al seu director de tesi, que amb aquest estudi ha intentat reflectir “com durant el segle XIX la xarxa escolar a Mataró va anar creixent” gairebé des de zero fins esdevenir “molt complexa”. Segons Gurrera, aquest fet va ser possible gràcies a la implicació de múltiples agents, des de l'administració municipal i estatal, les congregacions religioses, passant per altres institucions ciutadanes, fins a arribar al 1868 amb el decret d’ensenyament obligatori, tot i que no va ser fins al segle XX en que va ser obligatori".
I seguint la tradició, instaurada no se quin any, una breu explicació – afortunadament el Dr. Pladevall no es com el Dr. Nadal que s’enrullava com una persiana, per ser la indiscutible “vedette” de l’esdeveniment – de les diferents obres presentades, que segons el president del Jurat, “totes mereixen la seva publicació”. (No em resisteixo a continuar fent comentaris: Tercera alternativa pel premi Iluro: Sense premi i publicació de les obres. A veure qui es presentaria –jejejeje)

PREMI ILURO-2011 (V)– RESUM DE LES OBRES:

Homes i dones de mar a la Catalunya dels segles XVIII-XIX;
Dr. i Mossèn Pladevall: “És un títol que no saps gaire de que ve. Es tracta d’una història de la província marítima de Mataró fins a Tossa de Mar. És un treball que ha fet pensar molt, però és un tema que ja ha estat treballat. L’autor ha anat a l’arxiu de Cartegena i ha trobat molt de material. Un treball ben fet, de pes amb tot el seu sentit”.

El Masnou durant la primera etapa de la Restauració (1875-1903).

Novament el Dr. Pladevall: “Treball molt reduït a El Masnou, estudiant 28 anys del municipi. L’autor va agafar l’arxiu local i el va buidar. Una tasca de 430 folis. HI surt tot. Una història molt meritòria”

L’ensenyament a Mataró durant la primera meitat del segle XIX. Gènesi i desenvolupament del sistema educatiu en una ciutat industrial (1808-1868) - GUANYADORA,

El president del Jurat va manifestar respecte a l’obra guardonada: “Té 2 volums. 700 folis. Obra de pes i més per a mi que resideixo a tres llocs i m’ha havia d’emportar els treballs d’un cantó a l’altra. Abraça del 1808 al 1868, o sigui de Napoleó a Isabel II. Durant aquest període, la influència de la ciutat passa a ser molt notòria: d’agrícola a industrial, fet que va provocar la duplicitat del nombre d’habitants. Hi ha aspectes que es poden ampliar, doncs és un temps de formació de la ciutat. Es construeixen col•legis de prestigi... És un treball extraordinari”.

Antoni Puigblanch (polític i acadèmic, filòleg i poeta), un cas insòlit i paradigmàtic en el Mataró del segle XIX. Oda al Fanatisme (1816-1834, c.).

D’aquesta obra, que ja es va presentar l’any passat, Mossèn Pladevall va manifestar enguany, tot fent en principi una glosa de la figura de Puigblanch “La Reinaxença catalana comença amb ell. Una manifestació important la seva Oda al Fanatisme. Un liberal exiliat a Londres on va morir al 1840. Agafa un manifest de París i ens el descriu a l’obra. La seva Oda parla dels cantons de Castella. Un bon autor. Hi ha un treball important que enriqueix la història de Mataró”

DE LA MATEIXA OBRA, L’ANY 2010 VA MANIFESTAR: “Falta aprofundir en moltes més coses. Divideix el treball en tres trossos i parla del liberalisme de Puigblanch i d’una poesia diferent, culta. Es una edició critica del text, però li manca contingut”.
Sembla que ni les correccions d’enguany li han donat opció a premi. No deu ser catedràtic el que ha presentat el treball.


Obra poètica catalana completa; L’obra poètica de Joan Pujol, prevere de Mataró.

Pel president del Jurat: “l’autor no sap ben bé la biografia. Joan Pujol escrivia poesia tant en castellà com en català. Va traduir a Ausias March, de qui va seguir el seu estil. Es també una obra important”

(És important però l’autor no sap ben bé la biografia. En que quedem?

Julià Gual – Pere Pagès, una relació d’amistat, mataronina i catalana. Retrats d’una època.

“En Julià Gual va haver de marxar a l’exili amb la seva esposa. Un intel•lectual amic de la literatura. En Pere Pagés era escrivent en una empresa. Havia publicat varies caricatures, que varen anar a petar a la família Gual. Una obra que valdria la pena que es publiqués per la curiosa amistat existent entre els dos personatges. Llàstima que no es publiqui perquè la gent hi disfrutaria”

(Una altra nota de cronista accidental: Em sembla que aquest llibre es va presentar l’any passat, sota el títol Mataró a mitjans del segle XX, però el comentari del Mossén-president del jurat no s’avé amb el d’aquest any. Ho faig constar, però em puc equivocar)

Finalment, el Dr Pladevall va manifestar que li era bonic fer de jurat, perquè a través de les obres presentades, tothom hi aporta la seva visió. “Quasi tot es bastant contemporani, però enriqueix la història de la vostra comarca. Les obres que es publiquen son de pes i de mèrit. L’autora guanyadora podria comprimir-la per dedicar a altres besants dins el mateix llibre. Estic content de ser home de terra endins i ara coneix-ho gent que estudia amb aquest mèrit. Hi ha obres que mereixerien ser publicades”


LA FORMA EN QUE S’HA TRANSCRIT EL PARLAMENT DEL PRESIDENT DEL JURAT ÉS LITERAL.

PREMI ILURO i (VI) – NOVAMENT DISCURSOS - LA HISTÒRIA “INTERMINABLE”

Doncs sí, perquè Josep Ibern va a tornar agafar el torn de paraula i en un altre discurset a un auditori cansat d’estar assegut i amb ganes d’endrepar com lleons – i com és habitual - el refrigeri que prepara Ca l’Uñó, va indicar que: “No tothom pot guanyar i només tenim un premi, però ens dona riquesa a la comarca. És també una garantia de continuïtat del Premi Iluro”
Tot donant les gràcies al jurat, i especialment al Dr. Sanmartí que aquest any era el darrer en la seva participació, i manifestant l’exclamació del catedràtic de que NO S’INVESTIGA HISTÒRIA ANTIGA, del que ell n’és un expert – “Pot ser si es presenta algun treball li demanarem consell, Dr. Sanmartí” (sic Ibern), va acabar amb els agraïments de rigor als concursants – “Sense ells no hi hauria premi” (i amb el tarannà que es porta, tampoc) felicitant a la guanyadora i al Sr. Joaquim Llobet que el 14 de novembre feia 90 anys – segons informació facilitada pel Sr. Pere Tió – va acabar la seva pesada intervenció, donant la paraula a l’Alcalde Mora.

I aquest amb un discurs que no es va preparar ell, doncs tot i que havien tocat les campanes de les 9 del vespre, tal com va senyalar, va fer esment de la honorabilitat que representa per la ciutat de Mataró el premi degà de Monografia històrica desprès de 53 anys.

I aquí va començar la seva dissertació, per tal d’explicar a un auditori veterà del Premi Iluro la trajectòria del mateix, que ja ens va ser perfectament il•lustrada, especificada i contada pels Srs. Joan Giménez Blasco i Pere Tió en un magnífic llibre editat durant la celebració cinquantenari del guardó.

“Què hi ha darrera el Premi Iluro?” Quins valors hi ha?” La quantia econòmica del premi és el valor més important de tots. Al segle XXI, per la pàtria no es treballa i com que es publica, doncs la cosa surt rodona –comentari de cronista accidental)

Tot felicitant a la guanyadora i als concursants, va auto-respondre’s a la pregunta amb un “El primer que hi ha es la Caixa Laietana. El premi fundant l’any 1959, per tal de festejar el centenari de l’entitat. Per tant, Il•lusió i mataronisme, gent implicada i un cert romanticisme. Estimació per la ciutat. El rigor i el compromís que no es pot perdre mai". (Doncs mestre, fot temps que els mataronins hem deixat de tenir compromís amb la ciutat, d’ençà que amb la democràcia ens colleu a impostos per serveis que més de quatre vegades no hem demanat)

I llavors, l’alcalde es va posar a fer d’historiador amateur i ens va recordar a tots als germans Claudi i Alber Mayol, “Era gent que s’estimà el país a través de la feina ben feta” ( (Mira, això és maco. Queda bé), i que si va ser necessari buscar un jurat de molta qualitat, els consells de Ramon d’Abadal per la configuració del premi, la perfecta combinació de professors universitaris amb erudits locals, etc.

“Set vegades ha quedat desert el premi. L’exigència és molt alta (...) Cal constància i perseverança”.


I fent esment als diferents secretaris del jurat, especialment al Sr. Valera, i ara a Ricard Navarro i en un futur a Oscar Jofre, va a tornar a la història “más grande jamás contada” (títol de película), informant que l’any 1979, el premi s’independitza de l’anomenat Dia Mundial de l’Estalvi: “Els impulsors pensaven que l’estalvi popular tenia interès (...) És d’agrair que els mitjans de comunicació local (M1TV i Mataró Ràdio) retransmetin el premi en directe, quan abans també ho feien al Correo Catalán, La Vanguardia (I la Solidaridad Nacional, popularment coneguda com La Soli. Alcalde, doncs no hem avançat gaire, més aviat hem retrocedit; abans se’n parlava a tot Catalunya i ara a Mataró i en prou feines. Dos anuncis de plana pùblicats en el Tot i el Capgros, informant de l’acte acadèmic – 70.000 exemplars repartits per tota la comarca – 35.000 per banda – i resulta que només acudeixen 300 persones, si fa o no fa???!!!!)Finalment, l’alcalde Mora va fer esment del primer guanyador Antoni Martí Coll amb “Cartes a ultramar”, un llibre de biografies, i que “al 1963 es va tirar la casa per la finestra i varen ser tres els premis publicats. 68 libres publicats en aquesta col•lecció, un llegat per futures generacions i una lliçó pel present. (Això si que queda bé!!!)

I desprès de dues hores –entre arribar, seure, esperar a que vinguessin tots, etc., - es va acabar l’esdeveniment amb el refrigeri de rigor, on molts dels presents varen fotre el camp, i d’altres ens varem quedar a fer la discutida, amb un menjuc escàs, (estem de retallades), però de molt de glamour, i ja se sap que molts dels presents el que els hi agrada és el tiberi – fins i tot males llengües varem comentar a aquesta cronista que hi havia gent que s’amagava menjar dins la bossa - es va acabar la festa.

Però jo continuo dient: TROBO A FALTAR EL BOMBÓ DE XOCOLATA I VAINILLA!!!

Monday, September 26, 2011

SANT LLUC-2011: REQUIEM PER LA PINTURA, ANTIFONA PER L’ESCULTURA



Doncs sí benvolguts i desconeguts lectors, ja fa una setmana que tenim la col•lectiva Sant Lluc-2011, l’ abans estrena oficial de la temporada. I serà aquesta una mostra de llarga durada: fins al 1 de novembre (TOT SANTS!!!) ni més ni menys. Ja es va assistir a la inauguració – faltaria plus - s’ha visitat degudament, i per tant, ara toca criticar-la respectuosa però rigorosament.

Tot és nou en aquesta 65èna edició (mira, la que abans era l’edat de jubilació). Un nou espai a l’Ateneu (amb el pis de dalt tancat a perpetuïtat), una nova distribució, un nou alcalde i un nou president de la Fundació Caixa Laietana i una nova durada.

Tot es nou, però el panorama pictòric és cada vegada més mediocre, amb obres extretes en la majoria dels cassos del rebost o del taller –poques són les que s’han creat específicament per la mostra – continguts amb falta d’imaginació, de desenvolupament tècnic, amb els artistes “de pes” “desaparecidos en combate”, i donant pas a un pintor de diumenge, o jubilat o dedicat a altres tasques – doncs la pintura no dona per viure – que es presenta a la col•lectiva, complint rigorosament les bases, i com que és una mostra de molts anys, i és altament visitada, cal omplir l’espai com sigui, no passi que els de la Laietana (RIP – Ara Bankia) s’emprenyin o alguns pintors “amateurs” que no se’ls hi admeti l’obra, decideixin tancar els comptes (que de tot hi ha hagut).

Encara que em prou feines se salven mitja dotzena de peces, cal omplir parets i que el mataroní especialment major de 65 anys, vagi a visitar la mostra, que el comptador de visites ha de funcionar.

I tot era nou el dia de la inauguració el passat 15 de setembre. Fins i tot, hi havia substitut pel president de la Sant Lluc, Antoni Luis, absent per viatge.

En Daniel LLin, membre de la junta d’aquesta entitat i organitzador de la mostra, és qui va reemplaçar al president, i val a dir que com és costum en ell, va estar a l’alçada de les circumstàncies.

Anem per ordre, però. En Lluís Juvinyà, antic empleat de l’entitat de crèdit – perquè l’estalvi ja és un eufemisme - i president del Patronat de la Vellesa – va actuar com a mestre de cerimònies, i va presentar en primer lloc al substitut d’en Jaume Boter de Palau – mira, el vaig trobar a faltar perquè el paper de president l’esqueia tant bé!!!- Jordi Beltran

I adreçant-se al públic d’una manera correcta, planera però distant i freda, va informar que la Fundació Caixa Laietana continuava endavant gestionant les àrees que li pertoquen de l’obra social – que també han patit l’oportuna retallada – i que continuarà donant suport a les manifestacions culturals com la Sant Lluc (més o menys és el que vaig captar, doncs vaig arribar quasi a les acaballes del discurs).

SANT LLUC-2011 (II)



Tot seguit, en Daniel LLin, va llegir la seva intervenció, agraint l’aixopluc de la Laietana, als artistes per la seva participació, adreçant desprès el seu discurs cap a la promoció de les arts plàstiques en general, dins uns moments econòmics convulsos: “preferiríem un àmbit més propici per l’art” , amb el desig de ser companys d’altres disciplines artístiques com el cinema, la música, etc., i que altres entitats desenvolupen, doncs “volem ser una ciutat referencial on la cultura tingui lloc” (de ilusión también se vive. Durant els 32 anys de socialisme, la ciutat s’ha tancat en banda a molts nivells i la cultura no és excepció. En realitat, no ens coneix ni la mare que ens va parir), i que l’entitat està desitjosa per recolzar la tasca dels artistes que ho desitgin.

Segons Daniel LLin, “l’exposició (referint-se a la Sant Lluc) mostra una selecció d’obres per obrir-se al món de l’art, i pretén despertar l’ interès artístic de la ciutadania. Creiem que la nostra aportació és un petit gra de sorra...”

A continuació, va fer esment de l’artista homenatjat enguany, en Paco Cabanillas, d’ els col•legues i amics de l’entitat que malauradament, aquest any han traspassat: la pintora Emilia de Torres, el dibuixant i gravador Robert Vives Sauri i de l’escultor Guerau Calàbria.

Finalment, Llin va tenir paraules de record per Boter de Palau, com ex-president de Laietana, i per l’ex-alcalde Baron i el suport que des de l’ajuntament sempre va donar a la mostra, tot agraint tant a les institucions publiques com a l’entitat de crèdit la seva bona disposició per la col•lectiva.

Seguidament, es va donar el diploma als joves artistes seleccionats dins la Sant Lluc d’enguany, i que disposaran com ja és habitual d’un espai expositiu per a la seva obra: Natàlia Guerrero Hernàndez, F. Javier Pretel Franco i Oriol Ribas

I per acabar l’acte, l’alcalde Joan Mora, va donar per inaugurada la mostra, no sense abans fer esment de “les grans idees que combinen el talent aconseguit amb les noves generacions...” amb “la il•lusió per tirar endavant aquest projecte”, sense oblidar que “l’art ens comunica coses diferents però ens comunica l’estima per l’art de tots els governs que ens han precedit” per finalitzar tot dient que es continuarà donant suport a la mostra des del consistori, tot i les dificultats del moment actual.

O sigui un discurs de tràmit, que va quedar molt bé davant d’un públic vinculat directament amb la mostra – artistes, amics i familiars dels mateixos – pocs polítics, cap de la “leal oposición” socialista, ni d’IC-Verds, ni dels que donen suport al govern a base de pacte i votacions (PP i PxC), ni per descomptar, la CUP (Déu ens lliure d’assistir a un acte social tan poc reivindicatiu com aquest), i poca gent d’altres entitats o simplement visitants i espectadors
.

SANT LLUC-2011

Això sí, no ens oblidem de TVM, ai, vull dir M1TV, (que ara som municipals i vivim dels pressupostos de l’ajuntament, – abans de la subvenció- o sigui que els hi paguem el sou) que com aquell qui diu, quasi retransmetia “en vivo y en directo” la inauguració, a càrrec del crític d’art local, Pere Pascual, que a proposta dels directius de la cadena de tele municipal, ha decidit tornat a la mateixa, (nunca digas nunca jamás) per tal d’ informar de l’art de les nostres contrades.

Tot i que la meva crítica serà exposada a www.cuadrosdeunaexposicion.com (si, en castellà, en l’ idioma “del imperio”, perquè tothom del mundo mundial (se’m llegeix a bona part d’Espanya i Sudamèrica), se n’assabenti que MATARÓ TAMBIÉN EXISTE!!!, tal com ja he manifestat de bon principi, i seguint les pautes del títol de la crònica, pictòricament no hi res més que afegir, però a nivell escultòric, la mostra és una autentica sorpresa, i salva el “Sant Pere més Alt” bis, a nivell pictòric.

Tot Recordant que l’escultura s’expressa creant volums i conformant espais, l’exposició recull cada vegada obres més imaginatives, realitzades per escultors que disposen de tècnica, creativitat, coneixements dels materials, desenvolupant estudis i esbossos, proporcions, estudi de composicions, etc. Treball i esforç es veuen de manifest en aquestes peces, plenes d’enginy, molt més elaborades que les obres del camp de la pintura, on tothom si veu amb cor, i alguns seria més recomenable que es dediquessin a les arts manuals.

A destacar també la manca d’altres especialitats artístiques, com el treball amb vidre, forja – a excepció d’en Pol Codina – esmalts, etc.

Saturday, September 17, 2011

LA MAJORIA D’EXPOSICIONS ARTÍSTIQUES QUE ES PODEN VISITAR A LA CIUTAT DE MATARÓ, SÓN DEGUDAMENT COMENTADES A

www.cuadrosdeunaexposicion.com


ENCARA QUE NO S’ESMENTI, EN AQUESTA WEB HI QUEDA CONSTÀNCIA.


NOTA INFORMATIVA:

Eh que queda periodístic això? A dos dies de la inauguració de la Sant Lluc, ara tocaria la crònica de tant “magnum” esdeveniment artístic. Però ja arribarà. Que la inauguració va quedar molt bé, però el material exposat és per exhibir-lo en un Sant Pere més Alt bis.

De moment, passo a penjar la meva crònica sobre la Missa de les Santes,
que la tenia a mitges.

CRÒNIQUES ENDARRERIDES

OFICI DE FESTA MAJOR: MISSA DE LES SANTES-2011

Benvolguts y desconeguts lectors,

M’adreço novament a les vostres persones, i en particular a la vostra vista, per veure si dono una mica de marxa a les meves abandonades Cròniques (no tinc perdó, ho reconec), però la meva tasca com a crític (www.cuadrosdeunaexposicion.com) ,com a documentalista a www.artinternacional.com i com a corresponsal de la revista Gal-Art (www.gal-art.es) , em tenen completament absorbida, i tot i que en gaudeixo molt, renoi, trobo a faltar l’escriure en català, i sobre tot, despotricar a gust (això no es molt català, però és habitual sentir-ho per les nostres contrades), sobre els diversos esdeveniments socials i culturals de la trista i apàtica ciutat de Mataró, i més ara que s’ha quedat sense Caixa Laietana. Au, 150 anys a parir!!!.

I per tant, com que aquest mes d’agost ha estat de “molto laboro” en crítiques, degut a l’excelsa activitat de juliol – tothom s’ho diu - em prenc ara al mes de setembre un respir, i reinicio novament una secció encara més abandonada: Cròniques Endarrerides. I perquè aquest blog és meu i de ningú més, i les Santes fa un mes llarg que han passat – JA HO SEEEEEEEEE, però això és com els bombons Nestle, perquè avui es avui - ho faig amb l’Ofici de Festa Major, que aquest any ha estat del tot mogut, tot i que d’ençà de la tortada dels Maulets a en Remigio, quan era regidor, sempre hi ha una bestiesa o una altra el dia d’anada a Ofici, com si no hi hagués cap altre lloc millor.

OFICI DE FESTA MAJOR: MISSA DE LES SANTES-2011 (II)

I bé, com cada any, pimpollada com sempre, i amb el paraigua a la mà – el dia abans havia caigut un xàfec del tot recalcitrant i per primer cop el dia 27 de juliol la temperatura era agradable – anava cap a Ofici, desprès de maleir des del més profund del meu ésser, els maleïts – valgui la redundància – petards de les matinades, que des de les 7 del mati donaven la tabarra. Se’ls hi enrrefot la gent gran, malalta, la calor habitual, etc., Au, sempre a tocar els pebrots a partir de les 7 del matí.

Doncs bé, a ¼ de 10 ja era a la basílica – la tradició exigeix puntualitat - i molta estona abans, els voltants de la mateixa ja estaven plens de tota una colla de galifardeus que de protestar en saben molt i de pencar em sembla que molt poc – i de passada dir que no semblaven de la vila, sinó vinguts de fora – amb cartells a la mà i crits de “Felip Puig dimissió”.

I per què aquesta colla de sapastres els hi va donar pel Puig? Doncs perquè era el polític de torn convidat aquest any. Sembla que la Generalitat estava de rebaixes i ens fa facturar en Puig, que pels voltants de finals de maig es va donar a conèixer per donar xarop d’estopa als “indignats” “apalancats” (això tampoc és català, però també ho diem) a la Plaça Catalunya, que protestaven contra el Sistema.

I bé, ja acomodada entre els primers bancs de la Nau Central de Santa Maria – els bons contactes amb el MTV (Mataró de Tota la Vida), donen els seus fruïts en aquests cassos – i mentre s’esperava l’entrada de les digníssimes atrocitats – ai, perdó, autoritats – les salutacions de rigor, que també són tradició d’un cop l’any, però aquest any, sense música d’orgue, la qual malauradament ningú escolta, perquè tothom xerra pels descosits.

I finalment varen tocar les 10 del matí, i els qui manen (?) varen entrar en tromba, i sense massa ordre – prèviament ho havien fet els consorts – i ben escridassats pels bordegassos de l’exterior. Per ser la primera Missa de les Santes de Joan Mora com a alcalde, va ser lluïda la cosa!!.

OFICI DE FESTA MAJOR: MISSA DE LES SANTES-2011 (III)

Però encara no estava tot. Calia esperar la solemnitat del sacerdoci local, presidit per l’excel•lentissim Sr. Arquebisbe de Barcelona, Cardenal Lluís Martínez Sistach, que Déu guardi molts anys, però que Roma ens retiri ben aviat.

I amb la veu de gallina enrregollada de la Maria Valle, - la bona voluntat no sempre compensa una mala veu - tot dirigint el “Poble de Déu, poble en marxa”, va entrar la cúria de preveres de la ciutat amb el pas estudiat, però mentre el poble de Déu anava marxant, amb els sols cridaners de la Valle, el munt de preveres semblaven un cúmul d’abelletes de blanc i púrpura, constantment voltejant fins a trobar el seu lloc.

S’acaba la marxa, i el mestre de cerimònies per excel•lència – Sr. Codina – amb el paper sabut, posa l’ordre degut.

I comença la Missa. Kyrie eleison (Senyor, tingueu pietat!) i va arrancar LLuís Carné, director d’enguany, amb geni i prestància, diligent i energic, i amb un toc “wagnerià” que notava les hores d’assaig, i el sentiment i passió de Carné per l’obra de mossèn Blanch. Gloria in excelsis Deo!!!

I si bé els presents estàvem per la Missa i la pregaria – tot i que la cerimònia del 27 de juliol de Fe poca i de folklore molt – els fotògrafs aficionats i professionals, com autèntiques “moscas cojoneras”, no deixaven d’anar amunt i a ball de la nau central, fent fotos que els fidels no veiem mai, però en cavi ells si es feien notar, tant que fins i tot hi havia una fotògraf prenyada fins al fetge, que suposo que a hores d’ara ja deu haver tingut la criatura. Que no es digui que fins i tot en la més tendre formació, no s’escolta la Missa de Mn Blanch.

No obstant, la suprema majestat fotogràfica, és en Toni Canal. Vedette number one, sense cap mena de respecte pels fidels i per la cúria present, amunt i avall de l’altar major, i anar retratant a cantaires i capellans. Suposo que un dia editarà un llibre amb totes les fotos, que no crec que paguin l’ajuntament ara que només té tranyines a la caixa.

I la basílica, plena de gom a gom, amb els tradicionals problemes d’acústica, més notables amb el cant de les veus femenines que les masculines – proposo que un any només la cantin homes, penso que mitigaria i molt el tema de l’acústica encara que em dictin de masclista - la missa anava seguint la tradicional litúrgia, musical i eclesiàstica, va arriba el sermó de l’arquebisbe de Barcelona. Una homilia tan ben feta, que vaig pensar si s’Eminència era un bon polític o un mal cardenal, perquè el cas es que va xerrar molt per no dir res que no fos una alabança a la ciutat de Mataró i als fidels presents. Sense comprometre’s a res. Ni una crítica ni un advertiment. Res, tot era joia i alegria, malgrat que a fora no s’estaven d’anar cridant Puig
dimissió.

OFICI DE FESTA MAJOR: MISSA DE LES SANTES-2011 (i IV)

Però en Puig semblava molt tranquil, no se si gaudint o no de l’esdeveniment, però curat de tot espant, mentre l’alcalde Mora no se si escoltava o feia veure que escoltava, però semblava inspirat... sense misticismes, eh!!!

I entre el sermó i l’inici de l’eucaristia, una nena que portava molt de bronzo a les cames i als braços – això vol dir que pencar poc i moltes hores de platja - es va situar en el lateral dret de la nau central amb el cartellet de rigor de Puig Dimissió!!, provocant el conseqüent enuig per part dels fidels que li varen recriminar la seva conducta.

Però la nena, poc respectuosa amb el lloc i desconeixedora total del que significa una missa, no es sentia aludida i anava alçant el cartellet, fins que un senyor de l’Administració de Les Santes, la va convèncer d’abandonar la seva postura. La va fotre fora, vaja.

La Missa va continuar fins a final, indicant als fidels a on es repartiria la Comunió – en Condina (Jabón La Oca), semblava una hostessa de vol – i nova desfilada d’atrocitats, ai, ja se que son autoritats, però és que m’encanta dir-ho!!!, de abelletes de color púrpura i blanc – o sigui cúria sacerdotal – tot això mentre es cantaven els goigs de les Santes, fidels, processó de les relíquies, aquest cop a càrrec dels Capsgrossos, i... de segurates que la basílica n’estava minada. Podien ser de la secreta però dissimulaven poc.

I una any més la Missa de Mn. Blanch. Encara que sigui amb retard, cal felicitar a Lluís Carné pel seu entusiasme i excel•lent direcció musical, on a nivell de veus, la soprano va ser de tessitura fluixa, la mezzo excel•lent amb una veu elegant, al igual que algunes àries del tenor, i sempre correcte el baix (demano disculpes, però és que amb el full que trobem als bancs, l’anonimat de les veus principals de la Missa és ben palpable, i servidora no es coneix el percal).

Els que manen i els que no, tots desprès cap a l’Ajuntament, de ballaruques al Saló de Sessions, noble sala que mai ha estat destinada al ball. Però ni en Mora ni en Puig se’n van estar. Una mica patètic tot plegat.

Saturday, June 04, 2011

BASSAT-2 - "LA SAGA CONTINUA" -DISCURSOS I -Joan A.Baron -Alcalde en funcions


Doncs sí, benvolguts i desconeguts lectors, tenim segona part - i en vindran més - de la COL•LECCIÓ BASSAT D'ART CONTEMPORANI DE CATALUNYA. Concretament, la que abraça del període 1970-1979. Una època absolutament efervescent, no tan sols en l'art, sinó econòmica i socialment, que precisament molts dels artistes presents en aquesta mostra, reflecteixen a través d'un creativitat desbordant, il•lusionant, extremadament productiva, a l'avantguarda del que en aquell moment es feia, i que fins i tot Catalunya dictaminava, però que malauradament, el pas del temps li ha conferit una situació d’oblit i de devaluació.

Però, com sempre que introdueixo un nou capítol de la meva tasca de cronista accidental, vol dir que hi ha inauguració per tant, discursos, a la que aquest cop si barregen actituds de descortesia pública.

I en va fer bona demostració d'aquesta manca de politesse, el ja ex-alcalde Joan Antoni Baron, i la corte socialista de rigor, que no acaben de pair que la baronia socialista de Mataró ha desaparegut del mapa, per desig dels votants de la vella Iluro.

I ho va demostrar seguint un protocol estricte, de descortesia excel•lsa, al no convidar a formar part de la tribuna d'oradors, encara que fos de forma presencial, al futur alcalde de la ciutat, Joan Mora, amb qui el Sr. Bassat haurà de tenir tractes. (Lleig, molt lleig. Però, que es pot esperar del tarannà socialista, d’esquerra de caviar, que no admet mai els seus errors, emparat sempre amb la justícia social i la igualtat per a tots... a excepció de les seves butxaques?. Què en sap l’esquerra socialista de saló de Fair Play, d’elegància i de distinció... de saber perdre com a cavallers?)

El passat dilluns, 30 de maig, la Nau Gaudí va acollir la inauguració de la segona col•lecció Bassat, amb molt menys públic que en la primera edició (si fa o no fa un centenar escaig de persones. Més tard, però, passats els discursos, va anar venint el personal... pot ser perquè es pensava que hi hauria cava... que no ni ha mai aquí. Es que això dels discursos es molt pesat. Servidora ho diu per experiència).

Absències notables com alguns galeristes i artistes de Barcelona, Caixa Laietana (desapareguda en combat per obra i gràcia de Bankia), en la seva basant social i econòmica - ni una ànima de l'entitat de crèdit i de dèbit Es clar que Bassat & Company tampoc es van presentar al Torres García - Personal del Museu de Mataró, tampoc hi era, si algunes ànimes de l'IMAC, i la presència d'artistes locals, no és que fos excessivament abundosa, però alguns hi eren, tot s'ha de dir.

Baron, va començar el seu discurs, amb un to dur i auster (de mal perdedor) , tot recordant part del que havia escrit en el programa de la primera exposició Bassat, (es prega, si es vol, consultar el catàleg esmentat), tot comentant la familiaritat que representen noms com els de Ràfols Casamada, Hernández Pijoan, Guinovaert, etc., al veure part de la seva obra exposada, i el fet d'estar dins la Catalunya en xarxa "Ens fa forts i importants". (I quina mania, que això no res que el Principat és petit i el món infinitament gran!!!)

El futur ex-alcalde, va tornar a insistir en les oportunitats que es presenten (al igual que en l'anterior discurs, el de la primera col•lecció), i en el model de planificació que s'ha de seguir, arrel d'aquestes oportunitats. "Les ciutats es construeixen amb la valentia de desenvolupar un model. I ser valent vol dir no desaprofitar les oportunitats. Cal ser agosarat per guanyar futur" (quines frases més boniques, ara que li han donat una plantufada amb els vots).

I amb aquest guanyar futur, va fer esment d'un seguit de projectes, com l'espai de Can Gassol, dedicat al teatre, Can Marfà amb el Museu del Gènere de Punt, el prestigiós Torres Garcia - (amb discutible decisió de jurat), etc., que varen ser pronunciats amb to grandiloqüent, com donant a entendre lo que s'ha perdut la ciutat facturant als socialistes. (Caldria recordar al Sr. futur ex-alcalde que prop del 20% de la població està en atur, i que les possibilitats econòmiques són escasses en aquests moments. O sigui que facturant-lo de l’ajuntament, segur que no si perd).

Finalment, Baron va acabar, es de suposar que un dels seus últims discursos com alcalde - en funcions - tot fent una proclama de que la ciutat no ha de tenir por a equivocar-se (Però, que s'ha cregut !!! No s'ha de tenir por, però si prudència, perquè ELS SEUS ERRORS, SR. BARON, els paguem nosaltres, ciutadans grisos, destinats a l'esclavitud dels impostos).

I tot llegint part del comentari que l'octogenari crític d'art Arnau Puig, ha escrit pel catàleg de la mostra, Baron va acabar la seva intervenció remarcant la seva poca expertesa davant l'art, però "si se el que m'agrada i el que no m'agrada, i alguna cosa em deixa indiferent. Però el que hi ha aquí dintre, no em deixa indiferent, i no tinc por a equivocar-me". Agraïments de rigor.

BASSAT-2: LA SAGA CONTINUA: DISCURSOS - LLuís Bassat


Seguidament, LLuís Bassat va prendre la paraula, tot informant als presents que les obres exposades en la primera fase varen ser adquirides amb posterioritat a la seva creació, però que les que es troben ara exposades, sí foren comprades en l'època que varen ser produïdes.

Novament Bassat va recordar als presents el seu inici dins el món de l'art, quan en aquell 1973, tot passejant pel carrer Consell de Cent, es va aturar davant la galeria Adrià i va adquirir un quadre que el va frapar (personalment és la tercera vegada que li sento explicar la història), i a partir d'aquell moment, va entrar dins el món de les galeries d'art, tot referint que si bé es varen organitzar excel•lents exposicions en aquella galeria - a cura de Francesc Mestre, present entre el públic - les vendes no es que en fossin moltes, degut també a la crisi, en aquell moment, del petroli.

Amb el pas del temps, va adquirir part de la galeria, però no va sobreviure massa, per la qual cosa va tenir que ser tancada, i malgrat que era una època en que necessitava diners, es va alegrar infinitament de quedar-se més amb les obres, que no pas amb els diners.

En referència a l'obra exposada, pintura i escultura, aquesta forma part de tres exhibicions d'aquesta dècada. "Moltes de les obres exposades aquí, hi varen ser a la galeria Adrià. Qui havia de dir que amb els anys formaria part d'un Museu!!!" Els artistes presents varen néixer abans de la guerra, per tant són els anomenats de la primera generació. Encara recordo com anava a visitar als artistes als seus estudis, i veia com feien algunes de les obres que estan aquí" .

BASSAT-2 - "LA SAGA CONTINUA"-DISCURSOS: III -Ferran Mascarell


El torn d’invervencions es va acabar amb el Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ferran Mascarell, qui es va mostrar agraït per la invitació a l’esdeveniment i va manifestar la seva gratitud en diversos aspectes; primerament, per la restauració del Patrimoni – va recordar que no fa masses dies s’inaugurava el Palau Güell, recentment restaurat – “Rehabilitar patrimoni es rehabilitar riquesa”, tot manifestant que som un país que no té matèries primes >(però als anys 70 del segle XX, Catalunya era capdavantera industrialment, sense Generalitat i sota la dictadura d’en Franco – Fem memòria Històrica, ehhhhh!!!) – però té patrimoni històric i cultural. Va referir-se al patrimoni arquitectònic de Gaudí, tot recordant la restauració de la Nau que ara acull la col•lecció Bassat.

En segon lloc va mostrar el seu agraïment a la relació públic -privada, tal com succeeix amb la Col•lecció Bassat, i que és aquest el tarannà que s’ha de seguir (Ep, mestre, que dins l’anterior període de govern convergent, no li fèieu escarafalls a controlar tot el sector cultural i potenciar museus públics a go go, No fotem, eh !!! Però com que ara no teniu calers, ara crideu als privats): “Si tot és públic, és una insensatesa i si és tot privat té moltes limitacions. És aquesta una activitat digníssima vinculada a l’art contemporani, i s’ha fet un gran treball de col•laboració entre l’Ajuntament i la Fundació Carme i Lluis Bassat”

Per a Mascarell, el tercer agraïment va ser com a resultat del segon: l’exposició que s’ofereix de pintura catalana contemporània dècada 1970-1979, la feina de recuperació de la mateixa, i de mostrar-la al públic: “Hi ha gent que fa col•lecció d’art, però no són tots que la mostren al públic. Amb aquesta mostra es fa una reflexió sobre la contribució de l’art en una dècada on varen passar moltes coses (...) i amb la finalització un període decisiu a la nostra vida.

Finalment, el quart agraïment el va dirigir a la dinamització que significa la cultura. “En un país com el nostre, la cultura és la seva activitat principal. El fet que s’impulsi des de Mataró ajuda a crear país. S’ha d’acabar amb el concepte de centre i perifèria. S’han de crear nous centres que s’interelacionin amb les altres poblacions”, tot partint de la idea noucentista de la Catalunya – ciutats, i amb la Col•lecció Bassat s’està construint una nova centralitat cultural.

CRITICA DE LA MOSTRA A: www.cuadrosdeunaexposicion.com

Friday, May 20, 2011

4ª BIENNAL TORRES GARCÍA DE PINTURA: KO TÈCNIC

Molts dels lectors que em coneixen “in person”, saben que no he amagat mai la meva afició per la boxa, el noble esport de la boxa, malgrat les injustes detraccions que té. Però vet aquí que la seva terminologia, de sobres coneguda, li va que ni pintada al títol d’aquesta crònica, davant la decisió dels membres d’un jurat, que al igual que en l’edició 2009, se’ls hi va parar el rellotge al maig del 68, que van de progre, però tots volten els 70 anys i més, (quasi es podria dir que jubilats perquè de gratis no han fet de jurat), i que amb un nivell d’obres molt més alt que en l’edició anterior, - hi ha peces absolutament magnífiques- premien la joventut de la inexperiència pictòrica, per allò d’estar “à la page”, en lloc de la qualitat, els coneixements i la professionalitat real de la peça, fet que desmereix el suprem i herculi esforç de la Sant Lluc per tirar endavant el premi, gràcies a un “jurat de campanillas”, però que toca campanes, tot i el seu pedigree, i davant una exposició d’obra, que també tindrà dificultats en atraure l’atracció dels mataronins.


El guanyador del 4rt. Premi de Pintura Torres García, Ciutat de Mataró d’enguany ha estat Rafael Guerrero Céspedes (nascut a Perú, l’any 1980) i fincat a Barcelona) amb l’obra “Airport”. Els accèssits han estat per Gonzalo Elvira (nascut al 1971 a la Patagonia, Argentina) amb l’obra “23:42” i Eduardo Martín del Pozo (Madrid, 1974) amb “Crippled Symmetries – CS 2010-02”, (un títol que ni ell mateix entén).

Es curiós destacar que el guanyador de la primera biennal Gustavo Díaz Sosa, procedia de Cuba, el de la segona edició Antoni Perna López era de l’Hospitalet de Llobregat, el de la tercera va ser Marc Llacuna de Mataró i ara tornem a Llatinoamèrica, amb un jove procedent de Perú. Si es llegeix el catàleg de la mostra o el programa de mà, s’observa que hi ha obres procedents d’Almeria, Guipúscoa, València, Salamanca, Múrcia, Lleó, etc. – Se suposo doncs que la propera biennal tocarà a Catalunya, oi?

Però bé, cal anar per ordre i relatar els fets, que blog va de cròniques i cal ser fidel al seu significat.

El passat dijous, 12 de maig, la sala d’actes de la Caixa Laietana va acollir el lliurament de la 4ª Edició de la Biennal Torres García, que organitzen conjuntament l’Associació Sant Lluc per l’Art i l’entitat de crèdit (si, perquè això d’estalvi, en els temps que corren és més que discutible). Naturalment, també i participa l’Ajuntament de Mataró, a través de l’IMAC, i la biennal compte amb el patrocini (o sigui que hi posen calers – exemple a seguir) de: Boter, Belles Arts i manualitats, Setradis – Trans Mataró, TAG CS, serveis gràfics i a títol personal el Sr. Vinceç Esteve. Hi col•laboren el Setmanari gratuït Capgros i les emissores municipals de ràdio i televisió: M1 TV i Mataró Ràdio, (lògicament els mitjans audiovisuals a nivell informatiu, perquè de calers més aviat en són deficitaris, com la majoria d’empreses municipals, of course)

Cal felicitar als amics de la Sant Lluc, per l’acurada organització i per la millora en conjunt de l’acte, per la innovació d’introduir al presentador de M1TV Pep Andreu, com a conductor de l’esdeveniment, al igual que els discursos de les diferents personalitats que en general no varen ser gaire extensos, (fet que s’agraeix perquè en el fons cada vegada tot dona voltes allà mateix)

Saturday, May 14, 2011

4ª BIENNAL TORRES GARCÍA DE PINTURA: KO TÈCNIC – DISCURSOS: JAUME BOTER DE PALAU


Davant d’un públic vinculat directament amb la Sant Lluc i al món de l’art local – tot i faltaven moltes cares conegudes - que no va omplir del tot la sala – a les primeres files hi havia seients buits – al voltant de les 200 persones, (Mataró compte amb una població de 120.000 habitants), i per descomptat, amb l’assistència de membres de l’encara consistori socialista, i a diferència de l’edició 2009, personal de l’MAC Carles Marfà, director del Museu de Mataró, (que no es prodiga massa pels esdeveniments organitzats per Caixa Laietana), al igual que el regidor de cultura, Sergi Penedès – i com a membre de la “leal oposición” tan sols Joan Mora i Francesc Masriera (i ningú més això que estem en campanya electoral!!!), l’encara president de Caixa Laietana, Jaume Boter de Palau – per raons estatutàries, finalitza el seu mandat a finals de juny – va prendre la paraula tot donant la benvinguda als presents, per seguidament remuntar-se als orígens de la biennal, quan l’ASLL va fer la proposta d’organitzar aquest premi de pintura.

Boter de Palau, al principi es va mostrar bastant escèptic (i en el fons no anava errat), però desprès de vuit anys, no se’n va poder estar de felicitar a la Sant Lluc pels resultats obtinguts. I en aquestes que a mig parlament entre tot el Jurat en ple, interrompent lògicament al president de la Laietana que “naturalment deixem que seguin els membres del jurat”, per continuar dient que “Mataró és un referent en el món de l’art” (què més voldríem!!). I al igual que en el discurs de presentació del llibre de l’accèssit del Premi Iluro-2010 (de la qual menda lerenda ja farà l’oportuna crònica), va manifestar que no era el seu desig allargar-se massa “doncs han de parlar els artistes" va acabar la seva intervenció manifestant la seva satisfacció per aquesta biennal, i va tornar a informar (al igual que en el Premi Iluro), de l’autonomia de l’entitat de crèdit en referència a la seva obra social, a través de la Fundació Caixa Laietana, de la seva continuïtat, tot i la integració dins el grup BANKIA. (O sigui que al nom de Caixa Laietana, li queda poc temps. Tot serà Bankia),

“És aquest un dels meus darrers actes com a president, però espero que ens anirem veient des de la banda del públic”.

4ª BIENNAL TORRES GARCÍA DE PINTURA: KO TÈCNIC – DISCURSOS: ANTONI LUIS i ENTREVISTA ALS GALARDONATS



Seguidament, Antoni Luis president de l’Associació Sant Lluc per l’Art (ASLL), va adreçar-se als presents, amb les salutacions i agraïments de rigor, tot informant de la participació de 247 artistes, dels quals n’han estat escollits 40 per a l’exposició (l’any 2009 en varen ser 239).

Desprès d’una breu salutació en castellà en deferència tant a la representant oficial del govern del Paraguay com a artistes de fora de Catalunya, Luis va remetre el seu discurs a l’escrit del programa de mà i del catàleg, tot indicant que “un esdeveniment artístic com aquesta biennal, té llarga vida assegurada (...), precisament enfortir el futur de l’art a casa nostra, i en particular aquest premi de pintura, quina millora en la seva dotació és un horitzó que no podem perdre de vista, a fi de que no es tracti d’un guarniment brillant però transitori. (...)” (copiat del programa de mà).

Tot seguit a la seva intervenció, com a secretari del jurat, Antoni Luis va procedir a la lectura del veredicte i al lliurament de guardons.

Val a dir que per anar a recollir un premi de 9.000 € (no se si lliures d’impostos o no), i que no és “moco de pavo”, els artistes anaven disfressats d’artistes, és a dir, com si estiguessin dins el seu estudi o taller de treball: nets, però en estil perdulari, o sigui, vulgars,

Ja se que això fa molt bohemi, queda molt progre, però dona molt mala imatge del mateix premi. I de ben segur que algun lector dirà que d’això no se’n fa cas, i que soc molt primmirada. Se me’n refot perquè el que no suporto és la vulgaritat però molts membres de l’ASLL anaven amb la roba del diumenge, com abans, perquè l’acte s’ho mereix. Fins in tot els iaios del jurat anaven nets i polits. Potser caldrà dir al futurs guanyadors: “Por favor, ir vestidos con decoro”.

Com a novetat d’enguany, Pep Andreu, (amb vestit i corbata), dins la seva tasca de presentador, va establir un diàleg amb els premiats, per tal de donar a conèixer les característiques del seu treball, mentre a través d’una pantalla es veien les obres guanyadores. Veritablement un encert aquesta novetat, on fins i tot Pep Andreu va estar a l’alçada de les circumstàncies. (En les seves intervencions televisives, es sol enrrollar com una persiana, amb un excessiu protagonisme, sense recordar que és el moderador, no el tertulià)

4ª BIENNAL TORRES GARCÍA DE PINTURA: KO TÈCNIC – DISCURSOS: SUSANA FERNÁNDEZ i MARIA ÀNGELS TORRES


L’agilitat de l’esdeveniment va quedar interrompuda per la intervenció de la Consul General del Paraguay Oriental, Susana Fernández, on amb un discurs que recordava a Fidel Castro o als Documentals de la 2 (idea aquesta suggerida per l’amic Pere Màrtir Brasso. Gràcies Perem!!!), i dels que tots varem desconnectar tranquil•lament de bon principi quan va començar amb lo de “la presència del arte plástico en Uruguay”, passant per “el arte en Uruguay se fue afianzando a través de las tertúlias familiares exteriorisadas en las vacasiones artisticas”, passant pels “primitivos artistas nacionales que desde los albores de la patria hasta mediados del siglo XIX, contribuyeron a la formación del patrimonio artistico nacional”, per acabar amb la més que coneguda biografia de Torres García.

No obstant, pràcticament amb menys d’una hora es va enllestir tot, gràcies a la breu, brevíssima (i com s’agraeix) intervenció de Maria Àngels Torres, directora dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat, en representació de Ferran Mascarell, Conseller de Cultura. (De fet és més llarga aquesta crònica que el que va durar l’acte).

Amb les salutacions i enhorabones de rigor, (i mentre durant tot l’acte els telèfons mòbils no paraven de sonar), Torres va repetir la consigna prodigada ara des de la Gene: “És la societat civil la que ha de promocionar la cultura i l’Administració ha d’estar al costat de la gent”. >(Ho dic perquè en la inauguració del 39 Saló de Maig, el representat de la Generalitat en terreny cultura, i que també va substituir a Mascarell, Jordi Agràs, va dir el mateix). Tot recordant el Noucentisme, i la tasca de gent com els germans Arenas, Manel Cuyàs, Marc Zaragoza, etc., (ei, la noia duia la lliçó ben apresa), va concloure el seu discurs tot dient: “Aquest Mataró va crear el clima per posar en marxa la cultura”.

4ª BIENNAL TORRES GARCÍA DE PINTURA: KO TÈCNIC – DISCURSOS: JOAN ANTONI BARON – ALCALDE


Què sí, benvolgut i anònim lector, que en una hora varen xerrar 5 persones més el diàleg entre artistes i Pep Andreu, però es clar, FALTA EL DISCURS DE L’ALCALDE i... les meves conclusions per escrit, que per alguna cosa soc cronista accidental i atenció PREMSA ARTÍSTICA ESPECIALITZADA, doncs en realitat era la única representant d’una publicació dedicada al món de l’art, amb difusió a tot l’Estat: la revista GAL-ART (pseee, que a mi també m’agrada presumir).

I que va dir l’alcalde? Lo de sempre, que a Mataró es fan coses. Però va començar la seva curta intervenció, també s’ha de dir, tot prenent notes d’un text que ja havia escrit pel catàleg de la col•lecció Bassat (per cert, que no hi era present). Baron va parlar de la Xarxa de Museus i que “això ens fa forts a Catalunya. La biennal es consolida en una efemèride de col•locar artistes del nostre país i més enllà del nostre país”. També va parlar del “jurat de campanillas, dels més importants”, i de la consolidació de la biennal.

Baron va creure en el projecte de bon principi, per la gent que el portava a terme, la de la Sant Lluc (interessant informació davant el director del Museu i l’encara regidor de cultura. Una clara demostració de la poca confiança amb el personal de la casa, davant “la mosca cojonera” de la Sant Lluc, en aquest cas), “amb transcendència per fer una cosa important, amb la implicació de l’Ajuntament i de Caixa Laietana, amb el convenciment de que a Mataró passen coses importants”.

I tot comunicant als presents que s’ha trobat una ubicació per les obres guanyadores del Torres Garcia, com és el Tecnocampus, a suggeriment de la Sant Lluc, per tal que tothom les vagi a veure (això ho farem quan hi hagi no una sinó dues línies d’autobús urbà que hi tinguin parada, doncs ENCARA NO HI HA TRANSPORT URBÀ QUE PASSI PEL TECNOCAMPUS!!!), va donar per finalitzada la seva intervenció, amb els agraïments de rigor, i adreçant-se a Boter de Palau, manifestant-li que ha estat un plaer comptar i col•laborar amb ell, i que està segur que: “cap dels dos dimitirà del seu mataronisme actiu i del nostre compromís. Segur que ens retrobarem”.

4ª BIENNAL TORRES GARCÍA DE PINTURA: KO TÈCNIC – CONCLUSIONS:





Bé, ha través d’aquest escrit, ja he manifestat bona part de les meves opinions i comentaris respecte a aquesta biennal, una excel•lent idea, però amb un desenvolupament pèssim, i no per la gent de la Sant Lluc, que hi posa el coll, sinó de la poca col•laboració per part d’una administració amb nul•la capacitat per vendre la marca MATARÓ.

1)En la vida ha vigut ni vindrà el Conseller de Cultura de torn al lliurament d’un premi com aquest, mentre no es faci una difusió PELS MÀXIMS MITJANS POSSIBLES (premsa escrita, especialitzada i generalista, Internet, etc.) QUI NO S’ANUNCIA, NO VEN (Era el títol d’una expo del Museu de Mataró d’anuncis en premsa de principis de segle XX, i que va tenir lloc al 2008).

Tal com ja he manifestat, NO HA ESTAT PRESENT CAP MITJÀ D’ABAST CATALÀ i MENYS ESTATAL. I a excepció d’aquesta cronista, la premsa especialitzada NI ESTÀ ASSABENTADA DE L’EXISTÈNCIA DEL TORRES GARCÍA.

2) Per obtenir resultats és necessari invertir, i si els partits polítics troben dinerons per fer pancartes i banderoles, MATARÓ HAURIA D’HAVER ESTAT FORÇA FARCIT de banderoles amb el Torres García abans de la campanya electoral.

3) El pas del temps és necessari per a la difusió i consolidació del premi, però també és necessari un jurat sense tanta campaneta, però més divers i amb criteris més amplis i universals tant de l’art com d’expansió del premi.

Serveixi com exemple el premi HONDA La Garriga de Pintura. Darrerament va estar la mostra de les obres seleccionades y guanyadores al Palau Moja de Barcelona, i la seva exposició és itinerant. Pot ser també caldria pensar en una itinerància del Torres, tal com la gent del Llimoner està fent amb EL CASAMENT.

El jurat del premi Honda d’enguany va estar format per:

Neus Bulbuena, alcaldessa de la Garriga i presidenta honorífica del jurat.
Arranz Bravo (Pintor) – es pot veure obra a la Nau Gaudí
Alcadi Calzada – Director General de la Fundació Princep de Girona
Joaquín Chancho –pintor
Xavier Corberó – Escultor
Miguel Fernández Cid – crític d’art
Marcel Pascual – Empresari i col•leccionista
Josep Ma. Riera i Aragó –Pintor i escultor
Pilar Forcada – Comissària del Premi Honda

AIXÒ ÉS UN JURAT, I NO EL QUE TENIM AL TORRES GARCIA!!!! – Fixeu-vos, amics lectors:

El jurat del Torres García està format per:

Juan Manuel Bonet, crític i historiador de l’art. Director de l’IVAM – Valencia (1995-2000) i del Reina Sofia a Madrid (2000-2004):

Daniel Giralt Miracle, també crític i historiador de l’art. Ha estat director del Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

Arnau Puig: Fundador del Grup Dau al Set, historiador i crític d’art i Catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya.

Francesc Rodón. Crític d’art i de literatura. Director del Museu Monjo de Vilassar de Mar.

I finalment Pilar Vélez, doctora y professora d’història de l’art. Vicepresidenta de l’Associació de Critics d’Art i directora del Museu Marés.

O sigui que aquest personal, EN SA P...A VIDA ha tingut que lluitar per un negoci relacionat amb l’art, sigui una galeria, sigui com artistes, etc., i que TOTS ESTAN BEN APOLTRONATS EN L’ESFERA PÚBLICA !!! Són persones de molt de pedigree, però de trajectòries professionals molt similars, i sempre dins l’entorn oficial i d’estaments públics, que treuen com a conclusió que donen el primer premi un xicot ...”que encara és estudiant i que ja ha guanyat algun certamen (al 2009 va obtenir el segon premi en el lleidetà Miquel Viladrich), ens va convèncer plenament amb la seva valentia, alhora de fixar-ho tot al dibuix. Un dibuix sobre tela, net, sec, concís, amb ecos de “comic” – una certa línea clara tintinesca - i alhora amb un cert deix geomètric, entre mondrianesc i minimalista...” i continua

Mirin senyors del jurat, el que és aquest dibuix ÉS UN PROJECTE O EXAMEN DE FINAL DE CURS DE DIBUIX TÈCNIC O LINEAL, SI ES VOL, I RES MÉS!!!! En Francesc Todó García ho feia més bé i a mitjans del segle XX. (veure dibuix). No ens vulguin fer veure garses per perdius, que ja fa anys que caminem. En Mondrian fa anys que és mort i el minimalisme no té èxit i quasi està passat de moda. Però com que, tal com he dit abans, vostès de suar els calers, no els han suat, es permeten el luxe de premiar lo més tirat i a sobre els mataronins hem de riure la gràcia, fins a tal punt, que la feinada que té la Sant Lluc per trobar pressupost per donar de premi.

La conclusió de tot plegat, és que aquest premi pot arribar a ser molt, però ha de canviar de jurat. La diversitat de procedències del premi Honda és un bon exemple a seguir – per cert igual dotació que el Torres García.

Finalment, una acotació. Consultada per aquesta cronista accidental – critica aferrisada, ho se – el valor en el mercat de les obres premiades, a un pèrit judicial i expert en tassacions, en cas de venda, aquestes obres en prou feines superarien els 200 €. Sense comentaris.

Saturday, April 30, 2011

CRÍTIQUES D'EXPOSICIONS

Les següents mostres tenen la seva corresponent crítica a:






JORDI DÍAZ ALAMÀ – Col•legi d’Aparelladors


PERE MÀRTIR BRASÓ – Museu Monjo – Vilassar de Mar



SANT LLUC JOVES – Núria Calsapeu/Ricardo Parabere i Marc Sala


Sala d'Exposicions Caixa Laietana




Tuesday, April 05, 2011

JOSEP NOVELLAS - DESDOBLAMENTS - LA ÚLTIMA GRAN EXPOSICIÓ
















DISCURSOS


O parafrasejant una frase bíblica “no prengueu el nom de Novellas en va” perquè la inauguració ahir, 4 d’abril d’aquesta retrospectiva, va ser una demostració de cinisme “cum laude” per part d’alguns dels oradors, que no varen desaprofitar ocasió per llençar el seu particular missatge, això si, falsament ple d’harmonia i bons sentiments, quan qui més qui menys, estava assabentat – principalment gràcies a radio macuto: www.perepascualpic.blogspot.com - de l’enrenou que l’organització d’aquesta mostra havia produït.

Una retrospectiva que te visos de funeral “corpore in sepulto” de l’actual govern socialista a l’ajuntament, fins a tal punt, que per falta de mitjans econòmics, absolutament palpable, tant la invitació com el díptic com el cartell anunciador, tenen el negre com a color dominant, gama cromàtica que precisament, ni de bon tros, era de les més utilitzades pel traspassat Pepe Novellas (pot ser s’hauria d’haver consultat amb la funerària Cabré Junqueres que els hi puc assegurar per experiència pròpia, té un ampli ventall de recordatoris per oferir, a qual més emotiu i simbòlic).

La inauguració de Novellas – Desdoblaments, va convocar al més granat de la Cultura Progre de saló, i del món polític socialista de caviar – això si tots d’esquerres, però tots col•locadets - de la ciutat, aquells que majoritàriament viuen a expenses públiques, que no es barregen mai amb el MTV, però que han sabut crear una particularíssima i acomodada élite.

I evidentment serà el nombre majoritari de visitants que tindrà la mostra, perquè per més que l’alcalde digués en el seu discurs que “la ciutat homenatja a Pepe Novellas”, dels 120.000 mataronins, si el malaurat artista el coneixen 450 – i sóc generosa – ja farà prou. Per tant, la ciutat, o sigui els mataronins/es, ciutadans grisos que religiosament amb els seus impostos mantenen a bona part dels que ahir estaven presents, passarà olímpicament de visitar Can Palauet – de fet ho fa sempre – i de l’Ateneu, dependrà de la mostra adjunta a l’Àmbit Zero, que sembla ser que serà de minerals, i de passada el pare de família amb la canalla pot ser dirà: “calla, a veure que són aquests quadres”.

El tarannà de discursos va començar a Can Palauet, com sempre amb retard, i el va iniciar l’esperem aviat futur ex-regidor de cultura Sergi Penedés, tot recordant que fa dos anys es va tenir que aturar la preparació de l’exposició que s’exhibeix en aquest espai, degut al traspàs de l’artista, però que si més no va ser l’embrió de la que avui s’inaugura, “i que ha estat un gran esforç pels temps que corren” (segur que heu deixat la caixa buida i a sobre amb teranyines).

En un discurs de tràmit, i sense excessiva satisfacció, Pendés va parlar de la ubicació d’espais, de la investigació de la trajectòria artística de Novellas agraint a la família la seva complicitat en el projecte, i la col•laboració de Caixa Laietana en aquest esdeveniment. Durant el seu parlament – afortunadament no gaire llarg - va presentar de Glòria Bosch, directora d’art de la Fundació Vilacasas i comissària de la mostra – triada expressament davant el veto inicial de l’IMAC a la figura de Pascual, a qui desprès es va tenir que recórrer (segons vox populi), i no es va estar de reconèixer que Novellas és “un artista de Mataró per ubicar-lo més enllà de l’espai i del temps, de la prosa del país”.


Evidentment, no li va quedar més remei que parlar de les contribucions del grup dels Dimarts al Llimoner, i de les aportacions de Pere Pascual “sempre constructives” Quel Charmant!!! – i va acabar la seva intervenció informant de les diverses activitats complementàries previstes.

Tot seguit, Glòria Bosch va prendre la paraula tot expressant el repte que ha suposat aquesta mostra no hagués estat possible sense l’ajut dels familiars, de Pere Pascual qui la va familiaritzar amb aspectes que desconeixia de l’artista – en realitat els desconeixia tots perquè no en tenia ni pajolera idea de l’existència de Novellas – del personal de l’IMAC i de Caixa Laietana, especialment d’Elisabet de Dòria, etc.

“Es tracte de dues exposicions, però sempre dins la mateixa mirada, la mateixa visió. Segons el pròleg d’Albert Mercadéi qui és aquesta eminència?. En el catàleg no ho diu - la producció d’obres de Novellas es pot considerar un individualisme dins l’art catalàJo he llegit el pròleg i no ho he sabut veure No es podria entendre un artista que anava al seu aire. Que si surrealista, hiperrealista, a on incloure’l?

Bosch va parlar dels somnis onírics de Novelles que s’autodefinia com un somiador despert, “doncs pintava el desconcert”, tot expressant un compromís amb els seus ideals i forma de pensar, i una critica constant amb el que estava passant. A nivell artístic, la comissària va destacar l’excel•lent qualitat de dibuixant de Novellas, “perquè l’interessava el moviment i d’aquí el Desdoblament. El moviment és el que compte, són les emocions que prenen cos. Josep Novelles tocava de peus a terra molt més del que pot semblar”.

Dins una intervenció didàctica i entenedora, Bosch va explicar que les diferents sales de l’espai de Can Palauet acull la part més intuïtiva, destacant l’erotisme de l’obra “la mirada del beso”, basada en un poema de Manuel Patricio, i que per primera vegada s’exposa: “em va impactar”. Respecte al paisatge, la comissària va indicar que “malgrat que no si veu la figura humana, no vol dir que no hi sigui”, en referència a les obres realitzades a Australia o Guadix, ben al contrari de les de Pompeia. Una tercera sala està dedicada a la Belle Epoc, les obres realitzades durant les seves sessions de quimioteràpia. “És una obra molt dura però irònica”.


Finalment, Glòria Bosch va fer esment de la seva basant com a caricaturista, tot recordant publicacions com La Pipa d’en Roc, o la de dissenyador de joies i del Desdoblament corresponent a les obres que s’exposen a l’Ateneu: “són els personatges, les escenes, el seu món, vist en diferents èpoques, el que se’n podria dir el viatge de la vida, doncs un personatge amb una càmera de cine comença i acaba l’exposició. Ha estat tot un repte i estic contenta d’haver descobert a Novellas, no del tot, però si en moltes parts”. Aquesta cronista accidental recomana, modestament a la Sra. Bosch, als seus col•legues i entorn corresponent, que consultin el Diccionario Rafols de Artistas Contemporaneos de Cataluña y Baleares. Tindrà constancia de Josep Novellas i Muntaner, i de ben segur que en descobriria d’altres -

I quan tots ens pensàvem en la continuïtat dels discursos, l’alcalde va i diu que cap a l’Ateneu que allà continuarem. I tots de peregrinació a l’Ateneu, com si del Camí de Santiago es tractés, de ritual i en fila india.

JOSEP NOVELLAS - DESDOBLAMENTS - LA ÚLTIMA GRAN EXPOSICIÓ


MÉS DISCURSOS

I en arribar a l’Ateneu i fer temps d’espera, Ricard Navarro, cap de l’Obra Social de l’entitat de crèdit – dels que té amb els seus clients, i dels que ella deu a la banca nacional i estrangera - va iniciar el segon torn d’intervencions, tot ressaltant el compromís i col•laboració amb la família, persones i institucions. “No es possible descriure l’afecte que desperta l’obra de Novellas” Pot despertar molt d’afecte l’obra del malaurat artista, però bona part de la concurrència no estava massa per la labor dels discursos i no se n’estava de xerrar pels descosits.


Tot reconeixent i novament agraint la tasca realitzada per les persones que han intervingut en la preparació de la mostra, i de las que ja s’ha fet esment amb anterioritat, Navarro va acabar la seva intervenció tot dient que “aquest és un homenatge a Pepe Novellas al pintor més important que ha donat la ciutat de Mataró” (però que per a la directora d’art de la Fundació Vilacasas li era completament desconegut, al igual que altres estaments culturals i institucions publiques. Vet aquí la promoció dels artistes locals per part del consistori, ni dintre, ni fora de les fronteres de la ciutat).


I a continuació de Ricard Navarro, Pere Pascual, assistent al comissariat (segons consta en el catàleg), va tenir també el seu moment de gloria – que no era la de la Bosch ni la de les Santes – sinó de dir simbòlicament “foteu-vos, no em tragueu però m’heu hagut de menester”.


Tant com amic com a gran coneixedor de l’obra de Novellas, el crític d’art local va indicar que “no se si queda alguna paraula més a dir. Penso que tots venim aclaparats de l’obra de Novellas”Doncs no veníem aclaparats, sinó que veníem fent tranquil•lament la discutida – estàvem de peregrinació - i mentre tu li donaves al discurs, dintre de la sala la xerrameca continuava.


Pascual va centrar la seva intervenció – sense donar les gràcies ni reconeixement a ningú (faltaria plus) – en l’escrit seu que consta en el catàleg de la mostra, del que en va fer un extracte, tot centrant-se en la Mirada: "satírica, cínica, de descobriment en els viatges, mirada apassionada, a través dels poemes de Manuel Patricio (...) moltes mirades. A l’Ateneu hi ha una altra mirada. (...) ja que tots tenim present a Pepe Novellas (queda bé dir-ho però del 99% de mataronins que no varen tenir la sort de coneixe’l , doncs com que no els hi traurà la son).


L’assistent al comissariat va preguntar-se quina era la mirada peculiar de Novellas, amb aquell somriure de nen entremaliat i trapella, però també de “mirada polièdrica, capaç d’agafar tots els ambients, mirada iniciàtica de l’art veritable, mirada familiar, (...) mirada política i social”.


I mentre la xerrameca de l’auditori continuava, el crític d’art local va destacar que “els artistes no moren mai, romanen entre nosaltres amb les seves obres”, va descriure les sales, i tot continuant aclaparat per les obres, va fer esment un tarannà autobiogràfic, de la seva especial iconografia, per retornar a l’eix central del seu discurs: les mirades. “La mirada del guanyador, de dir les veritats com són, una mirada única i personal, una mirada que suposo que tindrem present inclús en l’enyor.

JOSEP NOVELLAS - DESDOBLAMENTS - LA ÚLTIMA GRAN EXPOSICIÓ

S'ACABEN ELS DISCURSOS


La llibreta d’aquesta cronista accidental, ja començaven a quedar-li pocs fulls, i els discursos encara no s’havien acabat.


La vídua de Josep Novellas, Assumpció Viñals, també va adreçar unes paraules als presents, en un to emocionat, totes d’agraïments de rigor a nivell familiar, d’amics, artistes, d’institucions, etc., que consten en catàleg, pel suport i col•laboració amb la mostra, “en aquest projecte que hem fet per amor a l’art”.


I finalment, l’alcalde, Joan A. Baron, que com no podia ser d’altra, va concloure l’acte amb el discurs polític de torn. “Que he de dir jo desprès de totes les coses que s’han dit. Fa dos anys, dia per dia en Josep M. Codina em va venir a veure i va dir Alcalde, hem de fer una exposició a Pepe Novellas”.


Tot manifestant la voluntat de Caixa Laietana d’implicar-se en el projecte, d’una gran exposició per a la ciutat, va derivar el seu discurs cap al “Pepe Novellas ciutadà compromès a fons i a la seva manera, profundament compromès amb la ciutat, amb els valors de les coses, progressant i lluitant per un món millor. Una persona que hi era quan feia falta, quan se’l necessitava (...) No moren els artistes, els trobem a faltar. En Pepe tenia un profund coneixement de l’art, de la societat i de la ciutat (...) Aquest és el Pepe Novellas més universal.Què maco dir-ho però quanta falsedat. El comptador de visites dels espais expositius donarà la dimensió real de la universalitat real del malaurat artista - Una exposició per retre-li l’homenatge que es mereix entre els artistes contemporanis”.


LA CRITICA CORRESPONENT A:

www.cuadrosdeunaexposicion.com