Sunday, September 24, 2006

MAGISTRAL, RAÚL PRIETO.


La nau central de la basílica de Santa Maria de Mataró, va registrar una més que excel·lent entrada per escoltar i veure a través de pantalla gegant, el concert d’orgue organitzat per l’Associació Jaume Isern d’Amics de l’Orgue, i promogut per Report Maresme, el passat dissabte, 23 de setembre.

Amb la presència de l’alcalde de la ciutat J.A. Barón i esposa, i d’alguns regidors de l’oposició, concretament de C.i.U, els assistents vam poder gaudir d’una magnifica vetllada musical amb peces Maurice Duruflé, Franz Liszt i Alexandre Guilmant.

A excepció de Liszt, tant Duruflé com Guilmant son autors desconeguts pel gran públic, per la qual cosa, va constituir una agradable sorpresa l’execució de les peces escollides.

Tal com es va esmentar en les paraules de presentació, Maurice Duruflé (1902-1986), se’l classifica dins l’escola impressionista i va ser alumne Paul Dukas. La peça escollida va ser la seva “Suite per orgue Op.5”, composta l’any 1933.

Pel que fa a Liszt (1811-1890) i el seu “Preludio y Fuga sobre B.A.C.H”, no va dedicar el compositor hongarès l’obre al seu predecessor de principis del barroc, sinó que es tracte de les notes musicals: B (Si bemoll), A (La), C (Do) i H (Si natural), basant la composició de l’obra en aquestes quatre notes.

La 3a. Peça la “Sonate (Simfonia) nº 1 pour grand orgue, Op. 42", va ser composta al 1874 per Alexandre Guilmant (1837 – 1911).

Raúl Prieto, profund coneixedor de l’orgue de Santa Maria, un dels tres més grans d’Espanya, construït per Gaietà Estadella al segle XIX, un instrument especialment dinàmic per la seva gran varietat de colors musicals i la seva gran capacitat de mixtures i combinacions, va literalment delectar als presents amb el seu mestratge, i magistral interpretació, per la qual cosa, el públic amb tota tranquil·litat va poder estar perfectament atent (tot i uns petits problemes inicials amb la visualització de la pantalla), als tres moviments de la Suite per Orgue de Duruflé: un auster, sobri i impressionat Prelude”, una “Siciliene” plena d’encant i cromatisme musical i una apassionada “Toccata”, interpretada amb vigor i esplendor. Una peça versàtil i de gran contrast, amb sonoritats i registres desconeguts i sorprenents.

Amb el “Preludio y fuga sobre B.A.C.H” de Liszt, Prieto va poder mostrar, a través de la pantalla gegant, a un públic entusiasmat el cinquè teclat de l’orgue de Santa Maria, que es toca amb els peus, combinant l’execució de la peça amb el teclat manual. Una obra interessant, plena d’imaginació i orquestració que va permetre a Prieto mostrar totes les característiques de l’orgue, o millor dit dels cinc orgues.

La tercera peça “Sonate (Simfonia) nº 1 pour grand orgue, Op. 42”, d’Alexandre Guilmant va ser absolutament espectacular, tant per la brillantor de la peça com pel domini i entusiasme de Prieto. Un “Introduction et Allegro” amb un desenvolupament d’intensitats i subtileses per acabar amb un exultant final de la peça, ple de “vibrato” que va donar pas a la “Pastorale”, dolça, tendre, plena de moments màgics i romàntics que Prieto va saber resoldre perfectament, captivant a l’espectador amb la bellesa dels flautats. Com a conclusió, el “Final” va ser un conjunt dels altres dos moviments, d’equilibri perfecte de registres i arrebassadora interpretació.

Un bis va donar per conclosa la vetllada, amb bona part del públic aplaudint en peus i totalment lliurat a Prieto.

CONVIVÈNCIA PERFECTA: UN CASAL DE GENT GRAN I “LLIBRE VIU”


El tret de sortida de les eleccions municipals s’inicia oficialment quinze dies abans de la data de les votacions. No obstant, cal sondejar l’electorat i una bona forma de fer-ho és mesos abans, amb el que s’anomena la pre-campanya, on l’equip de govern, futurs alcaldables i regidors de l’oposició, fan acte de presència a tota mena d’actes, per tal de “treballar el vot”.

La inauguració el passat 23 de setembre del “Casal Municipal de la Gent Gran de Rocafonda-El Palau i de l’espai cedit a l’Associació Cultural Llibre Viu” (és així de llarg el títol que consta en la invitació), va ser perfectament explotada per l’actual cap de govern municipal, com a excel·lent plataforma electoral, aprofitant una tasca social i una iniciativa cultural innovadora.

Veïns, associats, polítics i gent relacionada amb Francesc Rogers, promotor incansable de “Llibre Viu”, va omplir de gom a gom el Casal, situat al carrer Colòmbia, 49 on l’Alcalde J.A Barón, va iniciar el torn de presentacions, cedint la paraula a Oriol Batista, regidor de Benestar Social del consistori mataroní.

En el seu discurs, Batista va parlar de nous equipaments públics pels barris “més equipaments, més cohesió social”. Destacant que quan es parla d’equipaments, no tan sols es fa referència a les construccions, sinó a activitats com les de Llibre Viu, o les que realitza l’Associació de Veïns de Rocafonda, Batista va fer esment de la importància que té per la regidoria de Benestar Social la gent gran, i els 10 casals d’avis que hi ha actualment en funcionament a la ciutat, dels quals 8 són municipals un de la generalitat i l’altre és privat però amb acords amb l’Ajuntament. “Els casals d’avis ofereixen serveis bàsics i permeten la relació social, a través d’activitats jocs, balls, excursions, o cursos d’informàtica i tallers de memòria”. Finalment, Batista, posant de relleu el valor afegit que significa l’associacionisme va finalitzar el seu parlament fent referència a Caixa de Catalunya i l’antic centre Sant Jordi, ara transformat en aquest Casal, on gràcies a un acord de col·laboració fins i tot compte amb un espai per jugar a la petanca.

Seguidament, el president del Patronat Municipal de Cultura, Joaquim Graupera, va prendre la paraula tot informant als presents de les converses amb Rogers durant un any “que ha estat difícil fins a trobar l’encaix. El sentit realitzable de Llibre Viu té la possibilitat de fer-vos millors a través de la literatura, una activitat per compartir”.

Francesc Rogers, tot seguit va manifestar la dificultat en donar una definició a Llibre viu, i sota una basant filosòfica, va preguntar-se entre altres, si la lectura és una activitat devaluada, tot i que “la tradició està en els llibres. Damunt les taules teniu la Història que és personal i la Profecia, que és el futur”. Rogers, no va desaprofitar l’ocasió per reivindicar una nou local com a dipòsit pels seus 60.000 volums que constitueixen el fons de Llibre Viu, més ordinadors, etc., i sense deixar el caire humanístic va acabar el seu discurs tot dient: “Llibre Viu vol conrear lectors que sentin curiositat per gratar dins el seu interior”, amb l’esperança (que també és el nom de la seva esposa) de que “gràcies a tots funcionarem”.

Un emocionat Juan Torres, president del Casal d’Avis de Rocafonda, va prendre la paraula a continuació destacant la seva satisfacció després de deu anys de lluita per poder obtenir el casal: “Es una realidad poder disfrutarlo, cuidarlo y respetarlo”. Recordant ara fa dos anys el tancament del centre Sant Jordi per l’escassa activitat, “espero que no vuelva a suceder”, va donar les gràcies a tots per la seva presència.

A continuació, Jordi Virgili, cap de programació de la Fundació Viure i Conviure de Caixa de Catalunya, va posar de manifest “la importància que tots hi estiguem plegats. Un nou projecte és la suma de voluntats”. Donant rellevància a l’acord entre l’entitat d’estalvi i l’Ajuntament per la cessió d’aquest local, va informar als presents de la continuïtat dels acords amb al consistori, començant per col·laboracions en assessorament en cursos informàtics per a gent gran.

Finalment, l’alcalde va donar cloenda a l’acte agraint en primer a la cessió del local “ens plau treballar amb Caixa Catalunya que dona suport als Ajuntaments”. Igual d’agraït per poder explicar que des del consistories fa una tasca, va esmentar la preocupació del govern municipal per la convivència: “La gen gran podeu aportar coses. Es necessari que hi hagi casals d’avis perquè la gent gran pugui tenir trobades, tenir motivacions i estar vius respecte a les noves generacions”

Fent esment dels moments de canvi accelerat en la ciutat, de canvi en el paisatge econòmic, de la composició social de les famílies, etc. va seguir el seu discurs en castellà: “las cosas se resuelven trabajando y encauzando el futuro, buscando soluciones”. En referència a Llibre Viu, només dues ciutats més a Europa disposen d’un equipament similar: París i Londres, per la qual cosa, va agrair públicament a Rogers la seva iniciativa.

Les seves paraules finals varen anar adreçades a la seva satisfacció perquè fos Rocafonda la pionera doncs: “dona centralitat al conjunt de la ciutat. Cada barri té la seva interpretació de si mateix”, alhora que va recollir el testimoni de les reivindicacions de Rogers “treballem pel benefici de tots i administrem el que és de tots”, va anunciar la intenció de més projectes per Rocafonda i El Palau, donant per conclòs l’acte amb la seva felicitació.

EDUARD NOVELLAS I “PORTRAIT”


Fins al proper 29 d’octubre, el Centre d’Art Germans Arenas presenta l’exposició “Portrait”, on Eduard Novelles ens mostra una pintura de cromatisme poc expressiu, freda i distant, quasi asèptica.

Expressions tenses, buides i distants. Traç marcat i àgil, perfectament definit dins un format que recorda trets del “Pop Art” d’Andy Warhol. No obstant, s’intueix certa crítica al món actual que contempla indiferent els esdeveniments, sense implicació ni emocional ni activa. La manca de sentiments de “Portrait”, amb distorsió de figures i de rostres, conviu amb els dos grans mestres Arenas i Cuyàs, que sabien extreure i transmetre l’interior de la persona.

Novelles és un contrast dels dos mestres. Encara li falta molt d’aprenentatge i desenvolupar la seva tècnica. La seva joventut (nascut al 1977) el fa agosarat i avantguardista, tot i que és d’esperar, però, sorpreses, doncs s’intueix gran capacitat creativa i quelcom a manifestar.

Sunday, September 17, 2006

LA SANT LLUC DE L’ANIVERSARI. ANY 2006


La cita anual amb la temporada artística ens ve donada per la col·lectiva Sant Lluc, que enguany celebra el seu 60è aniversari.

El passat dijous, 14 de setembre, i dins la sala d’exposicions de l’Ateneu Caixa Laietana, es va inaugurar la mostra, amb un total de 73 obres entre pintures i escultures.

Amb la presència de Pilar Gonzàlez, en substitució del l’alcalde Joan A. Barón, i dels regidors Ma. José Recoder (Ciu) i Juan M. López (PPC), Jaume Boter de Palau, president de Caixa Laietana va encetar el torn dels discursos posant de manifest la celebració de l’aniversari “amb l’objectiu molt clar i referent molt clar de la diversitat artística”.

Fent esment de la presentació de 150 obres, de les quals n’han estat triades 75 en la recerca de l’equilibri i deixant als experts la paraula de la crítica, en una “mostra viva i autèntica”, Boter de Palau va recordar a Picasso, cent anys enrera, quan va pintar el quadre “Les senyoretes del carrer d’Avinyó” com exemple de “la recerca incansable dels artistes que continua fascinant i seduint”. Va finalitzat el seu discurs amb la creença de la continuïtat de la mostra, que sempre tindrà el suport de Caixa Laietana, però que està en les base i en l’embranzida l’ASLL, i felicitant al mateix temps a Jordi Puiggalí i Clavell, llicenciat en Belles Arts per l’homenatge que li ret l’entitat per a la seva contribució artística al llarg d’aquest seixanta anys.

Seguidament, Antoni Luis, president de l’Associació Sant Lluc per l’Art, va prendre la paraula, donant la benvinguda als presents (nombrós públic, especialment jove), i tot fent referència a la xifra rodona que representen els seixanta anys, i tal com constata el programa de mà de la mostra “seixanta anys dóna perquè hagin estat molts els artistes participants i les persones i entitats que han pres la responsabilitat i la feina de tirar endavant aquesta mostra col·lectiva”

Luis va continuar la seva intervenció destacant la joventut de l’entitat i de les seves forces per continuar endavant, tot confiant en que a través de l’Art, es pugui oferir els serveis de l’entitat als artistes i a la ciutat. Esmentant la posta en marxa del Centre d’Art Germans Arenas, seguidament va al·ludir a la concessió de mencions al joves creadors, i va nomenar als artistes homenatjats aquest any: Josep Munné, Joan Safont-Tria, Carlos Soriano i Marta Duran i va fer especial menció de Jordi Puiggalí “degà dels escultors i fundador de la Sant Lluc” i del traspàs del pintor Pere Viada “Immortal presència”, Miquel Gasau esmaltador i ceramista “sempre elegant i discret” i de Ioia Floriach, pintora que va tenir com a mestres a Jordi Arenas i Pablo Mañé.

Tot donant les gràcies al jurat d’enguany, (format per F. Rodón, Imma Fontanals, J. Puig Pla, R. Jordà i Miquel Faidella), A. Luis va acabar la seva intervenció amb bons desitjos i felicitacions pel futur de l’exposició i mostrant confiança amb l’art i amb l’esperit artístic. “Visca la Sant Lluc”.

La inauguració va concloure amb les paraules de Pilar González, que va disculpar a l’alcalde Barón, de visita a la ciutat de Lyon, i va felicitar a la Sant Lluc, tot i “reconeixent els seus dalts i baixos per aguantar la flama de la trobada”. Va al·ludir a la valentia i l’esperit dels joves creadors va felicitar als guardonats, i va fer incidència en els canvis de la ciutat des de la seva òptica econòmica i estructural, i posant el consistori els elements convenients, com ho ha fet amb Can Xalant o el Centre Germans Arenas. “Malgrat moments de desànim, continuarem arrancant la Sant Lluc” varen ser les paraules finals de la intervenció de González.

Seguidament, es varen repartir els obsequis als homenatjats, inclòs el conegut crític d’art Pere Pascual, i les mencions als joves creadors seleccionats en l’edició d’enguany: Anna Carbonell, Íngrid Ventura, Núria Palau i Alberto Romero Gil.

La Sant Lluc-2006 presenta un conjunt d’obra variada d’estils i conceptes, tècniques i presentacions, emmarcada dins una qualitat absolutament desigual (malgrat la tria del jurat). Així, trobem obres i autors que demés de gran aptitud tècnica conviden tant a la reflexió interna de la condició de l’ésser humà com als esdeveniments que ens envolten: Pere Martir Brasó “El bosc bremat -98”, Xavier Bassons “Infantesa”, A. Luis “Recerca”, Anna Perarnau i “Mirall” i Domingo Tomàs “ Nº 8 sèrie Iluminados”.

L’abstracció, tan agosarada en altres temps, té en aquesta mostra connotacions clàssiques i així trobem a Josep Serra amb “Composició 258" , Pilar Díaz Mariblanca “Collage”, o Ana Caballero amb “Cel Màgic”.

La representació del Sant Lluc de tota la vida és aquest any escassa. Tan sols trobem a J. Parés, S. Estrany, Josep Novellas, Emilia de Torres, Pere Viada “In Memoriam” i els homenatjats Carlos Soriano, i Marta Duran, a part de Joan Safont-Tria o Josep Munné. No obstant, una sorpresa: Perecoll, que defugint del negre a que ens té acostumats, presenta aquest cop “Personatges en blau”, un univers molt particular, expressat en la seva tècnica habitual.

La figuració i el paisatgisme urbà, segueixen els cànons del més estricte academicisme, sense menyspreu per l’obra i així treballs com “Grans velers a Rouen” d’Antoni Font, “Un diumenge a Ceret” de Cesc López, o l’hiper-realisme de “Pujada de Sant Domènec” de Juli Moragas no són originals ni filosòfics, però mostren al visitant una tècnica, acurada, un cromatisme viu i ben triat, qualitat artística i bon gust.

Cal destacar sempre la precisió i perfecció milimètrica de Pau Viader amb el seu “Calaceit”, l’evolució constant de Marisa Blasco amb “Altea”, una marina de variat cromatisme i traç ampla, Manuel Prieto i “Sèrie Velázquez nº 25”, un estil d’artesà inconfusible que domina a la perfecció la tècnica mixta, i uns sorprenents Antoni Gutiérrez i Marta Cuixart amb “Philadelphia” i “Vermells de nit” respectivament, obres de contingut intens que conviden a la perspectiva i visualització global de l’obra el primer i perplexitat cromàtica que no deixa gens indiferent la segona.

Finalment, l’escultura amb el protagonista d’enguany Jordi Puiggalí d’acreditat prestigi, mestratge provat i fidel seguidor del classicisme més pur i alhora més elegant i encisador. Rafael Codina amb “Transformació”, una peça de ferro forjat sinuosa, absolutament captivadora, i J.López Molina amb “Pensador”, frapant en el seu concepte de llibertat en l’home, o el reconegut Llucià González amb “Parella III”, sense oblidar al gran Manuel Cusachs són una demostració de la gran capacitat d’expressió de l’escultura, en la manifestació d’emocions, preocupacions o sentiments.

Saturday, September 16, 2006

60 ANYS DE LA SANT LLUC. TRANSFIGURACIÓ


La sala d’exposicions del carrer Bonaire, 25 acull la “retrospectiva”: 60 Sant Llucs, en commemoració de l’aniversari de la mostra.

Obres de M. Cuyàs, Emília de Torres, Pau Viader, J. Parés, A. Boix, Antoni Aromí, Salvador Pujol, Carlos Soriano, Marta Duran, Jordi Puiggalí i Carme Pinart omplen les parets de la petita sala. No obstant, es troben a faltar altres protagonistes, creadors de la mostra i l’agrupació.

La Història ens diu, i en la crònica de Tribuna Maresme de l'any 2004 ja se'n va fer esment, que la exposició Sant Lluc (fins fa escassament sis anys no s’esmentava el mot “col·lectiva) té els seus orígens a l’any 1946, quan els germans Jordi i Jaume Arenas, Manuel Cuyàs, Marià Ribas i Marc Zaragoza crearen aquesta agrupació que permetia als artistes exposar la seva obra i honrar al seu Patró. Sant Lluc és conegut tant per la redacció del III evangeli, com per la tradició, molt arrelada a l’Edat Mitjana, que deia que va ser pintor i va fer un retrat de la Mare de Deu. Encara que no fos veritat, amb les seves narracions va oferir els temes preferits dels pintors clàssics.

Mercès a una part del fons Jordi Arenas, dipositat al Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, d’aquella primera mostra, es conserva el programa corresponent. Hi participaren 41 artistes, que exposaren 116 obres, destacant els abans esmentats i també: J.M.Batra, A. Boix, els germans Josep i Salvador Esquerra, Joan Finet, N. Guañabens, J. Noé, Alfred Opisso, M. Paz Pons, Jordi Puiggalí, Raimunda Rosselló, R. Sala, Emilia de Torres, etc., aportant alguns tant quadres com escultures. L’esdeveniment va ser complementat amb concert amb obres dels mestres Joan Tuto i Enric Torra, el prevere Joan Roig, i un recitatiu de poesies a càrrec del rapsoda Josep Reniu)

Veritablement, els temps han canviat, i si la Sant Lluc del 1946 rendia homenatge a les arts plàstiques “en un intent de fer balanç artístic en temps de postguerra i fora dels corrents oficials”, tal com manifesta el programa de mà de l’Associació Sant Lluc per l’Art, val a dir que al 2006 l’oficialitat de la corrent actual dins l’entitat, marcada per la implantació d’un jurat de caire excessivament radicalitzat artística i ideològicament, ha propiciat una desfeta de molts “santlluqueros”, que gràcies a la seva participació constant, han anat contribuint a que aquesta exposició arribi al seu 60è aniversari.

Si en la primera edició, l’any 1946 i successives, la poesia i la música hi eren presents, enguany la celebració ha constituït en rendir homenatge als artistes que fa trenta anys que hi són, mitjançant el lliurament d’un petit record, i sobre tot concedir el mateix obsequi al crític Pere Pascual (PIC), per tots conegut per les seves implacables i demolidores crítiques a la mostra, i conseqüentment a l’entitat. És de suposar que a partir d’ara, el to dels seus judicis serà més moderat envers la Sant Lluc?. Participarà directament com a jurat en la propera edició?. (En el seu bloc "transport públic", Pascual indica que "el jurat qualificador (...) va ser estricta en la seva seva selecció (una justa trentena va passar el tall) i alhora ductil fins ampliar el marge fins a la setantena exposats..." .En els discursos del dia de la inaguració, només es va parlar que 150 varen ser les obres presentades.

La mostra i l’agrupació s’han transfigurat. Ha mort l’esperit inicial d’un grup d’associats que volien exposar els seus treballs i ennoblir la ciutat amb seu talent. Pot ser els temps actuals propicien que “tothom pinti i que es pinta massa” i pot ser, la imposició d’un jurat s’ha fet necessària perquè s’entén que és difícil pels propis expositors ser més selectius o més autocrítics; la il·lusió de mostrar una obra és única, i saber valorar la realitat del material que es presenta no sempre està a l’alçada de qualitat i mestratge que hom entén per Belles Arts:

Però l’essència, la raó de ser de la Sant Lluc, mai ha estat un concurs, sinó pròpiament, l’exhibició d’uns treballs. És doncs comprensible, que la presència d’un jurat tendenciós, i per tant d’un veredicte i una sentencia, no sigui ben entesa i més, quan en aquesta edició, la del gran goig d’haver arribat al 60è aniversari, es trobin a faltar noms com els de Duvan, R. Capitani, X. Ubach, Mònica Rodenas, Albert Alís, Marc Prat, i un llarg etc. dels que s’està en la disjuntiva de si no s’han presentat o no han estat triats.
Davant la qüestió, des d'aquestes CRÒNIQUES es proposa una alternativa per a l'edició nº 61: la presentació dels quadres sense firma, facilitant les dades en sobre tancat a la recepció dels mateixos i per identificació un número. Aleshores, el jurat podrà triar sense condicionaments de cap mena, independentment que conegui la traça del pintor. Un cop triats, l'autor podrà signar.

L’evolució de la vida propicia el relleu generacional i la joventut, com la mostra d’enguany, ha de ser la continuadora. És encomiable el que diu el mateix programa de la ASLL, “ens sentim molt orgullosos dels nostres predecessors, confiem en poder alçar més el vol”, És d’esperar que sigui dins el respecte i amb els valors que tothom que s’anomeni artista ha de posseir: bellesa, ànima, tècnica i vida interior.

Tuesday, September 12, 2006

EXPOSICIÓ: 50 ANYS HOMENATJANT LA NOSTRA GENT GRAN


El panorama cultural mataroní va tornar a arrancar desprès de les vacances, a través de la Fundació Caixa Laietana i d’una mostra dedicada al 50è aniversari de la Festa de la Vellesa, que va ser inaugurada el passat dijous, 7 de setembre.

L’origen d’aquesta celebració es remunta a l’any 1956, quan va sorgir la creació del Patronat Local de la Vellesa, en successió de les activitats que per l’època duia a terme la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, i que varen anar minvant al deixar els casals d’avis, i concentrar aquesta entitat d’estalvi la direcció de la seva obra social en altres àrees.

Aquell any 1956, varen ser homenatjats prop de 500 avis i en l’edició del 2005, en varen ser 760, destacant sempre els avis i àvies majors de 90 anys, als qui se’ls hi lliure un obsequi i una quantitat en metàl·lic, fons recollits gràcies a les empreses i aportacions voluntàries de la ciutadania mataronina.

Una seixantena de persones, la gran majoria directa o indirectament relacionades amb la festa, varen assistir a la presentació de l’exposició, a càrrec del president de Caixa Laietana, J. Boter de Palau, que amb un “Déu us guardi”, va iniciar el seu parlament manifestant la senzillesa de l’exposició “sense pretensions de cap mena, expressant l’aspecte documental en successió cronològica d’una síntesi del que es fa des del Patronat Local de la Vellesa des del 1956”.

Fent esment del respecte i estimació per a la gent gran, com a mostra d’una societat culta i civilitzada, Boter de Palau va manifestar als presents el desig d’aquest Patronat, conjuntament amb Caixa Laietana i l’Ajuntament de Mataró, de fomentar la participació i mobilització dels avis i àvies de la nostra ciutat.

Felicitant-se pel mig segle de vida, va finalitzar la seva intervenció amb l’objectiu de “seguir endavant adoptant els canvis que siguin necessaris per a l’adaptació dels nous temps”.

A continuació, l’actual president del Patronat Local de la Vellesa, Lluís Juvinyà, va prendre el torn de la paraula fent un elogi de la figura del seu predecessor, Artur Siquier i glossant la trajectòria de la tasca duta a terme durant aquests cinquanta anys, “en una exaltació de la vellesa com a part important de la nostra societat”.

Els anys 1945, 1950 i 1954, la cofraria de pescadors, i alguns gremis com el del metall i el tèxtil, havien organitzat aquest tipus d’homenatges a la gent gran del respectius rams, però a nivell documental del que exposa en aquesta mostra “cal tenir en compte el precedent l’any 1947, en la “2ª Festa Homenatge a la Vellesa” patrocinada per la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat, concedint premis als impositors de més edat”, va manifestar Juvinyà, que també va recordar les figures d’Albert Mayol, Artur Siquier, Jaume Buch i d’altres, com a unificadors d’aquests homenatges de caire sectorial, que amb el suport i facilitats de Pedro Crespo Gil, varen aconseguir que el 16 de setembre de 1956 es celebrés la 1ª Festa.

Les paraules finals de Juvinyà varen anar adreçades a disculpar la no presència de l’alcalde i membres del consistori, motivada per la celebració mensual del ple municipal, absència quasi imperceptible pels assistents a l’esdeveniment.

D’aquella primera celebració de l’any 1956, feta al parc municipal, hi ha dues persones que sempre hi ha estat vinculades: el Sr. Artur Siquier, aleshores secretari i després president, i el conegut presentador de TV, i cap de programes de Ràdio Barcelona, Xavier Ubach, que amb la seves gloses a la vellesa al llarg d’aquests cinquanta anys, va presentar en la darrera edició la seva retirada de l’esdeveniment, que no de les activitats del patronat.

L’evolució de la Festa queda ben reflectida: actors i artistes com Mary Santpere (1958), Mario Cabré (1961) Joan Capri (1962), Alejandro Ulloa (1964) i els tenors com Marcos Redondo (1960), Hipólito Lázaro (1963) o Amadeu Casanovas (1964), varen assistir convidats a l’esdeveniment. A la dècada dels 70, Peret, la Trinca i l’Orfeó Mataroní eren qui animaven el fi de festa, mentre que als 80 Josep Guardiola, Ramon Calduch o Rudy Ventura eren els encarregats de la part musical.

Destaquen també fotografies de Padrins d’honor el mateix Mario Cabré (1961), Jaume Vilaseca i esposa (1986), M. Massana i esposa (1990), o Claudi Mayol i esposa, com a convidats.

La visita a aquesta exposició, permet a l’espectador viatjar en el temps a través del blanc i negre al color, gràcies a la magnifica tasca documental de professionals com: Carreras, Masachs, Manent, Prims, Aymà, Terra, Cusachs, Sanahuja, etc. i analitzar el desenvolupament de la societat, dels seus criteris i normes de comportament, i d’entendre el valor que significa la Vellesa en un món a contra-rellotge, de culte al cos, de idolatria a la joventut, de viure el present “a tope”, i on tant els condicionaments socials com els mitjans de comunicació, no volen deixar que s’assumeixi que arribarem a ser vells.