Wednesday, January 31, 2007

AMB L’EXCUSA DE LA CULTURA


“Violències” és el títol donat per Josep Rodri a un muntatge de teatre, vídeo i instal·lacions, emplaçat a la nau Cabot i Barba, antiga fàbrica Tèxtil Orbe, tocant a la plaça Miquel Biada, que va tenir lloc el divendres, 26 i dissabte 27 de gener, i que es tornarà a passar els propers 3 i 4 de febrer.

Una mostra que vol denunciar les diferents manifestacions de violència que genera la nostra societat; és a dir, el mateix que els espectadors de televisió veuen cada dia en qualsevol telenoticies, però amb els dinerons que els mataronins, sense dir “ni piu” posem cada any a les mans d’un més que malgastador Patronat Municipal de Cultura.

Els assistents al passi de les vuit del vespre del dissabte, una trentena persones en bona part pertanyent a aquesta “esquerra de Saló”, ben aposentada en estaments públics, i que poca cosa farien a l’empresa privada, varen poder veure la denuncia, segons Rodri, d’una ben escollida mostra de violència, com és; la de gènere, el terrorisme, la militar, els atacs que pateixen els immigrants a Melilla per arribar a Espanya, la guerra d’Irak, (amb una repetició de “Morir a Bagdag"), l’assajament a les escoles, les curses de braus, les manifestacions de Jimenez Losantos a “La Mañana” de la COPE i els maltractaments a la gent gran.

Però Rodri, no se si conscient o inconscientment, es va oblidar del maltractament, també, d’esposes a marits, de pares/mares a fills, i de fills a progenitors, als animals domèstics, de l’assajament laboral i sexual, del tràfic d’esclaus, de la violència del món de la droga i de les bandes de carrer, dels aldarulls i destrossa de material urbà, la tortura i un llarg etcètera. I de la pobresa a Espanya, perquè també n'hi ha; concretament el darrer cens demostra que 8.000.000 de persones es poden considerar pobres; no tan sols és una diferència del nord amb el sud.

Visualment i teatralment, el muntatge és vuit, obscur, (la foscor de la violència també es practica a la llum del dia), poc àgil, en manca de contingut i en general, fred; s’haguera agraït el diàleg. Se’n salva, però l’acció teatral “Bona Nit”, amb una esplèndida Carme Faja, de colpidora i emotiva actuació, i “Terrorista”, amb un Enric Domingo que va transmetre una imatge d’amargor i d’odi molt punyent.

Si “Violències” vol provocar debat, no ho aconsegueix perquè la societat actual ja n’és coneixedora d’aquest tipus de situacions. En canvi, no proposa cap mesura o solució per acabar amb elles. Amb la violència i amb la seva denuncia NO ES POT FER ART, perquè això representa un insult a les persones que han patit o pateixen situacions injustes o de maltractament; la violència no s’ha de resumir en un muntatge artístic, sinó que és una acció de la degeneració de la civilització, de la mancança de valors ètics, morals i religiosos; és la derivació del relativisme imperant on ni Llei ni Ordre tenen elements suficients per actuar.

Per denunciar, no fa falta aquest tipus de muntatges, veritablement costosos – tots els que hi varen intervenir VAREN COBRAR. Hi ha obres de teatre i cinema d’alta qualitat perfectament adients a la problemàtica que es planteja. El que si demostra “Violències” és l'existència d'un sector del PMC obsolet i distant de la realitat cultural i social actual, cada cop amb menys idees que facin atractives a la gent les seves propostes.

Sunday, January 28, 2007

LA SALVAGUARDA DEL PATRIMONI LITERARI DEL MARESME


Sota el títol “Viure i escriure al Maresme”, va tenir lloc el passat divendres, 26 de gener, al Racó del Casal Aliança de Mataró, una xerrada organitzada per l’associació “Caliu – Haribala”, i que va comptar amb la presència dels caps de redacció de Tribuna Maresme Albert Calls, i d’informatius de Mataró Ràdio Joan Salicrú.

Enric Pons, membre de l’entitat, va introduir l’acte, fent esment dels currículums dels dos protagonistes destacant d’Albert Calls la seva basant de periodista, - va ser creador del suplement cultural “5 Cèntims" del setmanari "Capgros”, redactor de “Crònica de Mataró”, etc., d’escriptor – “Contes per Barcelona 21 x 21”, “Puzzle” - i poeta, “Cementiri de cotxes” “Arquitextures”, etc. També és co-propietari de la llibreria Proa de Premià de Mar i “dedicat a la política i en defensa dels drets dels escriptors”

Per la seva banda, de Joan Salicrú, Pons en va referenciar la seva llicentiatura en periodisme, i que fins al setembre del 2006 va ser cap de cultura del setmanari CapGros, - heretant la direcció del suplement “5 Cèntims” de Calls. És co-director de la revista “Valors”, i també col·labora amb les publicacions “Foc Nou” i “Capçalera”. Va ser finalista la premi de narrativa “Miramar” i autor de la biografia d’Esteve Albert.

Tot esperant l’arribada de Salicrú, i davant un auditori d’una vintena de persones aproximadament, moltes d’elles habituals d’aquests esdeveniments, l’acte es va iniciar amb la intervenció d’Albert Calls, qui sempre amb un to col·loquial i distés, va exposar als assistents el què per ell representa viure i escriure al Maresme.

Calls que va començar la seva etapa de periodista fa vint anys i “venint immigrat de Cabrera, vaig anar a petar a casa d’en Terri, on aquell dia també hi havia en Xavier Ubach”. Passats aquests anys, i havent desenvolupat tota una tasca a l’entorn de la cultura, va reconèixer la seva preocupació per la conservació del patrimoni literari maresmenc, en comparació amb la història, que si ha tingut per part d’ajuntaments i institucions una protecció més decidida. Noms com Mn. Pere Ribot, Valerià Pujol, Antoni Isern, el mateix Esteve Albert no han tingut el reconeixement necessari. “S’ha mostrat menyspreu absolut en quan a la poesia, la narrativa, l’assaig maresmencs”, i va corroborar aquesta afirmació amb la constatació de que algunes biblioteques locals no conserven les obres dels seus autors “perquè no s’entenen”. “¿Què es pot esperar de que no es guardin col·leccions de poemes, articles, contes, narracions etc.,? va qüestionar-se Calls, qui tot seguit va parlar de la tasca a nivell privat de Francesc Rogers, dedicat a llibre de vell i de segona mà, i el seu gran projecte “Llibre Viu”, d’intercanvi de volums, que recull els llibres que ningú vol. “Aquest material va a petar a llocs com aquest. A les cases no es conserva. I manca sensibilitat”.

Fins a mitjans dels anys vuitanta, no es va publicar una antologia de poetes del Maresme. Va ser l’editorial Robreño qui va editar la primera i després Oikos Tau, en va publicar la segona. “Hi ha una tercera antologia que parteix del segle XVI fins a l’actualitat, però aquesta és encara inèdita perquè l’he estat preparant jo, seguint les passes iniciades per Isidre Julià”. L’Associació de Joves Escriptors de Catalunya, també en va fer un recull durant la dècada dels vuitanta.

Per a Calls, hi ha algunes entitats que salvaguarden aquest patrimoni literari: La biblioteca de la Caixa Laietana, que gràcies a Maria Mayol i ara Carme Espriu fan un seguiment de les obres editades. També el Museu Arxiu de Santa Maria es dedica a recollir i estar a l’aguait del que es publica en aquest aspecte, i finalment la biblioteca Pompeu Fabra on la responsable de la mateixa, Mercè Milian demostra gran sensibilitat pel tema, a la par que també ho estableixen els estatuts de l’entitat, i coordina a la comarca per a la recollida d’obres. Pel que fa als editors, fan una tasca puntual.

No obstant, Calls va posar tres exemples on no s’ha fet un seguiment decidit per a la conservació d’obra completa, com van ser Antoni Isern, Mn. Pere Ribot, de qui només es va poder aconseguir recuperar el primer llibre “Laetare” del 1935 i re-editat per Oikos Tau al 1998. El tercer cas, Valerià Pujol, no va publicar cap volum, però si hi havia obra escrita, que gràcies al propi Calls de fer-ne esment i clama pels mitjans de comunicació, va aconseguir obtenir-ne la darrera “Claustres”, desapareguda a la mort de l’escriptor, i del que gràcies a un magatzem de llibre de vell, se’n va aconseguir trobar l’original.

Naturalment, hi ha altres autors que han tingut repercussió fora de l’àmbit local, i per aquest motiu, si s’ha guardat el seu patrimoni escrit: Salvador Espriu, Marià Manent o el mateix Esteve Albert, de qui no obstant, va comentar Calls el poc interès de l’ajuntament de Mataró per a conservar el seu arxiu, actualment a Dosrius. No és aquest, però el cas de l’arxiu de Josep Reniu, de qui J. Puig Pla, ex-regidor del consistori mataroní i gran admirador de la figura de Reniu, en té actualment cura.

“El dret dels autors maresmencs a que sigui conservat el seu patrimoni, es fruit de la tenacitat d’algunes persones. Tampoc seria tan costosa aquesta conservació si tenim en compte que un refrigeri en segons quins actes pot costar el mateix”.

Tot reconeixent al mateix temps que quan a un carrer se li posa el nom d’un poeta o escriptor “és el primer pas per l’oblit literari”, Calls va acabar la seva intervenció plantejant-se el per què ha suscitat tan poc interès aquest tema, la possibilitat d’un itinerari per ajudar a la confecció d’un mapa literari i quines serien les accions que caldria prendre per a la conservació de la literatura maresmeca, tot fent alhora un toc d’atenció a la qüestió perquè “cal recuperar la memòria d’alguns autors de la comarca i salvaguardar el patrimoni”, per la qual cosa, va proposar la creació d’un grup de treball que constitueixi en el centre vertebrador, amb l’ajut d’arxius i biblioteques.

Acabada la seva exposició i ja amb la presència de J. Salicrú, va tenir lloc el col·loqui, cordial i amè. plantejat el cap d’informatius de Matarò Ràdio un “auto-odi dels maresmencs que no ens creiem les nostres pròpies obres. Passa el mateix amb altes comarques?

Calls va reconèixer que és un problema generalitzat, i posant l’exemple de Joan Gómez, qui en els programes de festa major de Premià de Mar publicava petits contes i historietes, i que ara es reconeix que es tenien que haver guardat, també va fer incís en els canvis que es produeixen del paper a la digitalització.

Va insistir novament en el recolzament a la història en detriment de la literatura, i en aquest punt, aquesta cronista va intervenir, tot posant de manifest que la tasca de recerca històrica es molt més feixuga, llarga i lenta, requerint la lectura de molts documents, en alguns cops certes transcripcions, recerca de fons notarials, llibres d’actes, etc. Sense menysprear en absolut a la literatura, que amb el pas dels anys, forma part de la història, aquesta basant requereix de la imaginació i un treball més intel·lectual que de recerca.

Salicrú va intervenir tot seguit, recordant la tasca de Calls en el suplement “5 Cèntims – Capgros", i de l’aposta que Mateo Ros, editor del setmanari va per aquest espai que va permetre ajudar a la difusió d’autors i escriptors, a la qual cosa, Calls si va mostrar d’acord. No obstant, actualment s’observa un excés d’informació i es deixa de banda la cultura, i és aquí on els mitjans de comunicació poden fer una bona tasca en la recuperació d’aquest patrimoni.

El diàleg entre els dos convidats i alguns dels presents va anar fluint, i diversos varen ser els punts expressats: la sensibilitat per part dels consistoris en la conservació patrimonial literària: “A Cabrera es fa una col·lecció de poetes, però Mataró és més delicat”, va intervenir Calls. La projecció d’alguns autors com Isidre Julià, Terri, Care Santos o Joan Carles González, es deu en part a algunes gestions del consistori mataroní, tot i que han estat els mateixos autors que s’han buscat altres formes de promoció. Un cas més clar de recolzament directa de l’Ajuntament ha estat el de Manuel Cuyàs i Ramon Manent.

Altres temes també vans ser: el món de la informàtica i el paper que juguen els blogs, que poden suposar una nova fórmula de comunicació i permetre la sortida de nous valors literaris, l’evolució que pugui tenir el llibre, que pot arribar a convertir-se en un objecte de culte per a minories, la qual cosa, els presents varen coincidir en que seria un fet lamentable, i per tant s’ha d’evitar “el cementiri dels llibres oblidats”, com va qualificar Calls l’abandonament de molts volums. En aquest sentit, va parlar de Montolieu (França) una població d’uns cinc-cents habitants amb 25 llibreries i un cafè literari, tot plegat per donar sortida a la literatura i llibre de vell.

La realitat editorial també és pobre. Labor considerable va ser la de L’Aixernador a Argentona i la d’Oikos Tau fundada per Jordi García i Ernest Lluch. La seva “continuadora” “Katelani”, ha fet molt poca edició. “El Clavell” a Premià de Mar i “Els tres pins” a Canet de Mar són altres petites editorials.

I finalment, els costos dels llibres també van ser un punt per reflexionar. Salicrú va comentar com el llibre recentment publicat pel seu pare, Ramon Salicrú sobre els carrers de Mataró, es va esgotar ràpidament, perquè es va lliurar de forma gratuïta. “Si és gratis arriba a molta més gent, però si s’ha de pagar, ja no arriba a tanta”, a la qual cosa Calls va informar sobre els diferents tants per cent en que es distribueix el preu del llibre, essent un 2% per l’autor i un 30% pel llibreter. La resta, per l’editor.

Tot i així, aquesta cronista també va afegir que molts d’ells no es venen i van al reciclatge. Que per tant, un preu més econòmic facilitaria una difusió més gran, afirmació en que si va estar d’acord, acabant l’acte amb el lliurament als dos convidats de dos llibres, en agraïment a la seva col·laboració, i recordant la tasca de Laureà Mela i Francesc Rossetti en l’anomenada “Agrupación Hispana de Escritores”, de Rafael Vallbona, molt professional i de l’Agrupació de Joves escriptors d’Espanya, de la que Albert Calls en va ser fundador.

Tuesday, January 02, 2007

ELS RETRATS DE PALAU FABRA


Des del passat 21 de desembre i fins el proper 17 de febrer del 2007, Ca l’Arenas, Centre d’Art presenta “Josep Palau Fabra, col·leccionista”, un conjunt de prop d’una dotzena d’obres d’artistes com Josep Mompou, Anet Duncan, Joan Palet, Josep Palau i Oller, Antoni Clavé, Rosa Ma. Pujol, i Francesc Labarta entre d’altres.

Una mostra curiosa i pot ser massa petita, per poder apreciar traces tan exquisides com la sanguínia de Labarta "Noia dempeus recolzada" (1940), en contrast en visions molt personals i crítiques com les de Mompou "Toreret", (1909), un treball amb tinta xinesa minuciós amb reminiscències goyesques, el "Guitarrista" (1948) d’Antoni Clavé, de traç simple, solt i d’inexpressivitat frapant i un sorprenent "Cap d’arlequí" (1958-59) de Joan Ponç, que sense defugir d’un gest grotesc, mostra un personatge trist i de mirada perduda. El més pur academicisme i alhora la tècnica més depurada i precisa, la trobem amb Josep Palau i Oller i el seu retrat de Fernando Fabre Priolet (1941), on destaca l’aplom del personatge i la serenor de la seva mirada.

No obstant la poca quantitat d’obra exposada, els cinc retrats de Palau Fabra, són d’una exquisidesa, rigor i cromatisme molt particular i absolutament encisadors. Per sobre de qualsevol detall, la mirada penetrant i observadora de Palau Fabra, de front o de perfil, no deixa gens indiferent.

L’evolució pictòrica al llarg dels anys (1942, 1984, 1986, 1989 i 1999) permet observar la personalitat del col·leccionista, assagista, dramaturg i estudiós de la vida i obra de Pablo Picasso, a través de la traça àgil i ferma d’Anet Duncan "Guifreu" (1984) – Ploma i tinta sobre paper) on l’expressió d’un Palau Fabra pletòric però encara amb una tasca per fer, es transforma al 1999 "Perfil de Josep Fabra, detall" – oli sobre tela, en una personalitat reflexiva i amb temps per profunditzar en el que s’ha fet; la pinzellada és ampla sense perdre fermesa, i la naturalitat del color sap captivar a l’espectador.

Joan Palet (1942) i Rosa Ma. Pujol (1986) completen la resta de retrats del protagonista de la mostra; el primer un dibuix al natural amb llapis conté sobre cartolina, de traça refinada i elegant. La segona un oli sobre tela on destaca la utilització d’un cromatisme molt particular (vermells, verds, grisos difuminats), poc habitual en retrats que li permet exhibir un Palau Fabra reposat però amb voluntat impertorbable.

PECA i ALBERT IBANYEZ - “Aviso a Navegantes”


Per a les persones sensibles a l’ART, per als que puguin patir algun tipus de malaltia coronària, s’aconsella no visitar aquestes exposicions (?), a fi a efecte d’evitar qualsevol col·lapsa, doncs el PMC i l’equip (?) que organitza aquest tipus de mostres artístiques (?) no disposa d’unitat mèdica adequada dins les seves instal·lacions per atendre qualsevol urgència que pugui patir el visitant interessant en l’ART, i no en “Històries de terror”, (i no ens referim a l’excel·lent film de Roger Corman -1962- basat en els relats d’Edgar Alan Poe), que és com es podrien qualificar aquestes mostres. Pànic per la incapacitat d’alguns artistes joves de mostrar una faceta que no siguin obres conceptuals, que desapareixen en l’oblit i sense interès per formar part de la memòria.

Terror per voler pretendre assoptar i provocar una controvèrsia entre l’avantguarda i el classicisme, sense tenir en compte que els fonaments de la primera són de fang i donen suport a un grup de joves, acabats de sortir de l’acadèmia o de la universitat, sense currículum però ben connectats políticament amb un nucli dur del Patronat Municipal de Cultura, formant tots plegats una “truppe” que viuen descaradament dels impostos que paguem els mataronins, sense que comentaris o crítiques d’amplis sectors de la societat, els facin tenir consciència de que treballen per a la ciutadania, per oferir-nos el que desitgem veure, que és qualitat artística, i en canvi, com si fóssim tan sols dignes del menyspreu dels déus, només rebem engrunes.

No crec que aquest fos l’esperit de Jordi Arenas i el seu Llegat. Pot ser els marmessors hi haurien de dir alguna cosa.