Sunday, August 30, 2009

CRÒNIQUES ENDARRERIDES (V) - L'ENGRESCADORA ACTIVITAT DE LA SANT LLUC
















QUÈ N'ÉS D'ARTÍSTIC UN PUNT DE LLIBRE ! (I)

Dins d'aquesta secció de Cròniques endarrerides, mereix especial rellevància, algunes de les activitats de l'ASLL per l'art, que veritablement està fent una tasca absolutament encomiable, per tal d'afavorir a artistes de tota mena i tota forma d'art.

Un treball que, malauradament, no té el nivell d'acceptació ni de reconeixement públic, oficial i de la ciutadania, que aquesta entitat mereix.

Són Santlluqueros voluntaris a temps total, no cobren un euro i de ben segur que més d'un cop no reben precisament felicitacions, sinó queixes i incomprensió.

Al llarg de l'any, Cròniques Mataronines ha anat informant d'alguns dels esdeveniments organitzats per la Sant Lluc. Si més no, però, ni hi ha tres que varen quedar “penjats” i no precisament com un quadre: Exposició de Punts de Llibre, Duván, petit format i la conferència de Julio Vaquero, inclosa dins els actes de la 3a convocatòria del Torres García.

Seguint l'ordre de dates, vull fer esment d'una interessatíssima mostra, tant per la seva originalitat com pel seu contingut. Em refereixo a Exposició de Punts de Llibre, que va tenir lloc a la Sala d'exposicions del Casal Nova Aliança entre el 18 d'abril i el 3 de maig d'enguany.

Coordinada per Daniel Llin, i amb la col·laboració de Teresa Roig, en Jaume i en David Vergès, veritablement va ser una mostra molt elaborada per la seva complexitat. Exhibir de cara al públic una sèrie d'obres, perquè TOTES EREN OBRES D'ART, d'un format de 22 x 6 cms., i que totes cridessin l'atenció de l'espectador, és una fita única i afortunadament aconseguida.

Noms com els de Marta Duran, Sandro Soriano, el mateix Daniel Llin, Catherine Lorton, Lucia Sánchez, Carme Fageda, Laia Arnau, Isabel Sabé, De Antonio (Antonio Gutiérrez), Manuel Contreras, Miquel Faidella i un llarg etc., fins a arribar a 50 participants, membres actius i artistes de la Sant Lluc, varen omplir les parets de la petita sala d'exposicions de l'entitat, formant un conjunt harmònic i artístic, que va realçar les petites obres exposades; la pròpia sala formava un quadre.

Estils, traces, cromatismes... idees expressades de mil i una maneres que varen permetre a més d'un visitant, adquirir obra d'autor a preus raonables i accessibles.

Una magnífica idea que des de aquestes pàgines s'encoratge a que tingui continuïtat anual, i fins i tot, pot ser, poder comptar amb la participació d'artistes d'altres contrades tant catalanes com de l'Estat, doncs el format és pràctic i alhora pot ser un repte pels artistes.






DUVÁN:
EXPLORANT EL PETIT FORMAT (II)

Del 8 al 30 de maig, la Sant Lluc va presentar l'exposició Duván petit format. Més d'una trentena d'obres de l'autor colombià que demostra un domini precís del petit format, expressant sense problemes, la diversitat del seu univers artístic.

Sempre fresques i informals, de marcades i suaus formes geomètriques, simples i sense remarcades agressions, Duván presenta una mostra plena d'experimentacions, tan en color – domini d'ocres, grisos i negres, però sense oblidar grocs, verds, vermells i tot el cromatisme que identifica bona part de la vibrant pintura sudamericana - com en les formes dels olis s/paper i els fons emprats, especialment en els bodegons, marcant un interessant distanciament entre el dibuix i els olis, on les formes són més abstractes.

La seva experimentació arriba fins a l'ús de l'ordinador, especialment en la sèrie Autòmats, on utilitza la impressió digital més tinta, fet que li permet amb posterioritat treballar el color.

Profund admirador de Picasso, - les formes cubistes estan ben treballades - també mostra la seva especial visió del constructivisme de Torres García, les seves composicions, observades amb perspectiva, tenen formes arquitectòniques.

En absolut, Duván és fred. Ben al contrari, la seva obra desprèn una particular calidesa, tot i connotacions crítiques subtils però explicites. Fins i tot el seu Autoretrato, no deixa de mostrar un to burlesc i irònic.

Una exposició sense excessives sorpreses, però que no decep en absolut, doncs l'unviers de Duván és ric i variat.

CONFERÈNCIA DE
JULIO VAQUERO (III)

Organitzada com a complement als actes de lliurament del 3r. Premi Torres Garcia de Pintura, Julio Vaquero, per primer cop membre del jurat, va oferir el passat 9 de juliol, una xerrada, distesa i alhora molt didàctica sobre el realisme, tant a nivell internacional com espanyol, sota el títol: Julio Vaquero i la seva obra.

Tot i començar amb cert retard, a causa dels sempre entremaliats follets de la informàtica -res a veure l'art amb les combinacions binàries – que ens van tenir tots pendents de les pantalles i les connexions, a ritme de vals com a música de fons – Sang vienesa concretament – L'espera, però, va valer la pena.

Davant dels habituals de la Sant Lluc, membres de l'entitat i pintors diversos -el conferenciant mereixia més reconeixement tant per part de l'artisteo local com de la premsa, inclosa la critica especialitzada, i fins i tot, del guanyador de l'edició d'enguany – aproximadament una vintena llarga de persones, varem sentir les explicacions de l'evolució del reconeixement del realisme tant per part de galeristes, com crítica i col·leccionistes.

Antoni Luis, abans de presentar al conferenciant, va demanar disculpes pel retard tot excusant l'absència de Violant Porcel, que degut al traspàs del seu pare, Baltasar Porcel, no va poder assistir a la xerrada.
Julio Vaquero, llicenciat en Belles Arts, està especialitzat en obra de gran format, havent exposat en ciutats com Nova York, Ostende (Belgica), o al Museu de Montserrat.

Tot seguit a la presentació de rigor, Vaquero va prendre la paraula, manifestant que no era partidari de donar xerrades on la temàtica es pot trobar en llibres o Internet, per la qual cosa, la conferència es va basar en les seves experiències i visions personals, iniciant-se en els seus estudis en la facultat de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona, on la pressió que exercien les avantgaurdes a través del professorat sobre els estudiants, marginaven el realisme.

“Se hablaba de Kandinsky en voz alta, pero de Antonio López se tenía que hablar con voz bajita”
No se'n va estar Vaquero de criticar amb contundència la sobrevaloració d'alguns artistes, segons la crítica o el marketing per vendre.

A través de diapositives, Vaquero va fer una cronologia per la pintura, tornant enrrera uns seixanta anys, tot parlant de l'expressionisme de Marc Rozco o Robert Mcdowell. Mitjançant dispositives, l'auditori observava les diferents obres dels pintors esmentats, dels quals a simple vista, semblaven fotografies, però que en realitat eren pinzellades milimetrades. És el que s'en diu el llenguatge fotogràfic, del qual els autors americans en son mestres.

Seguidament, obra de Simón Saínz Ruíz qui per a Vaquero “hace una representación de la realidad. Todo está representado a través de pequeñas pinceladas de color”.

Per a Vaquero, artistes com Ron Muer o Claudio Bravo son “obras realistas pero muy insulsas. Francis Bacon fue de los pocos que se atrevió a volver a la figuración. Era de los pocos de los que se podia hablar en Bellas Artes.

Altres artistes comentats per Vaquero varen ser Lucian Freud, David Honney, A. Keifler o el mateix Miquel Barceló a qui considera un imitador de Keifler. Especial admirador d'aquest artista alemany, va qualificar la seva pintura de “contenidos más profundos y menos oscuros”.

Dintre dels artistes realistes alemanys, cal distingir l'escola de la ex-Alemanya oriental, i en especial a Mathias Weither, qui “mezcla la pintura con la materia, utilizandos tonos de color con gran textura”. Un altre artista és Neo Rauch, “pintor influyente y de gran calidad”.

Vaquero també va destacar a pintors com Clive Smith “americano que ejecuta una pintura de difícil acogida”, Eric Fisher “presenta temas de gran inquietud”. Si més no, però, el conferenciant va mostrar un gran entusiasme per Vincent Desiders qui “practica un lenguaje del pasado, con luces, sombras y formas del Barrico. Aplica una técnica profundamente actual, pero con la luz del Barroco, en escenas también inquietantes, pero sin excesivas lecturas y muy simples, con gusto por lo dramático y la crudeza de la vida”.

Vaquero va tornar a insistir en el fet de que Espanya ha viscut d'esquena a la pintura realista, però va reconèixer que el nom d'Antonio López – de qui va ser alumne – ha estat tot un revulsiu per aquest tipus d'art, tot i que hi ha reticències per part de les institucions. “El MNAC no tiene aun ninguna obra de Antonio López, a pesar del gran reconocimiento que los EE.UU dispensaron a este artista. La pintura de López tiene una calidad atmosférica dentro de un universo de texturas”.

Julio Vaquero va acabar la seva conferència, en tot moment il·lustrada per diapositives dels pintors de qui parlava, comentant l'obra de Isabel Quintanilla o de Maria Moreno, esposa de López i la seva pròpia obra, de caire certament misteriós, sempre en gran format, però també va haver-hi una temporada en que va pintar en petit format, “lo cual hizo feliz a mi marchante, pues hacia tiempo que me pedia obras más pequeñas para venderlas con más facilidad".

L'obra de Vaquero retrata escenaris muntants, no específicament ambients extrets de la natura, sinó en base a la imaginació de l'artista. Escenaris imaginatius, de realitat virtual on prima un ambient quasi lúgubre, però amb una gran precisió i cura de detalls. Una obra no exempta de complexitat en quan a temàtica, i si plena d'un món oníric.

L'acte va acabar amb un torn de preguntes, quasi acaparat per un sol espectador, però que va ser veritablement molt il·lustratiu.

Sunday, August 23, 2009

NOVAMENT CRÒNIQUES ENDARRERIDES (IV) - LA RAJOLA: ART I QUOTIDIANITAT




De tant en tant ens arriben exposicions que per raons desconegudes, passen sense pena ni glòria per als mataronins, i els organitzadors de la mateixes en més d'una ocasió, no hi saben donar el ressò necessari. Un exemple el tenim ara: la mostra exposada al Museu de Mataró, amb un títol absolutament adient i suggeridor El món des d'una rajola.

No és aquesta una primera exposició sobre la rajola. Recordem la que va organitzar el Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, durant els mesos de novembre i desembre de l'any 2005, gràcies al material cedit per la família d' Antoni Nogueras, un dels mestres d'obres més notables de Mataró.

No obstant, l'exposició organitzada per l'Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, i comptant amb la col·laboració de museus i institucions com el Consorci del Patrimoni de Sitges, el Museu Municipal Vicenç Ros de Martorell, entre d'altres, ens ofereix un recorregut per la història d'arts, oficis, costums i tradicions de la vida catalana, des de finals dels segle XVII fins al segle XIX.

A través de plafons i de textos breus però molt explícits, la mostra s'ens presenta a nivell visual molt atractiva i instructiva, donant a conèixer l'origen de la producció de la rajola – cal remuntar-nos a la Itàlia del Renaixement – del material en que estan fetes – un suport ceràmic que permet representar tot tipus de motius, sempre sobre fons blanc i enriquiment de motius ornamentals – la seva funció específica – destinada a l'àmbit decoratiu de cuines, banys i comunes, per tal d'evitar humitats - i també la curiositat de com fins a la data d'avui no s'han trobat rajoles que il·lustrin l'ofici de rajoler.

Juntament amb Catalunya, ciutats com Sevilla, Talavera, València, etc., també varen agafar fama per la seva producció de rajoles.

L'expressió artística de la mostra està basada en la senzillesa de línies i colors, de tons generalment càlids – cal tenir en compte que en aquest cas, el cromatisme depèn de les possibilitats de fixació desprès de la cocció al forn de la peça – i de temàtiques absolutament diverses. Tal com diu el programa de mà: “Els artistes prenien com a font d'inspiració les auques, els gravats i les estampes, la rajolaria d'altres països o el món que els envoltava”.

Els diferents plafons, complementats amb elements decoratius com vaixells, ampolles i gots de vidre de l'èpocca, etc. il·lustren àrees temàtiques molt concretes, com per exemple els oficis de boter, vidrier, fuster, pagès... parelles, els viatges, el mar, i un llarg etc., destacant com una curiositat l'auca, una producció gràfica catalana del segle XVII, amb quaranta-vuit figures, una d'elles una oca (auca) o també els signes del zodíac.

Més que una exposició, és una crònica visual i artística de la història social i econòmica de les nostres contrades; el retrat d'una societat i els seus oficis.

L'exposició romandrà oberta fins al proper 13 de setembre.

Monday, August 17, 2009

NOVAMENT CRÒNIQUES ENDARRERIDES (III) - CA L'ARENAS – S'ACABA LA TEMPORADA – RELAXACIÓ

























I s'acaba la temporada i Ca l'Arenas omple les sales de la casa que tanta vida havia tingut, quan en Jordi i en Jaume donaven classes i creaven els quadres i dibuixos pels quals avui se'ls recorda - no serà així amb alguns “artistes” que hi han penjat “obra” - amb quatre noves exposicions més.

I novament, els discursos típics dels polítics, dels quals aquesta cronista accidental se'n comença ha atipar -a part del poc domini de l'oratòria, ja se sap el que diran abans de començar - per concloure una temporada, que per més que ho guarneixin amb xifres, com si es tractés d'una mona de Pasqua, la mona es queda, i ens fa la Pasqua.

I així ho va demostrar Sergi Penedès un any més, en la inauguració de les quatre mostres que fins a finals de setembre es podran veure, i que donen per conclosa la temporada: Mirar endins. Interiors.

Sala 1 – Ramon Manent. Interiors de culte
Menjador – Jordi Arenas, Records
Sala 2 – Ita Puig. Instant, percepcions i converses
La galeria/la finestra: Annja Krautgasser. Prologue & Prelude.

El president de l'IMAC va descriure breument el contingut de cada espai: Ramon Manent. Interiors de culte: “Interiors diferents en sales de culte a Catalunya, a la intimitat, als interiors de les persones i de diferents creences”. Jordi Arenas, Records: “Retrats de la vida íntima de les famílies”. Annja Krautgasser. Prologue & Prelude. “Annja Krautgasser, procedent de Viena ens presenta dues instal·lacions...” , i finalment Ita Puig. Instant, percepcions i converses “on text i imatge ofereixen visions interiors i externes (...) la mirada del “voyeur” dins l'interior de les persones...”

Penedès va donar opció a Lita Puig – ÚNICA ARTISTA PRESENT A LA INAUGURACIÓ - a adreçar-se als presents, - cada cop més escarrensida la presència de públic - opció que va denegar, com la majoria d'artistes novells, on tot hi ser llicenciats en Belles Arts, no demostren domini de la cultura general, ni menys de saber parlar davant un auditori.

El regidor de cultura tampoc és cap “lumbrera” davant un grup d'oïdors, i aquest cop portava el guió molt ben escrit, especialment per informar dels “elements de qualitat” de les exposicions, que Mirar endins. Interiors, “ha estat una mostra que ha volgut aportar mirades, reflexions i intimitat...”.

Seguint el guió establert, Penedès va passar resum de la temporada. Aquesta l'han constituïda 23 exposicions més actes complementaris com xerrades, conferències i projeccions. També cal afegir-hi les activitats de l'Associació Amics de Ca l'Arenas. El paquet didàctic destinat a les escoles ha comportat activitats pedagògiques per un total de 12.000 alumnes, amb un total de 500 tallers i 30 escoles.

“La propera temporada serà de temàtica molt diferent a aquesta; té per títol Art i Guerra, dos conceptes antagònics. Ens trobem al 70è aniversari de l'acabament de la guerra civil i la mostra tractarà de la salvaguarda del patrimoni artístic de Mataró".

I ja quasi donant per acabat el parlament, mentre els nens amb els pares que hi havia per allà se'ls enfotia el regidor de cultura i les seves paraules, i donant els agraïments de rigor al personal de l'IMAC.

A veure, per què sempre s'ha de donar les gràcies a un personal que fa la seva feina i cobra per la mateixa? Amb un cop ja ni ha prou no?. No entenc que en cada parlament dels dos caps de cultura que solen fer discursos – Carles Marfà i Sergi Penedès – s'hagi de donar constantment les gracies al funcionariat de torn que “Gratis et amore” no ho faria pas.

En resum, que en Penedès va acabar el discurs i com que el segon Tinent d'alcalde, Ramon Bassas hi era present, i no se'n va poder estar d'aprofitar el moment, també hi va posar cullerada amb una afortunadament breu intervenció, on va mostrar la seva satisfacció pel desenvolupament de les activitats de Ca l'Arenas, i com que sempre va de lo mateix, vaig passar de prendre nota i vaig retratar als nens presents, que també passaven d'en Bassas, amb més bon criteri que els grans, que ja volien prendre la copa de cava – Vallformosa, ei, que estem d'economies. Abans era el Parxet i encara recordo un Champagne (francès) de l'època d'en Graupera, a Can Palauet. Però ara estem de crisi.

Com de crisi es pot considerar aquest acabament de temporada. A Sala 1 – Ramon Manent. Interiors de culte. Manent – que no estava present el dia de la inauguració – és sense cap mena de dubte, el Fotògraf Oficial del Regne. Sembla que no hi hagi cap més fotògraf. La seva professionalitat ha quedat sempre demostrada, i en aquesta mostra no es discuteix pas, però ja sap com retrata i no hi ha cap novetat en aquesta exposició, que consisteix en fotografiar a la perfecció un cementiri islàmic, el pati de la cartoixa de Montealegre, una capella del monestir de Poblet, com resen els budistes o l'entrada a un temple ortodox, etc.

Manent té un magnífic ull fotogràfic i fa molts anys que és professional, i per tant els conceptes de lluminositat, perspectiva, ombres, color etc., els té perfectament assumits. Com s'ha destacat, la seva qualitat de treball és magnífica, però és tan perfecte que li falta l'ànima d'artista. Tan sols llueix la fredor de la tècnica.

Menjador – Jordi Arenas, Records

I evidentment, els que sí eren professionals de la pintura i alhora esgrimien en la seva obra la seva autenticitat i espiritualitat com artistes eren els germans Arenas, tant per la seva pròpia obra, com la que conservaven en herència, i que sempre havien vist a les parets de casa seva.

Retrats mostra dibuixos i obra al oli de familiars com de persones properes a la família, com és el cas de Dolors Feiu. Un retrat de gran bellesa i profunditat, on es mostra sentiment i patiment. Un joc esplendit amb l'us dels colors tot i el que frapa és l'expressió de la dona.

El contrast és l'elegància i distinció dels retrats realitats pel pintor Josep Ma. Recoder i Borràs dels pares dels germans Arenas. Una exquisidesa amb la presentació única que també és el retrat d'un temps i d'una classe benestant. El posat del pare demostra un statuts elevat, i una posició molt determinada. El retrat de la mare és absolutament encisador. Tota una dama, asseguda còmodament en un bonic sofà de vellut vermell, denotant la seva posició econòmica el “renard” de pell de visó. Els dos retrats de principis de segle XX, aprox.
I un altre contrast és el retrat de família de l'any 1944. Sense perdre la sobrietat, els temps van deixar la seva empremta, i si bé el “senyoriu” no es va perdre, el status econòmic ja no era el mateix. Fins i tot la individualitat de l'obra de Recoder de primers de segle XX ens transforma en un quadre de conjunt.
Una petita però escollida mostra, que actua tan com a crònica social com a artística, doncs els canvis en els estils de retratar es poden comprovar a la perfecció. Com perfectes, és el mot més escaient, son diferents dibuixos que hi ha a la vitrina. Un traç elegant i ferm, un estudi sublim de figura i expressió per retratar la quotidianitat de la família, especialment en aquells dolços moments de la son, on tan vulnerables som.

De la resta de mostres, deixo al criteri del lector i/o possible visitant, la seva particular crònica. Jo ja en tinc prou.

Sunday, August 09, 2009

NOVAMENT, CRÒNIQUES ENDARRERIDES - II



ELS CANVIS EN UNA CIUTAT


Sota el títol Visions de Mataró 1980-1995, l''estatge del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró exposa fins al proper 17 d'octubre una col·lecció de prop d'una cinquantena de fotografies, realitzades per Miquel Sala i Girbal, i que constitueixen un homenatge per part d'aquest centre d'estudis a l'insigne fotògraf, traspassat l'1 d'octubre de 2008.

Tal com s'esmenta en el programa de mà, Miquel Sala formava part de l'equip del Museu Arxiu pràcticament des dels seus inicis, entre el 1974 i 1976, participant també alhora part del Foto-Cine UEC de Mataró.

Amb un excel·lent ull fotogràfic, un enorme mestratge en la tècnica i un gran entusiasme per la seva tasca vocacional, la col·lecció que, per segona vegada exposa el Museu Arxiu, mostra el desenvolupament de la ciutat en un període que pot semblar curt, però de transformacions molt intenses.

El visitant podrà comprovar no tan sols una nova forma de plantejament urbanístic, sinó de significatius canvis econòmics, com per exemple, la fotografia que mostra els “Astilleros” Xifre i on ara hi ha el port esportiu de Mataró.

Carrers, places, edificis, etc., fotografiats en color, però que recorden un passat sípia, amb un cert encant, tot i que Mataró mai ha estat, ni és una ciutat bonica, però que abans d'aquesta transformació, el seu urbanisme seguia uns cànnons de ciutat en desenvolupament industrial, i de certa autenticitat, del que en prou feines en queden unes pinzellades.

L'urbanisme gris, auster, fred i distant que se'ns mostra en l'actualitat, on qualsevol carrer recent asfaltat o arranjat, ja neix brut, amb taques d'olis de cotxes o xiclets enganxats, contrasta amb un Mataró de reminiscències de principis de segle, que els socialistes del govern municipal sempre confonen amb el franquisme, però que era empremta d'un passat que va marcar profundament la ciutat.

Una passejada per un Mataró que pot resultar emotiva, al igual que es va emocionar el director del Museu Arxiu, Manuel Salicrú, davant de prop d'un centenar de persones, tot recordant no tan sols al col·laborador, sinó a l'amic entranyable de tants anys, que amb les seves fotografies, també va participar amb els cartells de la festa Major, durant els anys 1977, 1977 i 1978, i el programa oficial de Les Santes al 1984.

Tot plegat forma part de la documentació de la ciutat, a la que s'ha afegit una visió del segle XXI, a càrrec de Joan Castellà i Oliva, engrandint d'aquesta manera la documentació sobre Mataró.

Sunday, August 02, 2009

NOVAMENT, CRÒNIQUES ENDARRERIDES





Secció aquesta iniciada l'any passat durant el mateix període, degut a l'acumulació d'esdeveniments i la manca de temps per informar-ne degudament, i que aquest any continua, amb les mateixes motivacions. No ens podem exclamar, el panorama cultural està força farcit d'actes de tota mena. No obstant, el poc interès que molts d'ells desperten en els mataronins és el que té un real pes específic.


ALBERT ALÍS, PER TRIPLICAT

Iniciem la secció d'endarreriments amb aquest magnífic pintor, reconegut dins la nostra ciutat, però veritablement infravalorat per la mateixa.

L'espai Capgros, La Presó i el Casal Nova Aliança (aquestes últimes organitzades per l'Asociació Sant Lluc per l'Art), varen acollir durant tot el mes de juliol, 3 mostres d'aquest artista, que va iniciar la seva obra l'any 1981 amb mestres com Pablo Mañé, Raúl Capitani i J. Martínez Lozano.
Amb la seva obra, exposada a ciutats com Barcelona, Sant Cugat del Vallés, Reus, Plaja d’Aro, Vitoria, Madrid, Marbella, Girona, etc., i a l'estranger a països com Bèlgica o els Emirats Àrabs, Albert Alís ens presenta aquest cop unes exposicions molt singulars: “Estudiant el cos 1 i 2”, així com la seva particular visió d'algunes ciutats com Hamburg, Venècia, Paris o Roma.

Dins l'estil de la neo-figuració que el caracteritza, i sempre proper als informalismes, ens trobem un Alís molt definit, força més detallista utilitzant el carbonet s/paper, en format mig i petit en els estudis que es varen exposar a la Sala Casal Aliança. Una visió de l'anatomia molt escrupolosa, acadamicista fins i tot, no exempta de sensualitat i de cert idealisme, especialment en la figura femenina.

El traç amb fermesa i agilitat, en constant observació del cos humà, que en res te a veure amb l'obra presentada en La Presó, sensualment etèria, colors suaus i molt tènues, treballant amb oli s/tela. Traç fluid, sense precisions, però destacant formes i contextos, i amb un cert toc d'exòtic erotisme, amb plasmació constant de les sensacions, amb el rerefons del “blanc Alís” de nitidesa exquisida.

En aquestes mostres, l'espectador va poder observar com existeix una clara conversió entre artista i obra. En cap moment hi ha excés de pinzellades, ni abús del color o dels grisos. Tot manté un equilibri.

En quant a la mostra de l'Espai Capgros, ens quedem amb les paraules de l'artista publicades en aquesta setmanari: “la idea era introduir caràcters tipogràfics en els meus quadres, com una forma més d'omplir l'espai”. Les imatges escollides no són les més “iconogràfiques” tot i que “són fàcilment reconegudes”.

Totes tres mostres varen ser exhibides fins a finals de juliol.