Sunday, May 25, 2008

MIL•LENARI DE SANTA MARIA – CONFERÈNCIES COMMEMORATIVES -XAVIER ALARCÓN: DOCUMENTS D’ABANS DEL 1008 (i II)

Alarcón va prendre la paraula en primer lloc amb els agraïments de rigor, especialment al Museu Arxiu per l’oportunitat d’iniciar la seva activitat com a conferenciant, tot desitjant que aquesta no fos la seva única xerrada.

“Jo vinc a parlar-vos d’un període històric difícil de tractar com és l’anterior a l’any 1000. Difícil per vàries raons. Primerament per la quantitat relativament minsa de documents que s’han conservat d’aquesta època; però també i especialment pels prejudicis que durant molt de temps han tingut els experts i entesos en història envers aquesta època, que consideraven fosca, malaguanyada, decadent, de crisi, etc., etc., que han fet poc interessant el seu estudi. Encara si parlem de la gran història d’Europa, amb l’Imperi Carolingi, en Carlemany, les amistats i les baralles entre la Santa Seu i els emperadors, les lluites dinàstiques de poder, etc., encara pot suscitar un mínim interès pel lector culte, però en el moment en que reduïm l’àmbit de recerca a una regió, una comarca, o una ciutat, aquest mínim interès s’esvaeix”
.

La intenció d’Alarcón és donar una mínima visió de conjunt d’aquesta època, dins l’àrea del Baix Maresme, en base als pocs documents que parlen d’ella. Va reconèixer que el títol i tema de la xerrada, proposats per Manel Salicrú, director del Museu Arxiu, li eren una mica llunyans en quan a camp de recerca, doncs ell, per raons obvies, s’ha centrat sempre en Santa Maria, però no li va deixar de tenir interès, perquè també li ha permès incloure-la dins la xerrada.

“El títol de la conferència, tot i que us pugui semblar llarg, no és gratuït. Primerament perquè parlaré de documents. No tant de la història que expliquen sinó de la història del documents en sí, dels seus orígens, de la seva raó de ser. Perquè tothom té clar que la història es confecciona a partir dels documents, però sovint es presta poca atenció als seus autors i al motiu que fa que es produeixin aquests documents. En segon lloc, són documents anteriors a l’any 1000 perquè aquesta data marca l’inici d’un període de canvis molt important a Europa i també a casa nostra. És el que els medievalistes han anomenat la “revolució de l’any 1000” perquè és en aquest moment quan es trenquen amb moltes tradicions del passat i s’adopten noves costums socials i econòmiques”.

Alarcón va diferenciar la dependència de territoris. A partir de Mataró en avall, depenien de Barcelona i d’Arenys en amunt, de Girona, incloent-hi relacions administratives i comercials, la qual cosa motivava amplies mobilitats dels seus habitants.

La Marítima era el nom que designava la part del Maresme que queda inclosa dins el comptat de Barcelona, i es parla d’aquesta definició territorial en documents trobats a llocs tan dispersos com Argentona, Teià, Badalona, etc. “La Marítima era aquella part del comtat de Barcelona que no era ni el Vallés, ni el Penedès, ni el Pla de Barcelona, territoris per altra banda més cohesionats i més ben administrats. La Marítima és aquell tros de costa que queda limitat a tramuntana per la Serra Litoral, i per tant no és pot comunicar bé amb el Vallés, i que només té una comunicació fluïda amb el Pla de Barcelona”.

Segons Alarcón, aquesta es una definició molt important per entendre la posterior evolució del territori, doncs en l’època romana clàssica, la situació era diferent, la comunicació principal era via marítima. “La ciutat d’Iluro s’encarregava d’administrar el comerç marítim del vi que injectava una gran vitalitat a la zona. La situació, però va canviar. El comerç marítim es va esfondrar, i amb el pas del temps apareixeria l’amenaça dels atacs marítims. (...) La raó d’existir de la ciutat d’Iluro era la de ser el mercat del territori. En el moment en que ja no hi havia rés per comerciar la ciutat romana va perdre la seva raó d’existir, va estar abocada a una marginació que el seu status de ciutat no va poder resistir. I va desaparèixer, deixant darrera seu un territori agrícola que va quedar “orfe” d’un centre neuràlgic, d’una localitat capdavantera que administrés el territori".

Amb el pas dels anys, el territori de La Marítima, buit de grans nuclis urbans, va passar a ser lloc d’estiueig de les famílies terratinents romanes. Però a mesura que passa el temps, es redrecen en el comerç i són cada cop més autosuficients, per la qual cosa aquestes vial·lae es converteixen en primera residència. “En aquest moment de redreçament i de reconversió, però, el territori torna a trasbalsar-se. A inicis del segle VIII hi ha la invasió sarraïna que arribarà fins a França, i al cap de cinquanta anys s’inicia la contra-invasió dels francs que arribarà fins a Barcelona l’any 801. Aquests cent anys van desestabilitzar la nostra terra fins a uns límits que els propis historiadors no ens imaginem. Aquí érem hispans, érem visigots, i tot d’un plegat vam passar a dependre de l’Imperi Carolingi, amb uns dirigents estrangers, que van importar tota una sèrie de costums i maneres de fer estrangeres. Si que és cert que al principi els comtes de Barcelona eren d’origen hispà, però paulatínament seran les famílies franques les que adquiriran el control dels Comtats Catalans, fins que Guifré el Pilós faci de Barcelona una heretat per a la seva pròpia família”.

Alarcón en va destacar el fet que els hispans tot i passar a dependre de l’imperi Carolingi, eren culturalment molt superiors a l’invasor. “Barcelona havia estat des del segle IV un bressol de cultura que s’exportava arreu d’Europa. Començant pel propi Sant Pacià, bisbe de Barcelona, i continuant amb els altres bisbes barcelonins. Els hispans i els visigots havien arribat a compilar un codi de dret molt precís, molt desenvolupat, basat en el dret romà, redactat en forma de llibre, que es coneix com a Liber Iudiciorum o Liber Iudicium, que literalment vol dir el llibre dels jutges”.

Tot i manifestar respecte per les costums hispanes per part dels reis francs, els hispans no es varen voler subordinar, i els hispanogots es varen revoltar per aconseguir la independència, però els intents varen ser infructuosos, per la qual cosa, i gràcies a l’Església, "on els seus membres, molt més cultes per les vinculacions amb la catedral visigòtica de Barcelona, varen poder iniciar una revolta més subtil, a base de potenciar la cultura pròpia com a tret diferencial. I la base de tot plegat va ser el ressorgiment i potenciació del Liber Iudicium, del qual se’n van fer copies. Es van formar biblioteques en els principals monestirs i catedrals, on a més de llibres litúrgics hi haguessin llibres de teologia, dret, d’ètica i moral, etc. Els escriptoris dels principals monestirs catalans van esdevenir famosos, per la quantitat i la qualitat dels manuscrits que s’hi confeccionaven. En resum, una primera revolució cultural catalana”.

El Liber Iudicium, tenia una filosofia molt clara:

La justícia ha de servir per esborrar del món la intel·ligència sense bones obres, l’adult sense fe, l’adolescent sense obediència, la dona sense castedat, el senyor sense virtut, el pobre arrogant, el rei injust i el bisbe negligent, el capellà inculte, el poble ignorant, el cristià orgullós, el poble sense llei

i va permetre la formació d’una nova generació de jutges, (Bonsom de Barcelona, Oruç el grec i Ervigi Marc) proporcionant a la població una imatge de fortalesa, i d’aplicació justa de la llei. “La població va creure que el dret i la justícia era la única cosa capaç de fer estable un món que era inestable per naturalesa, un món de frontera on ningú estava segur, un món de tensió on es corria el risc de perdre-ho tot en qualsevol moment”.
És aquesta, doncs la base i l’origen dels grans arxius catalans; el fet de voler deixar constància, gràcies al dret visigòtic, de transaccions, compra-vendes, testaments, donacions, permutes, etc. iniciats amb pergamins (tipus de suport de pell de cabra o ovella, degudament tractada), perfectament llegibles i en excel·lent estat de conservació. “Efectivament els arxius catalans són realment monstruosos al costat de la resta d’arxius europeus. La documentació dels segles IX i X que hi ha dipositada a Barcelona, supera amb escreix qualsevol capital europea. El arxius europeus efectivament tenen documents dels segles VIII, IX i X, però bàsicament és documentació estatal, lleis, decrets reials, sentències, etc; però no tenen un volum tant gran de documentació contractual entre particulars. La senzilla compra - venda de terres o cases, els testaments, les permutes, donacions de gent humil a institucions eclesiàstiques, etc.”

En total, es tracta d’un centenar de documents, que abracen el període del 878 al 1008, (cal recordar que en aquesta data es redacta el document de permuta de terrenys entre el bisbe de Barcelona i els canonges de la seva seu per a la creació de la parròquia de Sta.Maria). La seva redacció era simple, i el document no era gaire gros – el pergamí era car - destacant, per exemple en casos de vendes, (tothom, especialment particulars, era propietari d’un petit o gran terreny) els noms de compradors, l’objecte de la venda i el més important de tot: el preu que estava estipulat seguint el sistema de comptabilitat carolingi, que eren les lliures, els sous i els diners. Tot es feia devant de testimonis, doncs s’havia de complir el que deia el llibre dels jutges:

La venda feta amb violència no és vàlida. La venda ha de ser feta amb una escriptura firmada. Certament si una escriptura es fa i es pacta un preu sense testimonis que garanteixin la seva fiabilitat, no és vàlida. Tanmateix, si una venda és forçada amb la violència o amb qualsevol altra extorsió, tampoc és vàlida.

La documentació s’ha trobat de forma desigual en la distribució del territori del Maresme: “No hi havia encara una divisió parroquial coherent, aquesta no arribarà fins ben entrat el segle XI, ni molt menys una divisió administrativa en castells. La població identificava els indrets per característiques físiques. A vegades, com el cas d’Argentona, el nom de la zona prové del nom del riu, o posteriorment com el cas de Montgat, on el nom de la zona prové del nom d’un turó”.

La Marítima continuava fins a Barcelona, i si troben altres topònims i nuclis de població com Badalona que a l’any 989 és el que s’anomena un vicus, una mena de barriada depenent de Barcino.

Finalment, Xavier Alarcón va acabar la seva magnífica exposició fent referència a com els grans fets històrics, les grans conxorxes, les intrigues, etc., passaven a Barcelona, per la qual cosa, la documentació contractual, es pot considerar avorrida, pel fet que tot girava a l’entorn d’un mateix tema:

“Però tampoc us penséssiu que la gent d’aquestes contrades feia coses gaire interessants. En el Maresme la gent somniava només amb viure tranquil·lament, fent fructificar les seves terres esperant que mai es passés gana i un cop arribada la hora, tenir una bona mort. Tant senzill com això.

Com a conclusió de tot plegat, voldria remarcar dues idees. Primerament que el Maresme com a tal no existia abans del 1008. Hi havia diversos nuclis de població, més o menys dispersos, més o menys grans i actius, que només compartien el fet d’estar a prop del camí que anava de Mataró a Barcelona. Aquests nuclis de població es van formar a l’ombra d’antigues vil·les romanes, i amb molt d’esforç van començar a organitzar-se i poder construir esglésies i castells i, en definitiva, edificar una nova societat urbana.

I en segon lloc, remarcar la importància dels documents no tant per explicar la història, que també, sinó per comprendre la mentalitat i la cultura d’aquella gent, una gent refiada del seu dret i de les seves tradicions, que també són les nostres, que ens haurien d’ensenyar a nosaltres mateixos a refiar-nos de la nostra pròpia cultura, que és un fruit de molts segles, i saber estimar-la i defensar-la perquè sigui per a nosaltres un orgull”.

El públic va respondre amb forts aplaudiments la intervenció del conferenciant, i amb posteriors felicitacions, algunes d’aquestes dins el petit torn de preguntes posteriors on es va manifestar que la majoria dels documents eren fets en llatí, però es pensava en català, per la qual cosa, algunes paraules o frases ja s’escrivien en aquesta llengua.

MIL•LENARI DE SANTA MARIA – CONFERÈNCIES COMMEMORATIVES - XAVIER ALARCÓN: DOCUMENTS D’ABANS DEL 1008 – Presentació (I)

Organitzades per la direcció de Museu Arxiu de Santa Maria, el passat dijous, 22 de maig a l’estatge de l’entitat – C/ Beata Maria, 3 - va tenir lloc la primera de les tres conferències programades entre maig i juny, en commemoració del Mil·lenari de Santa Maria.

Xavier Alarcón Campdepadrós, membre de l’equip d’investigació del Museu Arxiu, amb Documents anteriors a l’any 1000 de la part del Maresme, ionclosa al comtat i bisbat de Barcelona, va donar el tret de sortida a aquest cicle de conferències, amb una xerrada, amena, brillant, ben preparada, i molt interessant que en tot moment va mantenir la atenció de la prop de la cinquantena de persones presents, inclosos alguns regidors de l'oposició municipal.

Nicolau Guanyabens, historiador i arxiver, i també membre de l'equip de recerca, va ser l’encarregat de fer presentació del conferenciant, destacant-ne la seva gran activitat en favor de l’entitat. “Bon coneixedor del Museu Arxiu, en Xavi ha publicat diversos articles als Fulls, entre ells el publicat en el número 90 Els inicis de la parròquia de Santa Maria. Història de la Civitas fracta abans del 1008 de recomanable lectura, que es complementa amb la conferència d’avui”.

Guanyabens va fer esment d' alguns trets biogràfics d’Alarcón: nascut a Mataró l’any 1985, actualment cursant la carrera d’història a la facultat de Bellaterra i treballant com a bibliotecari a la biblioteca conciliar del Seminari de Barcelona. En referència a la investigació, en va destacar el treball de recerca consultant els de diplomataris de la Catedral de Barcelona per tal de “treure el suc dels topònims, dels noms dels llocs que surten als documents i noms de persones. Ens acosta a un Mataró virtual però amb rigor i ens agrada perquè aporta hipòtesis”.
La presentació va concloure mostrant la satisfacció del Museu Arxiu per aquest acte i “per donar a conèixer l’escola d’investigació i arxivers que amb la conferència d’avui en tindrem una bona mostra” .

Wednesday, May 21, 2008

ORQUESTRA DE CAMBRA DE GRANOLLERS: SONS “STURM UND DRANG” – Concert (II)



Tal com s’ha esmentat al principi d’aquesta crònica, un excel·lent programa, que va comptar amb una magnífica direcció orquestral de Francsc Guillen, i on els membres de l'orquestra van demostrar, preparació, estudi i qualificació per entendre i interpretar Mozart.

En cada un dels moviments de la simfonia número 29 Kv 186 en la major (Allegro moderato, Andante, Menuetto – Trio i Allegro con spirito), trobem dinamisme, exquisidesa en el cromatisme musical , sobre tot en l’Andante, veritablement inspirat i subtil, quasi amb “llums del romanticisme”, però es una obra dins el sturm und drang. El tercer moviment, Menuetto – Trio, absolutament suggerent i encisador, ple de calidesa per acabar amb l’Allegro con spirito, amb la mateixa intensitat que el primer moviment, amb en energia i vivacitat.

La simfonia número 44 en mi menor de F.J. Haydn. “Fúnebre”, - aquest nom es deu en part a la tradició apòcrifa del mateix Haydn, que va expressar la seva voluntat de que l’Adagio d’aquesta obra, fos la peça interpretada en el seu funeral - adquireix una expressió apassionada, a la par que no està exempta de certa melangia. Els dos temps extrems (I moviment Allegro con brio i IV Finale.Presto) són dels moviments més importants que el compositor havia creat fins a la data, i que l’orquestra de Granollers va interpretar, amb precisió, elegància i sentiment. Pel que fa al II moviment, el Menuetto, és absolutament encisador i en cap moment cau en la pedanteria o la vanitat.

Tal com s’ha comentat, el programa tenia en la seva segona part, una sola obra: la simfonia número 25, K 183 en sol menor, la primera simfonia composta per Mozart en to menor, i amb tota plenitud i abundància, es varen poder apreciar certes qualitats expressives tant de melangia com d’angoixa, que efectivament, eren desconegudes a la composició d’aquesta peça.

Les emocions es perceben en tota la composició, i si en el primer moviment l’Allegro con brio ja denota una rebel·lia imperiosa contra els esdeveniments personals, el segon, l’Andante, mostra una estranya e irreal conformitat, deguda al pessimisme. El Menuetto. Trio ja ens pressuposa el desig intern del compositor de no seguir les imposicions marcades, per acabar amb l’Allegro , on efectivament, torna a l’esperit rebel del primer moviment, i l’angoixa reneix.

En conjunt, una magnífica vetllada amb excel·lent programa i interpretació. Felicitats al Foment Mataroní i al seu vice-president, Antoni Vila per tan esplèndida selecció d’intèrprets i d’obres programades.

ORQUESTRA DE CAMBRA DE GRANOLLERS:SONS “STURM UND DRANG” – Presentació (I)


Mataró, capital de comarca i cap de partit, i origen del primer ferrocarril de España, no té orquestra ni tan sols conservatori.

Granollers, capital del Vallés Oriental, amb una potent activitat econòmica basada en la indústria i el comerç, disposa des de l’any 2002 d’una formació cambrística de primer ordre, tal com ho va demostrar davant d’un públic que omplia bona part de la platea del Foment Mataroní el passat dissabte, 17 de maig.

Amb la presència entre el públic de l’alcalde J. Antoni Barón i esposa – els miracles es repeteixen, – i amb un programa amb obres de W.A. Mozart i Joseph Haydn, l’auditori present va gaudir d’una excel·lent i magnífica vetllada, d’alt nivell musical, per a satisfacció d’aficionats i entesos.

Com sol ser habitual, el musicòleg i locutor de Catalunya Música Joan Vives va ser l’encarregat de dur a terme el pre-concert talk, tot explicant les característiques del moviment cultural sturm und drang, que va abraçar tota la segona meitat del segle XVIII, en contraposició a la Il·lustració i com a precedent del Romanticisme del segle XIX.

Vives va destacar una de les màximes figures d’aquest moviment, el poeta i escriptor Johann Wolfgang von Goethe, i “Wherter”, com a obra representativa - el protagonista acaba suïcidant-se i fou “exemple” per a molts seguidors del moviment.

“A patir del 1770, any de naixement de L.V. Beethoven, Mozart va iniciar una sèrie d’obres amb una especial llum i vivacitat. Una simfonia no diu res, però ja va se l’inici del sturm und drang”

Vives va parlar en primer lloc de la simfonia número 44 de Haydn, coneguda com Fúnebre, en tonalitat en mi menor: “Durant aquest període, son poques les obres amb aquest to baix, mentre que durant el Romanticisme, hi moltes més”

Segons Vives, amb al sobrenom Fúnebre, es podia pensar en una peça de caire melangiós, i és ben al contrari, “cops, salts, interrupcions brusques, i encara no ha arribat el Romanticisme”. Un dels moviments d’aquesta simfonia, l’Adagio, és el que Hadyn va deixar dit que volia que toquessin en el seu funeral, i tal com es va poder comprovar, “és dolç, serè, preciosista...” no es pas un moviment on la tristor hi tingui un pes específic.

Pel que fa a la primera obra del programa, la simfonia nº 29, K 186, no conté gaires elements propis del sturm un drang, però s’intueixen.

En referència a la segona part del programa, va estar composta per una de les obres més conegudes de Mozart, especialment pel seu primer moviment, l’Allegro con brio, doncs va formar part dels títols de crèdit del film Amadeus de Milos Forman. Es tracte de la simfonia nº 25 en sol menor K 183.

Una obra, segons Vives, que abraça amb tota plenitud el moviment sturm un drang, Abans, però de comentar l’obra, el musicòleg va fer referències comparatives a les dues anteriors, on perfectament es distingia Mozart de Haydn, aquest últim molt més expressiu en sentiments i emocions, amb una paleta musical molt més amplia.

Vives va posar en antecedents al públic de com als voltants del 1770, el rei Lluis XIV de França va traslladar-se del Louvre a Versalles, un lloc allunyat uns cinquanta quilometrés de la capital del Sena, envoltat de fangars i embassaments, ideal pel rei sol per allunyar-se de l’aristocràcia de l’època.

Seguint aquest tipus de corrent, el príncep Nikolaus Esterházy, que tenia un castell a castell de Burgenland en la localitat de Eisenstad, també va fer un trasllat de residència, a la localitat situada a la planura hongaresa, a l’extrem del llac Neusiedl “La vida al nou emplaçament no va ser un dels períodes més feliços pel compositor austríac, però musicalment va ser excel·lent”.

Finalment, en referència a l’obra de la segona part del programa, aquesta va ser l’inici d’una llarga, però molt fructífera etapa a Salzburg per Mozart, supeditat a les ordres del príncep - arquebisbe Colloredo, que no volia que el compositor viatgés – acabava d’arribar d’Italia – i com que era qui mantenia a Mozart, aquest va claudicar.

“La simfonia número 25 es una obra compacte, que es pot emmarcar dins una sola unitat, doncs el seu moviment final Allegro, torna a agafar part dels acords inicials del primer moviment. És una composició de joventut i ben centrada”.

Saturday, May 17, 2008

ACTES DEL MIL•LENARI DE SANTA MARIA
























La inauguració de la remodelació de la Sala de Síntesi i de les Seccions del Roser i de Les Santes, que pertanyen a l’àrea museogràfica del Museu Arxiu de Santa Maria, que va tenir lloc el passat dijous, 15 de maig en commemoració del Dia Internacional dels Museus, va congregar a prop d’una cinquantena de mataronins, - inclòs el regidor de cultura Sergi Penedès (els miracles existeixen). El públic assistent va poder veure l’excel·lent emplaçament i adequació d’elements de culte, arqueològics i de tradició històrica relacionats amb la parròquia de Santa Maria.

En les seves paraules de presentació, el director-president del Museu Arxiu de Santa Maria, Manel Salicrú, va mostrar la seva satisfacció en poder inaugurar les tres seccions que formen part del conjunt museístic.

Posant especial èmfasi en el treball de restauració de les custòdies, l’adequació per a una millor conservació i visualització de les mateixes així com d’altres peces d’orfebreria, casulles i elements religiosos varis, Salicrú va manifestar que tot i poder-se mostrar al públic, la secció Santes encara resta per acabar.

També en va destacar també l’especial col·laboració econòmica del Patronat Municipal de Cultura, gràcies al conveni signat entre aquest estament i el Museu Arxiu de Santa Maria. “La secció del Museu s’està fent dins les nostres possibilitats, però també comptem amb la col·laboració del PMC i amb ajuts de la Generalitat”

Finalment, Salicrú va manifestar el seu desig de poder inaugurar dins la celebració d’aquest mil·lenari, la remodelació del Conjunt dels Dolors, que consistirà en una nova instal·lació elèctrica, un nou sistema d’il·luminació, un sistema de plafons i també elements audiovisuals.

Tot seguit, el regidor de cultura va prendre la paraula. “Poc haig d’afegir al que s’ha dit. Fa un any que vaig arribar al Patronat i em vaig trobar sobre la taula dos projectes: la remodelació de les tres seccions i la del Conjunt dels Dolors. No s’ha fet res d’especial des de l’administració: posar-hi recursos econòmics i esforç.”

Penedès va donar per acabada la seva intervenció destacant la dependència d’esforç del PMC i que el Mil·lenari va ser un altre projecte que es va trobar sobre la taula.

Els parlaments es varen donar per acabats, amb l'agraiment als assistents per la seva presència, la dels regidors del grup municipal de CiU i l'excusa dels regidors del PP, que per motius d'agenda els hi va ser impossible d'assistir-hi.

Tot seguit, el públic present, guiat pel director-president del Museu Arxiu de Santa Maria, va iniciar un un extens recorregut que es va iniciar a la Sala de Síntesi.

Les parets de les escales que condueixen a aquesta secció, cobertes de per rajoles del segle XIX i XX, procedents de la donació del que fou mestre d’obres Antoni Nogueras, varen adreçar als visitants a l’esmentada Sala, on protegides per urnes de vidre, es va poder apreciar amb detall i precisió, l’esplendor d’imatges com la de la mare de Déu jacent, la talla policromada del Calvari, peces d’orfebreria com l’arqueta del monument, la custòdia dels dolors, el quadre de la mare de Immaculada Concepció de Viladomat, la maqueta de la necròpolis paleocristiana, o la columna romana trobada l’any 1961 quan es construia el baptisteri, etc. es

Seguint les indicacions i explicacions de Manel Salicrú, la visita va continuar per la nau central de la basílica fins a arribar a la secció del Roser, on es conserven en perfecte estat, plafons de l’antic retaule major de Santa Maria, salvats dels desgavells de la guerra civil del 1936, quan la basílica, per ordre de l’alcalde, va ser convertida en mercat.

Igualment, la petita capella interior, la sala dedicada a Elisa Garcia Gabandé, una de les primeres col·laboradores del Museu Arxiu i que custodia tota mena de casulles, pendons, imagineria, vestits de patrícies de les antigues processos de les Santes, etc. varen mostrar una imatge magnífica de netedat i perfecte visualització del material exhibit.

Finalment, la secció de Les Santes, on Salicrú va explicar als presents dades i detalles de les diferents peces conservades, fent especial incidència en els plafons de cartró, del segle XVII, exquisidament conservats, que es varen encarregar per celebrar que Mataró disposava, finalment, de les relíquies de les Santes.

La sala on es conserven, a partir dels anys 20 del segle XX, tots els cartells i programes de mà de la Festa Major de la ciutat, constitueix també, tota una joia documental i històrica de l’evolució de la societat a través de la cartelleria.

Saturday, May 03, 2008

QU4TRE-2008: CONSTRAST i DIVERSITAT – Exposició





















Al primer pis de l’Ateneu hi exposen Àngel Martínez i Laia Bedós Bonaterra.

Martínez és nítid, de simplicitat exquisida, d’expressió i pinzellada suau, com els tons pastels que utilitza, dins una tònica de natures mortes amb elements de consum i d’utilització actual. La seva obra, principalment oli s/fusta, treballant amb formats grans i una sèrie de petits, és lluminosa, de formes molt definides, al igual que el nom que posa als seus quadres “Natura morta amb garota i ouera trancada” ó “natura morta amb cactus i piràmide d’anelles”.

Distribueix les figures en tot el quadre, donant la perspectiva i l’espai els diferents fonts cromàtics de cada obra. És una visió suau i relaxant, sense complicacions, però amb la mirada experta s’aprecia l’enorme treball que representa per l’artista aquesta visió senzilla de la seva obra.

Bedós Bonaterra és contrast absolut i sobtat. És una obra més fosca, més línial, també simple però plena de matitzos. És molt més abstracte, dura i punyent. La seva obra la planteja amb tècnica mixta, principalment sobre tela o paper, i treballa tot tipus de formats.

La temàtica és simple. Els noms dels quadres ho identifiquen “Dos” “Ho vol” “De baix” “Vol viure”. I fins i tot els elements gastronòmics li serveixen d’inspiració “tres alls i una ceba” “forquilla, all i...”. Aparenta facilitat, però tot està mil·limètricament calculat, amb precisió, quasi no es veu la pinzellada, i inclou altres elements de dibuix com el guix de pissarra. Visualment, no es una obra tan atractiva per l’espectador, però sí permet l’observació curosa i específica.

Al segon pis, Màximo Almeida i Stella Atal. Dos nous contrastos. Almeida presenta paisatges urbans, ben coneguts de la nostra ciutat, però que a la nit resulten desoladors, inhòspits, austers, àrids i sense vida, i no exempts de misteri

Treballa el realisme, amb curiosos tons de negre, i de tant en tant, es deixa emportar pels reflexos de llum d’interiors que donen joc a la imaginació. Les línies dels edificis, ben marcades, i amb un excel·lent coneixement de la perspectiva.

Malgrat la foscor evident, els tons de llum reflecteixen una estranya vida, i fins i tot, insistim, tot i la foscor present i patent, trobem una alè de romanticisme, especialment en una obra com “Contemplació” o “Circ”.

Almeida treballa en format gran, fet que li concedeix la llicència d’impactar a l’espectador, que ho veu tot molt negre, però els nocturns d’aquest artista són plens d'una estranya màgia, tot i tractar-se de la més pura estètica urbana.

Stella Atal és la vida i el color de l’Àfrica transportat a l’art i al disseny. Ens remunta a l’Àfrica dels rituals, de les danses tribals, de les aventures dels primers exploradors que descobreixen una societat jerarquitzada, amb respecte pels seus tòtems i els seus líders.

L’obra de Stella Atal simbolitza una cosmografia religiosa, i sedueix per les seves formes, sempre enigmàtiques. “African beat”, “Bakisimba”, “Engrarabi” “Nubian queen”... “imagination” són algunes de les seves obres que fascinen al visitant, atrapant-lo en la més pura essència de l’Àfrica profunda i misteriosa. Aquesta artista ugandesa, treballa principalment amb escorça blanca i marro, amb una gran varietat de colors tradicionals, i que sense dubte l’espectador contempla tot recordant films mítics del cine de Hollywood rodats al continent africà: “Mogambo” o “Las minas del rey Salomón”.

És d’agrair a l’obra social de Caixa Laietana que contribueixi que donar a conèixer artistes de fora de les nostres contrades, per tal que visitants i bons aficionats podem gaudir d’enfocaments diferents sobre l’art en el món.

QU4TRE-2008: CONSTRAST i DIVERSITAT – Presentació


L’Ateneu Caixa Laietana ofereix una mostra ben singular i sempre atractiva: QU4TRE, que enguany compleix la quarta edició.

Aquest any, Laia Bedós Bonaterra, Àngel Martínez, Stella Atal i Màximo Almeida són els artistes que presenten la seva ben diversificada obra en quan a estils i conceptes.

Ricard Navarro, cap de l’obra social de l’entitat d’estalvi, va ser l’encarregat de fer la presentació de la mostra: “Quatre exposicions simultaníes i quatre artistes que s’acaben de conèixer”.

De Màximo Almeida en va destacar els seus nocturns suggeridors, trets de la mà de Ricard Jordà, el seu mestre.

De Laia Bedós va fer incidència en la dificultat de la seva obra. Va ser distingida en al segona biennal Torres García-2007, i tal com expressa la pròpia artista “la pintura sempre parla del que he vist”. “Son arquitectures emocionals extraordinàries, viscudes en confluència d’amors i desamors”

En referència a Stella Atal, artista i dissenyadora procedent d’Uganda, i a qui va agrair la seva presència, en va destacar la vivacitat i color de la seva obra, mentre que d’Àngel Martínez en va reconèixer la seva capacitat de síntesi en relació a les naturaleses mortes que presenta, tenint com a base formes, colors i reflexos.

Finalment, Navarro va acabar el seu parlament tot informat que la mostra restarà oberta fins Sant Joan, tot quedant inaugurada l’exposició i donant l’oportunitat als artistes a que s’adrecessin al públic, però aquests més acostumats a expressar-se amb l’art que amb les paraules, no van gosar de fer-ho.

Qui sí va aprofitar per dirigir unes paraules als assistents, va ser el regidor d’urbanisme Ramon Bassas, que d’un temps ença no se’n perd ni una.

Bassas va mostrar la seva satisfacció per una exposició que any rera any es va consolidar, i va comprendre la timidesa dels artistes que “ho expressen amb l’art, no amb les paraules”.

Va valorar molt positivament la contribució de Caixa Laietana en donar a conèixer als artistes, doncs permet “veure el que s’està fent el món de l’art”, el seu desenvolupament i capacitat.

Bassas també va destacar que les possibilitats de diàleg amb altres artistes del món “Mataró és una ciutat oberta. No ens em fixat gaire amb aquests bons artistes”, tot fent referència posteriorment al Mataró industrial on es considerava l’art com a cosa secundaria. Eufemísticament, no se’n va estar de dir “Necessitem fer servir el cervell davant la pèrdua de la indústria”. Seguint les línies marcades pels discursos de l’alcalde Baron en esdeveniments d’aquest tipus: “Necessitem iniciatives que contribueixin a que trobem una mirada fructífera i positiva amb l’art".

Bassas va concloure el seu parlament amb agraïments i felicitacions de rigor a l’entitat d’estalvi i als artistes.