Thursday, August 09, 2007

UN GRAN PIANISTA PER UN GRAN CONCERT (II)


Albert Nieto, a qui vaig tenir ocasió de veure actuar per primera vegada, al Saló de Sessions de l’Ajuntament, a la primavera de l’any 2001, va interpretar la música d’Albéniz amb sentiment, passió i emoció. Tenint en compte que el piano Gran Cua Cusso necessita encara desfogar-se bastant, Nieto va corregir aquesta mancança amb gran professionalitat, tot demostrant als presents el profund coneixement i estima per la música d’aquest insigne compositor gironí.

Tan és així que en Almeria, on Albéniz juga amb molta habilitat amb el canvi de tonalitat de major a menor, amb la nota sol com a base, Nieto en va extraure amb molta personalitat, sense desvirtuar el sentit del compositor, la copla, amb aire de “fandango”, il·lustrant amb un cromatisme molt particular, l’ambient de la ciutat, de caire mediterrani.

Amb Sevilla, una de les peces més conegudes, Nieto va demostrar virtuosisme, imprimint un segell un tant personal, extret a base de l’admiració per Albéniz, però també sensibilitat i alegría amb certs tocs de nostàlgia.

Evocación, amb un primer tema a ritme de Dansa, Nieto hi va donar el romanticisme i sensibilitat que el nom i la peça imposen. La copla del segon tema, va obligar a Nieto a fer un gran esforç amb el piano, sense deixar d’imprimir-hi sentiments com la melangia, i l’ardor romàntic.

Finalment, la primera part va acabar amb Triana, amb un ritme ple de gràcia i subtilment accentuat, fins a avançar a la “seguidilla” que dona a tota la peça, i que Nieto en va saber reflectir amb “donaire y salero”, i un color musical ple d’impressions i encisadores sensacions andaluses.

La segona part va començar amb El Puerto, una bellissíma i embriagadora peça plena de poesia, que presenta a un ritme constant un arpegiat de guitarra i on es sobreposa un “zapateado”, i del que Nieto en va fer una brillant i excel·lent interpretació, mostrant pianísticament el brogí d’un port.

Amb Mallorca, peça de la que Nieto guarda grans records, tal com en fa esment en el programa de mà “Recordo bells i vells inicis “albenicians” amb Mallorca, de la mà del mestre Canals, a la filial del Liceo...”, el concertista va fer arribar al públic el munt de emocions que aquesta peça li portava, alhora que a través dels acords, l’auditori es va imbuir en la bellesa de principis de segle que l’anomenada “illa de la calma” musicalment transmetia.

Tot seguit, Rondeña, un canvi d’estil que podia semblar brusc: de l’encís de Mallorca al ritme de petenera. D’aquesta composició, molt original que alterna el ritme del 6/8 al ¾, particularment accentuat en la primera part, i que culmina amb l’arribada d’un tema molt graciós en la segona, Nieto en va fer una interpretació molt paisatgística, plena de l’esperit de la “Serrania de Ronda”, amb tocs impressionistes d’alt cromatisme musical.

El Albaicín, va ser la següent peça. Molt costumbrista i expressiva de les particularitats d’aquest barri de la ciutat de Granada. Nieto va saber emetre a través de les tecles del piano la imitació a les cordes de la guitarra, tot creant un clima expectant en la introducció, desenvolupant diferents paratges rítmics, acabant la peça de manera enèrgica i vibrant.

Isaac, de Moises Bertran, va ser la darrera de les peces. Tal com ja s’ha esmentat, es va basar amb Asturias, també pertanyent a la Suite Ibèria. Una composició plena d’encant reflectit a través del “stacatto” d’Asturias, amb un ritme in crescendo, ple de brillantor, però amb certa mancança d’originalitat. En aquest cas, el tàndem Bertran-Nieto varen aportar estètica del segle XXI en la composició i personalitat en la interpretació.

El concert oficialment acabava amb Isaac, però el bis no es va fer esperar: Catalunya també de la Suite Ibèria. Una peça a ritme de sardana pot ser massa sòbria pel conjunt de la vetllada, tenint en compte la particular captació d’imatges d’Andalusia per part d’Albéniz, per la qual cosa, el contrast era remarcable. No obstant, el compositor era gironí, i prou coneixedor del caràcter català, i Nieto en agraïment a l’auditori, també va saber expressar la seriositat catalana de principis de segle XX, no exempta d’un toc d’humor.

Bo i sent el final de la Festa Major de Mataró, el públic va sortir encantat d’haver viatjat principalment per Andalusia, de la mà d’un compositor català, i d’un magnífic Albert Nieto, tímid i sensible, però que sap expressar a través del piano, la màgia dels colors de la música espanyola.
A tots, molt bones vacances.

Wednesday, August 08, 2007

UN GRAN PIANISTA PER A UN GRAN CONCERT (I)


El Foment Mataroní va oferir el 29 de juliol passat, i com a final de la temporada musical, un concert a càrrec del conegut pianista Albert Nieto-actualment catedràtic al Conservatori Superior Salvador Seguí de Castelló, i autor de quatre llibres sobre tècnica pianística - , que va interpretar obres d’Isaac Albéniz (les Suites Espanyola i Ibèria 1905-1906), com una forma de retre homenatge a aquest gran compositor.

Prop d’unes tres centes persones - el MTV (el Mataró de tota la Vida) i uns quants snobs d’aquells de la Setmana de Música Antiga, (fins i tot, l'ex-director de l'edició pel Maresme d'El Punt, Sr. Manuel Cuyàs i esposa) -, omplien la platea del Foment, i com era d’esperar, no van sortir decebuts. Com passa en altres concerts que sense intèrpret de renom, tampoc deceben ni a l’expert ni a l’aficionat, però que malauradament no compten ni amb la presència d’un regidor ni de personalitats rellevància de l’escàs món cultural mataroní.

En aquesta ocasió, però, el concertista s’ho valia – no es podia quedar malament - i en representació del consistori va assistir el segon tinent d’alcalde Toni Guirao (el primer tinent, l’alcalde i altres regidors del govern municipal com cada any, estaven “tancant” els gegants a Can Marfà) i l’esdeveniment també va comptar amb Jaume Boter de Palau, president de Caixa Laietana, que va entrar un cop el concert havia començat.

A manera d’introducció, Antoni Vilà, vice-president de l’entitat, va adreçar unes paraules al públic, tot agraint la presència dels Srs. Guirao i Boter de Palau, i fent esment seguidament de l’admiració del concertista per la figura d’Albéniz, a través de la lectura d’alguns dels paràgrafs escrits per Nieto en el programa de mà.

En referència a les obres seleccionades, la primera part del concert va correspondre a la Suite Ibèria, amb un total dotze peces, repartides en quatre quaderns, es va seleccionar en primer lloc, Almeria, que pertany al segon quadern, i de la que va indicar el gran desenvolupament d’aquesta peça per tal de reflectir musicalment l’ambient de la ciutat. Sevilla, que pertany a la Suite Espanyola, “és la més coneguda i està interpretada a ritme de “fandanguillo””. De Evocación, i que correspon al primer quadern en va esmentar el sentiment del compositor per aquelles terres i per acabar la primera part del programa, Triana del segon quadern “serveix a l’autor per retratar aquest conegut barri de Sevilla”

Previ a la interpretació de la segona part del concert, Vilà igualment va adreçar-se a l’auditori, tot informant de la presència d’un besnét d’Albèniz, el Sr. Juli Sansó, de qui va agrair la seva presència, i al igual que en la primera part, va facilitar unes quantes dades respecte a les diferents peces.

D'El Puerto, que pertany a la Suite Ibèria, (primer quadern) va indicar que “el compositor va transmetre a través de la música el traginar de la gent pel port”. Pel que fa a Mallorca, composta al 1890, (per la data de composició no pertany a cap cicle) amb estil de barcarola, forma musical que interpreten els gondolers venecians, i que mostra la bellesa de la illa. De Rondeña i El Albaícin, igualment corresponen a Ibèria (segon i tercer quaderns) en va destacar el ritme de la primera (una petenera) i la inspiració de la segona evocant el barri gitano de Granada.

La peça final que va tancar el concert Isaac, ha estat composta aquest any per Moisès Bertran, qui actualment desenvolupa la seva carrera a Caracas (Veneçuela), es va basar en el propi Albéniz i Asturias, però dins la particular visió de Bertran.

Wednesday, August 01, 2007

L’ORGUE AL SERVEI D’UN GRAN ORGANISTA (II) – CONCERT


Després de les paraules de Vives, i amb la majoria de públic ja situat, on no destacava cap autoritat ni cap personalitat rellevant de la cultura oficial, - els bancs de la basílica prèviament varen ser girats de cara a l’orgue i a una pantalla gegant – va tenir lloc el concert, on malauradament, en cap moment – en prou feines s’esperava l’acabament de la interpretació de les peces - va deixar d’haver-hi afluència de gent que entrava i sortia de Santa Maria, per la porta principal, passant sempre en el marge esquerra, la qual cosa no va deixar de provocar distracció i molèsties, de cara a l’atenció de l’excelent execució de Prieto, que es va atenir a l’horari previst pel concert: uns cinquanta minuts.

El Preludi i fuga en re major BWV 532 de Bach és una peça de dificultat intensa que Prieto va resoldre amb gran coneixement i extraient les màximes possibilitats de l’orgue, mostrant des de la primera nota, la important riquesa de matisos d’obra i d’instrument, permetent a l’oïda del públic, moments de recolliment, de dolçor i de joia, gràcies també a poder veure la interpretació de Prieto a través de la pantalla gegant. El joc de pedals, que més tard va tenir el seu màxim exponent, va permetre remarcar intensitats i subtileses, arribant al final de la peça amb una brillantor extrema.

Tot seguit, el Clar de Lluna de Debussy, una obra plena d’exquisidesa pianística, que Prieto va saber transformar en extraordinària delicadesa, modificant, sense trair, el piano en dolços flautats, i sabent reflexar amb suavitat els moments més lírics. Una transcripció suggerent i emotiva, fins a tal punt que el silenci i l’atenció del públic va donar més intensitat a la interpretació de Prieto.

La Fantasia i Fuga sobre el coral “Ad nos, ad salutarem undam” de Franz Liszt, va ser una obra densa, d’execució magnífica. És curiós com dins un mateix concert, es va passar de la solemnitat no exempta certa calidesa de l’església luterana (Preludi i fuga en re major BWV 532 de Bach) a l’exaltació in extremis de l’església catòlica amb aquesta Fantasia...Una obra intensa i intima, plena de força i domini de l’instrument, el qual va mostrar visual i sonorament el seu virtuossisme (i el de Prieto), la seva dinàmica i el seu espectacular cromatisme sonor. Una obra profundament espiritual, i que convida a la reflexió, i que va permetre percebre la bellesa de tots els registres, tant de flautats i trompetes, com de corda, etc.) Una interpretació esplèndida que va deixar a Prieto exhaust, per l’esforç físic que va representar.

Finalment, el programa va acabar amb la transcripció per a orgue de l’Estudi transcendental per a piano nº 8, també de Liszt. Una obra engrescadora, plena de fermesa i imaginació, rallant l’agosarament que va deixar constància del refinament i del bon gust respecte a la millor tradició pianística del romanticisme, transformada gràcies a Prieto, en una admirable peça per a orgue.

Naturalment, no podia faltar el bis, i Prieto va tornar a repetir uns quants compassos del Clar de Lluna.

Una excel·lent vetllada d’orgue, tot i que Raúl Prieto va declarar no sentir-se massa satisfet, però l’auditori present va quedar encantant, felicitant efusivament a tan magnífic intèrpret.

L’ORGUE AL SERVEI D’UN GRAN ORGANISTA (I)


Des de fa uns anys, a l’entorn de les festes de Les Santes, l’organista Raül Prieto interpreta un concert extraordinari, a fi de donar a conèixer les extraordinàries possibilitats de l’Orgue de la basílica de Santa Maria, del que aquest any es celebra el seu vuitantè aniversari.

En el concert d’enguany, i davant d’un públic que omplia de gom a gom la nau central de la basílica, Ramon Reixach en representació de l’Associació Jaume Isern d’Amics de l’Orgue, va adreçar unes paraules, il·lustrades amb mitjans informàtics, tot agraint a l’auditori la seva presència i informant de la constitució d’una comissió d’experts, sota l’empara del rector de la parròquia i de l’alcalde de Mataró, formada per Ramon Oranias, organista de Montserrat, Pere Casulleras, organista que actualment exerceix la seva tasca a Suïssa, Ludger Lohmann, expert en la restauració d’orgues i el mateix Raül Prieto.

Aquesta comissió va realitzar un estudi en profunditat de les possibilitats de restauració de l’orgue, i després de les pertinents deliberacions, va prendre la decisió de portar-lo a reparar a la firma alemanya Rieger, firma de gran prestigi en el camp de la recuperació d’orgues, amb treballs realitzats amb instruments de Paris, Alemanya, Estats Units, etc.

Acabada la presentació, es va passar pròpiament al pre-concert talk, de la mà del conegut musicòleg Joan Vives, qui primerament va informar als presents de la commemoració d’una data important: el del 257è aniversari de la mort de Johan Sebastian Bach, un 28 de juliol de 1750.

Tot mostrant la seva satisfacció per la celebració d’aquest concert, dins la festa major i per comptar amb l’orgue monumental de la basílica, Vives va passar directament a informar de les obres seleccionades pel mateix Raül Prieto, “d’alt contingut virtuosístic”

En referència al Preludi i fuga en re major BWV 532 de Bach, segons Vives, aquesta peça va sorgir en l’etapa de joventut del compositor, quan exercia funcions de director d’orquestra a la cort del príncep Anhalt de Cöthen (hi va entrar al 1717), essent aquesta una de les etapes més felices de la seva vida. Cap al 1723, es va traslladar a la ciutat de Leipzig.

La segona obra seleccionada, el conegut Clar de Lluna de Debussy, en realitat és una adaptació del mateix Raúl Prieto per a orgue. La coneguda peça per a piano, amb el títol original de Suite Bergamaske, basada en un poema de Paul Verlaine, amb referències al poble de Bérgamo (Italia). També va ser una obra de joventut, en aquest cas de Debussy. “Tot un experiment interessantíssim dins el marc de Santa Maria, que farcirà de màgia per la música pre-impressionista de Debussy” , va comentar Vives.

La tercera obra programada, la Fantasia i Fuga sobre el coral “Ad nos, ad salutarem undam” de Franz Liszt, és una obra associada al piano, “i es pot considerar a Liszt el més gran virtuós pianista del segle XIX”. D’ell parteix la manera de posar el piano a les sales de concert. Home de gran capacitat creativa, i de crear gran expectació. Vives va relatar l’ anècdota de com un cop acabat en concert, va sortir en carruatge, seguit per un munt de carruatges més que l’aclamaven.

Cap al 1861, Liszt va tenir una crisi personal, o lo que actualment se’n diria una depressió. Va deixar la cort de Weimar y a la seva parella sentimental de les hores, i se’n va anar a Roma. Va visitar al papa, i encara que no va fer els vots, si va dur a partir de llavors una vida més fervorosa, basada en la religió catòlica. “Va escriure unes quaranta obres per a orgue i aquesta que sentirem avui és molt difícil d’interpretar. En Raúl Prieto ha tret una copia del manuscrit original”. La dificultat de la peça estriba en el domini dels dos tipus de teclats: peus i mans, i on si troben demés, alguna contrarietat en referència als pedals.

Finalment, Vives va acabar el pre-concert talk amb unes paraules respecte a l’Estudi transcendental per a piano nº 8, també de Franz Liszt, de la que Prieto ha fet també una transcripció per a orgue. “És també una obra de dificultat notable i recrea el món romàntic de l’estudi, típica del segle XIX".