Sunday, July 30, 2006

FINAL DE TEMPORADA:MISSA DE LES SANTES


Com diu el bon amic Ramon Reixach, el MTV (el Mataró de Tota la Vida) té un dia de trobada: 27 de juliol, Ofici de les Santes, i tot i que aquest any hi ha hagut menys gent tant dins com fora la basílica (la calor pot ser un motiu però d’uns anys ençà, la afluència va sent menor), la devoció convertida en obligació va fer que mataronins d’una mitjana d’edat d’entre cinquanta cinc- seixanta anys anéssim convençuts al que realment és l’acte principal de la nostra Festa Major, desvirtuat al llarg d’aquests darrers vint anys per la potenciació d’un culte a la celebració d’unes Santes nocturnes, amb acabament de concerts i espectacles de matinada, que afavoreix que el jovent no participi en les activitats de dia, concedint a la llum solar les hores que la son reclama.

Segons comentaris mentre s’esperava el començament de la missa, on com cada any, el volum de la veu dels assistents en prou feines deixa sentir les peces d’orgue, aquest cop de la mà de Roger Estrany, discussions a nivell polític varen impedir que una personalitat de renom de la política catalana, acompanyés a les autoritats locals. No obstant, el vice-president del parlament català Ramon Camp i el del Consell Comarcal del Maresme i alcalde de Vilassar de Mar, Pere Almera varen ser els convidats d’aquest any.

Pel que fa a les autoritats eclesiàstiques, el vicari episcopal de la demarcació de Mataró i la Cisa, Mn. Josep Segimon García, i el vicari general de la diòcesis de Sant Feliu han estat els oficiants de la Missa d’enguany.

Per l’església mataronina, aquest és el seu exclusiu i gran dia de celebració, i de retrobament de la cúria local i comarcal. A manca del cerimonial, que rigorosament enviava la corresponent invitació, qualsevol capellà s’afegeix, i els moments previs a la celebració tenen la familiaritat de les persones que fa temps que no es veuen.

Qualsevol celebració eucarística requereix coneixements explícits de la litúrgia, i aquesta ha d’estar corroborada per un ordre en tot l’esdeveniment. El “cerimonial del desordre”, pel que fa a l’entrada d’autoritats, és ja tradicional en la missa mataronina, entrant en grups, això si, tots ben vestits, però sense marcar el protocol.

L’església, naturalment, té més de dos mil anys, i com marca el dogma segueix la litúrgia. Tots els capellans, acòlits, diaques i escolans, entren tots junts, i en fila i situant-se cada ú al seu lloc, no exempt d’algun despistat, escoltant posteriorment la interpretació de la partitura de Mn. Blanch, o millor dit, aprofitant l’estona per estar cada ú amb els seus propis pensaments, inclòs trencar el son per uns instants.

El sermó vicari episcopal, Mn. J. Segimon García, va ser molt clar i entenedor, passant sense crítiques però amb coneixements, per tots els temes de l’actualitat tant catalana com nacional o internacional acabant pel significat del martiri de les Santes Juliana i Semproniana

Mossèn Barat, rector de Santa Maria, va recordar als presents que al 2008 es celebrarà el mil·lenari de la basílica i que falten diners per a la seva restauració i conservació, manifestant el seu temor que en les celebracions de l’esdeveniment, no estaran acomplerts els objectius. “Es varen repartir 1200 fulls sol·licitant aportacions econòmiques per a la restauració. Només en vàrem rebre 17. Els feligresos no aporten”

Va valorar altament el treball altruista de moltes de les persones que col·laboren amb Santa Maria, Mn. Barat, però també ha fet esment que: “Calen 800 milions de pessetes. La Generalitat s’ha compromès a aportar-ne la meitat. En manquen, doncs, 400 milions” han estat les paraules claus del final de l’Ofici, no deixant de fer referència a la darrera reparació important: el sostre de la basílica, que va costar cap a 6.000,00 €

En referència a l’entorn musical, amb un cor més entusiàstic que professional, (i és té en compte l’acústica de l’altar del Roser, però la dissonància en les seves veus era clara in contundent), i sota la direcció de Josep Canals, que aquest any es retira, l’ofici de Mossèn Blanch va ser dirigit amb una certa lentitud, que fins i tot va provocar que en els moviments finals del Credo “Et Expecto” i “Et Vitam”, més d’un dels assistents ja fes la discutida. Això, també fa Festa Major!

Val a dir, però que la calor es va deixar notar més que mai aquest any, i la coordinació entre la litúrgia i el repòs de músics i cantaires, va patir certa desorientació, desprès de la lectura de l’Evangeli i abans del Sanctus.

Si l’any passat Lluís Carné va aprofundir en la partitura, original, rescatant moviments i compassos que el llarg dels temps van quedar en l’oblit, i donant una direcció tècnicament acurada, i el musicòleg Francesc Cortés té tendència a una velocitat “de vertigen”, el mestre Canals, li agrada recrear-se en l’esdeveniment, provocant l’excessiva dilació de la que ja em fet esment. Val a dir, però, que músics i solistes, bons professionals, han sabut donar harmonia i frasseig a l’Ofici mataroní, especialment Josep M. Ruiz, de veu expressiva, potent i nítida que com sempre, va saber donar la grandesa que l’esdeveniment requereix.

També cal fer esment dels cants del públic, seguint la liturgia, i de la seva directora, Maria del Valle, qui amb una veu excessivament aguda, i de timbre estrident, li sobre afany de protagonisme i li manca discreció.

Però aquestes particularitats també formen part de Mataró i la seva Festa Major, de poble. Els representants d’aquella crida “Les Santes, fem-ne Festa Major”, s’han envellit i “apoltronat”, impedint l’entrada de nova gent i noves idees. El maig del 68 és tan vell com les relíquies de les nostres Santes Patrones.

Friday, July 28, 2006

PLAÇA PERE MÀRTIR VIADA


Dins els actes del “Sant Pere més Alt – Art al carrer”, organitzats pels Dimarts del Llimoner i l’Associació per Sant Lluc per l’Art, el passat dissabte, 22 de juliol el president del Patronat Municipal de Cultura, Jaume Graupera, va inaugurar la plaça Pere Màrtir Viada, situada al costat de la muralla dels genovesos, reminiscència del renaixement mataroní, en homenatge al conegut i bohemi pintor mataroní, traspassat ara fa un any.

En una informal taula rodona posterior, i sota l’atenta mirada de conegut personal del Patronat de Cultura, companys i col·legues d’en Viada com Pere Pascual, (PIC) crític d’art, Josep Novelles, pintor i Manuel Patricio, poeta varen departir sobre la seva figura, coincidint tots tres en el seu anècdotari, en l’excel·lent relació que el pintor mantenia amb l’alcohol, en detriment de l’aigua.

Viada va ser l’impulsor del primer Sant Pere més Alt, (abans de ser plaça, la seva família hi vivia), que va tenir lloc l’any 1969, com a conseqüència de l’estada del pintor a París, durant el maig francès de 1968, dies que va poder gaudir gràcies Titit Puig, neta de Puig i Cadafalch, en aquelles dates, catedràtica a la Sorbona de Paris, que el va allotjar, sense càrrec, però rebent un pagament en “espècies” per part del pintor, segons va manifestar Pere Pascual.

Juntament amb Viada, hi va col·laborar amb el projecte en Nico, propietari aleshores de la galeria Tertre, i sense gaires problemes “per part de l’Ajuntament i del seu regidor de cultura de les hores, Lluís Soler Fonrodona, tot i la seva vinculació política, es va tirar endavant l’idea de portar l’art al carrer”, va comentar Manuel Patricio.

Pascual va fer distinció entre el Viada home i artista. Pel que fa a l’home, coincidint amb Patricio en que “el Pere era el Pere i se li perdonava tot”, va informar als presents del vincle familiar amb Viada – cosins segons- essent una relació molt ferma. Viada va endegar dos negocis, però amb desenvolupament fallit: un bar i una discoteca a la Ronda Exterior.

A nivell artístic, la seva entrada dins aquest món va coincidir amb les exposicions que a finals dels cinquanta, i durant els seixanta, el Museu de Mataró va mostrar sobre l’avantguarda de l’art de l’època: Tharrats, Tapies, Alcoy, etc. “El tarannà de Viada i circumstàncies personals varen fer que la seva carrera artística fes dalts i baixos”, va comentar Pascual, i va definir el seu art com: “personal, ple d’iconografies, de formes i d’elements. Per ell no hi havia la veritat absoluta; defenia amb la mateixa convicció l’art abstracte que el figuratiu”

Pel que fa a la mostra, cal reconèixer que el nivell era baix predominant el figuratiu sobre l’abstracte, notant-se la mancança de noms reconeguts. No obstant, cal valorar positivament aquest tipus d’exposicions, com a primer pas per a artistes novells, sigui quina sigui la seva edat, que encara no han assolit les cotes necessàries per entrar dins les col·lectives, però que si veritablement senten l’art, també cal donar una oportunitat per mostrar la seva obra al públic, encara que el passat 22 de juliol fos escàs, per la coincidència d’altres actes organitzats com a prèvia de la Festa Major d’enguany.

A part de la mostra de pintura, el Sant Pere més Alt 2006 es va complementar amb la parada de llibres “Llibre Viu” d’en Rogés, concerts de Rock i de Jazz, sopar a la fresca dansa oriental, comptes per adults, i l’endemà, dia 23, una simultània d’escacs organitzada pel Club d’Escacs Mataró i un recital de poemes de Manuel Patricio a càrrec de Carles Soriano amb motiu de l’exposició “Venecia: ombres i llums” de Manuel Contreras, a la sala El Racó del Casal Aliança.

Sunday, July 09, 2006

CENTRE CA L’ARENAS-1: L’ESPLENDOR DEL DIBUIX CLÀSSIC


Després dels “fastos” del dia de la inauguració, el passat 1 de juliol, del Centre d’Art de Ca l’Arenas, d’una polèmica encara vigent, disfressada de fons d’art, però amb una clara arrel política, que en absolut s’hagués avingut amb l’anima sublim de Jordi Arenas, arriba a l’hora de contemplar amb serenor, tranquil·litat de públic – tan sols hi havia quatre persones en tot l’equipament en el moment de fer la crònica - i examinar amb cura el centre d’art i les seves exposicions.

Les mostres exhibides han seguit un criteri únic: el retrat. S’haguera agraït, simplement com a contrast i per variar, una mica de paisatgisme. No obstant, tenint em compte que Jordi Arenas va fer més de 600 retrats de mataronins, un monogràfic al aquesta temàtica també té el seu interès.

“L’elegància del retrat” és la mostra que de Manuel Cuyàs i Duran, bon amic d’Arenas i traspassat fa un any, és pot veure en la sala 1 del centre.

Un títol escaient per una personalitat tant distingida com era el Sr. Cuyàs. El visitant podrà apreciar el domini perfecte de la tècnica del dibuix a ploma: precís, acurat, elegant, de traç enèrgic i sobre tot molt imaginatiu. Tal com molt bé diu Carles Marfà en el programa de mà: “Sense trencar els cannons, té una singular manera d’expressar-se que personalitza la seva obra”. És de destacar un quadre especialment sorprenent: Teresa Gibert i Terri vistos des del segon pis de Can Cuyàs, i la profunditat del retrat del finat poeta Punsola,

Del seu bon amic Jordi Arenas, Manuel Cuyàs va realitzar bastants dibuixos, exposats en el que era el menjador de la casa, i on es pot apreciar amb tota la intensitat la profunditat de la mirada d’Arenas, i l’aspecte auster i disciplinat de la seva forma de treballar, no exempt d’alguns tocs d’humor.

Pel que fa a Manuel Cuyàs, es poden veure uns pocs quadres fets al oli pintats per Arenas, i on en sense dubte, el “senyorio”, l’aplom i la distinció de l’artista hi queden perfectament reflectits.

Ambdós, mestres en el seu estil, són realistes alhora de fer el retrat, però mutuament capaços d’extreure i exposar la personalitat de l’altre.

Val a dir que hi ha un complement d’aquesta mostra; l’exposició que fins el proper 27 de juliol, presenta el Museu Arxiu de Santa Maria: “Manuel Cuyàs, obra gràfica”, on el visitant podrà comparar l’elegància del dibuix, amb el dinamisme, la traça àgil i l’exquisit sentit de l’humor de l’artista.

CENTRE CA L’ARENAS-2: EL RETRAT I LA HISTÒRIA


El primer pis del centre presenta una part del patrimoni mataroní, aquell que al llarg de la història els ciutadans han anat dipositant com a fons del museu, o que el propi consistori hagués adquirit per diversos motius.

“Senyors i Senyores: mirades contra el temps” és el títol de la mostra que durant un any – pot ser si que massa temps – es podrà veure en el primer pis d’aquest Centre.

La qualitat artística és indiscutible però el més interessant de tot és el passeig per la història que suposa aquesta exposició. El retrat mostra no tan sols sentiments, emocions, status econòmic, distinció, etc., sinó que és reflex d’una societat i d’un temps històric. Des de l’edat mitjana amb les escultures de Sant Cosme i Sant Damià, fins al segle XX amb Nelly Harvey i el seu retrat de dama de 1924, el visitant fa un recorregut a través de personalitats de la nostra ciutat. Però també es pot observar com els mataronins contemplaven l’entorn exterior al marge de la vila.

Com eren Narcís Monturiol, com vestien els cavallers del segle XVIII, quin era el nivell que representaven un mestre d’obres com Josep Simón i la seva esposa, quin aspecte tenia Ferran VI d’Espanya, rei de curt regnat, la renaixença amb el retrat de M. Güell i Campasol, una mataronina com Concepció Mora, i un llarg etc. hi son presents en aquesta mostra.

Pintors com Frederic Català i Sabater, Josep Cusachs i Cusachs, Ramon Martí i Alsina, Joan Vila i Morera, Josep Ma. Recoder i Borràs, el mateix Jordi Arenas i alguns autors anònims reflecteixen un temps i un país, una visió artística i un moment històric.

“Flashback i Bénédicte Desrus” són exposicions dignes de l’Espai F i que no mereixen comentaris .

L’art de Jordi Arenas va ser desvirtuat en els anys seixanta i en la transició per les corrents avantguardistes que el consideraven conservador i poc innovador. Resulta contradictori que el llegat Arenas es vegi barrejat amb art contemporani de poca qualitat i escassa preparació acadèmica. El Centre d’Art de Ca l’Arenas mereix un respecte al llegat i consideració per l’ART, que pot ser molt actual, doncs hi ha creadors absolutament innovadors dignes de l’equipament. Només cal visitar l’exposició Joves Artistes de la Sant Lluc a la Sala que Fundació Caixa Laietana té a la plaça Santa Anna de la nostra ciutat.

CENTRE CA L’ARENAS-3: L’EQUIPAMENT

Demano permís a l’amic lector per trencar la norma bàsica d’aquest blog: la crònica i decantar-me per l’opinió, que no serà ni imparcial ni subjectiva, però de ben segur que el respectable serà benèvol i podrà criticar la meva opinió amb tota llibertat.

Emociona veure un vídeo realitzat pel Patronat Municipal de Cultura, on l’espectador pot apreciar com era la casa i l’ambient cultural i elegant que si vivia. La funcionalitat de les reformes realitzades, ha convertit l’habitatge en un espai pràctic però fred, distant del refinament que la família Arenas transmetia, i de la brillantor de l’obra construïda per Emili Cabanyes a finals del segle XIX, amb influències angleses i tocs de principis de modernisme.

La uniformitat de línies i la mancança d’imaginació que solen utilitzar els arquitectes i tècnics municipals, no s’avé gens amb el tarannà europeu que restaura, conserva, adapta però no modifica. En l’edifici del centre d’art, hi ha masses canvis; només en senyalem dos: una escala de ferro que desentona en l’edifici, i un jardí actualment inexistent, ple de picons de pedra petits, que el dia de la inauguració, varen ser la incomoditat dels talons de les senyores i de les plantes dels peus dels senyors, i que en fraccions de segons es pot apreciar com era originàriament en l’esmentat vídeo. De la teulada de ferro, és evident la seva utilitat, però, estèticament no hi ha coordinació arquitectònica amb la façana.

Alguns mobles, els esgràfiats de l’escala, el terra i els vidres són les petites restes d’un antic esplendor i de la bellesa d’un esperit.

El reportatge en vídeo del que ja em fet esment, permet a l’espectador i visitant del centre tenir una visió molt clara i instructiva de la vida de Jordi Arenas, en la seva basant com a dibuixant, músic, arqueòleg, pintor de frescos i restaurador d’obres d’art.

En referència a aquest reportatge, cal fer esment d’algunes de les entitats i persones que hi han intervingut en la creació del mateix com el Museu Arxiu de Santa Maria, els marmessors Antoni Luis i Santiago Martínez, Televisió de Mataró, etc., i són molt importants els textos de Nicolau Guanyabens, historiador i arxiver de reconegut prestigi, que ja varen ser utilitzats pel llibre de l’exposició Jordi Arenas i Clavell (1920-1998) de l’any 2003.

També, però cal afegir les aportacions de Pere Tió, que deu anys enrera va publicar en la revista Cingles editada l’Agrupació Cientifico-Excursionista, un article dedicat a Jordi Arenas, de text molt clar, sintètic i sistematitzador, que ha servit de referència per a molts, i al que si va aportar una magnifica i expressiva fotografia de Jordi Egea, que conclou el vídeo.

Mataró té un nou centre cultural. Però, seria d’agrair per part dels tècnics del centre, com del propi Patronat de Cultura una visió més HUMANÍSTICA, amb més amplitud de mires tant pels artistes locals com visions externes que permetin als visitants veure que es fa a fora de la nostra ciutat, i fins i tot de Catalunya. Seria d’agrair menys política, i més obertura per a la brillantor del centre, pel nom de la nostra ciutat i per decòrum als mataronins, que amb els NOSTRES IMPOSTOS mantenim els equipaments i paguem el sou a tècnics i funcionaris.


VENÈCIA I L’ENCÍS DE LA LLUM NOCTURNA


Manuel i Clara Contreras són una parella de fotògrafs ben coneguts dels mataronins aficionats a les arts plàstiques.

Membres dels “Dimarts al Llimoner”, i de prestigi demostrat i reconegut en el món de les arts gràfiques, exposen en el Casal Aliança del carrer Bonaire, 25, dins la sala de l’Associació Sant Lluc per l’Art: “Venècia: ombres i llums”, un conjunt de fotografies realitzades fa dos anys, per primavera, en un viatge a la ciutat dels canals.

Antoni Luis, president d’ ASLL va ser l’encarregat de fer la presentació de la mostra, destacant la seva basant artística i tècnica: “No hi ha prou amb unes imatges. S’ha de tenir gust i sensibilitat artística. En l’art, les eines són el mitjà”, varen ser paraules de Luís, que també va glossar la figura de Contreras en referència tant als seus estudis a l’escola Massana i a la Llotja de Barcelona, com activista cultural, relacionat tant amb la festa major de Cirera, i amb la mostra de Sant Pere Més Alt.

Fent un paral·lelisme amb Jordi Arenas i el seu bon ull i experiència, en veure tan sols en l’inici, el desenvolupament dels quadres dels seus alumnes quan feien apunts a l’exterior, va manifestar referint-se a Contreras que “descobreix l’art allà on enfoca”

Finalment, Luis va fer esment de Clara, la muller d’en Manuel i de la capacitat d'obra i imaginació d’ambdós amb una màquina fotogràfica, apuntant com a conclusió: "cal deixar-nos seduir per les ombres, llums i colors de les fotos de Contreras”

Informant de la lectura de poemes de Manuel Patricio pel proper 23 de juliol, cedeix la paraula a Carlos Soriano, qui va subscriure la totalitat del que havia esmentat Luis, com a coneixedor de l’obra de Contreras, a qui va acompanyar a Venècia, i del qui recorda l’emoció del fotògraf quan li explicava detalls tècnics que ell no entenia però dels que en aquesta mostra veu els resultats.

Tot recitant dos poemes de Manuel Patricio, que també es troben com a cartel·les en algunes fotografies, Soriano va finalitzar dient: “és un fet important que els del Dimarts al Llimoner acompanyin als de la Sant Lluc”

Per acabar l’acte, Manuel Contreras agraeix als presents la seva presència i manifesta que “el que va començar com un passeig ha acabat en quelcom més seriós. La foto és real; tan sols ha passat per un filtre”

Veritablement ens trobem davant d’una esplèndida exposició fotogràfica que permet una visió única i idíl·lica; una Venècia amb llum daurada que li dona un aspecte barroc, però sense perdre la seva identitat renaixentista. Tot i el títol de la mostra, no hi ha ombres; hi ha la llum nocturna que embolcalla de misteri l’esplendor de la capital del Véneto.

Contreras és un artista; no tan sols fa fotografia sinó que es pintor i naturalment, defuig de la fotografia turística per mostrar-nos el silenci dels canals, el romanticisme de racons amagats, l’encant únic d’una posta de sol a Venècia i el garbuix de la gent amb tocs impressionistes.

Unes fotografies tècnicament acurades, sorgides de les mans d’un artesà que ha captat amb claror de nit, la màgia de Venècia.

Sunday, July 02, 2006

CA L’ARENAS, CENTRE D’ART: INAUGURACIÓ


En commemoració del 8è aniversari del traspàs de Jordi Arenas, el passat 1 de juliol l’alcalde Joan A. Barón va inaugurar el centre d’Art de Ca l’Arenas del Museu de Mataró, fent així realitat el testament de l’artista, portat a terme gràcies al seguiment dels marmessors: F.Masriera, A. Martínez, i A. Luís entre d’altres, i a la voluntat del propi consistori.

El Mataró de tota la vida, el que va a la missa de les Santes i que de forma més escapçada acudeix anualment al lliurament del Premi Iluro, hi era present a l’esdeveniment, omplin les sales de gom a gom.

L’alcalde Baron, fent de mestre de cerimònies, va donar la benvinguda als presents i va cedir la paraula a Antoni Luís, president de l’Associació per l’Art Sant Lluc, i que en representació dels marmessors del pintor, va reconèixer el moment històric que s’estava vivint dins el context de la nostra ciutat, i gràcies a moltes persones que hi ha intervingut.

Fent esment al quadre “Resurrexit”, un oli sobre tela pintant al 1952, li va servir com a introducció per relacionar-lo amb la creació d’aquest centre d’art, i pel ressorgiment del nom Arenas, tot recordant les profundes conviccions religioses del seu amic i mestre, Jordi Arenas: “Fe i religió ho portava sense ostentació però amb convicció de la resurrecció cap a una vida millor”

En referència al llegat, Luis va fer esment dels projectes d’Arenas darrera del talent de l’artista, per a la creació d’aquest centre, on les seves obres sempre hi seran presents, tant com dipòsit com per les exposicions rotatives que dels seus quadres el centre anirà exhibint, seguint així la voluntat de l’artista, que també pensava en les persones menys afavorides econòmicament: “Les persones de principis i de bé sempre deixen petja en els nostres cors”.

Luis també va tenir paraules per els tècnics que han treballat en el projecte, i va recordar les llargues discussions i converses que finalment han convergit en aquesta nova realitat cultural per a la ciutat. “Nosaltres, tots formem part d’aquest renaixement, i li hem de donar vida a aquest renaixement, amb l’esperit de l’art i d’en Jordi”, varen ser les frases finals d’ A. Luis, qui va ser seguit en el torn de paraula per Jaume Graupera, com a president del Patronat Municipal de Cultura.

Afegint-se a la glossa de Luis, es va mostrar satisfet en la festa d’inauguració d’aquest equipament de Ca l’Arenas “que perpetuarà la seva herència. Un nou equipament cultural que a la ciutat li feia falta, i que va néixer d’un acte de mataronisme, de generositat de l’artista i de la voluntat de l’Ajuntament”.

Graupera, va passar seguidament a descriure la distribució de l’edifici, tot destacant el desig de que sigui una casa d’artistes: soterranis destinats a tallers, planta baixa on s’exposarà l’obra dels germans Arenas, rotativament, primer pis on s’exposarà el patrimoni de la ciutat, en mes de 6.000 quadres i el segon pis, destinat a dipòsit de quadres i dibuixos, i com a tal no podrà ser visitat habitualment.

Per finalitzar, Graupera va tenir paraules de record per als seus predecessors en la presidència del PMC: Carme Benito, qui va recollir el testimoni de l’herència de l’artista i Remigio Herrero, com a continuador, juntament amb els directors de l’entitat Ramon Ramis i Toni Cabré, i per als tècnics i maremessors, amb qui va tenir llargues converses i discussions. “Volem que Ca l’Arenas sigui un equipament viu i revitalitzador del futur artístic de la ciutat”.

L’alcade J. A Barón, va concloure l’acte, destacant igualment ambdues voluntats, la dels marmesors i la de l’Ajuntament de que el projecte es tirés endavant, malgrat l’escepticisme de certes personalitats de la vida pública mataronina. “Però en Remigio Herrero hi va posar el cor des del primer dia, amb moltes discussions, Fe i confiança, es podia arribar al final del camí”

Barón va fer esment que en l’època en que es va començar la rehabilitació de l’edifici, ell era regidor d’obres i urbanisme, fet que li va permetre viure de molt a prop el tema. Va destacar l’empenta i decisió de Lluís Gibert i Marisol Carrillo, a qui el públic assistent va retre un fort aplaudiment.

“Tenim un equipament que cal omplir-lo d’art. Hi posarem els fons museístics del Museu. Si vol posar vida. No es vol que sigui el magatzem del Museu”.

L’ alcalde va concloure l’acte posant de manifest la creença en les pròpies capacitats dels artistes per tirar endavant projectes, i assolir objectius comuns, per al desenvolupament d’aquest centre d’art, que en cap moment ha de ser un museu.

“Volem estirar el centre històric de la ciutat. El carrer d’Argentona ha d’ajudar a estirar al Centre. S’han de fer millores urbanístiques i noves activitats a la ciutat. Cal que el centre creixi i que s’estiri en xarxa creant nous punts de centralitat.

El centre d’art de Ca l’Arenas va ser inaugurat amb una festa on es fa servir un refrigeri, amb una visita guiada per les instal·lacions i amb tres exposicions: Menjador: Cara a Cara: Arenas-Cuyàs – Sala i L’elegància del retrat: Manuel Cuyàs i Duran Sala 2 i Benedicte Desrus.

Les característiques del centre, la seva estructura arquitectònica i les exposicions dels quadres exhibits formaran part d’una altra crònica.

VERSOS AL “RACÓ”


Una branca de l’art de Pòlimnia, concretament la dècima, va tenir el passat 30 de juny a “El Racó” del Casal Nova Aliança, el seu protagonisme, gràcies al tàndem Fradera – Ubach. La xerrada “El sistema poètic decimal”, va il·lustrar a la vintena de persones presents sobre una basant de la poesia, poc cultivada en l’actualitat.

Organitzada pel “Caliu – Haribala”, Enric Pons, promotor juntament amb Lluís Felipe del conjunt de conferències “Coneixem Mataró, parlem de Mataró”, de forma planera i casolana, va fer esment en la presentació, de la presència habitual de Josep Fradera en esdeveniments i activitats culturals, a partir dels anys quaranta, i en l’actualitat, com a membre encara actiu dels “Amics de la Ciutat”. “Si a la vida, hi afegíssim una dècima i un poema, seria molt millor”, va concloure Pons en referència a Fradera.

De Xavier Ubach, va ressaltar la seva tasca com a rapsoda i pintor, i recordant les paraules de Joan Torres “un treball molt important per Mataró”.

Va acabar la seva presentació recordant les xerrades de fa cinquanta anys, on es parlava de cultura i joventut, i de la promoció que se'n feia per part de Ricard Bonamusa, present a l'acte. El cinema era un dels molts temes que es tractaven en El Caliu durant la temporada.

De forma amena i instructiva, Fradera va introduir la conferència recordant l’existència de la dècima, denominant-la com una ordenació quatrimetral d’una obra, i que encara es poden veure mostres del seu treball a les auques que es venen per les Santes a Santa Maria, que consten de 48 rodolins.

Fent esment al fet de que va resultar guanyador d’un parell de concursos, té la costum Fradera, des de fa trenta anys, de felicitar als clients, i ara als amics, amb un sonet creat per ell, a imitació d’autors com Brasaire, Sereo, etc.

Les dècimes més antigues que es coneixen a Espanya, provenen de l’any 1650, gràcies a Vicente Espinel, creador de “la espinela”.

A Catalunya va ser Francesc Vicenç García, més conegut com el Rector de Vallfogona qui des del 1607, va cultivar l’art de la dècima, tant des de la basant profana com religiosa. Gran amic de Lope de Vega, es diu que es van conèixer al carrer i per casualitat a Madrid, quan Felip IV, sabedor de la fama de García, el va fer venir a la cort d’Espanya, fet que li va provocar no poques enveges.

Abans de passar a les diferents dècimes, Fradera va acabar la seva introducció fet esment a Pitarra i la consideració que tenia per l’obra poètica del Rector de Vallfogona, i Calderón de la Barca i els primers i coneguts versos “La vida es sueño”, que la veu de Xavier Ubach va il·lustrar al igual que la resta de dècimes creades per Fradera, amb perfecta claredat i timbre i domini i modulació acurats.

“La primera dècima que vaig fer, va ser dedicada a J.Vicenç Foix, l’any de la seva mort, com a petit homenatge”. I tot seguit, i sempre amb sentit de l’humor, uns versos dedicats al Nadal, i al consumisme de la festa, i al vi al que considera el millor invent del món, en detriment de la roda.

Al seu germà Carles Fradera, traspassat encara molt jove, també li va dedicar un record poètic, al igual que a Belissa, o millor dit, a Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, que va desembarcar a Mataró per casar-se per poders amb Carles d’Àustria, a principis del segle XVIII fet històric aquest que va ser fil argumental, de la seva obra: “1708 Proveïdor de la Real Casa”, que va guanyar el premi Joan Santamaría l’any 1972.

Tot un seguit d’entitats i personatges també varen van ser protagonistes de les dècimes de Fradera: als actors de la Sala Cabañes, al Cor Madrigalista, a l’escola Anxaneta, de la que en va ser promotor, a la seva muller, Maria Barceló, a la subhasta del peix de Roses, a Cala Calitjà, on la família Fradera hi té una casa d’estiueig, a l’any 1948 en commemoració del centenari de la sortida del primer tren d’Espanya, de nou al seu germà Carles amb qui conjuntament varen fer uns goigs, ell posant el text i Carles els dibuixos, doncs era excel·lent ninotaire, a Sant Jordi, a petició de la seva filla que va organitzar un concurs poètic i finalment a Pere Calders i la seva obra “Antaviana”, versos que varen arribar a l’autor qui, va respondre a través d’una carta que Fradera va llegir als presents, i que guarda amb cura i afecte.

LES SANTES GRÀFIQUES-2005


Per 14è any consecutiu l’Ateneu Caixa Laietana conjuntament amb el Patronat Municipal de Cultura ofereix una retrospectiva fotogràfica de la passada edició de la Festa Major de Mataró: A PROP DE SANTES.

Sergio Ruíz cap de fotografia de l’ editorial Cap Gros ha estat l’escollit en aquesta ocasió per mostrar la seva particular visió, professional i alhora ciutadana de Les Santes-2005.

En la inauguració el passat 29 de juny, un nombrós públic, principalment col·legues de professió, companys de feina i membres de diversos col·lectius i entitats, participants habituals en la Festa, hi era present. Fins i tot, Televisió de Mataró que té per norma habitual no assistir mai a aquest tipus d’esdeveniments, va fer costat al seu col·lega.

En la presentació de l’acte, Ricard Navarro, cap de l’Obra Social de l’entitat va qualificar el treball de “lloable i interessant. S’aprecia el fotògraf”. Desprès de donar la benvinguda al presents, va cedir la paraula a Ruiz, que més acostumat a les imatges que a l’expressió verbal, va indicar que tenia poc que explicar: “prefereixo que ho veieu i que ho disfruteu”. Content i satisfet de la tasca feta, va agrair a la comissió que el va triar, als periodistes que li han fet el text del programa, i a Caixa Laietana la seva col·laboració, manifestant al mateix temps: “la feina de fotògraf és la meva vida. Em permet conèixer gent, coses, etc. És impressionant”.

Finalment, l’alcalde Joan A.Barón, va fer incidència en que “desprès del cartell i la seva polèmica, aquest és el primer acte de la festa”, i en paraules aproximades a les de l’any passat, va convidar a la participació.

Va destacar que a través d’internet, ja havia visitat virtualment la mostra, destacant especialment els detalles de tendresa, “és una exposició per iniciats i que es pot apreciar en cada imatge, en quin moment de la Festa correspon la foto”.

Des d’aquesta crònica es comparteix la bona opinió de la mostra, i no de deixa de sorprendre que bo i les catorze edicions, sempre hi hagi quelcom nou per trencar allò de "Però si ja s'ha vist tot de Les Santes". Tot i que qualsevol visitant de fora trobaria pocs elements identificatius propis de la Festa Major, a excepció d’en Robafaves i dels castells dels Cap Grossos, cal fer incidència en que el treball exposat és professional, de gran qualitat, imaginació, i amb excel·lents contra-picats. Una visió de color diürna i de llum nocturna, en especial la màgia del cremat i per sobre tot, de calor. Primers plànols on s’extreu una expressió de profunditat novedosa, fins i tot en la dolçor de la mainada, que ja va deixar entreveure fa uns deu anys Teiè Cusachs en la seva exposició de Santes, però que amb Ruiz tenen una connotació que encurioseix al visitant.

Sergio Ruiz, que de dues mil fotografies fetes ens en mostra quaranta, demostra facultats i constància. És ben apreciat per tothom i és d’esperar que amb el pas dels anys pugui formar part, amb nom propi, de l’art fotogràfic.