Sunday, April 27, 2008

ARQUITECTURA I DOCUMENTS DE SANTA MARIA (II): Exposició



















Tal com s’ha comentant en l’apartat I, el director – president del Museu Arxiu de Santa Maria, Manel Salicrú va explicar amb amplitud i precisió dades en referència a l’exposició, tot destacant que el document més antic que es mostra es de l’any 1890 (en realitat del 1884), i es refereix als dibuixos que l’insigne arquitecte mataroní Emili Cabañes va fer per la capella del Sagrament.

També si troben exposats estudis longitudinals de la basílica, realitzats per Lluís Bonet i Garí l’any 1940, i també per Lluís Gallifa, i del baldaquí construït l’any 1950, per part d’arquitecte de Miquel Brullet.

Salicrú fent història, va fer incís en el document més antic conservat a Santa Maria. Correspon a l’any 1297, dos-cents noranta anys després del que es conserva a la catedral de Barcelona, el de la permuta de terrenys datada el 25 de març de 1008, i pel que s’estableix la parròquia.

“Es tracte d’un document sobre el delma del peix que es pescava a Mataró”. El Museu Arxiu també conserva cèdules de difunts i llibres d’actes i de constitució de diverses congregacions i confraries com la dels Dolors, del Roser, etc".

Pel que fa a la mostra exposada a la Capella dels Dolors, Salicrú es va referir a la vida parroquial de Santa Maria, a través dels llibres sagramentals de Baptismes, Matrimonis i Òbits, essent el més antic el llibre de baptismes de l’any 1508, per la qual cosa “celebrem els mil anys de l’establiment de la parròquia i els cinc-cents anys del llibre més antic que es conserva”. També va fer incidència sobre la conservació dels llibres de funeraria.

Per acabar de completar la mostra a la Capella dels Dolors, també si poden trobar cantorals de música sacra, doncs al llarg dels segles, Santa Maria va disposar d’una activa capella musical, on en més d’una ocasió, el poder administratiu emanat del Consell de la Universitat, més tard ajuntament, hi prenia part amb opinions força contundents. “Els cantorals estan escrits amb lletra grossa per tal de facilitar la seva lectura, doncs la pràctica de portar ulleres no era tan freqüent com ara, i es perdia visió”.

Finalment, el director – president del Museu Arxiu també va fer esment del manuscrit de la Missa de les Santes, de Mn. Blanch, tot i que no es del tot original, i del que s’entén com govern de la parròquia, una sèrie de volums que demostren els drets i deures del rector, que governava l’església, amb l’assistència del dret canònic. “També si troben devocionaris, missals, etc., entre ells un editat a l’Urgell durant el segle XVI, anterior al Concili de Trento”.

ARQUITECTURA I DOCUMENTS DE SANTA MARIA (I): Parlaments


Fins el proper 26 de juliol d’enguany, el Museu Arxiu de Santa Maria presenta l’exposició Documentació, plànols i projectes de Santa Maria, que s’enquadra dins els actes de celebració del Mil·lenari de la parròquia.

El passat 25 d’abril, i amb una assistència d’una seixantena de persones, a destacar diferents regidors del grups municipal del PP i de IC-Verds, es va inaugurar la mostra, amb la presència de Ramon Bassas, regidor d’urbanisme en substitució de l’alcalde i de Mn. Joan Barat, rector de la basílica.

Remarcable va ser l’absència del regidor de cultura i del director del abans PMC i ara anomenat IMAC, així com la dels mitjans de comunicació de la ciutat, en clara demostració del poc interès que tenen per la historia local, per l’origen del que som, i per la seva difusió i informació als mataronins.

El director – president del Museu Arxiu de Santa Maria, Manel Salicrú va iniciar el torn d’intervencions tot destacant la seva satisfacció per la presentació d’aquesta mostra, destacant la divisió en dues parts de l’exhibició de documents - la Sala Polivalent del Museu Arxiu i la Capella dels Dolors – per tal de valorar més aquesta última. “És un veritable saló venecià. S’han tret els bancs, incorporats al segle XIX, fet que ens permet veure com era en origen la capella.”

Tot seguit, Salicrú va informar als assistents, de forma planera i exhaustiva, de les característiques i autors diferents plànols i projectes exposats en l’estatge, i dels documents que contenen les vitrines emplaçades a la capella dels Dolors, dades que formaran el context de la segona part d’aquesta crònica.

En acabar el seu parlament, va cedir la paraula a Ramon Bassas, qui en nom del consistori va agrair la invitació per veure aquesta “sala”, tot destacant la versatilitat d’usos de Santa Maria, “usos que ham anat adaptant amb la sensibilitat del temps, en construcció i reconstrucció”, tot reconeixent que era la primera vegada que ho veia d’aquesta forma. “És una bona ocasió per venir i disfrutar de la parròquia i altres peces i de venir a contemplar la capacitat de segmentar i poder mostrar la utilitat”.

Bassas va acabar el seu discurs amb el desig de que aquest Mil·lenari tingui més actes com aquest, tot destacant que cal “mirar al futur amb una passat com aquest, tan esplèndid”.

El torn d’intervencions va finalitzar amb Mossèn Joan Barat, que dins el seu estil planer i casolà al que ja ens té acostumats, va reivindicar el paper de l’església durant aquests mil anys, no tan sols parlant de Déu o de Jesucrist sinó que “abans la gent no sabia ni llegir ni escriure, ho feien els capellans, i estic content de que avui hagi passat tot això”.

Per descomptat, el rector de Santa Maria no se’n va estar de fer agafar consciència als presents de la restauració de la basílica, perquè “la casa cau, i si no l’arreclem, què deixarem a les futures generacions?. La culpa serà nostra. Tots plegats hem de treballar-hi i fer aquesta restauració”. I amb el missatge d’expandir la necessitat de conservació de la basílica, mossèn Barat va donar per conclòs el seu parlament i l’acte d’inauguració es va donar per acabat.

Thursday, April 24, 2008

TRIO MEDITERRANI: UN MAGNÍFIC i EXTRAORDINARI CONCERT DE CAMBRA (II)


Tal com s’ha comentat, un excel·lent programa, amb diversitat de compositors i que va permetre el lluïment dels intèrprets, sense notes dissonants ni desafinació d’instruments.

El trio Hob. XV, núm 25, en Sol menor de F.Joseph Haydn en el seu primer moviment, Andante va resultar absolutament encisador, quasi semblava de capsa de música, delicios, sensible, ple de dolçor i candor. El segon el Poco Adagio, es podria qualificar d’exquísid, on gràcies als intèrprets els aires barrocs varen omplir el Foment Mataroní, transportar-nos amb la imaginació a la famosa cort dels Esterhazy. I el Finale. Rondo alla Ungarese. Presto. Un moviment absolutament vibrant, enèrgic, on el públic ja va percebre el magnífic domini dels instruments, especialment per part dels germans Fiordaliso. Aires hongaresos, plens de color musical amb brillant resolució d’aquest moviment ple de lirisme.


Malinconia, op 20 de J. Sibelius va ser tot un contrast, i coincidint amb les paraules de Joan Vives, absolutament commovedor. Interpretat per Gianluigi Fiordaliso, violoncel i Gennady Dzyubenko, Fiordaliso va saber transmetre amb intensitat i profunditat, un dolor frapant i melangiós d’un home que ha perdut a una filla jove. Duresa i incomprensió es posen de manifest amb el “plor” del violoncel, amb l'exaltació sentiments patidors per part del piano. La interpretació va ser absolutament rigorosa, sense concessions a filigranes musicals, austera i colpidora, amb una magnífica i anivellat acompanyament pianistic.

La Ballada nº 2 en Si menor de Franz Liszt, va constituir el romanticisme de la vetllada. Sublimació de sentiments que Dzyubenko sense partitura, a través del gran piano de cua Cusso, va captar i transferir al públic amb força i domini però també amb soltesa i lirisme: tendresa, esperança, angoixa, desesperació... en una composició de gran intensitat d’ execució acurada

La Sonata nº 12 en Mi menor de Paganini, i els Aires gitanos de Sarasate varen permetre apreciar la magnífica i precisa interpretació de Pierfrancesco Fiordaliso al violí, d’unes composicions de dificultat extrema, que Fiordaliso va interpretar sense partitura. Força musical i destresa amb l’instrument. Fluïdesa, energia exquisidesa en quan a la transmissió de sons que l’intèrpret mostrava amb entusiasme sense perdre l’equilibri del sentiment de la composició. Una magnífica interpretació que el públic va agrair amb forts aplaudiments.

Finalment, el Trio Elegíac, nº 1 en Sol menor de Rachmaninov va posar un excel·lent colofó a tan esplèndid programa. Una obra profunda i penetrant, amb expressiu sentiment de dolor. Intensitat de sons plens de transparència i de definició melòdica van posar de manifest una cadència melangiosa molt sentida.

Forts aplaudiments als intèrprets que com a bis varen repetir el Finale. Rondo alla Ungarese.Presto del Trio Hob. XV de Haydn.

TRIO MEDITERRANI: UN MAGNÍFIC i EXTRAORDINARI CONCERT DE CAMBRA (I) - PRESENTACIÓ


Poques vegades es dona la circumstancia, que programa i intèrprets puguin coincidir en qualificatius com el del titular, però aquest cop, l’escàs públic assistent – s’haguera agraït el Mataró de tota la vida present a la conferència de R. Reixach, regidors i autoritats inclosos. És clar que el concert no era de gratis – va gaudir d’una excel·lent selecció d’obres musicals (Haydn, Sibelius, Liszt, Paganini, Sarasate i Rachmaninov), i de la professionalitat i virtuosisme de l’execució de les mateixes per part de Gennady Dzyubenko, (piano) i els germans Gianluigi i Pierfrancesco Fiordaliso, (violoncel i violí), components tots ells del Trio Mediterráni.

El mateix Joan Vives en el pre-concert talk, ja va afegir l’article extraordinari en les primeres paraules de presentació, afegint demés que es tractava d’un trio de virtuosos. “un concert per disfrutar-hi hi molt”.

La primera obra del programa va ser “un dels trios més famosos de Franz Joseph Haydn, dels cinquanta que va compondre, el trio HOB. XV número 25”. Vives va fer esment tot seguit a la vinculació del compositor austríac amb la família dels Esterhazy, una família de nobles hongaresos, que tenien residència al castell de Burgenland en la localitat de Eisenstad. Un dels seus principals membres, el príncep Nikolaus era intèrpret de violí i viola de gamba.

“Haydn portava una vida molt tancada, tant que només va fer dos viatges en la seva vida y tots dos van ser a Londres”

Degut a aquest tancament, el compositor va poder dedicar-se plenament a la seva tasca de composició, aconseguint un nivell i qualitat compositiva no exempta de dificultats en alguns casos. El trio nº 25 no és una excepció. Vives va remarcar en especial el darrer moviment, el Finale. Rondo alla Ungarese. Presto, on tal com esmenta el títol Haydn era coneixedor de la música d’aquest país, y es tracte d’un moviment ràpid i vigorós. L’adagio pertanyent al primer moviment també va ser comentat per Vives, que va concloure dient que es tractava d’una obra rodona i que s’acostuma a interpretar molt sovint.

La segona obra de la primera part del programa Malinconia, op 20. de Jean Sibelius és, al contrari de la primera, una gran desconeguda i fins i tot difícil de trobar en disc. “No es tracta d’una miniatura de Sibelius o d’una fantasia, sinó que reflecteix dolor i patiment” I tot seguit, Vives va explicar com Sibelius, que va tenir una activitat molt important en referència a aconseguir la independència del seu país, que era un ducat rus, per haver-ho fet, el govern de Helsinky li va atorgar una pensió vitalícia – Sibelius va viure molts anys – i això li va permetre dedicar-se plenament a la composició. Aquesta obra la va començar a escriure quan acabava d’estrenar una casa vora un llac, a les afores de la capital finlandesa, però es va produir un fet luctuós; la mort d’una de les seves filles.

“És aquesta una obra poc interpretada fora de Finlandia. Pot resultar un petit descobriment i testimoni del dolor d’un compositor escandinau. És una composició molt associada al món simfònic”.

En referència a la segona part, la primera obra Ballada nº 2 en Si menor va ser composta per Franz Liszt. Segons Vives, tampoc és habitual que s’interpreti aquest tipus de composició de Liszt, que va escriure poc per piano, i en quan ballades, les més habituals són les de Chopin.

“Aquesta peça va ser composta quan Liszt estava a Weimar, mentre n’era titular de la seva orquestra, entre els anys 1848 al 1861, fet que li va permetre donar a conèixer obres d’altres compositors com J.S. Bach, o altres de contemporanis seus”.

Tota ballada està inspirada en un text literari, però el d’aquesta no se’n sap ben bé el tema, encara que Vives va dir que el més probable és que estigués inspirat en la narració de dos amants que només es poden veure de nit i la noia sempre deixava una llàntia encesa per al seu enamorat, fins que un dia aquest va morir i la noia va deixar la llàntia encesa per sempre en record del seu enamorat. Per a Vives, es tracte d’una obra “transcendent i intimista”.

La següent obra es una Sonata de N. Paganini. Vives va explicar que es tractava d’una peça que normalment s’acompanya amb guitarra, instrument original, però que Dzyubenko ha adaptat a piano.

Paganini era força presumit i molt gelós dels seus secrets interpretatius. Fins i tot s’havia fet córrer el rumor de que havia pactat amb el diable i ell no ho va negar mai. Sembla que les composicions per a guitarra varen venir com a conseqüència de la relació del compositor amb una noia que no li agradava ni el piano ni el violí, però si la guitarra”. En referència a l’especial biografia de Paganini, degut a aquest rumor de pacte amb el diable, en el moment del seu traspàs no va ser enterrat per aquesta raó, però al cap d’uns anys l’alcalde de Genova va recuperar el cadàver, emplaçat encara a la morgue, i li va donar un enterrament adequat.

Si Paganini era un virtuós, les dificultats de les composicions de P. Sarasate no són menys, tal com ho va demostrar amb Aires Gitanos. Vives va especificar que calia distingir entre gitanos i zingars, procedents aquests de centre-Europa.

I la darrera obra del programa el Trio Elegíac núm 1, en sol menor, de Rachmaninov, una obra que l’autor va dedicar a Piotr Ilich Tchaikovsky, commogut per la seva mort, quan encara estava a Rússia, doncs es ben conegut que bona part de la producció d’aquest compositor es va fer als EE.UU.

Requereix també, aquesta obra, de gran habilitat interpretativa, doncs tal com va comentar Vives, "Rachmaninov era un home de gran corpulència i mans molt grans".

Sunday, April 20, 2008

PARROQUIA i BASÍLICA DE SANTA MARIA:NEXE DE L’EVOLUCIÓ DE LA CIUTAT DE MATARÓ (II) CONFERÈNCIA


El Dr. Reixach va basar la seva exposició en tres eixos bàsics:
1) Santa Maria centre del culte cristià a Mataró. 2) Justícia i Caritat i 3) La parròquia i el poder públic.

En referència al culte cristià de Santa Maria, Reixach es va remuntar als segles IV i V i al fet de com la “tolerància religiosa integradora romana va fer excepcions amb els cristians cada vegada més nombrosos en els medis urbans i periurbans”, tenint en compte que les persecucions contra els cristians provocades per la negativa a retre culte al poder polític divinitzat, varen finalitzar l’any 313 amb l’edicte de Milà de Constantí, fet que va provocar la llibertat de culte i l’augment del percentatge de cristians a les ciutats romanes.

Gràcies al decret de Teodoci, es van cristianitzar espais sagrats i es van destruir ídols “La nova Fe s’havia convertit pels emperadors en l’única àncora de salvació solvent d’un debilitat imperi que havia perdut l’antiga moral ciutadana romana cap a la Res Pública. El relativisme moral havia afeblit la veritable força de l’Imperi”. En aquest context de reconversió es quan es troba el document de permuta de terres ja esmentat, datat el 25 de març de l’any 1008.

Tot seguit, el Dr. Reixach va passar a fer esment de la primitiva dedicació a la Mare de Déu:


"L’església parroquial de Mataró va estar fins al segle XVIII dedicada a la Mare de Déu en la seva festa del 15 d’agost, l’Assumpció, data de la festa major fins que va ser canviada per les Santes l’any 1783. Durant la segona meitat del segle XVIII, davant de la imatge titular, una representació gòtica de la Mare de Déu, portava el Nen Jesús a una mà i una candela a l’altra, el rector i la comunitat de preveres de Santa Maria van interpretar que era la Candelera i que per tant, l’església parroquial de Mataró, era dedicada a la Presentació de Jesús al Temple de Jerusalem pels seus pares, festivitat que es celebra el 2 de febrer. D’aquesta manera la festa patronal de la parròquia i la de la ciutat es van separar i canviar de l’original i comuna del 15 d’agost”.

Amb el pas del temps, Santa Maria es va anar centralitzant en el culte cristià local, la qual cosa culminaria l’any 1928, amb l’atorgació pel papa Pius XI del títol de Basílica Menor de Nostre Senyora de la Presentació del Senyor.

Un dels aspectes més interessants de la vida a l’entorn de Santa Maria, es pot trobar en la vinculació de la societat civil amb els afers eclesiàstics. “El Consell de la Universitat de Mataró, i després el seu successor l’Ajuntament tenia el seu banc dalt del presbiteri de Santa Maria, ben a prop de l’altar. Els gremis competien per tenir una capella dins l’església, origen de les laterals que observem a cantó i cantó de la nau central. Tothom volia ser-hi tant en vida com després de la mort. Tota l’església era i és farcida de vasos sepulcrals excavats al seu terra. Fins al començament del segle XIX el cementiri de Mataró era situat davant de la façana i a l’actual espai de la capella del Sagrament. Els senyors feudals de Mata es van reservar la capellania de Santa Maria per poder nomenar com a rector els seus parents o per persones de confiança, sovint canonges de la catedral de Barcelona”.

Un altre aspecte a tenir en compte va ser la institució del benefici eclesiàstic, una via indirecte de tenir un mossèn de casa a l’església sense anar a les expenses del bé comú dels fidels, que es va establir a la Baixa Edat Mitjana “Les grans famílies nobiliàries, de comerciants o de pagesos grassos constituïen, per aquest fi, un patrimoni, de manera similar al que es fa avui per fer néixer una fundació”.

De les activitats d’aquests mossens en dona explicació detallada els anomenats Llibres de Cantars dels segles XVII i XVIII. “A finals del segle XVIII, a part del rector, els tres o quatre vicaris inclòs el de l’Hospital, el Mestre de la Capella de Música, l’organista i els dos xantres, el clergat de Santa Maria era format per 9 beneficiats i 21 de residents perpetus”, que no vol dir que ajudessin a les tasques de la catequesi, la confessió i la predicació, tot i que posteriorment, l’any 1741, el rector Francesc Llauder va aconseguir que 4 clergues l’adjudessin en les tasques esmentades.

No obstant i això, la vida religiosa tenia una activitat considerable, doncs es de destacar l’acolliment per part de Santa Maria de diverses congregacions de seglars com l’administració de la Llàntia, la confraria del Roser (1579), la del Santíssim Sagrament o la Congregació dels Dolors (1693).

L’expressió de la Fe, també es va veure reflectida en la concepció artística de Santa Maria que els gremis professionals i les diferents cofràries encarregaven. Durant el gòtic, noms com el de Jordi de Déu, autor de la Mare de Déu del retaule major de Santa Maria, una imatge que ara es conserva al Museu Arxiu. Lluís Borrassà, va pintar l’any 1457 el retaule de Santa Cecília de Santa Maria.

El Renaixement, noms com Nicolau Credença i els portuguesos Pere Nunyes i Enric Fernandes van pintar el nou retaule major. Francesc Ribalta, introductor del Tenebrisme de Caravaggio a Espanya, també hi va deixar empremta amb dos retaules malauradament perduts durant el segle XVI.


El barroc va donar lloc al gran nom d’Antoni Viladomat, però també cal tenir en compte la conversió de Mataró en un petit centre de producció escultòrica amb les nissagues dels Llobet, els Vendrell i els Riera.

Finalment, a mitjans del segle XIX, noms com l’Emili Cabañes o Enric Moncerdà van tenir especial incidència pel que fa a la Capella del Sagrament. Altres noms que no s’han d’oblidar van ser: Antoni Buscà, Salvador Gurri, Miquel Sardanya o Pere Pau Montanyà.

L’art pictòric o escultòric tenen especial importància, no en té menys la música amb La Capella de Música, nascuda l’any 1600, o els noms Jaume Isern el músic cec que durant prop de cinquanta anys va exercir com a organista, el de Mn. Blanch i la Missa de les Santes, Nicolau Guanyabens, Francesc de Paula Mas i Oliver, Joaquim Cassadó o Mossèn Molé.

PARROQUIA i BASÍLICA DE SANTA MARIA: NEXE DE L’EVOLUCIÓ DE LA CIUTAT DE MATARÓ (III): "Justícia i Caritat"

Ramon Reixach va donar pas tot seguit al segon dels punts de la seva conferència “Europa i Mataró són inexplicables sense el cristianisme, no només pels testimonis artístics que ens han deixat els segles pretèrits sinó per la influència en el que aparentment no es veu. L’humanisme transcendent cristià ha amarat i amara bona part del ideal de família més comú entre nosaltres com també els principis fonamentals que hi ha darrera la majoria el nostre ordenament jurídic. A casa nostre tenim moltes dificultats per reconèixer que la utopia cristiana, que no quimera, és origen de les més nobles de les aspiracions de la nostra societat occidental, també a nivell local. Què ha impossibilitat aquest reconeixement que ens aboca a no poder-nos definir?"

Per a Reixach, en resposta a aquesta pregunta, d’una banda hi ha , la filosofia de la història de la Il·lustració dels segles XVIII i XIX ens va presentar la història europea com un procés d’emancipació de la raó respecte d’una Edat Mitjana obscurantista per culpa d’una Església que hauria adulterat el cristianisme primitiu. Al que s’ha esmentat, també hi cal afegir la filosofia de la història marxistes dels segles XIX i XX “que ens va presentar la història com un procés d’emancipació dels explotats contra els explotadors i el cristianisme com a opi del poble. El problema aquí està que no hi hagut cap altre institució a Europa que no sigui l’Església i en especial la catòlica que hagi insistit tant en reivindicar la igualtat de la dignitat de tot ésser humà fins i tot la dels més desafavorits i maltractats” . I finalment, La filosofia de la història del tradicionalisme catòlic tampoc va posar les coses fàcils. “Aquesta interpretació de la història europea, que ja es pot observar a començament del segle XIX, amb romàntics com Chateaubriand, tendeix a idealitzar l’autenticitat de tots els aspectes de la vida d’una societat que s’autoanomena cristiana”.

Segons Reixach, el cristianisme i especialment el catolicisme no negava ni nega ni destrueix la creativitat humana ni la seva autonomia ni els seus fruits: les diverses formes polítiques, econòmiques o culturals, mai negades per se. El cristianisme no descobrirà la validesa de la raó, ni inventarà la família, ni el Dret, ni les escoles, ni l’assistència social, ni la democràcia, ni el lliure mercat

Santa Maria va acollir fins i tot físicament els gremis de Mataró, origen de les capelles laterals adossades a la nau central. Els beneficis sobre la comunitat que oferien en l’esfera de l’ordenació de la producció i de la protecció dels seus membres més indefensos.“No ho van tenir els catòlics i mossens més desperts de Santa Maria i ara ja de Sant Josep, com Joaquim Coll i Regàs, per defensar que el camí eren les reformes socials y laborals per millorar les condicions del proletariat. No ho van tenir fàcil perquè això significava trencar el cercle viciós a que havia portat la pèrdua dels béns eclesiàstics rendibles amb la desamortització de 1835 del govern liberal progressista de Mendizábal. Perduda la independència econòmica l’Església a Espanya havia de demanar almoina per poder portar a terme la seva missió i obres i ho havia de fer-ho a la burgesia, a qui ara a més de li demanava que canviés el seu pensament econòmic ultraliberal.
Aquests catòlics seglars i mossens mataronins (Mas, Cabañas, Valdé, Girbau, Mayol, Palau etc...), sovint ignorats i valents per denunciar aquest cercle viciós, que demanaven més independència econòmica tant per l’Església com pel proletariat, per poder construir la societat sobre les bases de la justícia i no sobre la caritat mal entesa, es van sumar al moviment de la Democràcia Cristiana europea. Aquests, conjuntament amb els proto-socialdemòcrates o socialistes no revolucionaris d’abans del 1936, són els veritables precedents o pares locals de la nostra economia social de mercat”.

L’excursionisme i els primers esplais juvenils mataronins van néixer a Mataró gràcies als seglars catòlics i als mossens més actius de Santa Maria. L'hospital de malalts pobres, empestats i pelegrins de Santa Magdalena va ser creat pel Consell de la Universitat de Mataró, el consell municipal, en aquesta casa. Com era un edifici de la seva titularitat, va acabar també acollint les reunions del propi Consell, que fins a mitjans del segle XVI tenien lloc a l'interior de Santa Maria. Els asils de gent gran, com els hospitals, van ser institucions per a pobres fins a la meitat del segle XX. El primer de Mataró, el de dones de Sant Josep, fundat el 1846, va ser iniciativa de l'Ajuntament. El segon, el d'homes i dones de la Llar Cabanelles, va néixer el 1874 de la concreció que del llegat testamentari d'Antoni Martí Cabanelles van fer els seus marmessors, tots ells vinculats a Santa Maria.

PARROQUIA i BASÍLICA DE SANTA MARIA: NEXE DE L’EVOLUCIÓ DE LA CIUTAT DE MATARÓ (IV)- "La Parròquia i el Poder Públic"

El darrer punt de la conferència va basar en la relació de parròquia amb el poder públic. “Designar els membres de la Junta d’Obra, els obrers, tots ells seglars mataronins, serà competència del Consell Municipal/Ajuntament del segle XV a finals del segle XIX. És a dir des de l’alliberament del feudal i naixement del Consell de la Universitat o Comú de Mataró fins a la renúncia pràctica d’aquesta potestat efectuada pels ajuntaments liberals mataronins durant la Regència de la Reina Maria Cristina. ser patró de Santa Maria remetia al controvertit tema del dret de presentació dels eclesiàstics a ocupar el rectorat de la parròquia. Era molt habitual que els senyors feudals que havien pagat l’edificació d’una església i que havien la proveït de rendes volguessin no només quedar-se amb el dret d’administrar els aspectes materials sinó també retenir la capellania, és a dir el dret a presentar al bisbe el candidat a ocupar la rectoria, és a dir a escollir el rector, el responsable de la cura d’ànimes de la feligresia. Ja hem vist com el bisbat no va parar fins que va poder recuperar aquesta competència l’any 1391".

La Monarquia la qui feia intromissions indegudes en l’administració i vida eclesial i més en un territori, Espanya, on l’Estat fort, una novetat respecte l’època medieval, va aparèixer amb una promptitud històrica sorprenent. Nosaltres no va tenir una església nacional protestant, com la dels països luterans. Malgrat això, ja el segle XVII la Monarquia intenta mediatitzar l’Església a Espanya utilitzant la institució del patronat. L’arribada dels Borbons i del seu nou règim local augmentarà la intensitat d’aquest abús i el traslladarà a nivell municipal mataroní durant el segle XVIII. A imatge del galicanisme francès, la nova monarquia va fer avençar el regalisme espanyol molt més enllà del que havien practicat els Àustries. A nivell estatal, el Reial Patronat permetia als monarques espanyols posar bisbes o retenir i fiscalitzar els documents que la Santa Seu enviava als bisbats per mitjà de l’execuator.

"L’ Ajuntament pretenia fer créixer la visibilitat del seu poder prop de l’altar major de l’església durant la Missa i d’altres oficis religiosos, o controlar les admissions de capellans a Santa Maria per tal fer créixer el lustre de les cerimònies, com ja hem esmentat. A l’altre banda de la trinxera, el rector necessitava les rendes dels residents per promoure les bones vocacions encara que desafinessin a l’hora de cantar, i més quan sovint provenien de famílies que no podien pagar els estudis eclesiàstics als fills. La situació dels rectors de la segona meitat del segle XVIII és la d’un pastor assetjat en la seva llibertat pel patró, és a dir l’actuació de les famílies que controlaven l’Ajuntament borbònic mataroní gràcies amb les seves predisposicions amb la nova dinastia. L’habilitat i zel apostòlic de rectors com Antoni Serch i de Boquet, Damià Sumalla i Bonabosch o Francesc de Verneda i Bengoni van marcar el terreny a l’Ajuntament absolutista i van posar les bases de la vitalitat del catolicisme a Mataró el segle següent, el XIX".

La nova cultura política liberal mataronina de la primera meitat del segle XIX, nascuda de l’oposició als governs cada vegada més anti-subsidiaris i arbitraris de Carles IV i Ferran VII, era molt ben compresa i respectada pels eclesiàstics de Santa Maria, pels escolapis i pels carmelites descalços del convent de Sant Josep. Tant pels seus lligams familiars com per la necessitat de tornar a donar un espai de llibertat a les institucions que no eren l’Estat centralista. Naixia el tradicionalisme polític catòlic del segle XIX que a la Muntanya catalana seria carlí i a Marina i a Mataró seria liberal.

L’any 1813, els mataronins van voler i es van escollir un ajuntament segons la Constitució de Cadis tot i que la ciutat era ocupada pel Francès. La gairebé totalitat dels nous regidors eren catòlics molt actius a Santa Maria i a les seves confraries pietoses. L’any 1820, la constitució de Cadis, restablerta amb el Trienni Liberal, es va llegir tota sencera des de la trona de Santa Maria. Seguidament es va cantar un Tedeum d’acció de gràcies que va tenir la participació entusiasta del clergat parroquial, fet pel qual, el clergat no va cobrar, cosa poc habitual en aquells temps.

Al segle XIX i començaments del XX, Mataró, una ciutat plenament industrial, va ser una de les localitats menys anticlericals de Catalunya, fins al punt de ser coneguda com la ciutat levítica del bisbat de Barcelona. La primera mort violenta d’un catòlic per la seva Fe o d’un religiós a Mataró, en tota la seva història medieval, moderna i contemporània, seria el primer de setembre de 1936 amb l’assassinat del Dr. Josep Samsó, rector de Santa Maria al Cementiri, sense judici, mirant la Ciutat i perdonant els seus botxins.

“L’aparició dels constitucionalisme parlamentari de sufragi individual, és en el Mataró del segle XIX, un nou exemple de com la llibertat política de la ciutadania enfront dels poders abusius és també llibertat per l’Església. I a la inversa, de com els principis que reclamen llibertat per l’Església acaben revertint a favor de la llibertat ciutadana davant de les degeneracions en que pot derivar el poder públic: la dictadura, l’oligarquia o la demagògia o populisme.

Pier Ugo Calzolari, rector de la Universitat de Bolonya, la més antiga d’Europa, va afirmar fa poc en una entrevista que la llibertat política dels europeus respecte els seus governants, és a dir que els ciutadans tenen identitat, llibertat i drets propis mes enllà dels qui els governa, té l’origen en la defensa per part del papat de la separació i llibertat d’actuació en els assumptes eclesials respecte dels prínceps medievals i moderns.

Més de mil anys de Mataró no es poden explicar sense els més de mil anys de Santa Maria, les nostres coordenades locals en el gran escenari de la Història europea i mundial. Esperem que sapiguem treure del passat, de les seves grans obres i també de les seves infidelitats, quans més ensenyaments en la construcció del nostre present i del futur”.


L’acte va concloure novament amb unes paraules de l’alcalde Baron en que va destacar que no era intenció del consistori immiscuir-se en els afers eclesiàstics, i que “calia aprendre de la historia. No podríem ser el que som sense la historia de Santa Maria”. Va destacar el gran paper de la parròquia fins a l’aparició d’altres, incidint que el fet religiós va més enllà de les creences de cada ú. No va oblidar d’insistir en el paral·lelisme entre la ciutat i Santa Maria, i que en la celebració d’aquest Mil·lenari, l’Administració Municipal hi té un paper de suport, però no d’organització, ja que va entendre l’Ajuntament que aquests l’organització d’aquests esdeveniments corresponien a la parròquia.

No obstant, com cap del consistori va remarcar especialment que “Tenim l’obligació tots plegats d’implicar-nos a fons en la rehabilitació de la basílica, obra llarga cara i important”. Va comentar també els acords arribats amb la Generalitat per a aquesta obra de rehabilitació, de la qual no hi ha creació de consorci per una qüestió de tema jurídic, però si el compromís per a la creació de una comissió específica. “L’ajuntament es vol comprometre a aportar una quantitat de diners important. Tenim el compromís d’algunes entitats de la ciutat però també es necessari el dels feligresos. No es tracte del “lustre”. Es tracte de posar en condicions el millor monument que té més transcendència de la ciutat”.

L’alcalde Baron va finalitzar el seu parlament amb els agraïments de rigor.

PARROQUIA i BASÍLICA DE SANTA MARIA: NEXE DE L’EVOLUCIÓ DE LA CIUTAT DE MATARÓ (I) - PRESENTACIÓ


Com inici dels actes institucionals en commemoració del Mil·lenari de Santa Maria, que tindran lloc entre la primavera del 2008 i fins al març del 2009, el passat dijous, 17 d’abril es va celebrar al Saló de Sessions de l’Ajuntament de Mataró, una conferència que sota el títol Mataró i Santa Maria, mil anys d’història, va pronunciar el Dr. Ramon Reixach i Puig.

Davant d’un auditori format principalment pel Mataró de tota la vida, amb especial vinculació amb la basílica per la Missa de les Santes, que omplia de gom a gom l’estança municipal, l ’alcalde J.A. Baron va prendre la paraula tot fent esment de la importància civil del Saló de Sessions. “S’havia de celebrar aquí tot i que es Saló és petit, però vàrem creure-ho que teníem que fer-ho aquí”.

Baron també es va referir a la transcendència del Mil·lenari per la seva concepció històrica, religiosa y social. Tot seguit, va cedir el torn al director i President del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, Manel Salicrú que inicià el seu parlament fent esment en llatí de les primeres paraules de l’escriptura de permuta de terres, que es conserva a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona, entre el bisbe de Barcelona Aeci i els canonges de la seva seu amb el jutge Oruç, grec datat: "el XIIII de les calendes d’abril de l’any XII del regnat del rei dels francs Robert, quan el bisbe de Barcelona i els canonges de la catedral van permutar a un grec anomenat Aurici unes terras in divercis locis cultas et eremas quod habemus in comitatu Barchinonense, in Maritima, vel in termino de Mata, in apendicio de Parrochiam Sancte Marie qui dicunt Civitas fracta”

Salicrú també va esmentar la descripció que l’historiador Joaquim LLovet va fer sobre els orígens romans de l’establiment de Santa Maria. “La parròquia va ser l’origen del primer nucli urbà de Mataró”. A grans trets, va recordar com l’any 1419 Mataró es va incorporar a la Corona en un moment on “la ciutat i la parròquia ja tenien vida pròpia”.

Va acabar la seva intervenció, tot glossant la figura de Ramon Reixach, nascut a l’any 1971, llicenciat en econòmiques, professor de secundària y organització d’empreses del GEM, i doctorat en història contemporània l’any 2007. Guanyador de les edicions 2005 i 2007 del Premi Iluro.

Abans de donar pas a la conferència, novament l’alcalde Baron es va adreçar al públic per tal d’excusar l’absència del regidor de cultura, Sergi Penedès, de viatge fora del país (no sabem si de Catalunya o d’Espanya), de Francesc Teixidó, també fora de la ciutat, i del regidor d’urbanisme Ramon Bassas, que degut a la festivitat de Sant Jordi, es trobava en la presentació d’un llibre.

Sunday, April 13, 2008

MARTA DURAN: SERENOR i MADURESA A TRAVÉS DE LA NATURA (II): EXPOSICIÓ







Un artista no té per què estar innovant constantment. Aquest és el cas de Marta Duran, que presenta una mostra plena d’encís, de treball precís i acurat, amb un tractament del cromatisme absolutament frapant, por la seva diversitat, per la gran imaginació de tons, producte de la seva particular visió de la Natura. Característiques tècniques com pinzellades, espais, volums i perspectives, estan perfectament determinats i donen a l’espectador una visió d’experiència d’una més que consolidada artista.

Retorn a la Natura es pot emmarcar dins els canons de l’academicisme, fregant el classicisme, però es que la mostra no pot ser d’altra manera quan es tracte d’exhibir els diferents àmbits de l’ampli ventall de possibilitats que ofereix la naturalesa.

Duran, però, com artista que evoluciona, si planteja elements trencadors. Ho fa, com ja s’esmentat, amb el color, però també amb alguns dels elements “retratats”. Així es de destacar, tal com ho va fer el Dr. Montserrat, els “Lilliums entre grisos” i “Rosa silvestre entre grisos”, dues obres de gran format, que destaquen per una concepció d’espais i volums austera i profunda, pinzellades soltes i alhora concises i un cromatisme que recorda a les llums i ombres del barroc.

Tot el contrari és “Temporal a l’escullera”, on Duran capta la força i la vitalitat del mar, aquest però brau i revoltat, dins l’habitual caràcter furibund de Poseidó. El més destacat, però, és el cel no de tempesta, sinó brillant i lluminós, a través de petites i diverses tonalitats de groc.

Un altre contrast és la pau i la dolçor dels estanys amb “Peònies” , l’estany i nenúfars”, una visió relaxada i reflexiva, de tons de blau clar – és el blau i totes les seves derivacions el color habitual de Duran – on l’espectador es pot endinsar en les mil i una llegendes que al voltant dels estanys sempre han tingut cabuda – recordem que Nenúfar ve del grec i significa nimfa i que com a planta representa la fredor, la puresa i la castedat. És aquesta una obra preciosita, de temàtica simple però plena de màgia.

Però els contrastos no s’acaben aquí. “En flames”, “Bosc Cremat”, “Sequera”, “Cicló”, etc. son la enèrgica protesta de Marta Duran contra el perill que suposa la inconsciència i la maldat de l’home envers la Natura que proporciona els elements necessaris per a la vida humana. Tristor i melangia - a través d’un cromatisme de vermells, grocs, negres i grisos – es manifesten amb poètica duresa, sense contundència, però amb la impotència de perdre patrimoni natural. En “Cicló”, però tracta més l’estudi d’un fenomen meteorològic, amb un sorprenent tractament de blancs i grisos.

Duran, però es optimista. Ho demostra a través dels seus paisatges, més que del figuratiu, on no domina ni transmet les emocions i sentiments en que ho fa amb el paisatgisme, com per exemple: “Helleborus” o “Roses i blat”, on pinzellades i colors de tota mena i forma permeten a l’espectador introduir-se en el paisatge, i imaginar que camina entre el blat i contempla al natural tota mena de flors.

Marta Duran a través de la pintura, reivindica un retorn a la natura, mostrant a l’espectador tota una amalgama d'emocions; des de la sublim exaltació fins a la profunda angoixa, passant per la tendresa, la dolçor, la fúria i l’esplendor.

L’exposició romandrà oberta fins el proper 1 de maig.

MARTA DURAN: SERENOR i MADURESA A TRAVÉS DE LA NATURA (I): PARLAMENTS


L’Àmbit Zero de l’Ateneu Caixa Laietana, es va inaugurar el passat 10 d’abril amb l’exposició “Marta Duran: Retorn a la Natura”, una mostra al voltant d’una trentena d’obres, amb tractament d’oli sobre tela, destacant el mig i gran format, tot i que també hi ha alguns treballs en petit.

En nom de Caixa Laietana, el seu president, Jaume Boter de Palau, davant d’un auditori amb força gent relacionada amb el món de l’art, com és habitual, amics i familiars, va destacar la significació de la posada en marxa d’aquest nou espai cultural a Mataró, que en conjunt va iniciar el seu funcionament a finals del segle XX: “volem que sigui un centre d’art amb totes les exposicions i activitats”.

Boter també va realçar la importància d’aquest nou espai, “a peu de carrer” i del fet de guanyar i sumar espais per la cultura.

En referència a la mostra, va expressar la seva satisfacció de que sigui una artista mataronina qui ompli la sala, i també que sigui el director del Jardí Botànic de Barcelona, Josep M. Montserrat, qui en fes la introducció

Per a Boter, l’exposició “és una obra descriptiva i fàcil de copsar, davant d’una Natura que canvia a ritme constant”, fent també un recordatori al Dr. Pere Montserrat, a qui es va retre un homenatge en dies passats, per la seva preocupació pels espais verds.

Finalment, abans de felicitar a l’artista i donar la paraula al Dr. Josep Montserrat, el president de l’entitat d’estalvi, va denotar com a punt final a la seva intervenció que “Marta Duran reivindica la Natura. Recull la forma dels elements i l’abraça en la mirada crítica del paisatge desolat per l’home”.

El Dr. Montserrat, gens habituat al món de l’art, però si a xerrades i conferències força generoses i descriptives del seu àmbit de treball, va donar als presents una “classe magistral” coordinant la temàtica de l’obra exposada, amb les particularitats de la flora del Maresme.

Al principi de la seva intervenció, va recordar els temps de company d’estudis de biologia amb Marta Duran, als anys setanta, una època significativa pels esdeveniments polítics que succeïen en aquell moment, tot i que va reconèixer que “vam tenir sort perquè uns professors ens van obrir els ulls a un món nou per a nosaltres”, fent esment tot seguit de diferents noms, entre ells el d’Antoni Prevost.

Pel que fa a l’obra de Duran, Montserrat va reconèixer que “no se res d’art, però quan vaig veure els seus quadres em van impressionar. No soc un expert amb art, però crec que puc parlar de les emocions de la visió dels seus quadres”.

Per al director del Jardí Botànic de Barcelona, el títol de la mostra és suggerent, doncs el pinzell de l’artista, reflecteix les mirada sobre la natura, pròpia que la biologia vol mostrar. “la mirada de la Marta sobre la Natura insinua que les coses són molt més complexes del que sembla. L’horitzó s’allunya cada vegada més”.

Montserrat no se’n va estar de descriure les seves sentides impressions pels diferents quadres exposats, tot fent una reivindicació per a la conservació dels espais verds, i del fet de la llibertat que té l’artista en quan a la temàtica de l’obra, limitada tan sols per la tècnica i el format, però mai pel missatge: “La llibertat del tema és un acte únic i valuós”.

El biòleg, també va quedar molt impressionat pels quadres que reflecteixen boscs cremats, lo poc que es valoren els mateixos, i lo poc que també es valora la saviesa popular sorgida del coneixement dels arbres, tot reconeixent amb melangia que “el gestor únic del nostre paisatge és el foc”.

Finalment, el Dr. Montserrat va acabar la seva extensa intervenció, tot destacant que en l’obra de Marta Duran si troba exposada una bona mostra de la flora del Maresme, com els Lilliums (lliris) i les roses de dos dels seus quadres.

Marta Duran va continuar tot seguit el torn d’intervencions, amb els agraïments de rigor a l’entitat financera per haver-li donat l’oportunitat d’exposar, al Dr. Montserrat per haver atès la seva petició de presentació de la mostra, “desprès de no haver-nos vist des de fa trenta anys” i als presents per la seva assistència.

Finalment, els parlaments varen concloure amb Ramon Bassas, regidor d’Urbanisme de l’ajuntament, que amb un to formal i marcat pel protocol, va felicitar a Caixa Laietana per “dedicar l’espai a l’art”, felicitant als artistes en general.

Va destacar també un aspecte de la capital del Maresme relacionat amb al Natura “la ciutat de Mataró de ¾ parts del seu terme en zones verdes. Val la pena que una artista ens ho digui i ens ho mostri amb aquesta perplexitat”.

Seguint la pauta marcada per l’alcalde Baron en diferents esdeveniments d’aquest tipus, com darrerament va ser la inauguració de la mostra de Josep M. Codina, Bassas va fer esment a la vocació del consistori per als artistes: “s’estan movent coses i en mica en mica, a l’ajuntament estem fent per la cultura i l’art. Cal que la gent s’impliqui i valorar el que es propi de la ciutat”.

Sunday, April 06, 2008

MERCEDES RODRÍGUEZ - MERCÈRO: POTÈNCIA EXPRESSIVA




Coneguda artísticament com Mercèro, aquesta barcelonina nascuda al 1957, i amb vinculacions amb al comarca del Maresme, exposa fins al proper 26 d’abril a la Sala d’Exposicions de l’ASLL – C/Bonaire, 25 baixos - una mostra de prop d’una trentena d’obres que porta per títol “Moments”.

Mercèro és d’una personalitat inquieta i bellugadissa; té l’energia a flor de pell, fet que es palpa tot veient la seva obra, absolutament potent, vibrant, gens intimista, no li fa falta, perquè pinta el que veu sota un prisma ple de força que el visitant capta des del primer moment.

És absolutament polifacètica en quan al tractament de la seva obra; tècnica mixta, utilitzant tant cartró, com roba de sac, peces de ventalls, ferro, etc. També tracte l’acrílic i l’oli. Amb totes les vessants emprades, el resultat es consistent, acurat, amb domini absolut del material i la matèria.

“He tingut set mestres al llarg del temps i de cada ú i això m’ha obligat a pintar sempre diferent”.

L’aprenentatge ha estat profitós, doncs el que sense cap mena de dubte frapa és la versatilitat de la seva obra: abstracte i figuratiu, tractant amb la mateixa potència i sentiment ambdues formes.

El seu cromatisme es basa principalment amb els ocres, en diverses textures i matisos. També s’observen grisos i blancs. algunes taques de groc i traces amb verd, i gens de vermell, doncs segons ens confessa, no li agrada. El seu traç, ample, vigorós, actiu i ric en contingut i amb expressió. Espais i volums coordinats; l’objecte o l’abstracció abracen tot el quadre. Treballa amb petit i mig format, tot i que, tal com va comentar, li encantaria treballar amb mides molt més grans.

La mostra exposada es d’una gran varietat i absolutament contrastant. Així observem el seny de Gerro amb flors amb la rauxa de La tempesta, la feminitat de Barret o de Vànol trencat amb la profunditat Alba, i la melangia de Sabates velles, la tendresa de àmfores amb tulipes amb l’energia i intensitat de El vol de les aus, i sense deixar de fer esment a la música i els instruments, obra plena de fascinació en amb tocs de figuratiu, l'abstracció reflecteix amb plenitud l'ànima de l'artista.

És aquesta una exposició sense indiferències, que es contempla amb satisfacció i sorpresa, plena de diversitat, sense uniformes i on s’intueix que l’artista evolucionarà cap a formes d’expressió sempre potents, plenes de creativitat i d’imaginació sense límits.

EXPLICACIÓ

Cròniques Mataronines han estat paralitzades durant un cert temps per motius de caire familiar relacionats amb la salut, on els problemes sempre es presenten sense avisar. És d’esperar que l’estabilitat tingui la voluntat de ser el més permanent possible, tot i que això no està mai a l’abast.

Prego doncs, als lectors habituals i als que no ho són, acceptin les meves sinceres disculpes, però ha estat, i encara és, una força major i prioritària la que m’ha obligat a aquest endarreriment, i és desig d’aquesta cronista posar-se al dia en els temes pendents.

Moltes gràcies.