UNA PETITA SCHUBERTIADE AL FOMENT MATARONÍ

D’un temps ençà, Mataró està d’enhorabona pel que fa a l’activitat musical, i gràcies al Foment Mataroní i a la infatigable i extraordinària tasca del seu vice-president, Antoni Vila, tal com ho va reconèixer ahir Genís Mayola en la presentació del concert de cambra protagonitzat per la pianista Cristina Alís i el tenor Flavio Leite.

En la introducció a la vetllada i davant d’un auditori d’una setantena de persones, Mayola va informar als presents, de la positiva impressió que membres de la Diputació de Barcelona varen manifestar en comprovar la variada i extensa programació musical del Foment Mataroní "molt més amplia que la de l’Auditori de Barcelona”, passant seguida i breument a donar detalls de l’especial relació entre piano i veu que s’estableix en el Lied, i que Alís i Leite, varen demostrar perfectament amb un profund coneixement, rigor i estudi dels Lieder de F.Schubert, R.Schumann i R.Strauss que varen constituir el programa del concert del passat 29 d’abril.

Cristina Alís no va decebre en absolut a l’audiència, bo i que en alguns moments l’instrument no l’acompanyava. Bon domini de la tècnica i respectant la veu de Leite, sempre al seu nivell i mai per sobre, la qual cosa fa dir que ens trobem davant d’una jove promesa, experimentada i amb dots innats, que demostra sentir intensament les obres que interpreta, respectant al públic amb la preparació a consciència les seves actuacions.

Flavio Leite era el gran desconegut i el que tenia el repte més important, tan per la seva interpretació com per l’acústica de la petita sala, gens menyspreable, envers la seva veu de tenor líric-lleuger. Va ser una agradable sorpresa, especialment en els Lieder de Strauss i la peça Befreit (Llibertat), on Leite va posar de manifest potència de veu, expressió sublim del text i romanticisme, arrancant bravos del públic i aplaudiments de reconeixement de la pròpia Alis.

No es de desmerèixer, però, les interpretacions de les peces de Schubert i Schumann, on l’audiència va gaudir, a través de la veu de Flavio Leite, dels texts dels poemes d’autors romàntics com Schober, Goethe, Heine, Uhland, etc. i de la bellesa de paratges, de sentiments, d’emocions i de vivències que descriuen, i on naturalment, la música també forma part d’aquesta descripció, i que es va poder comprovar amb les obres més conegudes: An Silvia (A Sílvia) i Die Forelle (La Truita).

Dos bisos d'Eduard Tolrà i del compositor brasiler Francisco Miñone varen donar per acabat el concert, que no la vetllada que va continuar amb el refrigeri i conversa habitual on Cristina Alís i Flavio Leite varen explicar al públic característiques de les peces, i de la seva preparació.

Es d’esperar que l’entitat continuï comptant amb les seves programacions amb aquest tandem, doncs bé junts o bé per separat, gaudeixen d’una alta qualitat interpretativa.

CONCERTS A VALLDEMIA

Dins els actes organitzats per a la celebració del 150è aniversari de la fundació del Col·legi Maristes Valldemia, la direcció del centre ha apostat per la música, a través dels seus “Concerts a la Capella”, que no tan sols configuren un magnífic esdeveniment a la esmentada commemoració, sinó permeten la promoció de joves intèrprets.

En la presentació de l’acte, el president dels Antics Alumnes de Valldemia va fer esment de la intenció d’aquest concerts en quant a la promoció de joves músics però amb la complicitat del públic. Prat, va recordar també a Honorat Vilamanyà i als “Chicos del Coro” que en temps passats, també van formar part de Valldemia

Dins el marc incomparable de la Capella d’aquest col·legi, plena de gom a gom per un públic entusiasta, Helena Ribera, Júlia Planas, Joan Cortés, Georgina Blanch, Gustavo Legido i Juanjo Martínez, varen oferir un vetllada musical, amb gran variació d’estils i d’interpretacions.

Les primeres actuacions varen anar a càrrec de Helena Ribera (guitarra) i Júlia Planas (viloncel). Aquestes estudiats de primer d’ESO, que de ben segur deuen tenir bones qualificacions en els seus estudis de l’art de la musa Euterpe, oferiren actuacions on la bona voluntat va tenir més presència que la qualitat musical. No s’ha de desmerèixer, però, un Cant dels Ocells interpretat per Planas, de ritme massa ràpid, però d’execució precisa. No obstant, es d’esperar que la direcció de l’àrea de música del col·legi, les tingui en compte per a properes ocasions, fet que suposem els hi permetrà superar el nerviossisme d’aquest concert.

Joan Cortés amb Fandango en Mi i Soleá en Mi Dórico Flamenco, de Serra, va demostrar tot i els seus vint anys, un bon domini de la guitarra flamenca, en peces curosament interpretades. Es va notar un bon treball d’assaig i rigor, fet que permet afirmar que ens podem trobar, amb els anys, davant d’un magnífic intèrpret.

Per la seva banda Georgina Blanch, va oferir una versatil actuació, amb peces Satie, Mozart, Burgmüller i Enya. Te major domini de Mozart, mentre que amb Satie i Burgmüller el ritme va ser més lent, i amb certa inseguretat, provocat per una excessiva atenció a la partitura, quan la concertista deixava entreveure un bon coneixement i preparació de les peces. Interessant la transcripció per piano de From Where I Am d'Enya

El Preludi opus 3 nº 2 de Rachmaninoff, va ser la peça triada per Gustavo Legido per iniciar la seva actuació. Va saber transmetre la passió, emoció, intensitat i el vibrato de l’autor amb precisió, mestratge i sentiment per la música. Les obres Renacer i Salto, del propi Legido, varen ser una perfecta demostració de sensibilitat i alhora domini i coneixement de l’instrument, i de l’art de la composició. Perfectament poden emmarcar-se com a bandes sonores de pel·lícules, especialment Salto, que va recordar a les composicions Michael Nyman.

La vetllada va acabar amb les cançons interpretades per Juajo Martínez acompanyat de Legido. Nueva Vida, La hora de la verdad, Linda li configuren una expressió més recitativa que rítmic, i que s’engloba dins el pop rock espanyol. A destacar la peça final De acuerdo, un tango molt adequat a l’estil de Martínez.

CONFERÈNCIA SOBRE EL MOVIMENT “COMUNIONE E LIBERAZIONE”

El passat divendres, 21 d’abril i organitzada per l’associació cultural Alarona, va tenir lloc a l’estatge del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, davant d’una malauradament, escassa assistència, una xerrada sota el títol "Cultura, missió i caritat. Presència dels catòlics en la societat actual: una experiència", a càrrec de Diego Giordani, un dels membres de “Comunió i Alliberament” a Barcelona, acompanyat de Lluís Seguí i Germà Fañanas.

Giordani, va introduir als presents en l’inici i desenvolupament d’aquest moviment, tot fent referència, en primer lloc, al funeral Luigi Giussani, el seu fundador. “El Duomo de Milà estava ple de gom a gom i hi varen acudir personalitats tant de la vida pública italiana com de l’estranger. Les exèquies varen ser ofriciades pel llavors cardenal Joseph Ratzinger”.

“Com un simple sacerdot va poder mobilitzar a una societat i a uns sindicats?. Quin va ser el motiu que ho va fer possible?”, va preguntar-se Giordani, reconeixent al mateix temps el fet que Giussani podia perfectament, haver-se refugiat en un cert espiritualisme i trobar-se dins un còmode clericalisme.

Giussani propugnava una “confrontació” dialèctica entre la gent quan afirmava que Jesucrist era clau tant per entendre el món com el futur: “Déu té que veure amb tota la realitat. Una persona no pot ser diferent en la seva vida pública i en la privada”. Fent esment als inicis d’aquest moviment, Giordani va traslladar als presents a l’any 1954, quan la societat italiana respirava un gran ambient catòlic. “Semblava una situació aparentment de triomf de l’Església, però la realitat interior era molt costumbrista i no incidia en la vida personal dels catòlics. La joventut parlava de Déu i de l’Església però sota un desconeixement total”.

El fundador de Comunió i Alliberament va observar les discussions dels joves comunistes al pati de l’escola, i com els unia la ideologia. Aquesta unió i vivesa no existia entre els cristians. Ni entre els components d’Acció Catòlica. HI havia apatia. És aquest el principi d’aquest moviment. Calia fomentar el diàleg i l’acció entre els cristians. “No podem confiar en el que nosaltres podem fer sinó en el que es troba en Crist”, va afirmar Giordani qui tot seguit va passar a definir el títol de la Conferència: "Cultura, missió i caritat.” “Són aquestes dimensions fonamentals per afrontar tot el que tenim al davant”.

Per Cultura, segons Giordani, s’entén la trobada que l’Home fa a la vida: “Déu va decidir entrar en el món per respondre a una exigència de bellesa i experiència. A on vaig, d’on vinc, Qui soc?. Preguntes que es fa l’ésser humà, per la qual cosa la resposta exhaustiva i total i per tant, es tracte de trobar el significat de tot. Senyar-se davant d’un plat de menjar és un gest de gran dignitat cultural”.

La dimensió caritativa, no fa referència al que es fa quan ens sobre temps, diners o energia. Neix del reconeixement del que un és. És pura iniciativa de Déu.

Pel que fa a la dimensió Missionera, aquesta està present des de l’inici del Moviment. A tots ens agrada explicar quelcom bell o que ens ha passat. És, també una forma d’expressar el que fem i que contribueix al desig de créixer humanament. El conjunt d’aquestes dimensions, no es troben en estat pur o aïllat. No hi ha un sol gest per si sol, sinó que tot gest té dimensió de caritat, de cultura i de missió. El treballar engloba aquests conceptes, com la Fe cristiana no té el seu origen en una teoria que desprès s’aplica sinó en l’esdeveniment de quen Crist es va fer home.

Giordani, finalment va informar als presents del que s’anomena al mitig anual de Rimini, unes jordanes on es troben personalitats de la política, de totes les tendències la qual cosa posa en evidència que la proposta cristiana és fascinant per la capacitat que té de dialogar amb el món sencer, i que les televisions públiques i privades li donen gran dimensió en hores de màxima audiència.

Tot seguit, va prendre la paraula Lluís Segui, que va parlar sobre la campanya “Temps per educar”. Com es pot ajudar a l’home d’avui?. És aquesta una necessitat que respon a la vida, a tenir un lloc on trobar-se, un futur. “L’educació de l’home a de conduir a la felicitat, dins la preocupació de servir a l’Església” – va dir Seguí – “Si la Fe no entrava en el diàleg i amb la cultura, la Fe no està viva. Tot el que la persona faci ha de ser per a tothom”. La web del moviment hi ha molta gent no catòlica adherida a la campanya, i unes 30 o 40.000 empreses, petites i grans participen del tema. “L’empresa també viu el cristianisme”

Finalment, Germà Fañanas, va parlar de la CDO (Companyia de les Obres), on tot explicant part de la seva vida, a través l’estada a un grup d’esplai i l’amistat i camaraderia que va captar entre dos monitors, de l’organització de grups d’esplai i de com li omplia la tasca, i de l’estudi de la seva carrera d’enginyer químic, i fins i tot del fet de conèixer a la que és la seva esposa, va trobar la Fe i el cristianisme. Reconeix que “La vida ha estat la pertinença a una comunitat. La CDO comporta el sentit de la vida i està atent al sentit i necessitat de les persones”. La CDO ajuda a portar projectes empresarials, a contactar idees i persones, a través de reunions, doncs reconeix que “La persona que treballa està molt sola”. Fins i tot disposa d’una petita borsa de treball.

L’acte es va acabar amb un petit torn de preguntes on es va ampliar la informació esmentada anteriorment i també es va posar de manifest que "El moviment no té cap vinculació amb cap partit i l’Estat no pot mai substituir la llibertat de l’home”

DOCUMENTS GRÀFICS A L’ENTORN DE LA GUERRA CIVIL

El Museu de Mataró i la 2a.planta de l’Ateneu Caixa Laietana presenten fins als propers 14 i 7 de maig respectivament, dues exposicions relacionades específicament amb el sector republicà de la Guerra Civil: El Camp de la Bota i La Maternitat d’Elna.

El camp de la Bota, muntatge a càrrec de Francesc Abad amb la coordinació del Departament de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya i La Maternitat d’Elna organitzada pel Programa per al Memorial Democràtic, també de la Generalitat, partint de la base de la recuperació d’un àmbit molt específic i concret de lo que s’anomena memòria històrica, volen parcialment, donar a conèixer la duresa, la cruesa, l’infortuni, i el patiment que va causar, la Guerra Civil, tot i que, qualsevol conflicte bèl·lic, en qualsevol dels seus bàndols, és causant de terribles penúries, tal com va definir Vicente Blasco Ibañez en la seva novel·la “Los cuatro jinetes del Apocalipsis”: ... Su jinete movía sobre la cabeza una enorme espada. Era la Guerra. La tranquilidad huía del mundo ante su galope furioso: Los hombres iban a exterminarse.

Ambdues mostres presenten un muntatge colpidor. En la del Museu de Mataró, cartes a familiars, processos judicials o certificats de defunció conjuntament amb fotografies de moltes de les víctimes, mostren com a primer impacte visual, una imatge semblant a la dels ninxols de qualsevol cementiri, que es va ampliant amb aportacions de testimonis dels afusellats locals – uns monitors de televisió, a través d’entrevistes, aporten imatge i so a les històries dels familiars ajusticiats-, a mesura que la mostra s’exhibeix en diferents ciutats

El contrast del Camp de la Bota, situat entre Sant Adrià de Besòs i Barcelona, son les vistes aèries de la transformació d’aquest emplaçament, ara amb les instal·lacions del Forum 2004, del que va ser trist escenari d’afusellaments i tortures de molt abans de l’esclat del 1936 i fins al 1952. No obstant, amb posterioritat, famílies de gitanos varen passar o ocupar l’espai fins uns anys abans de la Barcelona del 92.

En La Maternitat d’Elna de l’Ateneu Caixa Laietana, llençols blancs cobreixen les parets, on plafons amb texts en català i francès conjuntament amb fotografies de l’època i fins i tot, un llit fet amb llistons de fusta, mostren al visitant les condicions del Castell de Bardau, a Elna, prop d’Argelers, sud de França, on gràcies a l’esforç d’Elisabeth Eidenbenz, d’origen suís i mestre d’escola, i l’obtenció de 30.000 francs suíssos, va poder reconstruir el casalot per donar cabuda a les dones prenyades que al 1939, que juntament amb marits i família, fugien de l’Espanya militar del general Franco, i que eren empresonades en camps de concentració, de condicions infrahumanes, i que quan es veien obligades a parir, eren traslladades a aquestes instal·lacions, on un cop havien donat a llum, també col·laboraven amb les tasques de manteniment i neteja.

La Maternitat va iniciar les seves activitats al 1939, i a les acaballes del 1941, va acceptar la col·laboració del la Creu Roja Suïssa. HI havia altres col·laboracions econòmiques, entre elles la de Pau Casals. No obstant, el règim de l’Alemanya nazi la va clausurar al1944. Ja havia salvat, però, la vida de 597 nadons.

De ben segur que la tasca de La Maternitat d’Elna hagués quedat en l’oblit, si no hagués estat per un artesà vidrier, François Charpentier, que buscant una ubicació per al seu taller de vidre, va topar-se Guy Eckstein qui li va explicar la història, fet que va permetre la rehabilitació tant de l’edifici com del record de la innegable tasca que va dur a terme.

HOMENATGE A L’ESPORT MATARONÍ

Poques vegades, el món de l’esport és reflectit en una sala d’exposicions de caire general, i fora de l’àmbit estrictament esportiu.

Per tant, és d’agrair que el Patronat Municipal d’Esports, conjuntament amb l’Ateneu Caixa Laietana, commemori el 50è aniversari de la Nit de l’Esport a través d’una mostra fotogràfica i documental, - que romandrà oberta fins al proper 7 de maig - d’un esdeveniment que va sorgir de l’empenta i entusiasme del periodista Josep Gomà, quan al 1952 va fer el primer intent d’organitzar un concurs per escollir als millors esportistes de Mataró, tal com diu el primer dels plafons informatius de l’exposició, a través del seu programa de Ràdio Maresme “Carnet Esportiu”.

La iniciativa va veure els seus fruits quan el 4 de gener de 1955, Josep Gomà, Ferran Ferrer i Josep Llibre varen organitzar al 1a. Edició de l’Esport Mataroní, on varen tenir cabuda tant el futbol, com els escacs, l’atletisme, la boxa, etc.

La 2a. Edició al 1956, ja va comptar de ple amb el suport de l’Ajuntament de Mataró, i va tenir lloc a l’Hotel Suizo (ara seu central del BBVA, Camí Ral –cantonada c/ Sant Agustí).

La festa de l’esport mataroní creix imparable durant els anys seixanta, on sorgeix la creació del Patronat Municipal d’Esports, l’any 1966, i es trasllada al Velòdrom per tal de donar cabuda al mun de participants de les diferents tècniques esportives. Durant els anys setanta, es bat el record de participants i assistència de públic, i al 1975 es crea la “Mata d’or”, concedint-se la primera Josep Gomà.

L’increment de públic planteja a l’Ajuntament el trasllat de la Nit de l’Esport anual al Palau d’Esports Josep Mora, essent però l’actual seu de la celebració de l’esdeveniment el Pavelló Eusebi Milian.

Dins la mostra, podem veure guardons i trofeus concedits al llarg de la història d’aquesta commemoració, al igual que la torxa olímpica de Barcelona-92 o mascotes de diversos Jocs Olímpics: L’os Misha de Moscu-1980, i per descomptat, en Cobi-92.

Cal destacar com a través de les fotografies, el visitant observa el canvi d’èpoques: dels vestits i corbates, i per tant de la solemnitat i seriositat dels anys cinquanta fins a mitjans dels setanta en la recollida de guardons, a la informalitat de les peces esportives dels vuitanta fins l’època actual, on la Nit de l’Esport presenta una imatge més superficial en el seu aspecte estètic, fet aquest també reflectit pel programa de mà de l’exposició.

L’esport és un element de la societat actual que convoca a la participació i a la competició, a la superació física i al repte per l’ésser humà que amb esforç, constància i tenacitat pot assolir la meta que es proposi. Per tant, la llista d’honor que comença al 1972, en realitat hauria de tenir el seu inici amb els Galvany, Faura, Ornaque, Timoner, Boquet, Galiana, Arcadi Valls...per tan sols anomenar-ne uns quants, de l’època dels cinquanta, llunyana però que va existir. Persones que sentien l’esport com una forma de viure.