DARRERES PINZELLADES DEL 2009

JORDI SANTAMARIA

Ben entrats ja dins el 2010, no vull deixar de fer esment de tres exposicions de les darreries de l'any passat (dues al mes de novembre i una encara continua), que veritablement varen exhibir un alt nivell de qualitat:

Del 7 al 28 de novembre, Jordi Santamaria va exposar a la Sala Casal Aliança Entre Copes un conjunt d'al voltant d'una vintena d'obres on el pintor, amb un sensacional domini del cromatisme, va mostrar els ambients de diversos cafès o bars de copes que recorreguts en un determinat període de temps, i per diferents contrades europees i espanyoles.

La pintura de Santamaria (oli s/ tela – format petit i mig) és càlida, reconfortant, convida a fer una copa, o prendre un cafè en una tarda on el temps no te rellotge. Especialment interessant va resultar una obra com Lectura a Oxford, on reflecteix amb encís, l'ambient d'un cafè d'aquesta ciutat universitària, d'inqüestionable estil britànic, però no exempt de bohèmia i d'entorn de debat.

Santamaria disposa d'un traç molt meticulós. S'expandeix a gust en mil i un detalls, i el seu concepte d'espai i volum està ple de naturalitat, sense artificis reflectint el que veu o el que voldria veure, però el que sempre és una constant en ell és la diversitat de colors: en rostres, en parets, en finestres... una autèntica poesia visual, a l'entorn d'imatges quotidianes, captades a la improvització i reflectides amb mestratge i de forma molt precisa, no deixant cap detall a l'atzar.
A l'entorn dels cafès de Paris: Un bell record a París, Oxford, Oviedo, Venècia: Un vermut al Florian o Port de la Selva: El cafè de la Marina, de les taules, dels plats, les tasses i les cafeteres, i de les terrasses. Imatges que ens envolten, que en prou feines hi donem importància, i que a través dels ulls i del traç de Santamaria, es converteixen en art.

Com també frapen el seu morter, el seu setrill d'oli o la cabeça d'alls. Natures mortes plenes de lluminositat i d'exquisidesa, en primer terme, sense perspectiva i de forma molt agoserada. Una magnifica exposició d'un artista de gran personalitat.

CA L'ARENAS – LES CLASSES DE DIBUIX DURANT LA GUERRA

El centre d'art Ca l'Arenas continua mostrant al Menjador, i dins l'àmbit Art i guerra, les diferents obres d'en Jordi i en Jaume Arenas, especialment durant la guerra civil, i que formen part de les seves hores d'aprenentatge a les classes de dibuix.

La mostra que hi ha actualment exposada, i que romandrà oberta fins a finals de març, es pot veure amb tota rotunditat, la diferència de tarannàs dels dos germans. En Jordi, més metòdic, més crític, més sensible, més endinsant en el moment que li tocava viure, retrata la família o les mateixes classes de dibuix. Es presenta distant, poc agosarat, seguint els canons més acadamicistes i tradicionals, però alhora, és un cronista detallat i minuciós de tot el que li succeïa, i vivia, i que expressava de forma més introspectiva i gens apassionada.

Tot el contrari era en Jaume, ple de fortalesa i d'energia, despertant a l'encís per les dones, les dibuixava de forma exuberant i sensual, dins un context mitològic u oníric si és vol, idealitzant la figura femenina com si de formoses deesses es tractés, sense que per això deixés de ser també molt rigorós en quan a la tècnica, però l'evidència és ben clara, es deixava emportar pel desig i per la joventut, la qual cosa fa que l'espectador també si deixi emportar, per tot el context que de “fantàstic” té l'obra exposada.

Dos contrastos, i dos mestres ja en els seus anys joves. Ambdós denoten el sentit estètic i de bellesa de l'art, des de perspectives més rauxa per part d'en Jaume i més serenor per part d'en Jordi Arenas.

Dins l'àmbit d'aquest centre d'art, també es recomanable visitar la sala 1, on es pot veure el retaule de l'Enterrament de Sant Francesc, ubicat a la capella de Sant Franc, a l'església del Carme d'Olot, exposat dins la mostra Històries Anònimes, vivències de la salvaguarda del patrimoni artístic de la capital de la comarca de la Garrotxa. Aquest retaule es va salvar de les turbes que àvids de venjança, plens d'ignorància i mancats de coneixement, es dedicaven a assaltar i incendiar esglésies, sense reconèixer que destruïen el patrimoni cultural, artístic i religiós de molts segles.

EDICIONS MURTRA – OBRA GRÀFICA

El gravat va fer acte de presència entre el 20 de novembre i el 14 de desembre. La sala d'exposicions del Col·legi d'Aparelladors va exhibir obra de Sandra Lehnis, Perejaume, Riera i Aragó, Melinda Schawel i Francine Simonin.

Amb demostració d'una tècnica depuradissíma per part de tots els artistes, no ens en volem estar de comentar, l'original plantejament de Riera i Aragó on en base a pergamins imitant protocols notarials, l'artista va presentar elements de locomoció o moviment: Airplane with yellow propeller com submarins, ventiladors o vaixells, utilitzant la tècnica de fotogravat, aiguatinta al sucre i aiguafort. Riera i Aragó demostra que dins el món de l'art, i especialment del gravat, no està tot dit. Ben al contrari, el gravat permet un univers infinit de possibilitats, de tractament de textures i materials, i aquest és un bon exemple.

Sandra Lenis, és més clàssica en quan a la utilització de la tècnica; tan sols l'aiguafort, i presenta la seva obra Animus Mundi, un tant freda i distant, d'extremada simplicitat, fins i tot en el tractament cromàtic, tremendament suau. Però val a dir que dins el conjunt de la mostra, representa un cert trencament amb la contundència expressiva de Francine Simon o la minuciositat exquisida de Perejaume.

Aquest últim va presentar una obra plena de detall, a nivell tècnic (aiguafort, fotogravat i gravat), però amb bones dosis de surrealisme, i uns quants tocs d'expressionisme. En la seva contemplació no es pot evitar pensar “on són els límits”, i sentir-se atret per una obra no exempta de certa morbosa curiositat, extremada des d'un paisatge “topogràfic” com Valls II a la profunditat i misteri d'Atmosferes.

De Melinda Schawel es podria dir que representa el gravat en estat pur, sense temàtica determinada, més dinàmica i fregant la imatge publicitària: From Paris to Firenze però tècnicament perfecta. Treballant amb aiguatinta al sucre i fotogravat, mostra un domini clar i contundent dels seus coneixements en el gravat, presentant diferents graus de sedimentacions i treballant un cromatisme auster, sense gaires variacions, però resolt de forma unitària amb algunes derivacions.

Si més no, però, l'obra impactant, punyent, dura, incisiva i d'una irresistible atracció va ser la de Francine Simonin.

Una potencia expressiva enorme, amb una gama de colors molt bàsica però i domini de l'abstracció amb indefinides però contundents formes, Barcelona Bay, plenes d'un sentit crític i caustic. Simonin està plena d'inconformisme, i utilitza l'art i el gravat, (aiguatinta amb sucre i punta seca), amb profund coneixement i desenvolupant-se amb comoditat dins l'abstracció.

EXPOSICIÓ DE SANDRO SORIANO

El Centre Atlètic Laietània acull des del passat 23 de gener, una nova mostra de l'artista Sandro Soriano. Pintures és el títol de l'exposició que es podrà visitar fins al proper 23 de febrer.

Observar l'obra d'aquest pintor no és un simple exercici d'esforç visual, sinó que comporta per a l'espectador, curiós i sense superficialitats, un anàlisi molt particular, subjectiu i sense cap mena d'imparcialitat.

L'aparent simplicitat de formes i d'estètica, fregant un tarannà infantil, però sense ser naif , no té la pretensió de mostrar-nos una imatge dolça i acariciant de somnis o irrealitats, sinó ser crític i càustic, dur amb la superficialitat i l'hedonisme de la societat actual.

Mitjançant la tècnica i els coneixements de les arts gràfiques, Soriano se'ns mostra imaginatiu, resolutiu i sempre amb dosis d'ironia. Els seus ulls allargats en molts personatges, permeten amb la seva forma obliqua, mostrar la buidor en les nostres ànimes, enfront d'un món on hi ha masses murs que creuar, i la creativitat queda, en molts cassos, sotmesa a descarades manipulacions de tota mena.

Sandro Soriano és molt explicit: l'espectador sap que no està veient un conte de fades, sinó que mostra la seva protesta més airada, de forma pacífica, ben cert, davant la involució moral de l'ésser humà.

La seva forma de dibuixar és àgil, simple, pràctica i molt gràfica, no exempte en molts cassos d'una precisió i detall exquisits.

Treballa normalment en acrílics, i la seva paleta de colors és plena de diversitat, utilitzant tons pastel, molt lluminosos, treballant un cromatisme ple de sensibilitat, malgrat la causticitat d'algunes de les seves obres.

Sandro Soriano no cultiva ni el paisatgisme ni l'abstracció, sinó cronista del gran ginyol que és la societat actual, i que capta a través de la seva visió artística, exhibint la seva particular realitat, amb bones dosis d'ironia i cruesa, encara que en algunes de les seves obres no deixa de ser optimista, especialment amb les seves coloristes xemeneies, que s'enlairen en un cel clar, per tal d'atraure la inventiva.

ALFRED OPISSO (1907 – 1980): UNA GRAN ANTOLÒGICA

Pictòricament parlant, l'any acaba i comença el següent amb una gran exposició, i és la Fundació Caixa Laietana la que porta a terme aquesta tasca, a través de les seves antològiques. Si fa un any va ser la de Manuel Cusachs, aquest 2009/2010 (fins al dia 31 de gener), la Sala d'Exposicions de l'entitat d'estalvi, situada a la plaça Santa Anna, ofereix una magnífica, extraordinària i suggerent retrospectiva d'Alfred Opisso.

Comissàriada per Pere Pascual, i amb un escàs marge de temps (tan sols un mes i mig per organitzar-la), la mostra recull obra de totes les èpoques i expressions del pintor, la qual cosa permet copsar no tan sols evolució tècnica i temàtica, sinó la gran personalitat de l'artista, la seva gran qualitat com a tal i la seva capacitat per portar a l'espectador a una especial visió del món, amb les seves il·lusions i desitjos.

El torn d'intervencions el dia de la inauguració, 22 de desembre 2009, va anar a càrrec del president de Caixa Laietana, Jaume Boter de Palau, qui va qualificar l'exposició “d'extraordinària, d'un gran artista que vaig tenir la sort de conèixer i admirar com artista i com a persona”

Donant les gràcies a les filles del pintor per les aportacions realitzades a la mostra, va recordar quan de tant en tant es trobava al Sr. Opisso al tren, i li ensenyava entusiasmat la darrera joguina que havia adquirit als encants – n'era un gran col·leccionista.

“Aquesta exposició és un retrobament amb la personalitat del genial artista”. Boter de Palau va fer esment en general a les persones que han aportat obra per l'exposició, al igual que a la mateixa, el fons de Caixa Laietana també hi ha col·laborat. “I més en aquestes dates de Nadal que a tothom li agrada veure penjat el quadre a casa”.

Tot mostrant una especial deferència i agraïment a Pere Pascual per la tasca duta a terme en “l'obra fascinant d'Opisso, en una recerca de la història de l'art, en les vivències i en el veïnatge...”, i recordant al pare del comissari de la mostra, Pere Pascual, Boter de Palau va finalitzar el seu parlament tot remarcant que aquesta exposició “mostra l'Opisso més conegut però també més inèdit. És l'exposició més important en quantitat i qualitat que s'hagi fet mai, i desitjant Bones Festes i Bon Any, no sense abans esmentar que “... es tracte d'un artista estimat a Mataró i destinat a perdurar en l'art català”.

Tot seguit, va prendre la paraula el comissari de la mostra, el conegut crític d'art Pere Pascual, qui molt orgullosament va mostrar la seva gran satisfacció per aquesta exposició retrospectiva, en caràcter antològic, i per la qual li ha estat un gran honor ser comissari. “Tots tenim unes vivències personals i artístiques d'Opisso”.

Pascual va posar èmfasi en el fet que a aquest artista no se li ha fet justícia, ni ha un àmbit institucional ni popular, quan ha estat un dels grans pintors del segle XX a la nostra ciutat. Tot agraint a les persones, entitats i famílies la seva aportació a la mostra, va explicar que en la mateixa s'exhibeixen un total de 100 obres “tota una trajectòria. És una gran exposició, de qualitat, i també és una mostra de coneixement i de retrobament. Fa 25 anys que es va fer una retrospectiva a la biblioteca i dos anys al Capgros i a Ca l'Arenas...”

El comissari de l'exposició va descriure la composició de la mateixa, on es poden trobar obra referent als cafès de Paris, als arlequins i el seu particular encís pel món del circ i de l'espectacle, retrats, etc. “amb uns plantejaments fora mida (...) una rara avis”

Característiques de l'obra d'Opisso per a Pascual són obres de formació de paisatge a Paris, i un especial arrelament en el dibuix i en el retrat. “L'època més coneguda, la dels Arlequins i el cafè de Paris”. Dins les diverses estructures pictòriques d'Opisso, va destacar com a nexe comú de totes elles la llibertat. Arlequins, gitanos zingars, un entorn que li era atractiu, però que no deixava de mostrar un cert desencís a través de les seves mirades o faccions.

Finalment, Pascual com sempre amb un parlament àgil i explicit, va destacar que l'espectador està davant d'una pintura d'ofici, i també d'una pintura d'ofici. Imitant als presentadors de circ “Senyores i senyors, passin i vegin. Aquesta exposició s'ha fet amb un element indispensable: ell no treballava per la fama, sinó per la glòria. S'ha començat a escriure un primer recull de la glòria d'Alfred Opisso”.

Grans aplaudiments a la presentació de Pere Pascual, però l'acte comptava amb la presència de l'alcalde i evidentment, no va quedar més remei que posar orelles a les seves breus paraules, afortunadament.

“Estic commogut. És una exposició de redescobrir a un artista molt desconegut”. I tot seguit va fer un ràpid balanç del final del 2008 al del 2009. “Va acabar amb l'exposició d'Eduard Comabella (però es va descuidar de dir que també hi havia les mostres de Josep Cusachs i Manuel Cusachs), la biennal Torres García amb Marc Llacuna com a guanyador i ara Opisso. També és l'any que ens va deixar Pepe Novellas”.

I Tot encoratjant a treballar de cara a l'any 2010 “ha de ser l'any del fons Bassat i de la Nau Gaudí, i l'any de exposar una antològica de Pepe Novellas”, va felicitar les Festes i desitjar als presents que el 2010 sigui profitós (En el moment de fer aquesta crònica – 20 de gener-2010, per a ell no n'és gaire de profitós, doncs ja se sap que l'han imputat en el tema de Can Fabregas).

Per aquesta critica vocacional i cronista accidental, l'exposició és sublim, única, i per descomptat, interessantíssima, digne de ser portada fora de les contrades maresmenques. Un MNAC o fins i tot un Thyssen serien llocs perfectament adequats per exhibir l'obra d'aquest gran artista, i per les referències, gran persona. Seria aquesta una forma de fer sortir Mataró de si mateixa, a través d'un dels valors culturals més tradicionals i gran fermesa: L'ART.

La mostra permet obtenir un catàleg de la mateixa, amb textos de Pere Pascual i fotografies de Ramon Manent. Un cop visionat, es nota que s'ha realitzat amb excessiva premora de temps, fet que fa disminuir la seva qualitat, doncs si poden copsar algunes errades, que no haurien d'haver-se permès. Tot i això, és d'agrair que s'hagi recollit en format llibre l'obra d'aquest genial artista.

A les paraules de Pere Pascual, que comparteixo en la seva totalitat, tan sols afegiré que l'art és l'esforç d'encarnar la visió interior, recorrent a la forma expressiva d'una Bellesa que en si mateixa pot semblar inexpressable. No tothom aconsegueix percebre-la amb tota nitidesa. Però Opisso ha estat un dels pocs artistes que va saber-la captar. Qui busca i estima la Bellesa, a través del llenguatge de l'art, s'acosta a lo Diví. I l'obra pictòrica d'Opisso aconsegueix aquesta finalitat.

LA BEATIFICACIÓ DEL DR. SAMSÓ

El proper dissabte, 23 de gener, Mataró viurà un esdeveniment únic en la seva història, i aquest blog i aquesta cronista accidental, arxivera per vocació i amant de les humanitats, també en volen i tenen el deure de fer-ne reso.

La Congregació per a les causes dels Sants de Roma, va donar el passat mes d'octubre del 2009, el seu vist i plau perquè el rector-màrtir de Santa Maria durant la guerra civil espanyola, Josep Samsó, sigui beatificat en la data ja esmentada. La seva vida exemplar i les causes de la seva mort, només pel fet de ser capellà i per odi a la fe, han estat arguments prou contundents perquè es porti a terme aquesta beatificació.

I tot i que no ho sembli, la societat civil, amb sentiments i que professa la religió catòlica, i que no se n'amaga de fer-ho, s'ha movilitzat convenientment. Però les mostres de bona voluntat, no donen els fruits esperats en entusiasme i organització, ni per part de l'Ajuntament -totalment al marge de l'esdeveniment, tot i que l'alcalde i consistori i voldran ser-hi presents, que no sigui dit – ni per la comissió organitzadora, massa vinculada a una església progressista i apòstata, i que es limita a complir l'expedient.

Desgraciadament, aquesta beatificació, no té ni tan sols compte amb l'entusiasme del bisbat de Barcelona. I és clar, beatificar a un capellà que va ser afusellat al cementiri de Mataró l'1 de setembre de 1936, sense judici previ, per un escamot anarquista “descontrolat”, però que seguia perfectament les directrius marcades per alguns membres del govern de la ciutat d'aquell moment, i per la direcció anarquista, no senta gaire bé a aquells que defenen els diferents governs republicans, com si tot anés com una seda durant aquells anys, quan la realitat i els testimonis indiquen que era un caos i un regne de terror.

S'ha treballat durant molts anys per aconseguir aquesta beatificació, s'han donat proves del digne, lleial i honest comportament del Dr. Samsó durant tota la seva vida, i desgraciadament va ser la víctima propiciatòria d'una conspiració.

La història i els seus esdeveniments tenen un origen humà, i com a humans, l'encertem i ens equivoquem, i precisament, el que ens fa dignes de ser humans és saber rectificar i reconèixer les errades, sense odis ni rancúnies, sinó acceptant que els fets es produeixen, i que el temps i l'entorn històric també tenen influències.

Ens hem de sentir molt honrats com a mataronins de que la ciutat aculli aquest esdeveniment. I dic la ciutat, tot i que la cerimònia es celebrarà dins la basílica de Santa Maria. Mal dia i mal lloc l'escollit, doncs cal tenir en compte que també és la primera beatificació que es fa fora de Roma, i que vindrà gent d'arreu de Catalunya.

Per primer cop en molts anys, Mataró sortirà a les planes dels diaris, no en la secció de successos, sinó en la de societat, perquè desprès del 28 d'octubre de 1848, la capital de la comarca del Maresme, el 23 de gener de 2010 tornarà a fer història.

CRÒNIQUES DE DESEMBRE (IV): PERE MÀRTIR BRASÓ - UN RETROBAMENT ESPERAT

Fins a finals d'aquest mes de gener, l'Espai Capgros ofereix la mostra Continuarà de l'artista Pere Màrtir Brasó.

Una obra molt esperada pels seus amics i amants de l'art, desprès de molts mesos de dalts i baixos en la seva salut, afortunadament perfectament superats.

Pere Pascual, desprès d'unes paraules d'agraïment de l'artista, com a cap de la secció d'art del setmanari, (queda bé això, oi?), i tal com va definir el mateix Pere Màrtir, l'únic critic d'art de la ciutat (fa molts anys que està en l'ofici, el títol li escau), va adreçar-se als assistents (tots bons amics i col·legues d'en Pere Màrtir, entre ells l'actor i director Hermann Bonnin), tot manifestant que aquesta és una exposició especial, i que li era una gran satisfacció poder-la presentar, pels motius físics abans esmentats. “Tots hem estat allà, al costat de la bombolla donant-li suport. L'artista, només és viu quan crea” .

El crític també va parlar del que representava aquesta exposició: “una aposta difícil i necessària, i ell que no accepta cap debilitat, ho acompliria”.

Per a Pascual, aquesta mostra és un retorn al còmic, alhora que considera que per l'artista és una exposició catàrtica, que implica tornar als orígens, doncs Brasó no fa el mateix art que fa un any. És un retorn al còmic, als Escobar o Ibañez que varen inspirar la seva faceta de pintor. Però evidentment, per a Pascual “No és un còmic de ninots. Utilitza una tècnica depurada, torna al rotring i al dibuix acabat, ple de detalls, d'icones i de sensacions. Continuarà és una amenaça joiosa. La paraula s'escriu al final d'un capítol i planteja un interrogant obert cap el pot ser. És un retorn al passat amb una tècnica del present i de futur (...) una obra més viva i més punyent”.

Finalment, el crític va acabar la seva àgil i brillant presentació, destacant en aquesta mostra l'humanisme d'en Pere Màrtir, doncs “parla d'ell mateix. Estic molt joiós del Continuarà”

Si bé Pascual en el seu discurs posa més èmfasi en la tècnica que en el contingut artístic, aquesta cronista accidental, (que de tant en tant fa crítica d'art, perquè en Pascual, no estigui tan sol en aquesta basant, com a unitat unipersonal i indivisible en una ciutat de 120.000 habitants), troba més frapant el missatge de Brasó, que efectivament és molt més humanista, perquè està centrat en l'home – la pròpia figura de l'artista, el seu contorn - i el seu caminar per la vida, a vegades buit de pes, a vegades carregat amb un sac.

Brasó, que prsenta prop d'una dotzena d'obres format mig i una de gran - sense deixar de ser crític, i fent gala del seu especial sentit de l'humor, i molt més analític, ens ofereix una imatge de renaixement, més espiritual, fins i tot més filosòfica, a la recerca del per què, dins un context enquadrat, de vinyeta de còmic, ben cert, ple de formes definides, però embolcallades dins una nebulosa.

El cromatisme, bàsic, i quasi únic: blancs, negres i grisos. Però la força destaca amb un vermell potent i trencador. És la lluita per la vida, per tirar endevant. I un nou element apareix en escena: el barret, que s'ha convertit en estrany complement indispensable.

Una exposició on les “vinyetes de còmic” marquen en realitat espais de temps, on pensament i sentiments flueixen nítidament... però sempre coberts d'un estrany vel transparent, que la tècnica amb aerosol difumina i expandeix.

Una mostra plena de significacions, per l'artista i per l'espectador. Veient l'obra de Pere Màrtir Brasó, no es pot deixar de pensar en les influències que pot tenir una malaltia en la vida d'un artista. Però, aquí hi ha una segona part. És d'esperar que Continuarà continuï per temps indefinit.

CRÒNIQUES DE DESEMBRE (III)

EL DARRER CONCERT DE LA TEMPORADA 2009

El Foment Mataroní va tancar la temporada musical amb un programa “de campanillas”, però de pobres resultats.

Poetes, paraula i música era el títol del concert que el 18 de desembre del 2009 va donar per conclosa la programació musical del Foment. Moisès Bertran com a compositor, Emma Vilarassau i Joan Berlanga com a rapsodes i les sopranos Rosa Mateu i Laura Alonso, varen intervenir en un programa on poemes de R. Tagore, J.S. Papasseit, Miquel Martí i Pol, L. Forest, Josep Janés, Garcilaso de la Vega, Pablo Neruda i J.P.Serna, donaven joc a la música i la paraula.
I la platea del Teatre, quasi es va omplir de gom a gom... en realitat no per l'interès del programa, sinó per veure a la Vilarassau “en vivo y en directo”.

Però malauradament, el conjunt del programa va ser decebedor i fred... i mai ben dit que fred, perquè les sopranos varen obligar a tancar la calefacció, degut a la remor de les turbines dins l'escenari, i això va provocar que més d'un espectador es quedés com un pollet enrrabanat.

I va ser decebedor perquè ni la música de Moisès Bertran es va poder gaudir amb tota la intensitat i qualitat que les seves escasses vingudes a Mataró ens té acostumats – cal recordar que és director del Conservatori de Música de la Universitat Nacional de Colòmbia, amb seu a Bogotà – ni la Vilarassau va saber recitar – és limitava a llegir, sense cap mena d'entonació ni sentiment, fins i tot afegiria una gran falta d'assaig – i la veu de les sopranos era de tessitura molt aguda, i més aviat cridaven que no cantaven, desafinant més d'un cop.

Qui realment va estar a l'alçada de les circumstàncies i amb una veu magnífica, plena de tons càlids i envellutats va ser Joan Berlanga, que sí va demostrar preparació i professionalitat.

Una idea encertada, mal desenvolupada, que no ha de desmèreixer en absolut l'excel·lent treball de Bertran, on les escasses ocasions que les cridaneres veus de les sopranos el deixaven, va demostrar profunditat i imaginació, amb girs impregnats d'un viu color musical, captant perfectament de cada poema, cadències, imatges, sensacions, emocions. Especialment destacable Trois Chançons de l'Acadie de L. Forest, amb traducció al català de Cristina Vinyes (Mes oiseux de mer, Toi, tu est mon pays i Ton secret est ouvert) on poesia sense rima conjugava perfectament amb la especial idiosincràsia de la música de Bertran, obra aquesta composada el 1997.

I en contraposició a la contemporaneïtat de Forest, Tres poemas de amor, compostos entre el 2006 i 2007, formats per Escrito está en el alma de Garcilaso de la Vega, El viento en la isla de Pablo Neruda y Abrázame fuerte y no tendré miedo de J.P. Serna. Tres poemes pertanyents a diferents edats i fins i tot segles, i que musicalment, Bertran va saber donar la brillantor i lluïment, amb domini absolut d'intensitats i matitsos plens de color, tot remarcant subtileses i desitjos.

Llàstima de les sopranos, que si bé es varen esforçar, les seves veus, excessivament metàl·liques i fredes, poc elegants i escassa sensibilitat, afogaven la tècnica i el cromatisme musical de Bertran, fent que el concert resultés del tot deslluït.

No obstant, cal felicitar al Foment Mataroní pel seu esforç encomiable en una ciutat que està d'esquena a la cultura i l'humanisme. Es d'esperar que la temporada 2010 ens porti també satisfaccions, bo i la crisi, tal com així ho va a donar entendre Antoni Vilà, vice-president del Foment Mataroní, qui en les seves breus paraules de presentació va indicar a l'auditori que el desig de l'entitat es mantenir el grau de qualitat de la programació i d'intèrprets.

CRÒNIQUES DE DESEMBRE (II)

MARC LLACUNA: PRIMARY COLOURS (I)

Fins al proper 31 de gener, la sala del Col·legi d'Aparelladors de la plaça Xammar 2, de Mataró, acull la darrera exposició de Marc Llacuna: I si en despertar descobreixes que t'has convertit en un llangardaix, organitzada per l'Associació Sant Lluc per l'Art i comissariada per Teresa Roig.

Inaugurada el passat 18 de desembre, la mostra exposa prop d'una dotzena d'obres, utilitzant la tècnica oli s/ tela i realitzades en peces desmuntables en diversos colors, unides mitjançant agulles de cap, fet que permet a l'espectador crear la seva particular visió, al marge de l'obra presentada per l'artista.

Durant la inauguració, tant Antoni Luis, President de l'ASLL, com Pere Pascual, critic d'art, varen prendre la paraula per tal de glosar i explicar l'obra de Llacuna.

Luis, començant amb els agraïments de rigor, va destacar la fluïdesa de la relació Llacuna-ASLL, “però la diferència és el temps: els més de 60 anys de la Sant Lluc i els 30 de Llacuna. Fa temps que anem fent carrera”.

Luis, sense guió escrit – són comptades les ocasions que no el porta – va reafirmar les apostes que la Sant Lluc fa envers la gent jove, essent Llacuna un exemple, però “aquesta mostra compte amb més riscs”. Fent referència al “destacable resultat reeixit” de Llacuna, del “gran treball de creativitat i esforç”, del creixement de la seva importància com artista al haver guanyat el Torres García, prèvia selecció en les dues edicions anteriors, “aquesta mostra ens permet veure altres registres d'en Marc. La Teresa Roig ja va apostar per ell en la primera mostra de joves valors de la Sant Lluc”, Antoni Luis va acabar el seu parlament, preguntant-se per la significació del títol de la mostra, i remarcant el fet de veure l'evolució de Llacuna a través d'aquesta exposició: “En lloc de convertir-se en un llangardaix, és un falcó que vola molt alt”.

Tot seguit, Pere Pascual, en substitució de Teresa Roig, qui per motius laborals no va poder estar present a l'esdeveniment, va explicar als presents que diàriament té per costum mirar el calendari per saber quin és el sant del dia i així poder felicitar a l'amic o conegut de l'onomàstica. “Avui és 18 de desembre, i és la Mare de Déu de l'Esperança o Nuestra Señora de la expectación del parto, i avui assistim a un naixement”.

Pascual va remarcar la importància del pas del temps de l'artista “però aquesta és l'evolució definitiva de la seva obra”.

Recordant com “l'obra que va presentar a la primera biennal Torres García, estava carregada de línies. La línia era més simple (...) i en la tercera i guanyadora, el color surt fins a una primera línia...”, proposant la disjuntiva d'anar “a l'arcàdia de les línies o a l'abstracció del color” , sense deixar “els circuits que recorden moviments”, va destacar de Llacuna que “no són les seves petites obres, sinó que són flames que donen la sensació que es puguin moure. Marc ens ha arribat al moment en que deixa a l'espectador que munti l'obra, i que la munti com vol, quan la contempli a casa. L'obra es pot canviar sempre que hi ha una reflexió. No és una obra estàtica, sinó plena de moviment”.

Finalment, Pascual va referir-se al títol de l'exposició “Llacuna és un llangardaix perquè ha canviat la pell, com els animals invertebrats, segueix les necessitats, els moments. És una exposició que ens porta a un nou pas d'en Marc Llacuna”.

La presentació es va acabar amb l'artista, agraint al públic la seva presència, i convidant a cava i croquetes.

MARC LLACUNA: PRIMARY COLOURS (II)

I desprès d'aquestes explicacions i d'aquesta glosa, què pot dir aquesta cronista accidental de l'exposició Llacuna?

El primer que em va cridar l'atenció és el títol. Evidentment, les referències kafkianes em van venir a la ment, sense poder evitar pensar en el Parc Juràssic de Crichton, i l'avantpassat del llangardaix, el Procompsognathus, la qual cosa em va donar motius per creure que defugiria de les línies de connexió de plànol d'electrodomèstic de l'obra guanyadora del Torres García, per passar a un ús de la paraula creació racional, dins les extravagàncies que molts cops proporciona el món de l'art.

I què és el que van veure els meus ulls al posar als peus a la sala d'exposicions del col·legi d'Aparelladors?. DONCS EL CATÀLEG DE COLORS DE LA TITANLUX, i tota l'amalgama de verds, vermells, grisos, grogs i blaus que un es pot imaginar. Colors bàsics, primaris... Línies fredament definides... I em vaig preguntar “on és el llangardaix?”, O és que estic davant una versió moderna de Jabón en escamas Lagarto?”

I per més INRI, s'em va acudir mirar les preus: per un trencaclosques de colors que un nen de P3 pot fer amb els ulls clucs, de 2.000 a 4.500 €.!!!!

Però jo continuava buscant el llangardaix. Només havia begut una copa de cava, i per tant, encara dominava els meus cinc sentits. On redimoni és el maleït llangardaix?

La resposta era clara: en lloc. El títol és per cridar l'atenció, i presumir d' una intel·lectualitat que no existeix. Aquesta exposició, per molt “particular que sigui”, no és art; és una parida, i per tant, el més encertat va ser triar el 18 de desembre per a la seva inauguració, on per cert, no hi havia gaires artistes; es podien comptar amb els dits de la mà i encara sobrava, però si la seva família, els seus amics i fins i tot amics institucionals i de la premsa que no era la local, d'aquells que quasi mai apareixen en esdeveniments d'aquest tipus, però que sempre es convenient relacionar-s'hi.

Per més defensa que l'amic Pere Pascual faci de l'obra – en altres temps i moments no ha tingut ni pietat ni compassió de defenestrar a l'artista de torn, però aquest cop hi ha servituds que s'han de servir – aquesta obra no té defensa de cap classe. Fins i tot, un membre de la família em va preguntar si m'agradava allò, perquè ell no ho entenia!!!.

És una obra freda, tot i l'especial col·locació dels focus, distant sèptica, sobrevalorada – “yo te empujo y tu subes” - d'excessiva i falsa simplicitat. No val l'explicació de “l'obra es pot canviar sempre que hi ha una reflexió. No és una obra estàtica, sinó plena de moviment”, perquè en realitat no té vida. Se que Llacuna és un gran treballador, però a la seva obra li falta aire, passió, força, missatge, revolució. És un artista jove, però el seu treball és envellit, quasi al llindar del traspàs.

Però Marc Llacuna és jove, i com a tot ésser humà, li queda encara tota la vida d'aprenentatge. És de desitjar que no tan sols evolucioni, sinó que trobi en si mateix i en els fonaments bàsics de l'ART, i en tota la seva història, la guia per expressar el més desconegut i alhora el més fascinant que posseïx l'Home: la seva ànima.