ELS TRESORS AMAGATS DEL MUSEU DE MATARÓ

Tot i que la mostra estava prevista que durés fins al passat 6 de juliol, els mataronins encara estem de sort de poder contemplar al Museu de Mataró, per primera i de ben segur única vegada, un conjunt de pintures i escultures d’art religiós, restaurades en conveni amb diverses institucions públiques o restauradors professionals, i que abracen el període comprés entre els segles XVI fins a principis del XIX.

Aquesta exposició, que a nivell institucional s’inclou dins els actes commemoratius del Mil·lenari de Santa Maria, va ser inaugurada el passat 21 de maig pel regidor de cultura i president del PMC Sergi Penedès, acompanyat, per Ramon Bassas, regidor d’urbanisme.

En les paraules inicials de presentació de Penedès, va fer esment dels fets relacionats anteriorment, amb el desig del PMC i de l’Ajuntament de sumar-se a la celebració del Mil·lenari: “És per això que s’ha fet aquesta mostra d’art religiós, amb obres recentment restaurades i estudiades, i que s’han ordenat cronològicament dels segles XVI al XIX. També hi ha obres del llegat Arenas i una selecció d’ex-vots”.

Continuant la pauta marcada pel programa de mà de la mostra, d’on va extreure les paraules ja pronunciades, Penedès també va informar, el regidor de cultura va parlar dels estudis realitzats per diferents historiadors de l’art de la Universitat de Girona, i de com en una recent conferència – pronunciada la setmana abans de la inauguració – de Francesc Miralpeix, aquest va informar de la descoberta d’un nou pintor que va viure entre els segles XVII i XVIII: Joan Gallart. “Era el pintor més important de l’època”. Que es descobrís un nou pintor, va sorprendre a Pendès, per resultar ser el més important i alhora, el més desconegut en l’actualitat, degut principalment a que Viladomat va eclipsar la personalitat de Gallart.

Finalment, Penedès va informar als presents, escassament una vintena de persones - doncs ni es va trametre invitació i em prou feines es va informar al respecte – relacionades bàsicament amb l’entorn de Santa Maria, que tan bon punt l’estudi estigués conclòs, s’editaria un catàleg del mateix. No se’n va estar però, el president del PMC de parlar de Jordi Arenas en relació a l’exposició sobre el mar, també inaugurada durant el mes de maig, en que el cromatisme blau de moltes de les obres d’aquella petita mostra, va tenir el seu origen en l’ús de les ulleres de submarinisme – que era un dels seus hobbies - que varen permetre a Arenas descobrir el fons marí. “L’obra religiosa d’Arenas pot recordar el fons del mar”

Tot seguit va prendre la paraula Ramon Basas, qui tan sols va voler remarcar el fet que “fora del context del Mil·lenari és una bona oportunitat primer per abordar la importància de la restauració de Santa Maria, i també una bona excusa per descobrir coses amagades, amb les que s’ha fet un treball de catalogació perquè surtin a la llum”.

Basas va destacar la tasca del Museu per tal d’anar recollint les peces que de mica en mica arribaven al seu abast. Finalment, en va destacar la qualitat de l’obra exposada i com l’espectador pot percebre l’evolució dels canvis religiosos a través dels quadres i dels artistes, tot felicitant a l’equip del Museu “un bon equip que treballa molt per a la ciutat”.

Efectivament, ens trobem davant una mostra absolutament frapant per l’excel·lent treball de restauració, i per les tècniques pictòriques emprades durant el període que abraça la mostra. Minuciositat, precisió, perspectiva, moviment de les figures en la composició de moltes de les obres exposades, en d’altres sorprèn una iconografia poc habitual o atípica per l’època, la Fe dels ex-vots, mostrada de forma molt personal, com en el cas exposat que es tracte de quasi miniatures, de sublimació infinita, però sobre tot, sentiment i ànima per la grandiositat del fet religiós, expressant amb profunditat dolor o alegria, configuren aquesta mostra, on molts dels autors són anònims, però el desconeixement de l’autor no treu l’excel·lent patrimoni pictòric que disposa la ciutat.

Fins i tot el Resurrexit de Jordi Arenas s’avé amb el tarannà renaixentista de la mateixa, que destaca la humanitat de Crist, el seu fet humà, embolcallat de la divinitat que representen les diferents escenes de molts dels quadres. La grandiositat de la resurrecció de Crist expressada amb un cromatisme blau molt particular i una lluminositat excelsa de persona de profundes creences.

CRÒNIQUES ENDARRERIDES:

S’inicia una secció d’estiu, que publicarà una sèrie de cròniques que tant per motius de falta de temps, com per acumulació d’esdeveniments en dates determinades, no es van publicar en el seu moment, i ara, les vacances, permeten el moment oportú. Tot i tractar-se d’esdeveniments “fora de termini”, la crònica sempre està vigent pel que d’història sempre explica.

1968 – 2008: LA VIDA PICTÒRICA MATARONINA -RECORDANT EL PRIMER SANT PERE MÉS ALT

Organitzat pel grup els Dimarts al Llimoner, la Sala d’Exposicions de Caixa Laietana de la plaça Santa Anna, va acollir el passat 17 de juliol un col·loqui que va comptar com a coordinador amb Pere Pascual, crític d’art, i amb la participació de Raúl Capitani, Ricard Jordà i Yago Vilamanyà. La temàtica va girar al voltant de la vida pictòrica mataronina, durant aquests darrers quaranta anys, tenint com a base la pintura al carrer del primer Sant Pere més alt de l’any 1968.

Carlos Soriano, president dels Dimarts al Llimoner, va donar la benvinguda al públic assistent, tot agraint al mateix temps la presencia de prop d’una quarantena de persones, relacionades directa o indirectament amb el món de l’art i la política, doncs els regidors Ivan Pera i Ramon Basas del PSC es trobaven entre el públic.

Tot fent esment a l’evolució de les arts plàstiques en aquestes darreres quatre dècades, va cedir la paraula a Pere Pascual, qui va recordar amb la frase “reivindicar l’art mataroní amb un cop de puny sobre la taula” part del seu parlament, en la inauguració de la mostra El Casament, de principis de juny.

“L’art a Mataró té un alt grau de creadors però la plàstica mataronina té una minsa ressonància” , va afirmar Pere Pascual, partidari que l’art mataroní recuperi el seu espai de privilegi. Fent referència a l’any 1968, va dir que no es tractava de fer un viatge a la nostàlgia, sinó d’una anàlisi de l’evolució de l’art. Tot seguit, va presentar als convidats ja esmentats, i va recordar com l’actual sala d’exposicions, també ho era l’any 1968, com annex a la biblioteca popular de l’entitat d’estalvi, on per accedir-hi, es tenien que pujar unes escales.

“Els tres artistes escollits pertanyen a la mateixa generació (nascuts entre el 1941-1943) i provenen de diferents estaments socials. Capitanni va néixer a l’Argentina, però amb parentesc a Mataró, Jordà prové de la classe obrera i Vilamanyà prové del sector més intel·lectual”.

Cedint la paraula a Raúl Capitani, aquest va recordar les seves arrels catalanes que li varen permetre venir exiliat cap a Espanya.

Ricard Jordà, voltant els vint i cinc anys al 1968, va explicar als presents com va entrar dins el món de l’art. “Vaig anar a casa d’en Josep Tur i vaig veure com pintava un quadre. En aquell moment vaig decidir fer-me pintor”.

Fent referència a Opisso, i de com l’any 1961 el Museu de Mataró donava facilitats per exposar, Pere Pascual va preguntar: “Hi havia vida artística?”

Jordà va respondre que hi havia l’escola d’arts i oficis, que era gratuïta, i moltes més facilitats per exposar que no pas ara. Vilamanyà, per la seva banda, va explicar que va arribar a Mataró als 11 anys, procedent d’Olot, i que els seus estudis artístics els va fer a l’escola de Belles Arts a Barcelona, com també va anar a la Llotja, la Sant Lluc, etc.

Tot fent història, i amb intervenció d’aquesta cronista, es parla de com als anys seixanta, hi havia renovació d’exposicions cada quinze dies, tant al Museu de Mataró com a la sala d’exposicions de la biblioteca. Tot i que l’art oficial partia dels germans Arenas, de Santi Estrany, d’en Finet o d’en Marc Zaragoza, també es va recordar el naixement de la col·lectiva Sant Lluc (1946).

El mateix Pere Pascual, va intervenir tot dient que a principis dels cinquanta, Mataró va comptar amb exposicions de Alcoy, Tharrats o Tapias, gràcies a la direcció del Museu de Mataró. “Però a partir del Sant Pere més Alt, hi va haver-hi un altra moviment”

Les trobades entre en Rovira Brull i l’Alcoy i en Pere Màrtir Viada varen propiciar la creació d’aquesta mostra d’art al carrer, que socialment, va coincidir amb una època de puixança econòmica amb el gènere de punt. Pascual, també va fer esment de l’eclosió artística a Mataró, amb quasi disset sales o galeries d’art: Tertre, Anticus, Fuset, La Cripta, etc. que varen posar a l’abast dels mataronins, l’art dels seus creadors locals.

Ricard Jordà va recordar com la sala Tertre, promoguda per Nicolás del Rio, Nico, com era conegut, era una de les que més renom tenia, i el seu funcionament era a base de quotes que pagaven els socis. “Fins i tot, Tertre va anar a ARCO – Madrid”

- “Y ara tan sols n’hi ha tres”, va afegir Pere Pascual.

A partir d’aquest moment, el col·loqui, com a tal, comptava amb la participació dels tres convidats. Yago Vilamanyà va exposar la importància d’exposar a Nova York, però “L’important és que Nova York vingui a tu”.

Raúl Capitani va intervenir tot seguit, fent esment de quan va arribar a Espanya al 1979. Comparant les dictadures de Franco y Videla, va manifestar la duresa extrema de l’argentí, i les seves conseqüències en tots els àmbits de la societat d’aquell país, amb una classe mitja poc donada a la cultura i a l'art en general.

A la seva arribada a Espanya, primer va anar Madrid, on va conèixer a crítics d’art, etc., que li varen parlar de Mataró, de Rovira Brull i Alcoy. “Cuando vine a Mataró, tuve una muy buena acogida, excesivamente fácil” també va parlar de la seva relació amb Salvador Espriu, que en base als seus poemes, va realitzar una sèrie de gravats.

“En el año 1979, el grabado no tenía el reconocimiento que tiene ahora, y yo venía a aprender grabado, pero era yo quien tenía más conocimientos de grabado, y gentes como Rovira Brull o Jordà querían aprender grabado. Y organicé un curso”.

Jordi Pujol, quan va ser president de la Generalitat, també va mostrar interès pels gravats de Capitani, en veure l’obra realitzada amb els poemes d’Espriu.

Pere Pascual va tornar a prendre la paraula, recordant els temps de la Transició i la confiança que hi havia en un paper específic de la cultura per part dels estaments oficials, que amb el pas dels anys, no ha estat així. Es va parlar de l’editorial l’Aixernador d’Argentona, de com Ricard Jordà va marxar cap al Brasil, o com Capitani, sense estudis universitaris, però si de belles arts, i que per la combalidació de matèries, li calia pagar prop de 450.000 pessetes.

Per tal de subsistir, va buscar feina a Editorial Bruguera, il·lustrant llibres per la mateixa, mentre també feia cursos – sense cobrar, a excepció del tercer – de gravat al Taller de Gravat del Patronat Municipal de Cultura, idea que va sorgir de Manuel Cuyàs. També va donar classes particulars, i va entrar a formar part de l’escola l’Eina, on va conèixer a Pilar Bonet, Jordi Cuyàs, etc. Una escola sense pressions al professorat, y on s’experimentava amb noves tècniques.

El col·loqui va continuar amb una pregunta de Pere Pascual en referència a l’art a través de la via pública.

- "No n'espero res" - va manifestar Ricard Jordà, que a nivell públic, creo que l’únic es ven en la festa major. Del mateix parer va ser Yago Vilamanyà. “Per vendre, cal moure’s. Falta criteri” Per la seva banda, Capitani va ser més contundent. Va recordar que quan va arribar a Espanya, hi havia gust i consum. S’estalviava i no hi havia crèdit, i en l’actualitat, “la cultura extranjera se ha puesto de moda”. Pel que fa a Sant Pere més alt, va recordar com passats els setanta, va quedar oblidat. “Esperaba el cambio pero se colocaron los mismos de antes, formando una nueva clase progre, desplazando a la cultura europea, en favor de los EE.UU y la llamada “action painting”

Pere Pascual per la seva banda, va comentar com la ciutat no ha tingut una burgesia agosarada. Jordà va incidir tot dient: “jo personalment he prescindit dels canvis socials i m’he adaptat a les circumstàncies”.

“Yo no conozco ningún burgués”- va intervindre Capitani – “Ahora para exponer hay que pasar por el comisario, por el experto”. Tampoc se’n va estar de criticar durament Can Xalant, y la transformació que també han sofert les galeries d’art, on el galerista era únic.

Pere Pascual va fer incidència en la teòrica diversitat d’espais, i Vilamanyà va comentar el fet que els nous rics actuals no tenen la cultura dels seus avantpassats “La burgesia no se la juga. El poder polític se la juga dins els paràmetres que han de ser”. Jordà comenta aspectes sobre les sales actuals com l’Ateneu o Can Palauet i Vilamanyà es va preguntar si “l’art objecte o no objecte?”

Capitani va apuntar que la solució seria el que han fet a Céret, població situada a la regió del Llenguadoc-Rosselló (França), on existeix una persona responsable en cada branca d’exposició, i es cedeixen sales per exposar. No hi ha comissari, i l’expert ho és en realitat. No es cap càrrec polític.

Finalment, el col·loqui, d’un parell d’hores de durada, va acabar amb la següent pregunta per part de Pere Pascual: “Com veieu el futur de l’art i dels artistes?”

- “Una incògnita” – va reconèixer Ricard Jordà, que va glossar la tasca de la Sant Lluc o dels Dimarts al Llimoner però va acabar dient “Ho veig optimista”.

Per la seva banda, Yago Vilamanyà va resaltar el fet que hi ha molta gent jove amb empenta i Raúl Capitani, es va mostrar molt pessimista “Todo el mundo ha de actuar de forma distinta. Existe una gran crisis de la cultura, y lo que se ofrece no tiene nada que ver con la cultura. Es cultura basura. La buena cultura es minoritaria”

L’acte va acabar amb un torn de preguntes i respostes en referència, principalment al poc suport del PMC als artistes locals, i als impediments que l’entitat mostra per als mateixos, no donant terminis per exposar ni espais. Finalment, Carlos Soriano va acomidadar l'acte, tot convidant als presents al Sant Pere més alt-2008.

JOVES ARTISTES AMB EMPENTA

La IV Col·lectiva Joves Artistes Seleccionats Sant Lluc, - Àmbit Zero / Ateneu Caixa Laietana – juliol-2008 - concentra noms que ja no ens són desconeguts: Máximo Almeida, Jordi Arcas, Pol Codina y Ruth Gallofré mostren els seus treballs on temes, tècniques i missatges són ben dispars, però afortunadament es regeixen pels cànons de l’art.

Màximo Almeida que en l’edició d’enguany de QU4TRE, ja va sorprendre per l’ús molt particular del negre “Almeida treballa en format gran, fet que li concedeix la llicència d’impactar a l’espectador, que ho veu tot molt negre, però els nocturns d’aquest artista són plens de màgia i misteri, tot i tractar-se de la més pura estètica urbana” (Cròniques Mataronines – Abril-2008), en aquesta IV Col·lectiva, no deixa d’impactar-nos, però amb una tècnica mixta absolutament frapant: el tema central està envoltat igualment d’una certa tonalitat negre, però aquest cop es producte del bufador. Almeida ens presenta un retrat de la simplicitat de lo quotidià, que en les seves mans, i a través de la seva imaginació, l’espectador s’atura davant la seva obra, si fixa i l’admira. És de pinzellada precisa i petita, ple de minuciositat, exquisidament detallista... realista en la tècnica però envoltat del més clar esperit surrealista, per tan sols pintar – es pot pensar - un colom (Crepúsculos: Colomí) una cuina o unes bombones de butà, (Crepúsculos: Dos Bombonas) o unes llambordes, però ¡¡quina exactitud!! Quan hi ha base artística, creativitat i imaginació, qualsevol tema es converteix en art, i Almeida, porta la seva essència dins la seva ànima.

Jordi Arcas és el més clàssic de tots els artistes, i per ser jove, és quelcom a tenir en compte, doncs aquest factor, no té perquè ser imperatiu d’avantgaurdisme o modernitat. Arcas pinta acadèmicament, artesanament, delicadament, utilitzant tècniques diverses: oli s/tela i aquarel·la, i en diferents formats. Sap jugar amb el cromatisme, i l’aplica de manera gradual, treballada i per descomptat, clàssica.

Ens presenta un ampli ventall temàtica, (Barques de palangre, Gerros, Poble de la costa, Home fumant, etc.) a través de la perspectiva, espais i volums, i domina la tècnica; és professional, i aplica en l’art un concepte gens menyspreable i sempre a considerar: objecte de decoració. Però si més no, li manca potencia, energia, vivacitat, imaginació. L’esperit artístic li és aliè. És un pintor visualment agradable, però la passió creativa és inexistent.

Pol Codina no sorprèn gens, per una raó: ja va exposar l’any 2006 en la Segona Col·lectiva de Joves de la Sant Lluc, però la seva tasca amb el ferro forjat continua sorprenent i sobtant, presentant formes sinuoses d’animals marins: peixos, meduses, calamars, etc., Un univers fascinant, encisador, treballat amb materials durs. En Cròniques mataronines – juliol 2006 vaig comentar: “Codina, ens mostra en un univers de ferro forjat, la seva visió d’un entorn marí molt particular, que li permet moviment i sinuositat alhora que dona a entreveure a un artesà en plena evolució, amb un material aparentment poc dúctil però de grans possibilitats”. Evidentment, no ha canviat en aquests quatre anys, però no vol dir que no hagi evolucionat, (Prototip de peix del Maresme, Calamars, Meduses en moviment, Tentacles..). doncs en l’obra actual s’observa més detall, més cura, més coneixement del ferro forjat, més estructura de les peces.

Codina és un artista singular, que de ben segur serà capaç de treballar altres materials, per donar a conèixer tot el que la seva imaginació i força creativa pot proporcionar a través del temps.

Finalment, Ruth Gallofré, és l’artista més trencadora de tots quatre: pinzellada ampla, colors punyents, - foc més que sang a les venes - abstracció pura i dura, sense límits, amb seny i rauxa, formes en taques de color, visualment xocant, sense cap mena de dubte. Duresa de contingut, reivindicació i ànima d’artista. La seva obra parla – perquè l’espectador si s’acosta sent la veu de la pintura – d’un continent: Àfrica, 1, 5, 3 i 6, Però també ressalta el un color: Groc 1. Gallofré, de ben segur, experimentarà tècniques i cromatismes, i formes de presentació – les de l’exposició eren mig format – i cridarà més d’un cop l’atenció.

ARTISTES FORA DE CIRCUIT: IMMA BANET – JOSEFINA ENRICH

Les sales d’exposicions habituals recullen mostres d’artistes o bé amb un currículum provat (Sales Laietana, Enblanc, Ca l’Arenas) o bé de provada narcolepsia, dins la jerarquitzada estructura del “todo vale” en el món de l’art, i ben acostats a un elitisme polititzat pagat amb els nostres impostos (Can Palauet, Ca l’Arenas, també, el Foment...)

I de tant en tant, cal donar-se una volta per una sala petita i ensorrada, que pertany a la parròquia de Sant Josep, emplaçada davant mateix de l’església, on el visitant que es perd, fa troballes que no deixen indiferent.

Durant pràcticament tot el més de juliol, alguns pintors hi han exposat. En destaquem dos: Imma Banet i Josefina Enrich.

Imma Banet és una dona dinàmica i activa, que pinta paisatge urbà o natural, amb traça ferma i curta, amb energia i valor. Sap crear un cromatisme molt particular; no és ni exquisid ni elegant. Però es profund, treballat molt intens... imaginatiu, qualitat que també aplica a la perspectiva i a l’espai. La Imma no s’està per subtileses. Té massa potencia com per entretenir-se en minuciositats. Pinta amb la grandesa de persona que traspassa a la tela el que veu, el que sent el que li transmet l’ànima del paisatge, amb tons d’impressionisme però que denoten un inici d’evolució cap a l’abstracció, on la “rauxa” pictòrica d’Imma Banet, pot trobar un camp per abonar, molt adequat al seu tarannà.

Els quadres de l’Imma agraden i se’n venen, perquè hi ha personalitat, i en la senzillesa de les nostres llars, massa petites per ser col·leccionistes d’art, ens agrada veure a casa un artista de caràcter.

Dins la mateixa sala, hi ha, entra d'altres, la Josefina Enrich. Una aquarel·lista amb un gran domini de la tècnica, de temàtica original, de traç ferm, i amb un joc de colors innovador. Té una distinció continguda y una expressió del quadre lineal no exempta de sinuositats. És una artista romàntica, fet que s’ha perdut molt actualment, i es d’agrair que ella ens ho recordi. Te una especial “savoir faire” per captar l’essència del que veu, fins i tot un toc de misteri, que fa la seva pintura atractiva i captivadora.

SANTES FOTOGRÀFIQUES

Fins al passat 31 de juliol, la tradicional mostra fotogràfica de Les Santes de l’any anterior, va estar exposada a l’Ateneu Caixa Laietana. En realitat, desprès de la presentació del cartell, aquest és el segon acte de Festa Major, que no hi ha cap fotògraf que reculli com a tal, dins el conjunt d’imatges que recullen, els diversos actes.

Ja son moltes edicions de Santes Fotogràfiques, i per tant trobar originalitat de plantejaments sempre es un repte, doncs els actes es desenvolupen dintre dels cànons establerts per la costum i tradició.

Isaac Benito, el fotògraf d’enguany amb les seves Llums de Santes, ha sabut fer una tria original, digne i sorprenent, en alguns aspectes, els qual hi ha un mínim tractament de photo-shop, tan sols per afavorir la qualitat de la imatge, contrastos de llum, etc., però en cap moment defuig de la realitat.

Així trobem una esplèndida sèrie de fotografies relacionades amb el castell de focs, el qual el mateix Benito confessava a aquesta cronista que no hi ha cap tipus de manipulació; la fotografia es tal qual, gràcies a favorables condicions meteorològiques i de visibilitat, que permeten veure un Glòria Les Santes a la perfecció.

Les fotos de gent o de masses, també son una tradició dins la imatgeria santera: a tothom li agrada trobar-s’hi. La claretat de la massa és absoluta. En cap moment es troba res esborronat.

Els capsgrossos, el cremat, la travessa al port, la missa, etc. mostren aspectes que es podrien definir entre llums i ombres, sigui tant per l'ambit diurn o nocturn, per l'entorn en si o l'activitat. Si més no, pero, el foc i el seu conductor, el drac, son els que tenen imatges d’una seducció increïble, quasi mística que visualment, recorden al visitant les llegendes de l’Edat Mitja. És aqui on l'efecte boirós del fum no pertorba la imatge, que en cap moment deixa de ser evident.

Benito retrata de forma nítida, explícita. Dins el tarannà de reportatge fotogràfic que representa la Festa Major, ha sabut encabir gestos, formes, expressions de tota mena. Sap enfocar i trobar bon enquadrament, te visió i perspectiva, dins les dificultats que representa la seva tasca, i tenint en compte el munt de fotografies que fa d’un mateix objectiu. “Si l’encerto l’endevino”, es pot esdevenir, però Benito té una sensibilitat massa exquisida com per conformar-se en lo primer que surt bé.

Llums de Santes són una crònica en imatges, flashos d’esdeveniments que any rera any, presenten dins els mateixos actes, l’evolució de la societat mataronina, i els canvis que aquesta experimenta, tot i que per veure aquestes modificacions, caldria una retrospectiva.

CAN PALAUET: RÀFOLS CASAMADA / MARIA GIRONA: EXPOSICIÓ (i II)

Acostumats els mataronins addictes a l’art, a veure exposicions on l’avantguarda més radical, s’auto-qualifica de “contemporània”, contemplar l’obra de dos mestres com la que presenta Can Palauet, representa un descans per l’anima i un goig per l’esperit.

Tot i que l’evolució i revolució de les arts plàstiques, ens pot suposar que l’obra de Ràfols Casamada ens presentauna abstracció quasi decimonónica, de principis de segle, i la de Maria Girona, uns paisatges inquiets i sensibles, el bon afeccionat i l’espectador experimentar observarà una obra plena d’harmonies, visualment exquisida, plena de solidesa, en l’experimentació constant de noves tècniques. Una manifestació de bells sentiments, de sensibilitats i de recerca constant: l’art per l’art.

Frapa per la seva originalitat i modernor constant L’estudi del pintor, una oli sobre tela, gran format, de Ràfols Casamada realitzada l’any 1955. Línies precises, marcades, pròleg absolut de la seva posterior obra, especialment trencadora en volum i espai, i un particular tractament del cromatisme: Mirall (1974), Espai vertical (1977) o Espai subdividit, també del 1977, format mig i amb tècnica d’acrílic s/tela o llapis de carbó.

Ràfols Casamada se sent fascinat per la regularitat i uniformitat d’espais, que trenca a base de pinzellada àgil, ampla i absolutament minuciosa, deixant-se marcar pel colors potents, jugant tant amb terrosos i ocres com en blaus i derivacions.

L’obra de Maria Girona es un contrast diví: femenina, elegant, dolça, absolutament lluminosa i fins i tot sensual, dins un especial costumbrisme. Flors liles (1975), Botelles i Flors (1972) o Flor tigrada (1975), olis s/tela de mig format, ens donen.

Els paisatges transmeten una gran sensació de pau interior, de tenir temps per contemplar el món, la natura. La calidesa d’un cromatisme molt suau, una pinzellada petita, precisa, nítida i una perfecta ubicació de l’espai, ens endinsen dins un marc quasi idíl·lic i somiador: Port lligat (1974) o Cap de Creus (1971). Però hi ha un Sense títol absolutament encisador de l’any 1956 que permet evocar temps llunyans ja inexistents.

Una gran exposició, exquisida. Un petit-gran tast a l’espera de futures i captivadores mostres.

CAN PALAUET: RÀFOLS CASAMADA / MARIA GIRONA: L’ESSÈNCIA PER LA CAPTIVACIÓ DE L’ART - PARLAMENTS (I)

Mataró inicia Les Santes amb una festa major pictòrica; la de la col·lecció Bassat I, que fins el proper 28 de setembre romandrà oberta a les sales d’exposicions de Can Palauet. La mostra, a través del conveni signat entre l’ajuntament i la Fundació Carmen i Lluís Bassat, exposa un primer “petit tast” de la col·lecció Bassat d’art contemporani: l’obra de Albert Ràfols Casamada i la seva esposa Maria Girona.

Es pot considerar com una molt interessant retrospectiva; el període exposat abraça des del 1955 fins al 1973. S’inclou, però un quadre de l’any 2002: La sageta que va sorprendre al món.

El President del Patronat Municipal de Cultura, Sergi Penedès va iniciar el torn d’intervencions, davant de prop d’una cinquantena de persones amb nombrosa representació del món de l’art i del PMC - tot recordant el que Miquel Bardagil va esmentar en la inauguració de les exposicions del Centre d’Art Ca l’Arenas: “Mataró es un referent per l’art contemporani”. Penedès, però, ho va manifestar sense modèstia, i recollint diverses opinions al respecte, com la de la directora del Centre d’Art Contemporani de Girona.

El ja esmentat conveni proporcionarà un nou centre d’art, la qual cosa farà “trasbalsar el panorama de l’art contemporani de la ciutat. Farà trasbalsar el paràdigme. Iniciem unes col·leccions amb el nom de Bassat I. Això vol dir que hi haurà el II, el III, etc. Periòdicament es posaran d’acord i s’exposaran les col·leccions tant a Can Palauet com a Can Serres”

Tot acabant el seu parlament manifestat que aquesta es una inauguració ben especial, va cedir la paraula a Lluís Bassat qui va manifestar la importància que representava per a ell el dia d’avui, tot explicant als presents com va començar la idea del museu, amb converses amb els seus amics de Llavaneres Jiménez i Víctor Ros, aleshores alcalde de la vila.

Per motius electorals, el nou consistori va canviar de parer, i aleshores, tot recordant l’oferiment de J.A Barón, d’acollir el museu si es donava qualsevol circumstancia, va acceptar-lo, ja que va considerar Mataró una ciutat prou activa i interessant per la seva col·lecció.

“Aquesta col·lecció la vaig començar als anys setanta. Amb els diners que jo guanyava, em dedicava a comprar quadres doncs sóc una apassionat de l’art contemporani. Aquest museu omplirà un buit a Catalunya. Només hi ha dos museus: El d’art contemporani que acaba als anys cinquanta i el MCBA que s’inicia als vuitanta”.

Bassat també va explicar com va adquirir el seu primer quadre i la galeria d’art Adrià, propietat de Miquel Adrià, de Barcelona. “Cada dia, en sortir de treballar, cap allà a les vuit, anava a la galeria, a fer-la petar amb el director i a visitar estudis d’artistes”. Les paraules finals de Bassat varen anar dedicades als artistes catalans “són els millors del món, i gràcies a Mataró estaran en un museu”.

El torn de parlaments el va continuar amb Núria Poch, comissaria de la mostra, qui va expressar el seu acord amb la significació del PMC com a plataforma per a exposicions, i mostrar l’obra dels diferents artistes que constitueixen la col·lecció permanent del fons Bassat.

Tot llegint el text preparat, Poch va expressar la cura en que es van triar els artistes per aquesta primera mostra, essent els adients Ràfols Casamada i Maria Girona, passant tot seguit a referir algunes dades biogràfiques: Van néixer a Barcelona fa 85 anys, i la seva ascendència familiar ja els predisposava a l’art: El pare de Ràfols Casamada, Albert Ràfols era pintor i els oncles de la Maria Girona eren els germans Llimona.

“L’any 1945 es van conèixer a l’acadèmia Tàrrega de Barcelona, i a partir de llavors, ja van compartir trajectòries. L’any següent van participar en la fundació del Grup els Vuit, juntament amb el poeta Jordi Sarsanedas, els pintors Joan Palà, Ricardo Lorenzo, ...”

La comissaria també va ressenyar la participació dels dos artistes al primer Saló d’Octubre, celebrat l’any 1948, i al 1949 varen anar a Paris, gràcies a la beca Cercle Maillol. La seva primera exposició a Madrid va ser l’any 1951.

Ambdós, ja marit i muller, es varen dedicar a l’ensenyament i la pedagogia, tenint una gran incidència dins l’escola Eina, de la que Ràfols en va ser fundador i la seva esposa, mestre. Han realitzat forces exposicions conjuntes i individuals al llarg dels anys, i las més recents varen ser l’any 2003 al Museu Monjo de Vilassar de Mar i al 2005 a la galeria Leonarte de València.

Finalment, Núria Poch va explicar als pressents característiques tècniques de l’obra exposada “La pintura de tos dos és una pintura en llibertat. Una pintura compromesa amb els temps històrics, però sobre tot, amb la realitat (...) Ambdós cerquen l’essència, no de les coses, sinó de certa relació amb un mateix amb les coses, amb el món que els envolta”

El torn final va ser per l’alcalde de Mataró, Joan A. Barón, tot manifestant la satisfacció perquè aquesta exposició sigui pòrtic de la festa major, “Avui és un dia de felicitat per la ciutat, perquè estem al pòrtic de les Santes i al pòrtic del Museu Bassat”, però també va expressar certa tristesa pel traspàs de Ventura Ametller, - home polifacètic i inquiet, veterinari de professió i un apassionat per la cultura, que va conrear la música, la narrativa, poesia, l’assaig, etc. – Va expressar, també la bona entesa que hi ha hagut amb la Fundació Bassat, sense desacords de cap mena, - i sempre seguint les normes del “fair play”, fins i tot amb Llavaneres – el seu alcalde Victor Ros i era present – doncs en cap moment hi ha hagut intenció de crear divergències.

Barón es conscient que cal fer feina “No serà gens fàcil. Cal treballar molt però estem decidits i tenim voluntat per fer-ho”. També en va voler destacar el lideratge de Mataró dins el camp de la cultura, al que ara s’inclou el festival Shakespeare, “Ens cal treballar de valent”.

Tot destacant la tasca del PMC, i desitjant que es gaudeixi de la festa major, amb una exposició “on l’art és més protagonista”, Barón va acomiadar el seu discurs agraint “als ciutadans i ciutadanes per estar aqui i fer una realitat allò que tots anhelem: el museu Bassat a Mataró”

COLOR SIMFÒNIC – DESIGUAL CROMATISME –INTERPRETACIÓ (II)

Tal com s’ha fet esment en l’apartat (I) d’aquesta crònica, l’actuació de l’orquestra Simfònica del Vallés en conjunt, va resultar professional, tant que a excepció de Noches en los Jardines de España, van complir l’expedient d’actuar a una capital de comarca – Brotons en agrair els aplaudiments finals va confondre Mataró amb Granollers – i el públic, pel sol fet de tenir a una gran formació, es va conformar amb una actuació amb mancances de sentiment per la creativitat musical.

En l’interludi i la dansa de La vida breve va mancar essència i brillantor, la sonoritat va ser minsa i la interpretació escarida. En prou feines es va poder captar el color prodigiós i la rica inventiva d’aquestes dues peces. Tot i l’histrionisme de Brotons amb la batuta, l’orquestra es va mostrar limitada i encorsetada. No obstant, el públic present, que complia pràcticament tota la platea del Foment, inclosos els regidors de cultura Sergi Penedès i d’Urbanisme Ramon Bassas, pocs estudiants de música i grans aficionats, va aplaudir la interpretació, per compliment.

Si més no, però, ens vàrem poder consolar amb Noches en los Jardines de Espanya, on Josep García va fer una interpretació extraordinària, sense partitura, molt ben assajada i on va demostrar gran domini i coneixement de la mateixa i força adaptació al Gran Piano de Cua Cussó, que a mesura de representacions, se’ns mostra com un instrument exquisit, ple de meravelloses sonoritats i amb grans possibilitats en l’execució.

Des del primer moment, i tal com va comentar Joan Vives, l’obra deixa ben clar el seu caràcter impressionista i romàntic. Orquestra i director van saber captar aquesta essència i transmetre-la a l’auditori. Tot i fer servir una formació poderosa, En el Generalife el temps es desenvolupa amb gran fluïdesa. Desprès d’una entrada de l’orquestra, l’arpa exposa el primer tema que derivarà en tot un material temàtic. El solo del violoncel prepara l’entrada per al piano.

Seguidament Danza lejana, que sense abandonar el temps anterior, l’orquestra va presentar una partitura més animada i rítmica. Desprès de la introducció, la flauta va exposar el tema principal, que orquestra i piano van recollir immediatament. El llarg i cromàtic final d’aquesta peça, va enllaçar tot seguit amb En los jardines de la Sierra de Córdoba, on vivament tota l’orquestra va exposar el tema principal, elaborat en diferents combinacions rítmiques i instrumentals. La música va adquirir un caràcter líric que es va mantenir fins al final, amb excel·lent sincronització de piano i orquestra. El públic va acollir l’actuació amb forts aplaudiments.

Però l’entusiasme va durar poc. Els Quadres d’una exposició de Modest Mussorgski va resultar una interpretació feixuga, poc àgil, agreujada també pel poc espai per a tan grandiosa orquestració. Aquesta composició conté molts “anitipianístics”, com si l’autor hagués volgut expressar les seves idees musicals, fent cas omís a les possibilitats de l’instrument.

El Promenade (passeig) és un tema lent, ja que Mussorgski va voler il·lustrar musicalment la visita a una exposició, que es fa a poc a poc, però la interpretació va ser excessivament parsimoniosa. La malfiança dels Gnoms, van quedar reduïda orquestralment gestos grotescs d’aquests personatges de conte, i El vell castell, que representa l’evocació d’un paisatge italià, i un melodiós cant de trobador, tan sols es va notar un cert patetisme del saxofon. Tulleries que evoca els jocs de nens i nenes en el famós parc de paris, va quedar molt esvaït i Bydlo, efectivament es va fer notar la feixuga càrrega d’un carretó, però per la lentitud del tempo emprat.

Va ser divertit el Ball dels pollets, però li va mancar l’alegria dels pollets trencant la closca, com també va ser descriptiu el diàleg entre els jueus ric i pobre de Samuel Goldenberg i Schmuyle, però amb excessiva formalitat Catacumbes i Con Mortius in lingua mortua, que volen fer veure la foscor de la mort, i on en aquest segona composició, el mateix Mussorgski es va inspirar en les calaveres suaument il·luminades, veritablement varen resultar obscurs i uniformats en l’actuació de l’orquestra. La cabanya sobre les potes de gallina – Baba Yaga, li va mancar l’encant dels contes infantils, tot i ser un personatge de por i finalment, la part més esperada la Gran porta de Kiev, es va executar amb falsa solemnitat i una pèssima imatge de grandiositat que en el seu moment va significar per la capital d’Ucraïna, la construcció d’una gran porta monumental, i que mai va ser construïda.

En resum, desigualtat de tota mena, per una orquestra i director de reconegut prestigi, però que la capital del Maresme els hi va resultar una plaça menor.

Ni tan sols hi va haver-hi bis. Brotons, desprès del lapsus de confondre Mataró amb Granollers – que va rectificar amb les pertinents disculpes i recordant la festa major i la Missa de Glòria de Mossèn Blanch – va dir que l’orquestra no tenia res preparat, i que ho deixava per una altra ocasió. Valia més no haver dit res, doncs va ser un menyspreu pel públic, on més d'un va pagar els seus 24,00 € per l'entrada.

Insistim de nou des de Cròniques Mataronines amb l’excel·lent tasca del Foment Mataroní, i del seu vice-president Antoni Vilà, en pro de la música clàssica. Tot i a vegades inesperats resultats com el que acabem de descriure, val la pena que no es defalleixi i es tiri endavant, doncs és una tasca a fer de mica en mica, i a vegades, formacions poc conegudes, han fet gaudir d’excel·lents i úniques vetllades musicals.

COLOR SIMFÒNIC – DESIGUAL CROMATISME – PRESENTACIÓ (I)

L’Orquestra Simfònica del Vallès dirigida per Salvador Brotons, va ser l’encarregada de concloure la primera part de la temporada 2008 del cicle de concerts que organitza el Foment Mataroní.

Amb un programa amb obres de Manuel de Falla: La vida breve - Noches en los Jardines de España, i Modest Mussorgski: Quadres d’una exposició, l’actuació de l’orquestra va ser poc uniforme per la fama que, tant la mateixa com la del director tenen, a la qual cosa també s’ha d’afegir la poca qualitat en l’acústica del Foment Mataroní, degut a l’excessiu volum de músics, que va fer petit l’escenari i necessària una ampliació del mateix, perjudicant el conjunt de la interpretació, que comptaba una gran quantitat de percussió.

L’encarregat, com sempre, de fer el “pre-concert talk”, Joan Vives, es va mostrar satisfet de presentar a aquesta gran orquestra, que ja va estar a la nostra ciutat fa uns mesos.

Brotons en aquesta ocasió va actuar com a director convidat, doncs el titular de l’orquestra és en David Giménez. Vives va fer una semblança de la significació de l’actuació d’aquesta orquestra com si d’un final de curs es tractés. Va glossar la figura de Salvador Brotons tan dins el camp de la direcció com de la composició, doncs arreu s’interpreten composicions d’aquest reconegut director d’orquestra.

Endinsant-se propiament en el programa, Vives va recordar una vegada més la relació de Falla amb Mataró, a través de la seva mare, de cognom Mateu i de procedència mataronina. “Falla va néixer a Cadis, però va passar moltes etapes de la seva vida a Catalunya. Era un gran catalanofil, fins al punt de musicar l’Atlantida de Mossèn Cinto Verdaguer, obra que com tothom sap, va deixar inacabada”.

Pel que fa a les obres de la primera part, Vives va explicar com Falla adequava les músiques a les influències del moment. La vida breve la va compondre al 1904 – és una opera amb dos actes amb llibret de Carlos Férnandez Shaw. Va guanyar el concurs de l’Academia de Bellas Artes el 1905 però no es va estrenar fins al 1913 al Casino Municipal de Niza, i va ser cantada en francès - Falla s’havia traslladat a París, i allà va rebre totes les influències del moviment que imperava a les hores: L’impressionisme.

“Aquestes peces són genuïnament música espanyola, fins i tot s’aproximen a la Sarsuela”, però les influències de Ravel, Erik Satie, i altres compositors impressionistes, són clarament distingibles. L’impressionisme musical, en clara contraposició a l’estètica alemanya del moment va “crear un estil genuïnament francès que va impregnar en Falla”.

Per a Vives, Noches en los Jardines de España és l’obra més enterament impressionista de Falla. “Està impregnada de perfums de sonoritat que queden reflectits a través d’una sèrie d’harmonies. És com una pintura impressionista”.

Aquesta obra va ser composta per que el pianista Ricard Viñes, de reconegut prestigi i gran amic del compositor, la interpretés. Va ser el pianista qui li va demanar al músic. Es tracta de tres peces per a piano i orquestra, i per a molts és el concert de piano i orquestra que Falla no va compondre mai. (Es va estrenar a Madrid, el 9 d’abril de 1916. Va iniciar la composició a Paris (1911) i la va acabar a Sitges, a la casa d’en Santiago Rosiñol, de qui era hoste el 1915).

“Curiosament, Josep García el pianista que avui ens acompanya, ha estat el guanyador de l’edició d’enguany dels premis per a piano Ricard Viñes”.

La segona part del programa, va anar dedicada a un sol compositor: Modest Mussorgski i la seva obra Quadres d’una exposició. De tots és conegut que aquest compositor, conjuntament amb N. Rimsky Korsakov, Alexander Borodin, Mili Balakiriev i César Cui formava part de l’anomenat “grup dels cinc” que tenia com a fita defendre una música nacional, basada en les tradicions russes, contrarestant les influències que venien d’Europa. La voluntat d’aquests compositors era la de recuperar l’art propi, i per tant, entrar dins els cànons del nacionalisme.

Quadres d’una exposició està dedicada a Victor Hartmann, arquitecte i pintor, a qui un any desprès de la seva mort, se li va retre un homenatge, exposant prop de 400 obres seves, d’un estil que se’n podria anomenar pre-expressionista i de les que en l’actualitat en queden ben poques. Mussorgski es va inspirar en alguns dels exposats, i d’altres que li havia vist al domicili de Hartmann.

L’eix musical que encadena tota l’exposició es el Promenade, traduït en el programa per passeig. “És el motiu que fa desplaçar-se entre quadres diferents, en una dimensió anímica, a un compàs del 5 x 4, un compàs curiós”.

Per finalitzar la seva intervenció, Vives va parlar de les diferents característiques musicals dels quadres: Els Gnoms, personatges en relació a l’obscuritat, El vell castell, en runes; Tulleries, alegre i lluminós; Bydlo ens dona la imatge tradicional dels cosacs tirant dels bous d’un carro en terres enfangades; Ballet dels pollets on juga l’orquestra; Samuel Goldenberg i Schmuyle que son el ric i el pobre expressats pel trombó i la trompeta: El mercat de Lomoges, també és alegre i viu; Catacumbes i Con Mortius in lingua mortua, ambdós foscos, La cabanya sobre potes de gallina - Baba Yaga, molt coneguda a Rússia, doncs es tracte d’una bruixa per espantar als nens que no son obedients i finalment La gran porta de Kiev, la capital d’Ucraina i que també representava la porta a la cultura russa.

Cal afegir que Maurice Ravel va arrenjar aquesta obra, escrita inicialment per a piano, adaptant-la a la diversitat de sonoritats que proporciona sempre l'orquestra.