Sunday, November 26, 2006

LLUMS I SONS DEL BARROC


Amb una Capella dels Dolors plena de gom a gom, on fins i tot varen haver-hi discussions per les cadires, va tenir lloc el passat dissabte 25 de novembre el primer dels tres concerts programats dins la XV Setmana de Música Antiga: La música alemanya a la tardor del barroc “Les Goûts Réunis”

El violinista Japp Schröder i el trio Hippocampus varen interpretar obres de Telemann, Johan Philipp Krieger, Nicola Matteis pare i fill, Johann Sebastian Bach i el seu fill Carl Philipp Emanuel.

Un programa interpretat amb dos violins barrocs (Schröder i Lider) clavicèmbal (Alberto Martínez) i viola de gamba (Jordi Comellas), que va fer les delícies del públic assistent, que ben aviat es va acostumar al so dels instruments originals com eren els dos violins barrocs.

Tenint en compte que en la majoria de programes de concerts, sigui dins la Setmana, sigui en altres àmbits, quasi un 80% de les peces interpretades són desconegudes per al gran públic, val a dir que va ser una més que agradable sorpresa descobrir a Krieger, de qui veritablement cal destacar a través de la interpretació, a un autor que sabia expressar delicadesa i emoció amb la mateixa harmonia i color musical que manifestava brillantor i extravagància, dins un marc estètica exquisida i un tant insòlita, però de profund coneixement dels instruments.

No obstant, l’entusiasme del públic va esclatar amb la interpretació del “Passagio Rotto” i de la “Fantasia con discretione” de Nicola Matteis pare i fill, per part de Jaap Schröder. El veterà músic va fer una gran exhibició de del seva professionalitat, virtuosisme, tècnica depurada i experiència demostrada, no exempta de certa fredor i mancança d’emoció que varen ser substituïts pel seu mestratge; tempo acurat remarcant intensitats i subtileses.

Val a dir que va ser d’agrair el fet d’incloure dues peces de Bach, pare i fill, perquè efectivament les diferències de conceptes, de composició i d’evolució musical, van quedar paleses, fet que va permetre apreciar el seu desenvolupament.

En un conjunt, la interpretació va ser molt digne, ben estructurada, notant-se una gran harmonia entre els components, alhora que entusiasme per la seva feina. Un treball intens i impecable que va ver gaudir a la nombrosa audiència d’una “soirée” barroca dins un escenari únic.

XV SETMANA DE MÚSICA ANTIGA:PRESENTACIÓ DEL CONCERT “LES GOÛTS RÉUNIS”


La organització de la XV Setmana, va programar per aquest dissabte, 25 de novembre, el primer dels concerts interpretat per Jaap Schröder i el trio Hippocampus, previ al qual hi va haver-hi la presentació del mateix.

Amb una gran assistència de públic a la Capella dels Dolors, novament, Conxita Vera va procedir a la presentació de l’acte, agraint a l’audiència el seu recolzament i fidelitat a la Setmana, al igual que al Trio Unda Maris i a al Patronat Municipal de Cultura, la constància en donar difusió a la música del Renaixement i del Barroc, a través de l’organització d’aquest esdeveniment, del que la ciutat celebra la seva vint i cinquena edició.

Tot informant dels concerts de Jordi Savall, dijous, 30 de novembre, i de la interpretació de la “Cantata del Cafè” de Bach, a la que va comentar que “era l’inici de l’Opereta que ell mai no va escriure”, el proper 3 de desembre, i desitjant un feliç aniversari va donar pas a Jaap Schröder, qui a través de la traducció d’Alberto Martínez Molina, clavicèmbal del trio Hippocampus, va mostrar la seva satisfacció per estar a Mataró, ciutat que no havia visitat mai.

El programa a interpretar constava de peces de compositors de finals del segle XVII i principis del XVIII, destacant del mateix Nicola Matteis (pare i fill) i Johann Philipp Krieger (1649 – 1725), predecessor de J.S. Bach, essent aquest deixeble quan va estar a Hamburg. El programa es va completar amb obres de Telemann, del mateix J.S.Bach i del seu fill, Carl Philipp Emanuel, (de qui Telemann n’era padrí), i on la seva “Sonata en Re Menor” que en un principi s’havia atribuït al seu pare, gràcies a l’evolució de la musicologia, aquesta va determinar que en va ser C.Ph.Emanuel.

Schröeder va destacar que la música del fill de Bach, ja no era barroca sinó que “miraba al futuro, hacia el Clasicismo y Romanticismo, por lo cual pertenecia más al estilo “Sturm und drung” que imperava en Beethoven y Haydn”.

Finalment, de Matteis pare, Schröder en va destacar el fet d’haver-se mantingut dins les fronteres italianes, mentre que el fill Matteis si va viatjar a Alemanya i a Viena, per la qual cosa va ser més conegut que el seu progenitor, recordant la seva música a J.S.Bach. Dels sols per a violí “Passagio rotto” i “Fantasia con discretione”, Schröder en va manifestar un significat d’improvisació en acords petits, o arpegis pel que fa al “passagio”, i la llibertat de l’intèrpret, sense marcatge de tempo pel que fa a la “fantasia”

Tot seguit, va prendre la paraula Jordi Comellas que en referència a Kriegger, va indicar que en el seu temps va ser un autor força reconegut, acabant els seus dies com a mestre de capella de Weissenfels, una petita localitat de Saxonia (Alemanya). En va ser autor de més de 2000 cantates, i Martínez va adjectivar la seva música “de qualitat extraordinària alhora que d’una extravagància molt mesurada. Tots els seus moviments són petits i enllaçant en un continuo”.

També en va destacar d’aquest compositor la dificultat en la interpretació de les seves obres, i reconeixent que devien estar escrites per a gent molt experimentada, degut a que els requeriments teòrics no eren els usuals per l’època. “Per Hippocampus és un gran projecte discogràfic la gravació de les sonates de Krieger, que es realitza per primer cop, i on es demostra un nivell musical molt intents, però estrany en quan a l’estètica”, va finalitzar Comellas

La violinista Kerstin Linder-Dewman, a través igualment d’Alberto Martínez com a traductor, també es va voler afegir a la presentació, manifestant la seva admiració pel mestre Schröder “que ya tocaba cuando nostros aún no habíamos nacido” i fent esment de l’harmonia existent amb el mestre Schröder, i de les seves facilitats per a l’essaig, destacant que “es la música la que habla porque a veces hay demasiada palabra. Sabe recoger la música desde la parte del humor y el afecto”.

La presentació del concert, sempre dins els paràmetres de la cordialitat i to didàctic, es va acabar amb Alberto Martínez Molina, que va fer una petita semblança d’Hippocampus, formació amb una antiguitat de sis anys, i que va començar amb els tres músics presents “el nucleo duro de Hiipocamus”, va manifestar amb humor, i la soprano Rachel Elliot. Actualment està format per una quinzena de persones de tot arreu i tenen com a projecte de la gravació de la integral de les cantates de J.Sebastian Bach.

Friday, November 24, 2006

COMENÇA LA XV SETMANA DE MÚSICA ANTIGA


Sota el títol “Mozart, un autoretrat musical”, va tenir lloc el passat dijous, 23 de novembre, el primer dels actes programat dins la XV Setmana de Música Antiga; una conferència a càrrec de Pere Albert Balcells, músic escriptor i traductor, que ha treballat dins el Centre d’Estudis Musicals de Barcelona i a l’Escolania de Montserrat.

Conxita Vera, en nom d’Unda Maris, Te de Tertúlia i el PMC organitzadors de la Setmana, va presentar al conferenciant, que també és l’autor del llibre “Autoretrat de Mozart a través de la seva correspondència”, en la lectura del qual va basar quasi en exclusiva la seva ensopida xerrada, de més d’una hora de durada.

Davant una audiència d’una vintena de persones, va fer una dissertació molt aproximada de com el compositor de Salzburg sentia fluir la música dins seu: “a Mozart li sortia la música pels poros de la pell”, va comentar Balcells, qui tot seguit va exposar als presents quines eren les concepcions musicals del compositor austríac, fet que podia semblar difícil, però a través de la seva correspondència, va ser possible seleccionar idees musicals. Dues van ser les àrees que va tractar: el procés creatiu i el seu concepte de l’art musical i de la seva estètica.

Respecte al primer punt, Balcells va informar als presents de com a mitjançant una carta no original, sinó copia, publicada per un musicòleg al 1815, un amic li va preguntar a Mozart com componia les seves peces. El músic li va contestar que ni ell mateix s’ho podia explicar, però el cas era que “anant de passeig o viatjant en cotxe, em venen idees i guardo al cap les que m’ agraden per agafar-les i utilitzar-les com a bocins per fer-ne un guisat”, fet que li escalfava l’ànima, va llegir Balcells.

Mentre componia, Mozart tenia la facultat d’allunyar-se de l’entorn i concentrar-se exclusivament en la seva música.

“Què és el que fa que les seves obres tinguin el segell Mozartià?”, va preguntar-se Balcells tot donant com a explicació la gran capacitat del músic de llegir a vista. De tots es sabut que era un nen prodigi, ben capaç d’interpretar peces que no havia vist mai, expressant les notes en el moment pertinent.

Un exemple va ser quan tenia catorze anys i va viatjar a Roma durant una Setmana Santa. A la capella Sixtina del Vaticà es cantaven, segons el dia i celebració peces concretes, de les quals, el Papa tenia expressament prohibida la seva difusió sota pena d’excomunió. Mozart va assistir el dimecres sant a l’audició del miserere, retenint en la seva memòria i escrivint posteriorment la peça. L’endemà, va voler tornar-la a escoltar, però era una altra peça. “L’atreviment” de Mozart va arribat a oïdes del Papa, que no tan sols es va enfadar, sinó que li va reconèixer el mèrit.

“Mozart no era una persona ordenada. Preferia tornar a escriure una peça abans de buscar-la, fins a tal punt que els manuscrits, bo i ésser originals, semblaven la primera copia”, va comentar Balcells, qui va afegir característiques de l’exultant desenvolupament creatiu del músic, qui mentre escrivia una fuga, ja imaginava el preludi.

Balcells va continuar llegint frases de la amplia i extensa correspondència de Mozart tant amb amics in familiar, com fins i tot amb el seu llibretista, durant al composició d’Idomeneo. “En una opera, la poesia ha de ser decididament la filla de la música, i aquesta no ha d’ofendre sinó agradar a l’oïda i no trair el principi de la bellesa”, va manifestar Mozart al seu llibretista.

Per al músic, el principi bàsic de l’estètica musical, es mantenia dins un discurs d’ordre, brevetat i naturalitat, al que també calia afegir el de la simplicitat.

Seguidament, Balcells va passar a comentar, basant-se en el seu llibre, el concepte de Mozart sobre la cobertura de la veu que té que vibrar per si mateixa per a ser l’expressió l’art vocal. Un bon exemple, l’ària de la Reina de la Nit de la Flauta Màgica.

Finalment, Balcells va acabar la conferència tot fent esment a la relació de Mozart amb els gèneres operístics: Opera seria, bufa i l’ hereva de la tragèdia greco-romana. En la primera, s’utilitzaven les al·legories, en la segona, es tractaven els personatges de l’època de forma satírica. i la tercera es basava en les llegendes i la màgia.

Va posar com a exemple Don Giovanni, que té un principi d’ opera bufa, però amb passatges de seriosa. “Mozart demanava sortir en les seves operes i era exigent amb al concepció de l’estètica musical”

Sunday, November 05, 2006

CONFERÈNCIA SOBRE JOAN BIALET MASSÉ


Els Amics de la Ciutat de Mataró varen organitzar el passat divendres, 3 de novembre una conferència a càrrec del professor Norberto E. Huber, que va girar a l’entorn de J. Bialet Massé, un català que es va declarar d’origen mataroní i que va deixar una prolífica obra mèdica, intel·lectual i empresarial a l’Argentina del segle XIX, on hi ha una localitat situada a la província de Córdoba que porta el seu nom, i on si va construir el "Dique San Roque" i instal·lar una fàbrica de cal hidráulica. El professor Huber n’és el director del museu d'aquesta població.

En la seva introducció, Ricard Bonamusa, en nom de l’entitat, va fer esment de diversos catalans d’origen maresmenc, i que varen resultar figures importants dins diversos àmbits: el cardenal Vives i Tutó, Agustí Botey, Miguel Biada, impulsor del primer ferrocarril d’Espanya, Eduard Xifre, aquests i molts d’altres emigrats a Sud Amèrica i que varen deixar empremta de la seva fortuna dins la nostra comarca.

Tot seguit va donar pas al professor Huber, que amb un to amè i didàctic va parlar davant d’un auditori nombrós - gràcies a l’assistència d’una de les classes de secundaria de l’Institut Damià Campeny - de la seva professió: analista de sistemes d’informació, i la seva aplicació en programes d’educació, i de com dins una situació de vida còmoda i aposentada es va interessar per la figura de J. Bialet Masse, constructor del “Dique de San Roque” i altres obres a Córdoba.

Bialet va sortir des de Bilbao cap a l’Argentina el juny de 1873, en un moment històric complex, on aquest país encara estava generant la seva capital. Amb la música de fons de l’himne argentí composat per un altre mataroní, Blas Parera, el professor Huber va apuntar “Mataró era un nombre muy bien llevado en Argentina”.

Bialet Massé va arribar a l’Argentina el juliol de 1873, i va ser acollit per Bonifaci Lastra, periodista de professió, qui li va fer de padrí, (Huber va apuntar el fet de la seva possible pertinença a la Maçoneria), i li va aconseguir la vice-rectoria del Col·legi Nacional de Mendoza.

A través d’unes cartes manuscrites, datades el juliol del 1874, Bialet fa esment d’uns esdeveniments desafortunats de l’any anterior, que donen a entendre que la seva emigració cap a l’Argentina, es va deure a motius polítics, poc aclarits. No obstant, això no va ser impediment perquè el nostre protagonista no s’emparentés, a través del matrimoni, amb una de les famílies de l’alta burgesia argentina: la Quiroga y Sarmiento. “Habia llegado el 18 de julio de 1873 y en un año se había esposado con la sangre azul Argentina”, va comentar Huber.

El seu matrimoni li va obrir les portes del país y entre el 1875 i 1877 publica el seu: “(Compendio) Nociones de Anatomía, Fisiología e Higiene Humana”.

Al 1877 se li confia la “Cátedra de Medicina Lega i Toxicologia”, i és quan comença a estudiar lleis. A l’Octubre de 1879, es gradua com a advocat, exercint a partir d’aquí, la Medicina, l’Advocacia i l’esmentada càtedra, de la que en va redactar el seu programa.

El 1884 va ser triat regidor de Córdoba i d’on va president del seu Consell Deliberant. Va comprar terrenys on més tard s’instal·laria la "Fábrica de Cales y Cementos La Primera Argentina", un material que s’endureix amb la humitat, i que va destinat a la construcció. “Bialet Massé no era estatalista. Le gustaba la empresa privada

Al 1902, va publicar a Rosario "Proyecto de una Ordenanza Reglamentaria del Servicio Obrero y Doméstico, de acuerdo con la Legislación y Tradiciones de la República Argentina".

El president de la república Julio A Roca, a través del Ministeri de l’Interior, li va encarregar una obra que “recabara temas obreros y empresariales”. I és així com al 1904, va editar: l’ "Informe sobre el Estado de las Clases Obreras en el Interior de la República", llibre aquest base de la legislació laboral a Argentina i altres països de l’Amèrica llatina., re - editant-se al 1966.

El Professor Huber va acabar la seva conferència fent esment dels seus contactes amb el Dr. Calvet, qui va ser l’editor del “Diccionari Biogràfic de Metges Catalans”, per tal d’esbrinar l’origen del Dr. Bialet Massé, que no va néixer a Mataró, tal com ha pogut comprovar pels llibres de naixements del Museu Arxiu de Santa Maria, de qui va agrair la seva col·laboració i va alabar el seu equip humà.

El professor Huber també va fer esment als possibles motius de l’emigració del Bialet Massé: “de 1868 a 1874 en España son años del Sexenio Revolucionario. Se produce el hundimiento de la monarquia isabelina, y la intelectualidad política llega al poder. Hay la posibilidad de una conexión con Estanislau Figueras, primer jefe de estado y de gobierno que en 1873 consitgue la revocación del acuerdo de proclamación de “L’Estat Català”

Tot seguit, es va obrir un torn de preguntes, on el Professor Huber va informar sobre comentaris verbals sense justificació documentada, en referència a una medalla – possiblement concedida per mèrits en una acció de guerra al nord d’Àfrica -, el fet que Bialet Massé parla de coneixements de la geografia de la Costa Brava – no la de Llevant, com era coneguda la del Maresme -, l’origen dels seus estudis de medecina, possiblement realitzats a Madrid.

El fet que J. Bialet Massé disposi d’un carrer a Mataró, va ser degut a la insistència de J.Ma. Cerdà Castellà, estudiós del personatge cap als anys setanta, que va descobrir la falta de parents del nostre protagonista a la ciutat - el nom de Massé no es espayol - però va aconseguir de l’alcalde Mas el carrer per a Bialet, tot informant als presents que a Bialet Massé (Argentina) hi ha "l’Avenida de Mataró".

El professor Huber continua amb la tasca per aconseguir noticies i documents sobre el Dr. J. Bialet Massé, tenint actualment base suficient per establir els orígens de tan insigne català a l’Argentina.

Per a més informació: http://www.bialetmasse.com/
i www.museobialetmasse.com.ar

ALBERT ALÍS: CREIXEMENT PICTÒRIC


Albert Alís torna en nom propi, desprès de 6 anys d’absència de les sales d’art mataronines amb “Procés”, una exposició d’obra de gran i mig format, inclosos apunts, que el passat dijous, 2 de novembre va ser inaugurada a la Sala 1 de l’Ateneu Caixa Laietana, i que romandrà oberta fins al 10 de desembre d’enguany.

La responsable d’organització d’exposicions, Elisabet de Dòria, en substitució del president de l’entitat, J. Boter de Palau, absent per l’ assemblea anual de l’entitat d’estalvi, va fer esment en les seves primeres, concises i acurades paraules de presentació, de dades biogràfiques sobre l’artista, tot definint la seva pintura com: “la idea que concentra força expressió i llum. No són obres acabades; només li serveix l’essència”.

Seguidament, Alís es va adreçar als assistents, aproximadament un centenar de persones, on no hi faltaven col·legues, ex-alumnes i la junta directiva de l’Associació Sant Lluc per l’Art, i va manifestar sentir-se gratificat pel fet de trobar-se envoltat d’amics i de gent fidel a la seva trajectòria, tot recordant al mateix temps la seva primera exposició, fa 25 anys, amb Marta Duran.

“Ha estat aquest un engrescador “Procés” de treball, on en els apunts hi ha idees, plantejaments, etc. Són estudis de la meva tasca amb l’intangible, plasmant una sensació”.

Alís va acabar el seu parlament recordant que en aquests sis anys, han succeït diversos esdeveniments en especial, el traspàs dels seus mestres J.Martínez Lozano, i Pablo Mañé, exemples d’estudi, i a qui va dedicar aquesta exposició “amb modèstia i afecte”.

Si la mostra va anar dedicada als mestres, punt bàsic a esmentar és la família Alís i la seva vinculació amb diversos àmbits de les arts: els pares, coneguts pels seus recitals d’òpera i sarsuela, els seus fills Cristina, una jove promesa com a concertista de piano i en Gerard, també dedicat a la música, i un dels seus germans, Joaquim més conegut com Aliskim, un nom que ja sona amb força dins el món de la màgia i de l’espectacle de l’il·lusionisme.

Un entorn familiar sorprenent digne del film "Vive como quieras" dirigit per Frank Capra al 1938, tal com va comentar la Sra. Alís, i que no deixa de ser un contrast amb l’artista, sempre de tarannà seriós, i que exposa una obra de tècnica diversa: olis sobre tela, carbonets, olis sobre lli, etc. i on amb la complicada simplicitat que el caracteritza, exhibeix la seva particular visió d’un entorn, que té com a base l’apunt, on tècnica i diversitat de colors no tan sols mostren al visitant el desenvolupament cap a diversos formats, sinó que permet explorar el seu rigor, constància i disciplina de treball.

La pintura d’Alís ha madurat a línies més marcades, espais més definits, i a on cromatisme de grisos i ocres on el blanc no és ni fred, ni neutre, és el “blanc Alís”, sempre d’aspecte lluminós.

És un pintura frapant, per mirar en perspectiva, que omple i alhora obliga a l’espectador a fixar-se per reconèixer que està davant d’un gran pintor, de reconegut prestigi fora de les nostres contrades, i que sap plasmar en els seus quadres, amb mestratge i domini, l’esperit d’un bosc, l’encís d’un racó d’una ciutat o la desolació d’una mina abandonada.