Wednesday, July 23, 2008

CAN PALAUET: RÀFOLS CASAMADA / MARIA GIRONA: EXPOSICIÓ (i II)



Acostumats els mataronins addictes a l’art, a veure exposicions on l’avantguarda més radical, s’auto-qualifica de “contemporània”, contemplar l’obra de dos mestres com la que presenta Can Palauet, representa un descans per l’anima i un goig per l’esperit.

Tot i que l’evolució i revolució de les arts plàstiques, ens pot suposar que l’obra de Ràfols Casamada ens presentauna abstracció quasi decimonónica, de principis de segle, i la de Maria Girona, uns paisatges inquiets i sensibles, el bon afeccionat i l’espectador experimentar observarà una obra plena d’harmonies, visualment exquisida, plena de solidesa, en l’experimentació constant de noves tècniques. Una manifestació de bells sentiments, de sensibilitats i de recerca constant: l’art per l’art.

Frapa per la seva originalitat i modernor constant L’estudi del pintor, una oli sobre tela, gran format, de Ràfols Casamada realitzada l’any 1955. Línies precises, marcades, pròleg absolut de la seva posterior obra, especialment trencadora en volum i espai, i un particular tractament del cromatisme: Mirall (1974), Espai vertical (1977) o Espai subdividit, també del 1977, format mig i amb tècnica d’acrílic s/tela o llapis de carbó.

Ràfols Casamada se sent fascinat per la regularitat i uniformitat d’espais, que trenca a base de pinzellada àgil, ampla i absolutament minuciosa, deixant-se marcar pel colors potents, jugant tant amb terrosos i ocres com en blaus i derivacions.

L’obra de Maria Girona es un contrast diví: femenina, elegant, dolça, absolutament lluminosa i fins i tot sensual, dins un especial costumbrisme. Flors liles (1975), Botelles i Flors (1972) o Flor tigrada (1975), olis s/tela de mig format, ens donen.

Els paisatges transmeten una gran sensació de pau interior, de tenir temps per contemplar el món, la natura. La calidesa d’un cromatisme molt suau, una pinzellada petita, precisa, nítida i una perfecta ubicació de l’espai, ens endinsen dins un marc quasi idíl·lic i somiador: Port lligat (1974) o Cap de Creus (1971). Però hi ha un Sense títol absolutament encisador de l’any 1956 que permet evocar temps llunyans ja inexistents.

Una gran exposició, exquisida. Un petit-gran tast a l’espera de futures i captivadores mostres.

CAN PALAUET: RÀFOLS CASAMADA / MARIA GIRONA: L’ESSÈNCIA PER LA CAPTIVACIÓ DE L’ART - PARLAMENTS (I)


Mataró inicia Les Santes amb una festa major pictòrica; la de la col·lecció Bassat I, que fins el proper 28 de setembre romandrà oberta a les sales d’exposicions de Can Palauet. La mostra, a través del conveni signat entre l’ajuntament i la Fundació Carmen i Lluís Bassat, exposa un primer “petit tast” de la col·lecció Bassat d’art contemporani: l’obra de Albert Ràfols Casamada i la seva esposa Maria Girona.

Es pot considerar com una molt interessant retrospectiva; el període exposat abraça des del 1955 fins al 1973. S’inclou, però un quadre de l’any 2002: La sageta que va sorprendre al món.

El President del Patronat Municipal de Cultura, Sergi Penedès va iniciar el torn d’intervencions, davant de prop d’una cinquantena de persones amb nombrosa representació del món de l’art i del PMC - tot recordant el que Miquel Bardagil va esmentar en la inauguració de les exposicions del Centre d’Art Ca l’Arenas: “Mataró es un referent per l’art contemporani”. Penedès, però, ho va manifestar sense modèstia, i recollint diverses opinions al respecte, com la de la directora del Centre d’Art Contemporani de Girona.

El ja esmentat conveni proporcionarà un nou centre d’art, la qual cosa farà “trasbalsar el panorama de l’art contemporani de la ciutat. Farà trasbalsar el paràdigme. Iniciem unes col·leccions amb el nom de Bassat I. Això vol dir que hi haurà el II, el III, etc. Periòdicament es posaran d’acord i s’exposaran les col·leccions tant a Can Palauet com a Can Serres”

Tot acabant el seu parlament manifestat que aquesta es una inauguració ben especial, va cedir la paraula a Lluís Bassat qui va manifestar la importància que representava per a ell el dia d’avui, tot explicant als presents com va començar la idea del museu, amb converses amb els seus amics de Llavaneres Jiménez i Víctor Ros, aleshores alcalde de la vila.

Per motius electorals, el nou consistori va canviar de parer, i aleshores, tot recordant l’oferiment de J.A Barón, d’acollir el museu si es donava qualsevol circumstancia, va acceptar-lo, ja que va considerar Mataró una ciutat prou activa i interessant per la seva col·lecció.

“Aquesta col·lecció la vaig començar als anys setanta. Amb els diners que jo guanyava, em dedicava a comprar quadres doncs sóc una apassionat de l’art contemporani. Aquest museu omplirà un buit a Catalunya. Només hi ha dos museus: El d’art contemporani que acaba als anys cinquanta i el MCBA que s’inicia als vuitanta”.

Bassat també va explicar com va adquirir el seu primer quadre i la galeria d’art Adrià, propietat de Miquel Adrià, de Barcelona. “Cada dia, en sortir de treballar, cap allà a les vuit, anava a la galeria, a fer-la petar amb el director i a visitar estudis d’artistes”. Les paraules finals de Bassat varen anar dedicades als artistes catalans “són els millors del món, i gràcies a Mataró estaran en un museu”.

El torn de parlaments el va continuar amb Núria Poch, comissaria de la mostra, qui va expressar el seu acord amb la significació del PMC com a plataforma per a exposicions, i mostrar l’obra dels diferents artistes que constitueixen la col·lecció permanent del fons Bassat.

Tot llegint el text preparat, Poch va expressar la cura en que es van triar els artistes per aquesta primera mostra, essent els adients Ràfols Casamada i Maria Girona, passant tot seguit a referir algunes dades biogràfiques: Van néixer a Barcelona fa 85 anys, i la seva ascendència familiar ja els predisposava a l’art: El pare de Ràfols Casamada, Albert Ràfols era pintor i els oncles de la Maria Girona eren els germans Llimona.

“L’any 1945 es van conèixer a l’acadèmia Tàrrega de Barcelona, i a partir de llavors, ja van compartir trajectòries. L’any següent van participar en la fundació del Grup els Vuit, juntament amb el poeta Jordi Sarsanedas, els pintors Joan Palà, Ricardo Lorenzo, ...”

La comissaria també va ressenyar la participació dels dos artistes al primer Saló d’Octubre, celebrat l’any 1948, i al 1949 varen anar a Paris, gràcies a la beca Cercle Maillol. La seva primera exposició a Madrid va ser l’any 1951.

Ambdós, ja marit i muller, es varen dedicar a l’ensenyament i la pedagogia, tenint una gran incidència dins l’escola Eina, de la que Ràfols en va ser fundador i la seva esposa, mestre. Han realitzat forces exposicions conjuntes i individuals al llarg dels anys, i las més recents varen ser l’any 2003 al Museu Monjo de Vilassar de Mar i al 2005 a la galeria Leonarte de València.

Finalment, Núria Poch va explicar als pressents característiques tècniques de l’obra exposada “La pintura de tos dos és una pintura en llibertat. Una pintura compromesa amb els temps històrics, però sobre tot, amb la realitat (...) Ambdós cerquen l’essència, no de les coses, sinó de certa relació amb un mateix amb les coses, amb el món que els envolta”

El torn final va ser per l’alcalde de Mataró, Joan A. Barón, tot manifestant la satisfacció perquè aquesta exposició sigui pòrtic de la festa major, “Avui és un dia de felicitat per la ciutat, perquè estem al pòrtic de les Santes i al pòrtic del Museu Bassat”, però també va expressar certa tristesa pel traspàs de Ventura Ametller, - home polifacètic i inquiet, veterinari de professió i un apassionat per la cultura, que va conrear la música, la narrativa, poesia, l’assaig, etc. – Va expressar, també la bona entesa que hi ha hagut amb la Fundació Bassat, sense desacords de cap mena, - i sempre seguint les normes del “fair play”, fins i tot amb Llavaneres – el seu alcalde Victor Ros i era present – doncs en cap moment hi ha hagut intenció de crear divergències.

Barón es conscient que cal fer feina “No serà gens fàcil. Cal treballar molt però estem decidits i tenim voluntat per fer-ho”. També en va voler destacar el lideratge de Mataró dins el camp de la cultura, al que ara s’inclou el festival Shakespeare, “Ens cal treballar de valent”.

Tot destacant la tasca del PMC, i desitjant que es gaudeixi de la festa major, amb una exposició “on l’art és més protagonista”, Barón va acomiadar el seu discurs agraint “als ciutadans i ciutadanes per estar aqui i fer una realitat allò que tots anhelem: el museu Bassat a Mataró”

Sunday, July 20, 2008

COLOR SIMFÒNIC – DESIGUAL CROMATISME –INTERPRETACIÓ (II)


Tal com s’ha fet esment en l’apartat (I) d’aquesta crònica, l’actuació de l’orquestra Simfònica del Vallés en conjunt, va resultar professional, tant que a excepció de Noches en los Jardines de España, van complir l’expedient d’actuar a una capital de comarca – Brotons en agrair els aplaudiments finals va confondre Mataró amb Granollers – i el públic, pel sol fet de tenir a una gran formació, es va conformar amb una actuació amb mancances de sentiment per la creativitat musical.

En l’interludi i la dansa de La vida breve va mancar essència i brillantor, la sonoritat va ser minsa i la interpretació escarida. En prou feines es va poder captar el color prodigiós i la rica inventiva d’aquestes dues peces. Tot i l’histrionisme de Brotons amb la batuta, l’orquestra es va mostrar limitada i encorsetada. No obstant, el públic present, que complia pràcticament tota la platea del Foment, inclosos els regidors de cultura Sergi Penedès i d’Urbanisme Ramon Bassas, pocs estudiants de música i grans aficionats, va aplaudir la interpretació, per compliment.

Si més no, però, ens vàrem poder consolar amb Noches en los Jardines de Espanya, on Josep García va fer una interpretació extraordinària, sense partitura, molt ben assajada i on va demostrar gran domini i coneixement de la mateixa i força adaptació al Gran Piano de Cua Cussó, que a mesura de representacions, se’ns mostra com un instrument exquisit, ple de meravelloses sonoritats i amb grans possibilitats en l’execució.

Des del primer moment, i tal com va comentar Joan Vives, l’obra deixa ben clar el seu caràcter impressionista i romàntic. Orquestra i director van saber captar aquesta essència i transmetre-la a l’auditori. Tot i fer servir una formació poderosa, En el Generalife el temps es desenvolupa amb gran fluïdesa. Desprès d’una entrada de l’orquestra, l’arpa exposa el primer tema que derivarà en tot un material temàtic. El solo del violoncel prepara l’entrada per al piano.

Seguidament Danza lejana, que sense abandonar el temps anterior, l’orquestra va presentar una partitura més animada i rítmica. Desprès de la introducció, la flauta va exposar el tema principal, que orquestra i piano van recollir immediatament. El llarg i cromàtic final d’aquesta peça, va enllaçar tot seguit amb En los jardines de la Sierra de Córdoba, on vivament tota l’orquestra va exposar el tema principal, elaborat en diferents combinacions rítmiques i instrumentals. La música va adquirir un caràcter líric que es va mantenir fins al final, amb excel·lent sincronització de piano i orquestra. El públic va acollir l’actuació amb forts aplaudiments.

Però l’entusiasme va durar poc. Els Quadres d’una exposició de Modest Mussorgski va resultar una interpretació feixuga, poc àgil, agreujada també pel poc espai per a tan grandiosa orquestració. Aquesta composició conté molts “anitipianístics”, com si l’autor hagués volgut expressar les seves idees musicals, fent cas omís a les possibilitats de l’instrument.

El Promenade (passeig) és un tema lent, ja que Mussorgski va voler il·lustrar musicalment la visita a una exposició, que es fa a poc a poc, però la interpretació va ser excessivament parsimoniosa. La malfiança dels Gnoms, van quedar reduïda orquestralment gestos grotescs d’aquests personatges de conte, i El vell castell, que representa l’evocació d’un paisatge italià, i un melodiós cant de trobador, tan sols es va notar un cert patetisme del saxofon. Tulleries que evoca els jocs de nens i nenes en el famós parc de paris, va quedar molt esvaït i Bydlo, efectivament es va fer notar la feixuga càrrega d’un carretó, però per la lentitud del tempo emprat.

Va ser divertit el Ball dels pollets, però li va mancar l’alegria dels pollets trencant la closca, com també va ser descriptiu el diàleg entre els jueus ric i pobre de Samuel Goldenberg i Schmuyle, però amb excessiva formalitat Catacumbes i Con Mortius in lingua mortua, que volen fer veure la foscor de la mort, i on en aquest segona composició, el mateix Mussorgski es va inspirar en les calaveres suaument il·luminades, veritablement varen resultar obscurs i uniformats en l’actuació de l’orquestra. La cabanya sobre les potes de gallina – Baba Yaga, li va mancar l’encant dels contes infantils, tot i ser un personatge de por i finalment, la part més esperada la Gran porta de Kiev, es va executar amb falsa solemnitat i una pèssima imatge de grandiositat que en el seu moment va significar per la capital d’Ucraïna, la construcció d’una gran porta monumental, i que mai va ser construïda.

En resum, desigualtat de tota mena, per una orquestra i director de reconegut prestigi, però que la capital del Maresme els hi va resultar una plaça menor.

Ni tan sols hi va haver-hi bis. Brotons, desprès del lapsus de confondre Mataró amb Granollers – que va rectificar amb les pertinents disculpes i recordant la festa major i la Missa de Glòria de Mossèn Blanch – va dir que l’orquestra no tenia res preparat, i que ho deixava per una altra ocasió. Valia més no haver dit res, doncs va ser un menyspreu pel públic, on més d'un va pagar els seus 24,00 € per l'entrada.

Insistim de nou des de Cròniques Mataronines amb l’excel·lent tasca del Foment Mataroní, i del seu vice-president Antoni Vilà, en pro de la música clàssica. Tot i a vegades inesperats resultats com el que acabem de descriure, val la pena que no es defalleixi i es tiri endavant, doncs és una tasca a fer de mica en mica, i a vegades, formacions poc conegudes, han fet gaudir d’excel·lents i úniques vetllades musicals.

COLOR SIMFÒNIC – DESIGUAL CROMATISME – PRESENTACIÓ (I)

L’Orquestra Simfònica del Vallès dirigida per Salvador Brotons, va ser l’encarregada de concloure la primera part de la temporada 2008 del cicle de concerts que organitza el Foment Mataroní.

Amb un programa amb obres de Manuel de Falla: La vida breve - Noches en los Jardines de España, i Modest Mussorgski: Quadres d’una exposició, l’actuació de l’orquestra va ser poc uniforme per la fama que, tant la mateixa com la del director tenen, a la qual cosa també s’ha d’afegir la poca qualitat en l’acústica del Foment Mataroní, degut a l’excessiu volum de músics, que va fer petit l’escenari i necessària una ampliació del mateix, perjudicant el conjunt de la interpretació, que comptaba una gran quantitat de percussió.

L’encarregat, com sempre, de fer el “pre-concert talk”, Joan Vives, es va mostrar satisfet de presentar a aquesta gran orquestra, que ja va estar a la nostra ciutat fa uns mesos.

Brotons en aquesta ocasió va actuar com a director convidat, doncs el titular de l’orquestra és en David Giménez. Vives va fer una semblança de la significació de l’actuació d’aquesta orquestra com si d’un final de curs es tractés. Va glossar la figura de Salvador Brotons tan dins el camp de la direcció com de la composició, doncs arreu s’interpreten composicions d’aquest reconegut director d’orquestra.

Endinsant-se propiament en el programa, Vives va recordar una vegada més la relació de Falla amb Mataró, a través de la seva mare, de cognom Mateu i de procedència mataronina. “Falla va néixer a Cadis, però va passar moltes etapes de la seva vida a Catalunya. Era un gran catalanofil, fins al punt de musicar l’Atlantida de Mossèn Cinto Verdaguer, obra que com tothom sap, va deixar inacabada”.

Pel que fa a les obres de la primera part, Vives va explicar com Falla adequava les músiques a les influències del moment. La vida breve la va compondre al 1904 – és una opera amb dos actes amb llibret de Carlos Férnandez Shaw. Va guanyar el concurs de l’Academia de Bellas Artes el 1905 però no es va estrenar fins al 1913 al Casino Municipal de Niza, i va ser cantada en francès - Falla s’havia traslladat a París, i allà va rebre totes les influències del moviment que imperava a les hores: L’impressionisme.
“Aquestes peces són genuïnament música espanyola, fins i tot s’aproximen a la Sarsuela”, però les influències de Ravel, Erik Satie, i altres compositors impressionistes, són clarament distingibles. L’impressionisme musical, en clara contraposició a l’estètica alemanya del moment va “crear un estil genuïnament francès que va impregnar en Falla”.

Per a Vives, Noches en los Jardines de España és l’obra més enterament impressionista de Falla. “Està impregnada de perfums de sonoritat que queden reflectits a través d’una sèrie d’harmonies. És com una pintura impressionista”.

Aquesta obra va ser composta per que el pianista Ricard Viñes, de reconegut prestigi i gran amic del compositor, la interpretés. Va ser el pianista qui li va demanar al músic. Es tracta de tres peces per a piano i orquestra, i per a molts és el concert de piano i orquestra que Falla no va compondre mai. (Es va estrenar a Madrid, el 9 d’abril de 1916. Va iniciar la composició a Paris (1911) i la va acabar a Sitges, a la casa d’en Santiago Rosiñol, de qui era hoste el 1915).

“Curiosament, Josep García el pianista que avui ens acompanya, ha estat el guanyador de l’edició d’enguany dels premis per a piano Ricard Viñes”.

La segona part del programa, va anar dedicada a un sol compositor: Modest Mussorgski i la seva obra Quadres d’una exposició. De tots és conegut que aquest compositor, conjuntament amb N. Rimsky Korsakov, Alexander Borodin, Mili Balakiriev i César Cui formava part de l’anomenat “grup dels cinc” que tenia com a fita defendre una música nacional, basada en les tradicions russes, contrarestant les influències que venien d’Europa. La voluntat d’aquests compositors era la de recuperar l’art propi, i per tant, entrar dins els cànons del nacionalisme.

Quadres d’una exposició està dedicada a Victor Hartmann, arquitecte i pintor, a qui un any desprès de la seva mort, se li va retre un homenatge, exposant prop de 400 obres seves, d’un estil que se’n podria anomenar pre-expressionista i de les que en l’actualitat en queden ben poques. Mussorgski es va inspirar en alguns dels exposats, i d’altres que li havia vist al domicili de Hartmann.

L’eix musical que encadena tota l’exposició es el Promenade, traduït en el programa per passeig. “És el motiu que fa desplaçar-se entre quadres diferents, en una dimensió anímica, a un compàs del 5 x 4, un compàs curiós”.


Per finalitzar la seva intervenció, Vives va parlar de les diferents característiques musicals dels quadres: Els Gnoms, personatges en relació a l’obscuritat, El vell castell, en runes; Tulleries, alegre i lluminós; Bydlo ens dona la imatge tradicional dels cosacs tirant dels bous d’un carro en terres enfangades; Ballet dels pollets on juga l’orquestra; Samuel Goldenberg i Schmuyle que son el ric i el pobre expressats pel trombó i la trompeta: El mercat de Lomoges, també és alegre i viu; Catacumbes i Con Mortius in lingua mortua, ambdós foscos, La cabanya sobre potes de gallina - Baba Yaga, molt coneguda a Rússia, doncs es tracte d’una bruixa per espantar als nens que no son obedients i finalment La gran porta de Kiev, la capital d’Ucraina i que també representava la porta a la cultura russa.
Cal afegir que Maurice Ravel va arrenjar aquesta obra, escrita inicialment per a piano, adaptant-la a la diversitat de sonoritats que proporciona sempre l'orquestra.

Saturday, July 19, 2008

CA L’ARENAS: S’ACABA EL VIATGE – EXPOSICIÓ(II)




















La mostra que fins al proper 28 de setembre exposa el centre d’art Ca l’Arenas, i que serveix com a cloenda de la seva segona temporada, dedicada al viatge, es pot qualificar absolutament heterogènia tant pel que fa als artistes com a la concepció de les diferents vessants que el mot viatge.

En la Sala 1, Josep Novellas es fa una passejada per Pompeia, Guadix i Austràlia. Sense sortir de l’entorn de pocs metres quadrats, el visitant se sent immediatament atret per Urulu, una obra de gran format en tècnica mixta, que ens mostra un impressionant paisatge australià, ple del simbolisme de l’univers Novellas, influenciat, però, per l’encís quasi esotèric del món aborigen. L’aridesa del terreny australià queda perfectament reflectida en el cromatisme emprat per l’artista. Planes immenses de terreny desèrtic, on l’home és una mínima expressió. Tot es una derivació de colors terrosos, fins i tot, per descriure un cel de blau inexistent.

Guadix no es desconegut, doncs conjuntament amb Manuel Contreras, en data 31 de desembre de 2006, a l’espai Capgros, va realitzar una mostra conjunta sobre la seva particular visió d’aquesta població.

Tal com vaig esmentar aleshores: L’obra de Novellas – tècnica mixta sobre fusta, en petit i mig format - és d’una plasticitat nítida, de formes concretes sense defugir de l’abstracció, però mostrant un paisatgisme de pinzellada precisa i treballada, captant l’entorn geogràfic abrupte de Guadix, la seva essència més pura i intensa, a la que ha aplicat un cromatisme on impera el blanc i diverses graduacions d’ocres, verds, blancs i blaus.

Si Guadix ens mostra un Novellas abrupte prehistòric, per les condicions on està situada la població Pompeia senzillament frapa per transportar-nos a les runes d’una ciutat destruïda per erupció volcànica, però renaixent de les seves cendres per entrar dins el món de la llegenda, que l’artista plasma en les seves obres de petit format, i una de gran, també en tècnica mixta sobre tela. Ens recorda als frisos salvats de la destrucció, on sembla que no hagi passat el temps del gran imperi romà. El seu treball demostra l’impacte i l’empremta que la ciutat i l’entorn li varen causar, i l’univers Novellas s’integra plenament dins aquest context de mite i llegenda sota el domini de la natura.

En el Menjador, Jordi Arenas es total protagonista amb L’entorn del “Grup dels Dissabtes”. Un Arenas absolutament descriptiu i càlid, amb utilització d’un cromatisme de diversitat de tonalitats, que permet recordar amb nostàlgia com eren alguns indrets al visitant d’edat, i al jove, mostrar-li les diferents transformacions dels entorns. Arenas va fer de cronista pictòric i els seus petits retrats són de vàlua històrica. Treballant tant amb olis sobre tela, com s/aglomerat de fusta – el format petit, l’espectador veu una Arenas encisat per l’aigua i els safareigs, el visitant no pot evitar de sentir-se transportat a un paisatge de serenor i dolcesa, alhora que d’enyorança per uns indrets alguns d’ells, de ben segur transformats en l’actualitat. El romanticisme i un gran sentit estètics i són presents. Les pinzellades, precises, petites pel format, i l’espai i el volum acurats. Si s’observa l’obra de petit format amb els ulls de la tendresa, i el sentit de la bellesa, sentirem com el mestre ens parla d’un temps i d’un país que ja no són el nostre.

Finalment, la Sala 2 podem veure el treball de Cecilia Postiglioni: Vol sense escala, un treball on la nitidesa del color blanc, expressa en realitat la fredor que pot representar un visat d’entrada. Els únics tocs de color són els segells i tampons del departaments d’emigració/immigració dels diferents països.

Postiglioni utilitza l’art com expressió de protesta o rebel·lia, davant la situació que comporta marxar d’un país forçadament, sigui per motius econòmics i polítics. La presentació de la mostra amb els visats “encapçats” dins uns marcs de fusta i vidre, envoltats d’escrits a llapis a la paret, no deixa de ser curiosa, pel plantejament i alhora reflexiva de la significació del fet d’anar a un altra país, dins una situació forçada.

Veritablement, una artista imaginativa, que sortint dels canons més habituals de protesta davant la duresa d’un fet, com pot ser la utilització d’imatges o colors impactants, Postiglioni s’inclina per una austera blancor amb aparença de neutralitat, però amb el rerafons de la manca de calidesa.

Pel que fa als Quaderns de Viatge de Josep M. Martín/Arno Nollen/Erich Weiss emplaçada dins l’espai polivalent, deixo a l’espectador al seu propi criteri a través de la fotografia adjunta. Val a dir que els vestits femenins son models d’alta costura que les dones d’Angola varen transformar. Els artistes volen mostrar la duresa de la vida africana contrastada amb el “glamour” de la vida europea. No es quelcom original, i ho hem vist masses vegades en reportatges televisius.

En resum, aquesta segona temporada es pot qualificar de “salvable” si la comparem amb la primera. Noms com els de Marc Prat, Gemma Pont, Maria Cusachs, Ivan Jordà, han presentant treballs molt interessants. I pel que fa a les diverses mostres d’art contemporani procedents de l’entorn de Can Xalant, sembla que les queixes, fins i tot de l’alcalde, han arribat a algunes orelles. Però, no cantem victòria que tots sabem que el PMC és un bunker que costa molts milions d’euros als mataronins, i que uns quants ben col·locats políticament i de dubtosa vàlua dins el món de les arts.

Friday, July 18, 2008

enblanc espai d’art - interiorisme - PERE MÀRTIR BRASÓ- PERFORMANCE DE CLOENDA

Cròniques Mataronines es complau a publicar la nota de premsa que la galeria enblanc espai d’art - interiorisme ha tramés en referència a l'acte de cloenda de la mostra "Jo vaig ser-hi (V.O.)" que entre els dies 20 de juny i 17 de juliol ha estat exposada:

Amb l’assistència d’una cinquantena de persones es va celebrar, ahir dijous a les vuit del vespre, una Performance de cloenda de la mostra “Jo vaig ser-hi (V.O.)”, que l’artista Pere-Màrtir Brasó exposa, fins demà dissabte, a Enblanc Espai d’Art, carrer Lepant 56 de Matarò.

Amb l’actuació dels poetes Víctor Bonetarbolí i Enric Umbert, els músics “Popis” i Txè Aymat (artista joier) i del propi Brasó que va pintar, en directe, un cartell commemoratiu de l’exposició i que va ser sortejat entre el públic, la performance va resultar un acció artística improvisada i lúdica, plena de teatralitat i eclecticisme. I tot documentat pel “retratista de capçalera” Jordi Cantenys.

Van ser-hi (V.O.), entre d’altres, el director de teatre Hermann Bonnin, la coordinadora d’Amics del Brossa Sabine Dufrenoy, i els pintors mataronins Santi Clavell i Juan Pau Blanch. Públic heterogeni, amant de la cultura i de les accions en viu, que va gaudir de gairebé dues hores d’un happening, poc convencional, fora dels circuits públics, oficials i/o esponsoritzats habituals.

Finalment Tom Waits, per motius d’agenda, no va poder assistir-hi, tot i que en alguns moments va semblar sentir-se la seva veu tan especial...


Karen Blanch (Enblanc espai d’art) & Pere-Màrtir Brasó
18.07.2008

Wednesday, July 16, 2008

CA L’ARENAS: S’ACABA EL VIATGE – PARLAMENTS (I)


El centre d’art Ca l’Arenas acaba la temporada amb cinc exposicions que omplen en la seva totalitat, els espais en que està distribuït el centre.

Des del passat 11 de juliol i fins al proper 28 de setembre, es podrà visitar un tast de l’obra Josep Novellas, Pompeia, Guadix, Austràlia, una nova selecció de treballs de Jordi Arenas: L’entorn del grup dels dissabtes i una mostra de Cecilia Postiglioni, Vol sense tornada emplaçades a la sala 1, menjador i sala 2 respectivament. En referència a l’espai polivalent, Josep M. Martín/Arno Nollen/Erich Weiss presenten Quaderns de viatge sense oblidar la galeria amb el Viatge transversal.

El regidor de cultura Sergi Penedès en el seu torn de paraula dins l’acte d’inauguració, va fer esment a la renovació expositiva del centre, “capgirar la casa” varen ser les seves paraules concretes, en referència al canvi d’obra presentada, com a cloenda de les diferents formes de viatge que pot experimentar l’ésser humà: el viatge lúdic, a l’interior o el viatge obligat, com pot ser el de l’emigració. “Cinc propostes heterogènies on s’exposa pintura, Vídeo, DVD, fotografia, etc.”.

Fent esment a l’obra de Josep Novellas a la sala 1, Penedès va parlar de l’element biogràfic com a fil conductor de totes les exposicions: els viatges de Novelles a les poblacions o països esmentats, el viatge obligat de Cecilia Postiglioni o de les excursions de Jordi Arenas amb el grup dels dissabtes, que durant els anys vuitanta recorrien Mataró i poblacions properes.

En referència al vídeo de la galeria, el regidor de cultura va informar a l’aproximadament trentena de persones presents, que es tractava d’un projecte emmarcat dins el context de xarxa de ciutats interrelacionades d’arreu de Catalunya, com Manresa, Figueras, Olot, etc. i que en el cas de Mataró, el projecte ha anat comissariat per Miquel Bardagil.

Acabat el seu torn, Penedès va cedir la paraula a Josep Novellas qui va expressar el fet que per a ell, viatjar sempre ha estat obligat, doncs no l’entusiasma, però un cop es troba a l’emplaçament, no se n’està de visitar-lo i fer dibuixos o prendre apunts. El va impressionar gratament Pompeia, lloc on en tenia una visió cinematogràfica, i va considerar Austràlia i Guadix com experiències interessants, mostrant en aquesta exposició “un petit tast”.

Tot seguit, Cecilia Postiglioni va ser la següent a adreçar-se a l’auditori, tot informant que la seva obra parteix del viatge obligat, el que fan les gents que emigren. Es tracte d’una mostra “autobiogràfica, perquè estic dins aquesta proposta diferent, entre passaport comunitari i extra-comunitari”. El projecte el va desenvolupar amb onze persones més, a qui va demanar que li expliquessin el viatge, i alhora el passaport, tot buscant el tampó de sortida del país i el d’entrada a Espanya.

Finalment, Miquel Badagil, va ser el darrer en el torn de parlaments, i el que més estona va emprar, en primer lloc per felicitar a l’Ajuntament de Mataró, a la regidoria de cultura i a la Gisel Noé de l’IMAC per la seva col·laboració “doncs estem convençuts que Mataró es un punt de referència per diversos llocs de Catalunya en l’art contemporani”. Va agrair als artistes la seva col·laboració. Fent referència als viatges d’exploració, que hi ha hagut en altres temps on “els exploradors eren considerats herois, però tràgic va ser pels habitants dels països explorats”, Bardagil va posar de manifest la inexistència en els temps actuals de viatges d’aquest tipus, però alhora partint de la visions dels artistes, confia en aquests i en la seva capacitat d’elaborar un projecte diferent.

Bardagí, va acabar explicant part del currículum professional de Josep M. Martín, Arno Nollen i Erich Weiss i el concepte emprat en les fotografies que es mostren. “Els artistes son capaços de transmetre unes vivències molt més riques que la ciència, l’economia, etc.”

Penedès va acomiadar l’acte, tot convidant a una copa de cava i informant que per la temporada 2008-2009, l’eix central de les exposicions seran Els Interiors.

Tuesday, July 15, 2008

COL•LOQUI LITERARI

El proper divendres, 18 de juliol, a les 20,00 h, el bon amic Albert Calls presentarà a la llibreria Proa – Carrer del Nord, 71 - de Premià de Mar,

RIURE EN CATALÀ!
Una aproximació a la narrativa humorística actualCol·loqui i lectura de textos amb els escriptors:
XAVIER GUAL (Premi Pere Quart d’humor i sàtira) i JORDI CANTAVELLA
Per què plorar si pots riure ? Aquesta pregunta és a la que pot ser trobareu resposta, no se si del vostre gust o no, en el col·loqui esmentat.

Aquest acte està organitzat conjuntament amb la Regidoria de Cultura d’aquesta població. Tothom que vulgui, hi està convidat.

Saturday, July 12, 2008

PERE MÀRTIR BRASÓ: AUTÈNTIC AL 1000 x 100


















Fins a mitjans de la setmana entrant, la galeria enblanc, espai d’art – interiorisme – C/ Lepant, 56 – Mataró – dirigida per Karen blanch, exposa bona part de la recent producció de Pere Màrtir Brasó, dins la mostra “Jo vaig ser-hi (VO)”.

Una mostra molt singular d’un artista de caràcter, gens intimista, poc concèntric i admirablement excèntric. Tot i que sempre fa gal·la d’un excel·lent sentit de l’humor, no deixa se ser crític amb el desenvolupament de la societat, i amb els esdeveniments que li poden tocar de prop.

El cromatisme que domina en la seva obra és el blanc i el negre, treballant alguns grocs i verds difuminats. Però trobem una curiosa i optimista obra, on dins el seu viatge particular, meitat veritat, meitat mentida, deixant al visitant l’opció de triar quins dels dos aspectes s’avé amb els quadres exposats, trobem vermells, daurats, grisos de tons suaus que configuren una curiosa i encisadora nota de color.

Normalment treballa amb format gran i amb oli s/tela. Però Brasó, que sent l’avantguarda, no se n’està d’experimentar amb sprays o tinta xina.

Dins la seva experiència vital, entre la realitat i la fantasia, Pere Màrtir Brasó recorre el món de la seva obra fent ciclisme, esport que permet aturades per gaudir del paisatge, i poder “remuntar el temps ...perdut?” en poca estona, per la qual cosa, encara que els títols de les seves obres siguin tan llargs com: No vaig soldar bé aquella planxa i vaig ser acomiadat, L’any que vaig viure sota el pis de James Brown i vaig dormir molt poc, o Des de que treballo a la plataforma, el que més enyoro és el petit plaer de regar les plantes, etc. sempre trobem una obra punyent, de traç ample i enèrgic, per mirar amb perspectiva i espais lineals, plena de crítica i convidant a la reflexió, sense veritats ni mentides, però amb l’empremta surrealista que el caracteritza.

Brasó és un veterà de la pintura – trenta anys dins l’ofici – i en absolut ha perdut empenta i imaginació. Ben al contrari, és impulsiu, trencador, gens encorsetat, i fins i tot, dedica a l’espectador uns particulars missatges, que en algunes obres, que es poden qualificar criptogràfics (meitat veritat, meitat mentida?), permetent-se la llicència, de jugar amb el criteri de l’espectador. Versió Original, sense cap mena de dubte, a la que s’hi pot afegir amb Denominació d’Origen.

Una exposició vital, que passa revista a una particular existència, d’anar rodant pel món, recollint experiències, mentre es viu, sense deixar d’observar. Una ampolla d’aigua mineral amb sorra seca i aspre de la India (Delhi) n’és un bon exemple.

És d’agrair que existeixin espais privats per a l’exposició de l’obra d’artistes, locals o no, sortint així del circuit oficial habitual, per tots coneguts. És una aposta de risc, però ja se sap que el món es dels que s’arrisquen. Enhorabona a Karen Blanch, de professió pintora d’interiorisme, amb una obra que seria interessant que exposés, a qui des de Cròniques Mataronines, es desitja èxit amb la nova tasca de galerista.