Friday, March 27, 2009

DIVERSITAT



MERCEDES RODRÍGUEZ – MERCERÒ A PARÍS

Que una artista de les nostres contrades exposi fora de les mateixes, sempre és tot un esdeveniment. I així ha estat per part de Mercedes Rodríguez, amb la seva obra “Sombrero”, va exposar els passats dies 25 i 26 de març a l'Hotel Regine per part de galeries Fivars de Paris.

Tal com vaig manifestar amb la meva crònica del mes d'abril del 2008, la personalitat inquieta i bellugadissa de Mercerò, amb l'energia a flor de pell, i amb en gran raig de potencia expressiva, també té tocs de sensibilitat i feminitat, sense abandonar en cap moment aquesta meravellosa “rauxa”.

Felicitem des de Cròniques Mataronines a aquesta artista, tot esperant que hagi estat un èxit la seva obra.

LA NAU GAUDÍ – SALA D'EXPOSICIONS

En commemoració del Dia Internacional de la Dona, la Nau Gaudí acull fins al proper 2 d'abril la mostra La Mediterrània que ens uneix, on un grup de 12 dones, 6 de mataronines i 6 d'algerines exposen conjuntament una obra, certament desigual, però que es de desitjar que sigui l'inici d'un cicle de exposicions que permetin que Mataró s'obri culturalment a altres contrades.

Maria Pretel, Marisa Blasco, Eugènia Mugnani, Marga Riera, Nefer Rovira i Marta Duran per part de Mataró i Yasmina Saadoun, Valentina Pavloskaia Ghanem, Farida Sellal, Yamina Gouichiche, Djahida Houadef i Djezia Cherrih per part d'Algèria mostren una obra diversa, òbviament no tan sols per ser de contrades diferents, sinó per la situació social i política que viuen. Les mataronines expressen imaginació, sensibilitat, feminitat, i una solidesa en la tècnica, no exemptes de reivindicacions. Pinten i viuen en llibertat. Els cromatismes són càlids, i en les seves diverses tècniques i missatges, expressen connotacions molt mediterrànies.

Las algerines es basen en les seves tradicions, i un entorn tancat a l'expressió lliure de temes. Se senten atrapades per l'entorn, per les costums, per la incomprensió. Estan àvides de llibertat que no saben si tindran mai. D'aquí que la basant tècnica no és tan depurada en tots els conceptes.
Sí bé s'insisteix en la desigual qualitat de l'obra, tant per mataronines com per algerines, sí és innovador e interessant aquest intercanvi, que permet copsar com es viu i treballa artísticament en altres països.

També un fet que cal remarcar: La nau Gaudí es perfectament adequada per fer-hi exposicions. Només caldria fer-hi algunes adaptacions, que amb els mitjans actuals poden ser perfectament plausibles. L'emplaçament i el nom de l'espai són únics, i pot ser una aposta interessant.

















CA L'ARENAS – ESTANCES PÚBLIQUES I CAMBRES PRIVADES

Fins al proper 3 de maig, la Sala 1 de Ca l'Arenas acull una particular, i quasi curiosa exposició: mobles d'estil isabelí procedents de la Casa Turull, seu de l'actual Museu d'Art de Sabadell.

No és una exposició qualsevol; és entrar dins l'encís d'una època desapareguda i a la pràctica, ignorada en l'actualitat pel corrent de la gent, i que de ben segur hagués fet les delícies de Jordi Arenas, doncs bo i temps amb anys de diferència, l'elegància de l'estança presentada no deixa de ser una mostra de bon gust, de solidesa econòmica i de la llibertat que disposaven les classes benestants, únic privilegi del que en realitat se'n podia gaudir, segons diria Francçois René de Chateaubriand en les seves conegudes Memòries d'ultratomba.

El conjunt és molt encertat i si bé la tapisseria de les cadires isabelines denota prestància, l'exquisidesa del pintant de la taula rodona, i la seva manufactura, deixa absolutament bocabadat, conjuntament amb el rellotge de marbre i porcellana. Un brodat emarcat de la filla de Can Turull és una bona mostra tant d'artesania com del respecte que la família representava.

Les pintures exhibides, retrats molt professionals que denoten l'estil burgés del Sr. Turull, - una forma de posar pràctica, seriosa, sense floritures per demostrar exclusivament poder econòmic, i ja ni havia prou – són una visió perfecte d'una Catalunya que s'anava aposentant a tots els nivells i que es preparava per tenir molt més pes específic a la resta de l'estat.

Una mostra absolutament recomanable pel que s'acaba d'esmentar, i per ser una exposició de mobles, elements aquests poc donats a ser mostrats per les nostres contrades – jo no en recordo cap – i més aviat exhibits en exposicions de brocanters.

Friday, March 20, 2009

JOAQUIM BARTRA – SENTIT DE L'HUMOR AMB NITIDESA CÀUSTICA – EXPOSICIÓ (i II)


















“L'humor més audaç per l'espectador més intel·ligent”. Amb permís del lema de la famosa revista satírica La Codorniz d'entre els anys 40 i 80 del segle passat (La revista más audaz para el lector más inteligente), l'humor dels dibuixos de Bartra és d'un sarcasme i causticitat absoluts, i podria perfectament enquadrar-se amb el tarannà de l'esmentada publicació.

Ple de detalls únics que fa que l'espectador hagi de fer l'esforç de parar atenció a cada una de les obres - en algunes, fins i tot si pot mirar amb lupa - perquè a totes no tan sols hi ha minuciositat, sinó humor de tots els estils, amb una bona dosi de “mala llet” generalitzada.

Bartra no se n'està de fer una crítica a la societat; masses misèries de la mateixa ha pogut copsar a través de la seva professió. La seva mirada d'advocat, el seu traç, àgil i dinàmic, la idea de moviment constant dels seus dibuixos, que en alguns cassos recorden al Submarí groc dels Beatles, i les batalles entre els blaus i els vermells, fa que l'obra de Bartra pugui i sigui encabida com una branca més de l'art.

Però si el dibuix és acre i corrosiu, els títols no tenen pèrdua, doncs arrodoneixen la provocació i la mordacitat de l'obra Bartriana. Aixi podem trobar la “Neteja”, on una imatge grotesca ens mostra com es tractada en molts cops la música. “Delicatessen o assajant un do de pit”, on un penjat intenta llegir un discurs. La lascívia de “Caça Papallones” o l'enrenou quasi teatral de “Paisatge portuari” són, entre d'altres, un bon exemple de l'aguda crítica de Bartra al món que li ha tocat viure, i del que n'ha sabut extreure un excel·lent sentit de l'humor per a gaudi de parroquians i nous coneixedors de la seva obra.

JOAQUIM BARTRA – SENTIT DE L'HUMOR AMB NITIDESA CÀUSTICA – PARLAMENTS (I)


L'Àmbit Zero de l'Ateneu Caixa Laietana exposa fins al proper 29 de març, els dibuixos de Joaquim Bartra, advocat de reconegut prestigi al llarg de la seva trajectòria professional, i que actualment ostenta el càrrec de degà del Col·legi d'advocats de Mataró.

Jaume Boter de Palau, bon amic de l'advocat i dibuixant, en nom de l'entitat d'estalvi, i sense guió establert, va iniciar el torn d'intervencions tot manifestant amb un to molt amistós i plàcid, que li suposava un dilema presentar l'exposició del seu amic. “Amb el pas dels anys ha arribat a ser degà del Col·legi d'advocats i per tant, li hauria de dir Il·lustríssim”.

El president de Caixa Laietana va fer un esbós de la trajectòria de Batra, fent esment de la seva entrada a les Joventuts Musicals, de la que desprès en va ser president, precisament en substitució seva, tot reconeixent la influència del seu amic en la seva afició per la música. “En les joventuts musicals s'escoltava música de molts tipus, des dels concerts de música clàssica fins a la contemporània”.

Boter de Palau va destacar el dibuix com una constant del seu amic Bartra, amb qui es trobava sovint. “La Riera és un bon lloc per trobar-se tots a Mataró, i com que encara es una mica poble, podem trobar-nos tots. Pim Bartra sempre va cultivar un sentit de l'humor extraordinari”.

El president de l'entitat de crèdit va acabar la seva intervenció tot fent incís que Bartra no tenia intenció d'adreçar-se al públic “però es un xerraire professional”. Recordant la frase del Cardenal Cisneros “Estos son mis atributos”, va convidar al nombrós auditori present, on destacaven amics i família de l'advocat, artistes, i curiosament pocs advocats, a “mirar els atributs pictòrics i distrieu-vos amb ells”, mostrant una gran satisfacció personal i en nom de Caixa Laietana, per la mostra exposada.

Tot seguit, Pere Pascual, autor del text del programa de mà, va també dirigir unes paraules al públic, demanant primer uns segons de silenci en memòria de Pepe Novelles, en aquell moment recentment traspassat.

“Vaig conèixer a Bartra de casualitat. La seva filla que treballa al Cap Gros me'n va parlar “Pere tinc el meu pare que pinta, què m'ho pots mirar?” És la pregunta més punyetera que et poden fer. Però desprès hi ha la frase “I ho fa molt bé”. Ja tenia la coartada preparada sobre la basant artística, la música, etc...”

Però Pascual s'ho va mirar i va quedar bocabadat “I això ho fa el teu pare?”

I al cap de poc, li va donar l'alternativa, inaugurant Joaquim Bartra la seva primera exposició al Capgros, passant ara a “la plaça gran”, segons Pascual que és l'Ateneu.

“L'artista neix i desprès es fa”. Per al crític d'art, la capacitat tècnica de Bartra és el primer que sorprèn en contemplar els seus dibuixos. “Ha arribat tard a la pintura, però amb un pòsit ple de sediments. En el terreny de la seva carrera d'advocat, s'ha trobat amb infinitat de personatges. El seu estil eclèctic, expressiu, altament càustic, que a vegades sembla victorià”.

Pascual va acabar la seva intervenció tot llegint part del text del programa de mà, destacant dels dibuixos de Bartra un “toc de mala llet” necessària. “L'art és comunicació i ell fa el to tots veiem i entenem”.

Finalment el dibuixat també va fer un petit parlament agraint el poder exposar i el muntatge realitzat per part de l'Àmbit Zero. “I no tinc que dir res més. Lo que cada u de vosaltres cregui que hi ha. No hi ha res més”

Tuesday, March 17, 2009

ERCULE TURELLI – L'ARQUITECTE DE LA SANTA MARIA BARROCA




Des del passat 13 de febrer el Museu Arxiu de Santa Maria exposa en el seu estatge del carrer Beata Maria, 3, un conjunt de plànols i fotografies relacionades amb Ercule Turelli, arquitecte milanès qui l'any 1685 va guanyar el concurs convocat pel Consell de la Universitat de la vila de Mataró (el que se'n podria dir “l'ajuntament” de l'època), per a l'ampliació de les 3 naus centrals de la basílica de Santa Maria, i transformar-les en lo que és la nau actual, la que té les dimensions més grans del barroc català.

A través de la lectura de l'ampliació de l'article publicat per Agàpit Borràs en el número 90 dels Fulls del Museu Arxiu, om pot accedir al coneixement d'una personalitat rica en matitzos i activitats com va ser la d'Ercule Turelli, capità de cavalls, arquitecte militar i civil, matemàtic i enginyer, i que va deixar empremta de la seva obra a ciutats com Milà, Toló, Pamplona i San Sebastián.

L'exposició es complementa també amb plànols i fotografies del Pla director de la Restauració de Santa Maria, que redactat pel mateix Borràs, conjuntament amb Mariona Gallifa i Manel Salicrú, aparellador i director del Museu Arxiu, es subdivideix amb quatre àmbits: Valoració del conjunt de la basílica, Definició d'usos, Criteris i Fases de restauració.

Les imatges mostre en un principi l'estat de diverses àrees del conjunt arquitectònic de Santa Maria, i algunes de les mesures ja aplicades tant per la restauració com manteniment.
La mostra es pot visitar divendres i dissabtes de 6 a 9 del vespre, i romandrà oberta fins el proper mes de maig.

Friday, March 13, 2009

QU4TRE – ALT NIVELL DE QUALITAT (i V) - SABRINA SEMPERE – SOLITUD I LLUMINOSITAT


Tal com va comentar Navarro: “les senyores estan a baix i els senyors a dalt”. Per tant, les dames primer.

Els paisatges de Sabrina Sempere conviden a la introspecció, a voler anar lluny del brogit mundà per endinsar-nos en la lluminosa grandesa de la Natura, en la seva basant desèrtica.
Som palmeres solitàries, encara que formem part d'un grup. Estem arrelats en costums i tradicions, però mirem a la grandesa del cel, a través de les estilitzades i llargues palmeres, com si es tractés de les puntes d'una catedral gòtica -, i la vida s'extèn aparentment en una planura on el sol brilla, on tot es ocre i groc, quasi sembla un paisatge oníric, però en realitat estem voltats de desert.

Sempere utilitza una llum molt especial, una traça ferma i decidida, però alhora executada suaument. Es mou entre torrats i grocs, amb prou feines treballa el blau per els cels, i més aviat és de to blau-verd o “cobalto”.

La senzillesa de la seva obra, en realitat és fruit d'una gran tasca de coneixement tècnic, de pràctica constant. Tan sols sembla senzillesa, perquè d'ella emana una gran sensibilitat, i mostra una extrema calidesa, i un curiós sentit de l'humor.

Treballa amb gran i mig format, especialment oli s/tela. Piles de Plats o Botelló infinit són títols que denoten la seva ironia, la seva crítica, envoltada de l'idealisme del paisatge solitari i desèrtic.

QU4TRE – ALT NIVELL DE QUALITAT (IV) - LAIA ARNAU – FRUIR DE SENTIMENTS, PENSAMENTS I EMOCIONS





Arnau presenta una obra exquisida, per la quantitat de temàtica desenvolupada: surrealista, tendre, dolça, d'imaginació desbordant. Algunes obres tenen visos de realisme tant pel desenvolupament tècnic, com pel concepte de l'obra. Molt interessant en aquest aspecte El racó on tu habites. Oli s/fusta amb tecla de piano. De format petit però ple de complicitats. També Timidesa inoportuna.

Arnau treballa amb moltes mides, fet que permet una gran diversitat en els conceptes i en l'exposició individual de l'obra. Així, del format amb tecla de piano, passem al 130 x 130 cms. El Jardí de Goethe és una obra que fascina. Un homenatge a l'autor de Faust o de Les afinitats electives. Un univers encisador i alhora estranyament captivador, especialment pel fons vermell.
El nocturn número 9 , igualment oli s/tela de 73 x 117 cm. atrau inexorablement a les nostres profunditats del subconscient. El tractament del color amb tons difuminats dona a l'obra una aureola de “tenebrositat” que convida a la fantasia.

Arnau domina la imatge – treballa en el camp de la il·lustració – fet que li permet utilitzar un llenguatge cromàtic ple de matisos per tal de captar l'atenció de l'espectador.

La temàtica infantil es quasi constant en la seva obra; ho viu intensament. Presenta el candor de quan som nadons, quan el ser humà es més feble i on la tendresa i la bondat son una constant... que dura poc temps. El bany del nen, oli s/tela de 73 x 73 cm. resumeix aquest tarannà, tot i que els nens de la Laia semblen ninos d'una altra època.

L'obra d'Arnau és meticulosa, molt treballada expressiva, gens virulenta, més aviat serena, tot i que desperta en l'espectador la curiositat d'anar a la recerca del nostra interior. Arbre genealògic (130 x 89 cm.) és un bon exemple.

QU4TRE – ALT NIVELL DE QUALITAT (III) - PEP SUARI – PAISATGE I FIGURA




Suari és personalíssim. En els paisatges se'ns mostra instintiu, amb pinzellada directe i gruixuda, plena de vitalitat, dinamisme i domini tècnic. De mirada bucòlica, quasi idealitzant un entorn, el visitant no deixa de contemplar una obra plena de frescor i de composició imaginativa. A destacar l'especial enquadrament de Nenufars Alfabia un oli s/tela de 100 x 100 cm.

Treballa amb format gran, però no vol dir que l'obra s'hagi de mirar en perspectiva, sinó de ben aprop. Obres com Serra de Tramontana o Pins a la costa nord, permeten una visió de composició de cromatismes, que no de lloc o d'emplaçaments. Matisos plens d'originalitat, amb tocs més que taques d'impressionisme i de visió agradable.

També cal destacar l'originalitat de tractament de les obres que presenten espais mataronins com la plaça Gran o la basílica de Santa Maria. Peces tremendament entranyables, vitalistes i coloristes.

En la figura és absolutament frapant, directe, contundent i d'una precisió extrema. Reflexió, Ti amo III o viatger, tots oli s/tela 100 x 100 cm. no permeten la indiferència a qui els contempla. Retrats de figures, en primer terme, capten l'atenció directe del visitant. Però cal mirar els fons i observem aspectes que donen mobilitat al conjunt. En la figura, predomina el negre i l'ocre de fons, matisant d'aquesta forma una enquadrament tan sols respecte a l'home i el seu excessiu pes i poder. Aquesta feixuga carga, s'esvaeix i relaxa amb la Natura, i la seva fatillera visió.

QU4TRE – ALT NIVELL DE QUALITAT (II) - SETÉPHANE VILLAFANE – LA DURESA EN L'ABSTRACCIÓ

El visitant es troba davant una pintura que sobta, impacte, que no ens mostra ni detalls ni precisions. És una obra dura, punyent, incisiva, de pocs cromatismes, quasi d'anàlisi psicològic.

Villafane és el contrast de la resta d'artistes presents. Està “emprenyat” amb el món i no se n'està de manifestar-ho de la manera que un artista ho pot fer-ho: amb la seva pintura como a senyera de la seva disconformitat.

No hi ha idealismes que valguin: el món és un desgavell on l'ésser humà tan sols és un miratge, un número, presoner d'una època de decadència.

Villafane no dona títol a les seves obres, les enumera amb tota la impersonalitat que representa, com si es tractés del DNI o d'un compte bancari: 28/9.2008 – 32-2008 – 38.2008 o 22-2007 una obra plena de contrastos, duresa i complexitats.

En conjunt, l'encert de la mostra és innegable, amb gran qualitat i nivell. El contrast d'estils permet a l'espectador conèixer no tan sols que fan quatre joves artistes, sinó contrastar i comparar avantguardes amb surrealisme, figuració i realisme. Quatre estils ben diferents i tots són art.

QU4TRE – ALT NIVELL DE QUALITAT (I)


Fins al proper 29 de març l'Ateneu Caixa Laietana ofereix al cinquena edició de QU4TRE, on Laia Arnau, Sabrina Sampere, Pep Saurí i Stéphane Villafane exposen una mostra molt interessant de la seva obra.

Ricard Navarro, cap de l'Obra Social de l'entitat crediticia, va ser l'encarregat de fer les presentacions. En unes breus i improvisades paraules adreçades a un públic, que com sol ser habitual, està més composat per amics, parents i familiars, artistes o gent de l'entorn pictòric que no pas per un públic interessant en l'art contemporani o d'avantguarda, va informar sobre la mostra i la seva diversitat d'estils: “cada u en el seu terreny evoca un món real i oníric alhora” del fet que es tracte de quatre artistes d'origen divers – tots presents a la sala a excepció de Villafane – del tractament pictòric de les seves obres: surrealisme, expressionisme, realisme, etc."

Tot mostrant la seva satisfacció per la exposició, la seva qualitat i el seu èxit, i anunciant la inauguració de la mostra dedicada a Joaquim Bartra, va cedir la paraula als tres protagonistes, que varen manifestar el seu agraïment a Caixa Laietana per l'oportunitat d'exposar.

Tuesday, March 10, 2009

PEPE NOVELLAS: IRONIA FINS AL FINAL – EXPOSICIÓ (i II)







No, no es tracte de fer una crítica, ni tan sols un comentari artístic pròpiament dit. Pere Pascual ja ha dit molt i només repetiria el mateix.

Em vaig sentir identificada amb l'obra de Novellas. Quan els éssers humans viuen en tota la seva intensitat, sigui de forma directa o indirecta, l'evolució i desenllaç d'una malaltia, el món es transforma, la quotidianitat, la rutina, el mateix tarannà de cada dia, queda totalment aclaparat per la colpidora presència d'un ésser tan viu com l'humà: L'Enfermetat, que dins el nostre organisme, disposa de cervell i de cos.

Novellas sempre va mostrar optimisme, i al igual que la resta de la seva vida, hi va aplicar el sentit de l'humor necessari, tot i que no en defugia de la realitat. La seva obra Sèrie Bellvitge és una crònica constant on reflecteix un munt de pensaments, de situacions, d'anàlisi, i sobre tot, de dependència. Els seus dibuixos no tan sols són ART, sinó document i testimoni d'un període on de “Belle Epoque” no hi ha res, i on per un artista, el passar el temps és la quintaessencia de la desesperació per la immobilitat.

Què petits som els humans quan estem dins un hospital, també regit per humans ! Envoltats d'aparells i mecanismes, la impotència de l'home és l'únic que es manifesta... en silenci. Novellas, però, en va donar forma, vida i fins i tot traça i color.

L'artista li va fer front, i el seu tríptic manifesta certa esperança, alhora que tranquil·litat amb ell mateix. Fins i tot certa conformitat, no exempta de melangia.

Però no, hi ha moments en que en Pepe baixava emocionalment als inferns. El seus collages en són un perfecte reflex. Els dalts i baixos hi eren, i tot i un renaixement sarcàstic i burlesc en el dibuix, l'obra Inacabada, que no incompleta va posar colpidorament punt i final a la vida física, perquè dins la nostra memòria, en Pepe ens mira amb la grandesa d'aquell nen amb cara de murri, que ha conclòs la seva tasca, deixant-nos el seu art en moltes llars i llibres i el seu somriure en el record.

PEPE NOVELLAS: IRONIA FINS AL FINAL – PARLAMENTS (I)

Una munió de mataronins varen acudir a la sala d'exposicions del Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Mataró, el passat divendres, 6 de març, per inaugurar la darrera exposició de Josep Novellas: La Belle E.P.O.C (Enfermetat Pulmonar Oclusiva Crònica), que organitza l'Associació Sant Lluc per l'Art, i que té a Teresa Roig com encarregada de la mateixa.

Molts amics, familiars, artistes, ex-alumnes, personalitats de diverses entitats culturals i fins i tot mitjans de comunicació, i no podien faltar els polítics de torn, regidors de l'ajuntament (PSC - CiU), tots plegats vestits majoritàriament amb predomini dels colors foscos, varen acudir a aquesta darrera mostra, on es presenten dibuixos, col·lages, un triptic i una obra inacabada corresponent a aquesta darrera etapa, i on Novellas, amb la seva ironia i sentit de l'humor, va deixar fluir la seva imaginació i el seu mestratge.

Antoni Floriach, vocal territorial i delegat, en nom del Col·legi d'Aparelladors va donar la benvinguda als presents, tot mostrant la seva satisfacció per aquest acte d'homenatge i per la pròpia exposició.

Tot seguit, va cedir la paraula a Antoni Luis, president de l'ASLL, que amb semblant emocionat es va adreçar als assistents, i en base a la lectura del seu discurs, va donar simbòlicament una abraçada per assistir a la darrera exposició de Novellas, donant les gràcies a la família per la seva col·laboració en la mateixa així com a les personalitats presents, amics i deixebles.

Passant tot seguit a comentar la mostra, “d'obres pòstumes de la força artística de Pepe Novellas”, en va destacar la il·lusió que li feia a l'artista aquesta exposició, de la qual se li va informar en un moment en que semblava que la malaltia evolucionava favorablement. “Per a Novellas, l'art va ser la millor medicina”.

Va comentar el fet d'exhibir la darrera obra – inacabada – de l'artista, presentada amb especial benvolença per part de la família, i la tasca de Teresa Roig, ex-alumna de Novellas i “veritable ànima d'aquesta exposició”, i de la que va donar lectura a les seves paraules, les quals no es va atrevir a pronunciar ella mateixa per temor a l'emotivitat del moment: “No puc deixar de recordar al mestre i a l'amic, i a lo enriquidor de les seves lliçons ...” El text de Roig també va fer esment de la senzillesa, sentit de l'humor i ironia de Novellas, del fet de fugir dels grans temes, de la calidesa que expressava, i de la fortuna d'haver gaudit del seu mestratge.

“Amic Josep, estimat Pepe, que el teu mestratge tingui els seus fruits”. Amb aquestes sensibles paraules, Luis va cedir el torn al critic d'art Pere Pascual, qui va iniciar la seva intervenció recordant que fa un mes i i mig va presentar a la Rosa Codina i Esteva, i li varen comunicar que la següent seria la d'en Pepe, i li varen demanar de fer la presentació, la qual cosa li va omplir de joia. “A en Pepe no li podia negar res”

Pascual va acceptar la convidada “Un era més sever que aquest dibuixos al hospital, doncs es tracta d'una obra de grans disgustos, però de gran qualitat i força. És un gran honor presentar-la, però per la ciutadania, no s'hauria d'haver presentat mai, però és la millor presentació de totes. Els artistes no moren mai, viuen en les seves obres...”

Pascual en va destacar de l'obra de Novellas – un total de 20 peces composen l'exposició - el fet de ser el viu reflex del seu personatge, i va defendre el dibuix en general, doncs “no és una obra menor. El dibuix és el fil unitari de tota la obra d'en Pepe”.

Pascual va recordar la primera exposició de Novellas a la Galeria Tertre, destacant l'admiració de l'artista per Francis Bacon: “la imatge era colpidora”, i va explicar als presents com la pintura sincopada de Novellas procedia de la imatge que l'artista tenia en veure passar el metro, doncs ell va fer la mili als ferrocarrils. “En Pepe s'ha retratat ell mateix, mostrant dubtes, amors tendències... dins una carga artística, anímica i espiritual, plena de mirades...”

Dins l'obra exposada, en va destacar el tríptic, el darrer de la seva vida. “Es podria fer un homenatge tan sols amb els tríptics que de tota mena ha fet: gastronomia, circ, amor, desamor i un llarg etc.

“Es un artísta importantíssim. Ens dona tota la seva força, intensitat i saviesa. Gràcies Pepe per fer-nos entendre a tots que l'art...” L'emoció fruia amb força de Pascual, i forts varen ser els aplaudiments que va rebre.

I així es tenia que donar per conclosa la presentació, amb el sentiment de tots pel traspàs de Novellas, però amb la joia del seu llegat i mestratge. No obstant no va ser així; el polític de torn no podia deixar perdre el fet de no fer-se la foto. I el primer tinent d'alcalde Ramon Bassas, no se'n va estar d'aprofitar l'ocasió.

Poc dotat per l'oratòria – i mira que porta anys al govern municipal. Des d'aquí li recomanem la lectura De Oratore de Marc Tuli Ciceró, o també una bona repassada a les seves famoses Catilinàries – afortunadament amb paraules breus, va donar les gràcies en nom de la ciutat a Novellas per la seva intenssíssima vida, dedicant-li els típics i tòpics mots de glosa a l'artista. Va també, agrair a la família la seva bona predisposició per aquesta mostra, i va comentar la importància del valor terapèutic de l'art, imaginant-se a en Pepe avorrit, intentat trobar en l'art una forma de passar el temps.

El xicot no sabia que dir, no portava ni quatre apunts. Però al final va concloure amb un “veiem que hi ha capacitat de sorgir i ressorgir... En Pepe ens ho mostra... Poder reflexionar amb aquest llegat. En Pepe viu intensament entre nosaltres desprès de la seva mort”.

Del que no va fer esment el primer Tinent d'alcalde és d'una possible antològica a futur.

Tuesday, March 03, 2009

PURCELL I HÄNDEL AL FOMENT MATARONÍ




El barroc més genuí es va donar cita el passat divendres, 20 de febrer, a l'escenari del Foment Mataroní. L'Orquestra Barroca Catalana i Lieder Càmera, cor de cambra, sota la direcció de Manel Valdivieso, amb la participació de Marta Matheu (soprano), Filippo Mineccia (contratenor), José Pizarro (tenor) i Jordi Ricart (baríton), varen interpretar obres de Henrry Purcell i G.F. Händel. En la primera part del programa: Chacony en sol menor, Funeral Sentences i Te Deum i Jubilate en re major Z.232 de Purcell i en la segona el Concerto Grosso op. 6 núm. 7 en si bemoll major i el Dixit Dominus de Georg.F. Händel.

Amb aproximadament mitja entrada de platea - principalment amics, parents i familiars dels musics - i com sol ser habitual, sense personalitats destacables del món de la cultura o de la música mataronines (alumnes de conservatori, és dubtós), Valdivieso abans de passar a dirigir el concert, va adreçar unes paraules al públic tot fent esment de l'especial significació dels compositors de les obres a interpretar: “Són la columna vertebral de la música anglesa, tot i que Händel era alemany, però va estar molts anys a Anglaterra” El 2009 té també una coincidència pel que fa als dos musics: el 250 aniversari de la mort de Händel i el 350 del naixement de Purcell.

En referència al programa, Valdivieso va posar especial èmfasi en el Dixit Dominus, una obra de joventut de Händel, destacant respecte a Funeral Sentences que es una obra per ser cantada i el Dixit per ser tocada.

En resum "un concert de música molt barroca amb un perfum ple d'aromes italianes".
Informant a l'auditori dels noms d'alguns dels components del cor, que en solitari també intervindrien en el Dixit Dominus: Cristina Koch, Miriam Garriga, i de la interpretació combinada de la Chacony en sol menor amb Funeral Sentences, va donar pas a la interpretació del concert.
No és del tot comprensible que Valdivieso decidís fer la combinació interpretativa esmentada, doncs ambdues peces tenen poc a veure l'una amb l'altre.

Tot i que el programa de mà esmenta forces dades de les formacions musicals i dels seus intèrprets, no dona la mateixa amplitud pel que fa a les obres interpretades. És aquest un fet excessivament habitual, que si bé en molts cassos es mitiga amb el pre-concert talk habitual de Joan Vives, poca constància queda a nivell escrit.

Per tant, val a dir que les Funeral Sentences cal afegir que es tracte d'una música fúnebre adaptada especialment pel funeral de la reina Maria II d'Anglaterra (1662-1694), molt estimada pels seus súbdits. Estem, doncs, davant una composició molt emotiva i molt noble, en una particular visió de la mort i de l'aflicció. Per tant, una obra solemne i austera, de gran misticisme, que malauradament l'Orquestra Barroca Catalana va interpretar de forma absolutament soporífera, amb poca soltesa, i amb una gran mancança d'assaig, que conseqüentment va afectar a la transmissió del missatge de dolor i sentiment que l'autor li va conferir. Al cor també li va mancar intensitat i profunditat.

La combinació amb la Chacony, una dansa en tres temps d'origen llatinoamericà, que a través d'Espanya es va difondre a tota Europa, i on l'harmonia i la melodia varien constantment, sota una línia de baix repetitiva, no o va alleugerir gens ni mica la sensació d'avorriment, i melòdicament era un contrast poc encertat.

El Te-Deum i Jubilate en re major Z.232, és una de les peces religioses més tardanes, escrites per celebrar el dia de Santa Cecília. És una obra grandiloqüent, majestuosa, que tant orquestra com cor van captar a la perfecció i varen oferir una obra ben resolta, destacant l'orquestra la part de la trompeta, amb gran brillantor, i una excel·lent execució. Es va notar assaig i estudi. En la part vocal, cal destacar el contratenor Filippo Mineccia, de veu homogènia i ben treballada, sense dissonàncies, i amb detalls de gran exquisidesa.

La segona part del programa, dedicada a G.F.Händel, va començar amb el Concerto Grosso op.6 número 7. Els Concerto Grosso varen néixer a mitjans del segle XVII al nord d'Itàlia, com una manera d'executar la sonata en trio amb una distribució de 2 violons, violoncels i baix continuo. El nº 6 de Händel representa un encreuament de forma lliure, entre la sonata "da chiesa" i els suites de dansa. És a dir, ens trobem davant una peça de moviments lents, dintre d'un estil de patetisme vingut d'Itàlia, amb combinació amb moments molt vius, que majoritàriament es deixen notar al llarg de la composició.

La interpretació va ser acurada, respectant l'estructura pròpia d'aquesta composició, amb una excel·lent descripció del cromatisme musical, tot i que la secció de corda amb el primer violí va tenir alguns instants desafinats. En conjunt una peça plena d'energia, vivacitat, no exempta de la lentitud pròpia de la composició abans esmentada.

I finalment, una peça força desconeguda en els programes de concert: el Dixit Dominus, una primera obra mestre indiscutible, que en alguns moments va recordar al Messies, posterior composició, i que tant Orquestra Barroca Catalana com Lieder Cambra, van fer gala d'un prodigiós domini de l'estructura coral i la retòrica musical. És una obra que mostra la ràpida assimilació de l'estil italià amb la retòrica germànica.

La interpretació va ser brillant, magnífica, esplèndida, destacant un excel·lent diàleg entre soprano i contratenor, ple un lirisme brillant i emotiu. Tan sols algun moment de confusió, però quasi imperceptible. Es va notar un treball intens - doncs és una peça molt densa, que requereix esforç vocal en perfecta sincronia amb la instrumentació - i els aplaudiments d'un public poc exigent però que sap apreciar un bon treball, van posar punt i final a una vetllada del més refinat i genuí barroc anglès, tot i un inici poc encertat.