Sunday, November 25, 2007

LA RUMBA CATALANA, EN EXPOSICIÓ


Un gènere musical, sense partitures ni estudis de conservatori, però nascut al carrer i arrelat profundament dins la nostra societat, com és la rumba catalana, es la base perquè institucions com la Diputació de Barcelona o el Patronat Municipal de Cultura de la nostra ciutat, plantegin una exposició per a mostrar la seva trajectòria durant la darrera part del segle XX i fins l’actualitat.

I és així com el Museu de Mataró presenta fins al proper 13 de gener de 2008 “Les mil i una rumbes: 50 anys de rumba catalana”, una mostra que recull en plafons noms propis d’aquest gènere com Peret, Los Amaya, Los Manolos, Rumba tres, Gato Pérez, etc.

El passat divendres, 23 de novembre s’inaugurava aquesta mostra amb la presència de Sergi Penedès, com a president del PMC, l’Abel·lí com a representant de la Diputació de Barcelona y Jordi Barrachina, comissari de la mostra.

Davant d’un nombrós públic, amb forces representants de la raça caló, fotògrafs i regidors varis, Penedès va iniciar la seva intervenció, tot destacant com la rumba catalana es una expressió de la cultura catalana.

Seguidament, el representant de la Diputació de Barcelona, Abel·lí, va adreçar-se als presents informant del compromís adquirit a través de la Xarxa de Museus de la Diputació de Barcelona, per exhibir la mostra en diferents poblacions que ja l’han sol·licitat. Tot felicitant a l’Ajuntament de Mataró per la col·laboració en l’esdeveniment, va donar la paraula al comissari, Jordi Barrachina, qui va destacar la tradició de la rumba catalana, nascuda a Gràcia, a la plaça del Raspall, i que vol ser una dedicatòria a totes les persones que han format part d’ella.

La rumba és com un arbre amb arrels, tronc branques i fulles, que es va renovant. La mostra està dividida en tres àmbits: el primer es un homenatge a cantants i intèrprets, amb una triada selecció musical. Hi ha una barreja d’estils dins la rumba”

Barrachina també va destacar el vocabulari específic d’aquest gènere com a segon àmbit: les palmes, el ventilador, etc., del qual la mostra en facilita l’entesa. El tercer espai reprodueix en fotografia la plaça del Raspall, i a través d’una filmació, hi ha les opinions de diferents intèrprets.

Barrachina va acabar el seu parlament, tot recordant una frase de Rogeli Herrero de Los Manolos La rumba catalana es com el rock & roll, el gènere més popular de Catalunya” i manifestant que: “Aquesta exposició mostra la vitalitat de la Rumba Catalana i es un homenatge a la gent que fa la rumba”

El torn de parlaments el va tancar una darrera intervenció de Sergi Penedès, qui va expressar la seva satisfacció per la realització d’aquesta exposició i el fet de realitzar-la en el Museu de Mataró, permet sortir de l’àmbit més estrictament acadèmic de la institució museística, i donar-li una nova visió, més oberta. “El Museu ha de reflectir les coses que han passat fa anys, però també és un equipament viu i contemporani que expressa una realitat, i de noves tecnologies”.

Penedès va recordar el fet de que Mataró és una plaça que forma part de la rumba catalana - cal recordar que Peret es mataroní, però no va poder assistir a l’acte – i que ell mateix, Penedès, havia tocat palmes i ballat rumba, i “com a paio no ho feia malament, però segurament ho deien per quedar bé. La rumba es patrimoni cultural de Catalunya, i ja fa cinquanta anys”

Va recordar que a Mataró hi ha grups que fan rumba catalana – hi ha una comunitat caló a l’Avinguda Jaume Recoder – i va expressar el seu desig que aquesta mostra fos també vista a altres poblacions, fora de la província de Barcelona, tot destacant l’interès de l’Ajuntament de Lleida. Finalment, Penedès va fer referència a la capitalitat cultural catalana de Perpinyà per l’any 2008, on es pensa incloure la rumba.


Tot seguit, es va donar pas a una actuació musical, on es van recordar unes quantes de les rumbes més populars, i que el públic assistent, no poden evitar de moure's al compàs, va agrair amb forçes aplaudiments.

Aquesta mostra, amb plafons amb fotografía i text, i que també disposa d’un servei d’auriculars per escoltar una bona selecció de rumbes, té com a curiositat el fet que siguin institucions publiques que donin a conèixer un gènere, al que realment no li fa falta cap reconeixement públic, per ser tremendament popular, i del que els catalans ens sentim plenament identificats.

Moltes d’aquestes cançons, fa quasi quaranta anys, formaven part del que es coneixia com “la canción del verano”, tan menyspreada i tan popularitzada, i ara, gràcies a unes quantes ments de funcionaris, constitueixen part del patrimoni cultural català, això que les lletres de les rumbes són en castellà.

Conèixer el desenvolupament de la rumba, té el seu interès. Però es fa des de la institucionalització, excessivament polititzada i en vistes més electorals que culturals.


Tal com va dir Rogeli Herrero - Los Manolos i s'esmenta en un dels plafons: "La rumba catalana deu molt a una trinitat: El Peret (el nostre Elvis Presley) el Pescáílla (el nostre James Brown) i el Gato Pérez (el nostre Bob Dylan).

Friday, November 09, 2007

MOISÈS BERTRAN: UN CONCERT MEMORABLE (II)


La música contemporània disposa d’un gran nombre de compositors i de intèrprets, però malauradament, per la seva avantguarda, molta incomprensió per part del gran públic, especialment pel que fa a l’adquisició d’obra discogràfica.

El concert de Bertran va facilitar al no entès o poc afeccionat, un ampli ventall d’harmonitzacions musicals, que també varen permetre comprovar l’alta evolució del músic.

Així, en les Cinc petites peces per a piano (1995-1996), (Preludi, Toccata, Vals, Coral i Marxa) que Bertran va interpretar sol, es va poder apreciar que era una obra breu, jovenívola, quasi d’assaig del que més endavant hauria de compondre. L’exquisidesa dels sons fa agafar el seu grau màxim amb la subtilesa del Vals.

La Sonatine pour Mykeko, (1997) que conté tres moviments: Allegro Risoluto, Grave with dramatic intensity i Allegro Rítimico, interpretada per Bertran con juntament amb Marta Lorenz a la flauta, va resultar absolutament fascinant. Tot i que el programa de mà esmenta a través Juan Pablo Serna, que la peça té un marcat caràcter hispànic, i va haver-hi moments que el piano i la flauta semblava que es transformessin en un Koto de 12 cordes i un tojo (un tipus de flauta japonesa), i viatgéssim per alguns instants al Japó de quan Kyoto era capital imperial.

Una peça plena de lirisme, d’evocacions llunyanes, on classicisme i avantguarda, en perfecta harmonia varen proporcionar moments de gran brillantor e intensitat, dins una marca introspecció.

Amb Blussing for Marcel (2004), amb Moisès Bertran en solitari, va resultar vibrant, rítmica, plena de timbre, amb regust al jazz dels clubs nocturns francesos o alemanys, i amb marcades notes de blues. Una obra plena de dinamisme, que sap transmetre entusiasme.

La Suite per a Elis/za (2002) composta de cinc moviments: Preludi, tocatta, Lento, Scherzo i Varicions, va ser interpretada per Bertran i Queralt al clarinet. Una obra plena d’energia, amb un marcat romanticisme, preo no s’ha d’entendre en el color musical del segle XIX, sinó amb el sentiment, l’emoció i la plenitud d’un compositor que viu i experimenta la música.

En l’últim moviment, les Variacions, trobem una perfecta connexió entre la modernitat de Bertran i el mestratge de Beethoven, en perfecta sincronia i harmonització.

A la memòria de Frederic Mompou (2002), va ser l’obra que va començar la segona part del programa. Una peça a quatre mans, que va comptar amb Alba Massafrets. Una obra curiosa, on seguint l’estructura de “Cançons i Danses” de Mompou, Bertran fa una aportació catalana molt particular, inspirant-se en el mestre, però sense prendre’n les seves notes. Bertran mostra una solida estructura harmonitzada, efectuant variacions exposades en diferents notes però sense caure en el parany de la repetició.

Seguidament, Variacions i Fantasia sobre un tema de Salvador Pueyo (2000), que amb l’acompanyament a la guitarra de Àlex Garrobé va fer pensar en la música experimental dels anys seixanta, que servia com a banda sonora a pel·lícules de la nouvelle-bague o del neorrealisme italià. Una obra profundament eclèctica, però plena d’equilibri, sense estridències. Un conjunt estrany dins el món musical com és un duet per a piano i guitarra que va resultar sorprenent, de color musical escumin i serè.

Homenatge a Lis A. Calvo (2006), una obra d’una gran maduresa musical, de compositor experimentat i intèrpret ja consumat. Intensa, dinàmica, viva i activa, d’una harmonia en plenitud i de brillants contrastos.

Finalment, Trio para Piano y Maduresa (1997) amb Maria Escales a l’Oboè, Pau Solà en el Fagot i per descomptat, Bertran al piano. Consta de quatre moviments: Allegro, Grave, Andante-Allegretto Scherzando i Allegro. Una obra sensacional en la conjugació dels tres instruments essent d’una perfecció sublim. Cada instrument individualment fa una aportació única dins l’eclecticisme habitual en Bertran, fins a arribar a una unitat acurada i precisa, que transmet unes sensacions estranyes, quasi psicodèliques, sobtades, però perfectament emmarcades en el context que proporcionen els instruments en si mateixos.

Veritablement, el públic va assistir a un concert únic, amb magnifiques interpretacions tant de Bertran com dels seus acompanyants, que varen demostrar una gran preparació i coneixement de les obres, sabent transmetre l’esperit i l’essència d’un compositor, intel·ligent i brillant, d’una gran senzillesa – doncs ell mateix ajudava a la col·locació de cadires i faristols – malauradament gens valorat, com d’altres casos, per les nostres “distingides” autoritats – però músic i persona d’una sòbria grandesa. Felicitats!!

Wednesday, November 07, 2007

MOISÈS BERTRAN: UN CONCERT MEMORABLE (I)


El Foment Mataroní va presentar en primícia el passat diumenge, 4 de novembre, la darrera gravació discogràfica d’una selecció de peces de Moisès Bertran: Variacions i Fantasies, - Columna Música - a través d’un concert on el músic va interpretar les seves pròpies composicions.

Amb una entrada de mitja platea d’un públic, majoritàriament ex-alumnes, amics i familiars de l’intèrpret, o gent al voltant de l’entorn musical, i com sol ser habitual, sense cap regidor ni membre del consistori, i amb prou feines, personalitats del món cultural, Antoni Vilà, vice-president de l’entitat, va donar la benvinguda als presents, informant breument de l’esdeveniment i tot seguit va donar la paraula a Núria Viladot qui en representació de Columna Música, va facilitar detalls sobre el contingut del CD: peces que abracen el període de composició que va del 1995 al 2006. “L’eclecticisme de la seva música i la seva extrema expressivitat, no s’han lliurat a l’avantguarda ni als clàssics”

Viladot també va manifestar el desig d’una continuïtat de col·laboració de Bertran amb Columna, doncs aquesta discogràfica té com a finalitat donar a conèixer el patrimoni musical català, des dels trobadors fins a l’actualitat, . “donant la difusió internacional que es mereix”, tot i que la seva tasca s’ha centrat principalment en autors del segle XX i XXI: Mompou. Montsalvatge, Toldrà, etc., etc.

Amb els agraïments de rigor, va cedir el torn a Joan Vives, qui va iniciar el pre-concert talk pròpiament dit, manifestant la gran il·lusió que li feia la presentació del concert, tot fent memòria alhora la gran amistat que l’uneix amb Bertran, doncs van coincidir molt sovint en classes, concerts, estudis, etc.etc.

Va felicitar, també, a Columna Música per la seva extraordinària tasca. “Mai cap discogràfica havia enregistrat tantes i tantes hores de música catalana” i va glossar la gestió i amabilitat de Viladot per la seva accessibilitat amb els músics, tot desitjant que el projecte de la discogràfica creixi més.

“Es aquest un concert que es podria dir antològic, doncs es tracte d’obres algunes d’elles compostes entre Mataró i Barcelona”

Vives va fer un breu repàs a la biografia del compositor, que va durant dos anys va ser Professor de Composició pel Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, en substitució del seu mestre Salvador Pueyo. També va realitzar estudis als EE.UU, concretament a la Hartt School –de la universitat de Hartford, i actualment resideix a Colòmbia, i exerceix la seva tasca docent al Conservatori de Música de la Universitat Nacional de Colòmbia.

Tot seguit, vives va parlar del programa del concert, on un detall de les mateixes estan explicades en el programa de mà. Cinc petites peces per a piano (1995-1996) "és l’obra més antiga. Va ser un encàrrec de Fermín Bernetxea, i el Preludi de la mateixa va va participar en un concurs musical organitzat a Berga”

Pel que fa a la Sonatine pour Mykeko, (1997) Bertran la va dedicar precisament a Ferri Berraechea. “Una obra de comportament eclèctic, i amb un gran coneixement de la composició. Una música molt fàcil de seguir i atractiva”.

La següent peça “Blussing for Marcel” (2004) va ser dedicada a un músic holandès. “Holanda és un país molt dedicat a la música, fins a tal punt que existeix “La principal d’Amsterdam” on per descomptat, es toquen sardanes” Aquest músic holandès utilitza en les seves composicions obres procedents de Mompou i altres autors, als que afegeix son jazzístics, o de blues. La coneixença entre ambdós músics va venir donada pel coneixement que Marcel va tenir de Bertran amb qui via e-mail va contactar.

Suite per a Elis/za (2002) va ser la peça que va tancar la primera part del programa. Com les anteriors, també va ser dedicada, aquest cop a una amiga colombiana del compositor que es diu Elisabet, i per no confondre amb l’Elisa de Beethoveen (“que per cert, en realitat es deia Teresa Malatti, però no es va tocar mai en vida del compositor. Va ser l’editor de les seves obres, , un cop traspassat Bethoveen, li va posar Per a Elisa”)

La segona part començava amb A la memòria de Frederic Mompou (2002), una peça per a piano a quatre mans que va composar en homenatge al mestre. “Els temes són propis, tot buscant que tinguin una flaire catalana. Va ser un encàrrec de Mac Mclure”. Tot seguit a Variacions i Fantasia sobre un tema de Salvador Pueyo (2000), lògicament dedicada al seu mestre, i basada en una composició del mateix de l’any 1961. “Bertran té un gran record del seu professor, a qui va substituir en la seva jubilació”

Les darreres peces de la segona part del programa varen ser Homenatge a Luis A. Calvo (2006), un compositor colombià desconegut per nosaltres, però que a Colòmbia té un gran prestigi. Val a dir que aquesta peça té una referència molt especial per a Beltran, doncs la universitat de Medellín, (Colombia), va comprar vint-i-dos piano, i el compositor va crear una peça "Homenajes, suite en 8 movimiento y epílogo para 22 pianos",i va ser interpretada en homenatge a la Facultad de Artes, amb una vetllada que es va anomenar "22 pianos en un sólo concierto" en commemoració dels vint-i-cinc anys de la seva fundació.

I Finalment el Trio para Piano y Maderas (1997) és una peça molt heterogènia, barreja d’avantguarda i d’elements molt determinants del jazz.

Vives va acabar la seva introducció, tot fent esment a la trajectòria de compositor i d’intèrpret del circuit de grans concerts com Moisès Bertran. “Aquest concert ens permet apropar-nos a la música d’un conciutadà, bon amic i excel·lent compositor”

Thursday, November 01, 2007

JOSEP SERRA, L’ABSTRACCIÓ EN ESTAT PUR (II)


Josep Serra, abstracte després de Nova York és un títol frapant i captivador, per una obra de clares influències americanes de l’expressionisme abstracte.

En l’obra de Serra no hi ha límits, ni formes en la superfície del quadre; l’espai pictòric es tracta frontalment i no hi cap jerarquia en les diferents parts de la tela.

Les emocions es desborden en franges cromàtiques i taques de color, indefinides i disperses però que presenten un context de tècnica i investigació, de recerca de noves textures i de materials transformats, més que de definició de missatge, de transmissió d’una idea, d’un pensament o d’una reflexió.

L’abstracció arriba fins i tot en la mancança de títols a les obres: són numerades la qual cosa dona una connotació freda i distant, de complexitat matemàtica molt adient a l’abstracció que ens proposa Serra.

En aquesta mostra, es poden veure quadres de tècnica mixta sobre fusta o paper i també acrílics, de mig i gran format. L’artista, en constant evolució, es recrea en el context de materials i procediments; la definició la deixa a l’espectador.

JOSEP SERRA, L’ABSTRACCIÓ EN ESTAT PUR (I)


Fins al proper 9 de desembre l’Ateneu Caixa Laietana presenta a la segona planta de l’edifici, la mostra Josep Serra, abstracte després de Nova York, on prop d’una quinzena d’obres que reflecteixen l’evolució en la darrera etapa de l’artista, desprès de la seva exposició de l’any 1999.

En l’acte d’inauguració, el passat 26 d’octubre, Ricard Navarro, cap de l’obra social de l’entitat d’estalvi va iniciar el torn d’intervencions, tot destacant la presencia de nombrosos artistes de la ciutat, fet que el congratulava, a la par que va valorar la intel·ligència del treball de Serra.

Seguidament al seu breu discurs, va cedir el torn al crític d’art – ara decantat de la tasca – Pere Pascual, que va fer esment de com a finals d’estiu, Serra li va demanar de fer aquesta presentació, a la qual cosa ell li va respondre que estava a un pas de deixar la crítica. “Doncs bé, no ho facis com a crític, sinó com a amic”, li va contestar el pintor.

Aquesta resposta va permetre a Pascual de fer un “flash back” pictòric per remuntar-se vint-i-cinc anys enrera, a la primera exposició de l’artista a Argentona. “cada exposició té un regust. Presentar l’exposició com amic em donava un altra angle de visió. Fa vint i cinc anys vas començar amb un dibuix d’un realisme exacerbat i desprès vas anar a un realisme màgic”.

Tot seguit, Pascual va fer incidència en la fortalesa de Serra dins el camí de l’abstracció, i l’extrapolació que en va fer del constructivisme, per anar a raure a les arrels de l’expressionisme americà. No se’n va estar de descriure l’estudi del pintor “asceptic i ordenat”, a l’afecció de Serra a la recerca de nous materials “a trobar una altra cosa per aprofitar. Si faig la presentació com amic, no deixaré de fer-ho per esmentar que has trobat un lloc dins l’art, d’ençà que vas exposar a la Casa Eliizalde de Barcelona fins arribar a l’exposició de San Francisco”

El crític va fer un incís respecta a la “sensibilitat extrema, de la nuesa permanent per presentar-nos les intimitats més intimes”

Finalment, Pascual va convidar al públic assistent a llegir l’escrit de Serra en el programa de mà, a fi a efecte de trobar pistes sobre la seva pintura, tot aprofitant per recordar a Eduard Alcoy, que amb un to irònic i cínic li va comentar que ell pintava el que se li acudia, el que li venia al cap “si el públic ho entén i es el mateix que jo volia dir, bé, i sinó, millor, soc tan bon artista que pinto coses que ni jo mateix veig”. “Mireu en fruïció i disfruteu de la pintura, perquè amics en Serra és un gran artista” varen ser les paraules finals d ela intervenció de Pascual.

L’acte va concloure amb un petit discurs de Josep Serra, agraint a Pascual les seves paraules, a Caixa Laietana l’espai de l’Ateneu per exposar. Va aprofitar per a recordar aquella primera exposició a l’Aixernador d’Argentona, i la seva evolució fins ara, per finalitzar dient “una obra no té sentit si no hi ha una recepció de persones que la puguin acollir i explicar-la”