Wednesday, June 21, 2006

CHILLIDA “LEKU” ENS VISITA


Fins al proper mes d’agost, les sales d’exposicions de Can Palauet de Mataró compten amb la mostra itinerant “Chillida Codis”, produïda pel Museu Chillida Leku amb col·laboració amb el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Un total 41 peces entre obra gràfica, dibuixos, “gravitacions” i terra cuites configuren el gruix d’aquesta mostra, que té la particularitat d’adaptar-se als diferents espais on s’ha d’exhibir, tal com va manifestar el passat 16 de juny Jaume Graupera, president del Patronat Municipal de Cultura, en la inauguració de la mostra, que va comptar amb una presència d’un centenar de persones, principalment d’artistes locals.

Ramon Bosch, representat del Departament de Cultura va fer esment als presents del desig d’aquest Estament d’acostar l’art contemporani al públic, mitjançant col·laboració amb els Ajuntaments, iniciativa aquesta d’idèntiques característiques a la que va indicar Anna Crossas, representat de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, el passat 16 de desembre del 2005, en la presentació de l’exposició dedicada a Joan Brossa.

Bosch, però va destacar que “falten de circuits per als creadors, fora de la dinàmica local”. No obstant, tot i certa falta d’espais, el circuit català d’exposicions exhibeix mostres de gran nivell com la que ara ens ocupa, essent l’experiència molt satisfactòria.

Seguidament, Luís Chillida, va prendre la paraula agraint en un principi la col·laboració de la Generalitat i del PMC, especialment de Gisel Noé, per les facilitats donades, i per la seva visió estructural de l’exposició, passat a continuació a fer sèrie de referències del seu pare pel que fa a l’obra gràfica: “A mi padre le gustava que su obra se moviera, y que la gente disfrutara de ella y tratara de comprenderla".

Segons Luís Chillida, la base de l’obra gràfica és la dificultat d’adaptar-la als diferents llocs, tenint en compte que el seu pare no la considerava pas de segona divisió. La seva creació va venir donada per la negativa de Chillida a fer reproduccions dels seus treballs en escultura. Els galeristes li insistien en el fet que la mancança de reproduccions escultòriques limitava el coneixement de la seva obra, per la qual cosa, a l’any 1959 va iniciar la seva obra gràfica. “La plancha tenia un universo aparte Los gravados no son estudios de una escultura. A través del blanco y el negro, buscava los dos extremos”

Dues dimensions, el vuit i el ple amb una visió molt lliure de veure l’entorn: sobre el paper, sota, sagnat del paper feien que les presentacions dels seus gravats fossin de forma única, sempre sota una duríssima auto-critica.

Pel que fa als dibuixos, en bona mai exhibits i procedents de l’entorn familiar, segons Chillida, la seva característica principal, era la immediatesa envers el gravat. Sense cap mena de preparació, l’autor dibuixava amb fluïdesa i sense idea concreta.

Les gravitacions són el resultat de la fusió del gravat i del dibuix, aconseguint la tercera dimensió: “Las primeras gravitaciones aparecieron a mediados de los ochenta, gracias a la técnica del colaix y el ir encolando un papel encima de otro, con lo cual creó un espacio entre ellos”, va manifestar Luis Chillida , que finalment va explicar l’origen dels terra cuites, i de com al 1947, havent deixat els estudis d’arquitectura, Eduardo Chillida va anar a Madrid, a casa d’un escultor i va començar a treballar el fang, experiència poc gratificant per tractar-se d’un material molt tou. Anys més tard, el ceramista de la Fundació Chillida, Hans Spinner, preparava uns volums per a Miró, tot donant cops per aconseguir la forma desitjada, fet que va encuriosir a Chillida, que en veure que es tractava d’elements durs, va decidir crear-hi obra. “La gran noche del fuego” anomenava Eduardo Chillida al temps de cocció dels terra cuites.

La descripció de Luís Chillida, va facilitar als entesos i als profans, el coneixements del procés tècnic, que no del significat de l’obra del seu pare, amb la qual cosa, es deixa a l’opinió del visitant l’intent i la captació del missatge d’Eduardo Chillida.

La mostra es complementa amb tallers i s’acompanya d’un audiovisual per a major comprensió de l’obra.

Sunday, June 18, 2006

ELS ARTISTES JOVES DE LA SANT LLUC, SEGON ANY



Alex Garrido, Marc Prat i Pol Codina, dos pintors i un forjador respectivament, varen ser seleccionats en la passada Sant Lluc 2005, com a exponents de l’art jove d’aquesta col·lectiva, fet que ara els hi permet exhibir al públic les seves obres en la Sala d’Exposicions Caixa Laietana de la Plaça Santa Anna de Mataró, que fins al proper 30 de juliol, romandrà oberta amb aquesta mostra.

En la inauguració el passat 15 de juny, i amb un públic més d’amics i familiars que no d’artistes, Ricard Navarro, cap de l’Obra Social de l’entitat, va posar de manifest que és tracta de la festa dels artistes i que “es fan coses importants a la ciutat”.

Seguidament, va cedir la paraula a Garrido, Prat i Codina que, més destres amb les seves habilitats artístiques que amb l’oratòria, varen expressar la seva satisfacció i agraïment per l’oportunitat que se’ls hi brindava, i per la consideració de l’ASLL envers els artistes joves.

Antoni Luis, president de l’Associació Sant Lluc per l’Art, va concloure l’acte amb els agraïments de rigor, i explicant que aquesta Mostra Selectiva de Joves, es celebra per segon any consecutiu, i com a fruit de les diferents comissions de treball, proporcionant nous al·licients al desenvolupament de les activitats d’aquesta entitat, entre elles, la tria per un jurat dels artistes que ara exposen, que van ser escollits per la seva obra creativa, essent una mostra plural i heterogènia de la figuració i l’abstracció, amb qualitat i expressió de l’art plàstic.

Referint-se a Codina va afirmar que recull la tradició creativa familiar de la Serrallaria March, amb el recliclatge de materials aptes per la forja. De Garrido va indicar l’aprofitament del seu bagatge cultural de “grafitter” , fent el salt al cavallet, i finalment, de Prat va fer observar a la quarantena aproximada d’assistents, la seva maduresa i gran força artística. “Tot és nou i vell a la vegada. La joventut està obligada a l’agosarament, lluny encara de les coaccions del mercat de l’art”. Com a paraules finals va mostrar el seu entusiasme i orgull per poder col·laborar amb aquests artistes, i poder facilitar l’empenta inicial.

Les definicions de Luis en referència als tres joves artistes, són acurades. Només resta d’afegir l’impacte visual que representa l’obra de Marc Prat, de traç enèrgic i vigorós que dins l’àmbit figuratiu i utilitzant tècnica mixta, i tan sols el gris en diferents tons, presenta en les seves obres la reflexió sobre la solitud de l’home, que tan sols compte amb si mateix i la seva pròpia capacitat d’afrontar qualsevol repte.

Codina, ens mostra en un univers de ferro forjat, la seva visió d’un entorn marí molt particular, que li permet moviment i sinuositat alhora que dona a entreveure a un artesà en plena evolució, amb un material aparentment poc dúctil però de grans possibilitats.

Alex Garrido és el més urbà de tots tres, i amb tècniques que ens recorden tant a Vasareli com la psicodèlia dels seixanta, és mou entre el figuratiu i l’abstracte, destacant línies i volums, demostrant possibilitats però encara pendents d’un desenvolupament artístic concret.
L’exposició es complementa amb el “4art RAL·LI FOTOGRÀFIC NOCTURN – MATARÓ NIT OBERTA”, que organitzat per l’Associació Enlleura’t, mostra la llum fotogràfica de la nit mataronina. Imatges d’indrets ben coneguts de la ciutat, on tant el muntatge com la improvisació, no mostren gaires novetats en l’art fotogràfic, sinó més aviat la tècnica habitual en el format de reportatge urbà, essent les triades pel programa de mà, especialment, Rafa Dominguez, Florencio Rincón i Núria Bassas com a primer premi les més encertades i interessants de totes.

Sunday, June 11, 2006

MOZART AL CENT PER CENT


Dins la programació del IV cicle de concerts al Foment Mataroní, no podia faltar Wolfang Amadeus a la primavera, i el passat 9 de juny amb bona entrada de públic, amb presència d'autoritats eclasiàstiques i amb absència de les civils, es va poder gaudir d'una digna “soirée mozartiana”.

En les paraules d’introducció de Joan Vives, musicòleg i col·laborador habitual de Catalunya Música, el programa del concert estava compost per peces antològiques: El Regina Coeli K. 216, el Divertiment en Si bemoll Major K. 137, la Serenata Nocturna K.525 i com a colofó la Missa de la Coronació K.317., interpretats per l’orquestra de cambra “Terrassa-48”, dirigida per Quim Termens, les corals Mareny i Xalesta amb direcció de Joaquim Miranda i les veus de Isabel Juaneda (soprano), Marisa Roca (mezzosoprano), J.L. Moreno (tenor) i Xavier Comorera (baix).

Vives va fer referència a l’època de Salzburg, regne independent al segle XVIII governat per prínceps – arquebisbes, essent Sigismund Christoph, comte de Scharattenbach i Hieronymus Colloredo, amb qui no va tenir una relació massa fluida, els mandataris contemporanis de Mozart que, quan no viatjava, destinava el seu temps a la composició. Amb el govern de Colloredo, s’inicia una època de decadència de Salzburg; les obres tenien que ser de petit format, No calia protagonisme, va dir Vives en referència a Colloredo, quan hi ha cròniques d’ espectaculars cerimònies en l’època de Scharattenbach – El nihilisme en l’escenari del Foment i el vestuari del cor i membres de l’orquestra, tampoc s’haguessin avingut amb el tarannà de Scharattenbach -
Val a dir que les obres s'interpretaven en dies concrets, i cal recordar que cada estació de l’any té una advocació a la Mare de Deu, essent el Regina Coeli la corresponent a la Pasqua de Pentacosta fins al Corpus Christi,

Fent esment de la diferència entre els Divertiments i les Serenates, Vives va destacar que els primers, amb un format de música funcional, no exempta de profunditat, eren destinats a festes matinals sota cobert, on als coetanis de Mozart conversaven tranquil·lament, mentre que les segones, més agradables i lleugeres, eren de caire nocturn s’interpretaven en festes a la fresca. No obstant les característiques, Mozart era molt curós. “La Serenata nocturna la va composar al final de la seva vida, juntament amb la Broma Musical, ambdues escrites en circumstàncies desconegudes, van ser les paraules finals de la intervenció de Vives, donant pas al concert.

El Regina Coeli va permetre a l’audiència apreciar tant la capacitat com la potència de la massa coral, que en bona part ofegava a l’orquestra. No obstant la magnificència de la peça, i per tant, de Mozart, va quedar ben demostrada, sense deixar de destacar les interpretacions dels solistes, on ja es va intuir, més que apreciar, unes tessitures clares.

Durant uns minuts, el ritme del concert va quedar trencat pel canvi de peça: de vocal, amb la marxa del cor, a instrumental, passant a ser interpretats el Divertiment i la Serenata, on el jove director, Quim Termens, també exercia les funcions de primer violí

La joventut dels membres de l’orquestra és sempre un fet a tenir en compte, sense menysprear en absolut el temps d’assaig, d’estudi, i el sentit del “tempo” del seu director. En l’Andante del Divertiment es va notar una excessiva lentitud, i foren més acurats, l’Allegro di molto i l’Allegro assai, apreciant l’espectador la “màgia mozartiana” de la que va fer esment Vives. L’arxipopular Serenata Nocturna era un handicap de cara públic que, per descomptat, amb els seus aplaudiments, sempre sap donar el seu suport. Una execució un tant accelerada en l’Allegro, un tant desdibuixada la tonalitat menor de la Romanza, resultant més proporcionats en lirisme i brillantor el Minuet i el Rondó.

La segona part del programa la va constituir integrament la Missa de la Coronació, força ben detallada en el programa de mà, tant a nivell tècnic i de composició, com d'aportacions històriques la qual cosa sempre és d’agrair com el fet que hi hagi una presentació verbal al concert.

Datada l’any 1779, es creia que aquesta obra litúrgica va ser composta per a la coronació de la Verge que encara es venera a Maria Plain, santuari prop de Salzburg. Posteriorment, es va pensar que podia destinar-se als serveis de Pasqua de la catedral d’aquesta població. Si més no, però, els anys 1790 i 1792, la peça va ser executada en les coronacions de Leopold II i de Francesc I d’Àustria.

Entusiàsticament dirigida per Miranda, no exempt de certs tons acompassats, la Missa va constituir tota una demostració de la grandiositat i esperit elevat del compositor, reflectit en una interpretació on orquestra i cor varen estar més anivellats a nivell d’audició.

La magnificència del Kyrie amb un solo de Juaneda de gran claredat va donar pas a un Glòria on el sentiment religiós queda perfectament palès amb el “vibrato” del cor. El Credo, que juntament amb l’Agnus Dei són peces de gran bellesa, és l’exponent màxim de la força i del missatge de la Fe, i va ser musicalment resolt amb sentiment interpretatiu, donant pas a un Sancturs i un Benedictus, de ritme ben marcat i que va ser completat per lluminós Hossanna. Finalment l’Agnus Dei, que també va constituir el bis de la “soirée” on la soprano Juaneda de veu ben timbrada i nítida va fer una harmoniosa interpretació, ben secundada per la resta de solistes que en tot moment també varen fer gala de qualitat i nivell interpretatiu.