Tuesday, March 30, 2010

UN FONS D'ART “A LA MATARONINA”


















Sota l'ostentós nom de Noves adquisicions del fons d'art 2006-2009, l'IMAC, o sigui, el Patronat de Cultura que tots coneixem, presenta a la sala d'exposicions de Can Palauet, la Col·lecció d'Art del Museu de Mataró i altres col·leccions d'art de l'Ajuntament de Mataró.

Molta teatralitat i façana per a un conjunt de peces, que AFORTUNADAMENT (i ho dic en majúscules davant els temps que corren), NO ELS HI HA COSTAT NI UN EURO o DURO, doncs tot procedeix de donacions de col·leccions de particulars o d'obres i muntatges extrets per al fons, de les diferents exposicions que al llarg dels anys s'han anat exhibint.

El visitant no deixarà de sorprendre's... desagradablement, perquè entre seductores aquarel·les de Jaume Arenes, interessants i atractius olis o dibuixos d'Emília de Torres, Jaume Puiggalí o Manuel Cusachs, el notable collage de Pere Fradera, el sempre impactant i contundent Marc Prat, i l'absolutament fascinant Duvan, un sempre turbulent Eduard Comabella, un Eduard Novelles crític i amb tendències expressionistes, o un Sandro Soriano, observador inquiet i irònic, si troben obres de l'esperpèntic Santi Clavell, les més que discutibles guanyadores de les dues darreres edicions del Torres García (per més jurat de campanetes i pedigrí que tingui), o les fotografies de Sergi Ruiz o Marga Cruz i Humberto Rivas magníficament realitzades, però realment els hi correspon una altre categoria que no la de fons d'art, sinó específicament la de fons fotogràfic.

També cal destacar la presència de Pol Codina, amb una sorprenent escultura, visió del món interior del que sorgim, d'Ivan Jordà, digne successor del seu oncle, pel seu sentit de judici extrem al món actual, o de Cecilia Postiglioni i la seva particular visió dels viatges, a través dels segells dels passaports.

I ja entrats en el terreny de la imatge, dins aquest simulacre de fons d'art, també hi formen part estampes o clixés com la de Raul Roncero, que si més no té certa gràcia i curiositat, en contrast amb Xavier Roldan amb un tractament més publicitari que artístic, i les més que discutibles Glòria Safont Tria, Ita Puig, Annengien Van Doorn, Pere Masramon i l'inefable Albert Ibañez, o sigui, directa o indirectament “els boys and girls de Can Xalant, que fan les seves experimentacions a costa dels pressupostos municipals, i dels que d'alguns d'ells – atenció no s'ho perdin - ni tan sols hi ha obra, sinó UNA PLACA AMB LA FOTO DELS SEUS MUNTATGES A CA L'ARENAS!!!! Es que a sobre que els hi paguem el sou que no guanyen, aquests del IMAC - abans PMC, sector conceptual: ENS PRENEN PER IGNORANTS!!!! i això aquesta cronista accidental que paga religiosament els seus impostos, i per tant, com molts ciutadans, ELS MANTÉN, ho exposa, en ares del “derecho al pataleo”.

Tot i així, el més sorprenent de tot plegat és que de quadres en tenen, i de qualitat gens menyspreable, però ves a saber que deu passar pels cervellets dels “conservadors del fons d'art”, que no se'ls hi acudeix altre cosa que posar-hi un catàleg de la donació de les obres - m'estic referint al fons Xavier Ubach -  en lloc de penjar-ne algunes.

Afortunadament, però, els mataronins som capsgrossos però no tontos, i per tant, el que fem – a excepció de qui escriu – es no visitar-ho, no sigui que s'agafés un cobriment de cor.

En conclusió, si un dia no tenim amb que escalfant-se – no sigui que també estiguem una setmana sense llum com a les comarques de Girona - i cal fer una foguera, podem anar a buscar quincalla com la que hi ha exposada, que segur que farà un bon foc, tan artístic com el de les falles de València.

Thursday, March 25, 2010

PART DE LA HISTÒRIA DEL COMERÇ A CATALUNYA (I)


La seu d'Omnium Cultural a Mataró, va acollir el passat dijous, 18 de març la presentació del llibre: Entre la política i la pedagogia. 12 anys en missió de servei prop dels consumidors i els comerciants de Catalunya, de Pere Carbonell i Fita, ex director general de Comerç i Consum de la Generalitat de Catalunya durant els anys 80.

Organitzat conjuntament tant per l'entitat cultural com per Josep Filbà, secretari general de la Unió de Botiguers, i Josep Puig Pla, ex-regidor de l'ajuntament fins a mitjans dels anys 90, l'acte va comptar amb l'assistència de prop d'unes quaranta persones, entre alguns regidors i ex-regidors del consistori, polítics, membres de l'entitat, i persones relacionades amb l'ambient cultural de la ciutat.

Mercè Colomer, en nom d'Omnium Cultural va donar la benvinguda als presents, tot indicant l'honor que representava per l'entitat la presència de l'ex- director de Comerç, i va agrair als co-organitzadors la seva col·laboració en aquesta presentació.

Tot recordant el lema de l'entitat: Llengua, Cultura i País, va reconèixer que el comerç no es tema habitual dins el context d'Omnium, però, forma part del país . “Pere Carbonell ha estat tota la vida al servei del país, i ha patit pel mateix”.

Tot seguit, Josep Filbà va prendre la paraula, amb els agraïments pertinents i passant a exposar unes quantes dades de “referències històriques i nostàlgiques de l'entitat associativa”, destacant dues etapes, la que va del 1978 al 1998, i partir del 1998 fins a l'actualitat.

Segons Filbà, l'any 1978 tot estava per fer i es preveia un període d'incertesa, mentre la societat civil anava començant a establir un moviment associatiu. L'origen de l'Unió de Botiguers actual es pot trobar en una reunió organitzada per gent del comerç a Reus, fet que va impulsar al mateix Filbà i d'altres comerciants a moure's en el sentit associatiu. “A partir del 1998 fins al 2010 es va produir un canvi de 180 graus”.

Amb un to sempre informatiu, no exempt de certa rapidesa de temps, doncs quedaven encara alguns torns de paraula, Filbà va parlar de la proximitat de Pere Carbonell, tot i el seu càrrec en l'Administració. “Vaig descobrir en Pere Carbonell una persona generosa i oberta”. En la seva etapa de director general de Comerç de la Generalitat, Carbonell es va interessar per la tasca de Filbà davant la Unió de Botiguers, i va reconèixer que “la gestió de Pere Carbonell va marcar un abans i un desprès en l'activitat comercial”, Glosant finalment la figura de l'autor del llibre Entre la política i la pedagogia. 12 anys en missió de servei prop dels consumidors i els comerciants de Catalunya, va cedir el torn a Josep Puig Pla, qui va manifestar que no podia negar-se a la presentació d'aquest llibre perquè “Carbonell és com l'avi que no he tingut mai. Persona propera i entranyable, col·laborador eficaç, el vaig conèixer l'any 1985...

PART DE LA HISTÒRIA DEL COMERÇ A CATALUNYA (II)

Si el seu predecessor en la paraula va ser força expeditiu, Puig Pla va ser tot el contrari, i no se'n va estar en la seva llarga i poc àgil intervenció, de glosar la seva etapa com a regidor de l'ajuntament, - que el lector podrà comprovar a través de les hemeroteques - en l'àrea econòmica, i la seva activitat dins el llavors Patronat de Fires. (Cal recordar que també va ser regidor de Circulació).

Puig Pla va explicar al public present, l'encàrrec del consistori mataroní al professor Santaolalla d'un informe sobre l'estructura comercial de Mataró, fet que va suposar que una comissió assessora de comerç i turisme, treballés en favor de la potenciació de les fires sectorials, del centre històric, del principi de la il·luminació nadalenca, i la primera remodelació de la plaça de Cuba. “Tot ara desenvolupat per l'Impem. Totes aquests iniciatives varen comptar amb el suport de Pere Carbonell, amb visites pels carrers, pels mercats, per la fira comercial, una iniciativa aquesta que molts trobem a faltar..”

Fent un incís a l'acte de presentació del llibre al Museu de la Història de Barcelona, Puig Pla va comentar el tarannà obert de Pere Carbonell fos quin fos el color polític de l'ajuntament. “Carbonell era l'home del comerç i del consum”. L'ex-regidor del consistori mataroní va recordar l'aparició de les grans superfícies, especialment l'actual Carrefour, la crisis del petroli, i els canvis que tot plegat va comportar en el sistema comercial.

Puig Pla va aprofitar per fer una semblança política de Pere Carbonell. L'ex-director de comerç va formar part de la secció militar del Front Nacional de Catalunya, es va exiliar, fou empresonat entre el 1939 al 1945 i posteriorment alliberat, es va dedicar a l'activitat comercial pròpiament dita, fins arribar a ser director comercial de Buffalo, el famós fabricant de cremes pel calçat. També va ser impulsor del club de dirigents del màrqueting. “Era home de idees per ser director general de comerç, i deia les veritats si feia falta”.

Carbonell va saber estar al costat dels consumidors i usuaris, tot i que Puig Pla també va reconèixer que el comerciant és menys donat als canvis. “Carbonell va saber ser àrbitre entre els comerciants i els consumidors, sense treure mai la targeta vermella”.

A la fi, Puig Pla va acabar la seva intervenció, parlant de l'esperit didàctic i obert del llibre. “Pot ser diu a vegades aquelles coses que no es políticament correcte dir respecte a les persones. El llibre no es fa mai pesat i dona la dimensió adequada a cada capítol”. Per a Puig Pla, Carbonell va fer una activitat política i pedagògica al servei de Catalunya, en relació als consumidors i a la divulgació d'un bon consum i comerç als mitjans de comunicació. “Ens va fer avançar a tots com a país”.

PART DE LA HISTÒRIA DEL COMERÇ A CATALUNYA (III)

Seguidament, el fill de Pere Carbonell, Jaume, en nom de l'editorial Ecos (acrònim d'Economia Solidaria), que ha publicat el llibre, també es va adreçar als presents, en una intervenció més concisa i dinàmica, tot parlant del projecte de l'editorial, basat en el cooperativisme, i on es té una alta consciencia mediambiental; el paper dels seus llibres procedeix de boscs gestionats amb aquests criteris. La base de les seves publicacions és la memòria històrica, les alternatives econòmiques i la solidaritat.

“Em feia gràcia venir a Mataró”. I es que la família Carbonell té especials vinculacions amb la capital del Maresme per raons familiars. Tot exposant als presents alguns records d'infantesa “els primers dibuixos, el pas pel túnel de Montgat, etc.", va destacar del seu pare: exigència, “el pare és absolutament disciplinat. Ho anat anotant tot en agendes. Exigent en al manera d'actuar, en el rigor dels aliments, etc.” Diàleg, “Durant el primer any va escoltar molt, a comerciants, a usuaris... Desprès va actuar”. Pedagogia, “Calia preparar mestres per al consum”. Catalunya: “Una política i una legislació a fer” tot defenent els interessos catalans a Madrid, i davant el ministre de sanitat d'aquell moment, Ernest Lluch. I Europa. “Un gran europeista. Una passió per Europa. Un gran viatger que es va interessar ben aviat pel Mercat Comú...”

PART DE LA HISTÒRIA DEL COMERÇ A CATALUNYA (i IV)

Acabada la seva intervenció, finalment l'autor del llibre, Pere Carbonell, va prendre la paraula. En un tarannà absolutament didàctic i planer, va iniciar la seva intervenció, lògicament amb els agraïments de rigor als organitzadors de la presentació, tot fent esment en referència a la bona salut d'Omnium Cultural, les properes eleccions a la renovació de junta, on hi ha una sola candidatura, fet que el feia mostrar-se molt optimista per la imatge d'unanimitat de l'entitat.

Fent esment a la seva trajectòria de ja 94 anys, es va reconèixer home de barri. “Vaig néixer a Ciutat Vella – barri gòtic – i ara visc a Horta. Catalunya es la meva identitat que tracto que sigui respectada igual que jo respecto als altres. Voldria que els immigrants s'integressin amb nosaltres, però en cap cas, a costa de la seva identitat".
Carbonell va recordar les seves visites a Mataró, i com amb Puig Pla enfocaven el comerç mataroní: “era com si anessim reunint les peces d'un puzzle, en un Mataró de 75.000 habitants”. La seva memòria també se'n va anar cap a l'Unió de Botiguers “que volien estar bé amb els qui manaven i amb els qui podien manar”, tot fent esment de l'ajuntament d'aquell moment, de caire socialista, i en Ramon Camp, de CiU, com a oposició. El seu tracte amb el comerç local: “La riera ha esdevingut un eix comercial d'aire europeu”.

Dins la seva tasca com a director de Comerç i Consum de la Generalitat, i sempre amb un tarannà políticament independent, va desenvolupar les competències que l'estatut de Catalunya li facultava, en relació al consum i comerç. Durant la seva gestió, varen aparèixer les primeres associacions de comercials i de consumidors. “Vaig adonar-me que els consumidors tenien un gran afany de consumir”

Carbonell va poder aplicar en la seva tasca funcionarial – tot glosant als funcionaris que varen treballar amb ell – la seva experiència dins el màrqueting, aplicant criteris pedagògics, respectant sempre a les persones, promovent diferents àmbits en relació al comerç, davant la pressió de les grans àrees.

Carbonell, va esmentar la seva etapa a Madrid, durant els anys 70, on l'enemic comú era el franquisme, tot posant-se més d'un cop en la pell de l'espanyol, però arribant a la conclusió que aquests no entenen la idiosincràsia catalana respecte al fet d'autodeterminació.

Finalment, la seva vocació europeista.Respon a una vocació que en el meu cas venia com a dirigent del Front Nacional de Catalunya”. A les mans de Carbonell va estar una de les primeres organitzacions relacionades amb el consum a nivell europeu.

Sempre manifestant un respecte per la persona i les seves idees, i per la coherència a les seves actuacions, “Voldria que quedés clar que en el llibre he evitat projectar sobre el passat els meus sentiments i pensaments”.

Wednesday, March 17, 2010

VERSIÓ PERE MUNNÉ





L'Ateneu Caixa Laietana completa la seva àrea expositiva amb l'Àmbit Zero, i la mostra dedicada a Pere Munné, inaugurada el passat 11 de març i que romandrà oberta fins el proper 18 d'abril.
Jaume Boter de Palau, president de l'entitat d'estalvi, novament va fer la presentació de l'exposició, fent esment en primer lloc a QU4TRE i als artistes corresponents, essent la de Pere Munné la cinquena. “Empalmar cinc exposicions simultàniament que escampen la flaire artística per tot arreu és un veritable plaer

Munné i Jaume Boter són de la mateixa generació i es coneixen de llarg, i pel president de Caixa Laietana, la pintura de Munné captiva des de la primera mirada, entenent molt bé la forma de pintar de l'artista, i la seva particular i deliciosa visió de Las Meninas de Velázquez o La Llibertat guiant al poble de Delacroix. “La forma de pintar és la forma de viure i de la persona (...) l'art perdura més que la família”

Boter de Palau no se'n va estar de fer referència als títols donats a les obres, com per exemple: La rendición de Breda vista por Munné o El mundo cambiará cuando se callen los fusiles y escuchemos las palabras, ni tampoc al fet que darrerament, el pintor sempre ha estat vist dins el col·lectiu dels Dimarts al Llimoner, “i ara l'admirem en solitari, com en altres galeries d'arreu”.

Tot agraint al públic present (els amics del Llimoner i col·legues de professió, polítics de torn - la majoria regidors de l'ajuntament socialistes de pro, amb l'alcalde al capdavant - i perquè no sigui dit, un regidor de CiU), la seva assistència, el president de Caixa Laietana va acabar la seva intervenció demanant als presents que fessin corre la veu de les activitats de l'Ateneu, doncs “aquesta exposició s'ho val”.

Seguidament, Pere Munné va ser qui es va adreçar a l'auditori, amb els agraïments de rigor, especialment a Caixa Laietana perquè li va demanar aquesta mostra, amb un total de 33 quadres “que m'han semblat adients. Si no us agraden els quadres, mireu els títols”.

Munné va aprofitar el seu torn de paraula per explicar la particularitat de dues de les seves obres, de títol ja esmentat: El mundo cambiará cuando se callen los fusiles y escuchemos las palabras i La rendición de Breda vista por Munné.

Respecte a la primera, l'artista va explicar que es va inspirar en la reunió de les Azores d'Aznar, Bush i Blair “i ens van voler dir que hi havia armes terribles”. Mogut per la ràbia que li va provocar la situació, la particular iconografia de Munné presenta a soldats amb ploma, perquè han transformat les armes en poesia. Un element constant en les obres de Munné és la bicicleta, en representació de l'ecològia, amb les referencies a la pau, a través de coloms blancs, i el fet d'evitar les guerres a través de la cultura.

La intervenció de Munné va acabar amb La rendición de Breda vista por Munné,“podeu veure un cavall de cartró, perquè hi queda bé, un matalàs per bandera, quadres del Greco, amb les cartes de la baralla espanyola, que ha aprofitat per col·locar als reis catòlics, una al·lusió a Mondriani, que va acabar com unes estovalles de taula, un rellotge a l'hora de dinar... etc.”

Finalment, l'alcalde Joan A. Baron va acabar el torn d'intervencions, reconeixent que no hi entén en art “però se el que m'agrada i el que no m'agrada” i va reconèixer que Munné no el deixava indiferent. “Ja està bé del blanc i el negre. La vida és en color, i plena de complexitats. En una visió ràpida, he copsat alguns valors com la llibertat com element fonamental” .

També es va sentir atret per El mundo cambiará cuando se callen los fusiles y escuchemos las palabras, i la seva especial significació.

La seva intervenció va acabar amb “... disfruteu de l'exposició. Ja se que hauria de dir gaudir, però hi ha coses que s'han de disfrutar, encara que sigui un barbarisme” . (No hi ha com parlar el català d'estar per casa. Tot queda en família – nota d'aquesta cronista accidental -)




VERSIÓ PERE MUNNÉ (i II)

L'obra de Munné és vitalista, alegre, amb domini absolut del color, en formes definides, - és un excel·lent dibuixant - un tan surrealistes en algunes obres, però moltes d'elles plenes d'un gran sentit de l'humor i caustica ironia.

Pere Munné se n'enfot del mort i del que el vetlla. Forma part de la seva personalitat, absolutament acusada. Però ho fa sense ofendre, i sempre aconseguint treure un somriure a l'espectador, sigui per l'obra, sigui pel títol: Un parto en la calle es un alumbramiento público o En aquest país hi manca actuació gravitacional.

Munné treballa sobre tot en tècnica mixta, formats mig / gran i pinzellada ampla, i gruixuda. Les seves obres són complexes en la presentació pel munt de continguts que hi exhibeix, però nítides i quasi transparents en significat i al·legories als esdeveniments mundials o a la vida quotidiana.

Si bé, tal com s'ha indicat, les variacions cromàtiques és el que més destaca de l'obra general de Munné, hi ha tres peces molt interessants realitzades en carbonet s/paper, on es pot comprovar la seva qualitat com a dibuixant – traç ferm i dinàmic, treballant amb diversos gruixos - sense perdre la seva ironia i amb una gran potencia en l'expressió de formes.

Si més no, però, Munné també té la seva especial vena poètica a través de la pintura. Treballadors de la Mar o Vista de Barcelona desierta desde Montjuic. Curiosament, aquests obres emeten un estranya placidesa, en contrast a les esmentades anteriorment. Si troba una gran varietat cromàtica, però el dibuix és més nítid, la concepció de volum, espai o perspectiva està més ben estructurada, limitant-se a ser cronista visual i pictòric d'una escena urbana o quotidiana.

Una exposició que permet al visitant gaudir de l'art en una basant molt planera, i de l'enginy d'un artista singular i únic.

Saturday, March 06, 2010

QU4TRE - SISENA EDICIÓ: Inauguració





L'Ateneu Caixa Laietana presenta des de l'any 2004, QU4TRE, una idea original d'Elisabeth de Dòria, desenvolupada per ella mateixa, i que consisteix en exhibir l'obra de quatre artistes, quasi sempre per les mateixes dates, subdividint l'espai de l'Ateneu en les parts corresponents. En l'edició d'enguany: Teresa Vidal, Albert Coma, Irene Bou i Kiku Poch, omplen amb els seus treballs les instal·lacions d'aquest àmbit tan significatiu.

“La química de QU4TRE funciona bé. Vint i quatre artistes en sis anys”, varen ser les primeres paraules de Jaume Boter de Palau, president de l'entitat d'estalvi, el dia de la inauguració, el passat dijous, 4 de març, davant un escàs auditori, (prop de 50 persones), i on la presència d'artistes locals es podia comptar amb els dits d'una mà, i encara en sobrava.

“Quatre artistes, quatre modos diferents (...) quatre llenguatges diferents que no tenen res a veure entre si” . Boter de Palau va passar a descriure breument la tècnica de cada artista. En referència a Teresa Vidal, va destacar com: “a través d'arquitectures, cal·ligrafies, rostres i elements florals, l'artista presenta una obra molt inspirada en l'art oriental, especialment el xinès, i en les seves vivències en dues de les ciutats de l'extrem Orient: Seul i Hong Kong.” Dins el seu currículum consta que és llicenciada en Belles Arts, dissenyadora tèxtil i també de vestuari esportiu.

D'Albert Coma, també llicenciat en Belles Arts, va remarcar el seu romanticisme i el seu enamorament per la vida amb “una actitud positiva i oberta, que manifesta a través de diagrames, dibuixos i mandales”

En quan a Teresa Bou, veneçolana d'ascendència catalana, va accentuar de la seva obra, inspirada en bona part Jean Michel Basquiat (pintor nascut a Brooklyn, Nova York i que va viure entre el 1960 i 1988) la defensa de: “la llibertat permanent de l'ànima humana davant el relativisme que l'envolta”, i finalment, de Kiku Poch “un paisatgista que no passa mai de moda” , va insistir en la relació entre el mar i la terra, el cel i la casa, tal com el crític d'art Josep Ma. Cadena va manifestar-ho en el seu moment.

Tot convidant als presents a una copa de cava, el president de Caixa Laietana va acabar la presentació, informant de la propera inauguració a l'Àmbit Zero de l'exposició de Pere Munne i cedint la paraula als artistes.

El torn el va començar Teresa Vidal, amb uns mots d'agraïment expressats en xinès, qui va indicar que amb al seva obra presenta experiències, colors i expressions, impregnades de l'essència oriental. Tot seguit, Kiku Poch també frases d'agraïment, va declarar-se defensor de la pintura figurativa, mostrant a través dels seus paisatges de Menorca, la Riviera francesa, la Provença, el Marroc, etc., la seva llum i color especials.

El torn dels artistes fa finalitzar amb Cati Lizandra, (http://www.artevistas.com), en nom d'Irene Bou i Albert Coma, de qui és representant, per agrair, al igual que Kiku Poch a Elisabeth de Dòria les seves atencions per al muntatge de la mostra, tot manifestant el seu entusiasme per l'àmbit expositiu de l'Ateneu.




QUATRE – SISENA EDICIÓ
TERESA VIDAL: FASCINACIÓ PER L'ORIENT (I)

Mediterranis de socarrel com som els mataronins, les influències orientals sens presenten llunyanes, misterioses i absolutament embriagadores. Teresa Vidal no se n'ha resistit i s'ha deixat embolcallar i atrapar per les mateixes, oferint-nos una obra de presentació original, amb gran densitat de contingut floral.

A Vidal li hem reconèixer el detall exquisit, certa distinció i elegància, que no delicadesa, en la pinzellada, l'us un tant irregular del cromatisme, i una certa mancança de percepció de l'espai, pot ser per treballar en diversitat de mides, que substitueix per la fascinació dels elements orientals, als diferents formats emprats, i per una tècnica - mixta s/Oli .

No obstant, la presentació de la seva obra és original i digne de desenvolupar en diverses formes i estils; encabir un quadre dins un altre quadre ens indica el fet d'explorar tècniques i treballar imitant una forma tri-dimensional, o si més no, donant sensació real de volum.

L'obra més destacable de les que presenta és Orient-Occident, (de l'any 2008), on utilitza la tècnica de collage; una obra molt urbana, on el contingut ornamental realment complementa i equilibra el treball, al igual que Una vista del port de Hong Kong, mentre que en peces com Atmosferes o Working in Seul, l'ornamentació difumina tècnica i temàtica.




QUATRE – SISENA EDICIÓ
ALBERT COMA: PASSIÓ PER LA VIDA (II)

L'obra de Coma (http://www.albertcomabau.cat/) és plena de vigor, potència, sensualitat a través d'un suau erotisme i energia. La sèrie Encontres efímers o Sense Títol, frapa des del primer moment, seduint a l'espectador a través un traç ferm, decidit, dinàmic i alhora sinuós, i i d'una constant sensació de mobilitat, tan sols utilitzant el llapis, tot i que en el Sense Títol, el traç és molt més marcat i ferm, i l'expressió té més duresa, gràcies a la utilització tant del llapis com de la tinta.

Al primer cop de vista, un no deixa de pensar en contemplar l'obra d'Albert Coma en el Renaixement i en la Capella Sixtina del Vaticà, no per la temàtica, la tècnica o el color, sinó per la sensació etèria de les figures dibuixades, perfectament distingibles de forma individual.

L'antitési d'aquesta obra són la sèrie de mandales, d'una precisió i meticulositat úniques, que fa que el visitant quedi perplex davant la versatilitat tècnica de Coma, demostrant una alta preparació, una gran professionalitat, destresa i aplicació absolutes, alhora que permeten contrastar el seny i la rauxa de l'artista.




QUATRE – SISENA EDICIÓ
IRENE BOU: REVINDICACIÓ PERMANENT (III)

L'obra d'aquesta jove artista veneçolana (www.irenebou.com) es podria emmarcar dins un concepte d'impacte visual, dur i contundent. A nivell cromàtic, la força del vermell i les seves derivacions marquen la pauta en l'obra presentada, amb més o menys intensitat, tot i que també el blanc com a fons és força utilitzat.

Treballa en diversos formats i utilitzant tècnica mixta principalment. És el seu un treball urbà, intens, amb forces connotacions expressionistes.

La seva temàtica és de crítica constant i sense treva a l'individuo, - important resaltar la representació constant de rostres humans, a vegades freds i inexpressius, de mirada buida i connotacions kafkianes - que se sotmet a la massa de gent i abandona l'essència d'ésser humà en favor d'un relatiu benestar. Utilitza textos breus com a explicació i alhora complement de l'obra, d'igual duresa, fet que facilita al visitant la reflexió sobre el que planteja. A Dios, Cara de Niebla, Soy un estado de ánimo... són alguns dels títols de la seva obra. Tot i la seva visió del món, caústica i escèptica, la seva procedència sud-americana dona a la seva obra un aire estranyament vital, tot i que la temàtica sigui existencialista.




QUATRE – SISENA EDICIÓ
KIKU POCH: LA VIDA ÉS BELLA (IV)

Contemplar l'obra de Kiku Poch (http://www.kikupoch.com/) es refer-se del dia a dia, entrar dins la calma i la calidesa de la llum mediterrània, de poblacions de la Provença o la Riviera franceses, Menorca, Marroc, etc. És una obra equilibrada, que transmet serenor, però que no deixa de tenir certs caràcters psicològics: les finestres obertes i les portes tancades. Convida a l'espectador a observar, però no a entrar.

Curiosament, gran part dels treballs exposats mostren façanes de cases, algunes amb el lluïment de l'element floral o d'arbrat, que imprimeix el toc just de senyoriu, que sense ser pintoresc reflecteix prestància.

La pintura de Poch – principalment oli s/tela i format mig-gran - és d'un preciosisme i complexitat absolutes, de treball constant i disciplinat. El cromatisme és exquisit, molt variat, la pinzellada és petita i curosa i la llum, brillant i expressiva, impregna cada quadre. És agradable i bonica de visualitzar, atrapant a l'espectador i tranquil·litzant-lo.

Però Kiku Poch juga amb el visitant, perquè entre cases, ens presenta un Far, o una Teulada, o una barca de Cala d'Hort, una forma de mirar lluny, de marxar de la casa, i admirar la immensitat del mar, mirar el cel o sortir a navegar.

En conjunt, una exposició plena de contrastos, com sempre, i alhora equilibrada, fet que convida al visitant a “comparar” estils i a identificar-se amb una temàtica, a no sentir-se exclòs amb tendències contemporànies, ni tampoc caduc amb formes clàssiques.

Wednesday, March 03, 2010

L'ESPERIT DE JOSEP NOVELLAS












Fins al passat 28 de febrer, la sala d'exposicions de l'ASLL del carrer Bonaire, va acollir la mostra Pinzellades Interiors, com a petit homenatge dels alumnes de Campllonch a Pepe Novellas en el 1r. Aniversari de la seva mort, tal com indicava el text de la invitació a l'esdeveniment.

Si bé cal reconèixer que es tracte d'una mostra senzilla en quan al resultat final de les obres presentades, però no exempta de qualitat, va tenir l'encís d'exhibir l'ensenyament que els alumnes varen adquirir del mestre, que tot i no estar entre nosaltres, si va deixar l'empremta de l'esperit del seu art, i de la seva personalitat en molts d'ells.

Les obres presentades, com sempre al voltant de la vintena – el que dona de per si la sala – mostren a un alumnat (en Jordi, la Teresa, la Marta, la Carme, la Lali, la Susi, la Sílvia, la Regina, la Cati, en Tonio... noms propis de qui va a la recerca del reconeixement en el món de l'art, però que encara en fase d'aprenentatge no hi pot afegir el cognom), conscient de qui era el seu mestre, però a qui estimaven com amic, tal com demostra el mòbil fet amb fotografies, excel·lent idea, certament.

L'espectador va poder observar obres calcades a Novelles – la influència – d'altres representaven apunts o pràctiques – calia aprendre – i d'altres despunten per si mateixes en força i vigor, fent notar agosaradament en alguns, pocs i escollits pel Destí, que amb el pas del temps, podrien superar al mestre – el relleu generacional, amb forta base acadèmica, veritablement, però amb la màgia dels qui estan posseïts per l'art.

I aquesta cronista accidental no gosa afegir res més. Deixa al lector que no ha vist la mostra, que observi a través de les fotografies; el mestre i l'amic estarà sempre en la memòria dels alumnes, en el cor dels seus familiars, en el pensament dels seus amics i en el record de tots els qui el varen conèixer, admirar i apreciar.