Sunday, May 28, 2006

CRISTINA ALÍS, EN CONCERT


Amb quasi un mes de diferència, els mataronins aficionats a la música de cambra, i els addictes als concerts del Foment Mataroní, hem pogut gaudir de dues interpretacions de Cristina Alís, fet que ens ha permès comprovar la versatilitat i la gran capacitat d’adaptació de la intèrpret; la del passat 29 d’abril, acompanyat al tenor Flavio Leite, i la segona el dissabte 27 de maig, com a concertista en solitari, amb un programa ben divers i atractiu: Xostakòvitx, Prokoviev, Mozart, Satie, Rachmaninov i Granados, fet que sempre és d’agrair per l’entès i el bon aficionat.

El domini i coneixement de Xostakòvitx i Prokoviev, amb Preludi i Fuga en Mi major i la Sonata nº 5 en Do major, op 135 respectivament, va quedar ben demostrat, en resoldre a plena satisfacció el Preludi, peça complexa amb predomini d’aguts, i en una interpretació de la Sonata, on l’auditori present, una trentena de persones, va poder admirar i aplaudir desprès amb entusiasme, una actuació enèrgica, plena de vibrato, amb marcats matisos de color musical i on Alís va saber extraure de l’instrument, malgrat certes mancances, tot el seu potencial, apreciant els timbres orquestrals de la peça.

L’homenatge a l’any Mozart per part d’Alís, el va constituir la a Fantasia en Re menor, que va permetre al públic apreciar el canvi d’estil, evidentment per una concepció diferent de l’època, amb una visió suau i tranquil·la, trencant dolçament amb la forma anterior, no exempta de dificultat per la concertista, i per tant, amb una resolució que no per més imperfecte, no deixa de ser treballada, fet que en el col·loqui posterior va reconèixer, al interpretar amb partitura la peça, cosa que amb Xostakòvitx i Prokoviev va fer de memòria.

Els “Embryons desséchés” i la 1ere i 3me. Gymnopédie d’ Erik Satie van constituir la part impressionista del concert, amb els textos surrealistes dels Embrions, marcats en la partitura i en el programa, però que musicalment es resolen amb gràcia, alegria i curiositat, defugint dels trets de la música contemporània. En el cas de Les Gymnopèdies, però, s’haguera agraït una mica menys de lentitud, tenint en compte que són danses espartanes, i per tant, requereixen una visió més dinàmica, que permeti a l’espectador apreciar el moviment dels cossos dels espartans. No obstant, la primera Gymnopédie no va deixar fred a l’auditori i la imaginació va volar a gust.

L’Etude –tableau op.33 de Rachmaninov i l’Alegro en concert de Granados, varen posar punt i final al programa oficial, tornat als trets més vitalistes, passionals, lírics de la música de finals del XIX i principis del XX, plens de fantasia i dificultat, especialment en Rachmaninov, que Cristina Alís va interpretar seriosa i profundament, amb expertesa i soltesa, que l’audiència va agrair amb forts aplaudiments.

Dos bisos, de Chopin i el conegut “Gegant del Pi”, varen donar per acabat el concert, que nom l’acte amb el col·loqui posterior, on per part del públic es va posar de manifest l’admiració pel fet de tocar de memòria, i la força emprada en la interpretació de les primeres peces envers la “fragilitat” d’Alís, amant indiscutible de la música cambrística, qui de forma àgil i amena va respondre a totes les qüestions plantejades.

LA IDENTITAT DE CATALUNYA, SORGIDA A PARTIR DEL 1492

El passat 27 de maig, a l’estatge del Museu Arxiu de Santa Maria, la doctora en història moderna i professora de la universitat Autònoma de Barcelona, Ma. Antònia Martí i Escayol va donar una conferència sota el títol “Descobrir Catalunya després del 1942”,

Davant un auditori d’una trentena llarga de persones, i on si trobaven presents els historiadors Joaquim Llovet i Joan Giménez Blasco la Dra. Martí va posar de manifest la diferència entre la Identitat de Catalunya, sorgida com a conseqüència del descobriment d’Amèrica, l’expulsió dels jueus d’Espanya, i l’endeutament, - que ens els temps actuals se’n diria “pressió fiscal” - al que els Reis Catòlics varen sotmetre als diferents territoris i regnes que formaven part de l’Espanya de l’època, per a l’obtenció de diners, i el Nacionalisme, aparegut al segle XIX, com a recuperació d’aquesta Identitat.

Segons Martí i Escayol, la Identitat es pot definir “la consciència que té la persona de pertinença a un col·lectiu amb trets comuns”. Al 1492, la descoberta del nou continent crea una consciència d’Identitat “europea”; s’organitzen expedicions científiques, es dibuixen mapes, es volen adquirir nous coneixements i la necessitat de diners per a cobrir totes aquestes perspectives és imperiosa.

“Es a partir d’aquí quan Castella vol tocar drets i privilegis per treure’n compensacions econòmiques” va manifestar la Dra. Martí. Però els governants catalans si varen negar, essent aquest fet l’inici d’un estudi del territori a nivell geogràfic, zoològic, “Hi ha animals que no passen les fronteres”, i antropològic.

Es va donar contingut al territori delimitant-lo en comarques, fet que va permetre la seva cohesió. “Aquesta divisió comarcal, basada en trets ambientals i territorials, va afavorir un coneixement profund, i una base legal davant Castella i el seu entorn, mitjançant llistats i anotacions sobre rius, muntanyes, paratges, poblacions, vegetació, fauna, cultura, etc. Trets diferencials, que varen permetre conèixer la riquesa i el desenvolupament de l’entorn. També es va donar molta importància a la pagesia, considerada fins a les hores com un àmbit tosc i inculte, però que en realitat va resultar ser el pilar productiu de Catalunya. Fins i tot, els astres van tenir lloc en aquesta creació de la Identitat catalana, a través de l’estudi de les constel·lacions en relació al país” – va assenyalar Martí i Escayol.

Tot plegat va demostrar el caràcter i el tarannà català davant les difamacions de Castella, que amb el menyspreu de Catalunya, tan sols volien d’obtenir una solidesa econòmica per al seu govern.

“Un altre fet a tenir en compte eren les guerres de Castella amb França, motiu del pas dels soldats a través del territori català. Les constitucions catalanes garantien pa, sal, aigua, llum i llit, però Castella era més exigent, fins a tal punt que es va arribar la Revolta dels Segadors al 1640”.

Durant els segles XVI i XVII, la afirmació de la Identitat Catalana es va veure reflectida en la pintura, on fins a les hores els fons daurats que simbolitzaven la divinitat es convertien en paisatges o en mapes. “La Mona Lisa de Da Vinci és un exemple ben clar on la dama en realitat és l’excusa per mostrar la varietat d’un paisatge i entorn geogràfic” – va significar la Dra. Martí, qui va afegir en relació a una pregunta sobre l’entorn i el dia a dia al principat que:

Tot i el naixement d’aquesta Identitat, la vida quotidiana a Catalunya es caracteritzava, com a bona part d’Europa, per la pesta, les guerres i l’hambruna, provocant immigració dels catalans a altres territoris i despoblació general, a la qual cosa si ha d’afegir un canvi climàtic amb hiverns més freds i estius humits”. No obstant, es va concebre el Canal d’Urgell, de rec i navegable i el desig de reformar i crear noves infrastructures per una millora del territori.

El 1714 va constituir un trencament de la Identitat i se’n varen veure afectats arxius i documents, recuperant-se aquesta durant el segle XIX amb la incursió del Nacionalisme, que partint dels estudis de l’edat moderna, hi afegeix un transfons polític, que ens ha arribat fins a data d’avui.

Per acabar, la Dra. Martí i Escayol va reconèixer que calia aprofundir dins la història en l’entorn quotidià, que molts historiadors no valoren en la seva justa mesura.

Sunday, May 14, 2006

SALA CABAÑES – TEATRE ÍNTIM


Divendres, 12 de maig va ser dia d’estrena teatral dins un nou format. A “la sala de la tele” (El Casinet), de Sala Cabañes, va tenir lloc la primera representació de dos guions per ràdio, del poeta Narcís Comadira: Neva (Un te) i La Vida Perdurable (Un sopar), que Carles Maicas i l’equip artístic i tècnic de Sala Cabañes ha adaptat per a la versió teatral, dins un espai petit, només per a trenta persones, on el públic està en contacte directe amb els actors, i on expressions i diàlegs són propers, sense la separació de l’escenari i del pati de butaques.

Neva (un te), presenta dins el context d’una imatge molt habitual - una reunió familiar, en aquest cas de quatre dones - aspectes ben diversos de la vida de cada d’elles que no resulten gens llunyans als espectadors.

La Vida Perdurable (un sopar), és un diàleg entre mare i un fill, aquest homosexual, on surten circumstàncies, formes d’actuar, retrets que al igual que en Neva no ens resulten estranys i conviden a la reflexió, i que de ben segur que el públic present, en un moment o altre es va sentir reflectit dins aquestes obres, de petit format i gran contingut.

La interpretació dels actors, va ser digna i ben a l’abast del públic pel que fa a Neva, tot i que seria d’agrair més intensitat, i menys fixació pel text en el monòleg final, per part de l’actriu Carme Prat, que en conjunt va fer una actuació proporcionada. Es de destacar la gran riquesa de matisos i el sentit metafòric de la neu, i del fet de nevar, dins aquest monòleg.

Acurada i intensa va ser l’actuació de Paquita de la Hoz i Rafael Prats, la mare i el fill de La Vida Perdurable. No obstant la intensa calor dins aquest espai, els espectadors vàrem gaudir, sentir, apreciar, patir i evidentment, també ens va commoure, una relació familiar on les aparences tapen una incomprensió d’anys.

Al final de la representació, el director Carles Maicas, tot agraint la públic la seva assistència, va explicar quatre premisses sobre l’adaptació dels guions per al teatre. Entre elles, la dificultat davant la manca de puntuació del text – així ho va establir Colmadira per a la ràdio - i l’esforç que va suposar.

Es d’agrair nous formats i noves experiències dins l’àmbit teatral, bo i que sigui en format amateur, en una ciutat com Mataró, que malgrat la importància d’anys enrera, en l’actualitat no entra dins els circuits de l’espectacle, com Sabadell o Granollers, per exemple.

EXPOSICIÓ - HOMENATGE A MANUEL CUYÀS I DURAN


L’estatge del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, presenta fins al proper 27 de juliol la mostra Manuel Cuyàs i Duran – Obra Gràfica, amb més d’un centenar de documents, entre cartells, auques, caricatures, i dibuixos publicitaris.

La preparació d’aquesta exhibició ha estat a càrrec de l’equip d’investigació d’aquest Centre d’Estudis, encapçalat per Lluís Adan, Xavier Alarcón, autor de la idea i comissari de la mostra, Marta Teixidó, i la col·laboració en el muntatge de Josep Rovira i Joan Castellà pel que fa a la reproducció de documents i impressió de programes.

Les exposicions del Museu Arxiu presenten com a nexe comú l’ordre cronològic. Aquest cop, per les diferents aportacions que configuren el fons Manuel Cuyàs i Duran, procedents tant del propi Museu Arxiu com a nivell particular i de les donacions de la família de Joan Mas Conchello i de Francesc Enrich i Regàs, l’ordre es temàtic, i presenta els següents apartats: La Tertúlia dels Dijous, Col·laboracions a nivell institucional, particular o d’entitats, l’Aspecte Religiós (Cuyàs era home profundament creient) i Comerç i Publicitat (encàrrecs realitzats per Publicitat Fermallí de cara als seus catàlegs de Les Santes, Diari de Mataró i editorial Bruguera)

En la inauguració el passat 11 de maig, Manuel Cuyàs i Gibert, va agrair al Museu Arxiu aquesta exposició retrospectiva, i va informar a la trentena de persones presents, de la gran producció artística del seu pare, essent la mostra del Museu Arxiu una petita part de la mateixa, destacant el fet que, a excepció d’Editorial Bruguera, tota l’obra presentada era col·laboració voluntària i sense cap compensació econòmica

La imatge més coneguda de Manuel Cuyàs i Duran és la de ninotaire i caracaturista. No obstant, sorprèn a l’espectador la gran versatilitat de l’artista amb dibuixos que segueixen els cànnons més academicistes, no exempts de glamour i romanticisme. De traça àgil, dinàmica, vitalista, amb moviment constant i tocs de tendresa i un exquisit sentit de l’humor, que molts cops motiva a l’espectador a llegir entre línies, era bon coneixedor de la tècnica de composició i del cromatisme –sempre utilitzant els colors amb fons blanc. Manuel Cuyàs i Duran va ser un magnífic dibuixant i un gran artista, conegut per la seva bonhomia i distinció; va ser un mestre, que no va crear escola però que va deixar la seva empremta.
L’exposició estarà oberta tots els divendres i dissabtes, de 6 a 9 de la tarda.