Wednesday, August 25, 2010

PRE-TEMPORADA – CONTRASTOS DE LA ASLL: Isabel LLobet - Mònica Vilert










ISABEL LLOBET
Si la darrera crítica de Cròniques... va voler ser un homenatge a una trajectòria vital, aquest inici “sui generis” de la temporada, vol ser un reconeixement implicit: al perfeccionisme i a l’academicisme del dibuix, gràcies la mostra que l'ASLL va exposar de l’obra d’Isabel Llobet (1914-1999), Dibuixos pel record, i que va poder ser vistada del 8 de juliol al 1 d’agost, a la sala d’exposicions de la Presó, (Riera, 117).

Una mostra plena d’estilisme elegant, distinció en les formes, i curosa en el tractament del retrat. Una exposició que va permetre retrobar-se amb el més essencial i intents del dibuix , amb una sensibilitat exquisida i d’un mestratge difícil de trobar a dia d’avui.

L’obra exposada, abraçava del 1935 al 1953, tot i que també si podia trobar un dibuix del 1973 o ell 1987. L’autora, en tot moment, treballava amb el carbonet, amb alguna sanguina, retratant al natural homes, dones i nens, de la més diversa condició, sempre amb dignitat i respecte.

És una obra que es contempla serenament, que reconforta, que retorna als temps del treball conscient del dibuix, de l’acadèmia o l’escola on es fa l’aprenentatge, base fonamental i exclusiva d’un bon artista. No es vol desmerèixer als autodidactes, però sense dubte, l’estudi acadèmic continua essent primordial per a qui es vulgui dedicar a l'art, tot i que desprès pugui derivar a l’abstracció. L’espectador ho pot copsar-ho a través de les de les diferents correccions que els professors de la Isabel feien en els seus dibuixos, (any 1935), un detall aquest gens habitual, i que resulta absolutament entenedor de l’obra de Llobet. (Seria interessant de comprovar en altres possibles retrospectives).

Resulta frapant i encisador deixar-se emportar per les mirades, pels gests, per la naturalitat i alhora la infinita paciència i laboriositat emprades en cada retrat, sempre amb un traç ferm i alhora subtil.

Isabel Llobet va tenir el do de saber mostrar la visió més íntima de l’ésser humà, a través de la seva etèrea i bella empremta.







MÒNICA VILERT


I si Llobet va ser la transcendència del dibuix, amb Mònica Vilert l’espectador va poder contrastar l’aparent simplicitat de l’obra, quasi fregat el primitivisme.

La sala del Col·legi d’Aparelladors va exhibir del 2 de juliol fins al 4 d’agost Paisatge, on l’artista mataronina va mostrar els seus darrers treballs, on formes arrodonides com picons de mar llimats per l’aigua, suaus però d’extrema homogeneïtat, van ser exposades a través de dibuix i de tractament tècnic. Una tasca certament curosa, certament experimental, amb domini cromàtic d’un particular verd aigua – el mateix que va utilitzar en el cartell de les Santes 2009 – i les diferents derivacions de grisos, imitant al natural, per tots coneguts, sense oblidar l’omnipresent blanc i negre. A destacar l'interessant treball de teixits entrelligats.

Un Paisatge auster i primitiu, silenciós i llunyà, amb el propòsit’ interpel·lar a l’espectador sobre la formació i evolució de la vida, quasi a un nivell de laboratori, d’experimentació constant, de la abrupta pedra natural a la seva transformació artística, però tot plegat, envoltat de fredor i distanciament, molt higiènic, sense aconseguir imantar l’atracció del visitant, tot i l’encomiable esforç, com sempre, tremendament professional de Teresa Roig.

Vilert disposa d’una llarga trajectòria de desenvolupament creatiu, que de ben segur mira més enllà de les estretes fronteres de la capital del Maresme, per gaudi de mataronins i forans que es senten còmodes amb el glaç conceptual de la seva obra.