Monday, September 27, 2010

MARGA RIERA: REALITATS ARGELINES




La visió d’un artista a través de la seva obra, permet no tan sols copsar els seus sentiments o les seves experiències vitals, sinó comunicar fets o circumstàncies, que faciliten en molts cassos una comprensió d’un ambient o d’un entorn, allunyats de la nostra quotidianitat i del que molts cops, en tenim autèntic desconeixement, tant per desinterès com per desinformació.

Marga Riera així ens ho fa veure en l’exposició Entre la Llum i les Ombres (definició aquesta aplicada habitualment al Barroc), que fins a mitjans d’Octubre es podrà veure a Gal Art – ronda O’Donnell, 89 de Mataró (http://galeriadearteantiguedadesycolec.blogspot.com/).
Una obra de figuració desbordant, amb domini absolut de la lluminositat de l’astre rei, en unes contrades on la terra i el sol condicionen de per vida l’existència dels seus habitants. Una paleta d’ocres, terres i blancs, vehement i intensa que embolcalla la persistent brillantor de l’escalfor del sol. Si el visitant és bon observador, quedarà immediatament atrapat per l’expressió, especialment del retrats femenins: Tempus fugit (mixta s/paper), que mostren la duresa, la submissió permanent, l'angoixa de la incertesa, davant la incomprensió d’una vida no triada, d’un patiment constant, d’un futur indefinit.
Marga Riera treballa una pinzellada enèrgica i vigorosa, calculada, sense deixar res a l’atzar però sensible i dolça quan convé. Sap quan ha de mostrar delicadesa en unes mans i uns peus en l’estat d’abandó dels somnis Repós- (mixta s/paper), com el pas dels anys en i de la vida dura Vers la Llum (mixta s/tela).

La dona és representada constantment per Riera, però de tant en tant concedeix a l’home “la seva gràcia”, i mostra la seva admiració als Tuareg: Ombres de silenci (Mixta s/tela) pot ser com a resquicis dels darrers homes, que viuen i senten la llibertat que la immensitat del desert els hi proporciona.

Però tal visió, sembla quasi una fantasia, perquè una porta: Gratant la Llum (mixta s/tela), tancada hermèticament, amb mostres evidents del pas dels anys, deixa molt poc marge al coneixement d’una gent ja de per si poc oberta, obligada a la recerca d’una vida millor, fora de les seves fronteres, on les seves costums no tenen cabuda, i on el desig d’integració i de comprensió envers al nou entorn, no es produeix.

En conjunt, Marga Riera exposa una mostra de qualitat tècnica molt acurada, amb contingut reivindicatiu, de com a l’albada del segle XXI, hi ha extremes condiciones de vida. Tot i així, la vida a Argèlia la fascina. La música i la gent l’atrau com un imant. No és un lloc per romanticismes i sensibleries, però convida a explorar noves perspectives i a reflexionar sobre la nostra civilització.

Tuesday, September 21, 2010

COL·LECTIVA SANT LLUC-2010: TEMPS DE CRISI (I) Dicursos






Malauradament, la 64na. edició de la Sant Lluc – inaugurada el dijous, 16 de setembre - sembla que les muses de la creativitat, hagin decidit fer vaga abans del 29 d’aquest mes, tot seguint els condicionants que marquen la crisi que el país està patint, i aquest any hagin declarat que “toca baixar el nivell”.

No obstant i això, és perfectament comprensible que el cap de l’obra social, Ricard Navarro, en el seu torn d’intervenció, i davant d’un gran nombre de persones, però una mica més minvat que en altres ocasions – i sempre relacionat directa o indirectament amb l’entitat i els artistes presents - destaqués el sentit de festa de l’art, i es mostrés satisfet per la col·lectiva “pel bé de l’art per l’art”, sense deixar de fer esment als artistes homenatjats: Emília de Torres pel seu centenari i Francesc Bas López in Memoriam, als joves guardonats d’enguany i a l’escultor Josep Gomis com artista convidat, tot recordant que “la Sant Lluc és una plataforma intergeneracional, i una exposició sempre important(...) en el balanç de la qualitat”.

Antoni Luis, com a president de l’entitat organitzadora, lògicament també es va mostrar satisfet, tot donant “un missatge d’esforç, d’optimisme i de realisme”. No obstant, el seu discurs va ser més decidit, ja que va reivindicar un interès més gran de les institucions locals per la cultura, masses vegades relegada al paper de ventafocs: “la cultura s’ha entés en el seu concepte més ampla, del que social i políticament fem a la vida. És hora de reflexionar si interessa de debò situar la cultura en les nostres vides”. ...” (lloable intenció aquesta, però cal recordar que predomina una cultura de capelleta, on tot està esquematitzat; els artistes no van a conferències d’història ni els historiadors acudeixen a la Sant Lluc. Etc. La falta formació humanística i curiositat intel·lectual és evident.)

Dins el seu discurs, Luis va parlar sobre la crisi, de la seva afectació envers la cultura, especialment en el capítol econòmic: “S'han acabat les misses i amb això sembla que s'acabat el món”. No se'n va estar de reivindicar la tasca dels artistes, “que no per manca de recursos ens hem quedat bocabadats i catatònics”, el paper de les entitats que tiren endavant iniciatives culturals, que compten amb el suport d’institucions públiques com de Caixa Laietana. “Treballem per compaginar el paper social de la cultura amb valors culturals sòlids..." Abans del seu tradicional “Visca la Sant Lluc”, i dels agraïments de rigor, Luis va tenir unes paraules de record pels artistes homenatjats, per qui va demanar un fort aplaudiment.

I desprès de lliurar el certificat als artistes joves guardonats en aquesta edició: Núria Calsapeu, Ricardo Parabere i Marc Sala, el torn d’intervencions el va acabar, no podia ser d’altre manera, l’alcalde Barón. Perquè el politiqueo local hi era present. Això toca. I demès, estem en pre-campanya. Fins i tot el director del Museu de Mataró hi era present: Carles Marfà. Qui estava perdut en el llimb era, curiosament, el regidor de Cultura (¿?), mira per on “de cuyo nombre no quiero acordarme”.

Altres membres de l’equip de govern també constaven a la llista, al igual que de l’oposió, que no de la leal oposición. Tot i així varen guillar aviat. La solitud de polític és palpable. Ho vaig poder comprovar en la inauguració de la Mostra Col·lectiva de Gravat, al local de La Presó. R. Bassas, I. Pera i F. Melero. Amb prou feines els presents els hi varen dirigir la paraula.

I que va dir l’alcalde? Doncs va anar passant fulls de calendari: “Una nova edició de la Sant Lluc i anem repetim cada any la mateixa tradició. Una mostra polèmica. Mentre hi hagi polèmica i hi hagi gent que no si presenti i s’enfadi vol dir que anem prou bé,...” (Ei paraules textuals. Té sentit això?).

Elogiant a l’entitat d’estalvi “Laietana aposta pels artistes”, va referir-se tot seguit al discurs del president de l’ASLL “Luis a posat el dit a la llaga i està escrit que les misses s’han acabat, però no vol dir que no hi hagi un rosari” (ora pro nobis, Amen).

Amb la recomanació de seguir treballant amb il·lusió, i a l’espera de temps millors, l’alcalde va acabar la seva intervenció-miting, tot recordant la inauguració de l’escultura de Perecoll al Tecnocampus, la Nau Gaudí adequada per les obres de la col·lecció Bassat (que per cert, segons els setmanaris gratuïts locals, es tenia que inaugurar ara pel setembre), i la futura antológica dedicada a Josep Novelles. No se’n va estar, però de desitjar que “siguem els mateixos l’any que vé, amb més gent si pot ser” (NOOOOO, ALCALDE NO!!!!!! 32 anys de socialisme a l’Ajuntament però NI UN SEGUNDO MÁSSSSSSS!!!!.

NOTA. Amic i desconegut lector. Ja se que això dels discursos és molt pesadet, però alguns, com diuen en castellà “tienen mucha guasa” i jo, ho sento, no puc resistir i caic en la temptació d’informar-ne. Tasca de cronista, amb unes quantes dosis d’ironia.

SANT LLUC-2010: TEMPS DE CRISI (II): Reflexions


Al llarg de la història, l’ART no tan sols ha estat la recerca d’una admiració que extasiés a l’espectador i el portés a la contemplació de “la bellesa” i l’acostés a lo diví, sinó també una crònica visual, amb empenta, esperit i sentiment de l’evolució política, filosòfica, religiosa, social i econòmica de l’ésser humà.

L’ART ha reflectit sublimació i misèria, poder i pobresa, esdeveniments històrics i la quotidianitat de l’existència, la naturalesa salvatge i el refinament més exquisid, el Paradís i la Glòria o l’infern i la psique, i un llarg etc. de circumstàncies, sempre a través d’una de les màximes que fan gran a l’home: la creativitat.

La davallada en picat de la Sant Lluc d’enguany – desprès de tres anys d’assolir un nivell de qualitat interessant – ha estat com un autèntic mastegot, un total desencís. Poques obres són excel·lents i masses els treballs “de repesca”, on temàtica, tècnica i execució disten molt de peces realitzades amb enginy i resoltes amb eficàcia.

La majoria de personal que si ha presentat, bé perquè esta jubilat i té temps per entretenir-se, per hobby o teràpia fora del seu entorn laboral, perquè vol aprendre alguna cosa per distreure’s i en lloc de fer macramé, aeromodelisme o col·leccionar segells, es dedica a agafar quatre pinzells i barrejar quatre colors, o ves a saber per què?, la qüestió és que la col·lectiva d’enguany recorda a aquesta cronista accidental la pel·lícula Gilda; no l’escena en que la Hayworth sensualment es treu el guant, sinó aquella que en Glen Ford li fot la bufetada i ella no sap d’on li ve.

La primera edició de la Sant Lluc, que es remunta al 1946, varen ser 41 els artistes expositors que exhibiren 116 obres. Sis dècades desprès, la multiplicació de gent, (molt de personal i pocs ARTISTES) és absolutament descompensada. Centrats en l’esbargiment, queden en l’oblid l’historia de l’art, literatura i informació artístiques i l’humanisme en general. Amb aquests paràmetres, l’accés a una col·lectiva, permet obtenir un currículum fictici.

Noms consagrats es queden a la rereguarda, com també altres especialitats hi podrien ser presents: esmalts, mitrals, PINTURA AL NATURAL, (quasi tot es fa a través de fotografia), més gravats, vidre, la copia d’una obra clàssica, o fins i tot la bijuteria, que com la joieria és una bella forma d’expressió artística. El jovent és escàs. Bé no s'atreveix perquè no ha finalitzat estudis o bé no es oportú entrar en competència amb el mestre.

SANT LLUC-2010: TEMPS DE CRISI (i III) Obra Exposada







Tot i el que abans s’ha exposat, alguns artistes mereixen reconeixement. Són de destacar la sublimació de l’acadamicisme més pur de Rosa Nogueras Bianya amb Hivern realitzat amb tinta xina. La meticulositat in extremis, sempre admirable de Pau Viader amb Sant Pere de Sestronques, realitzat a ploma. Un Cesc López amb domini absolut i vehement de l’aquarel·la amb Bodegó amb pressec, al igual que Josefina Enrich, sempre amb traç elegant i perfecta manufactura: Ofrena al templebali.

Manuel Barnada amb Jove Africana (oli s/tela), ofereix un treball acurat i precís. Un retrat de pinzellada suau, calidesa cromàtica i dolçor en mirada i somriure. Maite Esturi i amb Atardecer en el puerto i Lucia Sánchez i el seu Barri Gòtic , tots dos (oli s/tela), ofereixen una visió bucòlica la primera i lluminosa la segona dels seus paisatges, no exempta d’algunes notables imperfeccions, però amb un acabat passable. Excel·lent treball de puntillisme de Mariano Cabellos de Gregorio: Cae la tarde en los campos de Atienza, que recorda als impressionistes francesos. El sempre càustic sentit de l’humor d’Antoni Luis amb el seu tríptic: Pedra, paper i Tisores (mixta s/fusta). Una crítica caricatura de la realitat política, amb una interessant factura artística. Encantades de la tarda, també oli s/tela, una obra ben resolta de Joan M. Salichs Abad, amb una paleta lluminosa i brillant, amb bona ubicació de volum i espai. El misteri i la foscor de la psique humana, expressades a través de Ma. José Robledo Enrique i Arrels deslligades (oli s/llenç).(Personalment m’ha recordat a E.Allan Poe i els seus magnífics relats fàntastics, especialment "L’esfondrament de la casa Husher").

Catherine Lorton presenta una Marina molt especial. Realitzada en tècnica mixta s/tela, és absolutament frapant tant per la seva evolució pictòrica, com per un treball ben plantejat, de colors suggerents d’un particular fons marí, quasi mitològic, i diversitat de pizells i eines. Daniel Llin i el seu oli La Piazza, tremendament mediterrani i tumultuós, de colors vius i alegres, en una Venècia poc romàntica i massa turística. Un sempre agosarat David Vergés, amb un S/titol, dibuix s/paper i spray – amb alguna reminiscència a J.M Codina - La sempre perfeccionista i exquisida Nieves G. Nau, amb Madre Piedra, un oli d’un hiperrealisme que frega la més pura transcendència. I en contraposició, Sandro Soriano, aparentment més romàntic que en altres ocasions, sense deixar, però el seu particular sentit del guinyol amb Obsesión (mixta)

Oriol de la Hoz, Margarida March, i Antoni Martí, son també d’interès a destacar per presentar una obra ben treballada, molt arrodonida, de gran qualitat e imaginativa.

I finalment, l’expressionisme depurat de Guillermo Martí Ceballos, La Moda, (oli), de vibrant cromatisme i crítica soterrada, Pere Màrtir Brasso i la seva geomètrica abstracció, amb particular sentit de l’humor El món al revés (mixta s/tela), la creació en l’us de material i temàtica demostrada pel carismàtic Ivan Jordà R.E.O (tècnica mixta), formes d’abstracció punyents, de dispar significació, sense indiferències i magníficament ben resoltes: el sempre gestual i potent Josep Serra 288 (mixta s/fusta), Marta Duran, vitalista i positiva amb Brolla de colors (oli s/lli), i tot el contrari, un Antonio Gutiérrez – De Antonio – que amb una pinzellada figurativa mostra S/títol (mixta); dur i contundent, obscur i pessimista, reflexiu amb el seu entorn.

Com sempre, pel seu inqüestionable mestratge, i per tant, dels pocs noms de prestigi de la mostra: Perecoll Final (mixta), Manuel Cusachs Cançó de capvespre (Escultura en bronze), Parés de Mataró i la seva reverencia constant a Santa Maria: La basílica d’en Jordán (oli s/tela). I per descomptat, els homenatjats Emília de Torres i Francesc Bas.

Respecte a l’escultura, doncs noms Emili Badia, Francisco Cabanillas. El primer amb Cara, realitzat amb material refractari. Línia i formes senzilles que recorden vagament a Henry Moore, però amb certa sobrietat. El segon amb Homenatge a la broca realitzada amb marbre Cenia, una peça plena de força, realitzada amb molt d’enginy i precisió i que sap transmetre el sentit i l’ofici de mecànic (en dono fe, doncs el meu pare era de l'ofici).

Aquesta llarga crònica/critica s’acaba. Ja era hora que això ha estat més llarg que un día sense pa!!!. Hi ho faig amb: Jordi Torrent Colomer amb una obra absolutament esplèndida, ben plantejada, amb una composició extraordinària, Escacs oli/tela. Agosarada, originalitat en el tema i la tria cromàtica, de traç ferm, decidit i enèrgic, amb una perspectiva poc corrent, d’estratègia de joc, o de guerra. Tot un descobriment. Felicitats!!!





Thursday, September 16, 2010

SALA D’EXPOSICIONS DE LA PRESÓ: EMPENTA I DINAMITZACIÓ







L’Associació Sant Lluc per l’Art no para. Un espai, inicialment utilitzat per a classes de de dibuix ha entrat en funcionament com a espai expositiu en propietat. La sala de La Presó (La Riera, 117) inicia la seva primera temporada fixa d’exposicions, amb una Mostra Col·lectiva de Gravat.
Fins el proper 31 d’octubre, els alumnes de Jordi Rosés i Pilar Lloret http://www.murtraedicions.com/ (Daniel Llin, Teresa Oller, Esther Aliu i Margarida Beltran), conjuntament amb Ismael Cabezudo, Tada Ikegale, Carme Peris i Regina Puig mostren prop d’una vintena d’obres, realitzades en varietat de tècniques de gravació.
Inaugurada el passat 10 de setembre, Antoni Luis, president de l’ASLL http://www.santlluc.org/ va destacar l’excel·lent situació de la sala i les mostres que s’exhibeixen en diferents àmbits, a l’espera de la col·lectiva anual.
Luis també va parlar de com el gravat, malgrat el pas dels anys i l’aparició de novedoses tècniques de reproducció, continua en vigència. “La fotografia en el seu moment es va presentar com una nova tècnica, però no va aturar l’art. Va alliberar als creadors per donar un altra abast o valor afegit”.

Destacant les aportacions del gravat “que no ha estat arraconat per la reproducció mecànica”, comentant els efectes en l’alumnat de Roses i Lloret: “s’estan aconseguint uns resultats magnífics”, tot recordant alhora a Raúl Capitani com cap del Taller de Gravat, de qui Roses i Lloret han estat successors, Luis, va finalitzar la seva presentació, abans dels agraïments de rigor, tot fent esment del treball dels mestres gravadors “on com font d’inspiració en quan a temes, tècniques, motius és inqüestionable, aportant coses i coneixements exhaustius de treball i de recerca inmens”.

La mostra en conjunt és diversa tant en tècniques emprades: Litografies sobre paper japonès, Aiguatinta i Aiguaforts, estampats, ... utilitzant mitjans mecànics, planxes no metàl·liques, tècniques additives, vernissos i un llarg etc., que tot plegat fa que qualsevol persona, amb una sòlida base de coneixements artístics, no hagi de ser un expert gravador, de polse precís i experiència provada, sinó que amb combinació de tècniques litogràfiques, et fa una copia exacte del plànol de Mataró, tal com ho ha fet ISMAEL CABEZUDO, on va tenir màxima cura per aconseguir un gravat perfecte, sense taques ni imperfeccions. L’originalitat temàtica resideix en que habitualment, no contemplem un plànol com una peça artística, i Cabezudo ha demostrat que ho pot ser-ho.

CARME PERIS ha executat un procediment similar amb al seva obra Mediterrània: Lito sobre planxa tirat sobre paper japonès. Si bé es podria tractar d’una peça on s’ha utilitzat una litografia ja emprada, Perís li ha sabut donar modernor i elegància, amb una càlida i lluminosa combinació de colors i un tractament de fotoshop, que fa que ha convertit un mapa actual en una obra d’art. El contrast temàtic que no tècnic és Xemeneies: lito sobre pedra tirar sobre paper anglès. Una composició més geomètrica, no exempta de plasticitat, amb colors més durs, i estridents per simbolitzar la contaminació en la que estem envoltats.



DANIEL LLIN és l’artesà gravador per excel·lència. Les seves obres, especialment les de 10 x 10 són una autèntica demostració de precisió, de treball meticulós, de culte a l’artesania del gravat que recorda molt significativament a aquells del segle XIX, en memòria llunyana a Gustave Doré. Utilitzant vernís tou s/sabó, permet copsar i contrastar una tècnica de treball que en terminologia històrica qualificaríem d’historicista, amb la contemporani tat abans expressada.

TADA IKEGALE presenta una obra gravada s/paper japonès. Una peça d’idea i desenvolupament complexes. Formes quasi laberíntiques d’estrany magnetisme, algunes imitant la naturalesa, que donen joc a multitud de dibuixos individuals, perfectament conjuntats de forma i manera que, dona la sensació a l’espectador que sigui una peça (capsa o arxiu) per muntar. Imaginació i originalitat s’han donat de la mà en aquesta artista, exposant una obra que defuig d’arrelades tradicions del gravat, pe adentrar-se en les facultats d’observació i subjectivitat de l’espectador.



MARGARIDA BELTRAN exhibeix una obra tremendament contemporània, realitzada en base a una perfecta simbiosi de tècniques clàssiques i elements moderns: Aiguafort amb vernís tou i estampat “a la poupée” a dues tintes i amb paper collage; Directe sobre planxa Punta seca i estampat amb tinta sèpia i amb collage o Directe sobre planxa “Manera negra” o “Mezzotinto” estampat “a la poupée” a dues tintes, etc., sempre utilitzant planxa de coure, de diferents gruixos, fet que li permet aconseguir una sèrie de treballs, que si bé parteixen d’una estructura tècnica molt treballada, artísticament es deixa fluir per la serenor i cert misteri de les arbredes: Bosc de tardor o Bosc de boira, la placidesa de la mediterrània a través de les ondulacions de sorra i aigua: Es Caló.Formentera i Sorra i mar), i l’estrany encís i ocult sentit d’uns Regalims.

L’obra d’ESTHER ALIU realitzada en gravat calcogràfic, aiguatinta aiguafort, paper Hannemulle crema 107 x 93, pot resultar a l’espectador “planetària”, quasi com si contemplés la terra des del sàtelit. Un particular i abstracte sistema solar o pot ser, pel cromatisme se’n podria dir lunar, on es convida al visitant a contemplar l’univers amb ulls molt oberts, i estranya percepció.Finalment, l’obra de REGINA PUIG i TERESA OLLER. Un treball acurat, de disseny d’aparença simple però de treball a consciència sense perdre agilitat, d’encís temàtic i jugant amb encert amb els colors, donant tot plegat un resultat digne de factura

Monday, September 06, 2010

NOVAMENT EL DIBUIX INICIA LA TEMPORADA A LA SALA D’EXPOSICIONS DEL COL·LEGI D’APARELLADORS


L’arribada del mes de setembre, dona el tret de sortida a l’Associació Sant Lluc per l’art, per l’inici d’una nova temporada artística. I ho fa des del Col·legi d’Aparelladors, i al igual que l’any passat, amb el dibuix com a protagonista.

Passió pel Dibuix, segona edició, contempla els treballs presentats per cinc artistes mataronins: Albert Alís, Josep M. Codina, Alberto Romero, Francesc Bas i David Vergés, tots homes - recordem que l’any 2009, varen ser cinc dones – dels que habitualment tenim referències pictòriques, essent el dibuix tot un repte tècnic pels artistes i visual per l’espectador.

Inaugurada el divendres, 3 de setembre, Antoni Luis, com a president de l’ASLL va destinar els minuts inicials de la seva intervenció,a demanar excuses per la petita confusió d’horaris, motivada per l’homenatge que la Fundació Vila Casas de Barcelona va retre el mateix dia i similar hora a Emília de Torres, activa col·laboradora artística en moltíssimes edicions de la col·lectiva Sant Lluc.

Destacant la clau masculina de Passió pel dibuix, Luis va fer referencia a l’obertura de la temporada, precedida, però per dues exposicions més, la de l’Espai Capgros dedicada a Marc Llacuna i Gal-Art, amb l’homenatge a Salvador Pujol.

Comparant la proliferació d’exposicions amb una bona collita de verema, fent esment de la inestimable contribució del Col·legi d’Aparelladors i de Teresa Roig com encarregada de les diferents mostres, informant de les properes exposicions (dia 4 de setembre a la sala Casal Aliança Fotografies de Montse Salguero, dia 10 a la Presó, mostra de gravat i 16 de setembre inauguració de la Col·lectiva Sant Lluc), Luis va centrar-se en els treballs dels cinc artistes presents dins aquesta mostra que “compleix abastament les expectatives creades...”.

Va agrair a Joaquima Romero, vidúa de Francesc Bas la seva col·laboració en la tria de l’obra exposada, i evitant glosar l’essència del dibuix dins l’art de la mateixa forma que l’any 2009, Luis es va decantar per comparar aquesta tècnica artística amb un bon plat d’arròs, on segons va dir Josep Pla en el seu llibre El que hem menjat, la base fonamental és un bon suc fregit.
La seva intervenció va acabar amb la lectura d’un petit paràgraf d’aquest llibre, tot definint: “el dibuix és a l’art lo que el suc fregit és a un bon arròs. L’essència de l’art hi és ben present, des de la subtilesa d’una línia fins al dibuix estructurat. Els artistes ens sentim moguts per les passions pel dibuix, a fi de no deixar a part un principi primordial: el de la cultura; cal créixer com a societat i persones”.

En nom de l’ASLL, de qui Francesc Bas en va ser autor de l’actual logotip, Antoni Luis va fer lliurament a Joaquima Romero de la petita paleta de plata, símbol de l’entitat, amb el compromís d’organitzar una antològica del dibuixant i dissenyador gràfic traspassat.En nom dels artistes, Albert Alís es va adreçar al públic present, - com sempre amics, col·legues, familiars i tan sols un polític despistat, Francesc Masriera, regidor de l’oposició nacionalista, que en prou feines més de quatre coneixen, i un altre, nacionalista radical, membre del Consell de l’Imac, Ramon Prujà - tot comentant la frase d’Edgar Degas, conegut pintor impressionista del segle XIX, famós per les seves escenes de ballet, esmentada en el títol de la mostra: “El dibuix no és la forma, és la manera de viure la forma”, i destacant la nuesa en que els artistes s’expressen a través del dibuix “El dibuix és un acte íntim, tant que el dibuix és una manera de mostrar la forma”.

ALBERT ALÍS: ELS APUNTS AL NATURAL D’UN MESTRE


Alís presenta cinc obres, tres d’elles basades en la coneguda Coca de Mataró, realitzades amb format gran i treballades amb carbonet, sanguina i llapis amb aquarel·la, i dos esbossos de paisatge urbà també amb format gran: Plaça Espanya de Barcelona i del Pati del Cafè Nou de Mataró. El conjunt de l’obra destaca per la seva diversitat i enfocament en quan a temàtica. Una obra plena de consistència, amb la paraula aplom com a comú denominador; domini en el traç, en la perspectiva, en el tractament, en la tria de conceptes... És el dibuix pel dibuix, sense errades... perfecte. Són molts anys d’artista i de mestre, i sense cap mena de dubte, la maduresa d’Alis viu una total plenitud, demostrant solidesa en els coneixements i experimentació i estudi constants, que li permeten afrontar qualsevol repte artístic.

FRANCESC BAS:
EL DESCOBRIMENT D’UN GRAN ARTISTA


Tot i ser un habitual en la Col·lectiva Sant Lluc, l’obra de Bas exposada permet descobrir la seva grandesa com a dibuixant, amb un conjunt de treballs sorprenents, tècnicament magnífics, adequats al tema a tractar. Home també donat a proves i assajos, amb resultats ferms, planteja amb guiatge i brillant execució, el retrat dins els estrictes canons de l’acadamicisme, com el dibuix al natural, el paisatgisme, a través de la soltesa d’una línia, el disseny modern i agoserat per portades de llibres – en base a un especial paper couche - i una significativa i interessant abstracció, tot plegat a base de ploma, retolador i llapis - i en format petit. Un conjunt d’obra seleccionat, però divers i acurat.

JOSEP Ma. CODINA: FAC SIMILE


Des de la primera edició de la Biennal Torres Garcia, (any 2005), Codina desenvolupa una i altra vegada la seva actual obsessió per les rugositats del cos, pels plecs de la pell, per les cicatrius... a través del pas del temps i d’una particular cal·ligrafia dèrmica, demostrativa de la vulnerabilitat de l’existència, sense obldar connotacions de caire eròtic, que si bé en aquell certamen i en la seva posterior exposició (febrer del 2008), varen constituir tota una novetat, al darrer quadrimestre del 2010, resulta una reiterativa i única temàtica, que en el cas de la mostra del Col·legi d’Aparelladors, té com a diferència el suport i la tècnica emprada: pintura acrílica, i grafit (que és més modern que dir llapis), aplicats a un paper de molí de format gran, fet a mà expressament, per voluntat de l’artista, que amb el mateix suport, ha treballat també amb papers, procedents de molí, sobreposats.

ALBERT ROMERO: NEUTRALITAT


Paper nivi de blancor infinita. Un paisatge urbà i una gran sensació d’amplitud, tan sols amb una solitària figura humana. Un cistellet de pa i un retrat femení, amb el cap baix. Romero és simple però meticulós i detallista fins a l’extrem, i si bé en pintura resolt a la perfecció qualsevol temàtica que es plantegi, en el dibuix resulta distant a l’ull de l’espectador. Treballant sempre a llapis, el seu traç, més difuminat, dona sensació d’inseguretat, de mancança de fermesa, tot i que en el retrat, la seva expressió té és més aplomada. No si troba tan bé en l’essència de l’art, i el seu tarannà realista queda excessivament neutre. Però curiosament, en el conjunt de la mostra, és un contrast que denota interès, i del que l’espectador no en pot defugir.

DAVID VERGÉS: TRENCANT MOTLLES


Els treballs de Vergés defugen totalment del que es pot entendre pel concepte clàssic de dibuix, doncs simplement s’ha limitat a utilitzar papers de més de 60 anys – entre ells unes cartilles de racionament i transformant el paper - realment un document històric – en una particular obra, amb retalls, i insinuants plecs i doblecs. Una innovació dins el dibuix plena d’originalitat - tot i que algú ho podria considerar més com a manualitat - que si bé no hi ha traç, ni forma ni contingut, no deixa de sorprendre pel tractament donat, conceptual i avantguardista. El format és lògicament petit, però l’estructura d’obra presentada és impossible que admeti mesures més grans.
L’obra de Vergés no és en absolut buida, sinó que va a la recerca de nous conceptes, més enllà de marcades estructures, amb domini absolut de la tècnica més que de l’aparença.

Friday, September 03, 2010

UNA ATRACTIVA ANTOLÒGICA A SALVADOR PUJOL (I) - Presentació




Per norma, les exposicions retrospectives solen ser de gran format i magnitud. Segons l’edat de l’artista, i el moment de la mostra, la seva trajectòria pot haver estat fructífera i aclaparadora. Això, però, no significa forçosament que el caràcter i l’interès de l’obra exposada siguin alts, i lògicament, la vida artística també té els seus dalts i baixos, com la de qualsevol ésser humà, i a vegades val més poca quantitat, però escollida.

En Joan Fàbregas i en Dani Cabrera, els titulars de Gal-Art (http://galeriadearteantiguedadesycolec.blogspot.com/) ho tenen clar; les dimensions de la seva galeria, en principi poden condicionar les seves exposicions, però a la pràctica permeten triar amb propietat, cura i qualitat, metodologia que han aplicar a la seva exposició d’inici de temporada: Penúltima, una petita antològica dedicada a Salvador Pujol, que fins a mitjans de setembre podrà ser visitada al seu espai de la ronda O’Donnell, 89 de Mataró.

Inaugurada el 27 d’agost i presentada per Pere Pascual, el conegut critic d’art, davant d’un públic familiar i d’un grapat de col·legues, més d’un, de la mateixa quinta que el pintor, i com sol ser habitual en la majoria d’acts culturals organitzats fora de l’àmbit municipal, SENSE CAP POLÍTIC NI REPRESENTACIÓ MUNICIPAL, amb prou feines es va centrar en l’obra exposada, fet que va aprofitar per aclarir la seva relació de desavinences amb Pujol i explicar les particularitats dels mataronins respecte a les seves adquisicions artístiques.

“És una presentació especial per a mi. Quan em van dir que Salvador Pujol volia que jo li fes la presentació, em vaig emocionar”

Segons Pascual, bona part de la seva carrera com a critic d’art de la ciutat, la passada al seu costat, amb moments que s’han compartit i d’altres de més llunyania: “L’art ens ha unit i ens ha separat, ens ha fet més grans, ens ha distanciat i ens ha ajuntat, i tot plegat és un contrast, però ens ha ajudat a veure l’art...”

El critic va definir a Pujol com un paisatgista de l’escola catalana, de la que va confessar que no li ha agradat mai gaire, i va definir el títol de Penúltima com el fet que els amics s’en van de copes i la última no s’acaba de fer mai.

“Darrera aquesta Penúltima, no hi ha més que la fidelitat perpètua d’una manera d’entendre l’art que vosaltres compartiu”

Fent una mica d’història, Pascual va explicar que va conèixer a Salvador Pujol dins la col·lectiva d’art que l’any 1969 es va organitzar a Cirera, amb motiu de les festes del barri. A partir de les hores, Pujol es va involucrar molt directament dins el grup dels Santlluqueros, que durant més de dotze anys va tenir cura de la col·lectiva Sant Lluc, establerta a la ciutat des de l’any 1946.

“L’art a la ciutat estava en mans d’unes quantes famílies burgeses de la ciutat, i els Arenas, Estrany, Opisso, Cuyàs, etc., eren els que proporcionaven obra a aquestes famílies. A mesura que passava el temps, i que els fills ja no vivien de rellogats a casa dels pares, i s’independitzaven amb les seves pròpies famílies, anaven a la casa de mobles i compraven el sofà, el menjador i el quadre, que sempre era el mateix paisatge en totes les cases. És a partir d’aquest fet que molts comencen a adquirir quadres d’en Pujol...”.

Com anècdota de la seva relació, va fer esment d’una trobada forçada a l’hospital de Mataró, degut a sendes urgències familiars, “i naturalment varem parlar d’art”.

Finalment, Pascual va alabar el magnífic estat d’ànim de Pujol, “aquesta experiència t’ha rejovenit deu anys...”, i tot reconeixent la tasca d’aquells artistes que van entrar dins les noves cases, va acabar la seva intervenció amb una de les seves frases habituals: “l’art és vida i si no hi ha vida, no hi ha art, i pels artistes és vital.

Un emocionat Salvador Pujol va adreçar-se breument als presents, tot agraint la seva assistència i manifestant que “l’art és molt més que la pintura, l’art és estimant-se tots”.



UNA ATRACTIVA ANTOLÒGICA A SALVADOR PUJOL (II)
Obra exposada
Les referències pictòriques més conegudes de Salvador Pujol, sempre s’han centrat en el paisatge, especialment el natural, gràcies als seus viatges a diferents contrades. I si bé el seu paisatgisme és extremadament compacte, de perspectiva i espai comprimit, amb un cromatisme treballat, massís i consistent, donant com a resultat l’expressió d’una obra molt teatral, la selecció de treballs que presenta Penúltima, defuig en bona part d’aquesta visió, per mostrar a l’espectador una obra lluminosa, profundament mediterrània, donant joc a paisatge urbà, que domina amb serenor, amb una paleta que juga amb tons suaus i molt càlids, i com sempre, amb una pinzellada petita, curosa i perfilada. Una obra de fàcil observació, sense entrebancs psicològics ni significacions amagades, decorativa i plàcida.

Però si l’espectador és encuriosit, no deixarà d’observar que la solitud és el denominador comú dins aquesta mostra; la d’una cashba al Marroc, d’una font al passeig del Callao, d’una cala a la Costa Brava, unes barques varades, la buidor d’uns carrers... tot i que uns balandres naveguen en l’obscuritat, il·luminats pel seu reflex.

Una exposició que exhibeix obra de diverses èpoques, concisa i explícita, ben triada i ben col·locada, que sense oblidar el seu particular paisatgisme, ofereix una imatge de plenitud pictòrica, força desconeguda i que endinsa al visitant a una vida contemplativa de l’entorn, que no de la existència humana.