Wednesday, July 25, 2007

CLOENDA DE LA TEMPORADA DE SARSUELA


Amb Molinos de viento - música de Pablo Luna i lletra de Lluís Pascual Frutos - el Foment Mataroní va donar per conclosa el passat diumenge 22 de juliol, la temporada de sarsuela.

La companyia Joventut lírica de Barcelona, habitual per aquestes representacions, va ser l’encarregada de portar-la a terme, i també va tenir cura del final de festa, on Ma. José Perelló, Josep Lluís Blanch, Xose Medina i el cor de veus d’aquesta companyia, varen interpretar Romances com la de Maravillas, de Moreno Torroba, No arranques más rosas del jardín del amor, de la sarsuela “La del Manojo de Rosas”, o la Romança de Germán, per a baríton de “La del soto del parral”. L’apoteosi, naturalment, Cançó d’Amor i de Guerra. La orquestra, al principi va interpretar el preludi de “La Revoltosa”

El públic, com sempre, va omplir de gom a gom la sala del Foment Mataroní.

Abans de començar la funció, Antoni Vilà va anunciar la continuïtat de la temporada, a partir del 30 de setembre, i va encoratjar a l’auditori a assistir al concert d’Albert Nieto el proper 29 de juliol.

Tal com esmenta el programa de mà, Molinos de viento va ser estrenada el 2 de desembre de 1910 al Teatre Cervantes de Sevilla, i la seva trama es situa a Holanda, i no deixa de recordar vagament a l’argument de Madamme Butterfly, de Puccini. Els nois d’un poble coster, estan tots esvalotats pel comportament dels mariners d’un vaixell ancorat a port, amb les noies de la vila. Un d’ells, en Remo, enamorat de Margot, la protagonista, prega al capità del vaixell que l’ajudi amb una carta a declarar el seu amor a la noia, doncs es massa tímid.

La noia veu com el capità lliura la carta a Remo, i com que està enamorada de l’oficial, es pensa que es d’ell. Remo descobreix l’amor que sent Margot pel capità, i decebut deixa que els dos enamorats es declarin. No obstant, l’amor es impossible, el capità se’n va i Margot es mort en braços de Remo.

Un drama en tota regla més de l’opera que de la sarsuela. Una música veritablement inspirada, amb romances, alguna d’elles molt aconseguida i de gran emoció, especialment “tus bellos ojos”, interpretada pel tenor Josep Lluís Blanch, una veu amb un timbre harmònic i registres acurats. Dins la seva tonalitat lírica, disposa d’una gran nitidesa, molt adequada per aquests tipus de representacions.

El conjunt de l’actuació i de la resta de cantants mereixeria una crítica no exempta de rigor que podria resultar amb excessiva duresa. Però la Joventut Lírica de Barcelona està al capdevant d'una tasca molt lloable, amb un públic menyspreat per la cultura oficial (en cap representació si presenten autoritats municipals, ni gent de “pro” de la cultura), amant de la sarsuela, majoritàriament gent gran que en la seva joventut, quan treballaven a les fàbriques o als tallers, comerços o despatxos, fent més hores que un rellotge, per tirar el país endavant i treure a les famílies de la pos-guerra, les romances de la sarsuela, animaven les seves hores quotidianes.

Un públic en molts casos pertanyent a una generació, víctima de pre-jubilacions o de la incomprensió dels primers governs de la democràcia, que els va considerar vells abans d’hora.

Un públic d’avis que porten els seus nets a la sarsuela, i en l’entreacte, mengen xurros, amb tota la naturalitat, perquè són gent de Mataró, que no aniran al desvetllament bellugòs, ni als deficitaris concerts de la "Cruïlla de Cultures", ni a cap xeringada, però són entusiastes de les havaneres i ompliran la basílica de Santa Maria el dia de la Missa de Glòria.

L’excessiva agudesa de la veu de la Perelló, una orquestra amb músics poc experimentats, els acudits passats de moda de Ferran Rigual o la veu poc inspirada de Xosé Medina, mereixen per aquesta cronista RESPECTE, perquè aquest públic que de ben segur, cobra pensions petites, i que es conforma amb poc, només amb una temporada de sarsuela, que fent reso de les paraules de Rigual: “Mataró és la única ciutat en el món que disposa d’una temporada estable AMB 13 REPRESENTACIONS” – A Madrid o altres ciutats, són selecciones dues o tres sarsueles i en fan un munt d’actuacions.

En nom propi, un fort aplaudiment pel Sr. Antoni Vilà, vice-president del Foment Mataroní, i a la mateixa entitat, per la consideració per aquest públic, oferint SARSUELA, amb pocs mitjans, però amb molta voluntat i deferència cap a la gent gran de la nostra ciutat.

Sunday, July 22, 2007

CENTRE D’ART GERMANS ARENAS: ACABAMENT DE LA TEMPORADA (I)



Fins a esperar la sèrie dedicada al viatge, que ja va anunciar el passat mes de març l’anterior president del Patronat Municipal de Cultura, Jaume Graupera, Ca l’Arenas va inaugurar el divendres, 20 de juliol les exposicions finals del cicle Senyors i Senyores. El retrat: “Rostres de Ponent. Museu d’Art de Lleida”, Sandro Soriano: “Primeríssim”,Jordi Arenas. Amics” i “Cares, carotes i ganyotes. Els tallers sobre el retrat de Ca l’Arenas”.

Davant d’una trentena de persones, on més de la meitat eren autoritats, personal vinculat a l’àrea de cultura de l’Ajuntament, marmessors i família i premsa, Sergi Penedès actual president del Patronat va iniciar el torn d’intervencions, amb un breu discurs on va informar de la cloenda de les exposicions amb artistes locals i de fora de la ciutat, ressaltant l’eix vertebrador d’aquesta primera temporada com ha estat el retrat i, al igual que el seu predecessor en el càrrec, va anunciar el viatge com a tema central per al curs 2007-2008.

Tot seguit, Carles Marfà, director del Museu de Mataró, va prendre la paraula, convidant igualment als presents a tancar temporada de les diferents mostres dedicades a El Retrat, conjuntament amb Mirades contra el temps. Destacant que ha estat un procés intensiu, i la simultaneïtat d’exposicions. Marfà va posar de manifest el fet que “S’ha intentat fer una mostra del ventall artístic de la ciutat, amb un total de 25 exposicions temporals, 9 tallers amb 160 sessions, amb la participació de 3.500 alumnes”

En referència a les mostres que conclouen la temporada, la sala nº 1, antic estudi dels germans Arenas, conté “Rostres de Ponent. Museu d’Art de Lleida” “una selecció molt interessant del Museu d’Art de Lleida, que ens permet tenir una idea del fons d’aquest museu, com ho pot corroborar Lluis Navarro, el seu director. Tenim ocasió de veure un Rembrant, un Rusiñol, etc.

Pel que fa a Sandro Soriano, exposa “una suggestió d’icones de com interpreta les persones que poden ser susceptibles de ser retratades”.

Tot seguit, Marfà va fer esment de la singularitat de l’obra el Parnàs, eix central de la mostra Jordi Arenas. Amics, emplaçada dins l’antic menjador de la casa, i que ja va ser exposada a Can Palauet, l’any 2003, en la mostra homenatge l’artista.

Es tracta d’un quadre – retrat del Mataró cultural dels anys quaranta - on hi ha situats personatges celebres com Miquelangelo, J.S. Bach, M. Cervantes o Franz Liszt, juntament amb artistes locals com Emília de Torres, Salvador Esquerra, el mestre Enric Torra, etc. Complementa la mostra, esbossos i dibuixos d’Arenas per aquest quadre.

Carles Marfà va acabar la seva intervenció informant del contingut de la darrera mostra, no prevista en un principi, però davant l’èxit dels tallers organitzats en el soterrani de la casa, i destinats als alumnes de les diferents escoles de Mataró, s’ha editat un DVD amb el “working progress” dels seus treballs, que es pot veure a través de pantalla de plasma.

Tot agraint als seus col·laboradors la seva tasca envers el centre de Ca l’Arenas, va desitjar “continuar aquesta singladura l’any que ve amb tots vosaltres”.

Seguidament, l’alcalde de Mataró, J.A Barón, va adreçar-se al públic tot recordant que fa un any que el centre es va inaugurar, gràcies a la generositat d’en Jordi Arenas, a la tossodoneria dels marmessors i a la gestió de l’Ajuntament, que va assumir les reformes necessàries perquè aquest fos un espai del segle XXI.

La paraula balanç, va ser significativa del discurs de Barón, introduint el tema, tot fent esment de bon principi a les diverses exposicions que han configurat la temporada, de les que va reconèixer el més i menys d’algunes, i d’altres que no li han agradat gens, observant, si més no, que el fil conductor ha estat interessant. “Després d’un any és obligat fer balanç, si s’han aconseguit els objectius, si les expectatives s’han acomplert, (...) i fer balanç del que s’ha de corregir”

L’alcalde també va mostrar les seves expectatives en quan a l’impacte que el Centre de Ca l’Arenas ha de tenir sobre el conjunt de la ciutat, “Que cal fer, que s’ha d’analitzar”, i prioritzant que “l’impacte ha de ser mes gran sobre la ciutadania”.

Barón va concloure l’acte agraint al públic la seva presència, desitjant bones festes de Les Santes i insistint en el desig de fer balanç per a plantejar-se nous objectius.

CENTRE D’ART GERMANS ARENAS - ACABAMENT DE TEMPORADA(II): ROSTRES DE PONENT. MUSEU D’ART DE LLEIDA


És aquesta una mostra molt peculiar d’estils, formats, cromatismes, expressions i conceptes del retrat.

Destaca per la seva sorprenent interpretació Marià Fortuny i el seu Autoretrat. Nu de l’autor, on queda difuminada l’expressió del rostre per donar valor a un cos nu i natural, amb un perfecte equilibri entre el fons, obscur de color blau fosc, sense arribar al negre, en contrast amb la blancor i del cos. Un interessant anàlisi anatòmic que defuig de la “bellesa grega”, per endinsar-se a la naturalitat del segle XIX.

També frapa el retrat de Jaume Morera (oli sobre tela), realitzat per Carlos de Haes, on se’ns mostra un caràcter ferm i alhora de mirada apassionada, amb un cromatisme molt suau que destaca les faccions i la personalitat de Jaume Morera.

L’escola de Lleida està representada per Xavier Gosé o Miquel Viladrich i l’avantguarda dels anys trenta, en destaca el fons artístic de Leandre Cristòfol.

Xavier Gose i la seva Parisienne, (Conté i tempera sobre cartró),mostra la sofisticació d’una dama a través de la seva indumentària, especialment el vel del seu rostre. Pinzellada nítida i predomini de tons blancs i negres que defineixen les formes, destaca el petit “camafeo” de color blau elèctric. Tot una insinuació.

Miquel Viladrich amb el seu Pinxit (oli sobre fusta) mostra una expressió ferma i tossuda, molt sorruda pròpia de la Catalunya Profunda, arrelada a la terra. Un cromatisme auster i un pinzell ferm, no exempt de certa delicadesa.

Interessant, pel concepte innovador de retrat, basant-se amb la fotografia com a document gràfic, Neus Buira presenta Yurg/retrat IV.


En conjunt, una mostra, petita, però molt explicita d’un Museu que permet a l’espectador tenir una visió amplia de totes les èpoques del retrat, i la seva evolució pictòrica.

CENTRE D’ART GERMANS ARENAS - ACABAMENT DE TEMPORADA (III):SANDRO SORIANO: PRIMERÍSSIM


La versatilitat en l’adaptació de formats de Soriano, queda perfectament demostrada en aquesta exposició. Si ja vam tenir ocasió de veure’l a l’Ateneu Caixa Laietana dins la mostra anual “Quatre”, en mesures grans, a Ca l’Arenas presenta una sèrie de retrats agosarada i independent. La seva actitud vitalista i colorista, no està renyida amb una visió crítica de la societat actual i de totes les connotacions que l’envolten.

El mateix Soriano va explicar que, amb una formació clàssica que no vol abandonar, i que manté gràcies a les seves classes de belles arts, ha anat evolucionant cap a un camp molt personal, on les mirades dels seus retrats són claus per entendre la seva obra i la seva crítica: l’opressió del burka islamista, en contrast amb la seva visió personal d’un àngel; la imatge del seu gos, sense deixar de comptar amb els gats del carrer. Cares retratades de costat, de front, parcialment o deixant patent la seva admiració per la cultura mexicana respecta als lluitadors o la seva visió de la mort. Emocions i sentiments que l’espectador capta, es sorprèn i relfexiona.

Soriano porta l’art a la sang; capaç de dibuixar a la perfecció una Venus de Botticcelli, tria un estil basat en la il·lustració per exposar la seva visió particular de personatges del carrer, tan peculiars com habituals en el nostre entorn. També es pot comprovar en la seva web: http://www.sandrosoriano.com/

CENTRE D’ART GERMANS ARENAS-ACABAMENT DE TEMPORADA (IV):JORDI ARENAS: AMICS




Un retrat que mostra tota una època, tot un concepte d’entendre la cultura, o amb més amplitud les humanitats. El Parnàs, ens transporta al Mataró dels anys quaranta, en plena postguerra i on una forma de fer oposició al règim imposat era la cultura. Admirador de J.S.Bach, de F.Liszt, de Miquel Ángel, G. Verdi, el Greco, Cézzane, Miguel de Cervantes, etc. Jordi Arenas respectava profundament la intel·lectualitat dels seus amics: Salvador Esquerra, Elisabeth Larembeur, Carlos Conde, Marià Ribas, Jordi Puiggalí, Josep Reniu, etc.

De tots ells va fer esbossos que són els que s’exposen, perfilant mil·limètricament les seves personalitats que l’artista captava amb tota la seva essència, i amb el mestratge que el caracteritzava quan es tractava del retrat.

Un quadre homenatge que ens permet entendre la gran sensibilitat artística d’Arenas, que també es manifesta a través del gran cortinatge morat i de la solemnitat del marc emprat: un temple gòtic per a la cultura.

CENTRE D’ART GERMANS ARENAS - ACABAMENT DE TEMPORADA (V):CARES, CAROTES I GANYOTES


Deixo a l’opinió del lector d’aquest blog la crítica a aquesta mostra, que si bé és de lloable intenció, no es l’espai Arenas el lloc més adequat. No obstant, si es bo reconèixer la tasca d’ensenyament i introducció a l’art dels tallers, que la mainada, i els que no són tan grans, s’agafen més com una diversió que com una forma d’entendre l’art. Però els camins de les arts plàstiques són inescrutables.

Wednesday, July 18, 2007

LA TRADICIÓ DE LES FOTOS DE LES SANTES


Fins al proper 31 de juliol, l’Ateneu Caixa Laietana presenta, l’exposició de fotografies corresponent a La Festa Major de l’any passat: “Les Santes, objectiu d’alçada”. Aquest cop, l’encarregat va ser en Dani Domínguez, que per molts es recordat gràcies a la mostra “Cantonades: dues mirades, una realitat”, celebrada entre el setembre i el novembre del 2005, on va demostrar enginy, originalitat i expertesa, i no va deixar al públic gens indiferent.

En aquesta exposició, se’ns mostra una visió que recorda als picats i contrapicats del film “Ciutadà Kane” d’Orson Wells, que no deixa de ser una innovació, tenint en compte que ja fa quinze anys que s’ha establert la tradició fotogràfica.

Més que un retrat de la Festa Major, se’ns presenta una visió particular del moviment de la massa humana motivada per un esdeveniment on prima la rauxa, amb alguns moments de relaxació. Hi ha fotografies molt originals com la feta a la basílica de Santa Maria, la del desvetllament vellugós, que figura amb el número 6 en el programa de mà, o la d’un edifici on es veu com la gent contempla el que passa pel carrer. I com sempre, no deixen de ser tendres les imatges dels nens contemplant els diferents actes de Les Santes.

Domínguez disposa d’una bona tècnica i fa servir amb cura els recursos informàtics, a fi a efecte de donar un sentit artístic i alhora de cronista gràfic de Les Santes

El recorregut fotogràfic no varia en referència a les anteriors edicions, doncs els esdeveniments així ho marquen, i en Dani Dominguez no deixa de jugar amb les cantonades, aquest cop, però, amb gent amunt i avall. Veritablement resultava més inspirat en aquella mostra.

Una exposició molt visitada, on petits i grans gaudeixen de trobar-se a la foto i de veure als seus amics o familiars. Això també és una tradició.

Sunday, July 08, 2007

SONS D’OPERETA VIENESA i ÀRIES D’OPERA


Dins la temporada del II Cicle de Concerts de Cambra organitzats pel Foment Mataroní, el passat dissabte 7 de juliol va tenir lloc a l’escenari del teatre, un recital a càrrec de la soprano Maria Teresa Vert i el pianista Daniel García, que varen interpretar obres de J. Strauss, Franz Lehár, A. Durand, Carl Zeller, Emmerich Káiman, J. Offenbach, i de compositors del bel canto com G.Puccini, V. Bellini i G. Verdi, entre d’altres

La característica principal d’aquests esdeveniments és la proximitat dels intèrprets amb i l’auditori, que fa que es creï una intimitat molt particular. En aquest concert en concret, les prop de trenta persones presents, públic escàs però entès, ens vam sentir transportades a les soirées musicals de la Viena del segle XIX, i amb aquest privilegi, vam gaudir d’una veu, la de Maria Teresa Vert, harmoniosa, plena d’encant, de color immutable i de tessitura perfectament adequada al repertori ofert, del qual gràcies a seva faceta de lingüista, li permet donar una gran nitidesa, perfectament intel·ligible, malgrat certa inseguretat amb els aguts.

L’acompanyament de Daniel García va ser acurat, i amb molt bona coordinació amb la soprano, sense que en cap moment hi hagués desnivell musical, tot i encara la duresa del gran piano de cua Cussó. Les dues peces que va interpretar en solitari Primer Vals opus. 83 Nr. 1 de August Durand, compositor i també crític musical francès enquadrat dins el romanticisme, i del que aquest Primer vals... és la seva peça més coneguda, i després de la Suite de Peer Gynt, d’Edvard Grieg, un Volksstück per a piano que va incloure “en el palau del rei de la muntanya”, va demostrar coneixement i estudis profunds d’ambdues obres, amb finor i delicadesa amb els moments més lírics, del Primer vals...i sabent reflectir la brillantor i alhora remarcant intensitats en l’obra de Grieg.

La Vert va sortir a l’escenari amb excessiu vibrato, en la primera peça, molt coneguda, Mein Herr Marquís, pertanyent a Die Fledermaus (el Rat-penat) de J. Strauss. Si més no, però de seguida va encisar amb Einer wird kommen, de Lehár, on es canta a l’amor que un dia esdevindrà, tot i que desprès, el Frühlingstimmenwalzer (el Vals de Primavera, adaptat a veu) de J. Strauss, va mostrar correcció i distinció, però el final no va ser rodó.

Si més no, les tres peces següents abans d’acabar la primera part: Schenk man sich Rosen in Tirol (quan es regalen roses al Tirol), Höre ick Zigeunergeigen (Quan sento que sonen els violins) i Les oiseaux dans la Charamille (Els ocells d’aquest matoll), de Zeller, Káimán i Offenbach, respectivament, varen seduir al públic per la seva elegància, sentiment, vocalització i desenvolupament harmònic, destacant fins i tot per l’esforç físic que va representar Les oiseaux dans la Charamille, d’Els contes de Hoffmann, concretament a Der Sandmann (L’home de sorra) – el Dr. Coppélius crea una nina idèntica a una dona – que va fer aixecar al públic del seus seients.
La segona part, dedicada pròpiament a l’opera, Maria Teresa Vert en E strano (La Traviata) de Verdi i Casta Diva de Bellini, va exposar als presents un gran “savoir faire”, i sense abandonar la delicadesa que la caracteritzava, va mostrar un profundíssima emoció, seduint amb veu i gestos a un públic absolutament lliurat al seu encant.

No obstant, però, no va ser tan encertada la seva interpretació en O mio babbino caro (O estimat papa meu), pertanyent al Gianni Schicchi de G. Puccini, que va resoldre professionalment.

A destacar també, Il Bel sogno di Doretta (el bell somni de Doretta) també de Puccini i Ah! Je veux vivre dans le reve... (Ah, vull viure en el somni...) de l’opera Faust de Gounod, An den Mond (A la lluna) d’Anton Dvoràk, obra molt coneguda, especialment en la publicitat, que va interpretar també amb sentiment i deferència.

Una vetllada molt agradable que va acabar amb la copa de cava habitual, i amb un diàleg amb els intèrprets amè i fluid, i on ambdós varen mostrar la seva sorpresa i alhora aprovació per aquest tipus de concerts, tan propers a l’auditori.