Saturday, October 30, 2010

L’ORQUESTRA DE GIRONA I HANS VAN KERCKHOVEN: UN CONCERT INOBLIDABLE (I)




Doncs si, benvolguts i desconeguts lectors. Extraordinari – fins i tot aquesta cronista accidental es va aixecar de la cadira per aplaudir - va ser el concert que que l’Orquestra de Girona amb Marnix Willem Steffen al capdevant de la mateixa, i Hans van Kerckhoven com a violí solista, varen oferir el passat divendres, 22 d’octubre, al Foment Mataroní.

El programa va presentar obertures, intermezzi i àries d’òpera de Donizzetti, Puccini, C. Willibald Gluck, Paganini, Pietro Mascagni, Jules Massenet, Saint Saëns i Vinzenzo Bellini.

I “comme d’habitude”, el públic en prou feines omplint mitja platea. A veure, on són els estudiants de música clàssica del conservatori d’aquí Mataró?. I les “personalitats” de la cultura de Mataró? I els regidors del consistori mataroní, concretament l’equip de Govern? I els del PMC ara IMAC?, bé aquests ja ni en parlem. Oïda musical nul·la, sensibilitat per la cultura “0” (però tots aniran a la Nau Gaudí a deixar-se veure amb en Bassat) i coneixements humanistics, “desaparecidos en combate”.

Total que l’amic Joan Vives (ei, no hem parlat mai, però queda bé dir-ho), com sempre educat, didàctic i instructiu en el “pre-concert talk”, va informar a l'auditori - que els hi agrada molt però que queda molt poc a la retentiva – en referència a Donizetti, i l’Amusement pathetique de l’òpera d’Anna Bolena, de la professió d’arguments operístics en la Itàlia del segle XIX, inspirats en la Anglaterra isabelina del reneixament, tots de caire dràmatic i amb la connotació patètica, degut al catolicisme del país.

“Donizetti va composar prop de 70 obres, però algunes varen ser destruïdes pel propi compositor”.

Moltes de les òperes de Donizzetti varen ser interpretades per la que llavors era la soprano de moda, Giulietta Pasta.

De Puccini, el programa incloïa: Crisantemi, una peça originàriament dedicada a la memòria del Duc de Saboia, i de la que són famosos alguns dels seus paràgrafs.

Orfeu i Euridice, concretament el seu Reigen Seiliger va ser l’obra escollida de C. Willibald von Gluck, compositor més conegut per Willibald Gluck, però tal com va comentar Vives, per la seva gran tasca en favor de la música, li va ser concedit el von com a títol nobiliari. Composada al 1762, Orfeu i Euridice va ser estrenada a Viena al 1774, i en un principi el Reigen Seiliger (Dansa dels esperits benaurats) va ser oferta a Maria Antonieta, en el moment del seu compromís amb Lluís XVI.

I pel que fa a la primera part, el programa es va tancar amb Moses i Faron. “Una obra molt vuitcentista amb una preciosa i bellíssima ària belcantista”.

La segona part va començar amb Pietro Mascagni i el seu Intermezzo Simfònic de la Cavalleria Rusticana, “òpera en un sol acte, on al mig s’interpreta aquest Intermezzo”. Una obra enmarcada dins el verisme, un moviment operístic on drama apassionat i tràgic en són les característiques. “Aquesta peça és d’un gran lirisme”.

En referència a Samsó i Dalila i la seva Fantasia de Saint-Saëns i a la Meditació de Thaïs de Massenet, ambdues estan inspirades en motius orientals, però des de l’optica del Paris del segle XIX. En referència a Massenet, Vives va indicar l’orgull que en el seu moment sentien els francesos del seu compositor, gràcies a que aplicar la tècnica del leitmotiv de Wagner, a la que va donar un sentit més edulcorat. De Saint Saëns va destacar la seva gran inspiració.Finalment, va tancar el programa Vincenzo Bellini amb la Casta Diva de l'opera Norma. “Bellini no tenia grans qualitats per a la composició, però era un melodista extraordinari, fins a tal punt que Chopin va decidir que l’enterressin al seu costat al cementiri de Père Lachese, doncs l’admirava profundament”. En aquest concert, el violinista assumeix el rol de soprano, i veritablement és una obra que aconsegueix tenir el cor en un puny.

L’ORQUESTRA DE GIRONA I HANS VAN KERCKHOVEN: UN CONCERT INOBLIDABLE (i II)





I cal reconèixer que les explicacions de Vives varen anar en perfecta consonància amb l’exquisida execució de les partitures per part de l’Orquestra de Girona, i la brillant i magnifica interpretació de Hans ver Kerckhoven, i l'esplèndida direcció de Willem Steffen.

Un programa ple de profund lirisme, amb els sentiments a flor de pell. La intensitat dramàtica de l’Amusement pathetique de l’òpera d’Anna Bolena, la melangia i el romanticisme de Crisantemi de Puccini, la sobrietat i solemnitat de Reigen Seiliger C. Willibald Gluck, perfectament arrodonida, sense errades ni dissonànciessssss, i el mestratge absolut del violinista Hans ver Kerckhoven, en el Moses i Faron de Paganini, on tota la interpretació varealitzadaizada amb la quarta corda, que si bé la sonoritat no es tan brillant, si que tècnicament és d’una dificultat ben ostensible, i que Kerkchoven va resoldre a la perfecció, mostrant un cromatisme musical de gran densitat.

En referència a Mascagni i el seu Intermezzo Simfònic de la Cavalleria Rusticana, l’orquestra de Girona va saber transmetre sota una elaborada direcció, una emotivitat profunda i un preciosisme únic.

La bellesa indescriptible de la Fantasia de Samsó i Dalila, de Saint Saëns, va encisar al públic present. Serenor en el traç i brillantor de línies. Uns moments únics, d'elegància suprema, destacant innumerable matisos, fins a tal punt, que va constituir el bis del programa.

El contrast va ser la passió i el vigor, la infinita expressió de sentits de la Meditació de Thaïs de Massenet, i el colofó del programa: Casta Diva de l'òpera Norma de Bellini. Harmonia, en el conjunt de l’orquestra, delicadesa en la interpretació solista, encisant a tota la sala..., les notes del violí fluint en cascada...
Un concert inesborrable, del que poca gent en va poder gaudir, per desídia, desconeixement i desinterès.

Tuesday, October 26, 2010

4ª BIENNAL TORRES GARCÍA – BASES 2011

Benvolguts tots, lectors incondicionals i esporádics visitants,

Els amics de l’Associació Sant Lluc per l’Art (ASLL), m’han fet arribar les bases per la Biennal Torres Garcia, que es lliurarà a mitjans de maig de 2011 (no se si abans o desprès de les eleccions municipals).

Us deixo el link per tal que, qui ho desitgi, en prengui deguda nota, i el qui si vulgui presentar, comenci a preparar obra.

http://www.santlluc.org/IMATGES/BASES%20BIENNAL%202011.pdf

IMMA BANET: PINZELLADA VEHEMENT




L’objectiu de qualsevol pintor es exposar en sales d’art, doncs son aquestes les que realment expendeixen la seva obra, a través d’un espai i d’un nom. I la primera exposició d’un pintor, representa un repte per ell, una expectativa per la sala, i per a tots dos, un nou pas per aconseguir la consolidació i el resó.

Imma Banet s’estrena a Gal Art - ronda O'Donnell, 89 - (http://galeriadearteantiguedadesycolec.blogspot.com/). I ho fa amb una mostra on la seva marcada personalitat, activa i emprenedora, queda perfectament reflectida en l’obra exhibida.

Brogit dona nom a aquesta exposició. Paisatgisme, marines i alguna escena interior, són temes tots ells habituals en el seu tarannà pictòric, tractats amb pinzellada energica, decidida, vehement i molt marcada, sense subtileses ni fineses, treballant amb una gama de colors elemental però vitalista i lluminosa, en base a certes asimetries i l’experiència dels anys en la composició, sense entretenir-se en els detalls, però cultivant un particular impressionisme.

Imma Banet pinta el que capta la seva mirada, sense idealitzacions ni exquisideses. I ho transmet a la tela amb bones dosi d’imaginació, tocs de creativitat i potencia expressiva.

Brogit és una mostra nítida i transparent, pefectament entenadora, sense complexes ni reflexions profundes, optimista i amb una funció decorativa tan lloable i respectable, com pot ser la del col·leccionista més recalcitrant, que acumula obres pel plaer de poseir-les. Brogit és la manifestació d’un treball constant i d’una vivacitat pictórica inalterable.

Friday, October 22, 2010

VISIONS ORIENTALS DINS EL REALISME OCCIDENTAL (I) Introducció




L’any 1957, concretament al mes de novembre, a les instal·lacions del Museu Municipal de Mataró varen acollir per primera vegada la visita temporal d’un pintor vingut de l’Extrem Orient: Nsiao Chin. I uns mesos més tard, concretament a l’abril del 1958, Shü Pao-Lin presentava als mataronins les seves pintures basades en la més arrelada tradició a través de tres importants manifestacions: Simbòlic, sentimental i al·legòric.

I amb els anys que fa que aquesta Cronista accidental dona voltes com una baldufa pel laberint cultural mataroní, d’obscuritat constant i lluminositat difusa, és la tercera vegada que l’Orient visita la capital del Maresme, però de forma permanent. Han passat 52 anys, i la nova trobada respon a la modernor dels temps; la tradició ancestral s’ha passat al realisme més contemporani, amb mirada oriental.

Des de mitjans d’aquest més d’octubre i fins al proper 15 de novembre, la sala d’exposicions del Col·legi d’aparelladors exposa l’obra de Keiko Ogawa, realitzada en els darrers anys a la nostra ciutat, i que es mostra als mataronins gràcies a la intervenció d’Alberto Romero y Ana García, dos coneguts artistes del realisme pictòric.

Davant d’un escàs públic, on destacaven amics i familiars d’Ogawa, i pocs pintors locals – poca gentilesa i calidesa humana envers una persona i artista de fora – cap polític (a les inauguracions sempre som els mateixos i això no dona vots), ni tampoc representació de d’entitats o estaments culturals d’importància (és normal això. Les capelletes culturals és el que tenen), Pere Mora, membre del col·legi d’aparelladors, va destacar la pèrdua de pes específic d’esdeveniments culturals a la nostra ciutat, com ha estat recentment la Mostra de Cinema, i la relació d’aquest malguany amb el tarannà de la construcció, que afecta tant al col·legi com a la economia mataronina.

No obstant els mals temps, Mora va destacar la bona entesa amb la ASLL, i especialment amb Teresa Roig, comissària de les exposicions, i l’aposta del Col·legi per les exposicions: que “el Maresme té artistes plàstics molt bons i els hi donem l’oportunitat d’exposar”.

Antoni Luis, president de l’Associació Sant Lluc per l’Art, desprès dels agraïments de rigor, va prendre la paraula, tot posant de manifest l’excel·lent gestió de Roig per contactar amb nous artistes, i el bon resultat que presenta en les diferents mostres.

En referència a Keiko Ogawa, va expressar el desconeixement de la seva persona i obra, i el trencament d’esquemes que representa el tarannà pictòric d’Ogawa, “se’ns desmunta els clixés on està la connexió (...) és una tendència dins l’art des dels extrems d’Orient i Occident”. Tot seguint el fil de les seves anotacions, que combinava amb comentaris, va posar de manifest tot un seguit de arquetips i tòpics de la cultura nipona com: l’’Ikewana, la cal·ligrafia, “l’espiritualitat d’un poble, molt arrelada, una particular visió de la vida i la Natura...”, la visita incessant de japonesos a la Sagrada Familia i la seva admiració per Antoni Gaudí, les arts tradicionals, entre elles la poesia “tres versos i set síl·labes ”, el còmic del Manga, o les especials obres de Hokusai, etc.

Per a Luis: “l’art japonès està bàsicament inspirat en la filosofia Zen i la tradició Sinto (...) tot plegat conforme a l’art més noble i més aristocràtic, (...) un art oriental ple d’espontaneïtat i inspiració, amb la utilització del buit, de la lògica o la proporció àurea...”

Reflexionant sobre tècniques, temàtiques, i elements filosòfics de la cultura japonesa: Antoni Luis va acabar la seva intervenció, manifestant que: “l’art japonès no es queda indiferent. Recrea la realitat (...) I la Keiko, duia la sensibilitat pròpia del seu país a la maleta, amb colors, traces i dibuix que ja no tenen fronteres”.

Finalment, Keiko Ogawa va adreçar unes paraules, tot agraint als seus amics i a la seva parella el seu suport, mostrant plena satisfacció pel resultat de la mostra, doncs “en un principi no tenia massa clar el fet d’on exposar, i gràcies a Alberto Romero, ho ha fet realitat”. És aquesta la seva primera exposició individual “Sabia que sense pressa mostraria la meva obra”.

VISIONS ORIENTALS DNS EL REALISME OCCIDENTAL (i II): Obra exposada


L’obra de Keiko Ogawa, des de la visió d’una figuració basada en un realisme que sorprèn, és un meravellós cant al respecte per la gent gran, pel seu entorn, per les persones, pels animals, pel que la Natura aporta a la vida de l’ésser humà, de la que no se’n pot prescindir, però que ha deixat de valorar-se des de la basant occidental, i que l’Orient venera.

La claror en l’ús cromàtic és d’una sensibilitat exquisida, natural, suau i dolça. El traç és ferm i d’extrema meticulositat. Bon ús del material – en general, mixta s/tela i en varietat de formats – i excel·lent domini de la composició. Obra equilibrada, sense agressivitats i estudiada en quan a perspectiva, espai i volum, i sobre tot molt intimista, no per la concepció d’espais sinó pel fet de retratar el seu entorn personal, dins una temàtica absolutament quotidiana, simple, expressant serenor i espiritualitat. No hi ha cap mena d’artifici, ni detalls explícits, però tota l’obra està embolcallada d’emocions i sentiments constants.

Obres com: L’Estudi d’en Koichi, L’esmorzar, Pepe, Duc, etc., mostren una concepció oriental de l’observació de la vida diària. Són retrats absolutament naturals, però expressats amb profunda delicadesa. Llimones, Figues, Bolets, Peres o Maduixes... fruits tan a l’abast, però transformats en eterea finor pel curós traç de Ogawa. Hi ha una obra però, a destacar perquè surt del context expressat: Jalan Sehala. Frapa i atrau a l’espectador per l’expressió de la figura femenina, dins un paisatge urbà d’una població oriental. El fet de recerca és papable, la decisió necessària, tot plegat no exempt d’expectativa, davant la conjuntura de trobar-se perduda.

Una mostra amb un interès que va més enllà del pictòric, per la visió cultural que aporta, dins un món occidental que qüestiona en excés tradicions bàsiques com la família, l’amistat i el respecte, però que des del Japó, país de contrastos entre la tradició i la tecnologia, es manté constant i inalterable.

Friday, October 08, 2010

LA GRANDESA DE LA HISTORIETA i DEL DIBUIX EN PETIT FORMAT





El cognom Opisso no es gens desconegut per Mataró. Només cal pronunciar el nom Alfred Opisso (1907-1980), i molts recordem a l’insigne pintor i creador artístic, a qui a finals del 2009 la Fundació Caixa Laietana, va retre-li homenatge a través d’una magnífica retrospectiva, i de la que Cròniques... se’n va fer també reso.

Però inexorablement, Opisso té una altra basant, i és la del pare de l’Alfred, en Ricard Opisso (Tarragona, 1880-Barcelona 1966), pintor dibuixant i ninotaire, i de qui la galeria FRANCESC MESTRE ART del carrer Enric Granados, 28 de Barcelona, exposa des del passat 1 d’octubre: Ricard Opisso, entre París i Barcelona, una col·lecció de petits pastels, realitzats a París, cap al 1901, alguns en format de 6 x 9 cm., i fins i tot en papers aprofitats. La mostra, però és més extensa, i si poden trobar il·lustracions, historietes i obres de finíssim erotisme, d’aquelles que se’n deien “picants”, i es complementa amb documentació biogràfica.

L’exposició en prou feines permet entretenir-se en algunes de les frases, doncs l’abast de Ricard Opisso sobrepassa el text.

El visitant pot observar un dibuix fresc i vitalista, amb generoses dosis de sentit de l’humor. Però Opisso, que va començar la seva vida laboral al taller del genial arquitecte Antoni Gaudí, i que a l’any 1896, avalat pel mateix Gaudí, va entrar a formar part del Cercle Artístic Sant Lluch, també dominava el llapis i el color amb elegància i distinció, per dibuixar en 6 x 9 cm: El Cafè de l’Òpera (llapis negre i colors s/paper), un suport bast i senzill per a mostrar la destresa, la tècnica, el bon gust, l’admiració per les dones de la seva època...el geni d’un artista en la petitesa d’un paper.

Els dibuixos de Ricard Opisso son inconfusibles, únics, i per descomptat, bells, tot i que il·lustrin “picants” historietes: Almanaque KDT (Plomí i tinta xina s/paper – 34,5 x 25,3 cm.), o La visita del Militar o El Tocador (tinta s/paper).

Si bé com a ninotaire, és crític i caústic, agosarat i tremendament expressiu - a partir del 1919 i fins la seva mort, no va deixar de treballar activament al TBO, i és per aquesta faceta per la que és popularment conegut - com a dibuixant o com a pintor mostra distinció i prestància, equilibri i sobrietat, en qualsevol format: Dues dames (llapis, pastel i gauche s/cartolina – 9 x 6,5 cm), Pícnic (aquarel·la s/paper – 30 x 36,2 cm).

Embadalit i contemplatiu amb les dones, no deixa de ser bon observador de la vida quotidiana: La compra del xai (tinta i aquarel·la s/paper 19 x 20 cm.), obra aquesta que recorda a la "Col·lecció Patufet", de la que en va ser col·laborador al 1908.

Alguns dels dibuixos que mostra l’exposició, estan signats com a “Bigre”. És aquest el pseudònim que utilitzava en les seves col·laboracions amb revistes de caire satíric com: “Papitu”, o "l'Almanaque KDT", "Galanteries", etc.,

Descriure la intel·ligència i la inspiració de Ricard Opisso a l’albada del segle XXI, no és cap mèrit, doncs la seva obra, conservada fins a la data d’avui, parla de per si mateixa. Un ARTISTA no mor mai, mentre se’l recordi. I afortunadament, la galeria FRANCESC MESTRE ART, s’encarrega de fer-ho a través d’aquesta exhibició gràfica, on petites obres com: La llotja (llapis pastel i tinta s/cartolina 8,5 x 5,5 cm), Les modistes (llapis negre i color s/paper – 9 x 6 cms.) conviuen amb La virtut de la dona (tinta s/paper – 42 x 58 cm), les vinyetes de Lucio Alpostón del TBO, o alguns documents ben curiosos com el seu passaport, expedit l’any 1936, del que un parell de pàgines varen ser aprofitades per fer-hi dibuixos.

Una mostra única, per aprendre, reconèixer i recordar, tant per part del visitant atent o pel dibuixant encuriosit, com pel col·leccionista recalcitrant o per l’artista de renom.

Tuesday, October 05, 2010

MATÍAS LIZANA: ATAVISMES





Novament el dibuix té presencia en una de les sales de la ASLL. Del 2 al 30 d’octubre la sala Casal Aliança del carrer Bonaire de Mataró, ofereix l’obra de Matías Lizana: Interiors. Prop d’una vintena de treballs, emmarcats en 30 x 30 cms. aprox., on el llapis, principalment, pren protagonisme absolut, per tal de mostrar unes profunditats surrealistes, amb tècnica depurada, traç ferm i meticulós, amb un excel·lent ús de la perspectiva, forçada i distorsionada, tot plegat treballat en un context quasi de miniatura, que no per la seva petitesa, no deixa de mostrar una immensa imaginació.

Evidentment, les referències al belga Paul Delveaux o al italià Giorgio de Chirico són ben clares, i són d’agrair en uns temps on prima massa l’abstracció com a reflex extrem de psiques complexes, dins la decadència dels primers anys del segle XXI.

Cossos femenins, nus i estàtics, dins un marc perfectament definit; un permanent terra de joc d’escacs, on diversos elements actuen com a peces de la partida, sense formar part d’ella, ombres misterioses i inquietants, naturalesa morta i abrupta, arcades i prestatges on té cabuda un erotisme aparentment candorós, amb visos de claustrofòbia. Reminiscències a Velázquez i les seves Meninas, amb una visió extremadament academicista, en aparença, però aquest és justament el joc que ens presenta Lizana.

Una mostra sorprenent i amb cert interès la que presenta aquest professor de dibuix i historiador de l’art, d’orígens artístics al voltant del grup de Pau Mañé, i que permet al visitant capbussar-se en particulars atavismes, deixant-lo amb el curiós dubte de si poden ser propis de l’artista, o reflex d’històries properes.

Friday, October 01, 2010

MIQUEL ARNAL: PLASTICITAT FOTOGRÁFICA EN BLANC i NEGRE




L’Àmbit Zero de l’Ateneu Caixa Laietana exposa fins al proper 7 de novembre: Miquel Arnal-Fotografies: Works 1992-2009 (www.miquelarnal.com/art/). Un excel·lent material fotogràfic, que ha estat també possible, gràcies a la col·laboració de Jean Paul Perrier Art Gallery (http://www.jeanpaulperrier.com).

L’espai expositiu presenta al voltant d’una trentena d’obres, de formats que varien entre els 60 x 50 i els 108 x 52cms , a excepció dels paisatges urbans, amb unes mesures de 117 x 56 cms., i on la paraula plasticitat és denominador comú, especialment en les sèrie Nela . Sinuositat, sensualitat, flexibilitat... El cos humà tractat com objecte visual, a estudiar, a plasmar en imatge, a emmotllar fotogràficament, i com a suport artístic, marcat per tatuatges, símbols i signes. Molt interessants resulten els primers plànols masculins i femenins, on expressió de mirades, gests i posició s’equilibren a la perfecció amb els particulars, alguns quasi esotèrics i rituals dissenys, d’altres de contingut agressiu i futurista. Sèries Animal i Transformer. L’enquadrament, la llum, l’ombra, la neutralitat del fons blanc, la sublimació a la perfecció amb els regalims i gotes d’aigua... tot mil·limetrat i exquisidament planificat.

Arnal reivindica en la dona el seu cos, la seva feminitat, la seva ductilitat en les posicions retratades. La seducció és un art reconegut, i defugint del classicisme i certes agressivitats visuals, ens mostra una dona plena de fermesa, perfectament conscient del poder que emana de si mateixa, deixant plena constancia, com si es tractés d’escultures. De fet i una una sèrie definida amb aquest mot.

És important destacar la col·locació de les diverses fotografies, que a nivell òptic proporcionen una visió d’antics frisos grecs, bé en parets o bé en la decoració de diversos objectes quotidians, especialment àmfores, gerres, etc.

El contrast dins la mostra està en la fredor, la grisor, la uniformitat dels paisatges urbans. Una baixa lluminositat curiosament realça la massa amorfa de ciment i vidre, símbol de màxim poder econòmic, però que anul·la la llibertat de l’home, i el sotmet a l’estructura d’un rusc. Nocturn, Persones, urbe i Cúpula.

Una mostra aquesta difícil per al públic mataroní, poc donat a expressions massa agosarades d'avantguardisme o conceptuals, donat el tarannà de la ciutat, però en canvi facilita a la Fundació Caixa Laietana oferir noves expectatives, noves col·laboracions (perspectives interessants tàndem format amb la Jean Paul Perrier Art Gallery), i demostrar que s’està al corrent de noves tendències artístiques. Un repte a superar en cada nova exposició.