Wednesday, June 27, 2007

BIENNAL TORRES GARCIA 2005 – QUADRES D’UNA EXPOSICIÓ


La sala d’exposicions que l’Associació Sant Lluc per l’Art té al carrer Bonaire de Mataró, acull fins a finals de juliol una mostra col·lectiva dels darrers treballs del guanyador y guardonats del 1r.Premi de Pintura Torres García, Ciutat de Mataró, que es va celebrar al mes de juny de l’any 2005.

Gustavo Díaz Sosa, Josep Ma, Codina, Mercè Sebastià, Romà Vallés i Marc Llacuna, presenten un conjunt d’obra que permet veure l’evolució artística durant aquest dos anys.

Sosa, sense cap mena de dubte es mostra durament crític, i es qui marca una evolució mes contundent respecta a la seva obra guanyadora al 2005: una traça meticulosa, l’ús d’un cromatisme bàsic que li permet sense traves mostrar la duresa del seu missatge: el reconeixement de la crueltat que representava l’esclavisme i la petitesa de desafortunats éssers humans en contrast amb els vaixells que els transportaven. La frase “Como el elegido, solo que esta vez no es el hijo de Dios” complementa dramàticament el missatge de les seves obres.

Romà Vallés se’ns presenta igual d’anàrquic i vitalista que l’any 2005: traç ampla, colors vius i agosarats, per un home que supera els vuitanta anys. Una obra fascinant, on l’espectador no deixa d’estar dins un cert estat de xoc; una abstracció pura sense indiferències, en contrast amb l’obra de Marc Llacuna, excessivament lineal, sense ambició, poc innovadora, i que a excepció de la variació de colors, es contempla com una obra simple, sense recursos estilístics, excessivament mil·limètrica, i on en cap moment sens mostra l’anima artística.

Mercè Sebastià, es decanta per un cromatisme únic, amb lleugeres variacions, que vol aprofundir a una sola unitat bàsica, però sense reflectir canvis ostensibles envers la seva obra del 2005. El missatge escrit més indefinit, ens indica que va a la recerca d’altres àrees dins l’art, però de moment no s’entreveu una direcció clara.

I finalment Josep Ma. Codina, ens mostra una obra elegant i subtil, feta de tons crema/marfil i gris, de traç senzill però dúctil i sinuós, que confereix a les peces exposades una sensació d’obra introspectiva, a la recerca de formes que recorden les clàssiques de l’antiga Grècia i Roma, però, configurades dins un marc modern i atraient.

Sunday, June 17, 2007

MÚSICA PER A UNA CAUSA NOBLE


A benefici de Càritas interparroquial de Mataró, el passat divendres, 8 de juny va tenir lloc a la basílica de Santa Maria un concert d’orgue a quatre mans i cant coral, a càrrec de Guido Iotti (professor de Repertori d’Orgue de l’Escola Superior de Música de Catalunya) i Carme Godall (Postgrau del Departament de Musicologia del Consejo Superior de Investigaciones Científicas i membre de diverses associacions d’orgue catalanes) i el Cor Madrigalista de Mataró, sota la direcció de Jordi Guri.

Dins el programa, obres de Ramon Ferreñac, W.A, Mozart i Charles Gounod.

Davant d’un auditori d’unes quatre-centes persones, feligresos principalment, i com es habitual, sense cap personalitat destacable dels diferents àmbits de la ciutat, Antoni Vilà, vice-president del Foment Mataroní, en nom de Càritas va donar la benvinguda als presents tot informant que “aprofitant la coincidència de les festes del Corpus, s’ofereix aquest concert d’orgue a quatre mans, que poques vegades es té oportunitat d’escoltar”.

Vilà va expressar el seu agraïment al rector de la basílica, Mn. Barat i a la parròquia en general per la seva col·laboració en aquest esdeveniment, a fi a efecte que fos possible fer realitat el slogan de Càritas: “Ajudan’s a ajudar” “Amb la música, es pot portar un missatge d’amor i solidaritat”.

Igualment, va donar les gràcies a la col·laboració desinteressada dels dos intèrprets i dels membres del Cor Madrigalista, i va sol·licitar al col·laboració econòmica als presents, bé a través del compte obert a Caixa Laietana, o bé en efectiu dins el mateix concert, sense deixar de fer esment de la labor de Càritas en tota classe de suport als més desafortunats.

Tot seguit, es va donar pas al concert, que els presents vàrem poder veure asseguts de cara a l’orgue – s’havia donat la volta als bancs - i seguir a través de la pantalla gegant instal·lada al bell mig de la nau central, les evolucions dels dos concertistes, i posteriorment, dels cantaires.

La Sonata nº 1 en Sol Major de Ramon Ferrañac va obrir el concert. Ferrañac, va ser un compositor, d’evolució amb poques referències, que va viure a la Catalunya Nord entre el 1763 y el 1832, més conegut per haver dedicat una de les seves composicions a “Les lamentacions de Jeremies”. En aquesta obra transcrita per orgue, Iotti i Godall ens ofereixen una interpretació, amb domini d’un o dos registres, especialment dels flautats. Una peça breu, alegre, perfectament estudiada, de sonoritat agradable, senzilla i sense gaires pretensions.

La següent interpretació, va ser l’arxi-coneguda “Eine Kleine Nachtmusik” (la Petita serenata nocturna), que Kegel va catalogar amb el número 525. Una obra absolutament deliciosa, que Iotti i Godall varen convertir en avorrida i poc lleugera.


Cal recordar que l’orgue monumental de Santa Maria, un dels tres orgues que queden a Espanya construïts per Gaietà Estadella al segle XIX. És un instrument especialment dinàmic per la seva gran varietat de colors musicals i la seva gran capacitat de mixtures i combinacions. Disposa de 5 orgues, dels quals els concertistes només varen utilitzar-ne dos, de idèntica forma que en l’obra de Ferrañac.

El ritme i l’energia de l’Allegro inicial de la Serenata, la bonica Romanza (Andante), que es un lied en tres seccions, amb un inspirat paisatge tonal, el Menuetto (Allegretto), de destacat lirisme en el trio central i el moviment final, el Rondo (Allegro), que combina brillantment elements de Rondo i de la forma de sonata, varen quedar convertits en quelcom híbrid, sense brillantor, d’implacable monotonia, sense distincions de color i sonoritat.

El públic, gens exigent, va aplaudir cada un dels moviments, fins a donar pas, desprès d’uns minuts de mitja part, al Cor Madrigalista de Mataró, que situat al costat de l’orgue, va interpretar la Missa Brevis de Charles Gounod. Una interpretació molt digne.

Gounod, va viure en plena època del romanticisme del segle XIX, però era home de profundes conviccions religioses, fins a tal punt que volia ser sacerdot. Són operes com Faust i Romeu i Julieta que li van donar la fama, al igual que el seu famós Ave Maria, basat en la música del “Clave ben temperat” de J.S. Bach.

Aquesta Missa brevis, doncs, no es de les seves obres més conegudes, però on si demostra un gran domini de l’oratori. Les veus del cor madrigalista, ben dirigides per Guri, amb el to i la nota adequades a l’especial acústica de la basílica, i amb un frassesig harmoniós on tenors, sopranos, mezzos i contralts varen saber conjugar la solemnitat de la Missa amb notorietat i nitidesa de veus. Va començar amb un Kyrie frapant però alhora molt místic, per donar pas a un glòria joiós que convida a l’exaltació de Déu. L’Agnus Dei, suau dolç, tendre va donar tot seguit entrada al Sanctus, amb una entonació de veus in crescendo, per acabar amb un Credo i un Miserere, austers, sòlids d’invitació al recolliment.

Una gran actuació, ben secundada per l’orgue, que en cap moment va sobresortir de les veus, i un els registres varen ser acurats i precisos.

Després de tan gran actuació, amb un públic agraït, l’audició va acabar amb un bis, la “Cantique de Jean Racine” (Op.11,) de Gabriel Furé composada per orgue i cor l’any 1865, obra de gran sobreitat, i amb la que Furé va guanyar el primer premi de l’École Niedermeyer. Una interpretació del tot desencertada, pel que fa al frasseig i a la nota de les veus. El director, ben al contrari de l’obra de Gounod, no va tenir en compte l’acústica, i les veus sonaven disperses, i absolutament borroses, la qual cosa va perjudicar el treball d’estudi dels membres del cor.

Un concert desigual, però qualsevol esforç es vàlid per una causa benèfica.

Sunday, June 10, 2007

BIENNAL TORRES GARCÍA -CRÒNICA EN CONSTRUCTIVISME (I): L’OBRA PREMIADA


Antoni Perna López de l’Hospitalet de Llobregat amb l’obra “Tardor” va guanyar la segona edició del premi Torres García Ciutat de Mataró, organitzat per l’Associació Sant Lluc per l’Art i dotat amb 6.000,00 € (abans d’impostos), que va ser lliurat el passat 7 de juny, a la sala d’actes de Caixa Laietana.

El Jurat format per Josep Ma. Cadena,. Daniel Giralt Miracle, Josep Guinovart, Ramon Manent, Arnau Puig, Francesc Rodón, Pilar Vélez i Antoni Luís, president de l’ASLL, també va decidir concedir quatre Guardons a: Laia Bedós Bonaterra de Blanes (Girona), Josep Pastor Roca de Terrassa, Mercè Sebastià Noguera de Barcelona i Javier Soria Ortega de Valencia.

Segons indica D. Giralt Miracle, historiador i crític tant en el programa de mà com en el catàleg de les obres seleccionades: ... “No reivindiquem un passadisme de la perfecció tècnica (...) sinó que apostem per l’evolució en el sentit més darwinià del mot, és a dir, en tot allò que fa referència a l’evolució de les idees, dels gustos, de les tècniques, de les estètiques dels comportaments...” , s’entén que la concepció actual de l’art busca noves definicions, fregant constantment el concepte d’imatge trencadora, davant el desenvolupament in crescendo de les arts plàstiques.

No obstant, l’obra guardonada mostra tant en la idea, composició, cromatisme i execució formes anodines de l’abstracció, ratllant inexorablement la simplicitat, de tal forma que molts dels presents entesos i neòfits vàrem mostrar una bona dosi de perplexitat davant d’una exposició on moltes de les obres seleccionades superen de llarg a l’obra premiada i a algunes de les guardonades, on va predominar la manca de sorpresa frapant, i el retorn a conceptes i formes ja usats, provocant tant indiferència com cert refús.

En detriment d’originalitat, de la imaginació i de l’ agosarament, els artistes guardonats basen les seves obres en l’ús de diverses eines pictòriques (la tècnica per sobre de l’essència artística), destacant per la seva complexitat de realització a Javier Soria Ortega per “Mil líneas, mil entornos”, tècnica mixta sobre taula amb incisions a buril i acabat en resina.

És clar, però, que qui subscriu aquesta crònica, al igual que molts dels assistents a l’acte de concessió del premi, és una insignificant mortal digne tan sols del menyspreu dels deus (en aquest cas que formen el jurat), que en cap moment han manifestat, d’una manera clara i explícita, les raons de la concessió tant del premi com dels guardons. Seria d’agrair que en una propera biennal que el jurat s’expressés no tan sols en el veredicte sinó també les motivacions.

BIENNAL TORRES GARCÍA -CRÒNICA EN CONSTRUCTIVISME (II): PRESENTACIÓ


L’estructura de l’acte del lliurament del premi Torres García, és d’ indéntiques característiques a la de la concessió del Premi Iluro, per la qual cosa segueix un guió molt acadèmic.

Davant d’un públic que omplia de gom a gom la sala d’actes, i amb la presència de diversos regidors pertanyents als grups de l’oposició del consistori, a excepció personalitats vinculades amb el Patronat Municipal de Cultura – ni tan sols el seu president ara en funcions - la secretària de l’entitat organitzadora, Isabel Llaquet, va iniciar l’obertura d’intervencions, donant la benvinguda, a les diverses autoritats, com l’alcalde J.A. Barón i al cònsol general de l’Uruguai a Barcelona Joaquín Piriz, etc. i tot seguit va cedir la paraula al president de Caixa Laietana, Jaume Boter de Palau, qui va mostrar la satisfacció de l’entitat d’estalvi davant la consolidació per part de l’Associació Sant Lluc per l’Art (ASLL) d’aquesta biennal, i el fet de compartir l’honor de la seva organització amb altres patrocinadors.

Tot seguit, va fer referència a la magnífic diàleg que varen mantenir Guido del Castillo, deixeble de Torres García i Daniel Giralt Miracle, de qui va disculpar la seva absència per trobar-se exercint les seves tasques de comissari en la primera exposició que sobre Gaudí es farà a la Xina. “Varen tenir una conversa d’alçada”, fent desprès esment dels protagonistes del col·loqui d’enguany: Arnau Puig i Josep Guinovart.

Finalment, Boter de Palau va recordar com en una trobada de presidents de caixes el passat mes de gener, es va ver una recepció al saló Torres García i va explicar als seus col·legues característiques tant del personatge com de les pintures murals que de caire noucentista es troben en aquest saó. “Dues-centes seixanta han estat les obres presentades, totes de qualitat i competència. Una tria difícil per al jurat”. Felicitant tant als organitzadors com als quaranta finalistes i convidant als presents a veure posteriorment l’exposició, seguidament, va prendre la paraula el president de l’ASLL.

Al igual que el seu predecessor, Antoni Luís va saludar al públic i a les autoritats presents, i també va agrair als diferents patrocinadors esmentats en el catàleg i el programa de mà la seva col·laboració, donant una benvinguda extensiva a les persones i entitats que els han fet costant durant aquests dos anys. Tot destacant com a “matèria prima els artistes que vesteixen la nostra ciutat”, va adreçar tot seguit unes paraules en castellà per a la resta persones procedents de l’Estat Espanyol. “Fa dos anys celebràvem el premi. L’endemà, encara sota els efectes de l’eufòria, va començar la posta en marxa de la segona biennal, i gràcies als esforços hem aconseguit una suma que esperem que complaurà a tothom”. Va declarar de bon grat el grau de qualitat dels participants que “ajudarà a crear un nivell de les arts plàstiques per a la ciutat”. En un to marcadament idealista, i manifestant el seu desig d’ “efecte crida” per a la mostra, i del fet de treballar per “aconseguir els somnis”, com és en aquest any la donació de l’obra premiada i de les seleccionades a l’ajuntament de la ciutat, Luís va finalitzar la seva intervenció tot dient que “els ideals utòpics són els que fan avançar la societat”, tot sol·licitant la col·laboració del públic per a l’èxit de la mostra, perquè “estem convençuts que el nostre afany és compartit per molts i poder veure els nostres somnis fer-se realitat”.

BIENNAL TORRES GARCÍA -CRÒNICA EN CONSTRUCTIVISME (III): TANDEM ARNAU PUIG – JOSEP GUINOVART


“Dos joves revolucionaris i evolucionaris, un crític i l’altre artista”. Amb aquestes paraules va presentar Antoni Luís als dos protagonistes del col·loqui, l’historiador i fundador del grup Dau al set, Arnau Puig i el polifacètic artista Josep Guinovart, col·laborador també de l’esmentat grup pictòric.

Més que un col·loqui va ser una mena de lliçó magistral molt casolana, on el públic va riure les gràcies d’un Arnau Puig que en tot moment va portar la batuta, i on Guinovart, hi fa afegir unes quantes dosis d’humor barrejades dins alguns dels seus comentaris.

En l’inici de la seva intervenció, Puig va indicar una sèrie de dades biogràfiques de l’artista, tot destacant a continuació “dramatisme absolut” com a constant en la vida de Torres García, i la seva “preocupació per teoritzar i plasmar en textos i publicar”. Una altra basant va ser, segons Puig, “una certa necessitat de docència o predicació”, i va senyalar com a punt important de la vida de Torres l’any 1890 on desenvolupa la seva obra.

En aquest punt, Guinovart va expressar la seva opinió sobre el fet de que el simbolisme es la clau del Noucentisme: “És el signe de l’emplaçament de Catalunya”, a la qual cosa va comentar Puig que a la plàstica modernista, Espanya aniria endarrerida, i que el simbolisme és “la ruptura de l’impressionisme. Separa el color de l’anècdota. Una de les possibilitats del simbolisme és el sentit propi del color” .

Davant aquestes afirmacions, Guinovart va preguntar quina era la ruptura entre el simbolisme i el constructivisme, doncs el preocupava el canvi brutal del concepte, a la qual cosa, Puig va respondre que en Torres García va ser el motor de l’escola de la llibertat.

“Quin va ser el significat de Torres García per Mataró?”, va preguntar Guinovart, doncs ell personalment no en podia dir res, i la resposta de Puig va fer referència al fet que Torres va fer una art pròxim al futurisme.

Tot seguit, Arnau Puig va procedir a la lectura d’algunes de les frases pronunciades per Torres García, per tal de comentar-les: “La nostra ordenança i el nostre camí”, significa per Puig situació del punt on es poden adquirir coneixement exacte de les coses. “La manca d’aquest ordre és la misantropia. Si no s’ordena el caos en que et trobes, tes un misantrop”

Una altre frase comentada va ser : “L’art ha d’estar influït per un sentiment religiós”. Recordant que Torres García va estudiar a l’institut Sant Lluc de Barcelona, i la formació religiosa que implica, va recordar a Modigliani que aporta la paraula transferència a aquesta definició, a la qual cosa, Guinovart va afegir l’existència d’una vocació per captar l’aspecte religiós.

“L’artista és qui intuïtivament ha d’aprendre”. “I així se n’adona que es tracta d’una pintura religiosa intuïtivista i no formalista intuïtiva", va comentar Puig. Altres frases que es varen comentar varen ser: “Les obres d’art són historia”, “l’obra d’art és un instrument d’educació” (captació i comprensió) i finalment, el col·loqui va acabar fent esment del descobriment per part de Torres García dels juguets de fusta, i de com marcat per la seva trajectòria dramàtica, se li va cremar la fàbrica de juguets que va instal·lar a Nova York, i de com desprès de diverses vicissituds, retorna a l’Uruguai uns anys desprès del 1894, on a Barcelona en commemoració del tercer centenari del descobriment d’Amèrica, l’ajuntament de la ciutat va fer portar uns tòtems del Canadà: “L’art és la simplicitat com la dels tòtems de Barcelona” va ser una de les altres frases de Torres García.

BIENNAL TORRES GARCÍA -CRÒNICA EN CONSTRUCTIVISME (IV): CLOENDA


La celebració del lliurament del 2n Premi de Pintura Torres García de Mataró va concloure amb la lectura del veredicte del jurat, lliurament del premi i guardons i amb els discursos de les autoritats presents.

El cònsol general de l’Uruguai a Barcelona, Joaquín Piriz, que amb els agraïments de rigor, va manifestar el significat que per el seu poble té la figura de l’artista, i el dramatisme de la seva vida “No hay ningún pintor en Uruguay que no sea alumno de Torres García. La gran obra que estava construyendo era su propia personalidad”. Manifestat l’orgull del govern del seu país per aquesta activitat, va cedir la paraula a l’alcalde J.A. Barón qui de manera un tant improvisada, va felicitar tant als guanyadors com als organitzadors, col·laboradors, especialment Caixa Laietana, i als dos contertulians. “El president Maragall, quan reunia als alcaldes ho feia dins el saló Torres García, i sempre recordava a l’alcalde del Maresme”, va comentar Barón, que tot seguit va afirmar el seu desig de polèmica, perquè l’art és important per la ciutat i per la seva generació de controvèrsia.

La vivència d’un moment notable per l’exposició de Marta Duran a Nova York o de J. Safont a Llavaneres mostra l’escervescència dels artistes de Mataró. Destacant la tasca de l’ASLL, expressant el seu desig de que la cultura tingui un paper important i remarcant el fet d’acceptar el repte tant per l’Ajuntament com per Caixa Laietana envers aquesta biennal, va concloure el seu discurs insistint novament en el fet d’assumir aquest compromís per a la consolidació de la biennal en una mostra important. "El compromís està per treballar plegats”.

BIENNAL TORRES GARCÍA - CRÒNICA EN CONSTRUCTIVISME (V): L’EXPOSICIÓ


L’acte de lliurament del premi d’aquesta biennal, va ser un esdeveniment social en total regla, amb una gran presència de públic, especialment relacionat amb les arts plàstiques, però també amb entitats i societats, això si, només de caire cultural, i amb la presència d’alguns dels patrocinadors d’aquest premi.

A aquesta cronista li hagués agradat ser mosca (el lector afegirà si co.....ra o no), per estar present en algunes de les “moltes deliberacions del jurat, que ho ha tingut molt difícil”, tal com en fa esment el programa de mà, doncs sorprèn profundament que un prestigiós Daniel Giralt Miracle o un crític tan anomenat com Josep Ma. Cadena o un catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya com l’Arnau Puig, etc. tot i triar les obres en base “a l’esperit innovador d’aquell Torres García que dóna nom al Premi: la permanent recerca, l’ inconformisme, l’ anar sempre un pas més endavant...”, com expressa el programa de mà, davant d’un excèntric i expressionista Duvan amb ¿Y.ESTO PARA. donde va?, un oli sobre llenç, davant la sinuositat, l’elegància i la innovació de Josep M. Codina amb Nu, fet amb materials acrílics i grafit sobre terra, davant la potencia, la força d’expressió, la contundència i el missatge agosarat de Josep Novellas amb Escolta tu, realitzat en oli sobre tela, hagin triat una obra guanyadora, que pot ser si que és trencadora, però amb la imaginació, la genialitat i amb l’esperit més nítid de les obres d’art.


Com és possible que davant el vitalisme de formes i cromatisme en la més pura essència de l’abstracció, tan sols definida pel títol de l’obra Teatre Infantil, de Glòria Domínguez Barceló executat amb acrílic i cinta sobre fusta, o davant de Pere Martir Brassó i la seva reivindicació punyent, tan sols amb l’ús del bàsic del cromatisme: blanc i negre, però que frapa a l’espectador per la imaginació i el desenvolupament del treball: Des de que treballo a la plataforma... o davant del joc en el traç del color negre i les diferents variacions d’intensitat de Lights “Circ” on se’ns presenta la part més fosca de la lluminositat dels colors del circ, realitzat en tècnica mixta sobre fusta o davant de Nefer (Esther Rovira) i el seu Eva, (tècnica mixta sobre tela) on amb un cromatisme viu i brillant, dolç i tendre, se’ns mostra en una visió artística la duresa i la incomprensió de la realitat del maltractament a les dones, hagin estat guardonats uns treballs freds i distants, que no aporten només que tècnica i als que els hi falta singularitat i percepció de lo més important que té l’ésser humà com és l’agudesa d’una quimera artística?


I per descomptant, no deixen de tenir interès tan pel seu desenvolupament tècnic, com pel seu contingut i idea, per la perspectiva donada les obres Carlos Soriano amb Composició Gótica, Rafael Romero Pineda amb el seu Mataró – Montevideo o Albert Alís i Deconstrucció, producte d’una recent i interessant evolució que ja va mostrar en la seva exposició a l’Ateneu al novembre del 2006.

I l’art figuratiu, tindrà algun dia la consideració de d’aquest jurat “de campanetes” que deixa al marge de guardons a Marian González Vila amb la seva obra Esperança una obra de realització, composició i estructura més complicada del que sembla, o a Jordi Lafon amb Hivern, que simbolitza no tan sols l’estació climàtica sinó l’hivern constant que impera en les nostres vides, amb les seves branques pelades, i on el dibuix de la seva ramificació és depurat i precís, i a l’esplèndid Nicolás, un oli sobre fusta de José Antonio Torregrosa, l’exponent màxim de la minuciositat, del detall i l’única obra de mirada expectant?

Deixo a consideració del respectable lector d’aquestes Cròniques la resta d’obres no comentades, més que tot per no allargar massa les qualificacions pictòriques.

És lloable la idea de l’Associació Sant Lluc per l’Art de portar a terme aquesta mostra, i de ben segur que com desitja l’alcalde Barón, no deixarà de tenir polèmica en quan al lliurament de guardons. Però si es vol posar Mataró al mapa, cal ampliar possibilitats de difusió del concurs a nivell internacional, cal implicar més a la ciutat, per tal de no quedar-se estancada en un sector concret de públic, i cal que el jurat, de reconegut prestigi, sense cap mena de dubte, es deixi d’elitismes abstractius i apliqui una de les frases del mateix Torres García que Arnau Puig va comentar: “Les obres d’art són historia”, “l’obra d’art és un instrument d’educació”.

Monday, June 04, 2007

UN MAGNÍFIC CONCIERTO DE ARANJUEZ


La temporada estable del cinquè cicle de concerts del Foment Mataroní, va presentar el passat dissabte, 2 de juny una vetllada musical amb un programa variat i de gran qualitat, que va encisar en tot el seu esplendor al públic assistent: El concierto de Aranjuez de J. Rodrigo, juntament amb obres de Manuel de Falla, G.Ph. Telemann A. Piazzola i G. Walters, interpretats per l’orquestra de cambra Terrassa-48, pertanyent a l’obra social Caixa de Terrassa i el guitarrista grec Yorgos Arguiriadis.

Amb el registre d’una bona entrada, quasi tres quarts de platea – no obstant, el programa i el cartell mereixien més atenció del públic mataroní – i com sempre sense cap personalitat destacable del món associatiu, ni responsables ni autoritats municipals de cap mena – la norma constant – però si amb la presència d’alguns personatges, pocs, del món de la cultura y de la història, i d’un públic entès i desitjós d’escoltar una peça coneguda (fins i tot es va notar l’assistència d’alguns dels exclusius de la Setmana de Música Antiga), l’audició, com sempre, va començar amb el pre-concert talk de Joan Vives.

“És un gran goig per a mi presentar un programa com aquest que es dona poques vegades fora de Barcelona”, varen ser les primeres paraules de Vives, que tot seguit va passar a exposar el contingut del concert, que va començar amb Georg Philipp Telemann amb un Concert per a violí en Sol M. Un compositor aquest, coetani de J.S. Bach, de vida longeva, i gran coneixedor i virtuós de diversos instruments. Els músics, quan toquen la seves composicions, se n ‘adonen que Telemann coneixia les particularitats de l’instrument, al igual que la música del seu temps, especialment la italiana i la francesa, la màxima expressió d’un llenguatge musical molt europeu per l’època.

“Telemann és un dels pocs músics que figuren dins el llibre Guiness dels rècords, com el compositor que ha escrit més música al llarg de la història. Les seves composicions es compten per centenars. En determinats moments, va ser un exemple a seguir pels estudiants i músics, doncs se’l considerava un home erudit".

Seguidament, Vives va fer referència a George Walters, nascut al País de Gales al 1928 i del seu Divertimento per cordes, que “encaixa molt bé en la línia britànica a que estem acostumats”. A Anglaterra, els compositors solien seguir a Gustav Holtst, compositor de la celebèrrima “Els Planetes”, o a Vaughan Williams (recordem la seva “Greensleeves”). També va ser el naixement de Benjamin Britten, i de l’autor que ens ocupa.

Quan es va estrenar aquesta peça, l’any 1960, es feia una música molt espectacular, i d’alta dissonància, i dins aquesta partitura, apareixen citades moltes expressions populars”. Walters no és un compositor molt conegut, però va tenir la particularitat d’escriure música per que la interpretessin els seus alumnes, a fi a efecte de permetre la seva comprensió.

Finalment, Vives va parlar de A. Piazzola, i dels tres tangos que Prepárense, Melodía en la m i Marrón y azul. “A Piazzola se’l considera com el Gershwin argentí". Va començar a tocar amb les orquestres de Pullesa, Troilo y fins i tot al costat de Carlos Gardel. Quan tenia uns trenta anys, cap l’any 1950, va decidir anar a Europa, concretament a París i estudiar amb Nadia Boulanger, una prestigiosa mestre de música, qui a l'escoltar les seves composicions, el va animar a que continués amb el tango, i es deixés de música europea. El tango Prepárense, el va estrenar a París, després d’una de les seves classes amb la Boulanger. “El tango o la música de Piazzola sempre té un punt angoixant que ens atrapa”, va concloure Joan Vives, donant pas a la primera part del concert.

El Concert per a violí en Sol M, és una peça senzilla, sense complicacions; color musical agradable i imatges de “soirée barroca”, on els seus tres moviments, Allegro, Adagio i Presto queden perfectament definits: brillantor i vivesa en l’Allegro, melangiós va ser l’Adagio i el Presto ens va tornar l’ànim alegre, amb final feliç. Una peça pel lluïment del concertino i director de la Terrassa-48 Quim Térmens, ben secundat pel conjunt de l’orquestra.

El Divertimento per cordes, de George Walters, va ser una obra plena d’aires i paisatges gal·lesos, i de records cinematogràfics, especialment de la música Bernard Hermann. En absolut es tracte d’una copia, però les bandes sonores cinematogràfiques són molt il·lustratives de context d’un film, i escoltar aquest Divertimento permet a l’espectador associar sons i imatges. Es tracta d’una obra de cinc moviments: Allegro Vivace, Lento cantabile, Presto, Largo i Allegro Giocoso, de gran contingut i fantasia, de composició compacte, i on destaquem el color de la seva sonoritat amb mil i una sensacions com poden ser: dolçor en el Lento, un vigorós en l’Allegro o un espectacular Allegro Giocoso. La interpretació de l’orquestra va ser molt acurada, demostrant un bon treball d’estudi i assaig.

La primera part del concert va acabar amb la passió, l’encís, el patiment, les emocions a raig i la rauxa dels tres tangos de Piazzola: Prepárense, Melodía en la m i Marrón y azul, i on els membres de l’orquestra varen gaudir d’allò més amb aquesta interpretació, traspassant aquest sentiment al públic. Especialment volem destacar l’actuació del contrabaix, que tocava i movia l’instrument a un sentit ritme de tango, essent la Melodia en la m, més reposada, permetent als violins mostrar un gran sentiment. El cromatisme musical de Marrón y Azul, al igual que en el Prepárense recordava perfectament els aires “arrabaleros” de la populosa Buenos Aires.

La segona part constava de dues peces de Manuel de Falla: Homenaje a la tumba de Debussy i Danza del molinero, i l’esperat Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo

Vives va explicar en referència a l’Homenaje...que Falla, home de marcada timidesa, la va composar a petició del guitarrista Miquel Llobet. Debussy va morir al 1918, en plena primera guerra mundial. Les dates i els esdeveniments no eren propicis per a fer un gran homenatge públic a qui va ser el pare de l’impressionisme musical. No obstant, l’estrena d’aquesta peça es va fer amb una mena de llaüd-arpa, un instrument actualment desaparegut. Posteriorment, Llobet la va estrenar a Burgos uns mesos desprès

“La Danza del molinero és una farruca que pertany al ballet El sombrero de tres picos – els francesos en diuen el Tricorni- . Aquesta peça, originàriament Falla la va composar per guitarra i cantaor, però s’ha popularitzat gràcies al piano, que segons els entesos té més nivell”, va comentar Vives, que va afegir que en aquest concert tindríem ocasió de sentir l’original “i gràcies al guitarrista, Yorgos Arguiriadis, de ben segur que fins i tot al cantaor”.

I finalment, Joan Vives va explicar als presents detalls de la composició del Concierto de Aranjuez, entre ells el fet de que Rodrigo, invident des de l’edat de tres anys, no era guitarrista, i per tant desconeixia les possibilitats reals de l’instrument. “De ben segur que en Yorgos ens ho podria confirmar”. Rodrigo va composar aquesta obra a Paris, i es diu que l’origen del conegut Adagio es deu a que la seva esposa, embarassada, va perdre la criatura que esperava.
No obstant, de tots és sabut que aquest Concierto està inspirat en el Palacio de Aranjuez, seu de primavera i d’estiu de la cort espanyola des dels temps de Felip II. “És l’obra que més beneficis ha donat a la Societat General d’Autors, i la que més discos ha venut al llarg de la història. Tots recordarem el disc d’aquest Concierto i Noches en los jardines de España”. Es va estrenar al Palau de la Música de Barcelona al 1940, hi encara hi ha públic viu que va viure l’estrena. El guitarrista va ser Regino Sainz de la Maza, tot i que Narciso Yepes va ser qui la va interpretar més vegades arreu del món. L’orquestra que l’acompanyava eren les restes de l’antiga Orquestra Pau Casals, embrió de l’Orquestra de Barcelona d’Eduard Toldrà. La Unió Europea de Radiodifusió la va retransmetre per tota Europa, i la va popularitzar.

En aquesta segona part, l’orquestra Terrassa-48, va acompanyar al guitarrista grec Yorgos Arguiriadis, que ha estat l’impulsor d’aquest concert; volia interpretar aquesta obra específicament al Foment, tal com ens va comentar el Sr. Vilà, organitzador de la temporada de concerts d’aquesta entitat.

Tant Homenaje a la tumba de Debussy com la Danza del molinero, varen ser interpretades en solitari per Arguiriadis, mostrant a través de les cordes de la guitarra, tot el sentiment i el dolor pel traspàs d’una insigne figura com va ser Debussy. Una obra íntima i profunda, desenvolupant amb gran emoció un sol matís de color musical. El contrast va ser la Danza..., que fent ús d’una castissa expressió la podríem definir plena d’ “arte i tronio”. Una magistral interpretació, que va tenir al públic totalment absort amb el mestratge de Arguiriadis. Lluïment, efectisme i coneixement profund d’aquesta obra, varen donar pas a la peça esperada: el Concierto de Aranjuez, que va respondre perfectament a les espectatives.

En el primer moviment: Allegro con spirito, la guitarra va atacar el primer tema, tot establint un ritme viu, enèrgic i brillant que va durar durant tot el moviment.

El famós Adagio, del que s’han fet infinitat d’adaptacions, Arguiriadis va plantejar un tema únic ple de la nostàlgia d’un antic esplendor, i on la desplegant amb la guitarra una gran quantitat de dibuixos ornamentals, i de dolces imatges.

El tercer i últim moviment, Allegro gentile, és una dansa, evocadora de la magnificència de la cort, alegre i festiva que dona lluïment al solista.

El públic va aplaudir entusiasmat i cridant “bravo” l’actuació de l’orquestra i del solista, qui va regalar dos bisos: un d’Heitor Villalobos, l’estudi nº 1 i Invocación y Danza del mateix J. Rodrigo, interpretats amb el mateix mestratge que la resta d’obres.

Un programa de gran encert i interpretat de forma magistral, a plena satisfacció de l'audiència.