Sunday, October 29, 2006

PREMI ILURO-2006: (I)-PRESENTACIÓ I CONFERÈNCIA.


L’acte acadèmic conclusiu de la 48a. Convocatòria del Premi Iluro, va tenir lloc el passat dijous, 26 d’octubre a la Sala d’Actes de Caixa Laietana, i el jurat, per unanimitat, va declarar desert el premi concedint però, un accèssit de 3.000 € i publicació de l’obra al treball: “P.Jacint Feliu i Utzet (1787 – 1867), protagonista de la restauració de l’Escola Pia a Espanya”, realitzat pel pare Joan Florensa i Parés.

En l’edició d’enguany, el jurat presidit pel Dr. Jordi Nadal i format per Pilar González, Manuel Salicrú, Josep Ma. Salrach i Ricard Navarro com a secretari, es produeix la substitució de la Dra. Isabel Rodà - que ha acabat el seu període constituenari - pel catedràtic d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona, Dr. Joan Sanmartí i Grego, qui demés va ser el titular de la conferència d’enguany: “Els Laietans i la Laietània: un poble i un estat de la Ibèria antiga”

En l’ordre d’intervencions, i davant d’un públic nombrós però minvat en referència a altres edicions, amb la presència d'un polític en aquest cas el representant de CiU, Josep Martí, i gent relacionada amb l’àmbit cultural de la nostra ciutat. El regidor de cultura, J. Graupera, va excusar la seva presència, doncs tenia un altre acte a la mateixa hora.
El president de l’entitat bancària, Jaume Boter de Palau va agrair a la Dra. Rodà la seva col·laboració durant aquests sis darrers anys, tot informat als presents de la incorporació del Dr. Sanmartí, expert coneixedor de la història de Mataró, qui demés va realitzar la seva tesi doctoral sobre la Laietània Ibèrica : “No tan sols ha estudiat totes les pedres, les costums, l’economia, el comerç, sinó que té bons amics i companys per la seva tasca”.

Tot seguit, el conferenciant, recent arribat d’una campanya d’excavacions a Tunísia, va iniciar la seva xerrada tot agraint la responsabilitat que se li concedeix, reconeixent la trajectòria i història del Premi Iluro, i ben satisfet “per formar part d’un jurat amb il·lustres col·legues del món acadèmic i cultural”.

De forma planera, ben a poc a poc i amb l’ajut de mitjans informàtics, el Dr. Sanmartí va introduir als presents en la Laietània del segles IV i III abans de Crist, fent esment al Dr. Alexandre de Labarde com a primer gran erudit, estudiós del tema, però va ser Pere Bosch i Gimpera qui va instaurar una llarga tradició dins l’arqueologia catalana, que va arribar a la seva maduresa durant la dècada dels anys 20 i 30 del segle passat. “No hi ha cultura arqueològica que es pugui sobrepassar als papers ètnics però s’ha d’intentar comprendre aquestes societats”.

Recordant les figures de Cuyàs a Granollers o de Marià Ribas a Mataró, va definir als presents el concepte de tribu pels arqueòlegs: “conjunt de petites societats sense administració ni govern”, definició aquesta que no es pot aplicar als Laietans, que si tenien estructura administrativa. Proves com l’escriptura, que els Ibers utilitzaven en diversos nivells, com per exemple, l’administratiu o en inscripcions en làpides, tot i reconeixent que els coneixements de la llengua ibèrica són pobres, el Dr. Sanmartí, va mostrar una imatge on es podien distingir signes numeraris.

Els assentaments ibèrics a la Laietània, si varen trobar restes de torres de control, amb un domini visual de la plana d’uns 8 km. de radi, lo que permetia bona inter-visibilitat entre els assentaments. Tot i així “es coneix més de les darreres etapes de la prehistòria que d’aquesta època”

Un aspecte important que va ressaltar el conferenciant va ser les 109 tombes trobades en una àrea de 2000 kms., i, emplaçades al peu de Burriac, en el que se’n diu la necròpolis de Cabrera de Mar, de gran valor simbòlic. Els estudis realitzats, detallen que pertanyen a la classe aristòcrata dels Laietans, per la qual cosa es dona a entendre que la societat estava estatificada, amb una profunda estructura administrativa.

Finalment, va fer referència a les ceràmiques, com a peces de prestigi, tot i que es ben conegut l’ús de les àmfores com atuells per a guardar aliments, se suposa que per la quantitat de peces i mostres trobades, la classe aristòcrata de l’època, donava la màxima importància a la qualitat i a les importacions, com al control de l’administració i la defensa del territori, estant aquesta classe social separada de la resta de la població.

“La segona guerra púnica va arrasar als pobles Ibers. No vol dir que molts dels aspectes de la cultura laietana desapareguessin però l’empremta de la romanització va fer un gran destrall”, varen ser les paraules finals del Dr. Sanmartí.

Com des de fa uns anys, l’edició impresa d’aquesta conferència va ser lliurada als assistents al acte.

PREMI ILURO-2006: (II) – LLIÇONS D’HISTÒRIA


Ricard Navarro, com a secretari del Jurat, va donar lectura al veredicte del Premi. Aquest any, si han presentat tres treballs: “Ilturo”, “La genealogia i història d’algunes famílies de Mataró i el Maresme, Pompeyo Serra i Carbonell...” i : “P.Jacint Feliu i Utzet (1787 – 1867), protagonista de la restauració de l’Escola Pia a Espanya”

Un cop lliurat l’accèssit al guanyador, el president del jurat va prendre la paraula tot alabant l’assistència d’un públic fidel, a l’entorn d’un quaranta per cent, però va mostrar el seu pessimisme davant l’escassa presència de joves. “És aquest un símptoma alarmant de per on va la societat. Els valors culturals van de baixa”.

Reflexionant tot seguit sobre la cultura i de com altres valors poden difícilment substituir als de d’aquesta, un Dr. Nadal menys agressiu que en altres ocasions, i fent gala de l’aplom que caracteritza a un catedràtic, va informar al presents de les raons del jurat per declarar el premi desert.

“Els treballs presentats no són suficients per a ser premiats, doncs el nivell del Premi Iluro és extremadament alt. Mataró té un patrimoni important. No hi ha cap ciutat que disposi d’una col·lecció com aquesta”.

En el capítol de valoracions dels treballs presentats, per ordre de recepció, en referència a “Ilturo”, el president del jurat va manifestar que es tracta d’un treball d’aficionat, sense que aquest terme s’hagi d’agafar en un sentit pejoratiu: “Ha furgat en el seu passat. És una persona que estima el seu poble, el Maresme i Catalunya”.

Enfocat de cara als joves, en especial de Cabrera de Mar, té limitacions, com la barreja de conceptes, aspectes, anècdotes, i de temps, amb la qual cosa, no és un treball articulat, i segons el jurat, es noten certes vaguetats.

En referència al segon treball, de quatre ratlles de títol: “La genealogia i història d’algunes famílies de Mataró i el Maresme, Pompeyo Serra i Carbonell...”, El Dr. Nadal es va preguntar sobre la seva pretensió, doncs bo i essent una obra de petit format, apareixen totes les famílies de Mataró, que varen tenir una vinculació directa o indirecta amb el govern de la ciutat.

Pompeyo Serra va ser alcalde entre el 1865 i 1866, i va ser el primer president de la Caixa d’Estalvis de Mataró, predecessora de l’actual Caixa Laietana. “Un treball realitzat amb molt d’esforç i estudi, però molt difícil de llegir. Hi ha tants detalls que un si perd”. El Dr. Nadal va recomanar la seva sintetització, per tal de defugir de la sensació de magnífic apèndix, en detriment de la inexistència d’un llibre.

Finalment, l’insigne catedràtic, com té acostumat als habituals del Premi Iluro, no va poder evitar caure en la temptació de ser l’heroi acadèmic de l’esdeveniment, i va dissertar àmpliament sobre l’obra guanyadora.

“Un accèssit del Premi Iluro no és qualsevol cosa. Jo sóc accèssit d’aquest Premi, l’any que va guanyar Marià Ribas”

Destacant la personalitat del Pare Jacint Feliu, com a gran matemàtic i protagonista de la restauració de l’Escola Pia, el Dr. Nadal va manifestar el seu desconeixement en referència al fet que els Escolapis no es van veure afectats per la desamortització de Mendizabal, a mitjans del segle XIX.

“El Pare Jacint Feliu va demostrar una doble personalitat en les facetes religiosa i acadèmica, absolutament entregat en les seves creences i com a matemàtic notable”

Diverses institucions i no precisament religioses, es disputaven la seva persona, en un regim lliberal, i dins un segle XIX convuls entre la restauració borbònica i la invasió napoleònica. Una clerecia secular vivia enmig de la gent, mentre que una de regular vivia tancada portes endins de les seves abadies i monestirs, terrenys aquests ambicionats per la burgesia i classes benestants.

“Quina és la posició de l’església i de l’ordre escolapi?. Maria Cristina es veu obligada a triar ministres lliberals, molt al seu desgrat, perquè així ho manaven les circumstàncies”

Finalment, el Dr. Nadal i desprès de posar de relleu la figura del Pare Jacint Feliu com a provincial de l’ordre a Catalunya i més tard traslladat a Madrid, on també va donar classes a centres militars, promovent una pedagogia més equitativa dins aquest àmbit – valoració de les qualificacions i no del status social de la noblesa de l’època- , el Dr. Nadal va manifestar que en referència al treball presentant, davant de tant respectable figura: “es troba a faltar el context històric i aquest no està prou accentuat. Es mereix més amplitud”.

L’acte va acabar amb les paraules de J. Boter de Palau, agraint els comentaris del Dr. Nadal, felicitant al Pare Florensa, arxiver provincial de l'Escola Pia, que ha publicat diversos estudis sobre ensenyament a Catalunya i pedagogia dels Escolapis, com a guanyador i reconeixent amb un símil del món mariner, que aquest any la collita de treballs ha estat escassa, però que es compensa amb altres anys on hi ha hagut estudis molt dignes. “La primera convocatòria del premi, al 1959, amb un jurat presidit per Ramon Abadal, el premi també va ser declarat desert. Espero que l’any de repòs sigui preludi per a una nova temporada. Ànims per la gent que estudia el nostre passat perquè hi tenim moltes esperances”

Donant les gràcies al jurat, el president de Caixa Laietana va informar als presents de la publicació del 68è llibre de la col·lecció: “Els Pares de la República: Una cultura política a la Catalunya Urbana Moderna, segles XVI i XVIII”., de Ramon Reixach, obra guanyadora del Premi Iluro-2005.

Sunday, October 22, 2006

CAN PALAUET: 150 ANYS DE RETRAT FEMENÍ


Divendres passat, 20 d’octubre es va inaugurar a les sales d’exposició de Can Palauet, la mostra “On són les dones? – espais femenins a l’art català dels segles XIX i XX”, organitzada per la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona, conjuntament amb el PMC i el Museu de Mataró, i amb el suport de Caja de Ahorros del Mediterráneo – CAM.

El president del Patronat Municipal de Cultura, Jaume Graupera, va obrir el torn d’intervencions, tot fent referència a l’escassa assistència de públic “Som pocs però som els bons”, doncs comptant els cinc representants dels diferents estaments ja esmentats, a la sala hi havia un total de deu persones, entre elles la pintora Nefer, i un cop acabada la presentació, s’hi va afegir el rector de Santa Maria, Mossèn Barat. Val a dir, però, que una altra exposició coincidia en hora i data d'inauguració: la d’Antoni Comas a la Sala de Caixa Laietana.

Graupera va informar als presents – curiosament més dones que homes i varies es pensaven que es tractava d’una exposició de dones pintores - que la exposició conté una seixantena de quadres, distribuïts en diferents àmbits: espai social, privat i espai natural i tot cedint la paraula a Carles Vicente, va acabar preguntant: “Què miren les dones que són representades en aquests quadres?. Ens pot donar una idea del que hi ha al darrera”.

Vicente, com a representant de la Diputació de Barcelona, va destacar que aquesta exposició es basa en la mateixa filosofia que la del paisatgisme català de l’any 2005, però aquest cop, la temàtica és la figura femenina al llarg de 150 anys.

“Una vegada més, amb els fons locals custodiats pels ajuntaments es poden fer exposicions delicioses i d’alt nivell artístic”, va declarar Vicente, que es va mostrar molt entusiasmat amb el projecte, que porta un any i mig d’itinerància i conté obres aportades per una quinzena de municipis.

Va agrair a la CAM la seva inestimable col·laboració, i va cedir tot seguit la paraula al seu representant, Xavier Rodríguez, qui va manifestar que “és una joia poder portar aquests tipus d’exposicions a diferents indrets, permetent acostar l’art a la gent”.

En aquest cas, es tracta d’una mostra sobre la dona, un tema molt específic, però va acabar dient que “l’art no ha d’estar en un lloc fosc sinó que ha de sortir a l’exterior”

Finalment, Graupera va mostrar la seva satisfacció per poder gaudir d’aquesta mostra, tot fent esment a la presència de Ma. Rosa Cuscó, regidora de Cooperació, Participació i Dona.

Si pel regidor de cultura és motiu de joia aquesta mostra, pel visitant encara ho és més perquè té varies oportunitats: la de contemplar artistes diversos, tant d’estils com de procedència, i la de poder conèixer quins són els fons de que disposen els Ajuntaments procedents de llegats o donacions, doncs rares són els vegades que els consistoris n'adquireixen.

Veritablement, és una mostra esplèndida, on el crític i el profà, l’expert i el neòfit gaudiran de l’essència més pura de L’ART.

Si l’exposició “paisatgisme català 1860 – 1936”, donava ocasió per comprendre el desenvolupament d’una època llunyana d’autèntic sentiment per tot el que fos català, en aquesta trobem sensibilitat i realisme, romanticisme, idealisme, sensualitat i també duresa i misèria a través de les particulars visions que els artistes han tingut de les dones, algunes d'elles de clara influència francesa.

Noms com Vayreda, Mir, Muntané i Muns, Lola Anglada, Mestres Cabanes (autor de molts dels decorats del Teatre del Liceu), Joan Cardona, Olga N.Sacharoff, Ricard Urgell, Santiago Rusiñol i fins a un total de cinquanta-sis artistes configuren un ventall magnífic de l’art català, no exempt ni de delicadesa ni de crítica; visió real d’un temps i d’un país. Un exemple ho són Laureà Barrau i Vicenç Oliveres, que prenent com a base les dones netejant, mostren actituds molt diferents. El contrast és el glamour de Josep M. de Martí i Garcés de Marcilla: dues dones en un saló d’una gran casa de senyors.

L’exposició romandrà oberta fins al proper 26 de novembre d’enguany.

TANDEM JORDI i JAUME ARENAS VERSUS PROJECTE N.A.S


Dins la Sala-menjador del Centre d’Art Ca l’Arenas, s'exposa fins al proper 21 de gener del 2007 : “Autoretrats dels germans Arenas”, un conjunt de dibuixos i apunts a llapis realitzats entre la dècada dels anys trenta i quaranta, i fins al 1991, dels que ressalten les característiques i diferències pictòriques i artístiques dels dos germans.

És d’agrair als responsables del Centre, l’inici de les exposicions de l’obra dels dos germans amb aquesta mostra, doncs davant l’escassos autoretrats de Jaume Arenas, permet al visitant comparar i contrastar dos estils, dos visions.

Jaume, més dinàmic, obert imaginatiu i més acostumat al paisatge, ofereix una visió purament pictòrica, d’assaig, fidel a la realitat però sense aprofundir en si mateix.

Al inrevés que en Jaume, Jordi Arenas més romàntic i idealista mostra un profund coneixement de la tècnica del retrat, endinsant-se en si mateix a través del seu aspecte seriós, crític i autocrític, no exempt de certes pors interiors. La traça més marcada, amb varietat d’estils i formats, sap expressar els seus estats d’ànim i un gran coneixement tècnic.

Sorprèn en aquesta mostra trobar un apunt de Jordi Arenas que es podria qualificar de tendència expressionista: un rostre meitat aspecte extern, meitat d’estudi anatòmic, que ens fa pensar en la basant humana de Jeckyll i Hyde, fet que resulta curiós al visitant doncs defuig de l’obra coneguda fins ara, i el prepara per a altres descobriments.

L’exposició es complementa amb Projecte N.A.S. de Jordi Lafon. Situada a La finestra/la galeria del centre, ens mostra fins al proper 17 de desembre un conjunt de fotografies de rostres amb un nas vermell de pallasso, desconeguts per al visitant, però que pertanyen a l’entorn de l’autor, i que en absolut aporta res a l’art, ni al pictòric ni al fotogràfic. Ni és imaginatiu ni tan sols avantguardista o agosarat. És el no res de l’art, la qual cosa desmereix al centre i als germans Arenas.

HOMENTATGE A TELEVISIÓ DE MATARÓ i AL SEU DIRECTOR, LLUÍS LLOGONYA


Un cop acabada la projecció dels films esmentats, Ricard Bonamusa va prendre la paraula i en nom de l’Associació d’Amics de Mataró, va fer referència als presents dels inicis de TVM a la galeria d'art Tertre, d’on s’originaren les primeres emissions.

“Actualment, Televisió de Mataró compte amb 21 professionals i 50 col·laboradors, i l’any vinent començarà les seves emissions en TDT”, va comentar Bonamusa, esmentant al mateix temps l’excel·lent situació de TVM per a recollir la concessió administrativa per aquestes emissions.

Tot recordant el col·lectiu que des de fa vint anys fa possible l’existència de TVM, entre ells: Jaume Puig, Pep Sivilla, Jacint Fornols, Manuel Roca, Francesc Fuentes, etc., i de com la televisió local té el suport d’entitats i de la ciutadania, va cedir la paraula al seu director i també membre d’aquest col·lectiu, tot dient “TVM tira del carro; ell és Televisió de Mataró i TVM és Lluís LLigonya”.

Un LLigonya emocionat i sobreposant-se a la situació, va informar als presents de la notable posició del mitjà audiovisual

“Actualment, TVM ocupa el 4rt. lloc en els llistats d’audiències, amb un 23,8% de share. Per sobre té TV3, T5, i A3”

La confiança de comerciants, botiguers i entitats ha estat fonamental en aquests vint anys, tenint en compte la desaparició d’alguns mitjans, i que l’ens local ha comptat amb el suport institucional i recolzament econòmic. No obstant, segons Lligonya “tenir que viure de la publicitat és una fita considerable”.

Finalment, LLigonya tot reconeixent l’ajut incondicional dels seus col·laboradors, va acabar la seva intervenció advertint del perill que representen dues televisions públiques digitals terrestres que cobreixin el mateix territori comarcal, subdividides en l’alt i el baix Maresme, i dels reptes que suposa per Televisió de Mataró la TDT. “Mentre el món econòmic doni recolzament i les institucions també, Televisió de Mataró té llarga vida. No en tinc cap dubte”.

L’acte es va acabar amb el lliurament de sendes medalles a la Dra. Soler i a Lluís LLigonya per part del president de l’entitat Amics de la Ciutat de Mataró, Francesc Robert.

EL CINEMA A LA GENERALITAT REPUBLICANA (1936-1939)



Sota el títol “Laya films, la productora de la República”, i organitzada per l’Associació Amics de la ciutat de Mataró, va tenir lloc el passat dijous, 19 d’octubre, a la sala d’actes Caixa Laietana, una conferència a càrrec de la Ma. Encarnació Soler i Alomà, doctora en Història de l’Art, i actualment professora de català a l’Institut Puig i Cadafalch de Mataró.

Fundadora a l’octubre del 1996 de l’Associació de Cinema Rescat, inicialment ubicada a Mataró i posteriorment traslladada a Barcelona, i de la que aquest any se’n commemora el desè aniversari - la Dra. Soler, de forma àgil i dinàmica, i amb l’ajut de diapositives, va basar la seva conferència en la tasca de la productora Laya films, creada pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana al 1936.

Fent un repàs general i de visió única, pels esdeveniments que varen conduir a la desfeta del règim republicà, Soler va exposar a prop de la cinquantena de persones presents a la xerrada, la significació que va tenir el cinema durant el període bèl·lic 1936-1939.

“Partits polítics i centrals sindicals varen prendre consciència del cinema com a eina de propaganda”. Varen ser la UGT i especialment la CNT les que utilitzaren majoritàriament aquest vehicle. Cal recordar que la CNT estava fortament implantada en l’espectacle i el cinema. L’any 1930 era el sindicat únic de l’espectacle públic. Soler va fer esment també, de com els milicians varen esclafar els principis de la sublevació militar del general Franco, “que va estar controlada, però no vençuda”, per la qual cosa, es va iniciar la producció de films, tenint en compte que aleshores, el cinema ja era sonor, i per tant, la intensitat de les imatges amb els sons dels esclats de les bombes, etc., era més esfereïdor.

A principis de la Guerra Civil, la Generalitat va organitzar una política de recuperació del control cinematogràfic. “El 5 d’octubre de 1936, Jaume Miravitlles va crear el Comissariat de Propaganda. Veia una oportunitat per a la creació d’un estil de propaganda similar al de les democràcies europees”. Va comptar amb delegacions a Paris, Oslo, Londres, etc., i va realitzar una tasca molt important amb el cartellisme.

Dins aquest comissariat, Laya Films va ser una nova secció. Joan Castanyer va ser un dels caps que va aportar material, creant una indústria sense la qual no es podia produir art.

Els estudis de Laya films, situats a l’actual Av. Diagonal de Barcelona, i que durant la República va ser l’Av. 14 d’Abril, varen ser visitats per gent com André Malreuaux, John Dospassos, etc i va produir un total de 100 films, per al seu setmanari “Espanya al Dia”, d’una durada d’entre 9 i 10 minuts, on també va comptar amb la col·laboració del Partit Comunista.

Les condicions de filmació i subsistència de la pròpia productora eren absolutament precàries. Davant la no acceptació en molts llocs de la moneda republicana per a l’adquisició de material, aquest s’aprofitava al màxim i les pel·lícules eren fruit d’un equip humà convençut i amb risc de les seves pròpies vides. Tots cobraven un sou de 10,00 pessetes.

Un dels cameres, i pioner de Laya Films, era Joaquim Soler i Moreu, nascut a Mataró. Home de prestigi dins el seu camp, havia treballat a la casa Pahté, en acabar la guerra, va ser deportat per la Gestapo i obligat a treballar per a ells en qualitat d’enginyer. Passada la segona guerra mundial, va entrar a treballar a l’Olivetti fins a la seva jubilació.

Les filmacions de Laya Films abraçaven un ampli ventall, des d’oficis, artistes, artesans, etc. fins als esdeveniments de la guerra. El darrer film va ser Catalunya Martir.

"El llegat cinematogràfic de Laya films és actualment molt poc", va dir la Dra. Soler. Se’n va intentar salvar la producció, però en el seu trasllat, el vagó de tren on es trobaven les pel·lícules, que lògicament per l’època, el material era molt inflamable, es va incendiar ocasionant una quantiosa pèrdua. Se’n va salvar la meitat. No obstant, algunes còpies se’n van salvar a nivell particular. L’ex-president de la Generalitat restaurada, Josep Tarradellas, en va porta 3, que havia conservat en el seu exili de St. Martin-le Beau.

Josep Mariné, també membre de l’equip de filmació de Laya Films, va ser l’encarregat de la restauració dels noticiaris, que s’havien dividit en seccions, desmuntant l’original i el seu metratge.

La conferència es va acabar amb la projecció de Els tapers de la costa, (1937) film dedicat a la producció de suro i Catalunya Màrtir, (1938) que doblada al francès, mostrava les conseqüències d’una Barcelona destruïda a causa dels bombardeigs de l’aviació del bàndol nacional.

JOSEFINA RIPOLL: DELICADESA i ENCÍS


Tot i una inoportuna apagada de llum, el passat dijous, 19 d’octubre, es va inaugurar a la Sala 2 d’exposicions Caixa Laietana, la mostra: Josefina Ripoll, que romandrà oberta fins el proper 19 de novembre d’enguany.

Prop d’una quinzena d’obres mostren el treball d’una pintora de sensibilitat exquisida, amb elegància natural per a la utilització d’un cromatisme sense agressions, captant intensament la llum de la mediterrània, sempre llum natural, a través de les seves flors, les que, com va manifestar l’autora, té escampades per la seva casa de Menorca.

De pinzellada petita, gràcil i refinada, en part gràcies ha haver col·laborat com a dissenyadora del gran modista Pertegaz, Josefina Ripoll no es pintora de missatge profund o compromès, - va començar tard en el món de la pintura, un cop acomplertes tasques de caire familiar - sinó que gaudeix pintant i transmet la seva joia als seus quadres, la qual cosa permet que, qui els contempli o els adquireixi, senti i experimenti un benestar interior.

Recordant les paraules del crític d’art Jaume Vila, el 22 de desembre del 2005, en la inauguració de l’exposició de Perecoll, 30 anys de Negre, en referència a l’art com a decoració: “La funció bàsica de l’art és millorar la vida i és una forma d’expressar la nostra sensibilitat, la nostra personalitat”. L’obra de J. Ripoll és l’exponent d’aquesta màxima.

Sunday, October 08, 2006

EL MESTRATGE ARTÍSTIC. JORDI PUIGGALÍ


D’ençà que disposem de govern municipal triat per les urnes, el tema cultural ha estat un dels més controvertits. Una bona part de mataronins “a peu”, acostumat a assistir a actes culturals on primava el classicisme sobre la modernor, es deslligava totalment de les corrents avantguardistes i assistia escassament als esdeveniments culturals, produïts per la regidoria de cultura. En moments puntuals, però, hi ha hagut exepcions, cal remarcar-ho.

Gràcies al centre d’art de Ca l’Arenas, que ja compte amb una assistència d'habituals, no tan sols es recupera un públic, certament envellit, que en molts casos es proper a l’artista, però que estoicament forma part del Mataró de la Missa de les Santes i del Premi Iluro, sinó que els amants de formes belles i dolces, de l’elegància i del glamour que permet apreciar la tècnica i alhora el sentiment bell de l’academicisme, ens sentim joiosos de gaudir dels nostres artistes, com és ara Jordi Puiggalí.

El passat divendres, 6 d’octubre es va inaugurar “Retrats”, un conjunt de dibuixos i escultures que Puiggalí va seleccionar per aquesta mostra.

Amb una assistència de prop d’una quarantena de persones, important tenint en compte lo reduït de la sala, l’acte va comptar amb la presència de del President del PMC, Jaume Graupera que en les seves paraules d’introducció, va fer referència al fet de ser aquesta mostra la 3ª inauguració d’exposicions dintre de l’esperit del PMC de fomentar la difusió de les diferents tendències de l’art, presentant autors de diferents modalitats. “S’omple un buit cultural que amb format de petites exposicions serveix per conèixer artistes i intèrprets”.

Va definir l’obra de Puiggalí com: “vinculada al retrat de formes academicistes i interpretat amb influències noucentistes i forma grega de veure les línies”.

Finalment, va mostrar la satisfacció del Patronat Municipal de Cultura per oferir aquesta mostra, i donar al mateix temps reconeixement a l’artista per part de la ciutat que el va veure néixer.

Tot seguit, Puiggalí, va agrair el fet de poder presentar aquesta exposició monogràfica, poc relacionada habitualment amb el treball de l’artista, enfocat sempre al tema religiós: “com que soc vell, ja no puc fer gaires coses i el públic tira cap on costat o l’altre”. No té tendència cap el retrat, tot reconeixent que quan tenia encàrrecs d’aquest tipus, observava com la gent no sabia on col·locar el quadre.

Va manifestar sentir-se content d’exposar a Ca l’Arenas: “Ens coneixíem d’abans de la guerra, vàrem ser companys a l’escola dels Arts i Oficis, i vàrem continuar molts anys essent amics. Havia vingut moltes vegades a aquesta casa, i us puc dir que en Jaume Arenas, amagat durant la guerra, també sabia de les meves visites a aquest lloc”.

Finalment, va tornar a agrair als assistents la seva presència, insistint que aquesta obra no representa el que fa normalment, però que va triar les peces adients a l’espai expositiu.

Veritablement, si la mostra no representa el que realitza habitualment, si ens deixa entreveure a la perfecció el seu mestratge, del que vàrem poder gaudir fa uns tres anys aproximadament a l’Ateneu Caixa Laietana en una antològica. Puiggalí, homenatjat per la Sant Lluc d’enguany, ens mostra un aspecte tendre, de línies suaus i dolces. Ens endinsa al classicisme, tan oblidat en els temps actuals i tan enyorat per un públic àvid de veure art clàssic. Mirades serenes i elegants en els seus retrats, sempre senyorivol en el seu traç, i en les escultures, gust per colors suaus, en contrast amb els tres busts dels seus fills, on ha va captar la ingenuïtat de l’edat més tendre de l’ésser humà., però sempre en tota la seva obra, una demostració palpable de mestratge acadèmic.

Ens afegim des de aquesta crònica a la descripció de Jaume Graupera, molt ben apresa, i és d’agrair que Ca l’Arenas i els seus responsables, Carles Marfà i Àngels Soler ens ofereixin aquests tocs de distinció amb els nostres artistes, que tant es desitjaven, i fins i tot amb els que de fora de la ciutat puguin exposar, perquè mai siguin oblidats. Tot i que s’entén el desig de buscar “la provocació” o el contrast amb l’art més d’avantguarda, cal confiar que la tria en aquest darrer àmbit sigui de qualitat, defugint del relativisme imperant que sobrevalora en molts casos obra i “artista” marcat més per tendències ideològiques que aptituds reals per l’art.

HOMENATGE A PERE MONTSERRAT


El passats dimecres i dijous, 4 i 5 d’octubre d’enguany, la secció de Ciències Naturals del Museu de Mataró conjuntament amb la sala d’exposicions de Can Palauet va organitzar les jornades “Amb les arrels al sauló. Homenatge a Pere Montserrat”, destinades a difondre tant la flora i vegetació del Maresme, com la catalana o l’espanyola, i retre homenatge al Dr. Pere Montserrat, científic mataroní, nascut al 1918, de reconegut prestigi en els camps de la botànica, l’ecologia i l’agronomia.

Aquesta cronista, com malauradament molta, massa gent de l’actual cultura i la història de la nostra ciutat, desconeixia la figura de tant insigne científic, que entre els anys 1945 al 1949 va realitzar un extens treball de camp per a la seva tesi doctoral sobre flora maresmenca, ingressant al 1953 dins el Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Va passar diversos mesos a Anglaterra, especialitzant-se en palionologia i desprès en praticultura, i des de principis dels anys seixanta, es va traslladar a Madrid on, des de l’Instituto de Edafologia (avui Centro de Ciencias Medioambientales) va estudiar el centre, oest i sud de la vegetació d’Espanya. Des de l’any 1964 fins a la seva jubilació 1985, ha estat intensament relacionat amb la ciutat de Jaca i el seu Centro pirenaico de Biología Experimental, actualment conegut com Instituto Pirenaico de Ecología (Jaca i Saragossa).

El passat dijous en l’acte d’homenatge, el Dr. Luís Villar de Instituto Pirenaico de Ecología va glossar la figura del Dr. Montserrat, definint-lo com a “hombre infatigable de memoria prodigiosa, con la facultad de tener en la cabeza la flora de España y saber exactamente donde se encuentra”.

El Dr. Villar va informar als presents de la intensa activitat divulgativa del Dr. Montserrat, amb més de 500 publicacions i 7 llibres entre els anys 1946 i 2006, destacant en relació al Maresme: Flora de la Cordillera Litoral Catalana (porción comprendida entre los ríos Besós y Tordera (Mataró, 1968) editat per la Caja de Ahorros de Mataró, i reeditat al 1989 per la Caixa d’Estalvis Laietana, i de la seva actuació com a tècnic en el judici per les inundacions del camping de Biescas (1996).

El Dr. Villar va acabar el seu parlament posant de relleu que “...el Dr. Montserrat es figura destacada en el panorama español de la botánica y uno de los decanos de mayor prestigio”.

Un cop va haver estat obsequiat el Dr. Montserrat, es va inaugurar l’exposició i on es destaquen en plafons i vitrines dades biogràfiques, la transformació del paisatge del Maresme, els estris, quaderns, una mostra de material classificat, i frases i textos que reflecteixen la vida i obra de tant il·lustre científic i on s’informa de la seva actuals activitats: tirar endavant l’herbari de l’Instituto Pirenaico de Ecología (CSIC) i difondre el seu coneixement. L’esdeveniment, també va servir de trobada del Dr. Montserrat amb la seva família de Mataró i amb els seus amics de la ciutat, com l’historiador Joaquim Llobet o l’antic cap del Museu Rafael Soler.

L’exposició romandrà oberta a Can Palauet fins al 15 d’octubre i del 16 al 29 al Museu de Mataró. Per a més informació:
www.scn-mm.cat/montserrat

EL DIBUIXANT JOSEP ESCOBAR; UN RETORN A LA INFANTESA


El Museu de Mataró exposa del 4 al 29 d'octubre d'enguany “Rebels amb causa”, una mostra dels dibuixos de Josep Escobar, conegut autor de personatges com “Carpanta”, la criada “Petra”, “Zipi i Zape”, etc.

L’exposició, organitzada per la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona, i plantejada com una transformació del tebeo al natural, permet al visitant rememorar les lectures del “Pulgarcito” o el “Mortadelo y Filemón”, etc, que editava la desapareguda Editorial Bruguera. L’estil d’Escobar és de traça nítida, molt expressiva i de diàlegs incisius, crítics i molts cops sarcàstics, gens ofensius i destinats a la imaginació del públic infantil.

Recordar a “Carpanta”, i el seu afany indescriptible per aconseguir un àpat, les trapelleries de “Zipi i Zape” i com feien anar de corcoll als seus pares i al seu mestre, la criada “Petra”, vinguda del poble i, com actualment en diríem, “al·lucinava” davant una mestressa esnob i amb afany de figurar, o d’ altres com “Melitón, bombero de aficición” o “Don Óptimo”, etc., és un retorn a la infantesa per a molts, que dins la nostra innocència i inexperiència, gaudíem d’unes historietes sempre amb acció continuada, i que en absolut sabíem entreveure que la Petra fos una rebel impenitent, sinó una noia de poble que com moltes va anar a la ciutat a servir, per sortir de la misèria, sense abandonar el sentit comú, que no consideràvem a Carpanta com un marginat, sinó un representant de la fam que s’havia passat, sempre amb enginy i en masses cops desafortunat per aconseguir menjar, o a Zipi i Zape, dos nens entremaliats, plens d’imaginació i bondat, incompresos sense cap mena de dubte, però ni l’escola ni la família els hi eren repressors, sinó els organismes estrictes per al seu propi futur, un ordre escolar actualment desaparegut.
Cal destacar, també, la col·laboració d'Escobar en curmetratges d'animació, dels quals l'exposició recull una petita mostra. Tècnica i traç diferents dels del tebeo, però igualment mostren una solidesa de coneixements artístics.