Sunday, December 28, 2008

EL DISSENY: UNA MANIFESTACIÓ ARTÍSTICA





















Sempre s'entén el mot “disseny” en relació directa a la moda en tots els seus àmbits, ja sigui en el vestir, en el disseny d'ampolles per a perfums, el disseny d'espais interiors, i un llag etc.

Dissenyar és crear, però per fer-ho, no tan sols cal imaginació, sinó una preparació tècnica important. Amb aquesta base, és pot considerar el disseny com un camp artístic i per tant, com una branca més de l'art.

I així ho comprén i ho exposa la galeria en blanc, dirigida per Karen Blanch, que en aquesta ocasió mostra part de la seva creació conjuntament amb el joier Txè Aymat, Maria Bonilla i els seves il·lustraciones d'imans, Marta Arco i la seva línea Tremenda Mirada de joieria textil, o les firmes La Muka, de Gemma Grau, també de joieria textil i complements fets a mà, Esto es un sueño, disseny de moda a càrrec d'Elisabet Batlló i Yomeplanto, de Pep Combalia amb les seves samarretes de disseny.

La moda es relaciona amb la joieria, a través de la joventut i l'agosarament, de les firmes esmentades, en contrast amb la sublimació i la professionalitat de Txè Aymat, que recordem ja fa molts anys que té el seu taller al carrer Santa Maria, 7 de Mataró.

La joieria té quelcom de fascinat, de màgic que atrau poderosament l'atenció, no tan sols per ser dones, sinó per la potencia creativa que Aymat expressa a través de les seves obres, pel domini del material emprat, pel resultat final mistificar la bellesa. Sorprén la personalitat d'Aymat, amb contrast amb la seva tasca. En parlar o veure el seu tarannà bohemi, no sembla que es pugui dedicar a un faceta que necessita meticulositat i precissió. Però es d'imaginació desbordant i posseix l'exquisidesa que mostra en les seves creacions.

Anells, collars, fermalls, etc., prèviament esbossats, calculant mides, proporcions, plantejats en el dibuix exposat. Materials nobles i pedres precioses, tot en conjunt i harmonia per oferir una obra d'autor, amb la mateixa alçada que un quadre o una escultura. Una joia també és art, i cal considerar-la art, al marge del valor especulatiu que comporti, tot i que en una exposició, no es deixa de pensar en el mateix.

Aymat m'explicava que fa anys juntament amb tres o quatre joiers més de Mataró, varen muntar una exposició. Seria interessant tornar a repetir la idea, com a forma d'exhibir art i valor, alhora que reivindicar als creadors de joies com artistes.

Els dissenyadors de moda que acompanyen a Aymat, tenen molt de camí a fer. Tenen molta competència, i hauran de fer un gran esforç per situar-se, però mentre ofereixin els seus dissenys amb una base artística, seran autèntics. Evolucionaran a noves formes i creacions, però amb el convenciment que la solidesa artística es troba en ells.

Marta Arco amb Tremenda Mirada ofereix la simplicitat d'uns collars i uns fermalls fets amb roba, que de manera “chic” recorden els anys vint. Però també es capaç de decorar amb petites cares fetes en base de fusta i bolígraf o tinta, una paperera.

Esto es un sueño, Maria Bonilla, La Muka o Yomeplanto, es moda informal, sense pretencions, però única, de veritable disseny exclussiu, per un públic determinat, ben cert, però aquesta també es la llibertat de l'autor.

Karen Blanch contrasta amb els tres dissenyadors, oferint una obra pictòrica, dolça, plena de serenor, amb colors tènues, suaus, edificants. Una obra intimista, de traç lleuger, sense mesures ni perspectives, tremendament onírica, paisatges imaginatius només en el nostre interior.

En resum, es tracte d'una exposició, més ben dit, tal com diu el text de la invitació, un showroom, de petits i grans objectes fets a mà, i amb art. Una oportunitat de veure una exposició diferent i curiosa, de sortir de la norma, de contrastos i d'una visió de l'art tan única i alhora ampla, com els conceptes tradicionals.

L'exposició romandrà oberta fins al proper 21 de gener del 2009.

Wednesday, December 24, 2008

EL COGNOM CUSACHS, A LA MÀXIMA POTENCIA (i II) : HOMENATGE A MANUEL CUSACHS i XIVILLÉ








Coincidint amb 75è aniversari de l'escultor, l'abans Patronat Municipal de Cultura, ara IMAC, ofereix als mataronins – i als que no ho son també, és de suposar – a les sales del Museu de Mataró i a la sala 1 de Ca l'Arenas, una retrospectiva en homenatge a l'escultor Manuel Cusachs i Xivillé.

Un nombrós públic, prou coneixedor de l'obra de l'artista, va assistir a la inauguració el passat 17 de desembre, aquest cop amb la presència del regidor de cultura Sergi Penedès i fins i tot el cap del grup municipal de Ciu Joan Mora (ben mirat, li tocava estar-hi).

El president de l'IMAC, poc dotat per l'oràtoria, - i amb el temps no millora - va voler aquest cop assegurar-se el tret, i tot portant el discurs preparat, que no vol dir que fos ben expressat, va informar als assistents del fet anteriorment esmentat, tot i que la data real de l'aniversari es va produir al mes d'agost. “Es tracte d'una retrospectiva extensa de la seva obra, tot i que se'n troba a faltar. Aquesta síntesi pot ser un bon reconeixement per veure el seguiment de la seva obra, de diverses procedències i orígens”.

Penedès també va explicar la gran quantitat d'obra que disposa l'artista – ell n'hauria aportat molta més – però les limitacions de l'espai han marcat la tria de l'obra. L'exposició abraça des de fases d'experimentació artística fins a l'obra més recent, de forma i manera que l'espectador acabi per reconèixer que el que veu “es un Cusachs”. L'obra ha estat comissariada per Maria Cusachs, filla de l'artista, amb la qual cosa “presenta una visió subjectiva i de proximitat del seu pare”.

La mostra ha estat organitzada en blocs, i seguint diversos eixos de l'evolució de Manuel Cusachs, tant pel que fa a la tècnica, com a la matèria, formes, expressió artística, etc.

Tot fent esment a que la mostra de Ca l'Arenas té una tendència més personal i íntima, i que Mataró té situades sis escultures de Cusachs en diversos indrets de la ciutat – Plaça de l'Ajuntament, carrer d'en Pujol, Parc Central, etc. Penedès va finalitzar el seu discurs amb els agraïments de rigor a l'artista, a la seva filla i al personal de l'IMAC – com si no fos la seva feina – per la tasca realitzada, no deixant de fer esment de que Cusachs “és l'artista contemporani més important i un dels artistes innovadors en el panorama artístic contemporani”.

Tot seguit el torn de paraula va ser per l'escultor, que va aprofitar ben bé el moment per despatxar-se a gust de com havia anat el muntatge de l'exposició.

Agraint degudament al IMAC i al Museu l'organització de la mateixa, respecte a l'obra presentada va dir “hagués baixat 2 camions més d'obres. El Museu de Mataró ha sintetitzat i reduït. Ha fet un “tast”".

En referència a la tasca de la seva filla, Maria, com a comissària – no li agrada gens aquesta paraula – no se n'està de dir que s'ha col·locat una obra de cada època, tot i que de la seva primera, de quan era aprenent de dibuixant de Manuel Cuyàs o de Ricard Opisso, no hi ha res. “S'ha supimit per falta d'obra. Havia d'anar a Andorra, però hi ha hagut problemes del govern i fins a finals del 2009-2010 no es podrà exposar. És una exposició de setanta-cinc anys – 75 anys de no se què...”

Cusachs tot fent esment a la llibertat del seu ofici va dir: “La llibertat es pot expressar en l'art, si se sap bé l'ofici. El meu art té un sentit de llibertat totalment. Mai hi ha hagut velaitats d'avantguardismes ni res. Dominar l'ofici o la matèria, introduir vida dins un material fred com la pedra o el bronze...”

Tot parlant dels seus retrats i de les escultures de molts d'ells, així com també del dibuix de caricatures, Manuel Cusachs va acabar la seva intervenció tot dient: “Si dins aquesta matèria hi veieu un sentit de vida, és la fita que hauré aconseguit”.

I efectivament, dins les escultures de Cusachs hi ha vida, hi ha creació, hi ha tasca dura i entregada, hi ha amor per l'art, i art per amor al sentit més pur de la potencia expressiva d'un artista.

Les seves escultures tenen una estranya fascinació. Models del 1976 o la sèrie Dansa del mateix any captiven misteriosament. Hi ha sinuositat i lleugeresa en l'obra escultòrica de Cusachs, tot i que en el retrat i en els seus busts la fidelitat i la captació de l'esperit del personatge és absoluta.
El “tast” com diria el mateix escultor de l'obra pictòrica, la trobem en Nu de noia i màscara – 1975 carbó s/paper – Noia del quimono del 1974 (oli s/tela) o Noia andalusa - 1971 carbó s/paper – Obra d'una maduresa on també es denota la sinuositat de l'escultura.

La sèrie Escultura i Poesia, demostra l'exquisida sensibilitat de l'artista, que bo i treballant materials freds, sap donar-li el caliu i alhora la força de qui dona la vida a través de la bellesa de l'art.

Si més no, però hi ha una obra escultòrica que resulta absolutament frapant: El pas del temps, de l'any 1977, feta en bronze. Impacte perquè quan va ser creada aquesta peça, Cusachs estava en plena maduresa, i ja planteja artísticament la fase d'envelliment. És una obra plena de serenor i bellesa, alhora que agoserada, i amb una força expressiva única. En realitat, tot l'obra de l'escultor té una estranya força que sense més remei atrau com un imant.

En aquesta crònica, també vol ver un “tast” de l'obra perquè l'interessant es veure-la i contemplar-la. Mataró mostra una oportunitat única: dues generacions amb cent anys de diferència, d'entendre l'art. Josep Cusachs – Manuel Cusachs.

El visitat i espectador pot contemplar amb pocs metres de distància, el pas de la història a través de la pintura i l'escultura, i conseqüentment, pot veure tot un repàs a l'evolució de la societat.

Saturday, December 20, 2008

IMMA BENET, TEMPORADA D'HIVERN





La petita sala d'exposicions del carrer Sant Josep, acull de nou l'obra de Imma Benet. La mostra, que porta per títol L'Òreada, amb mig any de diferència de l'anterior, val a dir que no s'observen grans canvis en el seu treball– 6 mesos és poc – però ens ofereix una exposició on de nou expressa un gran domini del paisatge, especialment en el de camp, per sobre de la figura o del bodegó. El seu traç continua essent ferm i enèrgic, i la seva vitalitat la mostra a través lluminosos tons de groc, rosat, verd, etc. Es la seva forma d'entendre l'entorn que pinta, i d'oferir-lo al visitant. També hi ha inspiració en tons pastels que reflecteixen una sortida de sol.

La Imma pinta per plaer i per vendre, doncs la seva pintura continua complint amb la funció decorativa, tan digne com l'obra d'autor consagrat que es penja a les parets de col·leccionsites.

Pel que fa al tractament de la figura, especialment en el seu Nu, s'intueix una sensibilitat que amaga sota la traça del paisatge, perquè no és tan ella mateixa, però si bé pel seu tarannà podria tendir cap a l'abstracció – de fet ja hi ha algun quadre on el color domina per sobre la forma – no és de descartar el seu intimisme, bé a través de la figura humana, com d'una particular finestra, de tan sols finestró obert, i que de ben segur pot obrir en altres perspectives.

La pintura de la Imma Benet no te complicacions, és capta a la primera i no requereix esforç a l'espectador. No entrarà en els circuits oficials i semi-oficials, però serà expandida, el millor per un artista, doncs quedarà com a patrimoni i herència de moltes llars. L'exposició romandrà oberta fins al proper 5 de gener de 2009.

Wednesday, December 17, 2008

EL COGNOM CUSACHS, A LA MÀXIMA POTENCIA: ATENEU CAIXA LAIETANA: JOSEP CUSACHS i CUSACHS (II)

















La pintura militar és una branca molt especialitzada, que requereix tant perspectiva com detallisme. Només es pot trobar en estaments relacionats amb el món castrense o museus dedicats a aquest àmbit.

I veritablement quedar relegada a un espai tan concret, limita la percepció que el public en general en pot fer, de la seva qualitat, plantejament i sobre tot, pel gran moviment o acció que una obra d'aquest tipus ofereix.

En el magnífic catàleg editat per la Fundació Caixa Laietana, i que va ser lliurat durant la data de la inauguració, ja se'ns informa de les influències pictòriques que Josep Cusachs va rebre de mestres com Jean Louis David, que va ser pintor oficial de Napoleó, o d'Antoine Jean Gros, el seu millor deixeble.

Si més no, però cal destacar altres noms com Jean Louis Ernest Meissonier o Alfons M de Neuville. I s'en fa esment, doncs com a grans artistes, abocats a un aspecte tant concret de l'art, són absolutament desconeguts per la gran majoria del públic.

Cusachs presenta una pintura disciplinada, ferma, precisa, sense gaires variacions pel que fa al cromatisme – l'ambient militar tampoc necessita de de gran diversitat de tons – però el pintor va fer molt més que pintar un quadre; va fer una crònica. Actualment són els seus quadres, son document gràfic privilegiat de com es vivia l'ambient militar a l'Espanya del segle XIX.

L'obra Situació difícil, pintada l'any 1887, un oli s/tela de format mig, és absolutament frapant, doncs sap reflectir a la perfecció la tensió dels soldats esperant els esdeveniments i la incertesa dels mateixos, perfectament expressada en la boira lateral.

Desfilada al camp davant el rei Alfons XIII, (0li s/tela-1906-format gran), defuig de floritures, no hi paisatge pràcticament i presenta una situació austera, sense la grandesa pròpia d'una desfilada organitzada, essent el primer pla dels equins quelcom que l'espectador veu casi únic terme. Amb prou feines es defineix la figura del rei.

Per l'espectador actual, amb visió cinematogràfica, Bateria de muntanya (Canons Plasència), una obra del 1886, format mig, també oli s/tela, li suposa quelcom de conegut dels films d'ambient militar. Magnífica situació dels soldats, el detall dels uniformes, el moviment del cavall i fins i tot l'expressió dels soldats en primer terme.

Naturalment, moltes altres obres, dibuixos i esbossos, com també cartells, però pel que fa l'obra militar de Cusachs, no vull deixar de destacar Carga de cavalleria, del 1897, un oli s/tela de gran format senzillament únic, si ho comparem amb el munt d'escenes que hem vist del mateix tipus en molts films. Dues formes d'explicar la història, amb absoluta concordancia.

L'obra civil de Cusachs, dedicada preferentment al retrat, és també impressionant, especialment, el dedicat a la seva mare, de l'any 1890, un oli s/tela, entre mig i petit format, que captiva profundament a l'espectador, mostrant serenor i dedicació.

Tot hi pintar dins un estil clàssic, Cusachs no deixava de tenir certes innovacions, i així es pot veure a: Noi recolzat a la paret del jardí (1884, oli s/tela format mig), on es poden entreveure tocs d'impressionisme, gràcies a la magnitud del paisatge descrit, deixant al marge la figura del noi, quasi imperceptible.

Àvia amb mocador o Retrat de noia, ambdós sense data, també mantenen aquest toc impressionista, dins l'evocació d'un encís, doncs les formes son perfectament definides, però embolcallades dins un aura nostàlgica i tremendament humana.

Els retrats de la seva esposa o de la reina Maria Cristina i el petit Alfons XIII, són absolutament contrastants, doncs el primer mostra com Cuschs és artista i home, essent la visió de la seva muller d'una gran distinció, fet que el va captivar. L'espectador veu més la dona que l'obra en si. El retrat de la reina regent és formal, quasi militar, fet exprés. L'anima de l'artista queda limitada i es dedica a pintar el que veu. És bo aquest contrast doncs podem apreciar la gran qualitat del mestre, que gaudeix de l'art, tal com va sentir la vida castrense.

Aquesta mostra només es pot definir d'una manera: Una exposició magnífica.

Tuesday, December 16, 2008

EL COGNOM CUSACHS, A LA MÀXIMA POTENCIA: ATENEU CAIXA LAIETANA: JOSEP CUSACHS i CUSACHS (I)




Si al 2007 l'Ateneu Caixa Laietana tancava l'any amb l'Armari Blanc de Manuel Cusachs, al 2008 fa doblet amb al mateix cognom, però amb dues generacions de diferència, les del pintor nascut al 1851 Josep Cusachs i Cusachs, a qui dedica la darrera mostra del trimestre, - que romandrà oberta fins al proper 8 de febrer de 2009 - amb motiu del centenari del seu traspàs, l'any 1908, i que al llarg de la seva trajectòria, es va especialitzar en el retrat i en la pintura militar.

El passat dijous 11 de desembre, aproximadament una cinquantena de persones varen ser presents a l'esdeveniment, on majoritariament si podien trobar amics i parents de l'artista, famílies que han cedit obra per aquesta exposició, militars bons coneixedors de la vida i obra de Josep Cusachs i CAP, NINGUNO, AUCUN, NO BOBY, KEIN artista de nom de la nostra ciutat, (ni el mateix fotògraf que ha retratat la mostra, Ramon Manent), a excepció de Manuel Cusachs, com tampoc hi va haver-hi cap representació institucional, a excepció del director del Museu de Mataró, Carles Marfà.

No és el primer cop que en una mostra d'aquest tipus, “l'artisteo” local fa el buit de forma tan poc cortès. Recordo fa uns anys la dedicada al pintor Mikaelian, o darrerament l'Eròtica del Vidre. Evidentment soc coneixedora que en el mateix moment, altres inauguracions tenien lloc, i que hi ha imprevistos o gestions programades prèviament – el cas del president de la ASLL, representat per la seva esposa i la secretària de l'entitat - però no tothom estava en aquestes exposicions, ni tenia gestions, ni tampoc es van presentar desprès. El món cultural local té molt poc d'humanístic.

Jaume Calçapeu, membre del departament de Comunicació i Obra Social de l'entitat d'estalvi, va ser l'introductor a l'esdeveniment, tot informant de la tasca realitzada per Elisabet de Dòria, com a responsable de la mostra, del torn d'intervencions dels diferents parlaments i excusant l'absència de Ricard Navarro, cap de l'obra social, motivada per circumstàncies imprevistes.

Jaume Boter de Palau, com a president de Caixa Laietana, va encetar el torn d'intervencions manifestat que el desig d'aquesta exposició és el d'aprofundir en l'obra de Josep Cusachs, que ha estat possible gràcies a la col·laboració tant de persones com d'institucions (L'Inspección General del Ejercito de Barcelona, el MNAC, Museu de Mataró, Rafael Osorio, Francisco Segovia Barrientos, Conxa Virgili, etc. També es va adreçar al crític d'art Josep Ma. Cadena, agraint-li la seva col·laboració, així com la del biògraf del pintor Pedro Mora Piris.

Tot fent esment d'una sèrie de dades biogràfiques de l'artista, que es poden consultar al programa de la mostra, Boter de Palau va passar tot seguit a parlar del seu tarannà: “ens trobem davant d'un pintor militar del segle XIX, que als divuit anys volia fer carrera a l'exercit” . No va passar per alt l'admiració del pintor pel general Prim, descrivint seguidament alguna de les obres presents a l'exposició com la del retrat de Maria Cristina i Alfons XIII de petit, que des del 1891 fins al 1931 va estar al Saló de Sessions del consistori mataroní, i el de l'esposa de l'artista, una dama barcelonina, elegant i distingida que el va impactar.

De la seva vida militar, el president de Caixa Laietana en va fer resó de la seva participació en la tercera guerra carlina, i de com de l'experiència bèl·lica en va treure profit artístic, amb les seves obres dedicades tant als homes que formaven part de l'estament militar com d'altres elements, destacant el mestratge en dibuixar els cavalls “ningú els ha reproduït amb tanta exactitud i realisme”. Posant èmfasi amb la brillantor de la seva carrera militar i artística, tot i que li va tocar viure temps convulsos, Boter va acabar el seu discurs fent un repàs per l'obra exposada en els tres àmbits de l'Ateneu: primera planta, retrat, segona planta obra militar i l'Àmbit Zero on es mostren esbossos de diferents obres, i dibuixos i fotografies de la seva vida. “Mataró ha tingut la fortuna de tenir artistes notables amb importants trajectòries. Noms amb llum pròpia”.

Desitjant a l'auditori un Feliç Nadal, va cedir la paraula al conegut crític d'art Josep Ma. Cadena, qui amb permís de l'edat, i desprès dels agraïments de rigor, com si estigués a la “vora del foc”, no se'n va estar d'explicar la seva particular experiència militar – soldat de 2ª d'artilleria, mateix cos que Cusachs, amb anys de diferència - la qual cosa li va permetre d'afirmar la importància dels equins en paratges concrets com els de Ceuta, fet que, amb posterioritat valoraria en la pintura de Cusachs i entrendria la seva admiració pels cavalls.

Desprès d'explicar els seus avatars com a redactor del Faro de Ceuta, finalment va passar a comentar l'obra exposada. “Cusachs, home civil que li agradava l'activitat militar, explicava molt bé el plantejament de grans batalles i maniobres, o l'enfrontament de dos exercits, tal com desprès s'ha vist a les pel·lícules. (...) Hi ha voluntat de ser militar, no ser cap prosopopeia”.

Cadena, però va reconèixer la mancança del pintor: “el que li falla és el paisatge, però va tenir col·laboradors com la d'en Vancells, que si era paissatgiste”.

Finalment, Josep M. Cadena va acabar la seva actuació, perdó, intervenció, tot comentant aspectes d' Alfons XIII, de com va lloar l'obra de Cusachs, i de com entenia la vida civil. L'anècdota final va ser “quan la seva mare el renyava o castigava per alguna malifeta, el futur monarca responia amb un ¡Viva la República! per tal de fer-la enfadar”.

El torn de parlaments va acabar amb el Sr. Javier Moralta, qui breument va donar vivament les gràcies a algunes famílies que han cedit obra per la mostra, a Fernando Torres i Francisco Segovia, coronels de l'exercit, per la seva tasca envers l'obra de l'artista, a Caixa Laietana i a Elisabet de Dòria per la seva cura i atenció en aquesta mostra i al mateix Josep Ma. Cadena, de qui va dir que cada dijous, des d'en fa deu, sopaven junts, i que en la data d'avui no seria una excepció.

Moralta, emparentat amb matrimoni a la família Cusachs, va parlar també de les moltes anècdotes que coneix de l'artista, de la casa del carrer Pujol, de les particularitats com a pintor, etc.

Igualment va felicitar les festes i va engrescar al públic present a assistir a la inauguració el proper dimecres, 17 de desembre, de l'exposició homenatge a Manuel Cusachs pel seu 75è aniversari.