Friday, May 28, 2010

LES EXPOSICIONS DE LA SANT LLUC: LAIA BLEY / MODEST ALMIRALL – TERESA RIBA





Novament, dues mostres dispars i contrastades gràcies a l'Associació Sant Lluc per l'Art. Del 8 al 29 de maig, Laia Bley a la Sala Casal Aliança, amb la mostra Tast Cromàtic – Entre el blanc i el negre, mentre que al Col·legi d'Aparelladors, Modest Almirall i Teresa Riba exhibeixen conjuntament EX-PARI fins al 25 de juny.



COL·LEGI D'APARELLADORS, MODEST ALMIRALL I TERESA RIBA EX-PARI

Tot i que semblava en un principi que la Fira “dels caballitos i tren de la bruixa”, podia atraure al públic habitual d'aquestes trobades, no va ser així, i el passat 21 de maig, la sala d'exposicions del Col·legi d'Aparelladors es va anar omplint de mica en mica, per a la inauguració del la mostra EX PARI (De igual a igual), protagonitzada per Teresa Riba i Modest Almirall.

Una perfecta combinació de pintura i escultura, amb una magnífica coordinació d'emplaçament de totes les obres – Teresa Roig ha fet una gran tasca – aconseguint tot el conjunt un efecte visual d'equilibri i harmonia.

En las paraules de presentació d'Antoni Luis, extretes de diferents recerques, va destacar de Teresa Riba com a través de les seves escultures “es mostren sentiments d'incertesa, de neguit, d'il·lusió, (...) a través d'uns materials i textures que donen un realisme renovat i contemporani”.Afegint tot seguit la lectura de texts extrets de la crítica que en el seu moment va realitzar Jaime de Córdoba d'aquesta obra escultòrica.

En referència a Modest Almirall va destacar l'admiració per la seva obra tot i que “s'imposa apropar-se i esbrinar l'aspecte conceptual de la seva obra”, continuant també, amb la lectura de part de la crítica que Violant Porcel va realitzar en el suplement Cultures de La Vanguardia.

Finalment, Modest Almirall va donar les gràcies als assistents tot indicant que fa uns anys, en la inauguració de la malauradament desapareguda galeria d'art Espai 28, el nostre crític d'art local, Pere Pascual va dir de la seva obra que no si sentia identificat: “Jo no pretenc que tu t'hi sentis identificat. Jo explico una història...”

I precisament a través d'aquesta particular expressió de la seva obra que cal contemplar obertament l'obra d'Almirall.

L'artista presenta a l'espectador un particular relat de les seves experiències o de la seva percepció del món, defugint dels sentiments propis que mouen a molts pintors, per expressar històries perfectament construïdes en base a un cromatisme intens, durament treballat amb una pinzellada ampla i enèrgica, i jugant equilibradament amb llums i ombres, perfectament harmonitzats amb insinuants, i el alguns cassos quasi indefinides figures geomètriques, en base a tècniques mixtes.

Els formats emprats per Almirall també expressen un peculiar llenguatge. Parlen per si sols, davant el fet de no indicar amb cartel·les els títols de les obres. Teles circulars allargades o quadrades de diferents mides aporten a la mostra una imatge de conjunt, tot i que individualment també destaquen.

L'espectador, però, no es perd en el color. L'artista capta immediatament la seva atenció davant la petitesa de la figura humana, meticulosament definida en les seves diminutes proporcions, mostrant en aquest gran contrast la solitud de l'ésser humà davant l'univers o en la societat que l'envolta. No hi ha encís o bellesa en la pintura d'Almirall; és crítica i austera, punyent i irònica – un contenidor d'escombraries curiosament també pot ser model per l'art. Però no està exempte d'optimisme. La poesia visual també té lloc dins el tarannà pictòric d'Almirall, a través d'un fons blancs i crus, i la lleugeresa d'unes líriques pinzellades, sense oblidar que tot i la grandesa de la poesia, l'ésser humà continua essent un microcosmos dins la infinitat del seu univers pictòric.

Teresa Riba contrasta i alhora equidista a Almirall. Les seves escultures son inquietes, plenes de vida, manifestant en silenci de l'espai, tot un munt de sentiments que configuren l'esperit i l'ànima humana. La seva especial textura – el motllo es terracota, que conserva, però també treballa amb bronze – sedueix al visitant qui amb la frugalitat d'un instant, ja s'acosta per copsar detalls, gestos, formes i postures...

La mainada i els joves són els principals protagonistes de l'obra de Riba. L'encís de la joventut, els jocs dels nens, el món de la infantesa masses vegades distant i llunyà, se'ns acosta a través d'una obra on les mides i proporcions no són al natural, sinó que imiten la terra de Liliput i com l'obra de Swift, el visitant se sent un singular Gullivert; no deixa de veure's reflectit i de sentir nostàlgia.

L'obra de Riba mostra sensibilitat i serenor, contemplació i reflexió, dins un concepte modern i avantguardista. No és en absolut una obra senzilla, però ha sabut trobar l'encís d'expressar en l'escultura la màgia dels instant perduts, en la distància dels anys, i un missatge positiu de futur.

LAIA BLEY A LA SALA CASAL ALIANÇA





TAST CROMÀTIC – ENTRE EL BLANC I EL NEGRE

“Laia Bley vincula el seu art amb el que viu. Li crida tant l'atenció l'abstracte com el figuratiu, tot reculant al Pop Art. S'interessa pel gravat, per la pintura, etc., i està a punt d'acabar Belles Arts, però per la seva joventut, representa una pintura especialment interessant pels aficionats...” Varen ser aquestes, part de les frases pronunciades per Jaume Garcia, familiar seu, durant la inauguració de la mostra.

Laia Bley, procedent de Premià de Mar, entre dins l'intercanvi d'exposicions que la Sant Lluc fa amb altres pintors de la comarca, "i forma part del grup d'artistes emergents, entusiastes, que s'esforcen i que és necessari que tinguin aquestes oportunitats. Sempre donem aquestes oportunitats al Maresme (...)" segons va dir Antoni Luis, president de l'entitat en el seu torn d'intervenció.

Laia Bley té la força de la joventut, el seny del que s'ha après i la rauxa del que vol expressar a través de la miscel·lània de tècniques emprades durant el seu aprenentatge. Amb una clara fixació pel blanc i negre, utilitza l'instrument més representatiu d'aquest colors, el piano, per mostrar-lo des de tots els angles i bassants possibles, configurant a l'exposició originalitat i dinamisme i oferint a l'espectador la possibilitat de deixar volar la imaginació per poder sentir en els singulars pianos de Laia Bley, la peça musical que suggereixi el dibuix, o escoltar en el gravat o la pintura aquella obra clàssica de particulars preferències, a través d'un cromatisme bàsic, però del que entreu interessants derivacions.

El sentit de la decoració amb unes suggerents Textures, i molt especialment el dibuix de maletes i motxilles, que simbòlicament volen reflectir el que es va carregant durant la vida, amb la companyia de la filosofia i de peculiars pensaments, són altres peces de l'artista. La fotografia i l'escultura també tenen cabuda, demostrant Laia Bley un excel·lent aprenentatge. Si més no, però els olis exposats, amb l'omnipresent piano, expressen una sensibilitat per la fusió d'abstracció i figuració, on el joc cromàtic remarcat per el vigor de les pinzellades, no se n'està de mostrar subtileses alhora que expressa una personalitat molt remarcada, que de ben segur sabrà evolucionar i sorprendre en el temps.

Friday, May 21, 2010

“ECOS DE SOCIEDAD” - PRESENTACIÓ LLIBRES PREMI ILURO-2009


Aquesta cronista accidental, no pot resistir a utilitzar el castellà per referir-se als actes on el MTV (Mataró de Tota la Vida) és cridat a fer-hi acte de presència. Si fa dos anys n'eren dos, ara en son tres: La Missa de les Santes, el Premi Iluro i la Presentació del llibre guanyador de l'esmentat premi que organitza la Fundació Caixa Laietana.

Uns actes de societat que cada vegada convoquen a un MTV més marcit, més escàs - la presència de càrrecs representatius de l'entitat d'estalvi és més evident cada any - però que acudeix fidel a uns esdeveniments on es sent molt identificat, i on encara es respira un cert mataronisme, isme aquest que no atrau ni a la joventut i amb prou feines a la mitjana edat, poc donats tots plegats a la història i a la cultura en general.

No obstant, l'Àmbit Zero de l'Ateneu Caixa Laietana es va omplir de gom a gom el dimarts, 18 de maig per acollir per segon any consecutiu a la Presentació de les publicacions de les dues obres premiades en al 51a. convocatòria del Premi luro – tal com deia el text de la invitació. Els orígens del catolicisme social contemporani a Mataró – Dels inicis de la Revolució Industrial a la Primera Guerra Mundial de Ramon Reixach i Puig – obra guanyadora - i Viure i sobreviure al segle XVI a la Marina de la Selva i que n'és autor Francesc Forn i Salvà i que va ser premiada amb un accèssit.

I sense cap mena de puntualitat britànica, - l'alcalde i tres regidors dels grups de l'oposició del consistori, varen arribar en retard, of course - va començar tan simbòlic esdeveniment on curiosament a excepció de Pilar González -membre del jurat - i espòs, no hi havia ningú del PSC, ni d'altres partits ni per descomptat NINGÚ DEL IMAC – abans Patronat Municipal de Cultura – que al mateix dia i moment, amb l'excusa del Dia Internacional dels Museus, tenia conferència a Ca l'Arenas (s'ho podien haver repartit, oi?, tot i que la “cordial” i evident distància entre entitat municipal i d'estalvi).

Tampoc és que hi hagués gaire representació d'altres entitats socials i culturals; la història no crida l'atenció i deuen pensar que la Casa Gran (Caixa Laietana), ja te parròquia pròpia, i si no hi són, no es notarà. Doncs mira per on, servidora “va passar llista”.

Un més que satisfet president de l'entitat, Jaume Boter de Palau, assumint a la perfecció el seu paper de mestre de cerimònies, va donar el tret de sortida a l'acte, destacant que tant els cinquanta anys del premi com la concessió de la Creu de Sant Jordi, han posat el llistó molt alt. “Hem de donar més volada a la presentació per evitar àmbits restringits”. Informant als assistents d'una nova obertura d'accés a la sala, concretament on hi havia hagut l'entrada de l'antic cafè d'un Ateneu obrer, i del que Boter de Palau va rememorar “l'olor a cafè, carajillos, i l'aroma del tabac”, i on molts anys abans, la família Llauder havia tingut la seva residència “d'això segur que ens en podria parlar en Reixach”, va passar tot seguit a presentar al conferenciant convidat.

Albert García Espuche, arquitecte de professió i historiador per vocació, vinculat en Mataró gràcies a la seva obra La construcció d'una ciutat, Mataró 1500-1900, escrita conjuntament amb Manuel Guàrdia i Bassols, i publicat l'abril del 1989 dins la col·lecció Caps de Bou de aleshores Patronat Municipal de Cultura a, volum del qual Boter de Palau va manifestar que “és un gran llibre, molt útil, i que està convenientment llegit, marcat i subratllat”. Afegint unes quantes dades biogràfiques més, el dissertant va prendre la paraula:

“ECOS DE SOCIEDAD”: CONFERÈNCIA I PRESENTACIONS (II)


Amb un to erudit, tot i que de bon principi no semblava trobar un fil conductor, García Espuche va introduir als presents a la Barcelona de finals dels segle XVII, una ciutat de 35.000 habitants, ben conectada amb la resta d'Europa i de bona part dels països de l'Orient i de Sud-Amèrica, envoltada d'una sèrie de poblacions que anaven creixent a mesura que la puixança de la capital era més notòria.

També va parlar de com a finals del segle XVII, la vida quotidiana estava lligada a l'economia. Un exemple, els jardins envoltaven moltes de les cases de la ciutat, molts d'ells també eren horts, rics en arbres fruiters, de les varietats de flors que si plantaven, especialment tulipes – de la que va fer la deguda relació de varietats - i de la passió que es sentia per la jardineria, de com la vida social es feia al voltant de jocs com el de la pilota o el de les argolles, de les mes de 300 classes de roba que es podien trobar per a confeccionar vestits, tot i que la gent de classe alta es vestia “a la española”, és a dir, de negre, perquè era més elegant i distingit. També complementaven la roba els puntes i els barcelonins en presumien.

Respecte a l'alimentació, les anomenades llavors drogueries, n'estaven ben assortides. Alguna, segons les investigacions de García Espuche, arribava als 1200 productes, procedents d'Àsia, Amèrica i Àfrica, entre ells, 45 classes de sucre – de la que el respectable present també va gaudir del seu llistat .

El tabac i la llista de 72 tabacs – de la que també el pacient auditori va gaudir de la seva relació – va ser un apartat certament curiós. Sembla ser que estava tan arrelat dins la societat barcelonina de finals del segle XVII, que fins i tot es va prohibir als preveres que no fumessin mentre oficiaven missa (certament resulta una mica incomprensible que podessin fer dues coses alhora -oficiar missa i fumar. Pot ser els que fumaven eren els del cor (?).

Les tavernes també proliferaven dins la Barcelona del XVII. “L'aigua de llimona freda o l'aigua garrapinyada eren begudes habituals, al igual que prendre xocolata desfeta, estava a l'abast de les classes populars”. Els cafès – dos en concret – varen ser els primers d'encara l'Espanya dels Àustries, i els llocs on es podia jugar amb jocs d'atzar o de cartes eren anomenats “trinquets”. Era un negoci de primera magnitud, molt tolerat a l'època: “Fins i tot per l'església , doncs un d'aquests trinquets era regentat pels preveres de Santa Maria del Mar”.

Mataró proporcionava a Barcelona el que a l'època era conegut com a “vidre barceloní”. El que aleshores feien a la capital era conferir-li uns elements per donar-li valor afagit

La música i la dansa també hi eren presents. Molts barris organitzaven balls i xerinoles, i destacava entre les festes el Carnestoltes, que fins i tot Va ser glosat per Calderón de la Barca.
García Espuche va acabar la seva xerrada, sempre mantenint aquest to filomàtic i d'alçada insistint de nou en la riquesa d'una Barcelona cap i casal de Catalunya que “si va tenir forces i capacitat per refer-se de la crisi posterior al 1714 es per tot el que s'acaba d'esmentar. No va tenir necessitat de que “li vinguessin a obrir els ulls”. No ha quedat res dels barris de finals dels segle XVII, que varen ser enderrocats per construir-hi la Ciutadella. Barcelona té una plaça Major, i era el Born (...)

“ECOS DE SOCIEDAD”: CONFERÈNCIA I PRESENTACIONS (III)


I desprès del aplaudiments de rigor per una xerrada de ¾ d'hora llarga, que comença a afectar a la posterioritat anatòmica dels presents, doncs l'Ateneu queda molt bé, però molts varem trobar a faltar la comoditat de les butaques de la sala d'actes del carrer Santa Teresa, Jaume Boter de Palau va tornar a prendre la paraula “molt sorprès del que aquí s'ha explicat”, per donar pas als guardonats.
Primer al Dr. Ramon Reixach, llicenciat en econòmiques, doctor en Història Contemporània, i que exerceix de professor al GEM, qui, com a bon mestre, de del principi va saber captivar als presents tot explicant l'origen del seu llibre: Els orígens del catolicisme social contemporani a Mataró – Dels inicis de la Revolució Industrial a la Primera Guerra Mundial que es va iniciar amb “la donació al Museu Arxiu d'una pila de documentació d'una iaia de 80 anys”. I entre els papers si trobaven un grup butlletins del Cercle Catòlic Obrer – Sala Cabeñes datats entre el 1907-1915, plens de pols i d'àcars. Dins aquests butlletins es parlava de personatges com Artur Politet de Lieja, Francisco de Moragas, etc.

El Dr. Reixach, va explicar que Mn. Girbau – la donació procedia de la que havia estat la seva majordoma - formava part del que se'n podia anomenar “taula rodona” del Cercle Catòlic, juntament amb Emili, Joan i Francesc Cabañes, aquest últim fundador de l'Agrupació Científic-Excursionista i historiador, i el primer reconegut arquitecte, Josep Puig i Cadafalch, Josep Montserrat, Joaquim Capell, Pere Pascual, Ildefons Renter i ja amb molta posterioritat, Marià Ribas.

Què defensaven? Un estat social, demòcrata i de dret dins una economia de mercat amb drets pels treballadors, etc.”

Ramon Reixach també va parlar de la tasca d'escoles com la de Sant Felip Neri, ja desapareguda, que com a escola nocturna, donava classes a noies obreres, al igual que la Divina Providència, que ensenyava a noies d'un estrat social baix, totes dues al igual que d'altres, sota els principis de l'educació i de l'estalvi. “És la mentalitat lliberal del segle XIX”.

El guanyador de la 51a edició del Premi Iluro va acabar la seva intervenció tot reivindicant a una gent que va ser innovadora en quan a pensament social, amb drets i justícia laboral, “que tenia enemics per totes bandes, i gent molt poc formada”, que procedien d'una esquerra puixant i revolucionaria, o d'una dreta i catolicisme molt tradicionals. “Si aquesta gent se'ls hagués fet cas, ens hauríem pogut estalviar la guerra civil”

“ECOS DE SOCIEDAD”: CONFERÈNCIA I PRESENTACIONS (IV)


Novament aplaudiments per donar pas a Boter de Palau que tot seguit va presentar a Francesc Forn, “Un exemple d'historiador local en estat pur”. Llicenciat en Història Moderna i Contemporània, a la par que també ho és Història Antiga i Arqueologia.

Forn també amb un to força didàctic va introduir als assistents – que molts d'ells ja esperaven l'hora d'aixecar-se degut a la incomoditat de les cadires – dins el segle XVI i per tant a l'entorn del seu llibre: Viure i sobreviure al segle XVI a la Marina de la Selva, felicitant en primer lloc a Rosa Esteva per l'excel·lent edició del seu llibre, i passant a parlar de l'empatia i d'intentar posar-se a la pell de la gent que històricament ha precedit.

Per a Francesc Forn, la societat del segle XVI a l'Alt Maresme era una societat castigada. Hi havia penúries en referencia al cultiu de gra, guerres constants, bandolerisme, la pesta bubònica que es considerava càstig de Déu.. “Fugir on?”. No era vàlid perquè a tot això si afegien els atacs dels pirates a l'estiu, i no se n'estaven de robar i de segrestar gent. No obstant, al 1651, la població d'Arenys de Mar planta cara als turcs, i amb posterioritat es varen construir torres de defensa, murs, es varen fortificar les esglésies, es revisaven les armes cada mes de maig, etc."

Curiosament, quasi a finals del segle XVI, es quan es va passar de les armes de tall a les de foc, entre el 1570 i 1580, però això tampoc va evitar que continués la sensació de misèria i d'indefensió davant els pirates que tenien “carta blanca”, i quan segrestaven a membres destacats de les poblacions, se'ls emportaven a Tanger o Argelia per demanar un rescat, sense descartar que fossin venuts com esclaus o remers en galeres turques.

Francesc Forn va acabar la seva intervenció parlant de frases fetes com: Agafar algú de cap de turc, Haver-hi moros a la costa, o tots moros o tots cristians...i comentant que els seus alumnes no serien gaire partidaris de traslladar-se al segle XVI.

“ECOS DE SOCIEDAD”: CONFERÈNCIA I PRESENTACIONS (V)


S'havia acabat el parlament de Francesc Forn, però l'acte encara no. Hi havia l'alcalde i per descomptat, Qui li impedia que no digués la seva?.

I la va dir, amb el “permís” de Boter de Palau, però afortunadament va ser molt breu, perquè “Ja son les nou del vespre hi aquestes hores no hi estem acostumats i l'endemà hem d'anar a treballar” – serà que per un cop al mes no s'en recorda que hi ha ple municipal i que acaba de matinada, i del quasi 20% de població a Mataró que no té feina – Va donar les gràcies al García Espuche per la seva dissertació: “semblava que parlés d'avui, del model territorial que ha explicat. Barcelona com a cap i casal des de Vilanova fins a Mataró és actualitat, ja que s'ha aprovat un acord per la demarcació de l'àrea metropolitana de Barcelona”

Les paraules finals de l'alcalde varen anar destinades als agraïments i felicitacions de rigor: “La convocatòria del Premi Iluro omple la sala per l'esforç de 50 anys per mantenir el premi”.

Aplaudiments, també de rigor i finalment, el MTV i els que no ho érem també, varem finalment aixecar-nos de la cadira, més doblegats que un quatre, i contents i apilonats, vàrem passar al refrigeri, selecte i xic, o sigui escàs – pot ser per tal d'evitar que algú sopers abans d'hora - servit com sempre per pastisseria Uñó, i com sempre també, els fidels al Premi Iluro, trobant a faltar el seu exquisit gelat de bombó amb vainilla.

Tuesday, May 18, 2010

UN RECORD PER A LA HISTÒRIA





El Museu Arxiu de Santa Maria presenta fins al proper 27 de juliol l'exposició: Beatificació del Dr. Josep Samsó – Selecció de Fotografies- que a iniciativa de Joan Castellà, i amb la col·laboració de Lluís Adan, i Albert Drasaire, membres de l'equip d'investigació de l'esmentada entitat, exhibeix una selecció de 132 fotografies, d'entre prop de les 700 que varen ser revisades, tal com va esmentar en les seves breus paraules de presentació, el passat 7 de maig, el Dr. en història contemporània Ramon Reixach, davant d'un força nombrós públic pel que sol ser habitual en aquestes inauguracions, sense que cap polític hi fos present – cap de setmana a la vista – i tan sols algun membre de l'IMAC.

Gràcies a fotògrafs professionals i aficionats: com Albert Canalejo, Eloi Codina, Eduard Giménez, Josep Graupera, Albert Güell, Josep Lladó, Montserrat Pujol, Lluís Rugama, Maria Salicrú i Guillem Urbà, el visitant pot rememorar el moment històric que va suposar per la ciutat de Mataró la beatificació del Dr. Samsó, com seguir de forma cronològica la successió de fets que va comportar l'organització de tan gran esdeveniment: la instal·lació de les càmeres de televisió, el guarniment de la basílica, l'entorn de la mateixa, l'arribada dels capellans, el públic present, tot el seguiment de la litúrgia, i un llarg etc., que de ben segur, per a molts dels assistents a la beatificació, no varen percebre en tota la seva magnitud.

Petits i grans detalls que els ulls i la perspectiva del fotògraf més l'objectiu de la càmara fan d'aquesta mostra, més que un reportatge en imatges, una crònica gràfica d'un esdeveniment irrepetible, gràcies a una selecció acurada, i una col·locació adequada, on no tan sols s'ha tingut en compte una excel·lent qualitat d'imatge, de llum, de color, de perspectiva, sinó la curiositat, la sorpresa, les minúcies o els fragments de vida que tot acte que convoca a la societat produeix.
Una exposició d'una efemèride única, per a la memòria de la ciutat. Una mostra per a la primera beatificació al bisbat de Barcelona i a Catalunya.

Thursday, May 13, 2010

UN SEMPRE DESBORDANT MIKAELIAN






Novament el pintor armeni afincat a la comarca del Maresme, Mikaelian exposa a les sales de Caixa Laietana. Aquest cop és l'Ateneu i dins Àmbit Zero el que acull la mostra del pintor, que ofereix bona part de l'obra produïda durant aquests sis anys. El primer cop que Mataró va veure el seu treball, va ser a la sala d'exposicions de Caixa Laietana durant el més d'abril del 2004, essent aquella exposició una de les primeres apostes d'Elisabet de Dòria.

Breus varen ser els discursos de presentació, doncs bona part del públic, no excessivament nombrós, directe o indirectament relacionat amb el pintor, - és el segon cop que aquest pintor exposa a Mataró i per segona vegada, l'artisteo local no si presenta - coneix el seu tarannà i la qualitat de la seva obra.

Ricard Navarro, cap de l'obra social de l'entitat d'estalvi va expressar lo difícil que resulta de conceptuar l'obra de Mikaelien, tot glosant l'amabilitat del seu caràcter, i agraint-li a l'artista la seva bona disposició i al públic la seva assistència.

En el seu torn d'intervenció, Mikaelian va matissar el fet del treball realitzar en aquests sis anys: “para un pintor es importante que se aprecie la pintura de estos seis años”, acabant el seu petit parlament amb els agraïments de rigor a Caixa Laietana i a l'auditori.

La rica imaginació dels pintors procedents dels països de l'Est d'Europa, és especialment prolífica dins la part més septentrional de la mateixa, i Mikaelian exerceix una magnífica representació.
Profundament surrealista, exquisidesa i precisió de detalls, de matisos, pinzellades, de cromatisme auster, sense lluminositat ni brillantor, on els ocres tenen especial domini, l'artista és dur i crític, alhora que mostra un retrat rigorós de la societat actual, on no deixa escapar cap problemàtica del món on vivim.

Mikaelian treballa especialment amb format gran, però també té obra representativa en formats mitjà o petit, utilitzant com a tècniques l'aquarel·la i oli s/taula o s/paper. En la modalitat de paper, el format de les seves obres és mig, amb predomini de grisos i negres.

L'obra d'aquest artista armeni és frapant i subjugant, complexe fins a l'infinit pels escenaris que específicament exhibeix en cada obra, no deixa de recordar a l'espectador l'estètica barroca, plantejaments renaixentistes i la seva admiració per Goya. Si fa sis anys la seva obra era molt vegetal, més onírica, d'un cromatisme més viu, sense deixar de ser surrealista, al 2010 Mikaelian presenta una obra més terrenal, més figurativa, més carnal si se'n vol dir, no tan sols en l'aspecte sexual, sinó per la varietat de personatges que presenta, on el trauma i el drama hi són fatídicament vius.

Mikaelian reflecteix la realitat del món dels somnis humans, que no procedeixen d'un paradís de humanisme i concòrdia, sinó del més profund dels inferns, on passions desmesurades i desitjos inconfessables tenen cabuda. Los perros tienen pesadillas, La ley favorece a la mujer, Bacchnalia de los inmigrantes, etc. Són títols molt significatius, com també és curiós el fetitxisme de l'artista per exposar en cada una de les seves mostres Encuentro con los ausentes o El casco, treballs de fa sis anys.

L'obra de Mikaelian precisa d'una contemplació respectuosa per la seva densitat, i amb admiració pel seu mestratge en la tècnica i en el concepte.
L'exposició romandrà oberta fins al proper 20 de juny.

Friday, May 07, 2010

GAL ART - UN NOU ESPAI PER L'ART








Des de finals de la dècada dels vuitanta, Mataró pràcticament ha monopolitzat els espais artístics entre les institucions públiques i les entitats d'estalvi, totes amb prou recursos per portar a la ciutat obra d'envergadura, o bé donar a conèixer a artistes de diferents estils i contrades, mentre de mica en mica, les quasi disset galeries que durant els anys 70 varen formar part del panorama artístic de la ciutat, anaven desapareixen degut tan a canvis de costums com d'inversions econòmiques.

Per tant, que una nova galeria d'art privada obri les seves portes al públic, és tot un esdeveniment tant per la ciutat, com pels artistes, que poden veure ampliades les seves possibilitats d'expandir el seu art.

Gal-Art, situada a la Ronda O'Donnell, 89 de la nostra ciutat, va obrir les seves portes el passat 5 de maig. Amb presència d'un nombrós públic, en Daniel Cabrera i en Joan Fàbregas, titolars de la galeria, amants de l'art i col·leccionistes, varen donar la benvinguda a tots els presents, alhora que comentaven aspectes tècnics i logístics de la seva galeria.

Gal-Art, Art, Antiguitats i Col·leccionisme té la intenció d'oferir tant al comprador ocasional com al col·leccionista experimentat un ampli ventall d'obra, centrada principalment en els segles XIX i XX, tot mostrant alhora un interès especial pels pintors locals.

El seu concepte per a aquest espai defuig en bona part de les galeries tradicionals. Si bé a través del mateix poden exhibir en concret obra d'un artista, envoltada per la d'altres, i a on el possible client s'hi pot adreçar, la finalitat de Gal-Art és afegir a aquest concepte tradicional, la promoció del conjunt del seu espai directament, a la recerca tant de qualsevol possible comprador pertanyent a una societat mercantil com al particular.

El local de la ronda O'Donnell, 89, no es gaire gran, però es mostra acollidor; les obres d'art donen una tremenda sensació de calidesa. Si bé és ben cert que una il·luminació més precisa i un marge de paret més ampli s'hauria d'agrair, el fet que els murs estiguin atapeïts de quadres penjats, dona la sensació de trobar-nos a casa d'un col·leccionista ferit per l'art, que busca qualsevol forat per encabir-hi la darrera obra.

La varietat d'estils i temàtiques és percebuda força ràpidament per l'espectador, sense donar concessions a l'art d'avantguarda o conceptual, del qual ja se n'encarreguen les demès institucions de la ciutat, sense que aquest tingui res a desmerèixer.

És pot dir que és una veritable satisfacció que una nova galeria privada entri a format part del panorama artístic de la ciutat, ampliant les possibilitats de compra-venda d'obres i facilitant l'entrada a nous artistes, com el cas de Jaume Agulló (http://www.jagullo.blogspot.com/), especialitzat en el retrat – tal com es pot comprovar en l'aparador de la galeria – amb una llarga trajectòria dins aquesta temàtica, tot i que també practica el paisatgisme, i que Gal-Art també exhibeix.

El retrat exposat, dins el més pur academicisme, de precisió i detall absoluts –especialment en el contingut de la taula - defugint de la sobrietat d'un fons unitari de color, per mostrar-nos una vista més cosmopolita, que acompanya sense difuminar la figura retratada, ens presenta a un pintor meticulós i exquísid, de traç àgil i formes suaus, tractant un cromatisme de tons clars-obscurs, molt plàcids.

Des de Cròniques, desitgem molt d'èxit a Daniel Cabrera i en Joan Fàbregas en aquesta nova etapa.

Tuesday, May 04, 2010

L'ÒPERA ENTRA AL FOMENT MATARONÍ


Amb la finalitat d'ampliar i complementar la programació de sarsuela, el diumenge 25 d'abril i dins el VI Cicle de Sarsuela, el Foment Mataroní va oferir La Traviata de G. Verdi, en versió concert.

L'orquestra Aula Lírica i les veus de Ruth Nabal, Alberto Cazes, Salvador Carbó en substitució de J.Ll.Blanch, Xavi Fernández, J.Ignacio Lagos i Argentina Sosa varen donar vida a la Violetta Valery, Giorgio Germont, Alfredo Germont, i a altres papers secundaris.

L'expectació era gran i la platea i part de l'amfiteatre del Foment es varen omplir del public habitual de la sarsuela, i d'altres amb més afinitats operístiques.

Al ser una de les òperes més conegudes, els melòmans i bons aficionats tenim massa present les grans interpretacions, per al qual cosa, és necessari adequar-se al nivell que se'ns ofereix, valorant el més equitativament possible, tots i cada u dels aspectes de la representació, com per exemple, la decoració, simple i austera, que va permetre a l'espectador centrar-se específicament en veus i música.

El resultat es pot dir que va ser un tant desigual. Mentre que la direcció orquestral va ser pèssima, sense tenir en compte que al estar situada en el mateix escenari, les veus dels cantants quedaven afogades i que hagués estat convenient reduir la intensitat de so, demès de clares mostres dissonants per part de la secció de corda – l'afinació dels instruments era molt discutible – i a un tempo desequilibrat que se semblava més a la banda sonora de Nino Rota pel Fellini 8/2 , l'actuació dels cantants va estar plena d'esforç, d'intensitat, de sentiment, d'estudi i treball.
La interpretació de Ruth Nabal en el seu rol de Violetta Valery, va contenir aspectes que varen demostrar un bon material com a soprano, tot i que el primer acte, degut a la foscor de la tessitura vocal, va faltar la brillantor i el lirisme, especialment en els temes finals del primer acte: E stano! Ah, Ah fors'e lui. Sempre libera

El conegut i esperat Bridisi, va ser interpretat dins els canons de la correcció, no exempt d'entusiasme, amb força homogeneïtat en els registres, malgrat alguns desencerts de l'orquestra.
Nabal va realitzar un considerable esforç per resultar elegant i distingida, tant en la seva posada en escena, com en el seu frasseig, i val a dir que va aconseguir l'èxit en el segon acte, especialment en el diàleg amb Giorgio Germont, pare d'Alfredo. Non sapete quale affetto. Un di, quando le venerai...Perfectament acompanyada per una molt digne interpretació per part del baix Alberto Cazes, amb una veu de gran qualitat, timbre controlat, volum i expressió de sentiment en el seu rol.

La soprano va continuar mantenint un interessant nivell en el quadre II: Ma chiamaste? Che bramate?

Finalment, però, el tercer acte i final, Nabal va deixar-se caure en un dramatisme carregat d'una exagerada interpretació, que també va afectar a la veu, amb una emissió irregular del frasseig, Ah!, Gran Dio!... morir si giovine, Prendi... quet'è l'immagine... a la qual cosa s'ha d'afegir, insistim de nou, un penós acompanyament orquestral, en general, poc apreciat pel públic emplaçat lluny de l'escenari, com a conseqüència del problemes de sonoritat del Foment Mataroní, però els que estàvem situats a les primeres files, ho vam captar a la perfecció.

No s'ha d'oblidar al tenor Salvador Carbó, en el seu rol d'Alfredo Germont, que quasi a darrera hora va substituir a Josep Lluís Blanch, i que en una setmana de temps per assajar, va aprendre el rol. Una veu sòlida, fluida que el tenor ha de treballar molt encara, al igual que el seu desenvolupament escènic, absent i d'escàs moviment. No obstant, davant el poc temps per estudiar i adaptar-se el paper, la seva actuació va ser correcte i digne.

En conclusió es pot dir que és aquesta una excel·lent idea, i novament des de Cròniques felicitem al Sr. Antoni Vilà per la seva tasca en pro de la música, i es d'esperar que aquest complement operístic tingui de cara a la propera temporada la rellevància que es mereix.