Tuesday, February 24, 2009

LA SARDANA MIRA AL MÓN

El passat dijous, 19 de febrer va tenir lloc als locals de la Unió Excursionista de Catalunya, emplaçats al carrer Nou de Mataró, la presentació del llibret La sardana, reconeguda al món i mirant cap al futur, escrit per Miquel Bruguera, que ha comptat amb la col·laboració de l'escriptor mataroní Josep Puig Pla.

Bruguera va fer esment de com noms com els de Stravinsky, Albert Einstein, o Strauss varen donar el seu reconeixement a la sardana, destacant com el principal del seus autors a Juli Garreta, un rellotger de Sant Feliu de Guíxols, que en les seves estones lliures, composava sardanes, i que mercès a Pau Casals, en sentir-ne la Jovenívola i Sant Martí del Canigó, es va donar a conèixer per a tot arreu.

"Narcís Costa, director de l'Orfeó Català de Mèxic va qualificar a Garreta com el Mozart de la sardana, un fora de sèrie"

En referència al músic Eduard Toldrà, Bruguera en va fer esment de la següent frase: "Quan sentiu una sardana de Garreta, deixeu de ballar i escolteu"

Comentaris d'aquest tipus donen idea del significat de la categoria de la música popular de casa nostra. Bruguera va acabar la seva intervenció tot convidant als presents a una propera conferència que es celebrarà al Racó del Casal Aliança.

Tot seguit, va cedir la paraula a Josep Puig Pla, qui va iniciar la seva intervenció tot parlant de la seva relació amb Miquel Bruguera, a "qui coneixia com organitzador de sardanes, i que va tenir la idea de fer un llibre que recollís el que han dit personalitats mundials sobre la sardana" , i del seu interès per la sardana, procedent del seu pare, gran coneixedor i seguidor de la mateixa.

Va afegir a la llista esmentada per Bruguera, el nom de Picasso, a qui li agradava ballar sardanes i que té obra pictòrica dedicada a aquesta dansa. Altres músics de renom conèixedors de la sardana varen ser Cole Porter, autor del famós Beguin de Beguine, Artie Shaw, clarinetista i reconegut mundialment per la interpretació d'aquesta peça, l'escriptor Thomas Mann, etc. El científic Albert Einstein va recomanar la seva difusió i en va destacar el seu agermanament amb l'esport.

“Molts dels noms famosos que surten al llibre varen conèixer la sardana, quan estiuejaven a la Costa Brava”.

Establint un diàleg amb Miguel Bruguera, varen fer referència al futur de la sardana, la qual disposa de més balladors que no pas músics, tot informant Bruguera que durant l'any s'organitzen de 3000 a 4000 ballades, a la qual cosa Puig Plà va afegir amb un toc de sentit de l'humor que “s'hauria de prohibir la sardana. Durant la dictadura de Primo de Rivera, així es va fer, i aquest va ser el motiu de la seva renovació”.

Pocs son els mitjans de comunicació que dediquen una apartat a la sardana: Radio Estel, o Catalunya Ràdio a les 6,30 dels matins de diumenges.

Finalment, les intervencions de Bruguera i Puig Pla varen acabar tot anunciant que Mataró serà ciutat Pubilla de la Sardana, dels diferents contactes que es fan amb institucions per promocionar el llibret, del qual s'ha fet una edició d'autor de 200 exemplars, i que la presentació del mateix ha anat a càrrec d'Antoni Ros Marbà, director de l'Orquestra Ciutat de Barcelona.

Monday, February 23, 2009

JOSEP NOVELLAS - IN MEMORIAM















Com molts, sabia que en Pepe estava malalt. De fet la darrera vegada que el vaig veure - a la mostra del taller de gravat de la Sant Lluc -- se'l veia fatigat, però amb un somriure als llavis i un estat anímic amb bones dosi de positivisme, la qual cosa em va fer pensar en una lenta però progressiva recuperació. En Pepe era lluitador i ja se les havia vist amb un altre tipus de càncer.
Però aquest cop la malaltia ha jugat molt bé la partida, i en base a la implacable llei de vida, l'ha guanyada. De debò que ha vençut? No, en Pepe Novellas ha traspassat físicament, però gràcies al llegat de la seva obra, als alumnes que han passat per les seves classes, a les diverses exposicions que ha participat aquí, a Espanya i molts llocs d'Europa, ha aconseguit la victòria de no passar desapercebut per la vida, de deixar-nos el seu ART.

No parlaré del Pepe que tan bé coneixia en Pere Pascual, ni del que els mitjans de comunicació, com sempre de forma freda i asèptica, han informat. Parlaré del Novellas que vaig descobrir ara fa uns 13 anys, gràcies a la mostra en commemoració del 75è aniversari del primer festival de Flamenc que es va celebrar a Granada, i que la colla dels Dimarts al Llimoner, va organitzar per donar-ho a conèixer als mataronins.

Jo parlaré del Pepe amb qui d'exposició en exposició fèiem la discutida sobre l'escàs recolzament que per part de les institucions municipals tenia l'ART a Mataró, o del seguiment que feia d'aquest blog. Jo vull parlar del Pepe que juntament amb Manuel Contreras va mostrar la seva especial visió de Guadix, i del Pepe a qui se li va acudir la idea de l'exposició El Casament - 26 artistes, que va tenir lloc el passat mes de juny del 2008. Jo vull parlar del Pepe Novellas que amb veu baixa, la cigarreta als llavis i la seva expressió de nen murri, vivia i sentia l'art com l'aire que es respira. Un Pepe amb un particular sentit de l'humor i amb l'especial visió d'haver trobat amics entre els seus alumnes, com l'Antonio Rodríguez - De Antonio - que en un mail m'ha dit que a partir d'ara, parlara amb en Pepe d'una altra manera, sense poder-lo veure ni tocar, sinó d'una altra manera.

No em vull entristir per la mort de Novellas, perquè per a mi no ho ha fet. La seva obra i els seus amics me'l recordaran constantment. No he pogut anar a funeral perquè per motius laborals me assabentat del seu traspàs vint minuts abans del mateix, i m'era del tot impossible. Però com a persona creient, i per haver rebut els Sant Sagraments, intueixo que ell també ho era, pregaré per ell i faré llum per la seva ànima, i perquè allà on sigui, no deixi mai els pinzells i la seva imaginació continuï fruint constantment.

La defunció física no ha de suposar la mort de l'ànima, sinó una anada a altres estats o dimensions. En Pepe se n'anat de viatge. Se que no tornarà, però recordant a Sant Agustí: "No ens hem d'entristir per haver-lo perdut, ens hem d'alegrar d'haver-lo tingut".

Tuesday, February 17, 2009

INTERCANVI PICTÒRIC






L'Associació Sant Lluc per l'Art presenta fins al proper 28 de febrer en la seva sala d'exposicions del C/ Bonaire 25 de Mataró, la mostra col·lectiva Premiart, en col·laboració amb l'Associació d'Artistes Plàstics de Premià de Mar, com a intercanvi de la que fa unes setmanes va tenir lloc a la vila premiarenca, i on alguns artistes de l'ASLL varen exposar els seus treballs.

En la inauguració el passat 7 de febrer, A. Bachs en representació d'aquesta entitat, i en el seu torn de paraula, va demanar disculpes per l'escassa assistència d'artistes premianecs a l'esdeveniment, però la coincidència d'un acte a la vila de similars característiques, va impedir més afluència. Unes paraules més d'agraïment per cedir el seu torn a Antoni Luis que com a president de l'entitat mataronina, va estar encantat de rebre als col·legues premianecs doncs “els artistes tots fem el mateix”. Informant de la intenció d'establir projectes de futur amb l'AAPP, va convidar-los a participar a la col·lectiva anual de la Sant Lluc. "És una bona oportunitat per mostrar obra de tots els artistes de la comarca, tot i que de tant en tant hi ha alguna “escabechina...” Fent esment de la biennal Torres Garcia d'enguany, va cedir la paraula a Bachs qui es va sentir “molt honorat d'estar a casa vostra”.

Tot gaudint de l'acostumat vernisage, i com sol ser habitual, dins un to absolutament distès, els diferents artistes comentaven les obres presentades.

És aquesta una idea interessant a desenvolupar no tan sols amb els artistes de Premià de Mar, sinó d'altres poblacions de la comarca, per tal d'incentivar la descentralització i obrir la capital comarcal a un àmbit molt més extens, i fer efectiva la frase de "l'art no té fronteres".

Dins la mostra, hi ha contrastos interessants i intel·ligents, tot i que, com qualsevol col·lectiva, el nivell pot ser desigual. El fet, però, de veure que es fa més enllà de la cercada i a vegades provinciana Mataró, cal tenir-ho amb molt de compte.

La majoria de formats son mitjos, fet que permet l'apreci de l'obra amb total plenitud. Milà Cristobal presenta una peça de ceràmica amb domini d'ocres, sense definició de formes de tons molt càlids i de treball minuciós. Imma Jordà amb la seva L'angeleta ens mostra un treball molt curós, amb un plantejament molt original i contrastant entre el sentit del que mostra i el seu nom. Un treball amb ferro, que requereix pràctica i coneixement de la tècnica.

Abstracció d'Enric Abadal, realitzat en tècnica mixta, és una obra d'imatge senzilla, sense complexitats visuals, ni tampoc de tècnica, però es efectista, com també ho és en Rafa Pinter i el seu oli Peu de platja. L'anatomia sempre dona bon joc per expressar tan tècnica com sentit. Tot i tractar-se d'un treball molt academicista, si cal valorar l'originalitat de plantejament, poc sovintejat.

L'exposició és molt contrastant en quan a tècniques i obra exposada. Trobem a Joan Izanzo, i el seu Díptic atrevit, agosarat al màxim tant amb el tractament cromàtic com de plantejament i formes, expressant cert primitivisme en quan al contingut de l'obra. Al costat, una artesania, digne de ser-hi pel fet que també es pot considerar el Macramé de Pilar Roch com una forma d'expressió artística, independentment de que estem davant d'una obra d'extremada simplicitat.

Josep Miquel Paufila ens presenta una particularíssima Panoràmica de Premià. Un acrílic amb blaus que recorden als de Guinovart. Una obra que sobte per la gran extensió d'un sol color, el blau fosc donant una gran dimensió en contrast amb la petitesa de la població. El títol és la guia per reconèixer l'espai, però Paufila es crític i alhora irònic, i de ben segur que juga amb l'efecte visual i amb la seva exclusiva perspectiva de la població.

Blau de Mar de Conxa Mora, es podria considerar un acrílic molt clàssic tant pel tractament tècnic com cromàtic, però si ens deixem seduir per l'encís del mar, veurem que Mera ha sabut captar-lo i transmetre'l de forma brillant i molt suggerent, imitant artísticament el moviment de les ones ja reposant a la platja.

Si més no, però, hi ha dos peces que frapan per diversos aspectes: Església de Josep M. Font i Tornado de Jordi Bernat.

Església és una impactant mostra de surrealisme, de contrastos temàtics que indueix a l'espectador a introduir-se en una atmosfera insinuant i alhora tenebrosa. En realitat és una alegoria molt freudiana de la vida i la mort, vista a través de la cúpula d'una església em podríem dir bizantina u ortodoxa. El predomini de daurats com a màxim exponent de la vida, més enllà de la mort dels cossos, per tornar a fluir a través de les ànimes. Un oli interessantissim per la temàtica i la concepció tècnica amb bona mesura pictòrica d'espai i perspectiva.

Jordi Bernat presenta una exquisidesa amb un nom tronador "tornado". Uns núvols de tempesta, combatius, matisats precisa i detalladament amb l'ús exclusiu de derivats de blancs i negres, donant vida al gris.

Una peça d'aguda realització, que també exerceix una poderosa atenció: el mar en calma i el núvol de tempesta, irreal per la seva forma, però present pel seu simbolisme.

Noms també a destacar però són els de Pilar Peña i els seus Velers, una obra alegre i alhora evocadora, sense pretensions, però que possibilita esperar una evolució pictòrica a posteriori, al igual que Cristo Armas o Dolors Alcaraz, que presenten unes obres de tarannà clàssic, però ben executades i amb un perfil evolutiu a considerar en un futur.

Carles Quilez i el seu Ens matemàtic N 3, presenta un treball atractiu per la seva psicodèlia, destacant originalitat, tractament de color i mostrant una constant recerca a nous espais i experiències. Una obra que, més que matemàtica, pot semblar l'ampliació d'una visió de laboratori a través del microscopi, però que en cap moment deixa indiferent.

Una exposició que des d'aquestes Cròniques convidem a continuar en properes edicions, per tal de poder copsar els diversos canvis tècnics i de treball que es puguin produir en els artistes, i donar-ne a conèixer de nous.

Cròniques Mataronines aprofita l'avinentesa d'aquest post, per donar a conèixer el blog informatiu de l'Associació Sant Lluc per l'Art, en el qual s'esmenten de forma continuada les activitats d'aquesta entitat, a la que poden adherir se artistes o aficionats a les diferents arts.

Wednesday, February 11, 2009

MIL·LENARI DE SANTA MARIA – L'ORFEO CATALÀ: GARANTIA D'ÈXIT


Convocar un concert amb l'Orfeó Català, era una aposta segura per l'organització del Mil·lenari, doncs la "parròquia" és fidel amb la seva assistència, i per un preu mòdic, es podia gaudir d'una magnífica vetllada musical, alhora que més d'un calmava la seva consciencia tot ajudant a la restauració de la basílica.

I evidentment no hi hi va haver-hi cap decepció en quan a la professionalitat, el saber estar, l'excel·lent frasseig i harmonia de tot el cor -tot i el domini de veus femenines - el mestratge del seu director Josep Vila i Casañas, i l'acompanyament pianístic de Mercè Sanchís.

Ja es prou coneguda la mala acústica de Santa Maria, i en alguns moments es va deixar notar, malmetent les magnífiques veus amb unes ressonàncies del tot inadequades, però varen ser escassos i l'auditori present -- el MTV (Mataró de Tota la Vida), perquè de les barriades ben poc se'n podia veure -- 80% del mateix passava dels 70 anys, i soc generosa - que omplia de gom a gom la nau central de Santa Maria, va gaudir d'un excel·lent programa que va acontentar a tothom: les melòmans, els entesos, els aficionats en general, entre els que hi podem incloure als regidors de l'Ajuntament, alcalde i esposa, i per descomptat, membres destacats de Caixa Laietana.

L'èxit de públic no va rebassar el que va tenir l'Escolania de Montserrat, però l'organització del Mil·lenari se'n pot donar per satisfeta, tal com va mostrar Antoni Codina, membre destacat de l'Organització d'aquest Mil·lenari.

Codina va glosar la trajectòria i el prestigi de la coral, tot fent esment seguidament de la Universalitat i Tradició del programa del concert (Música sacra en la primera part i tradicional catalana en la segona). “Un concert de categoria”. Tot agraint al IMAC (abans PMC) la infraestructura del concert, a Caixa Laietana i a la seva junta el seu suport econòmic, saludar als regidors i autoritats presents i als mitjans audiovisuals també presents: Televisió de Mataró, Mataró Ràdio, Maresme Digital – Mira que som importants!!. Finalment va agrair molt efusivament al públic la seva assistència, tot donant pas al concert.

Amb el mateix, idèntic – inclòs el títol - programa amb que l'Orfeó Català va inaugurar el passat 16 d'octubre de 2008, la XVII Semana de Música a l'auditori Principe Felipe d'Oviedo, la seva primera part, es va compondre de peces de Josef Gabriel Rheinberger, Johannes Brahms, Anton Bruckner i Felix Mendelssohn.

De Rheinberger es varen interpretar 3 motets: Qui sedes, Domine super Cherubim, Universi qui te expectant i Tui sunt caeli . Rheinberger, va ser un prolífic compositor nascut a Vaduz (Liechtenstein) que va viure entre el 1839 i el 1901, destacant de la seva producció tres misses, un Stabat Mater, varies òperes i simfonies, peces per a coral i nombrosos motets.

La interpretació de l'Orfeó va ser exquisida, molt íntima, plena de solemnitat. Les veus perfectament homogèniess en tots els registres, amb seguretat i fermesa, tot i els esmentats problemes d'acústica, i el fred meteorològic que no ambiental.

Dos Ave Maria varen venir a continuació: la primera la de Johannes Brahms per a cor femení i piano i la segona d'Anton Bruckner.

La peça de Brahms va permetre el lluïment per primer cop de Sanchís, però cal reconèixer que tot i l'acomplement perfecte de piano i veus, aquestes últimes dominaven, no per imposició de la direcció sinó per l'acustica, ofegant al piano.

Un Ave Maria trist, profund, no exempt de calidesa però força melodramàtic, i amb un cert distanciament, en comparació al de Bruckner, igual de profund però convidant al recolliment religiós a través de l'expressió musical. Molt íntim i de sensibilitat exquisida.

Tres peces de Mendelssohn varen ser interpretades tot seguit. De l'oratori “Elias” Blessed are the men who fear Him. “Elías” és un oratori de caràcter dur, alguns cops fins i tot ratllant la crueltat, d'una gran tensió que transcendeix el caràcter hieràtic d'altres oratoris. Aquesta peça comença mostrant un tarannà més dolç i tendre, quasi de reconciliació, amb un marcat sentit de la solemnitat amb una explosió final de magnificència, que l'Orfeó a través de les veus, va interpretar amb sobrietat i musicalitat.

Les següents peces varen ser de la Litúrgia alemanya: Kyrie i Heilig, i de l'oratori "Paulus", Der Erdkreis interpretats amb brillantor i energia, transmetent l'Orfeó el dinamisme i l'elegancia de la música del compositor. Al igual que J.S. Bach, Mendelssohn utilitza la música coral per expressar religiositat profunda i fonamental, amb plenitud de simbolismes musicals, a fi de poder expressar tant l'obscuritat del dubte com la certesa radiant.

En la segona part, obres força conegudes del repertori tradicional català com El lladre, Muntanyes regalades i La Filadora de Arm. J. S. Marraco i El mirador de Josep Vila i Casañas, una fantasia coral basada també en cançons populars com Els contrabandistes, Pere Gallaerí, Plou i fa sol, etc,.

A nivell melòman, molt més interessant la primera part, doncs es va poder sentir diferents basants i formes d'entendre la música sacra, especialment des del punt de la litúrgia protestant, més donada que la catòlica a la musicalitat de les seves cerimònies.

La segona part, evidentment més popular, no exempte de professionalitat però musicalment més aburrida.

La vetllada va acabar amb un bis; el conegut Rossinyol, i amb El cant de la Senyera, de Lluís Millet amb text de Joan Maragall, cant ensenya de l'Orfeó Català, tal com va destacar en les seves paraules d'agraïment el director Josep Vila i Casañas, que també es va pronunciar a favor del magnífic entorn de Santa Maria i del plaer d'haver-hi actuat, tot agraint el caliu del públic, en contrast amb el fred de la basílica.