Saturday, June 26, 2010

BASES COL·LECTIVA SANT LLUC-2010

Fa uns dies, els bons amics de l’ASLL varen fer arribar a aquesta cronista accidental, les bases per a la 64na. edició de la Sant Lluc d’enguany, que tot seguit facilito per a informació de lectors i artistes en general.


COL·LECTIVA SANT LLUC-2010
ATENEU CAIXA LAIETANA

DEL 16 DE SETEMBRE AL 31 D’OCTUBRE 2010

PARTICIPANTS • Podran participar-hi tots els socis de l'Associació Sant Lluc per l'Art.
• Tots els artistes maresmencs, siguin o no socis de l’Associació.

OBRA • Una sola obra, de tema lliure i original, per participant.

DIMENSIONS DE L’OBRA

DIBUIX, PINTURA, GRAVAT i ESMALT (Amb el suport suficientment rígid)
• Amplada: màxima, 118 cm i mínima, 40 cm (marc inclòs).
• Alçada: lliure (en funció de la paret de la sala).
ESCULTURA
• Màximes: 170 (alçada) x 60 x 60 cm.
INSTAL·LACIONS i D’ALTRES PROPOSTES PLÀSTIQUES
• Segons espai disponible i en les condicions que estipuli la Propietat de la Sala.

RECEPCIÓ DE L’OBRA
• Ateneu Caixa Laietana, c/Bonaire 3-5 - Mataró
• Dilluns 6, dimarts 7 i dimecres 8 de setembre, de 17:30 a 20:15h.

INSCRIPCIÓ
• 15 € per als no socis de l’Associació Sant Lluc per l’Art
• Gratuïta per als socis que hagin satisfet la quota anual.
• Presentar la butlleta d'inscripció complimentada a l’entrega de l'obra.
• En dipositar l’obra, es lliurarà el rebut corresponent.

SELECCIÓ DE LES OBRES
• S’exposaran 90 obres, que el Jurat seleccionarà d’entre totes les
presentades. Les obres dels artistes homenatjats (si s'escau) estan incloses en
aquest nombre, però no passaran cap selecció prèvia.
• La relació d’artistes seleccionats quedarà exposada des de divendres 10 de
setembre a les cartelleres de l’Associació al Casal i a La Presó, a la nostra
plana web: www.santlluc.org i al blog: www.associaciosantlluc.blogspot.com/
• No s’informarà personalment als artistes no seleccionats.

RECOLLIDA DE LES OBRES
• Les obres no seleccionades s’han de recollir el dilluns 13 o el dimarts 14 de
setembre, de 18 a 20:15h, a l’Ateneu Caixa Laietana.
• Les obres seleccionades (exposades) s’han de retirar el dimecres 3 o el
dijous 4 de novembre de 18 a 20:15h, a l’Ateneu Caixa Laietana.
• Per recollir-les caldrà presentar el rebut que es lliuri a l'entrega de l'obra.
• Les obres no retirades en els terminis assenyalats passaran a disposició de
l’organització, que en podrà disposar lliurement.

CONDICIONS
• L’Organització tindrà la major cura per garantir el bon estat de les obres, però
declina tota responsabilitat per qualsevol perjudici aliè a la seva voluntat que es
pugui produir durant el seu transport, dipòsit o exposició.
• La presentació de l’obra significa l’acceptació de les Bases per part del participant.
El seu incompliment suposarà la no acceptació de l’obra.

PROMOCIÓ ARTISTES JOVES
(fins a 30 anys)
A fi d’estimular la participació i promocionar l'obra d’artistes joves (fins a 30 anys),
• El Jurat farà una selecció (si s’escau) de les millors obres presentades,
d’artistes que no hagin estat seleccionats més de 2 vegades anteriorment.
• La selecció feta pel Jurat es donarà a conèixer durant la inauguració de la
Col·lectiva Sant Lluc 2010.
• Aquestes obres seleccionades seran destacades, a l’Exposició, evidenciant el
reconeixement de l'Organització de la mostra.
• Durant l'any 2011 es farà una Mostra Col.lectiva dels artistes seleccionats, en
un espai encara per determinar.


Mataró, juny 2010

Monday, June 21, 2010

IVAN JORDÀ: CULTE A LA FIGURACIÓ








Tal com va informar Cròniques fa aproximadament un mes, l'art disposa d'un nou espai a Mataró, per a l'exhibició i venda d'obra. Gal-Art (Ronda O'Donnell, 89), presenta la seva primera mostra, i ho fa amb un cognom de pes i un nom per al futur: Ivan Jordà (http://www.ivanjot.com/) i Quadern I, un conjunt d'obres de recent creació (2010) que han permès al pintor mataroní, fill del reconegut Ricard Jordà exposar novament a la nostra ciutat, desprès de pràcticament deu anys de residència a les Illes Balears.

Molts artistes i amics dels Jordà, varen formar part del nombrós públic que va omplir el petit espai de la sala, i bona part de l'entrada a la mateixa, i a qui Ivan Jordà, en l'inici de la presentació, va agrair la seva presència, al igual que va mostrar el seu reconeixement a la seva companya, a la seva família, i especialment al seu pare que “m'ha cedit el seu estudi, que és el seu Sanctum Santorum i m'ha permès profanar-lo”.

Un emocionat Ricard Jordà va adreçar-se tot seguit al públic, i en la seva breu però clara i concisa intervenció, va posar especial èmfasi en la originalitat de la pintura del seu fill que “no deixa indiferent. No són nus al ús. És una originalitat no comuna en la creativitat”. Jordà va explicar com en les composicions de la obra del seu fill, aquest utilitza tota mena de materials, com diversitat de papers o qualsevol objecte que pugui ser reciclat pel propòsit artístic, “cosa que és d'agrair”. Va assenyalar que l'obra del seu fill cal ser observada amb cura; la seva natural aparença amaga en realitat esforç i missatge. “L'Ivan pinta dibuixant i dibuixa pintant. Aquesta és la grandesa que podem tenir interpretant l'art, doncs la seva funció vital és la comunicació i heu d'estar disposats vosaltres a fer l'esforç per entendre'l”.

Les paraules finals de Ricard Jordà varen anar destinades a fer una reivindicació de l'ART i de la seva expansió: “compleix la funció vital que és la comunicació”.

Dins el context de l'art figuratiu, el nu i especialment el femení ha tingut especial rellevància. Els estudiosos ens convidarien a capbussar-nos en explicacions antropològiques – la fertilitat – com merament artístiques – el dinamisme i vitalitat del cos. En aquesta exposició, Ivan Jordà mostra addició a aquesta segona afirmació.

L'herència genètica de Jordà és inqüestionable. Admira al seu progenitor, com a pare i com a artista, i si bé la influència en quan a la temàtica, contingut, fons i plantejament és ben palpable, el fill no va a remolc del pare, sinó que té personalitat pròpia, diferenciant-se en tractament, en l'enfocament del cos femení és molt més sensual i voluptuós, ratllant l'ideal - “també he viscut un altre entorn i un altre context” ,em va comentar, però no se n'està de mostrar-lo sinuosament provocatiu, amb un erotisme refinat, com a demostració tant d'un perfecte i meticulós domini del dibuix, de les formes i de les proporcions com d'una aparent simbologia (lletres o números) “que en realitat poso per adornar la figura, sense més complicacions”.

Si bé exposa formes clàssiques, el tractament és avantguardista, a través dels fons en tècnica mixta, és a dir, oli s/taula i collage, treballant en formats que oscil·len dels 61 x 50 fins al 100 x 80 cms.

Idolatra el cos femení, i li resulta àgil i inspirador, el seu particular autoretrat Indor games, és un estudi de la figuració masculina, on es permet el luxe de destacar més l'expressió gestual dels braços, que al igual que amb la dona, no mostra el seu rostre.

Jordà analitza el comportament humà a través del seu art, i convida a l'espectador a entrar en el joc, fins i tot amb el títol de les seves obres: Cançó del desig, Quadern de percepció o la sèrie L'art i la manera.

Un excel·lent començament per Gal-Art i pels seus titulars, en Joan Fàbregas i en Dani Cabrera, per a qui des de Cròniques desitgem mòlt d'èxit, i una magnífica exposició d' Ivan Jordà que a partir del 30 de juny es complementarà amb l'obra que presentarà a l'Espai Capgros, “igualment amb nus però amb un format molt més gran”.

Wednesday, June 16, 2010

CIÈNCIA i NATURALESA



Ho confesso: a aquesta cronista accidental, l'entorn zoològic no li atrau en excés. Pot ser perquè d'uns anys ençà, les televisions públiques i privades no han tingut cap inconvenient en oferir-nos al hora de la migdia, i per tant, mentre una està soporiferament fent la digestió, tot l'entremat de comportaments del món animal, sense deixar cap espècie, amb primers plans recalcitrants, d'altres sorprenents, d'altres curiosos i d'altres absolutament fastigosos, però tan reals com la mateixa vida.

Recentment, però, tot llegint en un butlletí dedicat a temes ecològics (www.ecoticias.com) un article que informava de la desaparició de diverses espècies de serps: “Las poblaciones y especies de serpientes están desapareciendo a pasos "alarmantes" y los científicos desconocen las causas que están provocando este descenso de ejemplares en todo el mundo, según se desprende de un trabajo de décadas y que ha observado con detenimiento hasta 17 poblaciones de serpientes, que comprenden ocho especies distintas, y ha concluido con ello que éstas se han reducido de forma "drástica".(www.ecoticias.com/naturaleza/27603/noticias), no vaig poder resistir al temptació de visitar l'exposició que des del 27 d'abril i fins el proper 25 de juliol d'enguany acull l'Ateneu Caixa Laietana, Amfibis i Rèptils, tot i reconèixer que els personatges protagonistes “no són sants de la meva devoció”.

És aquesta una mostra ideal per les instal·lacions de l'Ateneu, que ha comptat amb la col·laboració d'ECOIMA (Serveis educatius i ambientals), Hobby Zoo d'Argentona (pel que fa als animals exòtics) i el CRARC (Centre de recuperació d'Amfibis i Rèptils de Catalunya).

Els animals estan perfectament atesos, nets i polits, - i fins i tot afegiria que molt acostumats a les visites dels humans - amb una temperatura ambient constant d'entre 25 i 30º, i amb total garanties veterinàries. Estan distribuïts tots en la planta baixa, mentre que en el primer pis s'hi troben pantalles, un apartat perquè la mainada pugui dibuixar i el més interessant de tot: un àmbit on es pot comprovar que mengen els habitants del primer pis.

Tot el que vulgui veure en viu i en directe encisadores salamandres, pitons ben grosses, exòtiques serps verinoses, tortugues de mars i terres llunyanes, granotes que no es converteixen en prínceps, (tots els animals exposats han estat criats en captivitat però son autèntics), podrà comprovar la veracitat dels reportatges del National Geographic, o els documentals de Sir David Attenboroug, o recordar els d'en Fèlix Rodríguez de la Fuente. Al costat de cada vitrina, hi ha una fitxa molt detallada i també amb advertències de cara al públic, com la de no tocar segons quins vidres, o alguna curiositat.

Tal com indica el programa de mà: “per les seves propietats biològiques, la seva mida i la seva limitada capacitat de desplaçament, els amfibis i rèptils són considerats uns bons indicadors de la salut del medi ambient...”. És aquesta, doncs, una exposició didàctica i il·lustrativa, una tasca social convenient per al respecte del món animal, i d'uns habitants que formen un conglomerat de prop de 15.000 espècies, que viuen en zones tropicals, molt desconeguts, incompresos, que no ofereixen un aspecte gaire divertit, però vitals i necessaris per al nostre eco-sistema.

Monday, June 14, 2010

EXPOSICIÓ SANTI ESTRANY O LA IMATGE DE CRISI DE L'IMAC



Hi ha una dita en castellà que diu “la necesidad agudiza el ingenio”, però malauradament els cervellets que sota la idea messiànica sorgida arrel de les primeres eleccions democràtiques – ja fa trenta dos anys - de culturitzar als mataronins, perquè fins aleshores l'obscurantisme humanístic regnava a les nostres vides i a les nostres ments, (quina casualitat que sense PMC-IMAC, hi havia 17 galeries d'art a la ciutat, més el Museu i la Caixa Laietana i ara es poden comptar amb els dits de la mà i en sobren), i que actualment programen bona part de les activitats “culturals”, doncs no, no fan honor a la dita, perquè demostren clarament que d'enginy en van mancats.

I prefereixen quedar-se apoltronats, vivint dels pressupostos municipals, que paguem entre tots – cal recordar que NO ES GUANYEN EL SOU QUE COBREN SINÓ QUE ELS HI PAGUEM, la qual cosa vol dir que son una feixuga càrrega per una ciutat amb un 19,5% d'atur.

I com que de calers no ni ha, i de cervellet tampoc, no se'ls hi acudeix altra cosa que fer una exposició antològica a un conegut artista mataroní, pintor del règim: Santi Estrany.
I per tant, des del passat 30 d'abril i fins al proper 11 de juliol, les sales de Can Palauet acullen la segona antològica que se li fa en la vida a aquest pintor. (Cal recordar que la primera va ser del 26 de febrer al 21 de març de 1999 a l'Ateneu Caixa Laietana, amb catàleg de la seva obra, convenientment exposat en vitrina, que no sigui dit).

Estrany és un artista excessivament valorat; no dubto de la originalitat dels seus plantejament en la llunyana època dels anys 60. És més, el treballs dedicats a murals de temàtica industrial, molt expressius i plens de moviment, al igual que certs nus i algunes obres primerenques, i fins i tot l'interessant col·lecció d'ex-libris exposats, donen exemple de que hi havia un enorme potencial creatiu a desenvolupar.

Però el pes feixuc del nom del seu pare era una llosa constant, amb imposició de limitacions. Pràcticament des que va començar fins a l'actualitat PINTA EXTACTAMENT EL MATEIX. És fred, distant, mil·limetrat, sense passió. Ens ofereix la seva particular contemplació de la vida com si es tractés d'una classe de dibuix lineal, - ha estat professor en diversos centres acadèmics durant més de quaranta-cinc anys - amb una excessiva racionalitat i mètode, sense improvització ni rauxa, sense sensacions d'infinit en espai finit. Tot ben posat, fins i tot la utilització del color, tècnicament mesurat, sense donar joc a la pròpia manifestació cromàtica, a la seva força o significació.

I durant tres mesos, al igual que Ca l'Arenas, els mataronins hem d'aguantar les exposicions, fins i tot amb una utilització descarada de Santi Estrany (I quan hi haurà una antològica de Parés, per exemple?. I, a veure, què foten a l'IMAC abans PMC?. Viure a la nostra esquena amb l'excusa de la crisi. I ho demostren fins i tot amb la M (convido al lector a posar el mot escatològic corresponent) de cartell que guarnirà la nostra Festa Major, també en crisi.

Aparentment, on no ni ha, no en raja. Tampoc és cert, doncs algunes de les mostres exposades o bé a Ca l'Arenas o bé a Can Palauet han estat molt dignes i interessants. Però el domini polític pot sobre l'artístic, i algunes ments han claudicat en pro de salvaguardar el seu lloc de treball i el manteniment de la seva família, sense donar la justa consideració a la dignitat personal i al concepte de ciutat, per sobre de partidismes i ideologies.

En fi, no hi ha mal que cent anys duri, i d'aquí a un any tindrem eleccions municipals. L'esperança mai es perd.

Thursday, June 10, 2010

ASPECTES DEL MÓN TÈXTIL A L'ÈPOCA DE LA IL·LUSTRACIÓ - Presentació (I)


En commemoració de la III Setmana Internacional d'Arxius, l'Arxiu Comarcal de Mataró va decidir programar una sèrie d'actes dedicats al Museu del Gènere de Punt (Fundació Jaume Vilaseca), que van tenir lloc el passat dimecres, 9 de juny. Una visita a les esmentades instal·lacions museístiques es va complementar amb una conferència dedicada als Inspectors de fàbriques al segle XVIII, a càrrec del Dr. Pere Molas i Ribalta, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona i president de la Reial Acadèmia de Bones Lletres.

Poc nombrós va ser el públic que es va congregar a la sala d'actes de Can Palauet, tot i tractar-se d'una “Setmana Internacional”. (Si en lloc d'Internacional hagués estat catalana o comarcal, no se sap si l'afluència hagués millorat). Però val a dir que els assistents la majoria estaven relacionats amb el món dels arxius i de la Fundació Jaume Vilaseca.

Rosa Almuzara, cap de l'Arxiu Comarcal del Maresme va iniciar el torn d'intervencions tot expressant la familiaritat que li representava parlar del Dr. Molas, qui a l'any 1972 va ser guardonat amb el Premi Iluro pel seu treball: Societat i poder polític a Mataró 1718-1808, de la mateixa manera que habitualment també parlava de l'historiador local Joaquim Llovet.

Informat als presents dels projecte de recuperació d'arxius de fons històrics industrials, endegat per la Generalitat de Catalunya, del qual la Fundació Jaume Vilaseca n'és pionera al iniciar el fundador del Museu, a principis de la dècada dels 90, la recerca de fons relacionats amb l'àmbit tèxtil i mecànic de la ciutat, va excusar l'absència per motius d'agenda del president de la Fundació Jaume Vilaseca, Pere Vilaseca, i alhora va agrair la presència de Josep Ma. Ferrer, secretari de l'esmentada fundació, a qui va cedir-li el torn de paraula.

Desprès dels agraïments de rigor, Ferrer va expressar la seva satisfacció per la invitació a participar dins aquests actes; tot un honor, que va referendar amb el goig que suposa que “des de la Fundació Jaume Vilaseca es va treballant amb aquests temes conjuntament amb les conselleries de Cultura i Economia...” En referència a Jaume Vilaseca, va remarcar la seva estimació per la ciutat, “començant a recollir patrimoni industrial com maquinaria, estris, mobles, etc., però de mica en mica també es va anar recollint llibres de comptabilitat, fitxes, factures, fulls de salari...”

Josep Ma. Ferrer no se'n va estar de glosar la tasca “d'una colla de gent que han recorregut el món reparant maquinaria” i de les donacions que reben de tota mena de elements i documentació “que posem a l'abast de molts estudiosos. Hem donat a conèixer un patrimoni cultural”.

Tot remarcant l'esforç econòmic i personal de Jaumer Vilaseca per crear un gran complexe “va ser un mecenes a l'estil dels que hi havia en el segle XIX”, i desitjant que a finals d'aquest any la nau petita de Can Marfà estigui del tot restaurada, el secretari de la Fundació Jaume Vilaseca va acabar la seva intervenció mostrant una sèrie d'interessants i curiosos documents entre els que van destacar: objectes publicitaris de la fàbrica de mitges Arañó, nota d'acomiadament de la firma Brufau, una tarifa de preus de l'any 1880 “que no és en pessetes” de la firma Marfà, un detall de les nòmines dels 706 treballadors de Can Minguell o un retrat d'Antoni Regàs, últim inspector de fàbriques a qui Isabel II va concedir un títol nobiliari, utilitzant-se amb posterioritat el seu escut com a marca de la casa Coll i Regàs.

“Es la nostra aportació que des de la Generalitat s'ha volgut impulsar per haver estat pioners, tot i que hi ha una entitat abans que nosaltres; el Museu Arxiu de Santa Maria que ha conservat intacte l'Arxiun de Can Marfà”.


ASPECTES DEL MÓN TÈXTIL A L'ÈPOCA DE LA IL·LUSTRACIÓ
CONFERÈNCIA (i II)

Seguidament, el Dr. Pere Molas de forma molt planera va iniciar la seva xerrada tot informant dels orígens de les inspeccions tèxtils, que es van iniciar a la França del rei Lluís XIV, i gracies a l'excel·lent tasca de gestió i desenvolupament del comerç de Jean Baptiste Colbert i del que s'en va dir colbertisme .

Si a la França del Rei Sol es creava aquest tipus d'inspeccions, el regne d'Espanya d'aleshores disposava amb anterioritat d'una mena de tribunal que dictaminava la qualitat dels teixits de llana, i si les peces eren defectuoses, es dictava sentencia i si calia, s'ajusticiava convenientment, segons la reglamentació aplicada pel jutge.

Segons el catedràtic emèrit de la UAB, la idea de Colbert, a través de la forma de Consolat, va arribar a Catalunya, i també es va aplicar a Perpinyà i Castella, tot aplicant les inspeccions al tint i a la seda. La seva importància era cabdal i ni tan sols durant el setge de 1714 varen deixar de funcionar, però degut a la derrota catalana, a través del Decret de Novaplanta, el cap de les inspeccions era un funcionari de l'administració nomenat per Madrid. “En el darrer terç del segle XVIII, s'intentava des d'Espanya que fos un funcionari”.

L'any 1717 es va crear a Espanya la Junta General de Comerç, amb delegacions primer a Granada, desprès a València i cap al 1732 a Catalunya. Per al Dr. Molas amb posterioritat es va creure convenient l'aplicació d'inspeccions, amb dos sentits: control de tints i de sedes. I el primer inspector nomenat va ser Manuel de Robles, amb el càrrec de “veedor” de tints. En un principi s'esperava del compliment de les seves obligacions un control exhaustiu, però “poca feina va fer”.

Un cop traspassat Robles, el càrrec va ser heretat per Joan Pau Canals que amb els anys i el progrés dins l'escala social ,va ser nomenat Ciutadà Honrat de Barcelona, i va obtenir la concessió del títol de Baró de Vallroja, “Canals es va ocupar més del conreu de la Roja que dels tints. Però va fer una important obra de difusió dels tints i en català”.

Al 1780 es va crear una xarxa d'inspectors. Luís Fernández, que era mestre de tintorers de Toledo, i també d'una fàbrica de València, va ser un d'aquests inspectors. Al igual que el seu predecessor, no se'n va estar de escriure un Tratado de Tintura.

Un altre personatge important per al Dr. Molas va ser Isidro Catalán que destacaria en els teixits pintats a la xinesca. Entre el 1870 i 1880 hi havia un sector en expansió: el de les mitges de seda i la Junta General va dictaminar una normativa. Com a conseqüència de la mateixa, una sèrie de mestres de teixit i tints valencians varen ser nomenats visitadors. Els més coneguts: Antonio Caruana, Ignasi Jonollà. Però a finals del segle XVIII ja bufaven altres vents en contra dels inspectors. Es varen suprimir les inspeccions de la Roja, i al morir Canals es va demanar la supressió del càrrec. “La història dels Inspectors de fàbriques és una història d'intents aïllats de controlar els teixits”.

L'últim dels inspectors va ser el mataroní Antoni Regàs. Amb un perfil menys funcionariat i més intel·lectual , va viure prop de 80 anys, una vida llarga per l'època. No obstant, la tasca de Regàs és coneguda a Madrid per ser el propulsor de la popular Puerta del Sol, i per publicar estadístiques. Era tota una autoritat.

Com a conclusió, el president de l'Acadèmia de les Bones Lletres va expressar que “la història de les inspeccions és més de fracassos que d'èxits. Els governs, sempre, no han sabut mai per on triar”.
L'acte va acabar amb un petit torn de preguntes, i amb l'encoratjament de la cap de l'Arxiu Comarcal del Maresme a la investigació de personatges i elements relacionats amb el món dels teixits, com Pompeu Ferrer o el camp d'indianes localitzat a Argentona.

Thursday, June 03, 2010

ORQUESTRA DE CAMBRA DE GRANOLLERS – TRIO KANDINSKY: LA SUBLIMACIÓ DE LA MÚSICA



Dins la temporada del VIII cicle de concerts que organitza el Foment Mataroní, el passat 24 de maig, l'orquestra de Cambra de Granollers, a les ordres de Manuel Valdivieso i el Trio Kandinsky, varen oferir un programa amb obres de Ferran Sor, F.J. Haydn i Ludwig Van Beethoven. L'actuació també va comptar amb la participació del guitarrista Jaume Batlle.

Escàs l'auditori present – mitja platea si fa no fa (polítics ni en pintura, però gent de la cultura, amb els dits d'una mà i encara en sobraven) – davant d'uns formacions de la importància de les que el dilluns de Pasqua varen visitar Mataró. Segons va comentar el vice-president del Foment, Antoni Vila, les mateixes formacions varen actuar a Granollers unes setmanes abans, amb un gran èxit de públic.

¡¡¡Trist que una ciutat com Mataró no disposi de cap formació musical d'importància estatal, i que ens hagin de venir de la comarca veïna a oferir-nos concerts, sense que hi hagi cap mena d'intercanvi en aquest àrea!!!

Suite per a Orquestra amb Guitarra sobre el ballet Alphonse et Léonore de Ferran Sor, amb arranjaments de Sergi Casademunt, “que quasi va re-escriure la partitura” segons va comentar el director Manuel Valdivieso al començar la seva actuació. “Una obra joiosa, fresca i popular”, definició que des de Cròniques ratifiquem, doncs l'estil compositiu de Ferran Sor, caracteritzat principalment per a la recerca d'un llenguatge guitarrístic més enllà de la seva època, però que com a compositor sempre s'ha mantingut dins els canons clàssics.

La guitarra de Batlle va saber donar tocs de romanticisme, dins una escala de brillant i heterodox cromatisme musical. Per al bon aficionat, l'obra de Sor no deixava de tenir reminiscències mozartianes, especialment amb l'us del clarinet, instrument que donava una extraordinària modernor a les obres de l'època.

La Suite de Ferran Sor ofereix una gran varietat de contrastos perfectament harmonitzats, identificant-se el lirisme i la calma, dins un seguit de notes ben cultivades, amb una extraordinària pulcritud en els contrastos sonors, tot plegat embolcallat d'una gran delicadesa i equilibri.

La simfonia número 80 en re menor de Franz Joseph Haydn, va ser la peça que es va interpretar tot seguit, i tal com va comentar Valdivieso “és una obra de gran envergadura que Haydn regala amb el seu mestratge i saviesa”.

I sense dubte, mestratge és una bona definició per aquesta simfonia que pertany a l'anomenat moviment sturm un drung, (tempesta i empenta es podria traduir), que va sorgir entre el 1760 i 1770, tot seguint el moviment literari del mateix nom. Es per tant, una obra que manifesta agilitat, transparència, profunditat i uns certs dramatisme, sempre sota l'elegància del frasseig de Haydn.

Dins un context de gran intensitat expressiva i que l'Orquestra de Cambra de Granollers va interpretar amb magnífica disciplina, precisió i virtuosisme, tot donant una gran lliçó de musicalitat; en cap moment van deixar que dels seus instruments sortís cap so desafinat. Ben el contrari, el so, tot i les habituals deficiències acústiques del Foment, va sonar perfecte. La direcció de Valdivieso, impecable i sense fissures i amb una magnífica coordinació.

La segona part del programa era molt esperada. La fama del trio Kandinsky augurava qualitat i caràcter. I no va fallar. El Triple Concert que Ludwig Van Beethoven va composar entre el 1804 i 1805 i que va ser estrenat a Viena a l'estiu del 1808 és l'únic concert d'aquest compositor per més d'un instrument solista.

Dividit en tres moviments, Allegro, Largo i Rondó, aquesta obra conté passatges entranyables i tot un seguit de melodies que es queden gravades a la memòria, gràcies a l'exemplar interpretació i perfecta compenetració del Trio Kandinsky, que va ofverir al públic instants de bella i captivadora sonoritat. La magnífica direcció de Valdivieso que va conduir a l'orquestra tant per sons robustos com d'altres més suaus mentre acompanyava al trio de violí, cello i piano amb una elasticitat absoluta. Una versió absolutament rodona i sensacional, de sons exquisids, com a resultat d'un diàleg intens i emotiu dels tres instruments.

Un vetllada magnífica, digna dels millors auditoris que malauradament el públic mataroní no sap apreciar.

Tuesday, June 01, 2010

LA IMPORTANCIA DE LA DONACIÓ DE DOCUMENTS


A través de les gestions realitzades pel Grup Municipal del Partit Popular, l'historiador i politic, César Alcalá, va lliurar el dilluns 31 de maig a l'estatge del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, tot un seguit de documents relacionats amb el Centre Carlí de Mataró, datats durant la II República Espanyola.

Davant d'alguns membres de l'entitat d'estudis, i de militants de l'actual Partit Comunión Tradicionalista Carlista, Pau Mojedano cap de l'esmentat grup municipal, va pronunciar unes breus paraules mostrant la seva satisfacció per la donació en si mateixa, tot destacant la importància per a futurs estudis del coneixement del Cercle Carlí de Mataró, i el seu agraïment per la bona acollida per part del Museu Arxiu.

Tot seguit, César Alcalá, que també es president del PPC de la Roca del Vallés, va comentar alguns aspectes de la documentació lliurada, i a preguntes de la periodista Judith Vives de CapGros, va explicar que feia anys que disposava de tot el conjunt de cartes, retalls de premsa, propaganda, notificacions, etc., que li va ser lliurada a través de Josep Vives, que l'havia rebut de Mossèn Llensa, president del Cercle Carlí de Mataró durant el període 1931-1936, abans de ser sacerdot.

Dins el torn d'intervencions, i a petició d'aquesta cronista accidental, com a membre de l'equip de recerca, va invitar a Abraham Pelayo Montañés, estudiant de secundaria del Gem, recentment incorporat a l'equip del Museu Arxiu, i qui ha tingut cura de una primera revisió de documents, a que expliqués la metodologia que va seguir per la corresponent relació.

Finalment, el director del Museu Arxiu de Santa Maria, Manel Salicrú va concloure l'acte tot explicant com l'anticlericalisme dels temps republicans, va ser causa que molts documents de cercles catòlics o carlins fossin destruïts i que gracies als arxius privats, es podien recuperar i verificar moltes dades.