Thursday, July 29, 2010

JOVES DE LA SANT LLUC i PEPITA HERRERO: Trajectòria Vital








He volgut deixar expressament, com a portada de blog durant aquest mes d’agost, les dues mostres que la Sala d’Exposicions de Caixa Laietana, ha ofert des del 10 de juny fins al 31 de juliol. Joves Seleccionats Sant Lluc (Ana García Pérez i Marc Sala) i Pepita Herrero, Escultora i pintora, com el meu particular homenatge al camí de la vida a través de l’art: Els joves que empenyen i una trajectòria vital ja acabada.

Ha estat veritablement un encert combinar ambdues exposicions, pel significat esmentat, i el gran nivell de qualitat que en la mostra s’ofereix.

La invocació del realisme d’Ana Garcia, molt de ciutat tot i que també li atrau el paisatgisme Vespre d’estiu II o Embassament (oli s/fusta) desapassionat, de grans espais, amplitud de mires, de cels pastels en un urbanisme ordenat, però excessivament neutre, mentre que a nivell d’objectes: Formatge i llet o Full en Blanc (llapis s/paper) és molt precisa, curósa, exquisida, equilibrada; talment exhalen vida pròpia.

No obstant, però, en referència a la figura humana, malauradament el joc no té la mateixa inspiració: excessiva senzillesa, sense poder captar en tota la intensitat la sensualitat o la voluptuositat que pot emanar el cos femení, arribant tan sols a la imitació d’aquests sentits.

En contraposició, Marc Sala, explosiu, vital, complex, modern i agosarat, aclamant a viva veu el que l’ésser humà no s’atreveix a cridar, tal com ho expressa a través del bust Rebentat, realitzat en tècnica mixta; punyent, i alhora i esgarrifador.

Capten immediatament l’atenció de l’espectador, atrapant-lo inconscientment, els seus Relleus d’una Safata; una sinuosa i complexa xarxa realitzada en acer, simbolitzant les múltiples etapes i facetes de la vida humana.

L’obra exposada de Pepita Herrero és la demostració del sentiment de l’ART, en dues grans dimensions: escultura, pintura. La seva escultura, en constant homenatge las standarts clàssics de Grècia i Roma, té un alt sentit de l’estètica i un profunda emoció per la bellesa Reposant, Abraçades, Asseguda (bronze) o a l’àngel: Protegint la piràmide realitzat en terracota. L’espectador contempla les seves escultures amb admiració, afecció i amb reconciliació amb les formes que acosten a un dels conceptes bàsics de l’art: la creació de valors, la necessitat de ser valuós.

Pictòricament, Pepita Herrero seguia els cànons abans establerts, amb profunda devoció pel paissatge, especialment marines i natural, treballant sempre amb oli s/tela i format mig o també petit (Camp de flors, Roselles, Arbreda, Costa Brava, Quebec). Frapada per algunes cases i façanes de Suïssa i França, el traç nerviós i àgil, de mil·limetrada precisió de Pepita Herrero, treballant un cromatisme molt divers i creatiu, amb de tons romàntics i encisadors, de pinzell ferm i dúctil, mostra una obra on es tenen en compte els mínims detalls, i on resulta veritablement frapant el tractament dels seus nocturns, especialment en marines.

Molt interessant a destacar, tant pel material com per la tècnica emprada, els seus gerros pintants, amb elegància, seguint un estil hel·lènic, molt sinuós i exquisit, al igual que seu rellotge, que en base a un desenvolupament abstracte, planteja la mesura del temps, sense època ni durada.

Pepita Herrero va saber difondre l’amor per l’ART a través d’una obra BELLA, sentida i emocionada, que l’espectador identifica perfectament, amb la senzillesa d’ulls que només senten i desitgen una visió agradable de la vida, d’una artista plena d’energia que va difondre sense parar a través de la seva obra.

Sunday, July 25, 2010

L’ORQUESTRA TERRASSA-48 i L’ESCOLA DE LEIPZIG:PRESENTACIÓ (I)




El Foment Mataroní va oferir el passat divendres, 16 de juliol, enmarcat dins el VIII cicle de concerts de la temporada 2010, De mestre a alumne, amb un seguit d’obres d’autors com l’alemany Max Bruch (Serenata OP Posthum) , Leos Janáceck procedent de Chequia (Suite per a cordes) i el també alemany demés de mestre dels dos anteriors en el conservatori de Leipzig, Carl Reinecke amb la seva Serenata en Sol Menor op. 242.

Un programa d’un gran romanticisme, magnificament interpretat per l’Orquestra Terrassa 48, sempre manenint un nivell alt de qualitat, estudi y profesionalitat, i que per una estona, l’escàs, malauradament, públic present - on eren els de la Simfònica de Sabadell tant amants de la música? – va poder gaudir una càlida sensació de temps de tardor envoltats per la xafogosa calor estival.

Com sempre, la presentació de Joan Vives va incidir en el coneixement que tots teniem de la Terrassa-48 “que sempre preparen programes molt interessants i amb molt bon gust”.

També va fer incidència en el desconeixement que moltes vegades es té del programa a escoltar, i de la sorpresa que representa que a mesura que es van interpretant, van agradant i es descobreixen noves obres.

En referència a Max Bruch – que principalment es conegut pel seu Concert per a violí i orquestres op. 26 o per la Fantasia escocesa - i la seva Serenata OP Posthum, va comentar el paral·lelisme del compositor amb Brahms, essent la tendència de les seves obres un romanticisme tardà, no un post-romanticisme. “Aquesta obra està basada en temes populars. Va ser una partitura que va deixar inacabada Bruch i en el seu editor va completar. Fou aquesta una obra que es va escriure quan ja s’havia inventat la música tonal”.

Sobre Leos Janácek, Vives va comentar com la seva música respira aires més eslaus, més freds “d’olor a molsa de bosc”. Janácek era més jove que Dvorak o Smetana, contemporanis seus, i amb aquesta peça, segons Vives, s’aprecia una música de colors, un diàleg picòric entre violins i violes, on també juga amb els silencis d’alguns instruments.

La segona part del programa corresponia exclussivament a C. Reinecke i la Serenata en Sol Menor op. 242. Una obra amb sis moviments. Actualment, la figura de Reinecke està força oblidada dels circuits musicals, tot i que a nivell coral si ha experimentat una revifalla. En el seu temps va ser un compositor de prestigi, tant per la seva activitat musical com per la de direcció del conservatori de Leipzig.

Vives va aprofitar la referència a la localitat alemanya per explicar l’origen de la creació, de l’escola de música, que té com a referent mundial en l’actualitat, la famosa Orquesta de la Gewandhaus de Leipzig. L’escola superior de música va ser impulssada per Félix Mendhelssohn, qui al sentir-se descriminat pel conservatori de Berlín, en voler obtenir la plaça de director, va decidir crear un nou conservatori a la localitat on J.S. Bach, a qui admirava profundament, va ser Cantor i director de l’Esglèsia Luterana de St. Thomas de Leipzig. “En el moment de la seva creació, hi havia juntament amb Mendelssohn, Robert Schumann com a professor, entre d’altes i al llarg dels anys, va tenir com alumnes a Edward Grieg, Isaac Albeniz, Arthur Sullivan o J. Svendsen. Era el lloc on es podia aprendre millor la música del moment”.

Vives va conclure la presentació de l’obra, tot manifestant la fidelitat que Bruch o Reinecke varen tenir envers l’escola i l’estil de Leipzig, en representació del romanticisme alemany, en uns moments on la música començava a percebre canvis importants.

L’ORQUESTRA TERRASSA-48 i L’ESCOLA DE LEIPZIG

INTERPRETACIÓ ( i II)



Una de les errades dels programes de mà que es facilita als assistents als concerts del Foment, és el fet de no esmentar els moviments composen l’obra, la qual cosa impedeix fer un seguiment més profund de la peça, i més tenint en compte el desconeixement de la mateixa a nivell d’oida, doncs com ja s’ha manifestat en més d’una ocasió en Cròniques... la majoria de composicions programades no són de les més conegudes pel gran públic.

Vives va indicar que la Serenata OP Posthum de Bruch en constava de cinc, però evidentment aquesta cronista accidental li va ser del tot impossible anotar-los tots, davant la ràpida lectura. Seria d’agrair que, sense desmereixer als musics de l’orquestra, constessin en programa les màximes dades possibles de les obres que s’interpreten.

No obstant, gràcies al magnífic treball de l’Orquestra Terrassa 48, varem poder gaudir d’una interpretació amb un traç excel·lent, compacitat orquestral, matitzacions molt dinàmiques i exquisides, i una gran claretat en el disseny. Com sempre, en Quim Termens va estar inspirat i dil·ligent en la direcció, fent arribar amb fermesa i polse habituals, aquesta elgant i carismàtica obra.

La suite per cordes de Janácek, que consta de sis moviments: Moderato, Adagio, Andante con moto, Presto, Adagio i Andante, és una de les peces més interpretades del compositor xec, i de la que afortunadament, aquesta cronista accidental disposa de dades. Coincidint totalment amb Joan Vives, és una obra molt atractiva pels seus timbres, i una gran profunditat i cromàtisme dels seus moviments. És una obra que va ser interpretada amb una gran soltesa. Tenint en compte que es tracta d’una composició de joventut, ja marca la naturalitat en que s’expressaria durant tota la seva vida, a través de melodies no exemptes de rugositat, però de gran contingut, amb moments molt lírics i sonoritats molt expressives.

Finalment la Serenata en sol M o 242 de Carl Reinecke, també amb sis moviment, va concloure el programa, seguint la tónica d’una magnífica interpretació, mostrant una profunditat de sentiments i emocions molt marcada, equilibri sense alteracions de sons, i una gran bellesa en el control dels estats orquestrals.

Una magnifica i romàntica vetllada, a plena satisfacció del poc nombrós públic, que va acabar amb un bis d’un dels moviments de la Serenata de Reinecke.

Friday, July 23, 2010

INTERNET A FAVOR DE L’ART, LES ANTIGUITATS I EL COL·LECCIONISME












Per una bona part de la ciutadania, el món de les subhastes d’art sempre se l’ha relacionat amb grans noms de la pintura i preus astronòmics, que sense cap mena de retret han estat abonats per museus, institucions o col·leccionistes, la qual cosa ha motivat un allunyament general de la realitat quotidiana.

No obstant, però, en l’albada del segle XXI i gràcies a les noves tecnologies i la coneguda com a xarxa de xarxes, existeix la possibilitat d’adquirir grans o petites obres d’art amb discreció, a preus molt raonables i durant les 24 hores del dia.

És aquesta la proposta que ha portat a Miquel Torner i Agustí Sabartés a crear www.artinternacional.com, Subhastes on line d’Art i Joieria. Vinculats des de fa més de vint anys al món de l’art – Miquel Torner com a col·leccionista i Agustí Sabartés com antiquari – regentaba una coneguda botiga al barri gòtic de Barcelona – i expert (pèrit judicial en art i antiguitats (www.peritosdearte.com), pretenen impulsar des d’aquesta nova plataforma, una via activa i directa, amb el màxim de rigor i professionalitat per a l’adquisició d’Art, de forma molt més dinàmica, moderna i àgil, sense limit de temps, evitant l’assistència presencial en una sala de subhastes, fet que permet al client una màxima de comoditat, tot evitant generar desconfiances, a fi a efecte que per als incondicionals de l’art i els entusiastes de les antiguitats, puguin tenir les màximes facilitats en incrementar les seves col·leccions, o el simple i exquisit plaer de posseir per a la seva contemplació una obra u objecte d’art.

Pintura antiga i dibuixos dels segles XIX i XX, obra gràfica, joies, rellotges, llibres, etc., són en bona part els continguts que ofereix www.artinternacional.com, essent l’accés als mateixos i a la subhasta de màxima senzillesa; només cal entrar a la web i registrar-se per tal d’obtenir un nom d’usuari i contrasenya.

La resta, tan sols és visitar la web - que en dues setmanes ja ha rebut prop de 700 visites - i fer click en qualsevol dels apartats en que s’estigui interessat.

Qui busca i estima la Bellesa, a través del llenguatge de l’Art, sense cap mena de dubte, s’acosta amb tota nitidesa al concepte de divinitat, i que tan sols l’essència més profunda i espiritual de l’ésser humà ha estat capaç d’expressar. La visió d’obres i objectes d’art aporten a la vida equilibri, harmonia i benestar. Es sentir-se posseïdor d’una part de l’anima de la creació humana. I gràcies a ArtInternacional.com, està a l’abast dels enamorats de l’ART i dels que es deixen seduir per ell.

Tuesday, July 20, 2010

KRASIMIRA DIMOVA – LABERINT D’ABSTRACCIONS




Essencialment, quan es parla o es pensa en el concepte d’art abstracte, el primer que es pot expressar és el que és incomprensible, llunyà, inintel·ligible... estrany. Tot i així formes, espais, colors i símbols pot ser no resulten gaire distants a la nostra comprensió, en el precís moment en que capten la nostra atenció.

L’obra de Krasmira Dimova, que presenta a Gal Art (ronda O’Donnell, 89 de Mataró) Sinphonia, obeeix a la més estricta noció acadèmica de l’abstracció: un llenguatge visual autònom, amb les seves pròpies significacions, que en general deixa de considerar justificada la representació figurativa, tot i que amb certs tocs de romanticisme, no pot evitar veure’s transportada cap a ella, com ho demostra Les bateaux bleus.

La seva experiència pictòrica es remunta a l’any 2003, on va participar en algunes exposicions a França i Ginebra, especialitzant-se en decoracions artístiques en hotels, restaurants i comerços. Treballa en format mig i gran, amb tècnica oli s/tela, utilitzant un pinzell ampli i lluminós, no dubtant en afegir altres tipus d’instrumentació artística.

Dimova, nascuda a la ciutat de Pleven (Bulgària),ofereix una paleta rica en continguts i en conceptes cromàtics, fet que li permet defugir de formes i arquetips, decantant-se de la realitat, i convidant a l’espectador a submergir-se en profunditats inexplorades, com si es tractés de l’abisme oceànic, on formes de vida unicel·lulars: Le jeux de poissons, desenvolupen la seva particular existència, en contrast amb Sinphonia, una obra on el domini del color és absolut, oferint la indescriptible sensació d’acaronar la música, mitjançant la potencia de línies de llum cromàtiques.

És important destacar la procedència búlgara d’aquesta artista; és un element clau per entendre una visió pictòrica de gran riquesa visual, que curiosament, només els artistes de països de l’Est d’Europa saben expressar. La seva formació artística autodidacta – tot i que disposa d’amplis estudis de restauració per a la conversació d’obres antigues –té un reflex en la seva obra, degut a algunes faltes d’equil·libri i plantejament, que si bé no l’eximeixen d’originalitat, si demostren certes imprecisions i modificacions en el moment de realitzar l’obra. Per exemple: De l’autre coté du loile, on la dispersa de contingut, Un secret o Une fete infinite, on malgrat la significació de l’abstracció, la indefinició es fa patent.

Tot i així, Dimova és una artista jove (36 anys), plena de dinamisme, amb idees i desitjos d’experimentació i evolució, que presenta una obra d’extrema complexitat, reflex en part de la seva personalitat, fet que permet presagiat i desitjar grans i interessants expectatives de futur pictòric.

Saturday, July 17, 2010

ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL VALLÈS i GILLES APAP: Improvisacions molt preparades


Que Mataró, en l’àmbit cultural, és ciutat que milita en tercera regional és de tots conegut. I que se’ns anunci que actuarà un “carismàtic virtuós el violí”, de reconegut prestigi com va destacar en la presentació Joan Vives, vol dir que el protagonista en qüestió va de cap a caiguda, i actuar a Mataró és el que ha tingut més a l’abast per mantenir-se dins uns ingressos estables.

El públic – a destacar la presència d’alguna digníssima “atrocitat”, ai, perdó, autoritat de cultura - força nombrós, d’aquell que es deixa portar per la nomenada i que habitualment es perd bona part de grans actuacions de menys nom i més qualitat, va omplir bona part de la platea del Teatre Monumental el passat diumenge, 11 de juliol, esperant amb candaletes a la Simfònica de Sabadell, pel ben guanyat prestigi de l’orquestra.

Però quina no va ser la nostra decepció quan llegint el programa de mà, se’ns ofereix: Joan Sebastian Bach - Solo de violí; Arvo Pärt – Fratres per a violí, orquestra de corda i percussió; W.A. Mozart – Concert per a violí i Antonio Vivaldi – Les quatre estacions, op. 8 (selecció) Arranjaments populars per a orquestra de corda.

No obstant, en les paraules d’introducció d’un tant apàtic Joan Vives, ja ens va informar que “el concert li resultava difícil de presentar” tot indicant el programa ja esmentat. “Concert per a violí de Mozart. Mozart en va fer cinc de concerts. Quin concert?”. I aleshores amb l’estil que el caracteritza, va adreçar tot una retòrica sobre les improvisacions dels grans mestres com el mateix Mozart, Beethoven o Vivaldi qui “començava a improvisar quan començava la cadència”.

De les improvisacions, varen néixer grans composicions: “Bach tocava el clavecí, l’orgue i el violí. La coneguda Fuga per a 6 veus va sorgir arrel d’una improvisació de clavecí i orgue”. En referència a Beethoven, segons les cronistes vienesos de l’època, el que més fama li donava era quan improvisava, (un personatge d’aspecte tan lleig). Pagannini i Liszt també van ser grans improvisadors. Fins a mitjans del segle XIX, les improvisacions varen tenir el seu públic i el seu esplendor. Però el concepte de música canviava i va ser des dels conservatoris que es va decidir suprimir les improvisacions en favor de l’estudi de la peça a nivell memorístic i interpretar-la fil per randa, afavorint d’aquesta manera un aprofundiment en l’obra i en la execució.

I bé, davant d’aquest preàmbul, i amb certa expectació, es va iniciar el concert, on el famós Solo de violí de Bach va començar a desvetllar les seves notes des del fons de la platea, i tots amb el cap girat, contemplant com Gilles Apap baixava per el passadís, tocant el Solo, acompanyat de sons folklòrics de caire hongarès o zíngar, amb derivacions posteriors al jazz.

I aquesta cronista, més accidental que mai, es va quedar de lo més fotuda, al igual que bona part de la resta de l’auditori, quan el tal Apap, puja a l’escenari, i amb un to més esperpèntic que seriós, enllaça el Solo amb Fratres per a violí, orquestra de corda i percussió d’Arvo Pärt, una barreja indefinida de sons que va començar a avorrir, tot i que va demostrar la professionalitat del concertino – és indiscutible que sap tocar el violí – i l’excel·lent preparació de l’orquestra, més d’un amb una marcada cara d’ensopiment, però seguint fidelment les ordres marcades, l’actuació va ser perfecta al llarg del concert.

I sense primeres o segones parts – bona part del públic i dels músics volien veure la final de la copa del món de futbol – les notes Mozartianes d’un dels cinc concerts per a violí del compositor de Salzburg, van sorgir brillants i esplendoroses, per després transformar-se en un calculat impromptu, on novament, els folklòrics es van deixar sentir, aquest cop procedents de gaèlica, encara que molts, mentalment ens varem traslladar al Far West de Ford Apache i aquells balls de militars organitzats ben aprop del “Cañón del Colorado”, per acabar amb tonades del més genuí blues dels camps de cotó de Louisina. Pobre Mozart, com s’ha de veure!!!

Els aplaudiments – ja se sap que el públic de Mataró és fàcil d’acontentar – per descomptat es van deixar notar per alguns incondicionals i d’altres, amics i familiars del membres de l’orquestra. Però alguns com aquesta cronista només esperàvem que el concert s’acabés davant la presa de pel que representava aquestes versions “sui generis” que volen fer calçar amb calçador, però que no, que no ens agraden.

I l’apoteosi final, la selecció de Les quatre estacions de Vivaldi, amb xiulets d’ocellets inclosos – tot i que se semblaven als compassos d’una sardana - realitzats pels membres de l’orquestra, que en les anteriors interpretacions també varen fer funcions de cor.

L’orquestra, dempeus tocant amb força, domini i preparació, sense que res de la seva interpretació sonés dissonant o distorsionat, va acompanyar les excentricitats tonals de Gilles Apap, passant per tots els canvis meteorològics que indica la partitura, “sense ordre ni concert”; és a dir, de la primavera a l’hivern passant per l’estiu i acabant en la tardor.

En conclusió, un concert fallit, que no va convèncer a gaire gent – tot i els aplaudiments; quedar bé no costa gens – on l’orquestra va estar a l’alçada del seu prestigi. Un altre cop, els experiments, amb gasosa, plis.












Monday, July 12, 2010

UN MERESCUT HOMENATGE A PILAR ADAN - DISCURSOS (I)




L’Associació dels Amics de la Ciutat de Mataró el passat dijous, 1 de juliol, va retre homenatge a la mezzosoprano Pilar Adan, que durant més de trenta cinc anys ha participat activa i constantment en la Missa de les Santes de Mossèn Blanch.

I amb 10 minuts de retard sobre l’horari previst – faltava l’homenatjada – Ricard Bonamusa, membre actiu de l’entitat organitzadora, va començar el torn d’intervencions davant d’un nombrós i envellit públic – el MTV (Mataró de Tota la Vida) - que va omplir de gom a gom la sala del Casal Aliança. Representants d’algunes entitats socials i culturals hi eren presents, i afortunadament, com que hi havia ple a l’Ajuntament, no hi havia cap polític de pes, doncs com que tots són líders i caps de grup municipal, quan hi ha esdeveniments d’aquesta mena, ves per on, no es poden fer la foto. Així que va ser un acte totalment ciutadà.

Diverses varen ser les entitats que es varen adherir a l’esdeveniment: Omnium Cultural, Escola Pia Santa Anna, la Fundació El Maresme, els solistes i el cor de la Missa de les Santes, l’IMAC (no podia deixar d’adherir-s’hi encara que en el fons als cervellets del PMC els hi rellisca tot això) i Fundació Caixa Laietana.

Bonamusa va llegir les cartes trameses per les entitats adscrites a l’acte de reconeixement, a part de fer esment de la tasca com a fisioterapeuta de Pilar Adan, titulada durant més de vint anys a la Fundació Maresme, on mentre ajudava a la rehabilitació de molts nens, no dubtava en cantar-lis una cançó.

També va recordar als diferents directors de la Missa de les Santes: Josep Canals, Lluís Carné, Josep González, o l’actual Jordi Lluc “per tirar endavant la festa d’avui”, així com el seu agraïment a Marcel Olm, Josep Fadó, Josep Ruiz i Montserrat Torruella per la seva presència a l’acte.

Bonamusa va acabar la seva intervenció tot fent esment d’una sèrie de dades biogràfiques de Pilar Adan: membre de l’Orfeo Mataroní, co-fundadora del Cor Madrigalista, Premi d’honor del Conservatori de Barcelona i des de l’any 1971 solista en la Missa de Mn. Blanch, fins a l’any 2008 “No anava a la platja ni menjava gelats fins desprès de les Santes” tal era la responsabilitat de Pilar Adan i la seva dedicació a aquesta partitura.

Tot seguit, el torn de paraula va correspondre al mestre Marcel Olm, qui amb una intervenció molt tendre i molt evocadora, també va fer esment d’algunes de les dades biogràfiques de la mezzosoprano, tot recordant alhora que es complien ja dotze anys de la mort de Jordi Arenas, de qui Adan freqüentava el seu cercle “Sobre el taud de Jordi Arenas, una emocionada Pilar Adan va cantar-li els versos d’en Punsola “No em va por la mort”.

Per al mestre Olm, qui sempre va fer parella artística amb Pilar Adan, la veu de la mezzo era “exquisida i plena de sensibilitat, molt adequada al Lieder i també al oratori”. I amb ella varen fer concerts per Madrid, Paris, Illes Balears. Al 1962 va participar en un homenatge a Lluís Millet. Al 1977 es va casar, comptant sempre amb el recolzament del seu marit en totes les seves activitats artístiques.

Marcel Olm va dedicar les seves darreres paraules a llegir algunes critiques referents a la veu de Pilar Adan, especialment la de Roger Alier, el conegut crític musical de La Vanguardia qui en referència a la gravació d’un CD va esmentar: “Una veu suau i sense estridències, amb caliu i esperit depurat”.

Pilar Adan també va col·laborar amb la campanya a favor d’un nou Liceu, desprès del seu incendi, tot participant en les sessions de cant que es feien cada dissabte a les 12 del migdia, en l’homenatge que el Centre Atlètic Laietània va retre a Mn. Cinto Verdaguer i un llarg etc. “Pilar Adan és escrupolosa i rigorosa en les seves actuacions. Mai hi van haver-hi ensurts, ni anècdotes que explicar. Mai vam perdre l’avió ni les maletes”.

La darrera de les intervencions va ser la del musicòleg Francesc Cortés, qui davant les dues intervencions precedents, no va fer cap dissertació, sino que ens va fer esment d’algunes anècdotes, al inrevés que el mestre Olm, li varen succeir amb Pilar Adan, quan feien bolos, és a dir, que treballaven per la BBC (Bodas, Banquetes i comuniones), sense però deixar d’explicar al públic els seus records inicials de Pilar Adan amb el mestre Olm, a l’Orfeó Mataroní, de la decisió de Jordi Arenas de fer un arranjament expressament per ella de la Missa de les Santes “malgrat l’acústica de llamp que ressona a la Capella del Roser”, i a la seva intervenció al Palau de la Música, l’any 1978, cantant la Missa de Mn. Blanch. “Si no haguéssim tingut a la Pilar Adan, l’haguéssim tingut que inventar”.
UN MERESCUT HOMENATGE A PILAR ADAN
ACTUACIONS (i II)

La intenció va ser bona, però els resultats molt pobres. I per respecte a la tasca constant i continua de Pilar Adan, m’estalviaré de criticar les actuacions de Magic Trio: Lídia Martínez, soprano, Svetlana Mujortova, violí i Pere González, piano, que varen oferir al públic: T’estim i t’estimaré D’Antoni Parera i Pons, Duo Zapateado de la sarsuela La Tempranica de Gerónimo Gímenez.

Com l’actuació de Rosa Meteu, soprano, que va interpretar: Clavell al balcó i l’Estel del dematí d’Enric Morera. No obstant, pacient lector, no me'n puc estar de dir que no deixaré escrit en el meu testament que en el meu últim adéu se'm faci un recital el Magic Trio ni la Mateu, doncs el conjunt de veus i música no era precisament angelical, ni celestial, ni tan sols fregava el paradís, sinó més aviat el terra. I no fos cas que en el meu funeral, m’aixequés de la caixa per no rebotir-me a dintre, i que me n’anés a l’infern de cop, tot i que allà no se si mi voldrien.

Però, mentiria si tot va ser negatiu. Afortunadament, el consol de l’harmonia va venir l’actuació dels tenors Josep Ruiz, Josep Fadó i la soprano Montserrat Torruella.

Josep Ruiz va cantar Be my Love del musical El brindis de Nova Orleans, juntament amb Lídia Martínez.

I sort de la veu del tenor, clara, potent, entusiasta i emocionada, ben conservada encara – que afortunadament afogava la de gallina enrregollada de Martínez - que va permetre a aquesta Cronista accidental recordar al malaurat Mario Lanza, doncs era ell qui cantava aquesta peça, i afagiria que també la va interpretar en el film dedicat a la vida del gran tenor Enrico Carusso, si la memòria no em falla.

Fadó va estar sensacional interpretant Ah si, ben mio de l’òpera Il Trovatore de G.Verdi. Una veu brillant, sólida, molt i molt adequada a les tessitures verdianes, expressiva i amb perfecte vocalització. Cal reconèixer que la veu dramàtica de Fadó domina aquest tipus de repertori. I pot ser no sorprendria gens sentir-li alguna cosa wagneriana; té prou potenciar per arribar a Heldentenor.

Tot seguit va cantar L’emigrant de Verdaguer musicat per Amadeu Vives. I val a dir que si bé la seva veu juga amb tots els registres amb Verdi, el seu Emigrant va ser seré, sentit, homogeni i donant lirisme als moments més emotius.

Val a dir que l’acompanyament de Canals va ser correcte i equilibrat, tot i l’escassa acústica del Casal Aliança.
Montserrat Torruella va interpretar un ària de l’òpera Mignon d’Ambroise Thomas. Una veu sòlida i sòbria, amb molt bon gust en la interpretació i sense estridències.

I amb tan bon acompanyament sensorial, com es va acabar l’homenatge musical a Pilar Adan? Doncs com no podia ser, amb la Missa de les Santes.

Quoniam tu solus sanctus i Crucifixus. I “la terra va tremolar”, doncs ens varen “crucificar” les orelles un cor de veus envellit, que tot i la bona voluntat, semblava més un orgue de gats que un cant espiritual. Ni tan sols hi val l’excusa de l’acústica. Masses veus, molt desafinades i amb poca voluntat de seguir la direcció de Jordi Lluc. A molts els hi fa il·lusió cantar a la Missa de Mn. Blanch, però pot ser és hora de pensar en una certa professionalització o si més no, especialització, i per descomptat, renovació.


En conclusió, un acte bonic i amigable, sense gaires pretensions, casolà, amb unes quantes dosi d’emocions – cada intèrpret dedicava unes paraules a Pilar Adan abans se la seva actuació – i merescut com la medalla que els Amics de la Ciutat de Mataró varen atorgar-li, pel treball, l’esforç i la constància.

Thursday, July 08, 2010

LA PINTURA, COM A TERAPIA, DISTRACCIÓ I PER UNA CAUSA NOBLE




Moltes vegades, no s’ha de ser un geni per frapar al ciutadà gris, que viu i treballa com pot, i que controlat pels impostos, disposa de pocs diners per invertir en art, i amb poques dades sobre darreres tendències. Els grans col·leccionistes en són pocs. Solen tenir un important capital per aquest tipus d’inversions, però és un món apart, de torre de marfil, conegut més d’un cop per certes extravagàncies que no pas per les seves col·leccions o reals coneixements artístics.

I en més d’una ocasió, el fet de pintar per distreure’s o evadir-se pot resultar relaxant, terapèutic – fins i tot alguns metges i psicòlegs ho recomanen - i sorprenent, doncs qui no diu que no portem el geni de la creativitat, i que durant molts anys ha estat amagat?

La Montse Riera Soler exposa fins a finals de juliol a la petita sala del Casal Aliança de l’ASLL: Natura viva. Més d’una vintena d’obres, en format petit principalment, i treballant oli s/tela. I ho fa per amor a l’art i a la Fundació Vicenç Ferrer, a qui anirà destinada la recaptació de les obres que vengui.

La seva obra és senzilla, sense pretensions, tremendament decorativa, frondosa i essencial basada en el paisatge natural, amb especial devoció per camps i boscs, sense descartar el seu encisament per les marines. La seva pinzellada és ràpida, determinant i nerviosa, fins a tal punt que no pot passar per acadèmies o escoles de belles arts. Fa tres anys que es dedica a la pintura i es totalment autodidacta. El fet de pintar l’ajuda a superar la seva fibromiàlgia i a expressar tot el seu univers interior. Va començar fa tres anys gràcies a un viatge a la Bretanya Francesa. Enamorada del paisatge i dels seus colors, tan bon punt va arribar a Mataró, es va decidir a pintar, amb la única base alguns coneixements apresos a l’escola.

No té un gran currículum, i el stabishment de la critica ferotge, els jurats experts i els gal·leristes selectes, refusaran sempre la seva obra. Però aquesta arriba al públic: votant, consumidor, amoïnat per pagar la hipoteca i conservar el lloc de treball, o que cada mes rebi la pensió de jubilació. És un fet primordial que molts grans i a vegades sobrevalorats genis de la pintura actual no aconsegueixen. La vitalitat d’una paleta lluminosa, flamant, plena d’esplendor, sedueix a l’espectador; aclaparats per les tenebres de la crisi i d’un futur incert, l’expressió d’alegria de l’obra de la Montse Riera, és un consol i una bona dosi d’energia positiva.

Tuesday, July 06, 2010

L'ART ESTÀ DE MODA





Un nou espai artístic va obrir les seves portes el passat divendres 2 de juliol: Art i Gent. Però no ho va fer-ho a la capital del Maresme, sinó a la vila d’Argentona.

Situada en el carrer Pau Claris, 11 el concepte d’aquest espai és el de gal·leria d’art, cafè convencional i biblioteca d’art. Un lloc de trobada, per fer petar la xerrada dins un àmbient tranquil, envoltats del món de les belles arts, i amb un fons paisatgístic que fa l’entorn molt agradable i acollidor.

En Kim Queralt, conegut dibuixant del món del cómic i la Francina Sanchís, la seva muller encaren amb il·lusió i futur el projecte, convertit en realitat desprès de molts anys de ser un somni i un desig.

Molts argentonins si varen acostar el dia de la inauguració, i aquesta cronista accidental no se’n va poder estar de fer-ho, doncs també va ser una oportunitat de contemplar l’art que es crea a la vila.

Essent una inauguració i una inicial presa de contacte, la primera exposició no podia ser altra que una col·lectiva d’artistes argentonins. Si bé la mostra és desigual de nivell i de qualitat, la diversitat d’estils i contrastos va contribuir a valorar la imaginació existent pel que fa a tècniques de tota mena, entre obres divertides, absurdes, abstractes, figuratives, paisatges, collages i muntatges fotogràfics, i un llarg etc.

Pels interessats en el tema i que vulgueu contactar amb aquest nou espai, només cal que us adreçeu al Facebook i busqueu Kim Queralt o Art i Gent.

L’art està de moda. És una aposta arriscada en un món que ha perdut sensibiliat per aquests temes, però el món és dels qui s’arrisquen i val la pena intentar-ho.

Des de Cròniques... desitgem éxit i que siguin moltes les obres que omplin les parets d’Art i Gent.

Thursday, July 01, 2010

INSTAL·LACIONS: LA PROVISIONALITAT DE L’ART (Continuarà - Irredempt)



Què a nivell artístic hi ha moltes tendències és innegable, i es positiu que es donin a conèixer en els àmbits i entorns pertinents, AMB OBJECTIVITAT, I SENSE CONNOTACIONS POLÍTIQUES DE CAP MENA.

Les instal·lacions artístiques sempre han estat potenciades principalment des d’institucions públiques – ja se sap, una de les millors formes de “controlar” als artistes es fer-ho des dels estaments oficials, que amb el pretext del seu impuls, en realitat vigilen i censuren els seus missatges – com a mostra significativa d’una pretesa evolució de l’art.

Però precisament per la seva temporalitat, aquest tipus de mostres artístiques no han aconseguit arribar al gruix de la societat, i tan sols la fotografia és l’únic document gràfic de l’existència de la instal·lació.

Sí bé a través d’aquest tipus de mostres s’han presentat agosaraments descarats i provocacions ofensives, a fi a efecte de desafiar a l’opinió pública, sota un a vegades mal entès concepte d’innovació artística - emparada institucionalment - hi ha moments que la instal·lació també pot convidar a la reflexió... fugaç i transitòria. I així ens ho presenta l’Ateneu Caixa Laietana en el nou espai inaugurat en el seu emplaçament, que recorda l’antiga sala d’exposicions de La Riera – amb finestres donant al carrer - a través de Dionís Òrrit i Continuarà (Irredempt).

Els elements propis de l’estudi: l’aprenentatge, el pensament, la meditació y el saber convertits i utilitzats en particulars “obres d’art”, amb la finalitat de denunciar la falta de lectura, malgrat el munt de títols que s’editen anualment – prop dels 110.000 a tot Espanya – que configuren la profunditat d’un mar envoltat dels taurons de la imatge, l’oci com a entreteniment i de la publicació en massa que afoga la tria del lector.

Llibres formant columnes, com si dels pilars de l'antiga Grècia i Roma es tractés, màquines d’escriure amb tecles fent filigranes, - qui no recorda aquelles Lexicon 90 que es trobaven a totes les oficines, i amb les que s'havia après a escriure a màquina - comparteixen l’espai amb escriptors, poetes, pensadors, polítics, pintors... homes i dones que al llarg dels temps han proporcionat a l’home hores d’entreteniment, de somnis, de fantasies, de filosofíes, de sentiments... han proporcionat a l’home l’essència bàsica que el diferencia de la irracionalitat: EL PENSAMENT.

Una curiosa i a ben segur incompresa mostra pel mataroní de peu, poc donat a aquestes manifestacions artístiques, massa envellit per entendre-les, i que viu en una ciutat dormitori on ni l’antic esplendor de la seva indústria, fa renéixer l’interès per la seva història ni per la lectura del seu significat.