Monday, November 14, 2011

PREMI ILURO-2011 (I) - Déjà vu



Una de les avantatges de ser cronista accidental sense remuneració econòmica, a part de la llibertat total d’expressió exempta de tot tipus de pressions, és poder copsar la realitat des de molts àmbits, gràcies a començar a treballar des dels 15 anys com administrativa a l’empresa privada, fins a arribar a secretària de direcció, haver passat per l’experiència del convençut compromís polític, i posterior desencís, fins a aconseguir observar el que no es veu, però es capta, a través de l’estudi de les Humanitats, per tal d’arribar a la crítica d’art, on es necessari precisió i meticulositat.

I tot aquest preàmbul ve donat perquè la 53 Premi Iluro de Monografía històrica d’enguany, és motiu de reflexió, pel que significa com a esdeveniment, i per la política que es porta a terme en la concessió de guardons.

Molts dels amables i desconeguts lectors que de tant en tant treuen el nas per aquest blog, mig abandonat per l’actual tasca de vinculació directa amb el món artístic, ja s’hauran assabentat que la guanyadora de l’edició 2011 ha estat la doctora Montserrat Gurrera amb la seva tesi doctoral: "L’ensenyament a Mataró durant la primera meitat del segle XIX. Gènesi i desenvolupament del sistema educatiu en una ciutat industrial (1808-1868)”.

Tot i la meva felicitació a la guardonada, companya del Museu Arxiu de Santa Maria, i la meva satisfacció pel reconeixement de la tasca duta a terme, cal destacar que d’uns anys ençà, els diferents jurats d’aquest guardó venen premiant tesis doctorals. És aquest l’autèntic sentit del Premi Iluro? Si és així, el degà dels historiadors locals, Joaquim Llovet i Verdura, amb 90 anys recent fets, no hagués pogut optar mai als 6 guardons que al llarg de la seva vida ha guanyat, especialment el de 50 edició.

Les guanyadores, son obres de pes, tal com molt bé va indicar el president del jurat, Mossèn Pladevall. Volums que ronden els 1000 fulls. Evidentment, el treball de recerca d’una persona que vol obtenir el doctorat, és molt més dens i feixuc que un historiador que específicament es presenta al premi. Està obligada a portar informació i justificar-la, guiada pel seu director de tesí. Per tant la garantia de guanyar és segura. No va això en detriment de l’ historiador que sense guia de cap classe, buidant arxius i sota el seu criteri, també es presenta al premi?

En general, les darreres obres guardonades són llibres feixucs de llegir, amb un redactat que es podria considerar qüestionable – ser erudit no vol dir saber escriure bé, o fer amena la lectura – i amb un cúmul d’informació bàsica per a un director de tesi i per a un tribunal qualificador, però innecessària per a un lector.

Per tant, no s’haurien de canviar algunes condicions del Premi, i obligar a un mínim de pàgines, on de forma àgil i concreta, es faci el plantejament de l’estudi? O pot ser un altre suggeriment: dividir la quantia del premi entre la millor tesi i el millor estudi?

Evidentment, jo no soc ni seré mai Caixa Laietana, però si soc mataronina, i fa més de 16 anys que segueixo any rere any el Premi Iluro, del que he fet ja diverses cròniques en aquest blog, i amb aquest tarannà, es previsible el traspàs del guardó, davant l’escassetat de treballs que es presenten.

Actualment, el premi té una difusió minsa, no es tradueix ni al castellà ni a cap altra idioma, i per la qual cosa, l’esperit noucentista que va ser l’origen del mateix, queda absolutament malmès, davant el tancament per a la seva difusió i venda, sigui per part de l’entitat de crèdit, com pels mateixos historiadors, poc ambiciosos en donar a conèixer la seva obra més enllà de les fronteres mataronines.

Com a colofó a aquestes reflexions, prego al desconegut lector una ullada al currículum dels membres del jurat:

Antoni Pladevall i Font – president del jurat i doctor en història eclesiàstica per la universitat de Lovaina, , Josep Maria Fradera Barceló, Catedràtic en història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra, Jordi Beltran Serra (gestor administratiu. Més avall s’amplia el currículum), Joan Sanmartí Grego, catedràtic d’arqueologia de la Universitat de Barcelona i Àngels Soler Llobet, Llicenciada en Geografia i història per la Universitat de Barcelona

Davant aquesta “alcurnia universitària”, com no ha de guanyar una tesi doctoral?. La febre de la titulitis – sembla que tothom hagi de ser catedràtic o doctor – està d’avantguarda.

En resum, vagi aquesta reflexió per endavant de la crònica habitual de la 53ena. Edició del Premi Iluro de Monografia Històrica, per aquells a qui el hi pugui resultar ferragosa la seva crònica. No obstant, per als habituals de les meves narracions autèntiques, i als que no, els convido fervorosament a continuar la seva lectura, doncs la temptació de “
desmelenar-me” no l’evito pas.

PREMI ILURO-2011 (II) – PRESENTACIÓ
Tot seguint el protocol establert d’auto-indicacions de rigor, presento al lector informe de fets i circumstàncies.

Ateneu Caixa Laietana, primer pis, ple a la sala gràcies a la presència d’un públic majoritàriament seguidor de l’esdeveniment, pertanyent al MTV (Mataró de Tota la Vida), jubilat i major de 70 anys, directa o indirectament relacionat amb l’esdeveniment. Assistència important de personal directiu de l’entitat bancària (calen omplir cadires). Hi manquen: artistes, comerciants, músics, escriptors, empresaris, periodistes, mestres, professor d’història, etc. I ... gent jove menor de 40 anys.

Presència de membres del consistori a part de l’alcalde Mora: José M. López – PP i Montse López – PSOE. Altres personalitats relacionades amb la política – varies entre elles Ramon Bassas o Ma. Josep Recoder, i del sub-director del diari El Punt, Emmanuel Cuyàs.

Absències: Membres de l’IMAC i del regidor de Cultura, Joaquim Fernández. També és notòria la no asistència del cap del grup municipal socialista i ex-alcalde: J.A. Baron, membres de la CUP, d’Iniciativa o de Plataforma per Catalunya, etc. A tots aquests, amb els nostres impostos els hi paguem el sou. Pot ser que ens facin una mica el "parabien", no? i aprenguin a "cultivar" la "parròquia".

Comença l’acte amb les paraules inicials de l’antic director general de Caixa Laietana, Josep Ibern, recentment substituït per Antonio Tomàs com a director comercial a Catalunya de Bankia (La Vanguardia, 5 de Novembre).

Ibern, exercint funcions de President de Caixa Laietana, tenint com a tasca el desenvolupament de l’Obra Social de l’entitat, i mostrant un tarannà nerviós, poc decidit i en pobre imitació al seu predecessor en aquestes tasca, Jaume Boter de Palau, va elucubrar sobre els 53 anys de premi i la Creu de Sant Jordi, per desprès informar als presents de la baixa, per dissolució del Consell, en el Jurat de Pilar González – per qui era un goig pertànyer al jurat com a gran aficionada a la història, segons va indicar Ibern - qui ha estat substituïda per l’actual president de Fundació Caixa Laietana: Jordi Bertran, de qui va glosar la seva figura, com a destacat membre d’entitats, titular de Gestoria Beltran i com a responsable del Col•legi de Gestors de Catalunya.

“Bertran també toca el violí, y pinta i dibuixa força bé” – va esmentar.

Amb certs agraïments de rigor, l’actual cap de l’Obra Social va manifestar que li era un plaer celebrar aquest Premi Iluro, que ni haurà per molts anys, que tot i la davallada financera, i de conseqüents fusions amb desaparició d’algunes entitats, s’han ajuntat amb un grup d’èxit. “Ens haguéssim pogut ajuntar amb una altra Caixa, però probablement aquest no seria el Premi Iluro de Caixa Laietana sinó el de Caixa de Pensions”.

El president de Caixa Laietana, va continuar la seva estrena com a pèssim orador, informant de la continuïtat de l’Obra Social duta a terme – ( Comentari de la informant: I jo em pregunto, i el Casal i el Centre Esportiu tancats amb personal reciclat a la biblioteca, no era foment de l’obra social?) i que l’adquisició d’accions de Bankia deixarà dividends per seguir fomentant les tasques pertinents de caire social (segon comentari de la informant: doncs ho tenim fotut això, perquè les accions de Bankia fluctuen a plaer, i no es que l’entitat bancària no s’estigui d’economies).

Finalment, va acabar la seva introducció tot presentant al conferenciant de torn, el doctor en història Agustí Alcoberro, director del Museu d'Història de Catalunya, que com va marcar la tradició creada a partir del 1979, va exposar a l’auditori, una xerrada que portava per el títol: “La cacera de bruixes a Catalunya. Segles XVI i XVII”:

PREMI ILURO-2011 (III) – XERRADA

El Dr. Alcoberro, va il•lustrar als assistents amb una conferència que ell mateix ja havia donat a l’any 2007, amb motiu de l’exposició “Per Bruixa i Metzinera”, que el Museu d’Història va organitzar en aquelles dates.

Un tema curiós però que tampoc va matar gaire, per la qual cosa, amb sense permís de Capgros.com, i aprofitant-me de l’excel•lent resum de Viern Bueno, “copio i enganxo” el seu text, tot dient que la totalitat de la xerrada i informació sobre la mostra, es pot trobar en el següent enllaç:

http://www.es.mhcat.net/content/view/full/2338

Alcoberro ha contextualitzat aquest fenomen en els períodes de crisi econòmica que travessava Europa durant aquella època, als quals cal sumar-hi les reformes catòliques i protestants i la fundació dels estats moderns, que van generar forts episodis d'intolerància cap als comportaments diferents a l'oficialitat. Segons el conferenciant, el “retrat robot” de les afectades a Catalunya per aquesta persecució van ser dones grans, soles, analfabetes, immigrants -moltes procedien de França- i desarrelades, i amb comportaments més o menys “estranys.

Al contrari que a l'Estat espanyol, on sorprenentment la presència de la Inquisició va frenar la persecució desmesurada de la bruixeria a través del que es coneix com a “Edicto de silencio”, a Catalunya es van donar episodis importants d'aquest fenomen, “La cacera de bruixes va ser un fenomen general i específic de Catalunya”, ha dit l'historiador. Entre els anys 1616 i 1622, es calcula que unes 400 persones van ser executades en els processos que es van donar, sobretot, a comarques com Osona, el Vallès o Bages. L'esquema es repetia a tots els pobles: l'arribada d'un “endevinaire” o “saludador”, un il•luminat que assegurava que podia identificar les bruixes, a qui les autoritats es creien i procedien a la detenció de les dones assenyalades per ell. S'iniciava llavors una onada de pànic col•lectiu, i una pressió popular que acabava accelerant les detencions. Les dones acusades de bruixeria, abans de ser executades, eren torturades i obligades a denunciar altres dones, cosa que donava extensió a la cacera com una taca d'oli arreu del territori.
Gràcies Biern, Gràcies Capgros !!!

PREMI ILURO-2011 (IV) – GUARDONADA, CONCURSANTS I DISCURSOS FINALS.
En la 53 edició del Premi Iluro de Monografia Històrica, es varen presentar a concurs sis treballs: (novament, tiro de beta de Capgros.com). Els títols són els següents:

Homes i dones de mar a la Catalunya dels segles XVIII-XIX;

El Masnou durant la primera etapa de la Restauració (1875-1903).

L’ensenyament a Mataró durant la primera meitat del segle XIX. Gènesi i desenvolupament del sistema educatiu en una ciutat industrial (1808-1868);

Antoni Puigblanch (polític i acadèmic, filòleg i poeta), un cas insòlit i paradigmàtic en el Mataró del segle XIX. Oda al Fanatisme (1816-1834, c.).

Obra poètica catalana completa; L’obra poètica de Joan Pujol, prevere de Mataró.

Julià Gual – Pere Pagès, una relació d’amistat, mataronina i catalana. Retrats d’una època.

El secretari del Jurat, i ex-cap de l’Obra Social Ricard Navarro, va donar lectura a l’acte del jurat reunit el 26 d’octubre, tot indicant que per unanimitat, l’obra guanyadora era: L’ensenyament a Mataró durant la primera meitat del segle XIX. Gènesi i desenvolupament del sistema educatiu en una ciutat industrial (1808-1868);

Tal com ja s’ha esmentat al principi, la Dra. Montserrat Gurrera, en el moment de recollir la medalla commemorativa –i el document acreditatiu dels 9.000 €, (que tot s'ha de dir, que no es parla, no es concursa per amor a la història. Els calers són un bon estimul), en breu discurs a l’auditori, va manifestar, desprès dels agraïments de rigor a la família, arxius i biblioteques i també al seu director de tesi, que amb aquest estudi ha intentat reflectir “com durant el segle XIX la xarxa escolar a Mataró va anar creixent” gairebé des de zero fins esdevenir “molt complexa”. Segons Gurrera, aquest fet va ser possible gràcies a la implicació de múltiples agents, des de l'administració municipal i estatal, les congregacions religioses, passant per altres institucions ciutadanes, fins a arribar al 1868 amb el decret d’ensenyament obligatori, tot i que no va ser fins al segle XX en que va ser obligatori".
I seguint la tradició, instaurada no se quin any, una breu explicació – afortunadament el Dr. Pladevall no es com el Dr. Nadal que s’enrullava com una persiana, per ser la indiscutible “vedette” de l’esdeveniment – de les diferents obres presentades, que segons el president del Jurat, “totes mereixen la seva publicació”. (No em resisteixo a continuar fent comentaris: Tercera alternativa pel premi Iluro: Sense premi i publicació de les obres. A veure qui es presentaria –jejejeje)

PREMI ILURO-2011 (V)– RESUM DE LES OBRES:

Homes i dones de mar a la Catalunya dels segles XVIII-XIX;
Dr. i Mossèn Pladevall: “És un títol que no saps gaire de que ve. Es tracta d’una història de la província marítima de Mataró fins a Tossa de Mar. És un treball que ha fet pensar molt, però és un tema que ja ha estat treballat. L’autor ha anat a l’arxiu de Cartegena i ha trobat molt de material. Un treball ben fet, de pes amb tot el seu sentit”.

El Masnou durant la primera etapa de la Restauració (1875-1903).

Novament el Dr. Pladevall: “Treball molt reduït a El Masnou, estudiant 28 anys del municipi. L’autor va agafar l’arxiu local i el va buidar. Una tasca de 430 folis. HI surt tot. Una història molt meritòria”

L’ensenyament a Mataró durant la primera meitat del segle XIX. Gènesi i desenvolupament del sistema educatiu en una ciutat industrial (1808-1868) - GUANYADORA,

El president del Jurat va manifestar respecte a l’obra guardonada: “Té 2 volums. 700 folis. Obra de pes i més per a mi que resideixo a tres llocs i m’ha havia d’emportar els treballs d’un cantó a l’altra. Abraça del 1808 al 1868, o sigui de Napoleó a Isabel II. Durant aquest període, la influència de la ciutat passa a ser molt notòria: d’agrícola a industrial, fet que va provocar la duplicitat del nombre d’habitants. Hi ha aspectes que es poden ampliar, doncs és un temps de formació de la ciutat. Es construeixen col•legis de prestigi... És un treball extraordinari”.

Antoni Puigblanch (polític i acadèmic, filòleg i poeta), un cas insòlit i paradigmàtic en el Mataró del segle XIX. Oda al Fanatisme (1816-1834, c.).

D’aquesta obra, que ja es va presentar l’any passat, Mossèn Pladevall va manifestar enguany, tot fent en principi una glosa de la figura de Puigblanch “La Reinaxença catalana comença amb ell. Una manifestació important la seva Oda al Fanatisme. Un liberal exiliat a Londres on va morir al 1840. Agafa un manifest de París i ens el descriu a l’obra. La seva Oda parla dels cantons de Castella. Un bon autor. Hi ha un treball important que enriqueix la història de Mataró”

DE LA MATEIXA OBRA, L’ANY 2010 VA MANIFESTAR: “Falta aprofundir en moltes més coses. Divideix el treball en tres trossos i parla del liberalisme de Puigblanch i d’una poesia diferent, culta. Es una edició critica del text, però li manca contingut”.
Sembla que ni les correccions d’enguany li han donat opció a premi. No deu ser catedràtic el que ha presentat el treball.


Obra poètica catalana completa; L’obra poètica de Joan Pujol, prevere de Mataró.

Pel president del Jurat: “l’autor no sap ben bé la biografia. Joan Pujol escrivia poesia tant en castellà com en català. Va traduir a Ausias March, de qui va seguir el seu estil. Es també una obra important”

(És important però l’autor no sap ben bé la biografia. En que quedem?

Julià Gual – Pere Pagès, una relació d’amistat, mataronina i catalana. Retrats d’una època.

“En Julià Gual va haver de marxar a l’exili amb la seva esposa. Un intel•lectual amic de la literatura. En Pere Pagés era escrivent en una empresa. Havia publicat varies caricatures, que varen anar a petar a la família Gual. Una obra que valdria la pena que es publiqués per la curiosa amistat existent entre els dos personatges. Llàstima que no es publiqui perquè la gent hi disfrutaria”

(Una altra nota de cronista accidental: Em sembla que aquest llibre es va presentar l’any passat, sota el títol Mataró a mitjans del segle XX, però el comentari del Mossén-president del jurat no s’avé amb el d’aquest any. Ho faig constar, però em puc equivocar)

Finalment, el Dr Pladevall va manifestar que li era bonic fer de jurat, perquè a través de les obres presentades, tothom hi aporta la seva visió. “Quasi tot es bastant contemporani, però enriqueix la història de la vostra comarca. Les obres que es publiquen son de pes i de mèrit. L’autora guanyadora podria comprimir-la per dedicar a altres besants dins el mateix llibre. Estic content de ser home de terra endins i ara coneix-ho gent que estudia amb aquest mèrit. Hi ha obres que mereixerien ser publicades”


LA FORMA EN QUE S’HA TRANSCRIT EL PARLAMENT DEL PRESIDENT DEL JURAT ÉS LITERAL.

PREMI ILURO i (VI) – NOVAMENT DISCURSOS - LA HISTÒRIA “INTERMINABLE”

Doncs sí, perquè Josep Ibern va a tornar agafar el torn de paraula i en un altre discurset a un auditori cansat d’estar assegut i amb ganes d’endrepar com lleons – i com és habitual - el refrigeri que prepara Ca l’Uñó, va indicar que: “No tothom pot guanyar i només tenim un premi, però ens dona riquesa a la comarca. És també una garantia de continuïtat del Premi Iluro”
Tot donant les gràcies al jurat, i especialment al Dr. Sanmartí que aquest any era el darrer en la seva participació, i manifestant l’exclamació del catedràtic de que NO S’INVESTIGA HISTÒRIA ANTIGA, del que ell n’és un expert – “Pot ser si es presenta algun treball li demanarem consell, Dr. Sanmartí” (sic Ibern), va acabar amb els agraïments de rigor als concursants – “Sense ells no hi hauria premi” (i amb el tarannà que es porta, tampoc) felicitant a la guanyadora i al Sr. Joaquim Llobet que el 14 de novembre feia 90 anys – segons informació facilitada pel Sr. Pere Tió – va acabar la seva pesada intervenció, donant la paraula a l’Alcalde Mora.

I aquest amb un discurs que no es va preparar ell, doncs tot i que havien tocat les campanes de les 9 del vespre, tal com va senyalar, va fer esment de la honorabilitat que representa per la ciutat de Mataró el premi degà de Monografia històrica desprès de 53 anys.

I aquí va començar la seva dissertació, per tal d’explicar a un auditori veterà del Premi Iluro la trajectòria del mateix, que ja ens va ser perfectament il•lustrada, especificada i contada pels Srs. Joan Giménez Blasco i Pere Tió en un magnífic llibre editat durant la celebració cinquantenari del guardó.

“Què hi ha darrera el Premi Iluro?” Quins valors hi ha?” La quantia econòmica del premi és el valor més important de tots. Al segle XXI, per la pàtria no es treballa i com que es publica, doncs la cosa surt rodona –comentari de cronista accidental)

Tot felicitant a la guanyadora i als concursants, va auto-respondre’s a la pregunta amb un “El primer que hi ha es la Caixa Laietana. El premi fundant l’any 1959, per tal de festejar el centenari de l’entitat. Per tant, Il•lusió i mataronisme, gent implicada i un cert romanticisme. Estimació per la ciutat. El rigor i el compromís que no es pot perdre mai". (Doncs mestre, fot temps que els mataronins hem deixat de tenir compromís amb la ciutat, d’ençà que amb la democràcia ens colleu a impostos per serveis que més de quatre vegades no hem demanat)

I llavors, l’alcalde es va posar a fer d’historiador amateur i ens va recordar a tots als germans Claudi i Alber Mayol, “Era gent que s’estimà el país a través de la feina ben feta” ( (Mira, això és maco. Queda bé), i que si va ser necessari buscar un jurat de molta qualitat, els consells de Ramon d’Abadal per la configuració del premi, la perfecta combinació de professors universitaris amb erudits locals, etc.

“Set vegades ha quedat desert el premi. L’exigència és molt alta (...) Cal constància i perseverança”.


I fent esment als diferents secretaris del jurat, especialment al Sr. Valera, i ara a Ricard Navarro i en un futur a Oscar Jofre, va a tornar a la història “más grande jamás contada” (títol de película), informant que l’any 1979, el premi s’independitza de l’anomenat Dia Mundial de l’Estalvi: “Els impulsors pensaven que l’estalvi popular tenia interès (...) És d’agrair que els mitjans de comunicació local (M1TV i Mataró Ràdio) retransmetin el premi en directe, quan abans també ho feien al Correo Catalán, La Vanguardia (I la Solidaridad Nacional, popularment coneguda com La Soli. Alcalde, doncs no hem avançat gaire, més aviat hem retrocedit; abans se’n parlava a tot Catalunya i ara a Mataró i en prou feines. Dos anuncis de plana pùblicats en el Tot i el Capgros, informant de l’acte acadèmic – 70.000 exemplars repartits per tota la comarca – 35.000 per banda – i resulta que només acudeixen 300 persones, si fa o no fa???!!!!)Finalment, l’alcalde Mora va fer esment del primer guanyador Antoni Martí Coll amb “Cartes a ultramar”, un llibre de biografies, i que “al 1963 es va tirar la casa per la finestra i varen ser tres els premis publicats. 68 libres publicats en aquesta col•lecció, un llegat per futures generacions i una lliçó pel present. (Això si que queda bé!!!)

I desprès de dues hores –entre arribar, seure, esperar a que vinguessin tots, etc., - es va acabar l’esdeveniment amb el refrigeri de rigor, on molts dels presents varen fotre el camp, i d’altres ens varem quedar a fer la discutida, amb un menjuc escàs, (estem de retallades), però de molt de glamour, i ja se sap que molts dels presents el que els hi agrada és el tiberi – fins i tot males llengües varem comentar a aquesta cronista que hi havia gent que s’amagava menjar dins la bossa - es va acabar la festa.

Però jo continuo dient: TROBO A FALTAR EL BOMBÓ DE XOCOLATA I VAINILLA!!!