La temporada musical de la nostra ciutat - gràcies al Foment Mataroní i a la gestió d’Antoni Vilà, la capital del Maresme gaudeix des de fa dos anys de la música clàssica de manera estable - té mensualment una cita inexcusable: la sarsuela.
Aquest esdeveniment, omple de gom a gom l’espai del Foment d’un públic, majoritàriament gent gran, àvid d’aquest espectacle del que malauradament, a nivell institucional se’n fa un gran menyspreu, quan és un gènere musical ple de dignitat.
Sense la compareixença de cap autoritat o representant dels estaments municipals, ni la presència de personalitats vinculades al món de la cultura mataronina, ni tan sols estudiants de música, i amb la assistència com a “personalitat coneguda” del “padre Apel·les”, el passat diumenge, 22 d’abril, la Companyia de Sarsuela Joventut Lírica de Barcelona i l’Orquestra simfònica titular ampliada, va representar Luisa Fernanda, sarsuela en tres actes i quatre quadres, de Federico Moreno Torroba amb lletra de F. Romero i G. Fernández Shaw.
Situada a mitjans del segle XIX, els amors de Luisa Fernanda amb Javier Moreno, un militar de vida alegre, tenen com a rerafons polític els aixecaments populars contra la reina Isabel II d’Espanya per part de carlins, republicans, liberals i monàrquics, tot un batibull on l’únic que queda clar és el desencís d’una duquessa volguda per la seva posició, i el rebuig per part de la protagonista d’un terratinent extremeny que l’estima amb sinceritat. Una trama adient per a la plenitud republicana que es vivia en l’època de la seva estrena: 25 de març de 1932 – Teatro Calderón de Madrid.
Aquesta peça té una distinció i una elegància poc comuns en la sarsuela. Tot i que no és la millor partitura del seu autor, és la que l’ha fet més popular, i tal com expressa el programa de mà: “és l’obra musical de parla hispana més representada. Entre Espanya, Europa i Amèrica, ha pujat a l’escenari en més de deu mil ocasions”.
Amb tots aquests ingredients, l’expectació per part del públic era important, però la representació va ser decebedora, tot i l’esforç dels integrants de la Companyia.
L'edat de les sopranos Maribel d’Arqué, a qui es va retre homenatge, i Montserrat Costa en els papers de Luisa Fernanda i de la duquessa respectivament, el tenor Josep Dueñas i el baríton Crist Viñas, com a Javier Moreno i Vidal, el terratinent extremeny, era més avançada a la dels seus personatges. No obstant, cal tenir en compte la valoració de les veus, i en referència Dueñas, es pot dir que té un timbre alt, una veu lírica ben modulada, i una nitidesa encara perceptible. Viñas, té profunditat en veu, homogènia i segura en els aguts. Ambdós bons coneixedors dels seus papers, varen fer una actuació molt digne.
A D’Arqué li va faltar potencia, vocalització i timbre, però va resoldre la seva actuació amb caràcter i experiència. Montserrat Costa, disposa de veu bonica però a la que se li noten el pas dels anys. Va aplicar sobrietat en determinats registres, però els aguts quedaven sense resoldre.
L’orquestra, dirigida per Aníbal Gil, el ritme era lent i ofegava a les cantants. La sonoritat poc clara, la interpretació desfasada, i un tant rudimentària.
Decorats, vestuari i ambientació senzills però adients pel que marcava l’època. La direcció general per part de Josep Lluís Blanch, li va faltar agilitat i domini en quadres, especialment en un dels números més esperats i més coneguts “La mazurka de las sombrillas”. Cal reconèixer, però, que el decorat imposava les seves limitacions, al igual que l’escenari.
Pel que fa a la resta de l’elenc, es de destacar les actuacions de Ferran i Toni Rigual, que varen ser correctes, sense exageracions i donant la necessària bis còmica que els hi pertocava.
No obstant les mancances de la representació, el públic va ser generós amb els seus aplaudiments, - las actuacions de la mateixa companyia, però amb altres cantants en Marina, La rosa del azafrán o Bohemios varen engrescar al respectable - i en conjunt, es va passar l’estona sense gaires pretensions, però amb entusiasme de cara a una nova sarsuela.
Aquest esdeveniment, omple de gom a gom l’espai del Foment d’un públic, majoritàriament gent gran, àvid d’aquest espectacle del que malauradament, a nivell institucional se’n fa un gran menyspreu, quan és un gènere musical ple de dignitat.
Sense la compareixença de cap autoritat o representant dels estaments municipals, ni la presència de personalitats vinculades al món de la cultura mataronina, ni tan sols estudiants de música, i amb la assistència com a “personalitat coneguda” del “padre Apel·les”, el passat diumenge, 22 d’abril, la Companyia de Sarsuela Joventut Lírica de Barcelona i l’Orquestra simfònica titular ampliada, va representar Luisa Fernanda, sarsuela en tres actes i quatre quadres, de Federico Moreno Torroba amb lletra de F. Romero i G. Fernández Shaw.
Situada a mitjans del segle XIX, els amors de Luisa Fernanda amb Javier Moreno, un militar de vida alegre, tenen com a rerafons polític els aixecaments populars contra la reina Isabel II d’Espanya per part de carlins, republicans, liberals i monàrquics, tot un batibull on l’únic que queda clar és el desencís d’una duquessa volguda per la seva posició, i el rebuig per part de la protagonista d’un terratinent extremeny que l’estima amb sinceritat. Una trama adient per a la plenitud republicana que es vivia en l’època de la seva estrena: 25 de març de 1932 – Teatro Calderón de Madrid.
Aquesta peça té una distinció i una elegància poc comuns en la sarsuela. Tot i que no és la millor partitura del seu autor, és la que l’ha fet més popular, i tal com expressa el programa de mà: “és l’obra musical de parla hispana més representada. Entre Espanya, Europa i Amèrica, ha pujat a l’escenari en més de deu mil ocasions”.
Amb tots aquests ingredients, l’expectació per part del públic era important, però la representació va ser decebedora, tot i l’esforç dels integrants de la Companyia.
L'edat de les sopranos Maribel d’Arqué, a qui es va retre homenatge, i Montserrat Costa en els papers de Luisa Fernanda i de la duquessa respectivament, el tenor Josep Dueñas i el baríton Crist Viñas, com a Javier Moreno i Vidal, el terratinent extremeny, era més avançada a la dels seus personatges. No obstant, cal tenir en compte la valoració de les veus, i en referència Dueñas, es pot dir que té un timbre alt, una veu lírica ben modulada, i una nitidesa encara perceptible. Viñas, té profunditat en veu, homogènia i segura en els aguts. Ambdós bons coneixedors dels seus papers, varen fer una actuació molt digne.
A D’Arqué li va faltar potencia, vocalització i timbre, però va resoldre la seva actuació amb caràcter i experiència. Montserrat Costa, disposa de veu bonica però a la que se li noten el pas dels anys. Va aplicar sobrietat en determinats registres, però els aguts quedaven sense resoldre.
L’orquestra, dirigida per Aníbal Gil, el ritme era lent i ofegava a les cantants. La sonoritat poc clara, la interpretació desfasada, i un tant rudimentària.
Decorats, vestuari i ambientació senzills però adients pel que marcava l’època. La direcció general per part de Josep Lluís Blanch, li va faltar agilitat i domini en quadres, especialment en un dels números més esperats i més coneguts “La mazurka de las sombrillas”. Cal reconèixer, però, que el decorat imposava les seves limitacions, al igual que l’escenari.
Pel que fa a la resta de l’elenc, es de destacar les actuacions de Ferran i Toni Rigual, que varen ser correctes, sense exageracions i donant la necessària bis còmica que els hi pertocava.
No obstant les mancances de la representació, el públic va ser generós amb els seus aplaudiments, - las actuacions de la mateixa companyia, però amb altres cantants en Marina, La rosa del azafrán o Bohemios varen engrescar al respectable - i en conjunt, es va passar l’estona sense gaires pretensions, però amb entusiasme de cara a una nova sarsuela.