Wednesday, April 25, 2007

LA SARSUELA; TOT UN ÈXIT


La temporada musical de la nostra ciutat - gràcies al Foment Mataroní i a la gestió d’Antoni Vilà, la capital del Maresme gaudeix des de fa dos anys de la música clàssica de manera estable - té mensualment una cita inexcusable: la sarsuela.

Aquest esdeveniment, omple de gom a gom l’espai del Foment d’un públic, majoritàriament gent gran, àvid d’aquest espectacle del que malauradament, a nivell institucional se’n fa un gran menyspreu, quan és un gènere musical ple de dignitat.

Sense la compareixença de cap autoritat o representant dels estaments municipals, ni la presència de personalitats vinculades al món de la cultura mataronina, ni tan sols estudiants de música, i amb la assistència com a “personalitat coneguda” del “padre Apel·les”, el passat diumenge, 22 d’abril, la Companyia de Sarsuela Joventut Lírica de Barcelona i l’Orquestra simfònica titular ampliada, va representar Luisa Fernanda, sarsuela en tres actes i quatre quadres, de Federico Moreno Torroba amb lletra de F. Romero i G. Fernández Shaw.

Situada a mitjans del segle XIX, els amors de Luisa Fernanda amb Javier Moreno, un militar de vida alegre, tenen com a rerafons polític els aixecaments populars contra la reina Isabel II d’Espanya per part de carlins, republicans, liberals i monàrquics, tot un batibull on l’únic que queda clar és el desencís d’una duquessa volguda per la seva posició, i el rebuig per part de la protagonista d’un terratinent extremeny que l’estima amb sinceritat. Una trama adient per a la plenitud republicana que es vivia en l’època de la seva estrena: 25 de març de 1932 – Teatro Calderón de Madrid.

Aquesta peça té una distinció i una elegància poc comuns en la sarsuela. Tot i que no és la millor partitura del seu autor, és la que l’ha fet més popular, i tal com expressa el programa de mà: “és l’obra musical de parla hispana més representada. Entre Espanya, Europa i Amèrica, ha pujat a l’escenari en més de deu mil ocasions”.

Amb tots aquests ingredients, l’expectació per part del públic era important, però la representació va ser decebedora, tot i l’esforç dels integrants de la Companyia.

L'edat de les sopranos Maribel d’Arqué, a qui es va retre homenatge, i Montserrat Costa en els papers de Luisa Fernanda i de la duquessa respectivament, el tenor Josep Dueñas i el baríton Crist Viñas, com a Javier Moreno i Vidal, el terratinent extremeny, era més avançada a la dels seus personatges. No obstant, cal tenir en compte la valoració de les veus, i en referència Dueñas, es pot dir que té un timbre alt, una veu lírica ben modulada, i una nitidesa encara perceptible. Viñas, té profunditat en veu, homogènia i segura en els aguts. Ambdós bons coneixedors dels seus papers, varen fer una actuació molt digne.

A D’Arqué li va faltar potencia, vocalització i timbre, però va resoldre la seva actuació amb caràcter i experiència. Montserrat Costa, disposa de veu bonica però a la que se li noten el pas dels anys. Va aplicar sobrietat en determinats registres, però els aguts quedaven sense resoldre.

L’orquestra, dirigida per Aníbal Gil, el ritme era lent i ofegava a les cantants. La sonoritat poc clara, la interpretació desfasada, i un tant rudimentària.

Decorats, vestuari i ambientació senzills però adients pel que marcava l’època. La direcció general per part de Josep Lluís Blanch, li va faltar agilitat i domini en quadres, especialment en un dels números més esperats i més coneguts “La mazurka de las sombrillas”. Cal reconèixer, però, que el decorat imposava les seves limitacions, al igual que l’escenari.

Pel que fa a la resta de l’elenc, es de destacar les actuacions de Ferran i Toni Rigual, que varen ser correctes, sense exageracions i donant la necessària bis còmica que els hi pertocava.

No obstant les mancances de la representació, el públic va ser generós amb els seus aplaudiments, - las actuacions de la mateixa companyia, però amb altres cantants en Marina, La rosa del azafrán o Bohemios varen engrescar al respectable - i en conjunt, es va passar l’estona sense gaires pretensions, però amb entusiasme de cara a una nova sarsuela.

HOMENATGE A MARIBEL D’ARQUE


Com a colofó de Luisa Fernanda, el director J.Ll.Blanch, va dedicar unes paraules als assistents, tot comentant l’enrenou que suposa posar ordre a l’espectacle, a fi a efecte d’obtenir un bon resultat.

Seguidament, adreçant-se a Maribel d’Arqué li agrair la seva amistat i totes les col·laboracions artístiques i l’esforç que això sempre li ha suposat – el mateix dia de la representació, la Sra. D’Arqué estava al matí a Madrid i va arribar just a temps – i esperava que la seva retirada no fos com a tal.

Maribel D’Arqué va rebre una placa commemorativa, un ram per part del Foment Mataroní, i de mans del seu nét, un altre ram de flors. Emocionada, es va adreçar al públic tot dient que el seu desig per a la seva darrera representació fos una Luisa Fernanda.

Finalment, Blanch tot dient "tenim mono de Vostès"va acomiadar l’acte, encomiant al públic a assistir a la propera sarsuela Katiuska, que es representarà el 27 de maig, a les 6 de la tarda.

Saturday, April 21, 2007

GERMANS ARENAS: ENFOCAMENTS DIFERENCIATS


El Centre d’Art Ca l’Arenas presenta fins al proper 15 de juliol d’enguany “Visions de personatges”, un petit conjunt de retrats i escultures de diferents personalitats, que ambdós artistes admiraven o coneixien.

L’obertura de la mostra, el passat 19 d’abril – que per coincidència horària amb l’acte acadèmic institucional de Sant Jordi al Saló de Sessions de l’ajuntament, no se’n va fer inauguració –va comptar amb la nul·la presència de col·legues i responsables de l’exposició. Tan sols el personal a cura del manteniment de les instal·lacions i aquesta cronista, acompanyada de la solitud impregnada en les transformades estances de la casa del darrer dels Arenas, i amb el fons de veu i imatge del vídeo sobre la seva trajectòria, que amb textos de Nicolau Guanyabens, supera a nivell literari, al llibre de Francesc Masriera “Jordi Arenas, la sublimació de l’art”.

Tots els retrats són d’un caràcter pictòric sense comparacions entre els germans: Jordi, perfeccionista, realista, meticulós, detallista, estudiant color, traça, llum i ombra i intentant traspassar en cada retrat l’ànima del personatge, dels que coneixia, com el cas del d’Exuperancio – Fred- Galiana, on amb un cos perfecte es deixa traslluir una mirada al buit, i imaginant la realitat de J.S. Bach, Beethoven o G. Verdi, compositors de caràcter complex, i dels que ell n’era gran admirador.

De tots és ben conegut la personalitat força reservada de Jordi Arenas, però com a bon estudiós de l’art, sempre revela alguna raresa. Si en l’anterior exposició “Autoretrats”, s’observava un curiós estudi anatòmic amb tendències expressionistes, en aquesta sèrie la curiositat es troba en uns petits dibuixos de tinta sobre paper i llapis de M. de Cervantes, Pi i Maragall o Francesc Macià on la tècnica emprada deixar traslluir un cert encant.

Per primer cop, una vitrina mostra la seva faceta d’escultor, on a part del resultat de l’obra, si acompanya els esbossos de la mateixa, i on es demostra la versatilitat de Jordi Arenas, capaç de fer una escultura, un monòlit o una medalla amb la mateixa precisió i “savoir faire” de la seva pintura.

Jaume Arenas, se’ns presenta més bohemi, amb una visió més idealitzada dels personatges, no exempta de qualitat i tècnica. Menys metòdic que el seu germà però més intuïtiu, espontani, no entra tan dins el personatge, simplement retrata el que veu, deixant intuir una imaginació desbordant. Els retrats de l’actriu “Claudette Colbert” o “d’una actriu” ens ho mostren clarament.

Els seus dibuixos a tinta de Rimsky Korsakov, J. Bramhs, W. Shakespeare o Felix Mendelsshon demostren una admiració per compositors romàntics, vibrants, plens de passió per la vida, i Jaume, sense deixar de reflectir la realitat de la seva fisonomia, a través del dibuix a tinta, expressa uns tocs de visió particular. Pel que fa a Shakespeare, ningú discutirà que la seva versatilitat en la paraula i el fet de presentar a través del teatre, els grans paradigmes de l’ésser humà, era una personalitat prou atractiva per a Jaume Arenas per a ser especialment retratat.

Finalment, a través dels dos retrats del Ferm, l’espectador podrà captar la minuciositat, mirada penetrant, fons més treballat i el polsa impertorbable d’en Jordi (any 1950), en contrast amb línies més dolces, mirada més llunyana i la serenor del fons blanc d’en Jaume (any 1955).

Wednesday, April 11, 2007

L’ESPAI INTER-ESTEL•LAR A L’ABAST DE TOTHOM


Pels aficionats i estudiosos de l’astronomia, pels que vulguin conèixer l’evolució dels avanços tecnològics procedents dels viatges especials, pels que sempre estem àvids de coneixements o pels pares i professors que necessitin ampliar la formació dels seus alumnes i fills, l’Ateneu Caixa Laietana presenta fins al proper 13 de maig “Viatgers de L’Espai”, una mostra que recull a través d’imatges, projeccions, plafons explicatius i sobre tot vestimenta, utensilis, estris de control, etc. bona part de l’evolució en el camp de l’astronomia i dels viatges a l’espai.

Al llarg de la història, l’Home sempre s’ha sentit atret i fascinat a investigar que hi ha més enllà dels núvols que envolten la Terra. Ja en el segle XVI, Nicolau Cópernico (1473 – 1543) amb el seu llibre “De revolutionibus orbium coelestium” (de les revolucions de las esferes celestes), considerat com el punt inicial de l’astronomia moderna, va ser el primer en plantejar que el sol es trobava en el centre de l’Univers, la terra girava una vegada al dia sobre el seu eix i completava el cicle d’una volta al sol durant 365 dies, el que se’n denomina la “Teoria Heliocèntrica”. Molt abans, però, Tales de Mileto, Plató, Pitàgores, Aristotil, o Claudi Ptolomeu, per exemple, ja havien plantejat al llarg dels segles, fins i tot abans de Crist, teories algunes de les quals, la modernitat ha confirmat, com el fet de que la Terra és rodona o que les marees es relacionen amb les fases de la lluna.

Dels estudis de Cópernico, completats per les teories de Galieo Galilei (1564-1642), amb la millora del telescopi, (inventat per l’holandès Hans Lippershey el 1608), la seva gran varietat d’observacions astronòmiques i la teoria del moviment, homes com Johaness Kepler, Isaac Newton o Albert Einstein han contribuït amb l’estudi de l’Univers i dels planetes que el componen, a l’evolució tecnològica, humana, científica, moral social i política de l’Home.

Amb aquesta exposició, d’excel·lent i atractiu plantejament visual i didàctic, també es commemora el 50è aniversari del primer llançament del Sputnik (que en rus vol dir satèl·lit o camarada viatger), primera nau no tripulada, que va significar el començament de la carrera espacial. El visitant pot observar, entre altres curiositats, com gràcies a resoldre els problemes dels astronautes a l’espai, la humanitat pot gaudir d’elements com la pasta de dents, les llaunes per a conserves, el microones, etc. També pot resultar fascinant per l’espectador, la reproducció del sòl lunar i del cel estrellat, o veure els vestits espacials utilitzats per Robert Overmeyer o Pedro Duque

En l’àmbit més científic, i destinat al jovent, hi ha les seccions Ciència Divertida (tots els dimarts a les 18 hores i per majors de 12 anys) i Robots, Missió a l’espai, (cada dijous, divendres i dissabte a les 17,30 i a les 19h), on gràcies al taller de Lego Mindstorms, els participants hauran de posar tot el seu enginy a l’abast per rescatar un grup de científics a Mart.

Aquesta exposició, organitzada per Caixa Laietana, ha estat possible mercès a la contribució de col·leccionistes particulars com Kosmos i Josep Castellsaguer – qui ha cedit per aquest esdeveniment el coet de tres metres d’alçada - que amb la seva “bogeria”, permeten al públic del 2007 un ampli ventall de facilitats per conèixer i comprendre la ciència de l’astronomia, i les possibilitats infinites que pot aportar l’estudi de l’Univers al desenvolupament humà.

Thursday, April 05, 2007

MÚSICA CORAL EN BENEFICI DE LA RESTAURACIÓ DE SANTA MARIA (I)


La basílica de Santa Maria és l’emblema del patrimoni artístic i arquitectònic antic, i en més bon estat de conservació de la nostra ciutat, però li cal una gran restauració. Una bona mesura és la promoció de la mateixa a través de la música, i tot i els seus coneguts problemes d’acústica, sempre és d’agrair que el seu ús religiós és complementi amb el musical.

Amb aquest propòsit, doncs, l’Administració de les Santes va organitzar el passat 24 de març, un concert de cant coral, a càrrec del cor INFANTIL i el cor de NOIES de l’ORFEÓ CATALÀ, sota la direcció de Elisenda Carrasco i Lluís Vilamajó.

Amb la nau central de Santa Maria plena de gom a gom, amb un públic format majoritàriament per feligresos, amics i familiars dels cantaires, i tan sols amb la presència de l’alcalde, J.A. Barón i esposa, de dos regidors del Partit Popular i l’alcaldable de Convergència i Unió, Joan Mora, i poca presència cultural i institucional més, els presents vàrem fruir d’un excel·lent concert, que va omplir de sons angelicals un magnífic entorn, on l’acústica no va ser impediment pel gaudi de les veus, situades en l’altar major (amb les orquestres, les dificulats auditives es fan més paleses).

El programa, sense cap obra en català, i amb peces d’autors no gaire populars com Hamilton, G. Caccini, Fischer, X. Sarasola E. Rautavaara, Kocsár i Corona, a excepció de Pau Casals, va comptar amb una escenificació visualment molt atractiva pel que va fer a l’entrada del cor infantil, tot interpretant “l’Ave Maria” de Hamilton, una peça dolça i encisadora, on l’acompanyament de piano i flauta va estar en perfecte harmonia.

Seguidament, dos “Ave Maria” més. Aquest cop de Caccini i de O. Fischer, on els cantaires varen demostrar la seva ductilitat i adaptació als diferents compassos i a les ordres de la directora, Elisenda Carrasco, que realitza una esplèndida labor, i que amb la seva direcció posa un autèntic sentiment per la tasca que realitza.

“Nigra Sum” de Pau Casals va ser una obra plena de candor, no tan sols per unes veus infantils sinó pel missatge transmès.

“Aizu-Bandai-San” és peça tradicional japonesa que va encantar al públic tant per la sonoritat de les veus com per les expressions del cor infantil, tot demostrant una lloable tasca no tan sols en la direcció, sinó en l’esforç d’una gent jove en superar les dificultats idiomàtiques.

Desprès d’aquesta interpretació, la directora del cor, Elisenda Carrasco va adreçar unes paraules als assistents, tot agraint la invitació per motius tan elogiables com la restauració de la basílica.

En referència a la darrera peça cantada “Aizu-Bandai-San”, va explicar que la lletra feia esment a una plantació d’arròs que no funcionava massa bé perquè el seu propietari bevia massa sake. Les dues peces que tancaven la actuació en solitari del cor infantil varen ser “Aglepta” d’A. Melinäs i “Nobody Knows”, un espiritual negre.

La primera d’elles, es tracta d’una composició finesa que “serveix per espantar trolls”, uns personatges malvats del món infantil nòrdic. La disposició del cor va ser diferent, situant-se entre l’altar major i els passadissos dels primers bancs. Una peça amb un joc precís on veus i sons varen mostrar una perfecta conjugació, tot posant novament de manifest l’excel·lent preparació del cor.

Amb “Nobody Knows”, les solistes Júlia Jareño i Alícia Casanovas varen fer les delícies del públic.

MÚSICA CORAL EN BENEFICI DE LA RESTAURACIÓ DE SANTA MARIA (II)


Tot seguit, el Cor de Noies, va demostrar amb una selecció de B. Britten, G. Holst, B. Johansson i E Rautavaara una gran tècnica i preparació, amb bona disposició de les veus i equilibri amb l’acompanyament al piano de Josep Suriñach i la direcció de Lluís Vilamajó.

La seva actuació es va iniciar amb “Friday Afternoon, op. 7 de Britten. Si més no la qualitat va ser perfecte, val a dir que el sentiment no va ser tan encisador com amb les cançons del cor infantil. Naturalment, es va mostrar una gran professionalitat i preparació, nitidesa de veus precisió i amb el frasseig. La peça era de dificultat i el resultat va ser excel·lent.

Amb 4 cançons de Holst, la dificultat era extrema. Obra de caire contemporani, amb un joc de veus equilibrat i intens, de perfecta execució, però si més no un tan fred i asèptic, distant i sense emocionar al públic, que va agrair la interpretació amb els corresponents aplaudiments.

El director del Cor de Noies, Lluis Vilamajó, també va adreçar unes paraules al públic, mostrant igualment el seu agraïment per la invitació i la seva satisfacció per col·laborar amb el propòsit de restauració de Santa Maria., tot explicant seguidament la distribució dels diferents cors, l’infantil, el de noies, el cor jove mixta i el dels grans de l’Orfeo Català.

Va alabar la gran disposició dels joves per l’energia que aporten al cor i el gran acolliment del públic català a l’Orfeó, especialment amb el concert de Sant Esteve, programa més vist de TV3-Canal 33.

Tot demanant forts aplaudiments per escalfar l’ambient atmosfèricament fred de la basílica , es va passar a la interpretació “d’Examine me” de B. Johansson i “Suite de Lorca” de E. Rautavaara.

Si “Examine me” és una peça de tècnica vocal depurada, i on es va exercir una gran sofisticació, ben resolta pel cor i el seu director, però de difícil oïda pel públic, la “Suite de Lorca” amb quatre peces, va tenir grans contrastos. Vibrant, tensa i enèrgica sobre tot en “el Grito i la “Canción del Jinete”, pel que fa a “La luna asoma” i “Malagueña”, més dolça i melangiosa, plena d’encant i amb certs tocs de romanticisme.

MÚSICA CORAL EN BENEFICI DE LA RESTAURACIÓ DE SANTA MARIA (i III)


Els Cors Infantil i el de Noies de l’Orfeó Català, varen finalitzar la vetllada conjuntament, interpretant la “Missa” de M. Kocsár i “Cuatro canciones infantiles” de B. Corona,

La “Missa” de M. Kocsár, va convidar al recolliment i a la pau interior, mercès a una interpretació molt digne, acurada i intimista, acord amb l’ambient religiós i mostrant una altra basant del treball coral. Senzillament, una peça angelical, amb el sentiment i l’emoció que una missa sempre representa.

Las “cuatro canciones infantiles”, varen destacar les veus blanques del cor infantil, en homenatge a la tendresa i innocència del món dels infants, ben secundat per la interpretació de les noies.

En conjunt, una magnífica vetllada, a plena satisfacció del públic assistent.