Friday, May 29, 2009

3a. BIENAL TORRES GARCÍA- CIUTAT DE MATARÓ: MÉS QUE DISCUTIBLE (i II)


Tal com ja s'ha informat pels mitjans locals de comunicació, el jurat de la 3a edició del Premi de Pintura Torres García – Ciutat de Mataró, format per:

Daniel Giralt Miracle – Arnau Puig – Francesc Rodón – Julio Vaquero i Pilar Vélez, proclama com a guanyador a l'artista Marc Llacuna Muyor, per l'obra CAT/122-09, concedint quatre Guardons a: Isabel Ferrer Tàpia, Ma. Carmen Molina Cantabella, Klaus Peter Ohnsmann i Ma. Dolores Rusiñol Masramón.

El jurat, per unanimitat, decideix concedir una Menció a Paulo Antonio Escobar Elorza.

Bé, com podran comprovar els amics lectors, aquí m'he limitat a copiar descaradament el que diu l'acte del veredicte, publicada en el catàleg, simplement per complir amb el deure informatiu.

Si més no, però, en aquest segon àmbit me n'estaré de fer una crítica més precisa de les obres. Pot ser ho faré en un tercer.

La meva afició per la recerca històrica i per l'arxivística, fa que obsessivament no em quedi em la superficialitat dels fets. Per tant, deixant-me emportar pel meu desig de furgar i conèixer, m'he endinsat dins la història pública de la biennal – els tres catàlegs – passant tot seguit a exposar els següents fets, deixant a la intel·ligència del lector – que se que n'és molta – tregui les seves pròpies conclusions.

Els pintors mataronins Josep Ma. Codina, Marc Llacuna i Marta Duran i la barcelonina Assumpta Vilalta són els únics en les 3 edicions que han estat seleccionats, essent Codina i Llacuna Guardonats en la primera edició.

D'altres artistes procedents de diversos indrets d'Espanya, han repetit en dues edicions:

Christophe Chaumet – seleccionat al 2005 i 2009.
Javier Soria Ortega – Guardonat al 2007 i seleccionat al 2009.
Mercè Sebastià Noguera – seleccionada al 2007 i 2009.
Massimo Cova – seleccionat al 2005 i 2007.
Monika Grygier – seleccionada al 2007 i 2009.
Antonio Llanas -2005 i 2007.
Elena Martí Romera – Elena Martí Zaro – seleccionades al 2007 i 2009.
Tomàs Martínez Suñol – seleccionat al 2005 i 2007.
Carlos Soriano – seleccionat al 2005 i 2007.
José A. Torregrosa – seleccionat al 2007 i 2009.
Salvador Valente - seleccionat al 2007 i 2009.

No tan sols hi ha aquesta repetició de participants. Convido al lector a observar l'obra presentada de diferents autors, inclòs el guanyador.

MARC LLACUNA -2005-2007 i 2009







Per odre, foto inferior - en color - edició 2005 - foto de la dreta - edició 2007 i la foto d'enguany amb l'autor al costat del quadre, edició 2009

JAVIER SORIA i JOSÉ ANTONIO TORREGROSA - 2007 -2009











Per ordre:
Javier Soria Ortega - foto esquerra edició 2007 - foto dreta edició 2009
José Antonio Torregrosa - foto esquerra edició 2007 i foto dreta edició 2009

JOSEP Ma. CODINA - 2005, 2007 i 2009







Per ordre, edició 2005 (foto inferior) - edició 2007 (foto de la dreta) i al centre l'edició d'enguany 2009

CHRISTOPHE CHAUMET - 2005 (foto esquerra) - 2009 (dreta)





CONCLUSIÓ:


El que se'n pot treure de la documentació presentada - i se'n podrien posar més de fotografies - és en primer lloc una més que discutible selecció d'obra - en aquesta 3a edició els comentaris senyalaven la baixada de qualitat - on a través de la fotografia – prego disculpes sinó és molt nítida, però les he extret escanejant els diversos catàlegs – es pot veure una escassa per no dir nul·la evolució de tècnica i de temes, que fan que sigui incomprensible la poca memòria i poc criteri del Jurat.

Un Jurat, de “campanillas”, però que està passat de moda, que encara viu a les reminiscències del maig del 68, d'avantguardes que no han deixat empremtes, massa apoltronat al poder de les institucions governamentals. Un jurat envellit i carca, poc objectiu i absolutament parcial, entronitzat com vaques sagrades a la Índia, però que en res respon a la realitat de l'art contemporani actual, en total recessió no tan sols per la crisi econòmica, sinó la crisi d'imaginació i de recerca.
Poden ser “gloriosos” noms de l'estudi de la història de l'art, de reconegut prestigi, però a excepció del “mundillo” no els coneix ni Déu. Si més no, però, disposen de poder i de capacitat de decisió suficient com per influir i imposar criteris i artistes segons convingui.

Un Jurat que en amb la tria de l'obra guardonada ha donat pas a tota mena d'especulacions dins l'àmbit artístic mataroní, la qual cosa hauria de fer reflexionar a la gent de la Sant Lluc, doncs el seu esforç per donar sortida a aquest premi, s'està veient minvat per aquest factor.

La tria d'obres a través de fotografia també és un fet qüestionat pels artistes, però en aquest punt, el fet d'evitar costos prima sobre l'obra, en detriment d'una visualització seriosa i profunda del material i tècnica emprats.

La biennal Torres García no atrau al mataroní de peu, al ciutadà gris, ni a la gent corrent que passa pel carrer i vol visitar exposicions, per més esforços que l'Ajuntament, la Sant Lluc i els mitjans de comunicació hi facin.

De cara a una futura edició – que es d'esperar que es celebri, si el mecenes que “apujina” - doncs els patrocinadors també han anat de baixa. On és la Hartmann?, per exemple - els diners no se'n cansa – cal que la Sant Lluc analitzi i faci un estudi seriós de què és el que vol obtenir del premi i que cal canviar o eliminar per assolir els objectius que es proposin.

És una meravellosa idea, i aquesta entitat creu en ella, però depèn massa d'estaments i d'elements oficials, la qual cosa pot provocar que el Torrés García es quedi tan sols en un premi local.

Thursday, May 28, 2009

3a. BIENAL TORRES GARCÍA- CIUTAT DE MATARÓ: MÉS QUE DISCUTIBLE - (I)







L'esforç encomiable, titànic, entusiàstic, d'autèntica fe en la creença d'un projecte que fa l'Associació Sant Lluc per l'Art, no ha està obtenint amb el premi de Pintura Torres García la recompensa que talment mereix, ni el suport popular – de la gent del carrer de Mataró – que caldría.

Y aquesta cronista ho acaba de comprovar avui, 28 de maig de 2009 amb l'assistència a l'acte de lliurament de guardons, on majoritàriament el públic era de l'ofici, pintors, vinculats estretament amb la Sant Lluc, guardonats, i familiars. Afortunadament, la sala d'actes de Caixa Laietana no hi han quedat cadires buides, i el conjunt dels presents formava una bona “bohèmia pictòrica”, juntament amb alguns dels patrocinadors i algun regidor no se si despistat o no. El cas es que CAP MEMBRE DEL PATRONAT DE CULTURA - IMAC - HI ERA PRESENT, fet aquest força habitual, tant que ni falta que fa que hi siguin. La llàstima és que els hi hem de pagar el sou.

En primer lloc, el protocol de l'esdeveniment ha resultat antiquat i feixuc, excessivament casolà i previsible. Un premi com el Torres García que es convoca en el “mundo mundial”, amb una dotació de 9000 €, mereix un ordre i disciplina, en un acte com l'anunci dels guardonats. No s'ha de donar joc a la improvisació, ni ha segons quines errades de presentació, tot i que evidentment, ha estat del tot imprevisible el retard dels diferents membres del jurat, i convidats, per culpa del transit.

És lògic que els diferents elements que participen en el premi: organització, col·laboradors, sala d'exposicions, etc., hi vulguin dir la seva, però massa gent a parlar cansa i demès per fer el mateix cada vegada: donar les gràcies, glosar la figura de Torres García, informar dels guanyadors i del tarannà del premi, donar suport a l'esdeveniment, i no ens deixem a l'alcalde que ha de sortir a la foto.


Boter de Palau, President de Caixa Laietana, tot donant la benvinguda als presents, i els agraïments de rigor, ha mostrat el seu goig per donar acollida a la mostra i a l'esdeveniment, destacant la consolidació del premi, gràcies a la idea de la Sant Lluc, implicant al mateix temps el nom de la ciutat de Mataró. “Torres García es una figura clau en el noucentisme català per la seva idea entusiàstica i evolució pictòrica”. Ciutats com Mataró, Montevideo, Paris, Nova York, etc. Varen acollir la seva obra, d'influències cubistes, símbols gramaticals, arquifactes i joguines. Tot fent referència a la idea de posar el món al revés per part de Torres García “El sud és el nord”, i amb unes paraules de Mario Benedetti també expressant aquesta idea. Boter de Palau ha acabat el seu parlament indicant que “sense l'art no entendríem res. El Torres García és un projecte de modernitat que vol nodrir-se del corrents contemporanis (...) Hi ha tres punts a transmetre: Creativitat, Innovació i viure el món amb les exigències actuals”.

Seguidament, Antoni Luis, president de l'ADLL també ha seguit el protocol en quan a esment de les personalitats assistents, els agraïments, etc., tot indicant que han estat 239 les obres presentades, la qual cosa ha suposat una gran tasca en la tria per part del jurat. A fi de donar preferència a alguns dels presents vinguts de fora de Catalunya, ha adreçat unes paraules en castellà. Tot seguit, ha informat de l'ampliació de la dotació del premi – de 6000 a 9000 € - i ha finalitzat la seva intervenció tot manifestat que continuaran essent tossuts i cabarruts per tal de donat continuïtat a la biennal.

Seguidament, la conferència, que més aviat sobrava, i més la d'avui, a càrrec del guanyador de l'edició 2007, director del Tecla Sala de l'Hospitalet de Llobregat, que no acabava d'endegar l'ordinador ni a trets – això també ha endarrerit el començament l'acte – i no s'ha n'estat de fer-se l'interessant parlant pel mòbil abans de seure a la cadira.

Antoni Perna, que segons ha glosat el president de l'Associació Sant Lluc per l'Art Antoni Luis, és llicenciat en Belles Arts, ha participat en un munt d'exposicions tenint obra repartida per molts museus, i premis de sobra, sota el títol de “Rafael Barradas – Torres García Itineraris comuns” a donat una conferència de nivell baix, ratllant la simplicitat, confirmant que qualsevol cretí si sap tocar bé les tecles de la política pot ocupar llocs de responsabilitat i ser reconegut per arreu, tot i que en el cas de Perna la seva biografia no surt ni a Internet.

En la seva xerrada, ha exposat els diferents moviments pictòrics de principis de segle XX que influenciaren a Barradas i Torres García (Fauvisme, impressionisme, futurisme, etc), i a partir d'aqui s'ha limitat a llegir les biografies del Joaquín Torres García i Rafael Barrades, que es poden trobar tranquil·lament clicant a Internet, acabant la xerrada – il·lustrada amb material informàtic de pèssima visió – amb la lectura de les dues darreres cartes que es van escriure els personatges citats, on es mostrava el gran respecte que es tenien.

I seguidament, en dos minuts i escaig, s'han donat els guardons. Als guardonats no se'ls hi ha sentit la veu, ni han mostrat el premi, ni “foto de família”.

I novament, discursos. La del Director de Serveis Territorials del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (mira que es llarg, això), Jordi Roca, que també ha donat per enèsima vegada les gràcies a tothom, especialment a la Sant Lluc per la tasca duta a terme, fent esment de la coincidència de temps entre Torres García i Issac Albèniz, de qui se celebra enguany el centenari de la seva mort, i ha mostrat el seu entusiasme de funcionari pel dinamisme i la vitalitat del país, especialment en l'organització de premis d'aquest tipus, als quals la Generalitat dona el seu suport (només faltaria que no ho fes!!!).

Tot seguit (oh, que es llarg això!!), el consul general de l'Uruguay, Sr. Joaquín Piriz, amb un discurs certament curiós. “En una época como la actual, donde todo el mundo habla de crisis económica, el Torres García es creado como una pequeña utopía para ayudar a mantener los valores de la sociedad". Fent esment a la importància del Premi i del mateix Torres García, “todos los pintores posteriores a Torres García tienen sus genes pictòricos”, Piriz ha finalitzat la seva intervenció, acomiadant-se de l'auditori i de Catalunya. A l'estiu tornarà a Montevideo, amb motiu d'haver finalitzat la seva tasca com a Consul, emportant-se un gran record de les nostres contrades, però també desitjant tornar al seu país, al igual que Rafael Barradas i Joaquín Torres García.

I finalment, l'alcalde J.A Barón, qui ha destacat el “microcosmos de la pintura és una fita important per la ciutat de Mataró. Amb 3 edicions, aquest premi s'ha convertit en un referent en el calendari. Entre Torres i Torres, per suposat passen coses” I entre les coses que passen, la mort de Nicolás del Rio, promotor de la sala d'exposicions Tertre, a mitjans dels anys setanta.

Per a Barón, el Torres García és una magnifica oportunitat per Mataró d'obrir-se al món, tot i la crisi econòmica que es viu en aquests moments, la intenció del consistori es donar suport a l'art i als artistes mataronins (això ja no se les vegades que ho ha dit).

Tot fent incís de la nova obertura de la Sala del col·legi d'Aparalladors com espai expositiu, i de les gestions dutes a terme per aconseguir la col·lecció de Lluís Bassat, ha acabat el seu torn, tot felicitant als guanyadors, demanant al Consul de l'Uruguay que a partir d'ara sigui ambaixador al seu país dels artistes de Mataró, i felicitant a la Sant Lluc per la seva tasca.

I un cop acabat el protocol, tots en peregrinació, escales amunt i cap a la sala d'exposicions de la Plaça Santa Anna, que mereix un segon apartat.
NOTA DE DATA 29 DE MAIG: - Correcció. Aquesta cronista accidental no va tenir en compte que el mateix dia de lliurament d'aquest premi, a la mateixa hora, els funcionaris/ies del PMC (ara IMAC) feien la presentació del catàleg de l'exposició permanent que durant tot l'any ha estat el primer pis de Ca l'Arenas. No hi ha res que pasi per casualitat.

Monday, May 25, 2009

LES TERTÚLIES DE CAL'ARENAS: RETRATS D'UNA ÉPOCA




Benvolguts lectors,

Finalment, el meu ordinador ha tornat de la cura de SPA obligada al País Basc i això vol dir que.... La Llum s'ha fet!!! Per tant, torno a la tasca, tenint pendent tota una sèrie de Cròniques que s'aniran itercal·lant amb l'actualitat latent.

Serveixi, doncs aquesta Crònica de retrobament, que de casualitat havia preparat un dia abans que la foscor regnés implacable dins el meu portatil.

El centre d'art Ca l'Arenas presenta fins al proper 5 de juliol d'enguany, com a part del Fons Arenas, Les tertúlies, un conjunt d'esbossos i dibuixos – també s'exposa una quadre amb les figures del mestres Joan Tutto i Enric Torra d'una sèrie de personalitats tant artístiques com intel·lectuals del Mataró de la postguerra, que freqüentaven la llar dels Arenas, a manera de saló literari del segle XIX, amb concerts, lectures poètiques, etc.

Eren conegudes com “Gremi de les Belles Arts”, i el mestre Arenas, sempre inquiet, realitzava a través de les seves anotacions artístiques, una crònica social del seu entorn, alhora que ple d'iniciatives culturals, dissenyava els programes dels diferents actes que a Ca l'Arenas es celebraven.

Evidentment, tot i essent simples anotacions a llapis, Jordi Arenas demostrava una sensibilitat exquisida, tant que alguns d'aquests dibuixos poden considerar-se també, petites obres d'art, especialment en els programes de mà, senzilles, ben cert. Tot i ser unes quantes línies i formes, els conceptes que en el món clàssic defineixen l'art: harmonia, canon, geni, llum i sublimitat, queden perfectament reflectits en aquests dibuixos. Plens de calidesa i un encís perduts ja en l'oblit dels temps.

Com oblidat pels mataronins és el Centre Ca l'Arenas, on la solitud i és contínuament present, tan sols trencada pel “bona tarda”, al personal present o per la veu en off del vídeo que contínuament s'emet.

Els alumnes, els artistes, els homes de lletres que varen omplir les sales i el taller de Ca l'Arenas durant hores i hores, no poden atapeir una casa on fins i tot els mateixos germans Arenas sentirien la tristor i la buidor d'un entorn desaparegut.

Molts dels coetanis dels Arenas ja no estan entre nosaltres, i les noves generacions, tan sols visiten el Centre, perquè ho mana l'escola, per fer-hi tallers de dibuix, o perquè els boys and gilrs de Can Xalant, sempre adictes, mai divergents, hi exposen mostres d'art emergent, o tal com va escriure no fa gaire Jean Baudrillard en la seva obra El complot del arte : “la major part de l'art contemporani es dedica a apropiar-se de la banalitat, de la despulla i de la mediocritat com valor i ideologia”.

L'esplendor, com a manifestació de la bellesa espiritual, d'un habitatge que per qüestions tant arquitectòniques com de criteris polítics, freds, distants, insensibles al bell sentit artístic i estètic dels Arenas, reposa el somni etern dins el cementiri de l'oblid.