Friday, December 24, 2010

DESEMBRE: TEMPS DE COL·LCTIVES






















Desitjo als lectors d'aquest blog:

Molt Bones Festes,

i que l'Any Nou es depari noves i millors perspectives!!!


Moltes sales d’exposicions de caràcter públic com galeries d’art de caire privat, dediquen el mes de desembre a les mostres col·lectives, a fi a efecte d’atraure visitants, en el primer dels àmbits, o d’oferir peces artístiques a preus assequibles, en el segon dels cassos.

Una exposició col·lectiva és un ampli ventall de possibilitats per artistes, visitants i compradors. Pels primers, que poden veure l’obra d’altres col·legues o competidors – tot és legitim – fer-ne comentaris, treure’n idees i conclusions i aplicar aquestes, o no, a la seva futura producció.
Pels segons, que de forma ocasional poden visitar una sala d’art, una exposició col·lectiva informa de les tendències i estils que els artistes de la ciutat, o de la comarca, estan treballant en l’actualitat. I per un possible comprador, una exposició d’aquestes característiques més que un ventall de possibilitats, és un ampli mostrari on “triar i remenar”, bé per fer un obsequi, bé per començar una petita col·lecció d’art, fer un seguiment d’un artista o bé per omplir aquell forat de la paret que no se sap que posar-hi.

El que sí es segur és que una mostra col·lectiva és un univers infinit de tècniques, temàtiques, estils, continguts, perspectives, espais, volums, pinzellades incontables en forma i gruix, i inesgotables cromatismes, sense oblidar escultures o altres matèries artístiques.
Fins pràcticament passat reis, diverses exposicions d’aquestes característiques es donen a la comarca del Maresme.

A la població de Canet de Mar, l’ESTUDI TENAS– C/ Bonaire, 7 –presenta: Col·lectiva Els dimarts al llimoner de Mataró.

El Masnou, ofereix una mostra, que si bé no té els trets primordials d’una col·lectiva, sí en canvi, disposa d’una varietat estilística important: la III Exposició Jove Creació 2010.

A la capital, Mataró, la galeria GAL-ART – ronda O’Donnell, 89 exposa: 60 artistes...60 obres. Les sales CASAL ALIANÇA – C/ Bonaire, 25 i LA PRESÓ – La Riera, 117 - gestionades per l’Associació Sant Lluc per l’art ofereixen: Col·lectiva Mini-Art, pintura, gravat i dibuix – En referència a aquesta última, cal destacar un nivell més que interessant pel que fa al dibuix; amb un format de 10 x 10 cm., els artistes aconsegueixen una qualitat força digna, i demostren plenament uns coneixements tècnics i un domini, que molts “pintors” que es consideren “artistes” caldria que imitessin.

A la sala d’exposicions de CAN PALAUET – C/ d’en Palau, 32 s’exhibeix: L’art en el pessebre mataroní, amb motiu de la 41a Trobada de pessebristes de Catalunya i Balears que enguany té lloc a la capital comarcal. Una mostra molt curiosa pel que fa als fons del museu, amb pintures barroques d’autor anònim, que si bé la qualitat artistica és pobre, amb l’anonimat dels artistas es pot pensar que es tracte d’alumnes de taller o escola - no deixa de ser una mostra de quina percepció es tenia de l’art en el Mataró del segle XVIII.

Pel que fa a la col·lectiva d’artistes mataronins, mostra bastant desigual, amb poques obres d’una certa dignitat. Si bé hi ha originalitat de plantejaments, tenint en compte que es tractave d’un tema únic, el desenvolupament no ha estat del tot encertat en alguns cassos. Però com que el motiu és noble “tot sigui en fi de bé”, però “no todo vale”.

La població de Premià de Mar, a la sala d’exposicions Premiart – C/ Sant Antoni, 3 – es pot visitar la seva Exposició col·lectiva de Nadal. I fins al proper 11 de gener de 2011, el Museu Monjo ofereix la XL Exposició col·lectiva de Vilassart.

Com es pot comprovar, una aposta important i força extensa per admirar, qualificar, valorar i si es pot, adquirir.

Sunday, December 19, 2010

XXVIII SETMANA DE MÚSICA ANTIGA: POBRE PERÒ DIGNE




Diatessaron: Els plaers de les musses; la música i la dansa
El títol d’aquesta crítica pot resumir el tarannà que des de l’IMAC han volgut donar a l’edició d’enguany de la Setmana de Música Antiga, que per aquells miracles que no entenem, dura quinze dies.

Pobresa en quan a les formacions actuants – sense cap nom de pes o de renom - als programes de mà - on més d’un cop s’agrairia més informació sobre el repertori a oferir i menys sobre els intèrprets- i pobresa en quant a la programació en general; molta música de cambra i cap orquestra.

Però, ja se sap, de quartos no ni ha, i el pressupost ha de servir per pagar nòmines a personal que en aquests moments deu anar escàs de feina, però que justifica com pot el seu lloc de treball – en el fons no saben fer res més, ni els interessa – i evidentment, quan organitzen un esdeveniment, “on no ni ha no en raja” i no donen més de si.

Per tant, els pocs mataronins que van assistir als diferents concerts – i la veritat sigui dita més aviat semblava gent de fora que no de la ciutat – vam gaudir d’ actuacions interessants, sense ser de primera línia – el renom no sempre vol dir alt nivell de qualitat, a vegades es producte del marketing – especialment en referència al conjunt Diatessaron, amb un programa dedicat a Els plaers de les musses; la música i la dansa, i el Cor Ciutat de Mataró amb el Conjunt Barroc del Cafè que varen interpretar The Fairy Queen La Reina de les fades), une masque del compositor del barroc anglès Henry Purcell.

El passat 13 de novembre – sí benvolguts lectors, vaig enrederida, però el temps i el cervellet a vegades no donen per a més - el Foment Mataroní es va omplir amb una respectable mitja entrada per escoltar i veure a la formació Diatessaron amb Josep Benet com a tenor i Anna Romaní en dansa. Si bé la primera part del programa va ser un tan ensopida, amb peces d’autors del Renaixement com G. Gaccini, B. Marini i B. Castaldi, on la veu de Benet es va mostrar apagada cansada, a mesura que anava avançant el programa, es varen produir canvis de registre.

L'obra d’Antonio Vivaldi All ombra di sospetto, va representar per a Benet una veu molt més homogènia, nítida i equilibrada, amb un lirisme que el va fer sortir airós de la prova. La primera part va acabar amb La Follia d’Arcangelo Corelli, que va comptar amb la presencia de Rumi en dansa. Si bé s’haguera agraït vistositat al seu vestuari, i una coreografia menys contemporània i més de l’època de Corelli, musicalment va ser ben resolta, encara que excessivament llarga, amb la solidesa de la veu de Benet i una acurada articulació interna a nivell musical, soltesa i coneixements estilístics.

La segona part veritablement va ser brillant i exquisida, més animada, especialment amb Trompicávalas Amor de J. Marin. Una peça que amb l’aire de la castanyola i una excel·lent coreografia i vestuari per part de Anna Rumí, va fer les delícies del públic. Matisos dinàmics, reflex amb suavitat de moments lírics es podria dir que va ser la resta del programa amb J.c. Chambonnières, el Passacaille d’Armide J.B. Lully, magnífic, amb detalls sonors de gran precisió i musicalitat lluminosa, i una coreografia acurada i delicada, J. Barter i J. Hidalgo.

El programa oficialment es va acabar amb La dama d’Aragó i La filadora, ambdues interpretades tant a nivell musical com coreogràfic amb tons de melangia, no exempts de tendresa i cromatisme de tonalitats suaus.


El públic no se’n podia anar sense un bis, i aquest va ser les Trompicávalas de J. Marín.

Cor Ciutat de Mataró amb el Conjunt Barroc del Café: The Fairy Queen


L’actuació més esperada del programa de la Setmana, era la del Cor Ciutat de Mataró. I en absolut els presents el 14 de novembre a la Capella del Roser, - que varem omplir de gom a gom - ens varem sentir decebuts, ben al contrari, varem gaudir d’una actuació excel·lent, amb bona direcció coral per part de Jordi Lluch, i un perfecte acompanyament per part del Conjunt Barroc del Cafè. Cap dissonància, equilibri i harmonia en les veus, bona memorització per part dels cantants, i execució transparent i refinada.

Joan Vives, va ser qui va fer la presentació d’aquesta Masque, tot destacant l’esplendor de la mateixa en la seva època de creació (1692) – ben al contrast de l’actualitat, on tothom va de negre i l’únic esplendorós, afortunadament, és l’altar del Roser – tot tractant-se d’una música opulent, per a divertiment d’un públic àvid de renovacions. En realitat, es tracte d’una mena de “refregit” que parteix com de la famosa comèdia shakespiriana El somni d’una nit d’estiu.

“El programa que interpretarem representa pràcticament un 70% de tota l’obra, i sentirem algunes de les millors pàgines de la mateixa. El nivell de la peça es pot comparar a la Flauta màgica de Mozart”.

I sense cap mena de dubte, Cròniques confirma les paraules de Vives. Especial menció a les sopranos Laia Frigolé i Olga Miracle. Veus elegants i refinades, especialment la de Frigolé, que va delectar als presents amb la sensibilitat a flor de pell, fent una evolució del personatge modèlica. Miracle no va desmerèixer en absolut, ben al contrari, però la seva tessitura, diàfana però sense el cromatisme de Frigolé. Molt interessant també el baríton German de la Riva: una veu bella i sòlida, plena de generositat i atractius instrumentals.

I si els dos primers concerts varen resultar tot un encert, el tercer no va tenir la mateixa fortuna.

Rubato Appasionato: El carnaval de Madrid (delícies ibèriques del segle XVIII).


Un títol ple de pompositat, però que de delícia no en va tenir res – si un no sabia de que anava, semblava que anéssim a una reunió gastronòmica que no una vetllada musical, tot i el sempre magnífc entorn de la Capella dels Dolors – més aviat, un àpat que va ser de lo més feixuc de digerir, i en un dia i un temps, 28 de novembre, on el fred es deixava notar.

Una representació de carnestoltes, ben cert, per la esperpèntica presentació d’aquest Rubato, exageradament Apassionato, per les dissonàncies amb la instrumentació – flauta, fagot i violoncel de l’època però força desafinats en l’actualitat – i si bé volien mostrar al public present com era una actuació de Ballete, Corenta, Zarabanda i Corenta en l’època de Carles IV, la veritat és que es va semblar més a una representació de teatre de putxinel·lis que no musical.

El més curiós de tot, però, va ser la informació del programa: Contradanzas abiertas. Anonymus: Ms M1667, Biblioteca de Catalunya - Bcn). Mira quines coses guarda tan insigne institució: peces musicals procedents de terres messetàries !!! Que no ho diguin massa fort, no sigui que els de Madrid reclamin els seus “papers musicals”.

Queda molt snob això buscar com les fures en arxius i biblioteques, peces musicals que fins ara han estat guardades en un racó, perquè la seva importància del moment no va traspassar les fronteres del temps i aquest s’ha encarregat de posar en el seu lloc: en el calaix de l’oblid.

Rubato Apassionato o Antonia Tejada, Eyal Streett i Sasha Agranov no són ni molt menys Jordi Savall, que sí investiga i sí té prou tècnica, experiència, professionalitat i sobre tot, qualitat i categoria, per saber el que realment era bo d’una època. Són personatges que formen un conjunt, fan quatre actuacions i van a poblacions com la nostra, amb crisi econòmica i ens ofereixen material de poca qualitat, que més de quatre s'empassen sense protestar; l'oïda i exigència musical és escassa.

Al igual que en altres àmbits culturals Un exemple pot ser la conferencia Art sagrat i Art religiós que el passat dijous, 16 de desembre va tenir lloc a la sala d’actes de Caixa Laietana. Amador Vega, tot un erudit – llicenciat i doctorat en filosofia – va oferir una xerrada gens preparada, molt poc il·lustrada, divagant constantment i una ja no sabia si escoltava temes de teologia, d’art, de filosofia. “Deu és tot i no és res”, “El misteri de lo sagrat no sempre queda recolzat per un art religiós” “Per què hi ha rebuig i representació de la imatge”, i un llarg etc. de frases i continguts força inconnexos, que en absolut varen adormir al personal – majoritàriament tercera edat – perquè per més atenció que posava NO S’ENTERAVA DE RES!!!

El cas és que aquí tot “quisque” cobra i ofereix pobres actuacions o conferencies, i nosaltres, com a púbic, no diem res, ni tan sols expressem el “derecho al pataleo”, que aquesta cronista accidental SI EXERCEIX. Som persones, no tontos. Som el respectable, i mereixem RESPECTE, i no que s'ens doni cacauets com als micos del zoo.

Monday, December 06, 2010

NIEVES G. NAU: SUBLIMACIÓ i PERFECCIÓ




La sala d’exposicions del Col·legi d’Apararelladors presenta fins al proper 19 de desembre la mostra: Retalls de Naturalesa, l’obra més recent de Nieves. G. Nau. Contemplar-la és recrear-se en l’admiració constant pel detallisme i, fins i tot, pel preciosisme que implica la seva particular visió del seu entorn, en aquest cas, de la Naturalesa.

Antoni Luis, president de l’ASLL, tot agraint la fidel col·laboració del Col·legi d’aparelladors, i la tasca de comissariat de Teresa Roig, va destacar de l’artista el seu nivell de qualitat i d’exigència amb la seva obra. “Nieves G. Nau demostra de forma palpable la qualitat, prestigi acadèmic i professional”.

Tot fent esment del seu currículum: llicenciada en Belles Arts per l’Academia de San Fernando, i deixeble d’Antonio López, amb diverses exposicions col·lectives a Espanya i França, tot i que les obligacions professionals i personals, finalment es varen imposar. Ha estat dissenyadora del Producte Cultural dels museus Prado, Thyssen i Fundació Miró, alhora que també ha fet treballs de disseny per l’Albert Museum de Londres.

Per a Luis, Nieves G. Nau: “ofereix un potent realisme, que sovint ultrapassa la mirada superficial, per tal d’arribar a l’aprofundiment (...) realitzant un tractament harmoniós de textures, veladures i dibuix...”

Antoni Luis va acabar la seva presentació tot destacant que l’artista sap atrapar les emocions i materialitzar-les.

L’artista va agrair a l’escàs públic present – amb prou feines i havia artistes, a excepció d’alguns membres de la ASLL – i va concloure l’acte Núria Aguilar, en representació del consistori – pertany al Consell de la Gent Gran i Mobilitat - i que casualment havia anat a veure la mostra.



Nieves G. Nau és d’una personalitat força introvertida. Pinta per la seva realització personal, més que per un sentit comercial, doncs reconeix que d’això n’està mancada. Ella mateixa confessa que molts dels indrets que mostren les seves obres, si bé tenen un punt de partida real, ella hi afegeix el toc personal de creativitat, tot utilitzant el seu alt sentit d’observació com la màquina de fotografiar, per no deixar perdre cap detall. “Busco el movimiento germinante”.

En aquesta mostra s’ha sentit fascinada pels hivernacles, pel contingut de vida que hi ha al darrera dels seus plàstics, i que ha sabut plasmar amb un hiperrealisme extrem, pulcre i meticulós, embolcallant la perfecció i exultant de sublimació.

Sensibilitat exquisida, pinzellada curosa, petita, detallada, cromatisme suau, dolç, embolcallat d’un ambient de romàntica melangia.

Nieves G. Nau treballa principalment l’oli s/tela, però cal acostar-se a l’obra, per apreciar la textura emprada i l’harmonia en la seva composició. La seva sèrie Invernadero I – IV, és la que identifica aquesta idea de creixement i desenvolupament. Però en canvi Memòria III, l’autora expressa la particular evolució d’una família, a través de la data 1863, on una font poc cuidada però no del tot abandonada, submergeix a l’observador en la claror del seu fons de verdet i de cert misteri. Com intrigant resulta la seva obra Secretos de Nada, una porta de fusta vella, amb un pany quasi oxidat, persuadeix a l’espectador a intentar obrir-la, sense oferir cap pista del que es pot descobrir al seu darrera.

Memoria II, és un estrany exercici, envoltat de molt de misticisme. Una obra de perfecció absoluta: Una heura apareix del no res en el mur d’una casa semi-derruïda, amb finestra al mar, a la imaginació. Una apologia de les moltes parets que el ser humà s’imposa en la vida, sense adonar-se que la llibertat es propera.

L’obra de Nieves G. Nau no està exempta de certa crítica: Oxido en la Playa. La deixadesa que provoca el consumisme o l’abandó de les nostre pertinences en una platja: Sandalias.

Si més no, però, la Natura més abrupta l’atrapa: Madre Piedra. Inspirada en una visita a les Illes Balears, és una obra molt atractiva i atraient per l’acurada realització.

Retalls de Natura és una exposició, on el visitant no pot evitar de mostrar respecte cap a l’artista, per la seva impol·luta tasca. Un hiperrealisme impactant, sense fredors ni distanciaments, sinó tremendament càlid, i amb un estrany poder de fascinació.

Wednesday, December 01, 2010

MARIA OMS: QUAN LA NATURALESA IMITA L’ART




Fins al proper 5 de desembre, la sala d’exposicions de la Presó – Riera, 117 – presenta la mostra de Maria Oms Jané: L’art de la geologia, un conjunt de peces realitzades amb tècnica d’oli s/ tela, inspirades en una sèrie de fotografies aportades per Josep Estela, on la naturalesa més abrupta, més austera i alhora més impactant de la geografia catalana, va ser retratada entre els anys 2005 i 2008.

Una fotografia tècnicament impecable, que ha donat com a resultat que l’obra pictòrica de Maria Oms, en formats que van del 55 x 46 al 100 x 80 cm., sigui inspirada, de traç dinàmic i enèrgic, un tractament cromàtic que si bé imita al natural, crea també la seva pròpia idiosincràsia, convertint el particular retrat d’unes formacions geològiques, en una obra imponent, carregada de simbolisme visual, punyent i directa, i alhora plena d’una estranya bellesa, on l’abstracció està supeditada a la realitat que la Naturalesa imposa, sense significacions extremes.

Maria Oms ha sabut transmetre en el seu treball, originalitat en el concepte, creativitat en la resolució i qualitat en la presentació. Un treball acurat, que no deixa de sorprendre per la seva temàtica, plena de llenguatge interior sense que sentiments i emocions quedin al marge.