Thursday, September 24, 2009

SANT LLUC-2009 -TREBALL A CONSCIÈNCIA – EXPOSICIÓ ( II)



A diferència del que va dir l'alcalde en el seu discurs: I per què hi ha d'haver-hi polèmica?. Doncs, no aquest any no ni pot haver-hi perquè senzillament la qualitat dels treballs presentats és molt alta. Evidentment, el domini del figuratiu és absolut, i també val a dir que algunes obres poden ser discutibles de figurar-hi, però no és el que més ressalta, no és la norma la mediocritat, sinó l'excepció. En quan a l'abstracció, de cap de les maneres està decantada, sinó perfectament harmonitzada dins el conjunt de l'obra presentada.

Per primer cop en molts anys, aquest és un Sant Lluc per a tots, artistes i visitants. Malauradament, les noves tendències artístiques, avantguardes o el que se'n diu molt eufemísticament “art emergent”, han allunyat al gran public de l'art, i de la definició del seu autentic significat en conceptes com: harmonia (equilibri on les parts queden sublimades al tot); cosmos (ordre i bellesa), canon (la recerca de les lleis de l'art per tal que l'obra sigui reconeguda socialment); geni (pel que fa referència a l'artesà (dominador d'una tècnica); llum i esplendor (o la manifestació d'una bellesa espiritual) i finalment sublimitat (representació material de la bellesa).

Un altre fet a constatar és l'absència d'alguns artistes clàssics, i curiosament la presència de Perecoll, que feia algunes edicions que no si presentava. Bé, una oportunitat que s'ha donat a nous artistes, i d'altres que ja fa unes quantes edicions que hi tenen presència, sense ser noms del tot reconeguts.

En quan a la mostra, si domina el figuratiu, és d'entendre que el jurat format per Ramon Bassas, Tomàs Claus, Josep Puig, Sara Pajares i Llum Torrents i Àlvar Sàez – tot i que he buscat informació, no hi trobat la composició del Jurat 2009, per tant aquestes dades son susceptibles de correccions – ha triat dins el que se li ha presentat, una selecció d'obres on imaginació, tècnica, idea, expressió, presentació, ... o més ben dit, harmonia, cosmos, canon, geni i sublimitat, son components on en major o menor grau son base de cada un dels treballs exposats.
RECTIFICACIÓ
L'Associació Sant Lluc per l'art informa, que la composició del jurat d'enguany NO ÉS LA QUE S'ESMENTA en aquesta crítica, a excepció del Sr. Àlvar Sáez. La mateixa no s'ha fet pública a fi a efecte de preservar la intimitat i la independencia dels membres del jurat. Cròniques deixa constància d'aquest fet, rectificant oportunament les dades, en favor de la verecitat i la correcta informació.

SANT LLUC-2009 -TREBALL A CONSCIÈNCIA – EXPOSICIÓ (III)



Per tant, Anna Garcia, diploma d'enguany, ens mostra amb un oli - Vespres d'estiu II - el seu realisme milimètric, tècnic i academicista, una obra perfecta, pot ser es pot trobar freda, fotogràfica, però acurada i ben acabada... perfecte. En Maima Sala Cuevas veiem una universitalitat de taques de color, amb predomini del vermell, dins una escena costumbrista, - La Rambla (Collage) plena de vitalitat.

Jorge Arias presenta una obra hiper-realista, absolutament frapant i complexe, de detalls infinits, d'esforç i de fermesa de pinzell. Imma Banet, - Espigol (oli s/tela) amb el seu potencial i vitalisme que la caracteritza, mostra un paisatge amb interessant desenvolupament cap a l'abstracció, amb un marcat cromatisme, visualment molt atractiu, expressat a través d'una pinzellada ferma i treballada.

El sarcasme, la imaginació, la crítica social, la causticitat més absoluta tenen un nom únic en aquesta Sant Lluc: Pep Domingo i el seu particularissím Pantocràtor, realitzat en tècnica mixta. L'art, és bellesa, però si se'n sap treure l'entrellat, aporta ironia en base a una portentosa imaginació, a la par que un profund estudi i coneixement de l'obra base a l'original i al coneixement de la pintura plana. No és aquest un treball senzill, sinó ben al contrari, un treball sòlid i un esforç encomiable.

Josefina Enrich és sorprenent. El raconet Una magnífica aquarel·lista, amb un domini profund de la tècnica, un traç ferm i precís, i una obra elaborada, excel·lentment ben plantejada, plena de tocs romàntics, i d'acabat exquisit.

En Ma. Carme Bufi Planas presenta una obra - Ferotge – (oli)on l'espectador veu quelcom misteriós que fa que s'aturi per tal d'esbrinar significats, sense que pugui fer res per evitar deixar-se atrapar per l'obra, per la perfecció i seducció d'una mirada penetrant.

SANT LLUC-2009 -TREBALL A CONSCIÈNCIA – EXPOSICIÓ (IV)



En Carme Fageda i les seves Sabates, obra realitzada en tècnica mixta, s'observa un curiós i absorbent món: un munt de sabates, que sense deixar de perdre cert simbolisme, envoltades d'objectes i de calaixos, sense perdre la seva quotidianitat, es converteixen en art, sense complexes ni complexitats, i també, respectant el mínim detall.

I que no s'ha de dir de Manuel Contreras i el seu homenatge a polse i reverencia al seu bon amic Pepe Novellas, - Retrat (grafit) In memoriam?. Un magnífic dibuix ple de sentiment. En Marta Cuixart i Calma (Oli s/tela) veiem calma i harmonia. La seva obra, bàsica, de senzillesa de línies, mostra simplement un paisatge marí, ple de tendresa. D'Emilia de Torres, no cal dir-ho, tradició en la participació, mestratge i l'experiència de tota una vida dedicada a l'art. Gladiols (oli s/tela)

Nieves G. Nau és senzillament la perfecció feta art. Una obra d'una complexitat absoluta, quasi d'estudi psicològic, que fascina per aquest concepte. Fins i tot el títol és frapant: Transición (Oli s/tela). Un treball únic d'estructura i volums equilibrats i cromatisme absolutament real.

Trini Gómez amb la seva Estructura de ferro/pont (Oli), projecte cap al public la seva particular visió del poder de l'home, - l'espectador se sent petit al contemplar l'obra - de la seva capacitat de realització, sota el prisma del realisme, i permetent contemplar com una estructura de ferro, també pot tenir connotacions artístiques, si el tractament és l'adequat com en aquest cas.

Carme López presenta la seva particular Dafne, sensual i seductora, mentre seguint el mite grec, es transforma en llorer per esquivar a Apolo, alhora que el representa. Evidentment, Lopez deixa una mica al marge la llegenda per presentar-nos una imatge evocadora, amb suaus connotacions eròtiques, en la pose d'una figura plena de simbologia.

Jordi Jubany i la seva Barcelona (oli s/tela) gòtica, és un treball que defuig de la visió agradable de la fotografia, per mostrar a l'espectador un cert encís que ens pot recordar a la realitat dels temps del segle XIV, al palau de la Generalitat i el pont que hi comunica. Un cromatisme dolç, nítid, una pinzellada àgil, quasi al primera, donen a l'obra una harmonia poc convencional i molt atractiva.
Anna Guerrero i la seva obra Port de Mataró (acrílic), presenta una escena bucòlica, molt ben treballada, on s'entreveu les dificultats en l'estructura i volum de l'obra, presentant una magnífica perspectiva sota l'encís de pinzellades petites i precises de l'obra.

Antonio Gutierrez – De Antonio present un Sense Títol fort i punyent, sense formes definides com les que va presentar fa dos anys, i amb una clara tendència a l'abstracció, però amb connotacions on la duresa mostra la seva cara sense disfresses.

Ma. Dolores Llobet i la seva aquarel·la El bote de aguarrás, fan un petit homenatge a la pintura i als seus estris. Una obra simple i senzilla, visualment parlant, i que sap atrapar a l'espectador precisament per aquesta senzillesa, en aparença, doncs conjugà tonalitats i efectes no es gaire fàcil.

SANT LLUC-2009 -TREBALL A CONSCIÈNCIA – EXPOSICIÓ (i V)



Antoni Luis, artista homenatjat, com sempre es decanta per la ironia i el seu treball Quatre caixes i una guardiola, mostra al visitant, amb la seva acostumada forma de treballar piramidal, la seva crítica l'actual crisi financera, on tot es vuit, ni les guardioles son plenes, i on tots plegats estem empresonats en la garjola de les hipoteques. L'art també es una forma de crítica i de protesta, i serveixi l'obra de Luis per reivindicar aquest concepte.

Altres artistes que també mereixen especial atenció son Catherine Lorton i la seva Atenea – Mixta s/tela, un treball suggerent i surrealista on presenta la seva idea de la cultura i el coneixement. Antoni Martí Julià, amb una obra d'interessant plantejament amb el color com a protagonista: Espectres (Acrílic s/tela). Eduard Novellas i Assegut – mixta s/tela, una peça que recorda als antics retrats de famílies benestants, però amb un cromatisme, estructura, traç i realització d'avantguarda, i ple de solidesa, Mercedes Rodríguez – Merceró – i el seu Vuelo de las aves amb una abstracció potent i impactant, plena de fermesa en el traç i en el color, al igual que Josep Serra i el seu 286, un mixta s/fusta, també ple d'energia, frapant, molt identitari i reivindicatiu. Sense dubte “Made in Josep Serra”.

També cal fer esment de Sandro Soriano i el seu La más grande, un homenatge a un món circense desaparegut, grotesc i impossible, on per l'espectacle valia tot, fins arribar a humiliació, tot i que Soriano no deixa de mostrar respecte per aquests personatges tan outsiders, i pels que se sent atret. Domingo T. Beltran i la seva Barca de la vida, realitzat amb tècnica mixta, un treball molt acurat, de plantejament modern i agosarat, poc habitual en general, de resultat novedós i molt atractiu i a Mariona Lizana Pérez, que amb Riu Ebre (oli), proposa una obra delicada, subtil, dolça, sense pretensions, molt decorativa – aquesta també és una funció de l'art – i que es contempla amb tranquil·litat, gràcies a l'us de colors suaus, quasi pastels, amb reminiscències del romanticisme.

Com sempre, a destacar el perfeccionisme i l'increible detall de la ploma de Pau Viader, - Santa Maria de l'Estany - un intersantissím també Jordi Torrent i el seu Esmolet, on visualment ha sabut expressar tant la remor com les petites guspires d'una mola mentre s'esmolen eines, mitjançant el negre i les formes, a través d'un traç ampla i ferm, o Margarida March Farràs i Constel·lació, un gravat gofrat i esmalt al foc. Obra veritablement original, tant de plantejament com de realització, i que no deixa indiferent.

Marta Serra -L'estació perduda - (oli-mixta) o Jordi Santamaria -Ambient a "La Galana"-Xixon (oli) presenten també obres molt realistes en quan a tècnica, diversitat en la proposta, quasi complementaries, doncs tot són temes urbans, ben executats, que no passen desapercebuts per l'espectador. Ben al contrari, s'atura per observar.

Finalment, en quan a les escultures Ramon Reyes Pérez i la seva Llibertat, veritablement capta el millor símbol de tots els significats de la paraula, Pepita Herrero (In Memoriam) i l' Albalda, una encisadora obra, ben proporcionada i al·legòrica del renaixement diari. Veritablement una magnífica obra.

I no ens podem deixar a l'artista convidat, Llucià Gonzàlez que presenta obres ondulants, de forma indefinida, plenes de suggeriments dúctils a la vista, que conviden al deteniment i a la imaginació.

Wednesday, September 23, 2009

SANT LLUC-2009 -TREBALL A CONSCIÈNCIA – DISCURSOS (I)



La 63ena. Edició de la Col·lectiva Sant Lluc d'enguany, es va inaugurar el passat dijous, 17 de setembre, amb la habitual gran afluència de públic – 90 obres exposades donen joc a com a mínim la presència de 90 persones i acompanyants – en una mostra que generalment és l'inici real de la temporada – tot i que l'entitat s'avança en petites exposicions a diferents sales – però, pel gran públic, menys aficionat al món de l'art, sol tenir per tradició visita la mostra.

Naturalment, no hi podien faltar autoritats; l'alcalde, ja és habitual, per alguna cosa li paguem el sou. Però la novetat ha estat el president de l'IMAC (i per què em continua sonant a Fira de Mostres aquest nom?) Sergi Penedès. Oh Miracle!!!. Nooooooooo!!!!. És que feia “doblete”, perquè a les vuit del vespre, el Museu de Mataró inaugurava l'exposició “La missió arqueològica del 1907 als Pirineus” presentada per l'entitat d'estalvi número 1 La Caixa - quina casualitat, no hi havia més dies!. (Competència deslleial o pot ser hem de tenir bons tractes, no fos cas que s'hagi de negociar préstecs? (És broma, eh))

I ara, la part seriosa. El torn de discursos va anar a càrrec en primer lloc de Jordi Betran, vice-president de Caixa Laietana, en substitució de Jaume Boter, donant la benvinguda als presents, remarcant el suport de l'entitat d'estalvi a la mostra, per recordar tot seguit els inicis de la mateixa – any 1946, el seu desenvolupament fins arribar a l'actualitat, on de 120 artistes presentats, se n'han triat 90, i del fet que any rera any any no varia: “l'expectació dels artistes que cada anys s'enfronten a nous reptes i al públic, doncs és una de les mostres més visitades”. Per a Bertran, “la gràcia de l'exposició està en la diversitat: pintura, escultura, gravat, esmalt, etc.” Destacant que la mostra “és un territori a descobrir” i el fet que la col·lectiva ens permet trobar artistes que ja no hi són i descobrir nous talents, Bertran va acabar el seu discurs remarcant l'inici de la temporada artística amb la Sant Lluc.
I seguidament, Parés de Mataró, que no se'n va estar de gaudir dels famosos quinze minuts de glòria de Warhol, això si, amb tarannà casolà, adreçant-se als presents, com “antic santlluquero se m'ha convidat a fer el parlament”, agraint tot seguit a la presència del públic, l'organització i suport de les entitats, i atenció, senyores i senyors, no s'ho perdin “de funcionaris municipals” (afortunadament aquesta mostra els esmentats funcionaris no hi posen la grapa, perquè el més segur és que l'espifiarien. Ja em tenim prou amb Can Palauet i Ca l'Arenas).

Parés va recordar com abans l'Ateneu era l'antic teatre Borràs “on fa anys si feia cinema, teatre, revista, circ... i l'espectacle continua”. No se'n va estar el pintor d'esmentar la tasca d'Antoni Luis com a president de l'entitat, i de fer un repàs per la trajectòria i diferents activitats fins “ara, al Col·legi d'Aparelladors, on des dels seus finestrals es veuen les runes de Can Xammar, on es va trobar la Venus de Mataró”

Recordant antigues dites com “el foc té aturador que l'aigua no”, (...) “qui vulgui engabiar la creativitat en sortirà ben escaldat”. tot donant voltes a la tasca de l'artista i les seves dificultats, va posar molt d'emfàsi en la llibertat “La llibertat dels artistes és la nostra eina de treball” . També va agrair a la seva àvia que el portés a la primera Sant Lluc, on era tan menut que tan sols recorda el terra polsós, com també va fer referència a les diferents tertúlies de la ciutat Can Mas Conchello, Can Fité, Ca l'Arenas, etc.,

Finalment, Parés de Mataró, tot agafant el programa de mà de la Sant Lluc del 1983, va llegir alguns dels seus paràgrafs, entre ells el que feia esment a la mostra “55 PINTORS PER UN RECORD”, a la memòria de Jaume Arenas, artista pintor i de Pere Pascual, escriptor i crític d'art. En el mateix programa Pere Pascual i Martí, fill de l'homenatjat, en va escriure “Sant Lluc és patró dels artistes i alhora dels pallassos” (...)

Parés de Mataró va acabar la seva intervenció llegint precisament el final de la d'en Pascual (... Que mai més hàgim de pensar en un Sant Lluc patró dels pallassos. Dels artistes SEMPRE)

L'acte va continuar amb el lliurament de paletes i diplomes acreditatius. La paleta de plata, aquest any ha estat per Antoni Luis, per haver estat participant de la Col·lectiva Sant Lluc durant vint i cinc anys, com a altres artistes abans que ell se'ls hi ha reconegut. No pel fet de ser president de l'entitat.

Els diplomes acreditatius varen ser per Anna Garcia i Marc Sala, els dos joves seleccionats d'enguany, menors de trenta anys.

I els discursos no es podien acabar sense el de l'alcalde – el del president de l'Entitat, per motius obvis, no hi va constar – I Baron va engegar la verborrea informant-nos que “aquesta és la setmana de tornar a la normalitat, la mainada a l'escola, de començar el curs artístic i la fita imprescindible és la de la Sant Lluc”. I va fer esment del que ja havia dit el vice-president de Laietana, Jordi Betran, dels 90 triats dels 120 presentats. I tampoc se'n va estar de recordar la polèmica de cada any, sobre la tria i exposició de les obres. “Si la Sant Lluc passa sense pena ni glòria, la mostra no durarà masses anys. Si genera polèmica i creativitat, aleshores hi haurà Sant Lluc per anys”.

L'alcalde també va manifestar la seva satisfacció per la joventut que exposa en la mostra. “I d'això es tracte, de la vida, la substitució”. I tot glosant als joves que “aporten el seu talent. D'això es tracte”, (sort que tot “es tracte”), i de que “any rera any es repeteix el ritual”, passant tot seguit a mostrar-se igualment satisfet per l'any 2008 a nivell artístic: “l'any 2008 va ser un bon any per l'art. Esperem que aquest també ho sigui” (i aquestes paraules las va dir Baron tot girant-se cap al regidor de cultura Sergi Penedès), va acabar el seu discurs, elogiant la tasca i l'entrega dels membres de la Sant Lluc, i en referència a Caixa Laietana “... que sàpiga estar a l'alçada de les circumstàncies, que segur que ho estarà” (Però aquest home s'entera de que va la pel·lícula?).

Wednesday, September 16, 2009

EL DIBUIX, L'ART EN ESTAT PUR –EXPOSICIÓ (i II)














El diccionari defineix com passió: un sentiment violent que pertorba l'ànim. En absolut hi ha violència en Passió pel dibuix, però sí una inusitada força creativa de cinc dones. Tres d'elles, curiosament han triat per exposar, obres relacionades amb el món vegetal. Resulta absolutament encisador contemplar les diferents universos exposats, tenint tan sols com a nexe d'unió el fet de ser dones.

Catherine Lorton és la sofisticació d'aquesta mostra. Elegant, exquisida, minuciosa i precisa. Atrau la seva obra tant per la dificultat tècnica com per l'excel·lent desenvolupament que li ha sabut donar. L'obra presentada es podria qualificar de “rococó”, per la complexitat emprada, però en absolut és recarregada. Senzillament té un toc de distinció, poc habitual dins el relativisme imperant en el món de l'art.

Laura Sánchez presenta un interessant contrast d'obra: la base tècnica – mesurada i equilibrada – i l'artística, com a resultat final de l'estudi realitzat. És una presentació original que permet apreciar la dificultat del dibuix, de traspassar a paper un objecte, o una planta. Un admirable treball, que cal valorar davant l'abstracció, en molts cops en base tècnica, però de desenvolupament marcadament anàrquic, més basat en l'impacte visual, el color o les deformades formes, que no l'equilibri i el detall. S'ha d'agrair a Laura Sánchez aquesta presentació formativa e informativa.

Violeta Camaño surt del nexe del món vegetal de la mostra i es dedica al retrat, en aquest cas, de dones de procedència llunyana, probablement indígenes de Sud-amèrica, convidant-nos a la introspecció que implica un rostre o figura humana. La seva tècnica és més simple, més fotogràfica, utilitzant la sanguina com a color únic, lo que li permet augmentar la sensació dramàtica dels retrats, presentant una obra amb traces reivindicatives de dones infravalorades.

Laia Arnau mostra un treball ple d'encís, de màgia, de mons onírics, de somnis i de desitjos. És un treball que sota la imatge d'agradable visió, quasi d'entorn infantil, exhibeix particularitats psicològiques, des de la perspectiva de l'estudi de la ment, en base al sentit de la curiositat. També cal afegir que el seu tarannà en algun dibuix recorda l'entorn del segle XVIII, amb la creació de l'enciclopèdia. Alguns dels seus treballs, sembla que expliquin les característiques de les plantes, de forma il·lustrativa i didàctica. Una forma molt original, per cert.

Finalment, Anna García, és pot ser, la més academicista de totes. Les seves natures mortes, senzilles, de línies marcades, amb traç ferm i simplicitat d'expressió, contrasten amb dos dibuixos de paisatge urbà, fred i distant, on abunden rectitud de línies, i on la distància i la planor van aparellats. Quasi semblen plànols d'aparellador, però mostren a una artista a la recerca d'un desenvolupament i d'un estil propis, i que assoleix dignament els reptes que se li plantegen.
En conjunt, contrastos molt definits entre totes cinc dibuixants, la qual cosa permet a l'espectador aprofundir en el significat, la creativitat i la percepció tècnica del dibuix.

L'exposició romandrà oberta fins al proper 4 d'octubre.

EL DIBUIX, L'ART EN ESTAT PUR – PRESENTACIÓ (I)


Cròniques Mataronines es posa finalment al dia de l'actualitat artística, i ho fa amb una mostra de magnífica brillantor, que recorda algunes ja llunyanes biennals entre els germans Arenas, Manuel Emilia de Torres, Salvador Esquerra, etc.

Passió pel Dibuix de cinc dones: LAIA ARNAU, VIOLETA CAMAÑO, ANA GARCÍA, CATHERINE LORTON i LAURA SÁNCHEZ que sense cap mena de dubte, atrapa a l'espectador sensible, amant de la intimitat del dibuix.

La mostra, organitzada per l'Associació Sant Lluc per l'Art a la sala del Col·legi d'Aparelladors, es va inaugurar el passat 4 de setembre, i va comptar amb la presència de les cinc dibuixants, i amb bona part del col·lectiu artístic de la ciutat, com a public present, a part de familiars i amics, com sol ser lògic. (I fora d'aquest entorn, em prou feines els mataronins s'acosten a l'art).

El torn de presentacions va anar com sempre, a càrrec d' Antoni Floriach, vocal territorial i delegat del Col·legi, que, com sol ser habitual en ell, va fer una breu intervenció, donant la benvinguda als presents i satisfet d'acollir dins aquesta sala, la cinquena mostra organitzada per l'ASLL. Tot i mostrar-se força neòfit respecte al camp artístic, va reconèixer que “el dibuix ens és molt més proper en la nostra feina. Sempre que es va a una obra, es fa un dibuix".

Seguidament, Antoni Luis, president de l'ASLL va iniciar el seu parlament, tot indicant que en aquesta estrena de temporada, algunes de les mostres ja van força atapeïdes, imperant la qualitat sobre la quantitat “que és del 100%”.

Luís va reiterar l'agraïment al col·legi d'aparelladors per la seva col·laboració en el projecte artístic de la Sant Lluc, i a Teresa Roig, la seva entrega i organització en aquesta mostra i en totes – frase aquesta que va motivar els aplaudiments dells presents.

Passant a comentar la mostra es va preguntar: “Per què cinc dones”? No hi ha cap misteri. Coses de l'alquímia de la coordinadora”

En principi el projecte era de 10 dibuixants al 50%, però les dimensions de la sala no ho permeten. Per tant, primer uns i desprès els altres. “Per més endavant i hauran cinc dibuixants, homes també amb passió pel dibuix”.

Luis també va fer referència al paper fonamental del dibuix en la base acadèmica. per a qualsevol pintor, i va recordar quan era alumne d'en Jordi Arenas, es començava la temporada dibuixant i fins als voltants de Nadal no es decidia a pintar. “El valor del dibuix en la seva senzillesa pot transmetre moltíssim”.

Tot recordant els noms de Boticcelli, Leonardo da Vinci, Miquel Àngel, Fortuny, Casas, Picasso... Rovira Brull, Jordi Arenas o Eduard Novellas, tots ells magnífics dibuixants abans que extraordinaris pintors, Luis va acabar la seva intervenció tot recordat una dita de Sant Agustí “Estima i fes el que vulguis”, que ell va transformar en “Dibuixa i fes el que vulguis”, sense deixar de reivindicar el de dibuixar a qualsevol lloc.

En nom de les artistes, Laia Arnau va donar les gràcies a l'ASLL per l'organització de la mostra, i a Teresa Roig per l'entusiasme en la mateixa.

Sunday, September 13, 2009

ÚLTIMES CRÒNIQUES ENDARRERIDES
















EMÍLIA DE TORRES, VITALITAT, SENSIBILITAT I POTENCIA EXPRESSIVA– EXPOSICIÓ (i II)

Doncs sí, benvolguts lectors, tot té un principi i un fi i aquesta secció d'endarreriments té el seu final, tot just acabant de començar la temporada. I ho vol fer amb la grandesa d'Emília de Torres, a qui des d'aquestes Cròniques es vol retre homenatge a la seva intensa i llarga trajectòria, veritablement exemplificant per a qualsevol artista.

De Torres és una amalgama d'estils, i en cada un d'ells sobresurt “Cum Laude” pel seu agosarament, per la seva pròpia identitat, per la seva creativitat en cascada. Del paisatge en fa figuració i de la figuració en fa paisatge.

Els seus retrats no tan sols exhibeixen la persona retratada, sinó que es pot entreveure un particular anàlisi que l'artista fa de la mateixa o model. Ens mostra particularitats, amb tocs expressionistes, que la seva sensibilitat ha captat. No tan sols és qüestió de pinzellada, d'un cromatisme ple de diversitats, que ha aplicat segons la naturalesa de la persona retratada.

Ella mateixa n'és una bona mostra tan d'evolució personal com pictòrica, fins i tot de modes i de formes de vestir.

Els seus nus són reals, sense buscar la sublimitat ni l'encís de belles formes femenines. Ella retrata a la dona al natural, sinuosa de formes, sensual, sense entorns sofisticats, ni Venus imperials. Retrata a la dona urbana o de camp, idealitzant-la en voluptuosos embolcalls d'aigua, enfocant l'element aquàtic com l'element d'atracció i creació de vida.

El seu paisatgisme, és ple d'encís, amb una bona base impressionista. La naturalesa imita l'art, va dir Oscar Wilde, i Emília de Torres s'impregna d'un entorn i el transmet a la tela, amb el virtuosisme innat de combinar intensitats de color i paisatge, espai i perspectiva.

Els seus bodegons, són de senzillesa extremada, però de lluminositat exquisida. Plens de vida malgrat ser “natures mortes”. Son obres simples, sense complexes, i alhora experimentant en colors i sensacions visuals.

També va cultivar el dibuix. Fermesa, equilibri, curiositat per l'experimentació amb ull d'artista queden reflectits en carbonets, retoladors s/paper o ceres. Estudis plens de vigor, de mà destre, i fins i tot de crítica a un entorn.

Veritablement una mostra única, sense límits d'una artista cultivada, exquisida, vital, positiva, de gran sensibilitat i fermesa en les seves conviccions artístiques, lliure de corses academicistes, però amb la solidesa de l'estudi, la imaginació i la sensibilitat.

ÚLTIMES CRÒNIQUES ENDARRERIDES


EMÍLIA DE TORRES, VITALITAT, SENSIBILITAT I POTENCIA EXPRESSIVA– PRESENTACIÓ (I)

Des del 9 de maig fins al 28 de juny d'enguany el Museu de Mataró va presentar l'exposició d'aquesta sensacional pintora: Emília de Torres, la força amagada, omplint totes les sales del Museu, inclosa les del primer pis.

Aquest cop el discurs de rigor va anar a càrrec de Francesc Teixidó, 3r. tinent d'alcalde, tot excusant l'absència de l'alcalde Joan A. Barón i del regidor de cultura, Sergi Penedès per motius d'agenda, fet que va agrair, doncs així li va ser possible fer la presentació, davant un auditori que omplia de gom a gom la salda d'actes de Can Palauet.

Les paraules inicials de Teixidó dedicades a l'artista, varen ser d'agraïment per haver pintat el retrat d'Antoni Puigblanch, que mercès a la seu càrrec consistorial contempla amb assiduïtat a l'Ajuntament.

Va destacar la seva col·laboració incondicional amb la Sant Lluc, i la seva gran amistat amb la família Arenas, i en referència al tarannà artístic de de Torres, no se'n va estar Teixidó de remarcar el seu concepte engrescador i innovador de la figuració, i la intensitat dels colors en que treballa.

Tot seguit, Raquel Medina, comissaria de la mostra va prendre la paraula, tot informant que Emília de Torres en els camps de la figuració, el paisatge i els retrats de Mataró li era totalment desconeguda.

“Ha tractat aquestes especialitats des de diferents prismes”. I en va destacar els seus retrats realitzats en diferents edats. També va tenir especial rellevància per a Medina els nus i els figuratius. “Emília treballava amb la mateixa força un oli sobre tela, fusta o cartró...”.

Medina no va voler de deixar de fer esment de la intensitat de la seva feina, “treballant sense parar obres i més obres, fent mils d'apunts amb model, sense data ni signatura, resultant una obra molt íntima".

Raquel Medina també va explicar a grans trets el plantejament de la mostra, destacant el seu treball en format gran, i “les obres petites no són menors. Són delicioses i espontànies...” També va ressenyar les diverses tècniques de Emília de Torres, com per exemple la cera, o els dibuixos a tinta xinesa “Són obres més experimentals i agosarades”.

Finalment, la comissaria de la mostra va elogiar la gran qualitat de la mostra, especialment en els autoretrats, el seu potencial creatiu “un camí totalment aliè de l'acadamicisme i a tota mena de conviccions”, la serenor d'algunes obres versus d'altres de brillants, amb tendències de Cezanne, Loutrec, etc. “El que podem veure és un llegat extraordinari, que ens farà descobrir la seva força amagada i el seu autèntic esperit.

Tot agraint a la família i a la mateixa Emília de Torres les facilitats per la mostra, se li va donar l'oportunitat a l'artista de prendre la paraula, però degut a la seva natural timidesa, Teixidó, va donar per conclosa la presentació, mostrant novament la seva satisfacció per l'exposició, “amb vocació d'antològica”.

Wednesday, September 09, 2009

MERCÈRO EXPOSA NOVAMENT

L'artista barcelonina fincada a la comarca del Maresme Mercedes Rodríguez, coneguda artísticament com a Mercèro, exposa bona part de la seva darrera producció a la Sala Municipal d'Exposicions Lloveras d'Arenys de Mar - C/ Sant Antoni, s/n - del 4 al 27 de setembre d'enguany.

Allò que tu veus és el títol de la mostra. D'un tarannà vitalista i enèrgic, amb gran inquietud per treballar en diversos formats i materials, Mercèro és una artista que té la necessitat vital d'experimentar, obeint sempre l'instint i l'esperit de la seva ànima d'artista.

En la seva darrera mostra - Abril 2008 - Sala Casal Aliança - ASLL - ja deixava entreveure una evolució a formes d'expressió, traç, espais i cromatismes sempre vigoroses, i de gran creativitat.

Davant tan excel·lent exposició, Cròniques Mataronines es fa resò d'aquesta mostra i convida als amants de l'art a visitar-la.

Sunday, September 06, 2009

SUPORT



La temporada artística tot just acaba de començar, i es motiu de joia veure que l'art no mort i sempre hi ha renovació. Però sense saber-ho, la mort va fer acte de presència i d'una manera colpidora e inexplicable.

Des de Cròniques Mataronines, es vol manifestar un profund i sincer condol pel sobtat traspàs de Gemma, l'esposa de Carlos Soriano fill, i per tant, jove de la Mariasa Blasco i en Carlos Soriano.

Trobar paraules és difícil i més davant circumstàncies tan inexplicables. Només es pot donar suport, afecte i una espatlla on plorar per intentar entendre el que no és comprensible; la vida i la mort unides en estranya simbiosi.

Cròniques ... també s'uneix a la forta abraçada del blog informatiu de la Sant Lluc, i a la nota expressada. Tan sols afegirà una imatge, com a símbol de vida eterna, en la memòria dels qui coneixien i estimaven a la Gemma.

Thursday, September 03, 2009

ESDEVENIMENTS DE LO MÉS ENDARRERIT - Cròniques endarrerides (VI)


COR MADRIGALISTA - CONCERT DE MÚSICA SACRA (I)

Doncs sí, senyores i senyors, benvolguts lectors tots que tenen la santa paciència de llegir a aquesta cronista accidental, que no se n'està d'exposar i criticar el que teòricament viu la ciutat a nivell cultural, encara que sigui amb tres mesos de retard, com per exemple el Concert de del Cor Madrigalista de Mataró (abril) o l'Acte Cultural de Maridatge de la Poesia, el Vi i la Gastronomia Les 4 estacions desperten els sentits (maig)

Cap dels dos va tenir pèrdua d'assistir-hi, tot i que, el que no hi va ser-hi no es va perdre gran cosa. Ambdós esdeveniments es poden qualificar ben bé de “Mataró sûr mer – St. Simon Beach” (que queda més bé que dir això que Capsgrossos que ja està massa vist).

El Cor Madrigalista, va voler afegir-se amb retard als esdeveniments del mil·lenari de Santa Maria, hi ho va fer amb un concert de música sacra, més apta pel Divendres Sant que pel Dilluns de Pasqua, però tot sigui en fi de bé.

En absolut es vol des de Cròniques Mataronines oblidar o desqualificar la tasca que en pro de la música durant tants anys ha fet aquesta coral, amb èxits i prestigi reconeguts, fora de les nostres contrades. Però, senyors de vell enllà no es pot anar, i ja fa masses anys que les veus són les mateixes, i el pas del temps – Ai las!, sempre l'implacable Cronos – es deixa notar en més d'una veu desafinada.

Ben cert que Santa Maria, i especialment la capella de Sant Josep, on es va fer el concert, tenen greus problemes d'acústica, més accentuats en uns espais que d'altres, però la pobre direcció coral i les veus enrogallades, especialment les femenines, es deixaven notar.Acompanyats per l'orquestra de cambra Canticela, que tampoc era cap prodigi, i sense solista a destacar, va interpretar en primer lloc el Concerto en Re-menor TWV 43:d2 de G.Ph. Telemann. El compositor més prolífic de la història de la música, que fins i tot figura en el llibre Guiness dels records, se n'hagués entornat a la tomba de cop, en sentir tan pobre interpretació del seu Concerto. Una direcció tant poc sàvia, que semblava més una actuació dels nens davant els papes que paguen les classes de solfeig, que no d'una orquestra “professional”.

Una interpretació obscura, poc treballada, amb alguns moments de notable desafinament. Em prou feines es distingia el moviment Largo del Andante. Tot s'interpretava sota una mateixa monotonia.

Seguidament Tenebrae factae sunt del compositor Narcís Casanovas (1747-1799). Peça absolutament desconeguda, ja interpretada conjuntament amb les veus del Cor Madrigalista. Obra de gran profunditat, doncs es tracte de les darreres paraules de Crist a la creu. Malauradament els Madrigalistes no van donar la intensitat que la peça mereix. Des dels primers compassos, ja denota un gran patiment, que no va ser traspassat a través de les veus al públic. L'orquestra ofegava al cor, tot i que destacava una excessiva massa vocal.

Tot seguit, dues peces d'autors coneguts com Anton Bruckner Tantum ergo i Charles Gunoud o Salutaris hostia.

Val a dir que la peça de Brucker va tenir més encert d'interpretació; les veus es varen notar més harmonitzades, tot i més d'un “so escardallenc” fora de to. Evidentment, no era un cor celestial. El mateix es podria dir de O Salutaris hostia.de Gounod. Veritablement, eren peces més assajades, i les dissonàncies es varen suplir amb amb trucs professionals.

I com a cloenda del concert, una obra de pes. En aquest cas, el Stabat Mater, op. 138 de Josepf Gabriel Rheinberger, compositor de qui justament l'Orfeó Català va interpretar 3 motets en el seu concert del mes de febrer, resultant una actuació exquisida.

I què hem de dir? Doncs el mateix que en la tònica de la resta del concert. Els Stabat Mater són una peça literària a la que s'ha posat música. És el compositor que aplica el so, el tempo, la nota dominant que considera oportú. La lletra dels Stabat Mater sempre és la mateixa.

Els Madrigalistes, però, no se'n varen sortir per l'excessiva massa vocal, amb predomini de veus femenines. Hagués resultat molt més arrodonida, si només haguessin estat les veus masculines las que l'haguessin cantat, tenint en compte l'acústica. Es va poder comprovar amb els primers compassos, només amb les seves veus.

Finalment, aplaudiments de rigor, perquè el públic present no és massa melòman i si ho és, no es complica la vida. Això no és el Liceu, i no ens posarem a cridar. És Mataró i prou. Discursos d'agraïment a l'auditori – que va omplir de gom a gom els banc de la petita capella, no se si per ser familiars i amics dels cantaires o perquè era gratis total - i especialment a Caixa Laietana tant per part del director de l'orquestra Canticela, Jordi Guri, com amb posterioritat per Pura Esquerra, presidenta del Cor Madrigalista.

Una magnífica idea, mal portada, però no estaria per demès que es pogués comptar amb un concert d'aquest tipus en Setmana Santa.




UN MARIDATGE GASTRO-VINICOLA-CULTURAL
o
CULTURAL-GASTRO-VINICOLA (II)

És que a Mataró, de tant en tant hi ha bones idees, però no se si per una mala conjunció dels astres o perquè estem sotmesos a una mena de conspiració malèfica però,... és no se n'endevina ni una!!

El passat 12 de maig va tenir lloc a la Nau Gaudí (pels de Mataró de tota la vida a Ca l'Asensio) un acte cultural de maridatge de la poesia, el vi i la gastronomia que li varen donar per títol Les 4 estacions desperten el sentits, organitzat per Maria Lluïsa Aranz, presentadora del programa magazine del matí de Mataró Ràdio.

Es va comptar amb el suport alimentari de Pastisseria Miracle, i vinícola de Celler Castellví, tot plegat coordinat per la sommelier Rosa Vila.

Altres “proveïdors” varen ser el Gremi d'Hosteleria de Mataró i el Maresme, Castell Jalpi (Sehrs) i el Mercat de la Flor i la Planta Ornamental de Catalunya. Per descomptat, no hi podia faltar l'IMAC, abans PMC.

Segons va esbrinar aquesta cronista (que mira, per una vegada va ser convidada perquè pertany al Consell d'Administració de Mataró Audiovisual, representant a la Leal Oposición), resulta que els proveïdors no en varen cobrar ni cinc, a canvi de publicitat en l'emissora. ¡¡¡Quina generositat!!! No obstant, no se si l'intercanvi va sortir a compte.

L'esdeveniment consistia en rebre informacions dels vins i les seves característiques, coordinats amb les diferents estacions meteorològiques, que varen tenir com il·lustració musical Les 4 estacions, concerts Op. 8, números 1,2, 3 i 4 d'Antonio Vivaldi, mentre els comensals-assistents gaudíem de les “exquisideses” gastronòmiques de pastisseria Miracle, i tot plegat embolcallat amb les tres veus tres, com un trio de asses, úniques i indiscutibles de Carme Faja, Lluís Juvinyà i Xavier Ubach. Les tres úniques veus rapsodes que queden a Mataró, espècie en extinció, sense continuïtat de cap mena. Per ser rapsoda, se n'ha de saber i en el segle XXI, a Mataró no se'n sap.

Bé, benvolguts lectors, a hores d'ara encara haig de saber quins vins vam veure. El que sí se és lo miseriós que va ser el proveïdor alimentari, que per l'Estiu de Vivaldi ens van donar UN, UN i només UN canapè de salmó, per la tardor del mateix compositor, ja ni ho recordo, per l'hivern, UNA UNITAT, UN bolovant de butifarra negra i atenció no s'ho perdin, per la PRIMAVERA de VIVALDI, UNA, SOLA i PETITA maduixa banyada en xocolata.

Vins, rosat (cava), blanc, negre i novament cava, que val a dir que amb la miseriosa maduixa, estava d'allò més bo, però amb gust de poc.

Total, que vam sortir tots mig col·locadets, i amb gana. Es van repartir rams de flors entre els diferents afortunats del sorteig que es va fer, per descomptat, ni es va fer cas de Vivaldi – mentre sonava la música, tothom es posava a xerrar, com si ens haguessin deixat anar com un remat de bestiar, – i no vam saber que vam veure.

La sommelier Rosa Vila, de qui no dubto del seu mestratge, més aviat va estar grotesca, fins i tot amb poc respecte pel respectable, que evidentment no era entès, però tampoc tonto – més d'un vam captar les particularitats de cada tast - i més aviat se'ns va enfotre. Entre els presents, havia premsa, regidors dels que no se sap mai res – allà vaig conèixer a la regidora de Joventut i de la Dona – i tots relacionats de forma directa o indirecta amb l'Ajuntament.

El vi és quelcom mes que un producte per consumir. És la conjunció perfecta de sol, terra, aire, aigua. La mà de l'home fa les combinacions, a base d'instint i estudi, però sobre tot d'AMOR al vi, que, fins i tot, té moments íntims i espirituals bíblics; en la missa i la consagració.

No vull deixar de fer esment dels poemes interpretats i veritablement, de l'esforç dels tres rapsodes, que quasi estaven calçats amb calçador dins aquest especial maridatge. Aquesta cronista accidental té la gran sort que, de tant en tant, assisteix a sopars maridatge, amb poca gent – 25 persones màxim – i on l'importat és l'àpat i els vins que mariden. Tot i la bona intenció i la bona idea, no es pot maridar tres coses alhora. Maridar ve de matrimoni, i ja sabem que només en poden ser dos.

No obstant, l'auditori present va tenir ocasió de sentir excel·lentment recitats, poemes de Joan Maragall, Lola Casas (Solitud i Capvespre), Joan Margarit (Ciutadans), Miquel Martí i Pol (Primavera), etc. Alguns poemes també van ser recitats per nens.