Saturday, February 27, 2010

EL PASTOR RETROBAT - BIOGRAFIA DEL BEAT SAMSÓ

Amb motiu de la presentació del llibre El pastor retrobat, la sala d'actes de Caixa Laietana va acollir el dilluns, 22 de febrer, la conferència Catòlics i la II República, a càrrec de Daniel Arasa, periodista, historiador i professor de la Universitat Abad Oliba de Barcelona.

En les paraules de presentació del moderador, el Dr. Jaume Brufau i Prats, va esmentar el seu coneixement directe del contingut de la xerrada: “És un tema que conec. És un privilegi de l'edat”. Tot afegint al currículum d'Arasa, el que també és professor de fonts informatives, i esmentant alguns dels títols dels llibres n'és autor: Católicos en el bando rojo, o Entre la cruz y la república ,va cedir tot seguit la paraula al conferenciant.

Amb els agraïments de rigor, (i especialment per la visita prèvia a la capella dels Dolors i a la sala de juntes, emplaçades dins la basílica de Santa Maria), l'historiador i professor va iniciar la conferència amb unes breus dades introductòries sobre el beat Samsó, tot i que “parlaré poc del Dr. Samsó, perquè Vostès en saben més que jo”. No s'en va estar de recomanar la lectura del llibre, pel rigor històric expressat pel Dr. Reixach, per la documentació emprada, i per l'exemplaritat del Dr. Samsó “la vida mateixa de les persones és una conseqüència de com s'ha viscut”.

Daniel Arasa va destacar de la tasca del beat, el fet de potenciar diverses associacions, de confessar-se setmanalment a Barcelona, de la seva preocupació pels pobres. “Un home de molta vida interior i molt actiu, allunyat de qualsevol idea política, que va morir per la seva Fe, abraçant i perdonant”.

En referència al concepte República-Religió, en va esmentar la reacció del Dr. Samsó quan el govern de la II república va prohibir la religió a les escoles: “El beat Samsó anava a buscar a la mainada per la catequesi”.

Personalitzant sobre el seu treball com a escriptor, Daniel Arasa va informar haver realitzat bastants llibres com a pro-republicà, tot reconeixent però, que “La república va actuar fatal contra el catolicisme. El 14 d'abril de 1931 varen guanyar les candidatures republicanes a les principals ciutats, tot i que les candidatures monàrquiques eren majoritàries a poblacions petites, moltes d'elles sotmeses al caciquisme (...) al primer govern de la república, el seu president Niceto Alcalá Zamora, era catòlic, al igual que Miguel Maura, fill d'Antonio Maura. Per tant, una presència clara de catòlics”.

L'escriptor i historiador va centrar la data d'entre el 10 i l'11 de maig de 1931 com a principi clar de l'inici d'animadversió contra els catòlics, amb els primers incendis de convents i esglésies com a conseqüència de la pastoral del cardenal Segura: “Va fer una pastoral molt poc afortunada, mostrant-se clarament monàrquic, afegint-se demès, una certa passivitat per part de les autoritats, i fins i tot del ministre de la guerra del primer govern republicà, Manuel Azaña, que va considerar no fer res contra aquesta persecució”.

A finals de 1931, les corts constituents eren clarament hostils a la religió catòlica. No obstant, davant d'aquesta situació el 20 de desembre de 1931, el cardenal Vidal i Barraquer va liderar una pastoral, signada per tots els bisbes, que manifestava que:
“un buen católico ha de ser el mejor de los ciudadanos (...) no confundir la Iglesia con cualquier partido (...) la forma de elección de regímen corresponde a los ciudadanos.”

Per al professor Arasa, hi ha acceptació de la situació legal i política, fins al 1932, on es va debatre a les Corts el tema de les congregacions religioses, per tal de prohibir-les a l'ensenyament, la qual cosa va afectar als jesuites, l'enterrament dels laics als cementiris, etc. “una posició clarament hostil. Però la república també va fer coses bones: construcció de milers d'escoles, avenços en el camp cultural, reconeixement d'identitats diferenciades, inici d'una llei de reforma agrària, millores en la sanitat, etc.”

Continuant l'ordre cronològic, l'historiador va arribar fins al fets del 6 d'octubre de 1934, amb la proclamació de l'estat català per part de Lluís Companys, coincidint també amb la proclamació d'Astúries. A Catalunya, la rebel·lió es va sufocar ràpidament, però no a Astúries, on la destrucció de bens de l'església i assassinat de capellans o feligresos va ser notable.

“Lo que he estat dient no era políticament correcte”, va ser un incís del professor Arasa. “Pel franquisme ells eren els bons i els republicans els dolents i al inrevés”.

La victòria dels Front Popular i l'aixecament del 18 de juliol de 1936 varen portar a Daniel Arasa a parlar sobre la duresa i la irracionalitat dels primers dies del cop d'estat: “els primers dies de la sublevació militar, va començar una gran persecució religiosa. Probablement, va ser la més gran de la història. Durant aquells 3 mesos de l'estiu del 1936, prop de 6800 sacerdots i religiosos, seglars i laics varen ser assassinats. La persecució es a atribuir a “incontrolats”. Sí i no. Hi havia una inducció molt clara. Desprès anaven els matons a fer-ho. Va ser una persecució sistemàtica, i els grups d'incontrolats pertanyien a la CNT/FAI”.

L'historiador també va fer referències al sector dels nacionals: “Però atenció, en l'altre bàndol, per ser regidor socialista o sindicalista, també s'era assassinat”.

Daniel Arasa va comentar aspectes de la reacció de l'església catòlica envers a la seva persecució, fet que va motivar el recolzament implícit al govern del general Franco, afegint-se a la seva creuada, a través de la signatura el 1 de juliol de 1937 d'una carta col·lectiva part part dels bisbes – amb l'excepció de cinc – i que va sortir publicada el 15 d'agost d'aquell mateix any. “La persecució religiosa havia sigut un abús. No es tracte de justificar-ho, sinó de comprendre-ho. No es veritat que la sublevació tingués el suport de bisbes i capellans. És més, el Vaticà no va reconèixer al govern de Franco fins al 1938".

Per a Daniel Arasa, la persecució contra l'Església, també en va tenir culpa sectors intel·lectuals i sindicals de moviments d'esquerres, que varen anar atiant a la població. “Només cal recordar que durant la Setmana Tràgica, es deia que els capellans havien emmetzinat l'aigua”.

No obstant les pressions als catòlics, ni van haver-hi que varen continuar al bàndol republicà. “Dins la Generalitat, consellers com Tarradellas, España o Ventura, varen salvar molta gent. Mentre FAI, POUM, escalfaven les ànims, alguns capellans varen ser protegits dins l'exercit republicà com a sanitaris, etc.”

El professor Daniel Arasa va acabar la seva conferència, expressada amb un to didàctic, dinàmic i distès, donant alt reconeixement a l'acció del beat Samsó de perdonar: “Ha de servir de reconciliació. Una guerra civil es terrible. Molts van ser víctimes de denuncies de veïns i familiars”, i remarcant que l'aportació del llibre de Ramon Reixach, també és extrapolable a altres poblacions.

“Reivindicar i matisar, però també perdó i reconciliació”, varen ser les paraules finals de Daniel Arasa.

Tot seguit, es va donar pas a un torn de preguntes, que va aprofitar el Dr. Reixach per agrair la conferenciant la xerrada, i per fer alguns comentaris sobre el que s'havia esmentant, especialment en referència a l'actitud de l'esquerra durant la II República, i el seu concepte de que tota la gent tenia que ser obrera, i el fet que les paraules de Marx “la religió és l'opi del poble”, calessin tan significativament dins la població, provocant el desig d'eliminació de l'Església.

També es va comentar com des de la desamortització de Mendizabal, (segle XIX), l'Església Catòlica va quedar sense bens, i per tant, depenent de donacions i beneficis de classes benestants o del mateix Estat, - tot al contrari del que passava als EE.UU, per exemple - insistint en que la història també ha demostrat que en algunes ocasions, l'Església tampoc ha estat a l'alçada de les circumstàncies, “respecte a la justícia social. La societat espanyola estava antiquada, i en el món rural hi havia un caciquisme enorme. Durant el segle XIX, només hi havia dues zones industrialitzades en tota Espanya: part del País Basc, concretament Biscaía i Barcelona. França, Anglaterra o Alemanya, estaven molt més desenvolupades” .

L'acte es va acabar amb unes paraules finals del Dr. Ramon Reixach sobre la gestació del llibre – encàrrec de Mercè Castells per actualitzar el que hi havia publicat – i que ha estat possible la seva publicació, gràcies a la gent que va mantenir viva la causa, a la Positio, d'on es va treure molta documentació per consultar, al Pensament Marià, “que era un diari lliure, sense censura, mentre que durant la dictadura de Primo de Rivera si passava censura”. També va agrair a Núria Guañabens per la seva magnifica aportació com a traductora al castellà de l'obra.

Tuesday, February 23, 2010

UNE SOIRÉE “A LA ROSSINI” (I)





Dins el VIII cicle de concerts de la temporada 2010 del Foment Mataroní, el passat divendres, 19 de febrer, el Cor Aurica va presentarRossini entre amics, una excel·lent performance que ens va situar dins l'encís dels salons dels aristòcrates i burgesos de principis del segle XX, però amb l'esplendor de la música de Rossini, Bellini i George Bizet.

Davant un escàs auditori – el temps meteorològic no acompanyava però ja es conegut que malauradament és “norma” l'escàs interès dels mataronins de pro i dels que no són de pro, per la música (Barcelona està massa prop i serveix més als propòsits de lluïment personal que no als de gaudiment musical), el Cor Aurica, nascut a Badalona el 1995, i que compte amb un repertori que va des de la música renaixentista fins a la contemporània http://www.aurica.org/, va oferir una soirée absolutament deliciosa, amb excel·lents veus i una acurada direcció artística i musical.

Joan Vives en la seva presentació, va informar als presents del tarannà de Rossini, que als seus quasi 40 anys va deixar de composar música, tot vivint els 39 que li quedaven una existència senyorivola, no exempta de excentricitats, on música i gastronomia conjugaven a la perfecció.

Rossini (1792-1868), gaudia de convidar al seu saló, el més granat de la societat del moment. Personalitats del món cultural, financer i polític de l'època, tot lluint el seu talent musical com la seva afilada i cínica llengua, de la que molts en tremolaven.

Vives també va fer esment a l'afició gastronòmica de Rossini, tot parlant dels seus macarrons en salsa de tòfona que injectava un per un, i de la seva carrera professional, com a compositor d'opères, sèries i buffes, aquestes últimes les que mes li agradaven, així com música religiosa com el seu Stabat Matter.

Tot fent un repàs al programa de la vetllada, (Cavatina La cambiale di matrimonio, Animali parlanti del giorno, el Bridisi (cianfruscola musicali) o Il Carnevale (quarteto di camera), etc., Vives explicar als presentsla veritat del Duetto Buffo di due gatti , falsament atribuït a Rossini, i que en realitat es va deure a un editor anglès, Robert Pirceval, que agafant una cavatina d'una òpera, i una cabaletta també d'una òpera de Rossini, concretament Otello, les va “fusionar”, donant com a resultat aquesta peça, que va proporcionar popularitat a Rossini en el temps en que la seva música arrasava a Londres.

El conegut musicòleg, va acabar el seu “pre-concert talk”, indicant als presents que en el saló de Rossini era costum que el públic demanés la repetició d'alguna peça. I per tant, seguint la costum del 1850, els presents al concert també podríem seleccionar el bis a fer.





UNE SOIRÉE “A LA ROSSINI”(i II)
I veritablement, amb la pluja com a banda sonora de la nit, i un parell de trons acompanyant la vetllada, aquesta resulta plena de lluïment, amb un programa entretingut, de qualitat, ben triat, que va combinar l'actuació d'Òscar Bosch, fent amb prestància i bon to, el paper de cambrer-mestre de cerimònies de cada una de les peces, amb la música de Rossini, i amb obres com Vaga Luna che inargenti i Ma rendi pur contento de V. Bellini, ambdues interpretades per Marçal Subiràs, una veu de tenor líric molt refinada i elegant, no exempta de calidesa, que va saber transmetre el sentiment de les peces de Bellini, a un públic que de seguida es va entregar als intèrprets.

Anaïs Oliveras, en la seva interpretació de la Cavatina La cambiale di matrimonio, va mostrar una bella i sòlida veu, plena de rics matisos i de frasseig harmònic.

Igualment, Gisela Parodi, amb una veu nítida i ben treballada, més profunda plena de tocs de distinció va imprimir un dramatisme a mida, en la interpretació de No, che il morir non è Tandredi.

Era esperat per aquesta cronista accidental, Il Duetto buffo di due gatti, mal atribuït a Rossini, com molt bé va explicar Joan Vives, doncs en tenia molt bona referència, gràcies a la interpretació que Victòria de los Ángeles i Elisabeth Schwarzkopf en van fer al Royal Festival Hall el 20 de febrer de 1967. I veritablement, ni Glòria Lorente ni Gisela Parodi varen decebre en absolut; ben al contrari, excel·lentment interpretat, tan amb veus com en gestos, coordinant a la perfecció la comicitat de la peça amb una magnífica preparació i professionalitat, que varen fer les delícies del públic.

A destacar també al director i també tenor Aleix Oliveras en el seu paper d'amfitrió, Rossini, qui amb el seu Brindisi, es va situar perfectament en el seu rol, mostrant una veu atractiva i generosa.

El programa a nivell de solistes fa finalitzar amb Glòria Lorente i La charité de Rossini, una actuació també plena de sentiment, que va permetre mostrar a la soprano la seva veu exquisida, farcida d'atractius instrumentals i alhora serena i dolça.

Per descomptat, la resta d'integrants del Cor Aurica varen estar a l'alçada de les circumstàncies, sense cap veu dissonant, interpretant els seus rols amb classe i coordinació, demostrant Aleix Oliveras una magnífica disposició per a la direcció, no tan sols en la basant coral, sinó en la pianística, doncs l'acompanyament d'Ana Carro en tot moment va ser equilibrat, delicat en els moments suaus i ple de lluïment en els moments més lírics, fet que li va permetre aconseguir un molt bon rendiment de l'instrument, tot remarcant intensitats i subtileses.

En conjunt, una esplèndida vetllada, que va transportar als presents a temps ja oblidats, i que, seguint la tradició marcada de Vives, es van demanar dos bisos: El Brindisi i el Carnevale.

És d'esperar que el Cor Aurica no trigui massa a repetir-se, amb una altre de les performances doncs utilitzant un terme gastronòmic: ens ha deixat gust a poc.

Tuesday, February 16, 2010

JORDI HOMAR: EL BUIT i LES FORMES

















La sala d'exposicions del Col·legi d'Aparelladors de Mataró, acull des del passat 12 de febrer i fins al proper 19 de març la mostra Cel Obert. Organitzada com és habitual per l'ASLL, presenta prop d'una vintena d'obres realitzades en fotografia digital positivada sobre alumini.

Davant d'un no excessiu públic, i amb la presència del regidor d'urbanisme Ramon Bassas, el torn de presentacions va començar amb Pere Mora, aparellador, que va mostrar la seva satisfacció per la mostra, doncs està tota ella basada en elements propis relacionats amb la construcció d'edificis, i que estèticament, “es fan per millorar l'arquitectura”, i molt adients a la tasca dels aparelladors.

“Els professionals a vegades estem massa ocupats amb la tècnica i no sabem veure les formes, que l'artista ens presenta”.

Tot seguit va cedir la paraula al president de l'Associació Sant Lluc, Antoni Luis, qui desprès dels agraïments de rigor, no se'n va estar de reconèixer el seu total desconeixement de l'artista.

“Ens hem conegut aquest matí i les seves obres m'eren totalment desconegudes”.

Luis també va fer esment del temps que porta treballant a la nostra ciutat com artista, prop de vint anys, dels seus estudis de Belles Arts a la Llotja, de la seva tasca a l'escola de disseny de l'Hospitalet i convidant als presents a visitar la seva web: http://jordihomar.artportic.com/

“Des de l'any 1995 (segle passat) que va exposar a la Casa del Llimoner, no l'hem tornat a veure”
Tot insistint de nou en la seva ignorància sobre Homar, va explicar als presents que va ser Teresa Roig, des de la llibreria on treballa, que el va descobrir, tot comprant llibres d'art, i li va proposar aquesta mostra.

El president de la Sant Lluc va finalitzar el seu discurs demanant disculpes pel desconeixement de l'obra de l'artista i fent esment de la relació espai i matèria esmentat per Eduardo Chillida en els seus “Escritos” i que figuren en la invitació i en un plafó dins la mostra. “Les persones i certes escultures és el que ha suggerit aquesta exposició”.

Finalment, Jordi Homar també va adreçar-se a l'auditori, qualificant de fantàstic l'espai expositiu, i informant que és pintor, fotògraf i dibuixant.

El món de l'art, sempre en constant evolució, però també en mans del marketing i la publicitat, és difícil que ens sorprengui. Però vet aquí que Homar no se n'està de fer-ho.

Presenta una obra entre curiosa i quasi mística: limita el buit a través de senzilles formes arquitectòniques, tremendament clàssiques, algunes, habituals moltes d'altres, i a les que de tant en tant, afegeix un toc de surrealisme, combinant natura i construcció.

Homar ens presenta una obra austera i suggerent, convertint la quotidianitat dels edificis en construcció o de certes parts dels mateixos, en art, que el vianant o fins i tot el manobre, en cap moment sabria veure.

El gris metal·litzat de les peces que composen el seu Cel obert que no deixa de recordar-nos a la grisor prèvia a la tempesta, influeix en l'espectador perquè se centri en l'espai buit, essent els límits arquitectònics o de formes un més a més que en realitat no limita, sinó que serveix de nexe d'unió a un estrany conjunt harmònic, que a través de la fotografia i del tractament tècnic donat, resulta un tant provocatiu, exercint al mateix temps, una estranya fascinació.

Jordi Homar a través de la fotografia com a eina artística i de desenvolupament, ens presenta una proposta agosarada i innovadora: els límits del buit en l'espai.

Wednesday, February 10, 2010

LA TÈCNICA ÉS CULTURA

















L'Ateneu Caixa Laietana presenta fins al proper 14 de febrer una de les mostres més interactives i atractives pels mataronins: L'odissea de volar, gràcies a la col·lecció de Josep Castellsaguer, i a l'associació Aviadores Virtuales Asociados i a la Fundació Parc Aeronàutic de Catalunya.

La mostra ofereix la possibilitat de pilotar avions en realitat virtual, fet aquest que fa les delícies de la mainada, i de més d'un de gran, que no pot resistir la temptació de posar-se al comandament d'un aparell de vol.

Però per arribar a aquest simuladors, i als avions actuals, alguns dels quals poden trencar la barrera del so, ha passat més d'un segle, i 100 anys justos es commemoren aquest mes de febrer quan l'aviador francès Lucien Mamet, pilotant un Blériot XI, amb motor Anzani de 25 CV, va sobrevolar per primer cop el cel de la ciutat de Barcelona.

Tota una gesta que aquesta exposició commemora, a través de motors, repliques d'avions – inclosa la petita Nellie que va utilitzar l'actor Sean Connery, en el seu rol de James Bond en el film “Sólo se vive dos veces” -, autogirs, ales, hèlix,etc. Però el que més ha frapat i fascinant a aquesta cronista accidental, filla de mecànic, que més d'un cop ha tingut que roscar un cargol, utilitzar la clau anglesa, o llimar, amb poca expertesa, tot s'ha de dir, alguna rebava, han estat els diferents motors exposats: L'àguila de 425 CV de l'any 1933, el Bristol de 16 Cilindres Hidra de l'any 1932, el Merlin 55 M o el Gipsy 4 cilindres de l'any 1932 amb 100 CV.

Uns motors en perfectissím estat de conservació, lluents i de ben segur que amb funcionament. Un goig visual pel munt de peces que composen aquests motors i una profunda admiració per tot el que d'enginy i de creativitat signifiquen.

L'exposició no tan sols permet la diversió, sinó el coneixement i el saber: la tècnica és cultura: L'avió de caça Corsair, reconegut com el millor dins la seva funció; va proporcionar 2140 victòries a l'exercit dels EE.UU durant la segona guerra mundial. O que el caça Messerschmitt Bf 109 va ser utilitzat per primera vegada durant la guerra civil espanyola, o que el model que va pilotar Charles Linberg en la primera travessia sobre l'Atlàntic Nova York-Paris (maig de 1927), era un Wright Wirlwind J5C, tot i que popularment sempre serà conegut com el Spirit of St. Louis, i moltes altres dades més.

Si bé la industria aeronàutica sempre ha estat vinculada amb el món bèl·lic, és precisament en aquest entorn que ha fet grans aportacions a l'aviació civil. Tota una contradicció que forma part indiscutible de l'evolució de l'home.

Una extraordinària exposició, que de ben segur pot rondar ben bé les 20.000 persones que l'han visitada. Un gran èxit que és d'esperar que encoratgi a Fundació Caixa Laietana a posar més sovint a l'abast del gran públic, la ciència , la tecnologia o la investigació. Les instal·lacions de l'Ateneu Caixa Laietana permeten fer-ho,

Sunday, February 07, 2010

DARRERES PINZELLADES DEL 2009





JORDI SANTAMARIA


Ben entrats ja dins el 2010, no vull deixar de fer esment de tres exposicions de les darreries de l'any passat (dues al mes de novembre i una encara continua), que veritablement varen exhibir un alt nivell de qualitat:

Del 7 al 28 de novembre, Jordi Santamaria va exposar a la Sala Casal Aliança Entre Copes un conjunt d'al voltant d'una vintena d'obres on el pintor, amb un sensacional domini del cromatisme, va mostrar els ambients de diversos cafès o bars de copes que recorreguts en un determinat període de temps, i per diferents contrades europees i espanyoles.

La pintura de Santamaria (oli s/ tela – format petit i mig) és càlida, reconfortant, convida a fer una copa, o prendre un cafè en una tarda on el temps no te rellotge. Especialment interessant va resultar una obra com Lectura a Oxford, on reflecteix amb encís, l'ambient d'un cafè d'aquesta ciutat universitària, d'inqüestionable estil britànic, però no exempt de bohèmia i d'entorn de debat.

Santamaria disposa d'un traç molt meticulós. S'expandeix a gust en mil i un detalls, i el seu concepte d'espai i volum està ple de naturalitat, sense artificis reflectint el que veu o el que voldria veure, però el que sempre és una constant en ell és la diversitat de colors: en rostres, en parets, en finestres... una autèntica poesia visual, a l'entorn d'imatges quotidianes, captades a la improvització i reflectides amb mestratge i de forma molt precisa, no deixant cap detall a l'atzar.
A l'entorn dels cafès de Paris: Un bell record a París, Oxford, Oviedo, Venècia: Un vermut al Florian o Port de la Selva: El cafè de la Marina, de les taules, dels plats, les tasses i les cafeteres, i de les terrasses. Imatges que ens envolten, que en prou feines hi donem importància, i que a través dels ulls i del traç de Santamaria, es converteixen en art.

Com també frapen el seu morter, el seu setrill d'oli o la cabeça d'alls. Natures mortes plenes de lluminositat i d'exquisidesa, en primer terme, sense perspectiva i de forma molt agoserada. Una magnifica exposició d'un artista de gran personalitat.




CA L'ARENAS – LES CLASSES DE DIBUIX DURANT LA GUERRA


El centre d'art Ca l'Arenas continua mostrant al Menjador, i dins l'àmbit Art i guerra, les diferents obres d'en Jordi i en Jaume Arenas, especialment durant la guerra civil, i que formen part de les seves hores d'aprenentatge a les classes de dibuix.

La mostra que hi ha actualment exposada, i que romandrà oberta fins a finals de març, es pot veure amb tota rotunditat, la diferència de tarannàs dels dos germans. En Jordi, més metòdic, més crític, més sensible, més endinsant en el moment que li tocava viure, retrata la família o les mateixes classes de dibuix. Es presenta distant, poc agosarat, seguint els canons més acadamicistes i tradicionals, però alhora, és un cronista detallat i minuciós de tot el que li succeïa, i vivia, i que expressava de forma més introspectiva i gens apassionada.

Tot el contrari era en Jaume, ple de fortalesa i d'energia, despertant a l'encís per les dones, les dibuixava de forma exuberant i sensual, dins un context mitològic u oníric si és vol, idealitzant la figura femenina com si de formoses deesses es tractés, sense que per això deixés de ser també molt rigorós en quan a la tècnica, però l'evidència és ben clara, es deixava emportar pel desig i per la joventut, la qual cosa fa que l'espectador també si deixi emportar, per tot el context que de “fantàstic” té l'obra exposada.

Dos contrastos, i dos mestres ja en els seus anys joves. Ambdós denoten el sentit estètic i de bellesa de l'art, des de perspectives més rauxa per part d'en Jaume i més serenor per part d'en Jordi Arenas.

Dins l'àmbit d'aquest centre d'art, també es recomanable visitar la sala 1, on es pot veure el retaule de l'Enterrament de Sant Francesc, ubicat a la capella de Sant Franc, a l'església del Carme d'Olot, exposat dins la mostra Històries Anònimes, vivències de la salvaguarda del patrimoni artístic de la capital de la comarca de la Garrotxa. Aquest retaule es va salvar de les turbes que àvids de venjança, plens d'ignorància i mancats de coneixement, es dedicaven a assaltar i incendiar esglésies, sense reconèixer que destruïen el patrimoni cultural, artístic i religiós de molts segles.




EDICIONS MURTRA – OBRA GRÀFICA

El gravat va fer acte de presència entre el 20 de novembre i el 14 de desembre. La sala d'exposicions del Col·legi d'Aparelladors va exhibir obra de Sandra Lehnis, Perejaume, Riera i Aragó, Melinda Schawel i Francine Simonin.

Amb demostració d'una tècnica depuradissíma per part de tots els artistes, no ens en volem estar de comentar, l'original plantejament de Riera i Aragó on en base a pergamins imitant protocols notarials, l'artista va presentar elements de locomoció o moviment: Airplane with yellow propeller com submarins, ventiladors o vaixells, utilitzant la tècnica de fotogravat, aiguatinta al sucre i aiguafort. Riera i Aragó demostra que dins el món de l'art, i especialment del gravat, no està tot dit. Ben al contrari, el gravat permet un univers infinit de possibilitats, de tractament de textures i materials, i aquest és un bon exemple.

Sandra Lenis, és més clàssica en quan a la utilització de la tècnica; tan sols l'aiguafort, i presenta la seva obra Animus Mundi, un tant freda i distant, d'extremada simplicitat, fins i tot en el tractament cromàtic, tremendament suau. Però val a dir que dins el conjunt de la mostra, representa un cert trencament amb la contundència expressiva de Francine Simon o la minuciositat exquisida de Perejaume.

Aquest últim va presentar una obra plena de detall, a nivell tècnic (aiguafort, fotogravat i gravat), però amb bones dosis de surrealisme, i uns quants tocs d'expressionisme. En la seva contemplació no es pot evitar pensar “on són els límits”, i sentir-se atret per una obra no exempta de certa morbosa curiositat, extremada des d'un paisatge “topogràfic” com Valls II a la profunditat i misteri d'Atmosferes.

De Melinda Schawel es podria dir que representa el gravat en estat pur, sense temàtica determinada, més dinàmica i fregant la imatge publicitària: From Paris to Firenze però tècnicament perfecta. Treballant amb aiguatinta al sucre i fotogravat, mostra un domini clar i contundent dels seus coneixements en el gravat, presentant diferents graus de sedimentacions i treballant un cromatisme auster, sense gaires variacions, però resolt de forma unitària amb algunes derivacions.

Si més no, però, l'obra impactant, punyent, dura, incisiva i d'una irresistible atracció va ser la de Francine Simonin.

Una potencia expressiva enorme, amb una gama de colors molt bàsica però i domini de l'abstracció amb indefinides però contundents formes, Barcelona Bay, plenes d'un sentit crític i caustic. Simonin està plena d'inconformisme, i utilitza l'art i el gravat, (aiguatinta amb sucre i punta seca), amb profund coneixement i desenvolupant-se amb comoditat dins l'abstracció.

Wednesday, February 03, 2010

EXPOSICIÓ DE SANDRO SORIANO



El Centre Atlètic Laietània acull des del passat 23 de gener, una nova mostra de l'artista Sandro Soriano. Pintures és el títol de l'exposició que es podrà visitar fins al proper 23 de febrer.

Observar l'obra d'aquest pintor no és un simple exercici d'esforç visual, sinó que comporta per a l'espectador, curiós i sense superficialitats, un anàlisi molt particular, subjectiu i sense cap mena d'imparcialitat.

L'aparent simplicitat de formes i d'estètica, fregant un tarannà infantil, però sense ser naif , no té la pretensió de mostrar-nos una imatge dolça i acariciant de somnis o irrealitats, sinó ser crític i càustic, dur amb la superficialitat i l'hedonisme de la societat actual.

Mitjançant la tècnica i els coneixements de les arts gràfiques, Soriano se'ns mostra imaginatiu, resolutiu i sempre amb dosis d'ironia. Els seus ulls allargats en molts personatges, permeten amb la seva forma obliqua, mostrar la buidor en les nostres ànimes, enfront d'un món on hi ha masses murs que creuar, i la creativitat queda, en molts cassos, sotmesa a descarades manipulacions de tota mena.

Sandro Soriano és molt explicit: l'espectador sap que no està veient un conte de fades, sinó que mostra la seva protesta més airada, de forma pacífica, ben cert, davant la involució moral de l'ésser humà.

La seva forma de dibuixar és àgil, simple, pràctica i molt gràfica, no exempte en molts cassos d'una precisió i detall exquisits.

Treballa normalment en acrílics, i la seva paleta de colors és plena de diversitat, utilitzant tons pastel, molt lluminosos, treballant un cromatisme ple de sensibilitat, malgrat la causticitat d'algunes de les seves obres.

Sandro Soriano no cultiva ni el paisatgisme ni l'abstracció, sinó cronista del gran ginyol que és la societat actual, i que capta a través de la seva visió artística, exhibint la seva particular realitat, amb bones dosis d'ironia i cruesa, encara que en algunes de les seves obres no deixa de ser optimista, especialment amb les seves coloristes xemeneies, que s'enlairen en un cel clar, per tal d'atraure la inventiva.